Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Erodium romanum

Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen.

Etimològic
Medicago falcata

Del llatí falcatus, -a, -um (en forma de falç) derivat de falx, falcis (la falç), pel seu llegum falciforme.

Etimològic
Vicia onobrychioides

Per la seva semblança amb les espècies del gènere Onobrychis.

Etimològic
Abortiu

Que pot interrompre el desenvolupament del fetus durant l'embaràs.

Etnobotànica
Acaule

Dit de la planta amb totes les fulles a la base i a on les úniques tiges són les que porten les flors

Botànica
Acer

Del llatí acer, aceris (auró; en Plini, grèvol), que s'interpreta com arbre de fusta dura, i es diu que servia per a puntes de llança. El gènere Acer fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Acer campestre

Del llatí campestris, -e, derivat de campus (el camp), per trobar-s'hi freqüentment cultivat.

Etimològic
Acer italum

Del llatí italus (d'Itàlia), per la seva estació.

Etimològic
Acer monspessulanum

De Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la seva habitació.

Etimològic
Acer negundo

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex, de fulles semblants.

Etimològic
Acer opalus

En llati clàssic, opulus era també el nom d'un auró, però quan el botànic anglès Philip Miller va descriure l'espècie li va posar opalus, tal com li deien llavors a Italia.

Etimològic
Acer opulifolium

Del llatí opulus (aliguer o boles de neu) i folium (la fulla), per la semblança amb les fulles.

Etimològic
Acer platanoides

Del grec plátanos (el plàtan) i eidés (semblant), per l'aspecte general.

Etimològic
Acer pseudoplatanus

Paraula composta de les grecollatines pseudo (fals) i platanus (el plàtan) per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbre.

Etimològic
Aceraceae (Aceràcies)

Del gènere Acer, el principal de la família.

Etimològic
Acícula

Acícula, fulla llarga i prima en forma d'agulla, com la dels pins i d’altres gimnospermes.

Botànica
Aclamidi, Aclamídies

Flors sense periant, o sigui flors que no tenen sèpals ni pètals.

Botànica
Aconitum

Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia.

Etimològic
Aconitum anthora

És a dir, "anti tora", per haver-se tingut la seva arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses.

Etimològic
Aconitum lycoctonum

Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops.

Etimològic
Aconitum napellus

Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel.

Etimològic
Acrescent

Dit de l’òrgan que continua creixent un cop acomplert el seu creixement normal.

Botànica
Actaea

Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral).

Etimològic
Actaea spicata

Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme.

Etimològic
Actinomorf

Dit de les flors que tenen tres plans de simetria o més, de manera que llurs peces es disposen més o menys radialment.

Botànica
Aculèol

Petit aculi.

Botànica
Aculi, aculeat

Agulló o excrescència rígida i punxent formada només per teixits epidèrmics, com els dels rosers i els esbarzers (les veritables espines són tiges).

Botànica
Acumen

Punta molt marcada en què terminen fulles i altres òrgans.

Botànica
Acuminat

Punta molt marcada en què terminen algunes fulles i altres òrgans.

Botànica
Adonis

Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar.

Etimològic
Adonis aestivalis

Perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Del llatí aestivus (estival).

Etimològic
Adonis autumnalis

Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor).

Etimològic
Adonis citrina

Pel color de les flors. Del llatí citrus (llimona).

Etimològic
Adonis flammea

Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama).

Etimològic
Adonis intermedia

Per la seva situació taxonòmica.

Etimològic
Adonis microcarpa

Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit).

Etimològic
Adonis pyrenaica

Pel seu hàbitat.

Etimològic
Aesculus

Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat de esca, -ae (el menjar). Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”.

Etimològic
Aesculus hippocastanum

Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina.

Etimològic
Afil·le, afil·la Sense fulles (o molt petites). Botànica
Agrostemma

Del grec agrós (el camp) i stémma (corona), això és, corona del camp, per la bellesa de les seves flors. Linnè creia que les flors d'aquestes plantes es feien servir en la antiguitat per a confeccionar corones campestres.

Etimològic
Agrostemma githago

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Etimològic
Agut, Aguda

Dit d’una fulla o d’altres òrgans que acaben en punxa, o sigui que els marges fan angle agut a l’àpex.
Dit d’un òrgan acabat en punxa.

Botànica
Ailanthus

De ailanto, nom xinès de l'espècie principal, que prové de l'arxipèlag de les Moluques, a Indonèsia.

El gènere, de la família Simaroubaceae, fou creat per Desfontaines (1788). En la descripció de la família no diu res de l'origen de tal nom; encara que, sens dubte, el va prendre de Rumpf, Herbarium Amboinense (1743) on, a propòsit del que anomena Aylanto, en malai Caju Langit i Arbor Coeli en llatí, diu concretament: “Arbre del Cel, com si volguessin dir que, per la seva alçària, sembla llançar-se cap al cel”.

Etimològic
Ailanthus altissima

Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), per la gran alçària que pot assolir aquest arbre.

Etimològic
Ailanthus glandulosa

Del llatí glandulosus, -a, -um, per les glàndules fosques que s'hi troben, a l'àpex de les dents dels folíols.

Etimològic
Aixart

Sembla que el significat d’aquest mot, a l’Empordà, presenta una certa controvèrsia. Segons Papers del Montgrí 2008 (núm. 19, p. 75-76), «el diccionari Alcover-Moll comenta que aquest mot és només usat a la zona de l’Empordà i ens remet a l’obra de Víctor Català (Solitud) per al seu coneixement. Defineix el mot com la part d’un corral sense sostre i que és on surt el bestiar quan fa calor o en estar cansat de trobar-se reclòs. Ens ha semblat, però, que el terme pot estar més relacionat amb el mot eixermar, que significa netejar d’esbarzers, de mates, un camp, un marge, un camí, etc., és a dir, artigar-lo. Es diu que un terreny artigat és un terreny eixermat. A més, l’eixermataire és l’equivalent de l’artigaire. L’ús del mot aixart, tan present a la parla oral dels més grans, podria correspondre, doncs, a la intensa activitat agrícola de la muntanya».

En canvi, segons Toponímia del terme municipal de Torroella de Montgrí (Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes Medes, Sobrestany i la Bolleria) (Moisés Selfa i Sastre, 2009), un aixart és «un marge que separa dues feixes de terra».

A la publicació Podall de 2015 (p. 236), l'estudiós Manel Martínez i Garcia escriu, referint-se als elements de les vinyes de la Conca de Barberà, en la línia del que esmenta Moisès Selfa. Diu: «Els aixarts o marges a dues cares són un altre tipus de marge o, més ben dit, dos marges separats al mig dels quals s'anava omplint de petites pedres que sortien en llaurar el terreny. Els aixarts els podem trobar al mig d'un tros, en una vora, com a marge divisori entre dues finques o entre un camí i el tros. Aquestes construccions són abundants en indrets pedregosos, on cada cop que es passava l'arada sortien grans quantitats de pedres petites. Poden arribar a tenir dimensions considerables amb més de tres metres d'amplada i diversos metres de llargada».

Etnobotànica
Ala

Expansió membranosa planera que presenten alguns òrgans i algunes llavors, com les aletes que tenen els peixos.

Botànica
Ala (flor) Cadascun dels dos pètals laterals de la flor de la família de les papilionàcies (corol·la papilionàcia perquè la flor s’assembla a una papallona) i també de la família de les poligalàcies. Botànica
Alsine

Del grecollatí alsine derivat del grec álsos (bosc fred), per la general estació de les seves espècies. Plini anomena alsine a una planta que hom creu que és Cerastium arvense.

Etimològic
Alsine cherleri

En memòria de John Henry Cherler, col·laborador de John Bauhin, del segle XVII.

Etimològic
Alsine fasciculata

Derivat del llatí fasciculus, diminutiu de fascis (feix), és a dir, en forma de petits feixos, per la disposició de la seva inflorescència.

Etimològic
Alsine jacquini

Dedicada a Nikolaus von Jacquin (segle XVIII), autor de nombroses obres botàniques.

Etimològic
Alsine laricifolia

Del llatí larix, laricis, (làrix) i folium, -ii (fulla), és a dir, de fulles de làrix, per la semblança amb les d'aquesta pinàcia.

Etimològic
Alsine montana

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Etimològic
Alsine mucronata

Del llatí mucronatus, derivat de mucro, mucronis (punta) per la forma dels sèpals i fulles.

Etimològic
Alsine procumbens

Participi present del verb llatí procumbere (ajeure's), per la disposició de les tiges ajagudes.

Etimològic
Alsine recurva

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la direcció de la major part de les fulles.

Etimològic
Alsine rostrata

Del llatí rostratus, derivat de rostrum (bec), és a dir, en forma de bec, en referència als sèpals i les fulles.

Etimològic
Alsine striata

Del llatí striatus, -a, -um, derivat de stria (estria, ratlla), pels nervis dels sèpals.

Etimològic
Alsine tenuifolia

Del llatí tenuis, -e (prim i agut) i folium, -ii (fulla), per la forma de les seves fulles.

Etimològic
Alsine verna

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Etimològic
Alsine villarsii

Dedicada a Dominique Villars, autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné, 1788.

Etimològic
Altern, Alterna

Dit de les fulles o altres òrgans esparsos que es disposen a banda i banda d'un eix (tija, raquis...) de manera que fan entre ells un angle de 180º aproximadament. (dit també espars).

Botànica
Althaea

Del grec althaía, en llatí, althaea (el malví i altres malvàcies); derivat de álthonai (curar-se), al·ludint a les seves virtuts medicinals.

Etimològic
Althaea cannabina

Del llatí cannabinus, de cannabus o cannabis (el cànem), pel port de la planta i semblança de les fulles.

Etimològic
Althaea ficifolia

Del llatí ficus (la figuera) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Althaea hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat), pel seu toment setós.

Etimològic
Althaea officinalis

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Althaea rosea

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors.

Etimològic
Alvèol Petita concavitat en una superfície. Botànica
Ament

Inflorescència (o sigui grup de flors) densa, generalment penjant, formada per flors unisexuals; com les arracades dels avellaners i dels pollancres.

Botànica
Amfigastri

Fil·lidi, generalment petit, que forma una tercera filera a la cara ventral del caulidi de les hepàtiques folioses.

Botànica
Amplexicaule Dit de les fulles i altres òrgans que abracen la tija per llur base. Botànica
Anagyris

De anágyris, anágyros i onógyros, formats pel prefix aná- (cap amunt) i gyrós (corbat), pel bec del llegum encorbat; noms grecs d'un arbust pudent, d'una fetor proverbial. En Dioscòrides i Plini, segons sembla, el garrofer pudent (Anagyris foetida).

Etimològic
Anagyris foetida

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva mala olor.

Etimològic
Anastomitzat, Anastomitzada

Dit de la nervació foliar en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat.

Botànica
Andar

Cadascun dels laterals que conformen el clos per a tenir-hi bestiar anomenat pleta.

Etnobotànica
Androceu Conjunt dels estams d’una flor. Botànica
Androsaemum

Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven al cura-ho-tot (Hypericum androsaemum), compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang.

Etimològic
Androsaemum foetidum

De l'adjectiu llatí foetidus, -a, -um (pudent), al·ludint a la seva mala olor.

Etimològic
Androsaemum hircinum

De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial.

Etimològic
Androsaemum officinale

Per les seves qualitats astringents i vulneràries. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Etimològic
Anell Renglera de cèl·lules, sovint disposades fent com una cresta, que presenten els esporangis de moltes falgueres i que en provoca l'obertura per tal d'alliberar les espores. Botànica
Anemone

Del grec ánemos (vent), perquè algunes espècies creixen en llocs alts i ventilats, i les flors son fàcilment batudes pel vent.

Etimològic
Anemone hepatica

Del grec hepatikós (referent al fetge). Veure gènere Hepatica.

Etimològic
Anemone alpina

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Etimològic
Anemone narcissiflora

Per les flors umbel·lades, com els narcisos (del llatí, narcissus).

Etimològic
Anemone nemorosa

De llatí nemus, nemoris (bosc), pel seu hàbitat.

Etimològic
Anemone pulsatilla

Del llatí pulsare (agitar), al·ludint a la seva flor penjada, moguda pel vent.

Etimològic
Anemone ranunculoides

Per l'aspecte de ranuncle, fent referència a les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte)

Etimològic
Anemone vernalis

Per l'època de la florescència. Del llatí vernus (primaveral).

Etimològic
Angustisepte, Angustisepta

Bipartit per un envà estret, és a dir, en el fruit tipus silícula, l’envà o septe és perpendicular als costats amples (oposat a latisepte).

Botànica
Animal

Bèstia útil per al treball. És el cas de matxos i rucs.

Etnobotànica
Antera

Part superior de l'estam, en forma de capet o capseta, on es produeix el pol·len.

Botànica
Anthyllis

Nom grec de la planta, en Dioscòrides. En grec, anthyllís significa 'planta florida', es relaciona amb anthýllion (floreta) i deriva de ánthos (flor) i íoulos (borrissol), per l'aspecte sedós del calze (cf. A. barba-jovis). Entre els antics rebien aquest nom dues plantes: una de fulles semblants a les de la llentia, que podria ser Cressa cretica (Convolvulàcies), i l'altra que s'ha suposat que seria Ajuga iva (Labiades).

El gènere fou establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les mencionades; encara que ja Dodonaeus i Lobelius incloïen entre els seus Anthyllis plantes que avui anomenen així.

Etimològic
Anthyllis barba-jovis

Barba Jovis (barba de Júpiter), nom que Plini va donar a una mata o arbust desconegut. Linnè l'hi va posar aquest nom, probablement per les fulles d'aspecte sedós i color gris argentat.

Etimològic
Anthyllis cytisoides

Del nom grecollatí d'una planta, Cytisus i el sufix grec -oídes (que s'assembla), per la semblança.

Etimològic
Anthyllis gerardi

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Etimològic
Anthyllis montana

Del llatí mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Anthyllis tetraphylla

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Etimològic
Anthyllis vulneraria

Nom derivat del llatí vulnus, -eris (llaga, ferida), que J. Bauhin (1541-1612) donà a aquesta planta pel seu ús guaridor.

Etimològic
Antrors, Antrorsa

Dirigit cap a l'àpex de l'òrgan on és inserit.

Botànica
Anvers Botànica
Àpex

Extrem superior d’un òrgan, de la fulla, de la tija, de la inflorescència...

Botànica
Apiculat, Apiculada

Que termina en un mucró o petita punta.

Botànica
Àpter

Que no té ales

Botànica
Aqueni

Fruit sec que conté una única llavor.

Botànica
Aquifoliaceae (Aquifoliàcies)

Del llatí aquifolium (nom d'una fagàcia, en Plini), que és el nom genèric antic de l'actual gènere Ilex.

Etimològic
Aquilegia

Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, antic nom de la planta, pels seus pètals corbats com urpes d'àliga.

Etimològic
Aquilegia hirsutissima

S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix

Etimològic
Aquilegia kitaibelii

Dedicada a Kitaibel, botànic hongarès (1757-1817).

Etimològic
Aquilegia pyrenaica

Per l'hàbitat preferent als Pirineus.

Etimològic
Aquilegia vulgaris

Perquè és molt comuna.

Etimològic
Araneós

Cobert de llargs pèls i fins entrecreuats com teranyines.

Botànica
Arcuat, Arcuada

Corbat en forma d’arc.

Botànica
Arenaria

De l'adjectiu llatí arenarius, -a, -um (sorrenc), aquí substantivat, derivat d'arena, -ae (la sorra), per l'estació de la major part de les espècies.

Etimològic
Arenaria biflora

Format del llatí bis (dues vegades). i florus, -a, -um (florit), per les seves flors geminades.

Etimològic
Arenaria capitata

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, capitis (el cap), per la seva inflorescència semblant a un capítol.

Etimològic
Arenaria ciliata

Del llatí ciliatus, de cilium (pestanya), per les fulles amb el marge ciliat.

Etimològic
Arenaria conimbricensis

Que viu o és natural de Conimbrica, nom en llatí de la ciutat portuguesa de Coimbra, als voltants de la qual va ser trobada.

Etimològic
Arenaria grandiflora

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors grans, per la major grandària de les flors.

Etimològic
Arenaria hispida

Del llatí hispidus, -a, -um (eriçat), pel toment de les tiges i fulles.

Etimològic
Arenaria loscosii

Dedicada al botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886).

Etimològic
Arenaria modesta

Del llatí modestus, -a, -um (moderat), pel seu escàs desenvolupament.

Etimològic
Arenaria montana

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva preferent habitació.

Etimològic
Arenaria purpurascens

Participi present del verb llatí purpurascere (prendre el color de la porpra), pel color dels pètals.

Etimològic
Arenaria querioides

De Queria, nom del gènere dedicat per Linnè al botànic català Quer, i el sufix grec -eidós (forma), per la semblança amb les plantes d'aquell gènere decaigut.

Etimològic
Arenaria serpyllifolia

Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Etimològic
Arenaria tetraquetra

Del grec tétra (quatre) i del sufix llatí -quetrus, -a, -um (punta, angle), és a dir, amb quatre angles, per les fulles imbricato-4-seriades.

Etimològic
Arenaria trinervia

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

Etimològic
Aresta

Apèndix llarg (± rígid i prim) que tenen alguns òrgans, com ara les bràctees de les flors de la família de les gramínies, les glumes i les glumel·les. A vegades també són aristats els peduncles que porten flors, que tenen una prolongació per sobre de la inserció de la flor

Botànica
Argyrolobium

Del grec árgyros, -ou (argent) i lóbion, -ou (lòbul o llegum petits), pel toment sedós argentat del fruit.

Etimològic
Argyrolobium argenteum

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Etimològic
Argyrolobium linnaeanum

Dedicat a Linnè.

Etimològic
Article

Segment de qualsevol òrgan, més o menys delimitat per nusos o constriccions i sovint susceptible de separar-se espontàniament dels immediats.

Botànica
Artigar

Preparar (un tros de terra inculta) per a conrear-la, especialment traient-ne les plantes.

Etnobotànica
Artigatge Acció d’artigar; l’efecte. Etnobotànica
Asteriforme

Que té forma d’estrella.

Botànica
Astragalus

Del grec astrágalos, nom d'una lleguminosa en Dioscòrides; segons uns autors, seria del gènere Astragalus i, segons uns altres, del gènere Lathyrus. Astrágalos també és el nom en grec d'un os del tars del peu, al·ludint a la forma del llegum en algunes espècies, com Astragalus hamosus.

Etimològic
Astragalus aristatus

Del llatí arista (aresta, espina), pels pecíols persistents i terminats en aresta espinescent.

Etimològic
Astragalus cicer

En llatí, cicer és cigró o ciuró, pel llegum inflat més o menys semblant al d'aquella planta, també lleguminosa.

Etimològic
Astragalus depressus

Del verb llatí deprimere, el participi passat és depressus (aixafat); per ser planta cespitosa.

Etimològic
Astragalus epiglottis

Del grec epiglottís, pel llegum de forma més o menys semblant a l'epiglotis, tapa o part superior de la glotis.

Etimològic
Astragalus glycyphyllos

Del grec glykýs (dolç) i fýllon (fulla), per la semblança de les fulles amb les de la regalèssia.

Etimològic
Astragalus hamosus

Del llatí hamus (ham, ganxo), per la forma dels llegums encorbats que s'hi assemblen.

Etimològic
Astragalus incanus

Del llatí incanus (canós, blanquinós) pel toment canós i sedós de la planta.

Etimològic
Astragalus macrorrhizus

Del grec makrós (llarg i gruixut) i rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

Etimològic
Astragalus massiliensis

De Massilia, nom llatí de Marsella, al·ludint a la regió on habita.

Etimològic
Astragalus monspessulanus

Per la seva pàtria, Montpeller, en llatí Mons Pessulum; monspessulanus és el gentilici llatí aplicat als seus habitants. Mospeliensis i monspeliacus són altres epítets usats amb el mateix sentit..

Etimològic
Astragalus narbonensis

De Narbona, en la antiguitat Narbo Marcius, on va ser trobada.

Etimològic
Astragalus pentaglottis

Del grec pénta (cinc) i glottís (la glotis,el gargamelló), pels cinc llegums que ordinàriament presenten els capítols.

Etimològic
Astragalus purpureus

Del llatí purpureus (del color de porpra), pel que tenen les flors.

Etimològic
Astragalus scorpioides

Del grec skorpíos (l'escorpí) i eidés, de eídos (semblant), pel llegum arquejat que simula la cua d'aquell aràcnid.

Etimològic
Astragalus sempervirens

Vol dir sempre verd. Del llatí semper (sempre) i virens, participi present de vireo (reverdir), pel color verd cendrós de la planta bastant duradora per efecte de la persistència dels pecíols.

Etimològic
Astragalus sesameus

Del llatí de sesamum i aquest del grec sésamon; per la forma del llegum, que recorda la del sèsam.

Etimològic
Astragalus stella

Del llatí stella (estel o estrella), pels llegums estesos i radiants.

Etimològic
Astragalus subbiflorus

Que poques vegades té dues flors. Dels prefixos llatins sub- (poc, no prou) i bi- (dos), i del substantiu flos, floris (flor).

Etimològic
Astragalus tragacantha

Del grec tragacantha, de trágos (el boc) i ákantha (espina), al·ludint-se als pecíols espinescents i fortament vulnerants.

Etimològic
Astragalus variabilis

Del llatí variabilis (variable), pel seu polimorfisme.

Etimològic
Astrocarpus

Del grec astér, astrós (estel) i karpós (fruit), al·ludint a la disposició estrellada del fruit.

Etimològic
Astrocarpus sesamoides

del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Etimològic
Atenuat, Atenuada

Que s’aprima cap a l’àpex.

Botànica
Aurícula

Apèndix foliaci, generalment petit, de forma més o menys semblant a una orella.

Botànica
Axil·la

Enforcadura d'una fulla (o d'un altre òrgan foliaci) amb la tija que la sosté (en deriva axil·lar).

Botànica
Axil·lar Botànica
Axonomorfa

Dit de les rels que tenen un eix principal clarament més desenvolupat que els laterals.

Botànica
Baia

Fuit carnós sense pinyol, ja que la part interna del fruit, l’endocarpi, també és carnosa, com ara el raïm o la tomata; com tots els fruits carnosos és indehiscent.

Botànica
Ballarusca Cecidi. Formació, en molts casos esfèrica i damunt els roures, produïda en els arbres per la posta d’alguns insectes. També dita agalla, cassanella, gal·la, o macarulla. Etnobotànica
Balsàmic

Que conté olis essencials antisèptics i tonificants de l'aparell respiratori

Etnobotànica
Balsaminaceae (Balsaminàcies)

De balsamíne, nom grec d'una cucurbitàcia.

Etimològic
Barbulat

Dit dels pèls que tenen apèndixs laterals curts.

Botànica
Basifix, Basifixa

Dit de les anteres inserides per llur base al filament de l’estam (oposat a dorsifix).
Dit del pèl unit per la base (oposat a medifix).

Botànica
Batall Peça de fusta, d’oós o metàl·lica que balanceja a l’interior d’una esquella i la fa sonar. Etnobotànica
Bec Punta més o menys ben delimitada, en què terminen alguns fruits. Botànica
Beina Base eixamplada d'algunes fulles, que envolta totalment o parcialment la tija. Botànica
Bèlit Bastonet de cap a un pam, amb punta a cada cap. El joc que s’hi fa també rep el nom de bèlit. Etnobotànica
Berberidaceae (Berberidàcies)

Del nom del gènere Berberis.

Etimològic
Berberis

Del llatí medieval berberis, i aquest, de barbarís, nom en àrab del coralet (Berberis vulgaris). Segons J.Cadevall, del grec bérberi (petxina petita), al·ludint a la forma còncava dels pètals.

Etimològic
Berberis aetnensis

De l'Etna, pel seu hàbitat.

Etimològic
Berberis vulgaris

Perquè és l'espècie més comuna.

Etimològic
Bestiar Animal mamífer que ens proporciona aliment, com són les ovelles, les cabres o les vaques. Etnobotànica
Bidentat, bidentada Que termina en dues dents Botànica
Bífid

Dit de l’òrgan dividit en dos lòbuls fins a menys de la meitat de la seva longitud.

Botànica
Bigarrar

Adornar un element (collar, bastó, saler...) amb pintura o una navalla.

Etnobotànica
Bilabiat, bilabiada Dit del calze o la corol·la que presenta dues parts en forma de llavis. Botànica
Bilateral

Dit de les flors que tenen només dos plans de simetria perpendiculars entre ells

Botànica
Bípar, bípara Dit del tipus de ramificació cimosa en què les branques laterals neixen per parells oposats. Botànica
Bipinnaticomposta Botànica
Biserrula

Del llatí bis (dues vegades, doble) i serrula, diminutiu de serra (la serra), pel llegum serrat pels dos marges.

Etimològic
Biserrula pelecinus

En grec, pélekys és una destral de dos talls, insistint en la idea etimològica de biserrula. El mot llatí pelecinos o pelecina significa una herba perjudicial als sembrats.

Etimològic
Blana

Dit de la fulla tova que es doblega fàcilment (oposat a coriàcia).

Botànica
Bonjeania

Nom dedicat per Reichenbach al botànic J. L. Bonjean, apotecari de Chambéry, autor de la Flora de Savoia.

Etimològic
Bonjeania hirsuta

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Etimològic
Bonjeania recta

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Etimològic
Bràctea

Òrgan foliaci situat vora les flors, generalment de foma, mida, coloració, etc. diferents que les de les fulles normals. (en deriva bracteat i bracteïforme).
Fulla modificada, més petita que les normals, que creix entremig de les flors. A les compostes hom parla de bràctees involucrals per anomenar les bràctees externes del capítol, les que engloben i protegeixen el conjunt de flors; alguns gèneres de compostes també tenen petites bràctees entremig de les flors.
En algunes monocotiledònies, com a les famílies de les ciperàcies i de les gramínies, on les flors no tenen sèpals ni pètals, hom parla de bràctees per anomenar les peces que porten i protegeixen estams i carpels.

Botànica
Bractèola

Bràctea petita. Són presents a les inflorescències en umbel·la de les umbel·líferes, a les inflorescències de les labiades.

Botànica
Brassica

Del llatí brassica (la col). Segons J. Cadevall, ha estat molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula. S'ha dit si ve del celta bresic, que significa "col". L'origen és incert; el màxim que es pot fer és assenyalar la forma grega bráske interpretada krámbe (la col).

Etimològic
Brassica asperifolia

En llatí, asper, aspera, asperum és aspre, desigual, que no és llis ni pla; i folium és fulla. Fulles de tacte aspre.

Etimològic
Brassica fruticulosa

Forma diminutiva del llatí fruticosus; de frutex (arbust).

Etimològic
Brassica laevigata

Del llatí laevigare (allisar, polir), pel tronc llis i glabre.

Etimològic
Brassica napus

El napus de Columel·la també és nap, i aquí, en aposició amb Brassica, és com si diguéssim nap i col.

Etimològic
Brassica nigra

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors: mostassa negra, que és la medicinal.

Etimològic
Brassica oleracea

Oleraceus, paraula que fa servir Plini, vol dir lleguminós; de olus, hortalissa, verdura, i també col.

Etimològic
Brassica rapa

Rapa, com rapum, significa nap en llatí.

Etimològic
Brassicaceae (Crucíferes)

Fa referència a un dels gèneres d'aquesta família, el gènere Brassica, al qual pertanyen algunes de les hortalisses més comunes i conreades des de l'antiguitat, com ara el nap, la col o la mostassa.

Cruciferae (crucíferes), del llatí crux, crucis (creu), per la corol·la típica amb quatre pètals en forma de creu, era el nom sistemàtic d'aquesta família fins no fa gaire. Tanmateix, l'ús d'aquest terme segueix sent molt comú i encara s'admet en la nomenclatura oficial. De fet, en el DIEC, el terme brassicàcies remet a crucíferes; I, al diccionari de la RAE, ni tan sols hi és.

 

Etimològic
Briòfit

Terme pendent de redacció.

Botànica
Broc Trosset de branquilló o branca petita. Etnobotànica
Bufonia

Gènere anomenat així per Sauvages en memòria de Georges Louis Leclercq, comte de Buffon (1707-1788), naturalista i zoòleg francès.

Etimològic
Bufonia perennis

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Etimològic
Bufonia tenuifolia

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat), per les seves fulles subfiliformes.

Etimològic
Bulb

Òrgan subterrani, popularment anomenat ceba o cabessa, que correspon a un tija especialitzada, curta i gruixuda, recoberta de fulles carnoses no fotosintètiques, amb rels a la part inferior i que anualment emet tiges aèries amb fulles verdes i flors.

Botànica
Bulbil
  • Òrgan de multiplicació vegetativa en forma de petita gemma o de petit bulb que neix sobre la part aèria de la planta, per comptes de les flors, format per una gemma envoltada de fulles gruixudes que contenen substàncies de reserva i que en caure dóna lloc a un nou individu.
  • Petit bulb que neix lateralment d’un altre bulbil.
Botànica
Cakile

De l'àrab qaqoullà, paraula que usa Serapio.

Etimològic
Cakile maritima

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), perquè viu als arenals costaners.

Etimològic
Calicle

Conjunt de peces estèrils de la flor que se situen per sota del calze, sovint amb la mateixa forma i color, per la qual cosa semblen sèpals; tanmateix es tracta de bràctees o estípules, o sigui fulles modificades.

Botànica
Caltha

Del grec kalathós (copa); en llatí, caltha vol dir calèndula i viola groga, fent referència aquí a la forma i al color de la flor.

Etimològic
Caltha palustris

Del llatí palus (llacuna, estany), pel seu hàbitat.

Etimològic
Calycotome

Paraula composta del grec kályx, kálykos (el calze) i tomé (tall), perquè el calze, en la floració, abans de l'antesi, es divideix pel mig transversalment .

Etimològic
Calycotome spinosa

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), per les seves fortes espines.

Etimològic
Calze

Embolcall extern de la flor, format per sèpals, generalment verd i poc vistós.

Botànica
Cal·lus
  • Dit d’unes excrescències que presenten les flors d’algunes orquídies
  • En les espiguetes d'algunes gramínies, engruiximent de l'extrem superior dels articles del raquis, situat sota mateix de la flor.
Botànica
Campanulat, campanulada

Que té forma de campana.

Botànica
Canaliculat, canaliculada Proveït de canalicles (petits canals). Botànica
Capítol

Inflorescència constituïda per un receptacle eixamplat en el que s’insereixen les flors, que són sèssils i sovint acompanyades de bràctees (més o menys transformades en palletes, pèls, etc.). És la inflorescència típica de les plantes pertanyents a la família de les compostes, tot i que es troba també en altres famílies.

Botànica
Capparaceae (Capparàcies)

De Capparis, nom de l'únic gènere de la família que habita a Catalunya.

Etimològic
Capparis

Del grec i del llatí capparis (la taperera), les poncelles de la qual són les tàperes, i els fruits, els taperots. Sembla que és una paraula d'origen persa o àrab; en àrab és kàbar.

Etimològic
Capparis spinosa

Del llatí spinosus (ple d'espines, que punxa), per la forma de les estípules.

Etimològic
Càpsula Fruit sec, provinent de la soldadura de diversos carpels, que a la maturitat s'obre deixant lliures les llavors. Botànica
Carena
  • A les flors papilionades de les famílies de les papilionàcies i de les poligalàcies, els dos pètals inferiors un xic soldats, ja que tenen la forma de la biga llarga que va d’un cap a l’altre de la teulada i serveix de llom per a sostenir les altres bigues, anomenada també carena o quilla.
  • Cantell més o menys sortint que presenta un òrgan foliaci doblegat sobre ell mateix.
Botànica
Cariopsi

Fruit o gra de les gramínies, sec i indehiscent, amb el pericarpi prim i soldat a la llavor.

Botànica
Carnós, carnosa Dit del fruit suculent o polpós. Botànica
Carpel

Cadascuna de les fulles modificades que constitueixen el gineceu de les angiospermes. D'una a una soldades entre elles es repleguen i es tanquen per formar un o més pistils.

Botànica
Carpòfor Prolongació del receptacle d’algunes flors que, a manera de peu, sosté el gineceu i, més tard, el fruit. Botànica
Caryophyllaceae (Cariofil·làcies)

Del greco-llatí caryophýllon o caryophyllum, nom que dóna Plini al claveller o arbre del clau d'espècia; per la semblança de l'olor d'aquesta espècia amb la del clavell comú o Dianthus caryophyllus. Segons Cadevall, és una alteració de l'àrab qarunfel (el clau d'espècia).

Etimològic
Caulescent

Planta amb tija aparent (en deriva caulinar, pertanyent o relatius a la tija).

Botànica
Caulinar Pertanyent o relatiu a la tija. Botànica
Cavorcar Obrir a la soca d’un arbre (sovint s’obre de manera natural), una cavitat visible des de l’exterior i que es coneix com a cavorca. Quan la cavitat no es veu, es diu que la planta s’ha borat. Etnobotànica
Cecidi, agalla

Terme pendent de redacció.

Botànica
Celastraceae (Celastràcies)

Del gènere Celastrus, del grec célastros, nom d'un arbre o arbust que probablement era un Evonymus o un Rhamnus.

Etimològic
Cerastium

Del grec kerástes (banyut), derivat de képas (banya), per la forma de les càpsules.

Etimològic
Cerastium alpinum

Per la seva habitació, a la regió alpina.

Etimològic
Cerastium arvense

Adjectiu del llatí botànic amb el mateix significat que el clàssic arvalis, -e (dels camps de cultiu), per l'estació que se li ha atribuït. S'ha format d'arvum, -i (el camp) i el sufix -ensis (origen o hàbitat), per analogia amb altres adjectius botànics.

Etimològic
Cerastium brachypetalum

Del grec brachýs (curt) i pétalon (fulla, pètal), per la curtedat relativa del seus pètals.

Etimològic
Cerastium erectum

Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció de les tiges.

Etimològic
Cerastium glaucum

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pel color verd blavenc de la planta.

Etimològic
Cerastium glomeratum

Adjectiu format del verb llatí glomerare (apilar), al·ludint-se a la seva inflorescència en densos glomèruls terminals.

Etimològic
Cerastium perfoliatum

Adjectiu del llatí botànic referit a les fulles que envolten totalment la tija per la base; aplicat aquí impròpiament a les fulles soldades per la base en torn a la tija. En llatí clàssic, perfoliatus significava 'amb moltes fulles'.

Etimològic
Cerastium pumilum

Del llatí pumilus, -a, -um (nan, petit), per la seva escassa grandària.

Etimològic
Cerastium pyrenaicum

Per la seva habitació preferent, als Pirineus.

Etimològic
Cerastium quaternellum

Mot del neollatí equivalent a quaternarius, -a, -um (agrupat de quatre en quatre), per la disposició dels òrgans florals que és de 4 en 4.

Etimològic
Cerastium refractum

Del llatí refractus, -a, -um (doblegat), pels pedicels reflexos després de la floració.

Etimològic
Cerastium semidecandrum

Del prefix llatí semi (la meitat) i del grec deka (deu) seguits del substantiu grec anér, andrós (home, varó), aquí estam, com a orgue sexual masculí; al·ludint als estams ordinàriament en nombre de cinc.

Etimològic
Cerastium trigynum

Forma grega composta de tri (tres) i gyné (orgue femení), pel gineceu compost generalment de 3 pistils.

Etimològic
Cerastium triviale

Del llatí trivialis, -e (vulgar, comú, estès), per ser planta comuna i molt estesa.

Etimològic
Cerastium viscosum

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscum (el vesc), pels seus troncs glandulosos.

Etimològic
Cerastium vulgatum

Del llatí vulgatus, -a, -um (vulgar, comú), per ser planta comuna i molt estesa.

Etimològic
Ceratocephala

Del grec kéras -atos (banya) i kephalé (cap); pels aquenis bequeruts.

Etimològic
Ceratocephala falcata

Pels aquenis falciformes, remarcant el caràcter assenyalat en el gènere. Del llatí falcatus (en forma de falç).

Etimològic
Cespitós, cespitosa

Dit de les plantes que rebroten o fillolen abundosament i densament fent una gespa.

Botànica
Chamaebuxus

Paraula híbrida; del grec chamaí (a terra, per terra), i del llatí buxus (el boix), un boix ajagut, nan; per l'aspecte de la planta.

Etimològic
Chamaebuxus vayredae

Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila.

Etimològic
Chelidonium

Nom grec d'aquesta planta, chelidónion, i de ficaria, que corresponen a Chelidonium majus (celidònia major) i a Ranunculus ficaria (celidònia menor). Segons Teofrast i Dioscòrides, perquè naixen quan arriben las orenetes, chelidón. Chelidónion és un diminutiu que significa oreneta petita.

Etimològic
Chelidonium majus

Majus, per la seva talla més gran, comparada amb la ficaria, anomenada la menor o petita, termes de comparació que es troben molt en les plantes.

Etimològic
Cicer

Cicer, -eris era el nom de la planta del cigró entre els romans. Molts el deriven del grec kíkos, -ous (força, vigor), per les qualitats eminents que els antics li atribuïen.

Etimològic
Cicer arietinum

Del llatí aries, arietis (el bitè o moltó), per una certa semblança de les llavors amb el cap d'aquell remugant. Plini li deia arietinum cicer.

Etimològic
Cili Pèls o apèndixs filiformes ± rígids que fan, en conjunt, una franja marginal a les fulles o a d'altres òrgans. Botànica
Cima

Inflorescència en la qual tots els eixos tenen un creixement limitat i terminen en una flor (fl); la creixença només pot ésser continuada per eixos fills laterals (e) que repeteixen el procés, i així successivament.

Botànica
Circell Botànica
Cistaceae (Cistàcies)

De Cistus, nom del principal gènere de la família: l'estepa.

Etimològic
Cistus

Del grec kísthos, nom d'un arbust; probablement derivat de kíste (capsa), per la forma del fruit. En llatí, cista, -ae també vol dir capsa o cistell.

Etimològic
Cistus albidus

Del llatí albidus (blanquinós), pel color de les fulles.

Etimològic
Cistus clusii

Dedicat al botànic explorador francès Carolus Clusius, autor de Rariorum aliquot stirpium per Hispanias observatorum historia, Anveres 1601.

Etimològic
Cistus crispus

Del llatí crispus (arrissat, cresp), fent referència a la forma de les fulles.

Etimològic
Cistus halimifolius

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Etimològic
Cistus ladanifer

Del llatí ladanum, que significa el licor o substància grassa que secreta aquesta planta -que en llatí es diu lada o ladum (estepa)- i el sufix -fer, de fero (portar).

Etimològic
Cistus laurifolius

Nom llatinitzat, format de laurus (el llor o llorer) i folium (la fulla), com latifolius, per la forma de les fulles, semblants a les del llorer.

Etimològic
Cistus lepidotus

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

Etimològic
Cistus monspeliensis

De Mons Pessulum, nom en llatí de Montpeller, ciutat del Llenguadoc. El sufix -ensis indica lloc d'origen o d'habitació.

Etimològic
Cistus pouzolzii

Espècie dedicada a de Pouzolz, autor d'una Flora del Gard i d'una altra del Var.

Etimològic
Cistus salviifolius

Del llatí salvia (la sàlvia) i folius (fulla), per la forma de les fulles.

Etimològic
Cistus umbellatus

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

 

Etimològic
Citrus

Del llatí citrus (en grec, kédros), nom del poncemer (C. medica). Sembla que els romans van manllevar aquest nom dels pobles del nord d'Àfrica.

Etimològic
Citrus aurantium

Forma llatinitzada de l'àrab narandj o naranch i aquest del persa naranj, d'origen sànscrit nagaranga, que literalment vol dir vermell com el mini; adaptada per etimologia popular, sota la influència d'or, aureum malum (poma daurada).

Etimològic
Citrus medica

Del llatí Medicus i aquest del grec medikós, gentilici que significa "de la Mèdia", nom antic d'una regió d'Àsia, a l'actual Pèrsia, on creix aquesta planta.

Etimològic
Cladodi Botànica
Claviforme

En forma de clava (bastó que s'engruixeix de la base a l'àpex)

Botànica
Cleda Vegeu Andarà. També es dona el nom de cleda al clos constituït per andaràs. Etnobotànica
Cleistògam, Cleistògama

Dit de les flors que no arriben a obrir-se i es fecunden amb el pol·len propi (oposat a casmògam).

Botànica
Clematis

Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores.

Etimològic
Clematis erecta

Pel seu tronc dret.

Etimològic
Clematis flammula

Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit.

Etimològic
Clematis recta

Pel seu tronc dret.

Etimològic
Clematis vitalva

De vitis alba que, segons Plini, significa Bryónia (carbassina), de tronc filamentós.

Etimològic
Cneorum

Cneóron, en grec, i cneorum, en llatí, és el nom d'una planta descrita per Teofrast i Plini: el matapoll (Daphne­ gnidium); però també altres dues més o menys semblants, cneorum ­candidum, que sembla ser la Daphne ­oleoides, i l'altra, cneorum ­nigrum, que alguns autors pensen que seria la bufalaga marina (Thymelaea ­hirsuta). Sembla que el nom al·ludeix a una propietat mordent o astringent de la planta.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) amb el nom de Chamaelea –seguint a Dodonaeus i a altres, com ara Clusius, C. Bauhin i J. Bauhin. Tanmateix, Linnè (1737) el canvià per Cneorum, sense cap explicació.

Etimològic
Cneorum tricoccon

Mot grecollatí compost del grec tri (tres) i kókkos (llavor, gra), significant que el fruit és format ordinàriament per una càpsula amb 3 llavors.

Etimològic
Coc

Cadascun dels carpels més o menys esfèrics, monos-perms, que constitueixen un fruit, generalment sec, i que se separen uns dels altres a la maturitat.

Botànica
Colutea

Del llatí colutea, una mena de llegum, segons Plini; i aquesta del grec koloitía o koloytéa, que deriven de koloýo (mutilar, desmembrar), perquè creien els antics que en trencar-li les branques es moria, com sofrint una castració. En Teofrast, és el nom, al menys, de dos arbres amb les llavors tancades dins d'una beina: Colutea arborescens i Cytisus aeolicus, i d'un salze: Salix Caprea.

Etimològic
Colutea arborescens

Participi present del verb llatí arborescere (fer-se arbre), per ser planta arbustiva o mata.

Etimològic
Compost, Composta Botànica
Comprimit, Comprimida Botànica
Concolor, Concolora

D'un sol color. Del mateix color. Oposat a discolor

Botànica
Concrescent

Dit dels òrgans que creixen soldats entre ells.

Botànica
Connat

Dit dels òrgans que han nascut junts i romanen més o menys soldats entre ells.

Botànica
Connectiu

Part mitjana i estèril de l'antera, que uneix entre elles les dues anteres.

Botànica
Connivent

Dit dels òrgans que es posen en contacte o quasi per llur àpex sense ésser, però soldats entre ells.

Botànica
Constret, constreta

Que presenta un estrenyiment.

Botànica
Contret

Que presenta una reducció de volum.

Botànica
Convolut, convoluda

Dit de les fulles que s'enrotllen longitudinal-ment en forma de tub.

Botànica
Coral·loide

Que té l’aparença d’un corall.

Botànica
Cordat, cordada Botànica
Coriaci, coriàcia Botànica
Coriaria

Del llatí coriarius, -ii (el blanquer), derivat de corium, -ii (el cuir), per l'aplicació que en fan els blanquers per adobar les pells, perquè és rica en tanins. Els romans, anomenaven herba coriaria la bryónia leuké de Dioscorides, que es creu que era la carabassina (Bryonia cretica). Però, segons Plini, aquest nom s'aplicava també, entre altres, a un arbust amb fulles de murtra, coriarius frutex, que sens dubte és el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere fou establert per Nissole (1711) i validat en Linnè (1753, 1754).

Coriaria myrtifolia

Del grecollatí myrtus (la murtra) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Coriariaceae (Coriariàcies)

De Coriaria, únic gènere de la família.

Etimològic
Corimbe

Inflorescència en què les flors o les branques se situen més o menys a un mateix nivell però llurs pedicels neixen de diferents altures del peduncle.

Botànica
Corol·la Botànica
Corona

-Conjunt d'apèndixs petaloides, sovint soldats fent coroneta, que presenten certes flors a la part interior del periant.

-Conjunt de les lígules perifèriques dels capítols d'aquelles compostes que presenten un disc central de flors tubuloses.

-Apèndix que presenten al capdamunt alguns fruits.

Botànica
Coronilla

Diminutiu de corona, en castellà, per la forma de les inflorescències.

Gènere de les lleguminoses establert per Tournefort i revalidat per Linnè; el nom es va prendre de Lobelius, qui, segons Clusius, es va inspirar en el nom vulgar castellà.

Etimològic
Coronilla emerus

Nom masculí d'aquesta planta en Cesalpino, conforme a l'italià emero; molt probablement del grec émeros (cultivat) en contraposició a ágros (silvestre), per adornar molts jardins.

Etimològic
Coronilla glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Etimològic
Coronilla juncea

Adjectiu llatí derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Etimològic
Coronilla minima

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus (petit), per ser de talla més petita.

Etimològic
Coronilla scorpioides

Adjectiu del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada de la llegum,

Etimològic
Coronilla varia

Del llatí varius, -a, -um (distint, de diferents colors), pels diferents tons que presenta la flor.

Etimològic
Corydalis

Korydallís i korydálion són noms en grec antic de la fumària; s'al·ludeix aquí a la semblança de l'esperó amb el dit polze de la cogullada (una mena d'alosa), o sigui també la flor del Delphinium. Corydalis és el nom amb que s'anomenava en llatí la cogullada.

En Pseudo-Dioscòrides, sinònim de kapnós (fumaria).

Etimològic
Corydalis cava

Del llatí cavus (buit, cóncau). Pel seu rizoma tuberculós buit.

Etimològic
Corydalis enneaphylla

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla), per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.

Etimològic
Corydalis lutea

Del llatí luteus (groc), pel color de la flor.

Etimològic
Corydalis solida

Del llatí solidus (massís), com el seu rizoma.

Etimològic
Cos oleífer

Corpuscle esfèric o el·lipsoïdal que conté lípids, existents dins les cèl·lules de moltes hepàtiques. Pot ser translúcid o opac i és més o menys brillant.

Botànica
Cos oleífer granulós

Cos oleífer format per diverses vesícules aglomerades.

Botànica
Cos oleífer simple

Cos oleífer format per una sola vesícula.

Botànica
Costa

Sortint recte i estret que fa ressalt a la superfície d'un fruit, d'una tija...

Botànica
Cracca

D'etimologia obscura. Nom donat per Plini a la llavor de la veça silvestre.

Etimològic
Cracca minor

Minor, en comparació amb la Cracca major.

Etimològic
Cracca atropurpurea

Del llatí ater, atra, atrum (negre, fosc) i purpureus (de color de porpra), perquè tenen l'àpex de les flors de porpra negrós. En llatí clàssic, els composts feian atri-, però per als noms botànics es va escollir atro-.

Etimològic
Cracca bertolonii

Dedicada a A Bertoloni (1775-1869), professor de botànica a la Universitat de Bolonia, autor de diversos treballs importants sobre la flora d' Itàlia (1838-54).

Etimològic
Cracca disperma

Del prefix grec di (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

Etimològic
Cracca elegantissima

Superlatiu del llatí elegans (formós, elegant), pel color bonic de les flors.

Etimològic
Cracca major

Per la seva major talla en comparació d'altres, especialment de la minor.

Etimològic
Cracca monanthos

Del grec mónos (un sol) i ánthos (flor o floració), per les seves flors solitàries.

Etimològic
Cracca tenuifolia

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Etimològic
Cracca varia

Del llatí varius, aquí sinònim de versicolor, -oris (de diferents colors) per canviar de color les seves flors.

Etimològic
Cracca villosa

Del llatí villosus (pelut), i aquest de villus (manyoc), pels pèls estesos que presenta la planta.

Etimològic
Cras, crassa Botànica
Crenat, crenada

Fulles o altres órgans els marges dels quals tenen dents poc sortints i arrodonides.

Crenulat-ada, que és finament crenat.

Botànica
Crenulat, Crenulada Botànica
Cucubalus

Corrupció del llatí cacabulus, diminutiu de cacabus, derivat del grec, que significa caldera, és a dir caldereta, al·ludint a la forma del calze. Segons altres autors, és el nom d'una planta que en Plini és sinònim del mot grec strýchnon, que podria ser, entre altres, la morella negra (Solanum nigrum) i potser l'herba de la mala llavor (Cucubalus baccifer).

Etimològic
Cucubalus baccifer

Del llatí baccifer, compost de bacca (baia) i fero (portar), fent referència a la classe de fruit que porta.

Etimològic
Cucubalus otites

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

Etimològic
Cucul·lat, cucul·lada

En forma de caputxeta.

Botànica
Cuneat, cuneada: cuneïforme

És a dir que té forma de tascó.

Botànica
Cúpula

Als arbres de la família de les fagàcies involucre llenyós que enclou o embolcalla els fruits (en deriva cupuliforme).

Botànica
Cuspidat, cuspidada

Que termina en punta.

Botànica
Cytisus

Del grec kýtisos, nom donat, segons Plini, a una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides.

Etimològic
Cytisus argenteus

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Etimològic
Cytisus capitatus

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per la seva inflorescència en capítols terminals.

Etimològic
Cytisus fontanesii

Dedicada a René Louiche Desfontaines, director del Jardí de Plantes i professor del Museu a París, autor de Flora Atlàntica (Àfrica nord-occidental, 1798-1800).

Etimològic
Cytisus gallicus

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia), per la seva habitació a França.

Etimològic
Cytisus heterochromus

Adjectiu compost del grec héteros (distint), i chróma (color), segurament pel groc pàl·lid de la flor, diferent de les taques de l'esquena de l'estendard.

Etimològic
Cytisus laburnum

Nom d'una planta, en Plini, de significat obscur: un arbre dels Alps que servia per a fer estaques; segons sembla, seria Laburnum anagyroides.

Etimològic
Cytisus patens

Del llatí patens, -entis (ample, obert), probablement per les ales esteses de la corol·la.

Etimològic
Cytisus sessilifolius

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folius, -ii (fulla), perquè les fulles de les branques floríferes són sèssils.

Etimològic
Cytisus triflorus

Paraula del llatí botànic composta del prefix tri- (tres) i flos, floris (la flor), per les flors freqüentment ternades.

Etimològic
Decumbent

És oposat a erecte.

Botànica
Decurrent

Dit de les fulles sense pecíol, enganxades a la tija, el limbe de les quals s’estén cap avall, unit a la tija.

Botànica
Decussat, decussada

Dit de les fulles oposades en què cada parell es disposa en un pla longitudinal que fa angle recte amb els dels parells immediats, superior i inferior.

Botànica
Deflex, deflexa

Girat o corbat cap avall.

Botànica
Dehiscència

Acció d’obrir-se espontàniament (s’aplica als fruits que s’obren per deixar anar les granes).

Botànica
Delphinium

De delphínion, diminutiu de delphís (dofí), que és el nom grec de la planta, en Dioscòrides, per la semblança del sèpal superior amb aquest cetaci. Segons el Pseudo-Dioscòrides, perquè les seves fulles basals, feses i allargades, tenen forma de dofí. Altres hi veuen el dit polze del peu de l'alosa.

 

Etimològic
Delphinium peregrinum

Fa referència a la seva extensa àrea de dispersió.

Etimològic
Delphinium pubescens

Pel seu tronc tomentós o pubescent, fent referència al borrissol que els creix als adolescents, en llatí pubescens.

Etimològic
Delphinium ajacis

Genitiu del nom propi grecollatí Ajax (literalment, "el que cura"), en memòria dels herois grecs.

Etimològic
Delphinium cardiopetalum

Fa referència a la forma de cor dels pètals laterals.

Etimològic
Delphinium elatum

Del llatí elatus (alt i dret), per la forma del tronc.

Etimològic
Delphinium staphisagria

Del grec staphís (raïm sec, pansa) i ágrios (silvestre); significa "pansa de muntanya", fent referència a la forma que presenten la inflorescència i les fulles, semblants al cep silvestre.

Etimològic
Delphinium verdunense

Fa referència a la localitat francesa de Verdun.

Etimològic
Deltoide

Fulla.

Botànica
Dentat, dentada Botànica
Denticulat, denticulada

Que té petites dents.

Botànica
Diadelf, diadelfa

Dit de la planta els estams de la qual s’agrupen en dos petits feixos (a les papilionàcies un feix amb un sol estam).

Botànica
Dialipètal, dialipètala

De pètals lliures (és oposat a gamopètal).

Botànica
Dialisèpal,dialisèpala

De sèpals lliures (és oposat a gamosèpal)

Botànica
Dianthus

Diósanthos, paraula composta del genitiu grec Diós (de Zeus o Júpiter) i ánthos (flor), que Linnè sincopà en llatí com a Dianthus, es a dir, flor de Jove o Júpiter o divina, per la seva sublim bellesa.

Etimològic
Dianthus armeria

Probablement, per la semblança amb les espècies del gènere Armeria.

Etimològic
Dianthus attenuatus

Del llatí attenuatus (aprimat), per la forma del calze, amb les dents atenuades a l'àpex.

Etimològic
Dianthus barbatus

Del llatí barbatus, -a, -um (que té barba), segurament per les llargues arestes de les bràctees involucrals i caliculars que formen com una barba molt perceptible abans de l'antesi.

Etimològic
Dianthus brachyanthus

Del grec brachýs (curt) i ánthos (flor), això és, de flors curtes.

Etimològic
Dianthus broteri

Dedicada a Fèlix de Avellar Brotero, autor de la Phytographia Lusitaniae selectior.

Etimològic
Dianthus carthusianorum

Forma del genitiu plural del llatí eclesiàstic carthusianus, -a, -um, que vol dir 'dels cartoixans'. Dedicat als monjos de Sant Bru, probablement per haver-se comparat els pètals barbuts d'aquesta planta a la barba dels dits monjos. Semblen confirmar aquesta hipòtesi les antigues denominacions Chariophyllus barbatus, Viola barbata i Lychnis monachorum.

Etimològic
Dianthus caryophyllus

Perquè la fragància de les seves flors recorda la del clau d'espècia, en llatí, caryophyllum i en grec, karyóphyllos.

Etimològic
Dianthus catalaunicus

Per la seva habitació a Catalunya.

Etimològic
Dianthus ciliatus

Del llatí cilium (pestanya) i el sufix -atus (en forma de), per les fulles serrulades.

Etimològic
Dianthus costae

Dedicat al nostre botànic Costa.

Etimològic
Dianthus deltoides

Del nom de la lletra grega délta i el sufix -éidos (en forma de), és a dir, en forma de delta o triangular; al·ludint a la forma de la taca purpurina dels pètals.

Etimològic
Dianthus longicaulis

Del llatí longus, -a -um (llarg) i caulis (la tija) és a dir, de tija llarga.

Etimològic
Dianthus monspessulanus

Gentilici llatí per a designar allò que fa referència a Montpeller o als seus habitants, per la seva suposada estació en aquesta localitat del Llenguadoc que en llatí s'anomenava Monspessullus.

Etimològic
Dianthus neglectus

Del llatí neglectus (descuidat), participi passat del verb negligo (fer poc cas d'una cosa), per no haver-hi parat prou l'atenció fins aleshores.

Etimològic
Dianthus prolifer

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Etimològic
Dianthus pungens

Del llatí pungens (punxant) del verb pungere (punxar), per les fulles rigido-subpunxents.

Etimològic
Dianthus saxifragus

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Etimològic
Dianthus seguieri

Dedicat al botànic francès Jean François Séguier, autor de Plantae Veronenses, 1745.

Etimològic
Dianthus serratus

Del llatí serratus (en forma de serra) compost de serra, -ae (la serra) i el sufix -atus (en forma de), per les dents dels pètals.

Etimològic
Dianthus subacaulis

Del llatí sub (un poc, una mica) i acaulis (sense tronc) pels seus troncs curts.

Etimològic
Dianthus subulatus

Format del llatí subula (alena) i el sufix -atus (en forma de, semblant a), per les fulles en forma d'alena.

Etimològic
Dianthus superbus

Del llatí superbus, -a -um (magnífic, esplèndid), per l'esplendor de les seves flors, grans y oloroses.

Etimològic
Dianthus valentinus

Valentinus, és a dir, de València, per la seva habitació clàssica.

Etimològic
Dicasi

Cima en què cada eix produeix dues branques oposades.

Botànica
Dictamnus

Del grecolatí dictamnus o dictamnum, nom de diferents plantes labiades similars al poliol i originàries de l'illa de Creta. El mot sembla que està relacionat amb el grec Díkte, nom d'una muntanya de l'est de l'illa. El nom genèric Dictamnus fou adoptat per Linnè (1737), en substitució de Fraxinella, de Tournefort (1694, 1700), seguint el criteri de C. Bauhin i molts altres; I a l'Hortus Cliffortianus (1738), dóna la següent explicació: “Atès que Fraxinella no té res a veure amb Fraxinus [...] m'atinc a aquest antic sinònim disponible”

Etimològic
Dictamnus albus

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Etimològic
Dictamnus fraxinella

Adjectiu format del llatí fraxinus, nom del freixe, en Plini, per la semblança de les fulles.

Etimològic
Dictamnus hispanicus

Del llatí hispanicus (espanyol) és a dir, espècie d'Espanya.

Etimològic
Digitada

Fulla.

Botànica
Dioic

Dit de les plantes on hi ha individus que només fan flors masculines (amb estams que produeixen pol·len), i individus que només fan flors femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls), és a dir les plantes que tenen sexes separats; són doncs plantes amb flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Botànica
Diploclamadi, diplocamadídia

Dit de la flor que consta de dues cobertes, el calze i la corol·la.

Botànica
Discolor, discolora

De dos colors o més. És oposat a concolor.

Botànica
Disperm

Que conté dues llavors.

Botànica
Distal

Dit de la part d'un òrgan més allunyada de la base.

Botànica
Dístic, dística

Dit de les fulles, de les ramificacions, etc. que es disposen en dos rengles longitudinals oposats.

Botànica
Divaricat, divaricada

Dit de les branques, o altres òrgans que divergeixen segons un angle molt obert.

Botànica
Dolichos

En Hipòcrates i Teofrast, dólichos, de l'adjectiu grec dolichós (llarg), és el nom d'una lleguminosa, al·ludint segurament a la llargària dels llegums.

Etimològic
Dolichos melanophthalmos

Del grec mélas, mélanos (negre) i ophthalmós (ull), per les seves llavors blanques, amb el llombrígol circuït de negre.

Etimològic
Dorsifix, dorsifixa

Fixat pel dors; dit especialment de les anteres que s'insereixen al filament per llur part dorsal.

Botànica
Dorycnium

Nom d'una planta que, segons Plini, deriva del grec dóry (llança) i knáo (untar), perquè amb el suc fregaven aquella arma per a emmetzinar-la; Se suposa que era l'estramoni (Datura stramonium). Dioscòrides dóna aquest nom a una altra planta que podria ser una corretjola (Convolvulus cneorum). Tanmateix, les plantes d'aquest gènere, que són inofensives, sembla que no tenen res a veure amb la dels antics.

El gènere va ser establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les anteriors. Però ja Lobelius, Clusius i Daléchamps incloïen entre els seus Dorycnium plantes a les quals avui anomenem així.

Etimològic
Dorycnium decumbens

Del llatí decumbere (inclinar-se, abocar-se), per les branques inclinades sota el seu pes..

Etimològic
Dorycnium pentaphyllum

Del grec pénta (cinc) i fíllon (fulla), pels tres folíols i les dues estípules semblants a ells, que figuren una fulla quinquefoliolada.

Etimològic
Dorycnium procumbens

Participi present del verb llatí procumbere (inclinar-se); és a dir, que s'inclina, pels seus troncs febles.

Etimològic
Dorycnium suffruticosum

Del llatí sub (per sota de) i frutex (arbust), perquè és un arbust petit.

Etimològic
Dorycnopsis

De Dorycnium, nom d'un gènere de les fabàcies, i el mot grec ópsis (aspecte, aparença), per la seva semblança amb alguna planta d'aquest gènere.

Etimològic
Dorycnopsis gerardi

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Etimològic
Dosera rotundifolia

Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides.

Etimològic
Drosera

Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia.

Etimològic
Drosera longifolia

Del llatí longus (llarg) i folium (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Etimològic
Droseraceae (Droseràcies)

Del gènere Drosera.

Etimològic
Drupa

Fruit carnós amb pinyol, dins el qual hi ha la llavor, com ara la cirera o l’oliva.

Botànica
Eglandular

Que no té glàndules (oposat a glandulós).

Botànica
Eixonar Fer caure les fulles d’una branca agafant-la amb la mà closa i resseguint-la cap a vall. Etnobotànica
Elatine

Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació.

Etimològic
Elatine alsinastrum

D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança.

Etimològic
Elatine fabri

Dedicada a Fabre per Grenier.

Etimològic
Elatine hexandra

Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams.

Etimològic
Elatine macropoda

Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles.

Etimològic
Elatine paludosa

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació.

Etimològic
Elatiniaceae (Elatiniàcies)

De Elatine, gènere d'on pren el nom.

Etimològic
Emarginat, emarginada

Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund.

Botànica
Embeinador

Qué té beina.

Botànica
Endocarpi

Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol.

Botànica
Enervi, enèrvia

Desproveït de nervis o sense nervis manifestos.

Botànica
Ensiforme

En forma d'espasa.

Botànica
Enter Botànica
Entrenús Botànica
Epicarpi Botànica
Epigin, epígina

Dit de la flor d’ovari ínfer.

Botànica
Erecte, erecta

Que creix recte (és oposat a decumbent).

Botànica
Eriçat, eriçada

Cobert de pèls rígids.

Botànica
Ericoide

Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc.

Botànica
Erinacea

Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa. El coixí de monja (Erinacea anthyllis) és una planta espinosa, petita i arrodonida, que recorda els eriçons.

Etimològic
Erinacea pungens

Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants.

Etimològic
Eriòpode

Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium).

Botànica
Erodium

Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au.

Etimològic
Erodium botrys

Del grecollatí botrus o botrys (la artemísia, o potser el donzell), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Erodium cavanillesii

Dedicada al botànic valencià Cavanilles.

Etimològic
Erodium chium

De l'adjectiu grecollatí chius, -a, -um (de l'illa de Quio, al mar Egeu).

Etimològic
Erodium ciconium

Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au.

Etimològic
Erodium cicutarium

Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Erodium glandulosum

Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos.

Etimològic
Erodium jacquinianum

Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional.

Etimològic
Erodium laciniatum

Del llatí laciniatus, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles.

Etimològic
Erodium macradenum

Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos.

Etimològic
Erodium malacoides

Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva.

Etimològic
Erodium moschatum

Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests animals.

Etimològic
Erodium petraeum

Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres.

Etimològic
Erodium rupestre

Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació.

Etimològic
Erodium tenuisectum

Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes.

Etimològic
Erodiun supracanum

Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles.

Etimològic
Eruca

Igual com erucago i erucastrum, del verb llatí urere (cremar), pel gust de les llavors. Altres tenen la paraula eruca que també vol dir "oruga", per "obscura". Segons St. Isidor de Sevilla, eruca seria una alteració d'urica, de uro. L'italià n'ha fet ruchetta, el francès roquette i l'anglès rocket.

Etimològic
Eruca sativa

Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors.

Etimològic
Eruca vesicaria

Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer.

Etimològic
Ervum

Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa.

Etimològic
Ervum pubescens

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

Etimològic
Ervum ervilia

En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Etimològic
Ervum gracile

Forma neutra del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Ervum hirsutum

Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

 

Etimològic
Ervum lens

Del llatí lens, lentis, (la llentia).

Etimològic
Ervum nigricans

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

Etimològic
Ervum tetraspermum

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Etimològic
Escabre, escabra

Que és molt raspós (en deriva escàbrid-a, el qual significa llegerament escabre).

Botànica
Escapus

Peduncle florífer més o menys llarg i sense fulles, sobretot que neix d'un bulb o rizoma.

Botànica
Escariós, escariosa

De consistència membranosa i més o menys translúcid.

Botànica
Esclerofil·la

Fulla sovint petita i endurida, pròpia de les plantes llenyoses mediterrànies.

Botànica
Escudet

Part terminal de les esquames d'una pinya, sovint boteruda o piramidal, l'única visible quan la pinya és tancada.

Botànica
Escutel·liforme

En forma de petit escut.

Botànica
Espàdix

Inflorescència de les aràcies en forma d'espiga gruixuda i més o menys carnosa que porta a la base flors generalment unisexuals i poc aparents. (en deriva espadiciforme).

Botànica
Espars

Dit de les fulles (i d'altres órgans) que neixen una a cada nus i es disposen més o menys helicoïdalment, de manera que cadascuna no se superposa exactament amb les immediates, superior i inferior.

Botànica
Espata

Bràctea que envolta l’espàdix.

Botànica
Espatulat, espatulada

Fulla que té forma d’espàtula.

Botànica
Esperó

Protuberància o bossa d’un sèpal o d’un pètal (tancada) que es prolonga cap endarrere del punt d’unió amb el pedicel floral, i que sol contenir el nèctar, fent així més difícil que l’insecte hi pugui arribar.

Botànica
Espiciforme

En forma d'espiga o que s’hi assembla.

Botànica
Espiga

Inflorescència formada de flors sèssils disposades al llarg d'un eix.

 

Inflorescència (un conjunt de flors) on les flors no tenen pedicel i es disposen al llarg d’un eix molt juntes unes de les altres, com ara les espigues de les gramínies.

 

Dit també de la part reproductora d'una planta amb aspecte d'espiga.

 

Botànica