Glossari general

Deriva del mot llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites.

En llatí clàssic, vaccinium, -ii era el nom de diferents plantes, sobre tot, segons sembla, de la nabinera (Vacccinium myrtillus i V. uliginosum), fent-lo derivar de bacca, -ae (baia), pels seus fuits. Al Pseudo Dioscòrides, és el nom romà (probablement deformat per la pronunciació llatina), equivalent al grec hyákinthos, nom d'unes plantes bulboses desconegudes. Segons Cadevall, del llatí vacca, -ae (la vaca), per tractar-se de plantes que esbrota el bestiar boví.

De myrtillus, nom antic d'aquesta planta, derivat del llatí myrtus, -us (la murtra), per la semblança de les seves baies amb els murtrons.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) i aquest de uligo, -inis (humitat natural de la terra), per fer-se principalment en els aiguamolls.

Epítet del llatí botànic format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites.

Els botànics antics designaren amb el nom de Vitis Idaea (vinya del mont Ida), la cèlebre muntanya de Creta, diverses espècies d'aquest gènere que són poc o molt sarmentoses i de fruit bacciforme; una d'elles és la Vitis Idaea foliis subrotundis, baccis rubris, de Bauhin, que Linné publicà després amb la designació de Vaccinium Vitis-Idaea

Que té beina (la base eixamplada d'algunes fulles, que envolta la tija).

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de Tournefort i des de 1708 fins a la seva mort, professor al Jardin de plantes de París. Autor de la important obra Botanicon parisiense... publicada per Hermann Boerhaave en Leiden i Amsterdam, en 1727, després de la seva mort.

En el sistema de classificació de Candolle el gènere prengué el nom de Vaillantia, amb la voluntat de restablir la grafia correcta del cognom.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, eriçat), per tenir la part fructífera de les tiges coberta de pels aspres.

Del llatí muralis, -e  (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), pel seu hàbitat predilecte: les esquerdes de murs i parets.

No és un nom clàssic sinó del llatí tardà, per anomenar la Valeriana celtica i altres plantes semblants. Probablement té relació amb el verb valere (ser fort, bo, valdre, tenir salut). Segons C. Bauhim, en el Pinax (1623) "anomenada Valeriana en les oficines de farmàcia i entre els herbolaris, per les moltes virtuts que mostra; per la qual cosa també es diu triaga". En llatí clàssic, la valeriana es coneixia com saliunca o hirculus, i Dioscòrides l'anomena polemónion o philetaírion.

El gènere Valeriana fou publicat per C. Linné en 1753.

Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part, separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines.

Epítet del llatí botànic compost de Globularia i folium, -ii (la fulla), de fulles de Globularia, per la semblança amb les d'aquest gènere.

Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), pel seu lloc d'habitació.

Epítet compost del grec pterón, -óu (ala, ploma) amb el prefix tri- (tres), és a dir, de tres ales, fent referència a les fulles caulinars tripartides o trilobulades.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Epítet compost del llatí sambucus, -i (el saüc) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de saüc, per haver-hi trobat alguna semblança amb les d'aquest arbret.

Del llatí tuberosus, -a, -um, adjectiu derivat de tuber, -eris (inflor, tumor), fent-ne referència a l'arrel engruixit, rizomatós.

Del nom del gènere Valeriana, representatiu de la família.

Nom format amb el nom Valeriana i el sufix diminutiu llatí -ella.

Del llatí carinatus, -a, -um (carenat, en forma de quilla), derivat de carina, -ae (la quilla, la nau), al·ludint al dors carenat de l'aqueni.

Del llatí coronatus, -a, -um, participi passat de coronare (coronar, adornar), fent referència a les dents prominents i perfectament simètriques del calze, en forma de corona campanulada.

Del llatí dentatus, -a, -um (que té dents), derivat de dens, dentis (la dent), al·ludint a les fulles caulinars, dentades, o, potser, al limbe del calze.

Del llatí medieval discoideus, -a, -um (radiat), per la disposició del limbe del calze, amb les dents aristades, com raigs divergents. Segons Cadevall, vindria del grecollatí discoides, -is (en forma de plat o disc), per la depressió central, orbicular, del fruit.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat), derivat d'echinus, -i (l'eriçó). És dubtós a què fa referència; Segons Cadevall, a les dents com banyes, persistents, del calze.

Epítet compost del grec érion, -ou (llana) i karpós, -oú (fruit), és a dir, fruit cotonós, al·ludint als aquenis peluts. Erioxylon (literalment, llana de llenya) és el nom grecollatí del cotó.

Del llatí truncatus, -a, -um (amputat, truncat), per la forma del calze persistent, truncat, en forma de llengüeta unilateral.

Del llatí locusta, -ae (llagosta, saltarel·la), aquí, com a nom en aposició. Linné li va posar aquest nom sense cap explicació. De Theis, al Glossaire de Botanique, diu que hi ha qui ha trobat alguna semblança entre les branques de la planta i les cuixes de l'insecte.

Epítet compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i karpos, -oú (fruit), perquè té els fruits petits.

De l'adjectiu llatí olitorius, -a, -um (de l'hort), drivat d'olus, oleris (verdura, hortalissa), per tractar-se d'una planta (herba dels canonges) cultivada des de molt antic per les seves fulles primerenques.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), al·ludint a les petites dimensions de la planta.

Del llatí rimosus, -a, -um (clivellat), derivat de rima, -ae (escletxa), pel solc, com una escletxa, de la cara ventral del fruit.

(D’un fruit), cadascuna de les parts que es formen en obrir-se els fruits.

-Solc a la tija dels equisets.

-En els fruits de les umbel·líferes, sol comprès entre dues costes.

Que posseeix teixit conductor, com és el cas dels pteridòfits i dels espermatòfits, les plantes que fan llavors, les quals reben el nom de plantes vasculars. (vegeu teixit conductor)

Dedicat a Cristóbal Vélez, company de Loefling i professor de Botànica al Col·legi d'Apotecaris de Madrid, autor de la inèdita Flora Matritensis, 1753.

Del llatí rigidus, -a, -um (inflexible, endurit), per la consistència dels troncs.

adj. Notablement vell. Un arbre veiarcàs.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)

Nervi.

m. Part enfonsada d’una soca.

Cassà de la Selva (Gironès)

De veratrum, -i, nom genèric en llatí del marxívol (Helleborus sp.) i, segons Plini, nom en Itàlia de l'helleborum candidum, que seria un Veratrum. És el nom emprat per diversos botànics pre-linneans per a designar el Veratrum album. Théis diu que el nom estaria relacionat amb els mots llatins vere (completanent) i ater, atra, atrum (negre), pel color de l'arrel.

El gènere Veratrum fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí albus, -a, -um (blanc). Segons Cadevall, per les flors de color pàl·lid, comparades amb les del Veratrum nigrum dels botànics antics. Molt probablement, Linné pensà, com la majoria dels seus predecessors, que aquesta planta era l'heleborum album o candium de Plini. Segons Teofrast, el V. album i el V. nigrum només es diferenciaven pel color de l'arrel.

En Plini és el nom de les herbes bleneres en general (Verbascum sp. pl.). Tournefort, entre altres, creu que seria una corrupció de barbascum, relacionant-lo amb el llatí barba, -ae (la barba), per la pubescència blanquinosa de les fulles. Cadevall segueix aquesta opinió, però la relaciona amb els filaments estaminals barbuts. Ambrosini accepta la teoria de Tournefort, però obre el ventall de possibilitats que pugui ser una deformació d'herbascum, perquè acostuma a nàixer en llocs herbosos.

El gènere Verbascum fou publicat per C. Linné en 1753.

En Plini, herba blattaria és l'herba blenera (Verbascum sp. pl.). Aquesta espècie és la Blattaria alba de C. Bauhin, d'on devia prendre-la Linné. El nom deriva del llatí blatta, -ae (escarabat, segons Plini), perquè tindria la virtut de repel·lir els escarabats.

Dedicat a Herman Boerhaave (1668-1738), metge neerlandès, professor de botànica i de química a la universitat de Leiden.

D. Villars dedicà aquesta espècie al seu amic i corresponsal, Dominique Chaix (1730-1799), botànic aficionat i rector de poble a la regió dels Alps francesos, autor de Plantae vapincenses.

És el Verbascum Lychnitis flore albo parvo, de C. Bauhin, del qual pren Linné el nom específic. Deriva del grec lýchnos, -ou (la llàntia), al·ludint a l'ús de les fulles com a ble de llànties.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre). És el Verbascum nigrum de C. Bauhin i d'altres autors antics, així anomenat per les fulles d'un verd fosc.

Epítet compost de Phlomis amb el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna espècie d'aquest gènere. Antigament, les plantes dels gèneres Phlomis i Verbascum es confonien perquè es feien servir indistintament per a fer els blens dels llums d'oli. Vegeu Phlomis.

Del llatí pulverulentus, -a, -um (empolsat), derivat de pulvis, -eris (la pols), pel toment blanc que cobreix la planta.

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de sinus), derivat de sinus, -us (sinus, plec), per les fulles inferiors sinuades.

És el Thapsus barbatus de John Gerard, d'on devia prendre Linné el nom específic. Thapsus és el nom romà d'una mena d'herba blenera, i fa referència l'antiga colònia grega de Thapsos, prop de Siracusa (Sicília), d'on es creia que procedia. Vegeu Thapsia.

Verbena és el nom que tenia entre els romans aquesta planta sagrada. En plural, verbenae, eren els rams de plantes sagrades (olivera, romaní, llorer, etc.) que els sacerdots romans portaven als sacrificis. Es relaciona amb el llatí verbera, -erum (fuets, assots), però sense explicar el perquè.

El gènere Verbena fou publicat per C. Linné en 1753.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

De Verbena, nom del gènere tipus d'aquesta família.

f. Bosc de verns.

Olzinelles (Vallès Oriental)

v. Un fruit verd, començar a prendre el color que té quan és madur.

La Mota (Pla de l’Estany)

Nom en llatí medieval de diferents plantes d'aquest gènere, per les virtuts vulneràries que se li atribuïen. Nom de dona (en grec, Bereníke) relacionat amb "la Verònica" que eixugà el rostre de Jesús, quan pujava al Calvari, amb un llenç on va quedar imprès el seu rostre. Sembla que l'aspecte de la flor, amb les dues anteres que s'assemblen als ulls, recordaria la "vera icon" (verdadera imatge) de Jesús. Segons Ambrosini, seria  un nom alemany i derivaria de vettonica o betonica, en  Plini, herba de moltes virtuts.

El gènere Veronica fou publicat per C. Linné en 1753.

Per les fulles semblants a les de l'Acinos dels botànics antics: l'alfàbrega. Vejeu Satureia acinos.

Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per fer-se als camps.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a altres muntanyes elevades d'Europa.

És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica.

Del llatí botànic apenninus, -a, -um (dels Alps Apenins), perquè viu en aquestes muntanyes.

Del grec aphýllos, -ou (esfullat, sense fulles), compost de phýllos (la fulla) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a les tiges nues, escapiformes.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (fulla), per les divisions foliars molt fines.

Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà.

Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols.

Adjectiu del llatí botànic compost de bellidis –genitiu de bellis (la margaridoia)– i el sufix grec -oídes (semblant a). C. Bauhin l'anomenà Veronica alpina bellidis folio, és a dir, amb fulla de margaridoia; i Linné s'hi conformà.

És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic.

Dillenius, -ii, nom del llatí botànic. Dedicada a J. J. Dillen, botànic alemany del segle XVIII, cèlebre autor de la Historia muscorum.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), per ésser planta per ésser poc o molt llenyosa.

Fruticulosus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), aplicat a herbes i mates que, com aquesta, tenen les tiges endurides, una mica llenyoses a la base. Forma diminutiva del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu).

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); perquè es fa a les roques.

Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix).

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Del llatí nummulus, diminutiu de nummus, -i (moneda), és a dir, moneda petita, i el sufix -arius, -a, -um (que té relació), per tenir les fulles petites i arrodonides.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia.

Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles.

Dedicada per Antoine Gouan a l'apotecari i naturalista de Verona Giovanni B. Pona (1565-1630), corresponsal de Clusius i altres insignes botànics de l'època, i autor de diferents obres on donà a conèixer, sobre tot, la flora del Monte Baldo.

Del llatí praecox, -ocis (que s'avança a la seva edat, precoç), per florir precoçment, en començar la primavera.

Del llatí escutella, -ae (escudella, plat petit), forma diminutiva derivada de scutum, -i (escut), per la forma arrodonida i comprimida de la càpsula.

És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll).

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

Del grec tríphyllos (que té tres fulles), al·ludint a les fulles caulinars, en llur major part, profundament trisecades.

Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix en temps de primavera.

adj. Entre verd i madur, quan una fruita encara no és mengívola.

Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre)

Conjunt de fulles o d’altres òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix (en deriva verticil·lat –ada, disposat en verticil).

Amb aspecte de verticil; es diu de les inflorescències d’algunes labiades de peduncles i al gèn. Rumex, on les flors semblen disposades en verticils.

Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells.

Aquest nom, aquí en aposició, es fa derivar del llatí lentare (plegar) o de lentus, -a, -um (flexible i també, enganxós), perquè les branques flexibles es feien servir per lligar feixos de llenya. De l'escorça d'aquest arbust, s'extreu una mena de vesc.

Segons Loudon, seria una alteració de populus (el pollancre); però és més probable que Linné prengués el nom (aquí, en aposició) de Plini, que anomenava opulus una espècie d'auró, probablement Acer campestre.

Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre.

Del llatí vicia, -ae (veça) relacionat amb el grec bíkion (gerro, olla). Segons J. Cadevall, és el nom donat per Varró a una lleguminosa, probablement Vicia sativa i diu que alguns la fan derivar del celta gwig.

El gènere Vicia va ser publicat per Linné en 1753.

Del grec ámphi (de dos, doble) i karpós (fruit) al·ludint a la forma diferent dels llegums aeris i subterranis.

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma dels folíols.

Del llatí argentum (argent), pel color blanquinós o canescent de la planta.

Epítet format amb el nom geogràfic Benghala i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), és a dir, de Benghala o Bengala, perquè la planta es va trobar en aquesta regió asiàtica; com alepensis o monspeliensis.

Per haver estat trobada a Bithynia, regió del nord-oest de l'Àsia Menor.

Segons Plini, cracca, -ae és el fruit del gerdell o veça silvestre (Lathyrus aphaca). Cracca és el seu antic nom genèric, que Linné li conservà com a específic en reclassificar-la.

Del llatí incanus, -a, -um (emblanquit), per les tiges, fulles i llegum cobertes d'un toment blanquinós.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (la fulla), pels folíols, molt prims.

Del grec dasýs (pelut), sinònim del llatí villosus, i karpós (fruit), nom impropi, que va ser aplicat a Cracca villosa, considerant-la com una varietat de Cracca varia.

Epítet del llatí botànic format del prefix grec di- (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

En llatí, diminutiu d'ervum, amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Dedicada a A. Godron (1807-1880), coautor de la Flore de France (1848-1856).

Del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Del grec héteros (diferent) i phýlla (fulla), per la diferència de les fulles superiors i inferiors.

Segons J. Cadevall, l'epítet hybrida és inapropiat, nomen ineptum, perquè no hi ha tal hibridisme aquí.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Dedicada a Linnè (1707-1778).

Del llatí luteus (groc), pel color que generalment presenta la flor.

De Narbona, la seva primera habitació. Narbo Marcius era el nom que donaven els antics a aquesta ciutat.

Per la seva semblança amb les espècies del gènere Onobrychis; amb el sufix grec -oídes (semblant a).

Del llatí orobus i aquest del grec órobos, ho deriven d'eréptein (puntejar), parlant del bestiar quan pastura; nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera.

Pannonicus vol dir de la Pannonia, província de l'imperi romà, per la seva habitació.

Del llatí peregrinus (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Del prefix gracollatí pseudo- (fals), i cracca, par la seva semblança amb Cracca villosa, de la qual es considera subespècie.)

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

Del verb llatí purpurasco, que significa colorar-se de porpra, per les seves flors purpurines.

Per ésser el Pirineus la seva principal habitació.

Del llatí sativus, -a, -um (que es cultiva). És l'espècie principal, que es conrea des de molt antic.

Sepium és el gentiu plural de sepes (bardissar), pel lloc on habita, és a dir, Vicia dels bardissars.

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Del llatí vestitus, -a, um, participi passat de vestire (vestir, cobrir), amb la significació especial de peluda, pels pèls vermellosos i espessos que cobreixen el llegum.

Pilós, que té pèls.

Del llatí vinca o vincapervinca, en Plini una planta sempre verd que servia per a fer corones i garlandes, que els autors suposen que seria Vinca sp. pl. Derivat de vincire (lligar, trenar), per la manera de créixer aquestes plantes, amb llurs rames llargues i primes entrelligades. És la Clematis daphnoides de C. Bauhin i d'altres; nom que, no per casualitat, al·ludeix al mateix fet, car Clematis deriva de kléma, -atos (sarment de vinya).

El nom genèric Vinca fou establert per C. Linné (1737), com de costum, sense comentaris, en substitució de Pervinca de Tournefort (1694, 1700).

Adjectiu del llatí botànic que significa "de forma diferent [a altres del mateix gènere]". Cadevall ho atribueix aquí a les dues formes de les tiges, les fèrtils curtes i les estèrils llargues.

Per correspondre a la Clematis daphnoides major de C. Bauhin. En llatí, major (més gran) és el comparatiu de magnus (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita).

Nom del llatí medieval format del llatí vincere (vèncer) i toxicum, -i (verí), perquè es feia servir com a contraverí. Sens dubte era el Vincetoxicum hirundinaria.

El gènere Vinctoxicum fou publicat per N. M. Wolf (1776), sobre la base de l'Asclepias Vincetoxicum de Linné.

Nom d'una planta en llatí medieval, derivat del llatí hirundo, -inis (oreneta). En Apuleu, arundinina era la celidònia; en grec, chelidónion, de chelidón (oreneta). No hem pogut establir cap relació entre aquestes plantes i l'origen etimològic del seu nom.

Epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins. Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi).

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), al·ludint al color púrpura fosc, quasi negre, de les corol·les.

Officinalis, -e és un adjectiu del llatí botànic que s'aplicava a les plantes que tenien un ús medicinal. Deriva del mot llatí officina, -ae (taller, obrador), nom que en l'Edat Mitjana rebia el lloc dels monestirs (una mena de farmàcia) destinat a guardar i preparar les herbes medicinals.

De viola, nom en llatí (en grec, íon) de la violeta o viola.

Del llatí albus, alba, album (blanc), pel color dominant de les seves flors.

Del verb llatí arboresco (fer-se com un arbre), al·ludint al rizoma i troncs més o menys llenyosos.

Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria.

Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora.

Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea

De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa.

Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop.

Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó.

Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta.

Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors.

Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils.

Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància.

Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació.

De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació.

De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació

Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus,

Dedicada al botànic alemany, A. Q. Rivinus (1652-1723).

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), pel blau, violat i groc, els tres colors dominants de la seva flor.

Dedicada a H. M. Willkomm, autor del Prodromus Florae Hispanicae.

Aquesta família pren el nom del gènere Viola, que és l'únic que conté.

Deriva del llatí viscus o viscum (el vesc), per tenir la principal espècie, V. vulgaris, la part superior del tronc glutinosa.

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Del llatí viscus o viscum, -i, nom en llatí del vesc (Viscum album), així com també de la pega que se n'obté amb els fruits.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pels seus fruits blancs.

Als fruits de les umbel·líferes i d’algunes compostes conducte secretor amb substàncies aromàtiques, medicinals o tòxiques.

Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses.

Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller.

El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753.

Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.

Del llatí vitis (la vinya i el vi).

Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi).

Dit de la planta o de la tija enfiladissa que s’entortilliga sobre un suport.