Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Sàbia

f. Saba. Líquid que circula pels vasos conductors de les plantes.

Les Llosses (Ripollès)

Etnobotànica
Sabós

adj. Vegetal que té molta saba.

Agullana (Alt Empordà)

Etnobotànica
Sagina

Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar.

Etimològic
Sagina apetala

Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins.

Etimològic
Sagina apetala subsp. ciliata

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles.

Etimològic
Sagina maritima

Per la seva estació litoral.

Etimològic
Sagina procumbens

Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts.

Etimològic
Sagina subulata

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Etimològic
Sagitat, Sagitada

En forma de sageta.

Plantes vasculars
Salix

Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament.

El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Salix alba

Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses.

Etimològic
Salix atrocinerea

Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves.

Etimològic
Salix elaeagnos

Nom, aquí en aposició, que fa referència a l'Elaeagnos angustifolia, una espècie exòtica, per tenir-hi una semblança.

Salix elaeagnos subsp. angustifolia

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Etimològic
Salix purpurea

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí.

Etimològic
Salmai, saumai

m. Arbre o arbust que no és mústic del tot.

Bruguera (Ripollès)

Etnobotànica
Saludador Persona a qui s’atribueix el do màgic de poder guarir certs mals. Etnobotànica
Salvia

Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties.

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Salvia pratensis

Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats.

Etimològic
Salvia verbenaca

És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena.

Etimològic
Sàmara

Fruit sec indehiscent que conté una sola grana i que és envoltat d’una expansió membranosa en forma d’ala; les sàmares són disseminades pel vent.

Plantes vasculars
Sambucus

Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos.

L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753.

Etimològic
Sambucus ebulus

D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició.

Etimològic
Sambucus nigra

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs.

Etimològic
Sanguisorba

Sanguisorba és el nom en llati medieval de les pimpinelles (Sanguisorba oficinalis i S. minor). Leonard Fuchs fou qui primer denominà així aquesta planta. La majoria dels autors fan venir el nom del llatí sanguis, -inis (sang) i sorbere (xuclar) perquè, a causa de l'àcid tànnic que conté, es feia servir com a hemostàtic (per a estroncar la sang). Però potser que, més aviat, estigui relacionat amb l'antic nom, sorbastrella, que rebien a Itàlia dites plantes, compost de sorbus, -i (el server o servera) i -astrella, forma diminutiva del sufix despectiu -aster, -astra, -astrum (no genuí, silvestre), perquè les fulles recorden les dels severs de fulla dividida, principalment Sorbus domestica.

El gènere Sanguisorba fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Sanguisorba minor

Del llatí minor, -oris (més petit) perquè té menys alçària, comparada amb S. officinalis.

Etimològic
Sanguisorba minor subsp. balearica

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver-se documentat la troballa de la planta a l'illa de Mallorca.

Etimològic
Sanguisorba officinalis

Pel seu ús medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això, Linnè el va fer servir per a anomenar algunes d'aquestes plantes.

Etimològic
Sanicula

Nom de la planta en llatí medieval, que es fa derivar del llatí sanus, -a, -um (sa, guarit), amb el sufix diminutiu, per les virtuts curatives, sobre tot vulneràries, que se li atribuïen.

El gènere Sanicula fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Sanicula europaea

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ser-ne una planta autòctona.

Etimològic
Saponaria

Derivada del llatí sapo, saponis (sabó) amb el sufix -arius, -a, -um (dotat de), es a dir, sabonós. Paraula del llatí medieval per anomenar la saponària o herba sabonera, perquè el suc de la planta fa escuma i la soca i les arrels es feien servir com a sabó.

Etimològic
Saponaria bellidifolia

Del llatí bellis, bellidis (la margaridoia) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Saponaria caespitosa

Del llatí caespes, caespitis que vol dir la gespa o herba que s'arrenca amb la gleva, i el sufix -osus, -osa, -osum, que denota abundància, per presentar-se en matetes.

Etimològic
Saponaria elegans

Del llatí elegans, elegantis (elegant, delicat), per la seva delicadesa.

Etimològic
Saponaria ocymoides

Del grec okymoeidés, de ókymon, en llatí ocimum (l'alfàbrega), amb la terminació -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'alfàbrega.

Etimològic
Saponaria officinalis

Per haver-se usat l'arrel contra la icterícia o fel sobreeixit. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Etimològic
Saponaria vaccaria

Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Etimològic
Sapròfit, Sapròfida

Dit de la planta que es nodreix de matèria orgànica en descomposició del sòl; algunes espècies fins i tot ja no tenen clorofil·la i doncs no són verdes.

Plantes vasculars
Sarcocapnos

Del grec sarx, sarkós (carn), i kapnós que, com kápnion, vol dir la fumària. De Candolle li aplica aquest nom per la crassitud de les fulles, que contrasta amb altres de gèneres afins.

Etimològic
Sarcocapnos enneaphylla

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla). Per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.

Etimològic
Sarothamnus

Del grec sáros (escombra) i thámnos (mata), per emprar-se a pagès les seves branques per a escombrar les eres.

Etimològic
Sarothamnus arboreus

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), derivat d'arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu.

Etimològic
Sarothamnus arboreus subsp. catalaunicus

Mot del llatí medieval que vol dir de Catalunya, perquè la planta hi viu preferentment.

Etimològic
Sarothamnus catalaunicus

Del llatí catalaunicus, -a, -um (de Catalunya), per la seva habitació.

Etimològic
Sarothamnus purgans

Purgans (que neteja) és participi present del verb llatí purgare (netejar, purificar), per haver-se usat les fulles i fruits com a purgants.

Etimològic
Sarothamnus scoparius

Del llatí scoparius, -ii (l'escombraire), derivat de scopae, -arum (l'escombra), pels seus usos; insistint en la mateixa idea que el nom, però amb arrels llatines.

Etimològic
Sarothamnus vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Etimològic
Satureja

Mot amb que Plini i altres autors clàssics anomenaven algunes labiades, entre elles la sajolida (Satureja hortensis). Virgili recomanava plantar-la prop dels ruscos per ser una excel·lent planta mel·lífera. L'origen del mot és incert. Linné el relacionava amb satyrus (el sátir), pels efectes afrodisíacs que se l'atribuïen. Altres autors el relacionen amb s'átar, nom àrab de moltes labiades. Cadevall el relaciona amb el llatí satura, -ae (l'estofat), pel costum de condimentar-lo amb sajolida.

El gènere Satureja fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Satureja acinos

En Dioscòrides i Plini, acinos és una planta aromàtica semblant a l'alfàbrega, però més peluda.  Linné, amb aquest mot genèric, formà l'específic del seu Thymus Acinos, que Clairville passà al gènere Calamintha.

Etimològic
Satureja acinos subsp. meridionalis

Del llatí meridionalis, -e ( del sud, meridional), per ser planta més pròpia de l'Europa meridional.

Etimològic
Satureja alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè hi viu.

Etimològic
Satureja calamintha

Per haver estat classificada abans del gènere Calamintha.

Etimològic
Satureja calamintha subsp. ascendens

Del llatí ascendens, -entis (que puja), per les tiges floríferes ascendents.

Etimològic
Satureja vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta comuna.

Etimològic
Sauleda, la

f. Bosc de salzes (saules)

Topònim a prop de Palafrugell (Baix Empordà)

Etnobotànica
Saxifraga

Nom compost del llatí saxum, -i (roca) i frangere (trencar). Saxifraga, -ae i saxifragum, -i era el nom que els antics, entre ells Plini, donaven a plantes que es feien servir per a dissoldre càlculs o pedres de la bufeta, com ara Adiantum capilus-veneris o Asplenium adiantum-nigrum; però cap de les incloses avui al gènere Saxifraga que Linné va prendre de Tournefort, per a plantes amb l'hàbit de viure a les escletxes de les roques, potser reinterpretant la idea que aquestes plantes trenquen la roca.

Etimològic
Saxifraga aquatica

Del llatí aquaticus, -a, -um (que viu a l'aigua o a prop), per l'estació de la planta.

Etimològic
Saxifraga paniculata

Derivat de panicula, -ae, diminutivo de panus, -i (cabdell), paniculatus, -a, -um vol dir literalment en forma de petit cabdell, per la forma de la inflorescència.

Etimològic
Saxifraga pubescens

Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir la barba) i aquest de pubes, -is (el borrissol dels adolescents), pel toment borrissol que cobreix la planta.

Etimològic
Saxifraga stellaris

Del llatí stella, -ae (estel o estrella), stellaris, -e (allò referent als estels), aquí, semblant als estels, per la disposició dels pètals.

Etimològic
Saxifraga stellaris subsp. robusta

Del llatí robustus, -a, um (fort, de roure), referint-se al port i la grandària de la planta.

Etimològic
Scabiosa

Del llatí scabiosus, -a, -um (aspre, sarnós) o de scabies, ei (aspror, sarna). En llatí medieval scabiosa era el nom de diferents plantes, com ara Scabiosa columbaria, que suposadament servien per a guarir la sarna. Altres pensen que el nom fa referència només a l'aspror de l'indument d'aquestes plantes.

El gènere Scabiosa fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Scabiosa atropurpurea

Epítet del llatí botànic format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu purpureus, -a, -um (de color de porpra), al·ludint al color de les flors que, essent molt variable, pot arribar a un vermell fosc.

Etimològic
Scabiosa columbaria

Epítet del llatí botànic, derivat del llatí columba, -ae (colom), que voldria dir semblant a un colom. Segons De Theis, a Glossaire de botanique, "per les fulles caulinars, dividides, com una pota de colom".  Cadevall indica que l'epítet apropiat hauria estat columbina, de l'adjectiu pròpiament llatí per referir-se als coloms.

Etimològic
Scandix

Nom originalment grec usat pels autors grecs i llatins per a anomenar unes plantes umbel·líferes que podrien ser l'agulla de pastor (Scandix pecten-veneris) o el cerfull (Anthriscus sp.). Sobre l'etimologia del mot, de Theis afirma que prové del grec skío (jo punxo) recolzant-se en que al llatí tardà aquesta planta també es deia acula, diminutiu d'acus, -us (agulla), que comparteix la mateixa idea que el verb grec i perdura com a nom vulgar en català i altres idiomes. Tanmateix, jo no he pogut trobar en cap diccionari el verb skio, i sí sknípto, amb el significat de punxar.

El gènere Scandix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Scandix pecten-veneris

Del llatí pecten, ínis (la pinta) i venus, -eris (la deessa Venus), es a dir, pinta de Venus, nom vulgar que rep des de la llatinitat tardana i que ha passat a moltes llengües europees, fent referència als fruits allargats en forma d'agulles, pel bec molt desenvolupat. Linnè va prendre el sintagma sencer com a epítet específic.

Etimològic
Schinus

Del nom grec schínos, en llatí lentiscus, (el llentiscle), és a dir, planta semblant al llentiscle, aplicat aquí a una planta americana d'anàlogues propietats.

Linnè (1737) adopta el nom genèric Schinus en substitució de Molle de Tournefort (1694, 1700); i en el seu Hortus Cliffortianus (1738), el botànic suec dóna la següent explicació: “Schinus, [malgrat] sigui en Dioscórides nom aplicat al llentiscle, el faig servir en lloc del bàrbar Molle o Mulli”.

Etimològic
Schinus molle

Lleugera alteració de la paraula peruana, mulli, per a designar aquest arbre.

Etimològic
Scorpiurus

Scorpiurus és el nom grecollatí d'una planta en Plini, probablement del gènere Heliotropium (boraginàcies); format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i ourá, -ás (cua), pel llegum caragolat que recorda la cua d'aquell aràcnid.

Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Scorpioides dels prelinneans. En crear el nom, Linnè el feu femení, essent-hi seguit àmpliament per la comunitat botànica; tanmateix, des de fa molt de temps s'ha adoptat majoritàriament el masculí pel paral·lelisme amb altres noms acabats en -urus.

Etimològic
Scorpiurus muricatus

Del llatí muricatus, -a, -um (semblant als obriülls), derivat de murex, muricis (cargol marí espinós), fent referència a les excrescències espinescents del llegum.

Etimològic
Scorpiurus muricatus subsp. subvillosus

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Etimològic
Scorpiurus subvillosus

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Etimològic
Scorpiurus sulcatus

Adjectiu llatí derivat de sulcus, -i (solc), pel llegum molt solcat o ratllat.

Etimològic
Scrophularia

Nom del llatí medieval donat a algunes espècies d'aquest gènere, sobre tot Scrophularia nodosa. Segons Ambrosini (1666), vindria del llatí scrophula, -ae (galteres), per tenir el rizoma amb nusos inflats, que creien útils contra les galteres, anomenades vulgarment escròfules; Però afegeix que altres creuen que es diu així perquè els agrada als porcs o perquè es multiplica i prolifera com les truges, fent derivar el nom del llatí scropha, -ae (truja destinada a la reproducció).

El gènere Scrophularia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Scrophularia alpestris

Epítet del llatí botànic. Per viure a la zona alpina o alpestre dels Pirineus.

Etimològic
Scrophularia nodosa

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), pels nusos inflats del rizoma.

Etimològic
Scrophularia peregrina

Del llatí peregrinus, -a, um (viatger, rodamon), perquè no dura gaire enlloc. Format de per (per) i ager, agri (el camp).

Etimològic
Sec

Briòfits: aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment, en aquest estat, els fil·lidis de les molses es troben cargolats o plegats sobre el caulidi.

Plantes vasculars
Sec, aspecte

adj. Aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment en aquest estat, en les molses els fil·lidis es troben cargolats o plegats sobre el caulidi.

Briòfits
Secció

f. Tall transversal de l'estructura en què s'aprecia l'organització cel·lular.

Briòfits
Secció del marge

Secció (f.) del marge (m.). Tall transversal del marge

Briòfits
Secció del nervi

Secció (f.) del nervi (m.). Tall transversal del nervi

Briòfits
Sedum

Nom llatí de diferents crassulàcies (Sempervivum sp. pl. i Sedum sp. pl.). L'etimologia n'és incerta: Molts autors, entre ells el romà Fest, van afirmar que tenia relació amb el verb sedare (calmar, assossegar), perquè calmaven el dolor; altres, però, el van relacionar amb sedere (seure, asseure's), perquè reposen sobre les pedres; tanmateix, aquestes explicacions, avui, es consideren fantasioses.

El gènere Sedum fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Sedum acre

Del llatí acer, acris, acre (d'olor o sabor fort), referint-se al gust picant de la planta.

Etimològic
Sedum annuum

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Etimològic
Sedum caespitosum

Adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (la gespa), que forma catifes, com la gespa.

Etimològic
Sedum dasyphyllum

Epítet del llatí botànic format del grec dasýs (atapeït, dens) i phýllon (fulla), per les fulles gruixudes, pubescents-glanduloses.

Etimològic
Sedum hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, cerrut), per les fulles amb pels eriçats.

Etimològic
Sedum rosea

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors.

Etimològic
Sedum rubens

Del llatí rubens, -entis (roig, vermell), pel tronc, que és vermellós.

Etimològic
Sedum rupestre

Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació, les escletxes de les roques.

Etimològic
Sedum rupestre subsp. reflexum

Del llatí reflexus, -a, -um (corbat), per la disposició de la inflorescència abans de la floració.

Etimològic
Sedum sediforme

Epítet del llatí botànic que vol dir que s'assembla a un Sedum. L'hi va posar Jacquin quan va classificar la planta com a Sempervivum sediforme. En ser reclassificada, se li va mantenir l'epítet, malgrat la redundància.

Etimològic
Sedum villosum

Del llatí villosus, -a, -um (vellut), per ser planta pubescent-glandulosa.

Etimològic
Segment

-Cadascuna de les parts d’una fulla dividida.

-Als fruits en loment cadascuna de les porcions (els mericarps).

Plantes vasculars
Selaginella

Diminutiu del llatí Selago, -inis (nom que els botànics antics donaven als licopodis), per la petitesa d'aquestes plantes comparades amb aquells. Plini anomenava selago a una herba semblant a la savina (Cupressàcies).

Etimològic
Selaginellaceae (Selaginel·làcies)

Del gènere Selaginella.

Etimològic
Semiamplexicaule

Que és gairebé amplexicaule.

Plantes vasculars
Semiínfer, Semiínfera

Dit de l’ovari soldat només parcialment amb el tàlem (còncau) de la flor.

Plantes vasculars
Semiverticil·lat, Semiverticil·lada

Que fa mitjos verticils, és a dir les branques que surten del mateix nivell d’una tija no ho fan tot el voltant.

Plantes vasculars
Senecio

Segons Plini, és el nom en llatí del que els grecs anomenen erígeron. En llatí senex, -ecis i en grec géron, gérontos tenen idèntic significat: home vell. Potser en al·lusió als plomalls blancs dels aquenis, semblants a un cap canós; o, segons de Theis, al·ludint al receptacle nu com un cap calb.

El gènere Senecio fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Senecio adonidifolius

Epítet del llatí botànic format d'Adonis, -idis i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'una Adonis.

Etimològic
Senecio gallicus

Del llatí gallicus, -a, -um (de Galia o França), pel seu lloc d'habitació, França.

Etimològic
Senecio inaequidens

Epítet del llatí botànic format de in- (aquí prefix privatiu), aequus, -i, -um (igual) i dens, -tis (dent), de dents desiguals, fent referència a la forma dels marges foliars.

Etimològic
Senecio lividus

De l'adjectiu llatí vidus, -a, -um (moradenc), pel color del revers de les fulles.

Etimològic
Senecio pyrenaicus

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Etimològic
Senecio viscosus

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscum, -i (el vesc), per tenir-ne el tronc agafallós.

Etimològic
Senecio vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta molt comuna.

Etimològic
Sèpal

Cadascuna de les peces que constitueixen el calze, el verticil extern i sovint verd d’una flor típica (en deriva sepaloide, amb aspecte de sèpal).

Plantes vasculars
Septe

Envà (en deriva latisepte i angustisepte).

Plantes vasculars
Serrat, Serrada

Dit de les fulles o altres òrgans els marges dels quals presenten dents agudes, com les d’una serra.

Plantes vasculars
Serrulat, Serrulada

Que és finament serrat.

Plantes vasculars
Serva

f. Fruit del server.

Forcall (Ports)
Vulpellac (Baix Empordà)

Etnobotànica
Sesamoides

Del grec sesamoeidés i del llatí sesamoides, nom de diferents plantes, amb llavors semblants a les del sèsam, en grec, sésamon i en llatí, sesamum, entre les quals, pel que sembla, s'hi troben la guada (Reseda phyteuma) i el capironat (R. alba), resedàcies.

Etimològic
Seseli

Seseli o seselis és un nom manllevat del grec que Plini aplicava a una saxífraga. Segons les interpretacions del Dioscòrides, seria el nom de diferents plantes umbel·líferes, una coneguda en llatí com a tordylum, però també el d'una euforbiàcia d'origen egipci, que també rep en grec els noms de kíki i króton i que seria el ricí (Ricinus communis). Segons el Pseudo-Dioscòrides, seselís seria el nom, entre els egipcis, del grec kaukalís, una umbel·lífera, caucalis, en llatí.

Etimològic
Seseli annuum

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser una planta anual.

Etimològic
Seseli montanum

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Etimològic
Sèssil

Que és desproveït de pecíol o de peduncle.

Plantes vasculars
Seta

f. Pedicle que sosté la càpsula.

Briòfits
Seta

-Pèl llarg i rígid com una serra.

-A les gramínies del gèn. Stipa la porció apical més prima de l’aresta. 

(Vegeu diapositiva següent) (en deriva setaci –àcia, setós –osa, amb aspecte de seta o que té setes).

Plantes vasculars
Sherardia

A la memòria del botànic anglès William Sherard (1659-1728), deixeble dels cèlebres J-P de Tournefort i H. Boerhaave, creador de la càtedra de botànica d'Oxford que porta el seu nom, i protector i patrocinador d'altres il·lustres naturalistes.

El gènere Sherardia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Sherardia arvensis

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Etimològic
Sibbaldia

Gènere dedicat a Sir Robert Sibbald (1641-1722), professor de medicina a la universitat d'Edimburg.

Etimològic
Sibbaldia procumbens

Del llatí procumbens, participi present del verb procumbere (ageure's), pel rizoma cespitós.

Etimològic
Silene

D'etimologia desconeguda, el nom apareix en Lobelius, qui l'hi atribueix gratuïtament a Teofrast. Linnè, al seu torn, el pren de Lobelius i en segueix la imaginativa explicació, segons la qual procedeix del grec síalon (saliva, bava), que tindria relació amb el grec seílene, femení de Seílenos, nom d'un sàtir, representat com un borratxo i ple de baba, a qui la mitologia fa mainader i mestre de Bacus;  Fent al·lusió a la viscositat d'algunes espècies que atrapen els insectes que s`hi posen.

Silene nutans

Del llatí nutare (inclinar-se), pel tronc florífer capbaix.

Etimològic
Silene acaulis

Paraula formada pel prefix grec a- (sense) i del llatí caulis (tija de les plantes), per tenir-la extremadament curta.

Etimològic
Silene ambigua

Del llatí ambiguus, -a, -um (dubtós), per existir algun dubte respecte a la seva exacta determinació.

 

Etimològic
Silene armeria

Per la semblança de la seva inflorescència amb la d'una Armeria (plumbaginàcies).

Etimològic
Silene borderei

Dedicada a H. Bordère, de Gèdre, explorador de les altes muntanyes frontereres del Pirineu central.

Etimològic
Silene brachypoda

Del grec brachýs (curt) i pous, podós (peu), per la relativa escassa longitud de les branquetes floríferes laterals.

Etimològic
Silene caespitosa

Del llatí caespes, caespitis (la gespa o herba menuda i atapeïda) per presentar-se així.

Etimològic
Silene campanulata

De campanula diminutiu de campana (la campana), mot del llatí medieval; es a dir, campaneta, fent referència a la forma del calze.

Etimològic
Silene cerastioides

De Cerastium i el sufix grec -eídes (semblant a), per la semblança amb una planta del gènere Cerastium.

Etimològic
Silene ciliata

Del llatí ciliatus, -a, -um, de cilium (la cella), al·ludint al pecíol ciliat.

Etimològic
Silene coarctata

Del llatí coarctatus, -a, -um (estret), fent referència al calze molt contret a la base i a l'àpex.

Etimològic
Silene conica

Format del llatí conus (el con o conus), per la figura de la càpsula.

Etimològic
Silene conoidea

Del grec cónos (el con o conus) i la terminació -eidés (en forma de) llatinitzada, per la forma de la càpsula.

Etimològic
Silene crassicaulis

Del llatí crassus (gros) i caulis (la tija), per la seva tija robusta.

Etimològic
Silene elegans

Del llatí elegans, elegantis (elegant, molt fi), pel port esvelt de la planta.

Etimològic
Silene gallica

Del llatí Gallicus, -a, -um (de França), sens dubte per procedir d'allà la planta classificada per Linnè.

Etimològic
Silene glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blanquinós) pel color de la planta.

 

Etimològic
Silene inaperta

Del llatí inapertus (no obert), pels pètals inclusos o nuls, que no es manifesten.

Etimològic
Silene inflata

Del llatí inflatus, -a, -um (inflat), al·ludint al seu calze vesiculós.

Etimològic
Silene itàlica

Per abundar a Itàlia i a tota la part sud oriental d'Europa.

Etimològic
Silene muscipula

En llatí muscipula és una ratera o un parany; de mus, muris (la rata) i capere, agafar. Però aquí està per muscicipula, suprimida una síl·laba repetida; de musca, (la mosca), per ser planta insectívora.

Etimològic
Silene nemoralis

Adjectiu llatí que vol dir 'del bosc', derivat de nemus, nemoris (el bosc), per la seva estació silvestre.

Etimològic
Silene niceensis

Del llatí nicaeensis, natural de Niça, per abundar en aquesta localitat.

Etimològic
Silene nocturna

Del llatí nocturnus, -a, -um (de nit), per obrir les seves flors des del capvespre.

Etimològic
Silene otites

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

Etimològic
Silene piriformis

Del llatí pirus, -i (la pera), per la forma de pera del fruit.

Etimològic
Silene punctata

Del llatí punctum, -i (punxada o picada),  per l'aspecte de les fulles.

Etimològic
Silene ramosissima

Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, um, pel seu tronc molt ramificat.

Etimològic
Silene rostrata

Del llatí rostratus, de rostrum (bec o punta), és a dir, que acaba en punta; per la càpsula llargament acuminada.

Etimològic
Silene rubella

Del llatí rubellus, -a, -um, diminutiu de ruber (vermell), es a dir, una mica vermell, pel color de les flors.

Etimològic
Silene rupestris

Format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per la seva estació.

Etimològic
Silene saxifraga

Per ser cespitosa i viure a les roques com moltes saxífragues.

Etimològic
Silene senneni

Dedicada a Fra Sennen, autor d'importants treballs sobre la flora catalana.

Etimològic
Silene tridentata

Del prefix llatí tri- (tres vegades) i dentatus, de dens, dentis (la dent); que té 3 dents. S'al·ludeix a les 3 puntes dels pètals.

Etimològic
Silene umbellata

Del llatí umbella (para-sol), diminutiu d'umbra (ombra) al·ludint a la disposició de les flors en forma de para-sol.

Etimològic
Silene undulata

Del llatí undulatus, d'unda (l'ona), pel marge de les fulles ondulat.

Etimològic
Silene viridiflora

Paraula formada del llatí viridis (color verd) i flos, floris (la flor), pel color blanc verdós de les flors.

Etimològic
Silene viscosissima

Superlatiu llatí de viscosus (agafallós com el vesc), per la seva viscositat.

Etimològic
Silícula

Fruit sec tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però curt, o sigui de llargada no superior a tres vegades l’amplada.

Plantes vasculars
Síliqua

Fruit sec allargat tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però llarg, més de tres vegades l’amplada.

Plantes vasculars
Simaroubaceae (Simarubàcies)

Del gènere Simarouba que conté només plantes neotropicals.

Etimològic
Simple

Dit de les fulles i altres òrgans enters, que no són dividits.

Plantes vasculars
Sinapis

Del grec sínapis (mostassa). Segons J. Cadevall, aquesta paraula, així com la francesa moutarde i l'anglesa mustard són modernitzacions de mustum ardens, ja que un dels ingredients de la mostassa francesa que se serveix a taula és el most del vi novell.

Etimològic
Sinapis alba

Del llatí albus (blanc), pel color clar de la llavor.

Etimològic
Sinapis arvensis

Adjectiu llatí derivat d'arvum (camp de conreu). Que es troba als camps de conreu.

Etimològic
Sinapis cheiranthus

Per una certa semblança amb el violer groc, cheiránthos en grec.

Etimològic
Sinapis nigra

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors.

Etimològic
Sinuat, Sinuada

Que té les vores sinuoses.

Plantes vasculars
Sinus

Entrant del marge d’una fulla o d’un altre òrgan.

Plantes vasculars
Sobrevingut

adj. Que ha vingut després. El pi és sobrevingut.

Maià de Montcal (Garrotxa)

Etnobotànica
Sorbus

Del llatí sorbus, -i o sorvus, -i, nom que rebia el server o servera (Sorbus domestica i, potser, Sorbus aucuparia), però també la moixera (Sorbus torminalis), al fruit de la qual Plini anomenava sorvum torminale.

Etimològic
Sorbus aria

Del grec ária, nom que Teofrast dona a una mena d'alzina surera. La servera, en grec, és òa; i óon, el fruit.

Etimològic
Sorbus aucuparia

Del llatí aucupare (caçar aus), verb format de avis, -is (ocell) i capere (agafar), perquè agradant molt els fruits d'aquest arbre als ocells, se'n valen alguns per a agafar-los.

Etimològic
Sorbus chamaemespilus

Adjectiu compost del grec chamaí (per terra, humil) i mespíle (nespler), o sigui, un nespler nan, de curta alçària.

Etimològic
Sorbus domestica

De l'adjectiu llatí domesticus, -a, -um (casolà, domèstic), derivat de domus, us (la casa), per ser espècie quasi familiar pel seu cultiu.

Etimològic
Sorbus torminalis

Del llatí tormina, -um (disenteria, dolors intestinals), perquè els fruits es feien servir contra la disenteria.

Etimològic
Sorus

A les falgueres grup d’esporangis que apareixen a la cara inferior de la fulla.

Plantes vasculars
Sovatge

Cabra salvatge (Capra pyrenaica). Mot habitual als massissos dels Ports i dels voltants.

Etnobotànica
Spartium

Del grec spártion, mot relacionat amb spárton (corda). En Dioscòrides, és nom d'algunes plantes usades per fer cordes, com ara la ginesta (Spartium
junceum
), l'espart (Stipa tenacissima) o l'espart bord (Lygeum Spartum).

Etimològic
Spartium junceum

De l'adjectiu llatí junceus, -a, -um, (semblant al jonc), derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Etimològic
Spergella

Forma diminutiva, derivada de Spergula, nom d'un altre gènere de la mateixa família Cariofiliaceae.

Etimològic
Spergella fasciculata

Del llatí fasciculus, -i, diminutiu de fascis (feix), per l'aparent disposició de les fulles.

Etimològic
Spergella glabra

Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèls), per l'absència de toment.

Etimològic
Spergella repens

Del llatí repere (arrossegar-se), pels seus troncs reptants i radicants.

Etimològic
Spergella saginoides

Del nom del gènere Sagina i la terminació grega oídes, que significa semblança, per l'aspecte de la planta.

Etimològic
Spergella saxatilis

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), per la seva estació.

Etimològic
Spergella subulata

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Etimològic
Sperguella pyrenaica

Per la seva habitació a la serralada pirinenca.

Etimològic
Spergula

Derivat d'espargere (escampar), per la fàcil propagació de la planta, deguda a les seves nombroses llavors. Spergula, -ae és una paraula del llatí tardà que en Albert el Gran designa un Galium. Aquesta paraula reapareix en Dodonaeus i Lobelius, però aplicada ja a l'espèrgula de camp.

Etimològic
Spergula arvensis

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva habitual estació.

Etimològic
Spergula morisonii

Dedicada a Robert Morison, autor de Plantarum Historia Universalis Oxoniensis, 1680.

Etimològic
Spergula nicaeensis

De Nicaea Maritima, nom llatí de l'actual ciutat de Niça.

Etimològic
Spergula pentandra

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (varó, home), al·ludint-se aquí als cinc estams de les seves flors.

Etimològic
Spergula purpurea

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), pel color rosat de les flors.

Etimològic
Spergula vernalis

De l'adjectiu llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de vernum, -i (primavera), per l'època de la seva florescència.

Etimològic
Spergularia

Adjectiu substantivat format del llatí botànic spergula, -ae, fent referència al gènere Spergula, i el sufix -arius, -aria, -arium, que indica semblança o parentiu.

Etimològic
Spergularia diandra

Del numeral grec di (dues vegades) i anér, andrós (home), fent referència al nombre dels estams.

 

Etimològic
Spergularia dillenii

Dedicada a l'autor botànic John Dillenius.

Etimològic
Spergularia heldreichii

Dedicada per Foucaud a Heldreich, company de Sartori.

Etimològic
Spergularia longipes

Del llatí longipes (de peus llargs), de longus (llarg), i pes, pedis (peu), per la longitud dels pedicels inferiors.

Etimològic
Spergularia marginata

Del verb llatí marginare (orlar, posar vores), de margo, marginis (vora o marge), al·ludint a les llavors circuïdes d'una ampla ala.

Etimològic
Spergularia media

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, dubtós), per la seva grandària en relació amb la de les altres espècies.

Etimològic
Spergularia rubra

De l'adjetiu llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color de les flors.

Etimològic
Spergularia salsuginea

Del llatí salsugo, salsuginis (aigua salada), per trobar-se a les maresmes.

Etimològic
Spiraea

Del nom grec speiraía, en llatí spiraea, derivat de spira, -ae (espira, cargolament). En Teofrast, és un arbust inerme amb els fruits en l'àpex ; en Plini, una planta que es feia servir per a fer corones amb les fulles. Segons sembla, seria l'olivereta (Ligustrum vulgare). En opinió de Clusi, l'spiraea de Teofrast era, sens dubte, el que després Linnè, seguint el criteri d'aquell botànic, anomenà Spiraea salicifolia. Segons Cadevall, aquest nom podria fer al·lusió als fol·licles caragolats en hèlix de l'espècie principal, S. ulmaria. Altres autors aventuren que el nom li ve de la flexibilitat de les seves branquetes, que es feien servir en cistelleria.

Etimològic
Spiraea aruncus

Nom usat per Plini per a indicar la barba de la cabra; en llatí, barba caprae era el nom que els botànics anteriors a Linnè donaven a aquesta planta.

Etimològic
Spiraea filipendula

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja), potser fent referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Etimològic
Spiraea hypericifolia

Del nom del gènere Hypericum i folium, -ii (fulla) per la semblança de les fulles amb les d'algun Hypericum.

Etimològic
Spiraea ulmaria

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

Etimològic
Stellaria

Derivat del llatí stellaris, de stella, -ae (estel), pels seus pètals bífids i estesos, de forma estrellada.

Etimològic
Stellaria aquatica

Del llatí aquaticus, -a , -um, per la seva estació, en llocs humits.

Etimològic
Stellaria graminea

Del llatí gramineus, de gramen, graminis, (el gram), per la semblança de les seves fulles amb les d'una gramínia.

Etimològic
Stellaria holostea

Paraula formada de dues gregues, hólos (tot) i ostéon (os); aplicada, per antífrasi, a una planta d'escassa consistència, si es refereix a la duresa dels ossos; o bé en sentit propi, si es refereix a la manca de consistència de l'esquelet sense músculs ni tendons. Plini anomenà holosteon a una mena d'herba.

Etimològic
Stellaria media

Del llatí medius, -a -um (intermedi), perquè la magnitud dels pètals, més que la de la planta, està compresa entre la de les d'altres espècies.

Etimològic
Stellaria nemorum

En llatí, vol dir literalment 'dels boscos', forma del genitiu plural de nemus nemoris (el bosc), per la seva estació.

Etimològic
Stellaria uliginosa

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), de uligo, uliginis (humitat de la terra), per la seva estació.

Etimològic
Subsèssil

Que és gairebé sèssil.

Plantes vasculars
Suculent, Suculenta

Dit de les tiges o fulles carnoses perquè contenen gran quantitat de teixits aqüífers.

Plantes vasculars
Súper, Súpera

Dit de l’ovari unit al tàlem només per la base, de manera que els estams i el periant de la flor són situats sota l’ovari.

Plantes vasculars
Sureda

f. Bosc de suros.

Agullana (Alt Empordà)
Arbúcies (Selva)
Olzinelles (Vallès Oriental)
Rimbau (Rosselló)

Etnobotànica