Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Sàbia | f. Saba. Líquid que circula pels vasos conductors de les plantes. Les Llosses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Sabós | adj. Vegetal que té molta saba. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Sagina | Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar. |
Etimològic |
Sagina apetala | Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins. |
Etimològic |
Sagina apetala subsp. ciliata | Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles. |
Etimològic |
Sagina maritima | Per la seva estació litoral. |
Etimològic |
Sagina procumbens | Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts. |
Etimològic |
Sagina subulata | Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Sagitat, Sagitada | En forma de sageta. |
Plantes vasculars |
Sagittaria | Segons Plini, nom d'una planta aquàtica que els botànics han identificat amb l'espècie Sagittaria sagittifolia. Del llatí sagittarius, -a, -um (allò referent a la fletxa o sageta), derivat de sagitta, -ae (la fletxa), per la forma foliar d'aquesta planta, que recorda la d'una punta de fletxa. El gènere Sagittaria fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Sagittaria sagittifolia | Adjectiu del llatí botànic compost del llatí sagitta, -ae (sageta, fletxa) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulla en forma de punta de fletxa, reiterant la idea del nom genèric. |
Etimològic |
Salicaceae (Salicàcies) | De Salix, nom del gènere tipus de la família. Es forma amb el genitiu de salix: Salic(is)-aceae. |
Etimològic |
Salicornia | Salicornia, segons el Diccionari etimològic de J. Coromines, ve del llatí tardà salicorneum (el salicorn i altres plantes semblants); nom compost del llatí sal, salis (sal) i cornu, -us (banya). Aquest nom fou emprat per primera vegada per Rembert Dodoens, en la seva Stirpium Historia (1583), i indica que ve de salicorne, nom vulgar francès, de la planta (Salicornia europaea s.l.). Tournefort en va prendre el nom i Linné el va acceptar. |
Etimològic |
Salicornia emerici | Emerici és el genitiu singular d'Emericus, -i, cognom llatinitzat del naturalista i botànic francès Joseph Emeric (1763-1855) a qui, Joseph Duval-Jouve, dedicà aquesta espècie . |
Etimològic |
Salicornia fruticosa | Vegeu Arthrocnemum fruticosum |
Etimològic |
Salicornia patula | Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès, patent), per la disposició de les branques, obertes. |
Etimològic |
Salix | Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament. El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Salix alba | Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses. |
Etimològic |
Salix atrocinerea | Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves. |
Etimològic |
Salix caprea | Del llatí caprea, -eae (cabra muntesa). Alguns botànics pre-linneans, com Gesner (1516-1565) i Tabernaemontanus (1522-1590), empraren ja aquest mot específic: Salix caprea rotundifolia i S. caprea latifolia. La raó és dubtosa. Segons Théis (1810) perquè les cabres se'n deleixen amb les branques. Cadevall diu que 'tal vegada és usat ací [en sentit metafòric] significant sarmentós'. És nom en aposició. |
Etimològic |
Salix elaeagnos | Del grec elaíagnos, segons Teofrast, nom d'una planta llenyosa, que podria ser un salze o potser l'aloc. Veieu Elaeagnus. |
Etimològic |
Salix elaeagnos subsp. angustifolia | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes. |
Etimològic |
Salix herbacea | Del llatí herbaceus, -a, -um (herbaci, del color de l'herba); en botànica s'aplica a les plantes de consistència semblant a l'herba, és a dir, amb tiges a penes lignificades. |
Etimològic |
Salix phylicifolia | Epítet del llatí botànic que significa 'fulles de Phylica', per tenir les fulles semblants a les d'alguna planta d'aquest gènere de ramnàcies exòtiques. |
Etimològic |
Salix purpurea | Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí. |
Etimològic |
Salix pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és espècie pròpia dels Pirineus. |
Etimològic |
Salix reticulata | Del llatí reticulatus, -a, -um (reticulat, en forma de xarxa), per la nervadura reticulada de les fulles. |
Etimològic |
Salix retusa | Del llatí retusus, -a, -um (esmús, despuntat), per les fulles obtuses. En botànica, s'aplica a les fulles d'àpex truncat i lleugerament escotat, a voltes amb un apicle a l'escotadura. |
Etimològic |
Salmai, saumai | m. Arbre o arbust que no és mústic del tot. Bruguera (Ripollès) |
Etnobotànica |
Salsola | Del llatí salsus, -a, -um (salat) i olus, -eris (la verdura), pel gust d'algunes plantes d'aquesta família. Aquest nom fou emprat per primer cop pel botànic italià del segle XVI Andrea Cesalpino per a una planta marítima que en italià rep el nom vulgar de sàlsola (salicorn, barrella) i que, per la descripció, probablement sigui S. kali. Linné en va prendre el nom pel seu gènere publicat a Species Plantarum (1753). |
Etimològic |
Salsola kali | De kalí, nom en àrab vulgar de diferents plantes salabroses com el salicorn o la barrella; però també de la cendra d'aquestes plantes, rica en sal sosa, que antigament es feia servir per a fer sabó i vidre. Nom emprat per primer cop i en sentit genèric per Rembert Dodoens, en el segle XVI. |
Etimològic |
Salsola soda | De sáuda, nom en àrab vulgar de diferents plantes barrelleres. És la soda de Mathias Lobel (1538-1616) i d'altres botànics pre-linneans. Segons Dodonaeus, aquest nom fou introduït en la literatura botànica per Matthaeus Sylvaticus (1285-1342), qui anomenava així les cendres resultants d'incinerar aquesta i altres espècies afins. |
Etimològic |
Salsola vermiculata | Del llatí vermiculatus, -a, -um (treball de labor fina i menuda), derivat de vermiculus, -i (petit cuc), ací al·ludint a la boniquesa de les ales dorsals del perigoni. Altres creuen que es refereix a la forma que prenen les fulles quan es panseixen. |
Etimològic |
Saludador | Persona a qui s’atribueix el do màgic de poder guarir certs mals. | Etnobotànica |
Salvia | Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties. El gènere fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Salvia aethiopis | Dioscòrides i Plini mencionen una planta medicinal d'Etiòpia, amb les fulles semblants a les de la blenera (Verbascum sp.); els autors pre-linneans suposen que és aquesta sàlvia, i d'ells prengué el nom Linné, en identificar la seva espècie amb Aethiopis foliis sinuosus de C. Bauhin. El terme està relacionat amb el terme grecollatí Aethiops, -opis (etíop, abissini, negre, referint-se en general a l'Àfrica subsahariana). Entre altres aethiopis, Plini esmenta una planta màgica no identificada, també anomenada merois per considerar-la pròpia de Meroe (a l'actual Sudan). |
Etimològic |
Salvia glutinosa | Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxós), derivat de gluten, glutinis (cola d'enganxar), per ésser planta viscosa, glutinosa. |
Etimològic |
Salvia officinalis | Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. |
Etimològic |
Salvia pratensis | Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats. |
Etimològic |
Salvia sclarea | Derivat del nom vulgar d'aquesta planta (segons C. Bauhin, Horminum Sclarea dictum, és a dir, "Horminium anomenat Sclarea"), que Linné va prendre com a nom específic. |
Etimològic |
Salvia valentina | Del llatí valentinus, -a, -um (de la ciutat de València), per haver estat descoberta al país Valenciá. |
Etimològic |
Salvia verbenaca | És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena. |
Etimològic |
Salvia verbenaca subsp. horminoides | Compost d'Horminus i el sufix grec -ídes (semblant a), perquè recorda, pel seu hàbit, l'Horminum pyrenaicum. |
Etimològic |
Salvia verticillata | Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus de filar per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; en aquest cas només de forma aparent, per les flors disposades en verticil·lastres distants. |
Etimològic |
Sàmara | Fruit sec indehiscent que conté una sola grana i que és envoltat d’una expansió membranosa en forma d’ala; les sàmares són disseminades pel vent. |
Plantes vasculars |
Sambucus | Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos. L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753. |
Etimològic |
Sambucus ebulus | D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició. |
Etimològic |
Sambucus nigra | Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs. |
Etimològic |
Sambucus racemosa | Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), al·ludint a la inflorescència o disposició de les flors. |
Etimològic |
Samolus | Nom en llatí d'una planta desconeguda. Segons Plini, era el nom que els druides donaven a una planta que creix en llocs humits i que els gals feien servir com a remei contra les malalties de porcs i bous. El mot té probablement un origen celta, sam (saludable) i mos (porc). Altres teories, menys consistents, el fan derivar del llatí sanum, -i (sa) i olus, eris (la verdura), per les qualitats d'aquesta planta anomenada en català dolceta i enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi). Linné, amb poc fonament, el relaciona amb l'illa de Samos i la terrissa que s'hi produïa: samiolus, -a -um (fet a Samos). El gènere Samolus, fou establert per Tournefort i validat per Linné en Species Plantarum, 1753.
|
Etimològic |
Samolus valerandi | Linné va prendre el nom de l'espècie de Jean Bauhin (Historia Plantarum, 1650-1651), que havia dedicat aquesta planta al seu parent, amic i col·laborador, l'apotecari i botànic francès Valerand Dourez. |
Etimològic |
Sanguisorba | Sanguisorba és el nom en llati medieval de les pimpinelles (Sanguisorba oficinalis i S. minor). Leonard Fuchs fou qui primer denominà així aquesta planta. La majoria dels autors fan venir el nom del llatí sanguis, -inis (sang) i sorbere (xuclar) perquè, a causa de l'àcid tànnic que conté, es feia servir com a hemostàtic (per a estroncar la sang). Però potser que, més aviat, estigui relacionat amb l'antic nom, sorbastrella, que rebien a Itàlia dites plantes, compost de sorbus, -i (el server o servera) i -astrella, forma diminutiva del sufix despectiu -aster, -astra, -astrum (no genuí, silvestre), perquè les fulles recorden les dels severs de fulla dividida, principalment Sorbus domestica. El gènere Sanguisorba fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sanguisorba minor | Del llatí minor, -oris (més petit) perquè té menys alçària, comparada amb S. officinalis. |
Etimològic |
Sanguisorba minor subsp. balearica | Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver-se documentat la troballa de la planta a l'illa de Mallorca. |
Etimològic |
Sanguisorba officinalis | Pel seu ús medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això, Linnè el va fer servir per a anomenar algunes d'aquestes plantes. |
Etimològic |
Sanicula | Nom de la planta en llatí medieval, que es fa derivar del llatí sanus, -a, -um (sa, guarit), amb el sufix diminutiu, per les virtuts curatives, sobre tot vulneràries, que se li atribuïen. El gènere Sanicula fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sanicula europaea | Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ser-ne una planta autòctona. |
Etimològic |
Santalaceae (Santalàcies) | De Santalum, nom del gènere tipus d'aquesta família. |
Etimològic |
Santolina | Nom d'origen poc clar que la majoria d'autors fan derivar del llatí Sanctum Linum (el Sant Llenç), fent referència a les nombroses virtuts remeieres atribuïdes a la planta. Altres, com ara De Theis en Glossaire de Botanique, el relacionen amb el llatí santones, -um, nom dels habitants d'una regió de la Gàl·lia, com una deformació de santonina. El gènere Santolina fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Santolina benthamiana | Dedicada al gran botànic anglès George Bentham (1800-1884), que va herboritzar als Pirineus en 1925, i autor de Catalogue de plantes indigènes des Pyrénées... |
Etimològic |
Santolina chamaecyparissus | Del grec chamaikypárissos (xiprer nan), nom d'una planta vermífuga que podria ser aquesta o Tanacetum vulgare; per la semblança de les fulles amb les dels xiprers. |
Etimològic |
Santolina chamaecyparissus subsp. pecten | Del llatí pecten, -inis (la pinta), per la disposició en dues fileres de les divisions foliars. |
Etimològic |
Saponaria | Derivada del llatí sapo, saponis (sabó) amb el sufix -arius, -a, -um (dotat de), es a dir, sabonós. Paraula del llatí medieval per anomenar la saponària o herba sabonera, perquè el suc de la planta fa escuma i la soca i les arrels es feien servir com a sabó. |
Etimològic |
Saponaria bellidifolia | Del llatí bellis, bellidis (la margaridoia) i folium (fulla), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Saponaria caespitosa | Del llatí caespes, caespitis que vol dir la gespa o herba que s'arrenca amb la gleva, i el sufix -osus, -osa, -osum, que denota abundància, per presentar-se en matetes. |
Etimològic |
Saponaria elegans | Del llatí elegans, elegantis (elegant, delicat), per la seva delicadesa. |
Etimològic |
Saponaria ocymoides | Del grec okymoeidés, de ókymon, en llatí ocimum (l'alfàbrega), amb la terminació -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'alfàbrega. |
Etimològic |
Saponaria officinalis | Per haver-se usat l'arrel contra la icterícia o fel sobreeixit. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes. |
Etimològic |
Saponaria vaccaria | Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda. |
Etimològic |
Sapròfit, Sapròfida | Dit de la planta que es nodreix de matèria orgànica en descomposició del sòl; algunes espècies fins i tot ja no tenen clorofil·la i doncs no són verdes. |
Plantes vasculars |
Sarcocapnos | Del grec sarx, sarkós (carn), i kapnós que, com kápnion, vol dir la fumària. De Candolle li aplica aquest nom per la crassitud de les fulles, que contrasta amb altres de gèneres afins. |
Etimològic |
Sarcocapnos enneaphylla | Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla). Per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades. |
Etimològic |
Sarothamnus | Del grec sáros (escombra) i thámnos (mata), per emprar-se a pagès les seves branques per a escombrar les eres. |
Etimològic |
Sarothamnus arboreus | Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), derivat d'arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu. |
Etimològic |
Sarothamnus arboreus subsp. catalaunicus | Mot del llatí medieval que vol dir de Catalunya, perquè la planta hi viu preferentment. |
Etimològic |
Sarothamnus catalaunicus | Del llatí catalaunicus, -a, -um (de Catalunya), per la seva habitació. |
Etimològic |
Sarothamnus purgans | Purgans (que neteja) és participi present del verb llatí purgare (netejar, purificar), per haver-se usat les fulles i fruits com a purgants. |
Etimològic |
Sarothamnus scoparius | Del llatí scoparius, -ii (l'escombraire), derivat de scopae, -arum (l'escombra), pels seus usos; insistint en la mateixa idea que el nom, però amb arrels llatines. |
Etimològic |
Sarothamnus vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna. |
Etimològic |
Satureja | Mot amb que Plini i altres autors clàssics anomenaven algunes labiades, entre elles la sajolida (Satureja hortensis). Virgili recomanava plantar-la prop dels ruscos per ser una excel·lent planta mel·lífera. L'origen del mot és incert. Linné el relacionava amb satyrus (el sàtir), pels efectes afrodisíacs que se li atribuïen. Altres autors el relacionen amb s'átar, nom àrab de moltes labiades. Cadevall el relaciona amb el llatí satura, -ae (l'estofat), pel costum de condimentar-lo amb sajolida. El gènere Satureja fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Satureja acinos | En Dioscòrides i Plini, acinos és una planta aromàtica semblant a l'alfàbrega, però més peluda. Linné, amb aquest mot genèric, formà l'específic del seu Thymus Acinos, que Clairville passà al gènere Calamintha. |
Etimològic |
Satureja acinos subsp. meridionalis | Del llatí meridionalis, -e ( del sud, meridional), per ser planta més pròpia de l'Europa meridional. |
Etimològic |
Satureja alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè hi viu. |
Etimològic |
Satureja calamintha | Per haver estat classificada abans del gènere Calamintha. |
Etimològic |
Satureja calamintha subsp. ascendens | Del llatí ascendens, -entis (que puja), per les tiges floríferes ascendents. |
Etimològic |
Satureja graeca | Del llatí graecus, -a, -um (de Grècia), per ésser planta que viu en aquest país. |
Etimològic |
Satureja grandiflora | Adjectiu del llatí botànic compost dels mots llatins grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per les flors relativament grans. |
Etimològic |
Satureja hortensis | Del llatí hortensis, -e (que creix al horts i jardins) derivat de hortus, -i (jardí, hort), per ésser cultivada als jardins com a planta culinària. |
Etimològic |
Satureja montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè viu de preferència en llocs muntanyencs. |
Etimològic |
Satureja vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta comuna. |
Etimològic |
Sauleda, la | f. Bosc de salzes (saules) Topònim a prop de Palafrugell (Baix Empordà) |
Etnobotànica |
Saussurea | Nom del llatí botànic creat per A.-P. de Candolle en 1810, en homenatge als naturalistes suïssos, pare i fill, Horace-Bénédict de Saussure (1740-1799) i Nicolas-Théodore de Saussure (1767-1845). |
Etimològic |
Saussurea alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Saxifraga | Nom compost del llatí saxum, -i (roca) i frangere (trencar). Saxifraga, -ae i saxifragum, -i era el nom que els antics, entre ells Plini, donaven a plantes que es feien servir per a dissoldre càlculs o pedres de la bufeta, com ara Adiantum capilus-veneris o Asplenium adiantum-nigrum; però cap de les incloses avui al gènere Saxifraga que Linné va prendre de Tournefort, per a plantes amb l'hàbit de viure a les escletxes de les roques, potser reinterpretant la idea que aquestes plantes trenquen la roca. |
Etimològic |
Saxifraga aizoides | Epítet del llatí botànic compost de Aizoon i el sufix grec -oídes (semblant a) per una remota semblança amb algun Aizoon. |
Etimològic |
Saxifraga aizoon | Per la semblança amb alguna planta dels gèneres Aizoon o Sempervivum. |
Etimològic |
Saxifraga ajugifolia | Adjectiu del llatí botànic, compost de Ajuga i folium, -ii (la fulla), per alguna semblança de les fulles amb les d'Ajuga chamaepitys. |
Etimològic |
Saxifraga androsacea | Per la seva marcada semblança amb una planta del gènere Androsace (primulàcies). |
Etimològic |
Saxifraga aquatica | Del llatí aquaticus, -a, -um (que viu a l'aigua o a prop), per l'estació de la planta. |
Etimològic |
Saxifraga aspera | Del llatí asper, -a, -um (aspre), per les pestanyes rígides de les fulles. |
Etimològic |
Saxifraga caesia | Del llatí caesius, -a, -um (blavenc), pel color de les fulles. |
Etimològic |
Saxifraga catalaunica | Adjectiu format del nom de Catalunya en llatí medieval, Catalaunia, -ae, per ser planta pròpia de Catalunya. |
Etimològic |
Saxifraga clusii | Espècie dedicada a Charles de l'Écluse (1526-1609), nom llatinitzat com Carolus Clusius, metge i botànic flamenc, autor de Rariorum plantarum historia, 1601. |
Etimològic |
Saxifraga cuneifolia | Adjectiu del llatí botànic format de cuneus, -i (tascó) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles. |
Etimològic |
Saxifraga geranioides | Adjectiu del llatí botànic, compost de Geranium i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les dels geranis. |
Etimològic |
Saxifraga granulata | Del llatí granulum, -i, diminutiu de granum, í (gra, fruit), amb el sufix -atus, -ata, -atum (proveït de, semblant a), pels petits bulbs de les arrels. |
Etimològic |
Saxifraga hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (vellós, eriçat), pel pecíol, eriçat de pèls blancs. |
Etimològic |
Saxifraga intricata | Del llatí intricatus, -a, -um (embolicat, intricat), fent al·lusió a la disposició dels nervis divaricats, ramificats. |
Etimològic |
Saxifraga iratiana | Segons J. Cadevall, fou dedicada per F. Schultz (1804-1876) a un nou i obscur botànic. |
Etimològic |
Saxifraga lingulata | Del llatí lígula, -ae o lingula, -ae (llengüeta de sabata), diminutiu de lingua, -ae (llengua), amb el sufix -atus, -ata, -atum (semblant a, proveït de), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Saxifraga longifolia | Epítet del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per les fulles de la roseta, llargues, linear-espatulades. |
Etimològic |
Saxifraga media | Del llatí medius, -a, -um (intermedi), per la grandària relativa de les flors. |
Etimològic |
Saxifraga muscosa | Del llatí muscus, -i (molsa) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per tenir una semblança amb la molsa. |
Etimològic |
Saxifraga nervosa | Del llatí nervus, -i (nervi) amb el sufix -osus, -a, -um (proveït de), pels nervis de les fulles, ben marcats. |
Etimològic |
Saxifraga obscura | Del llatí obscurus, -a, -um (obscur, fosc, difícil d'entendre), sens dubte per la dificultat d'assenyalar-la o caracteritzar-la bé. |
Etimològic |
Saxifraga oppositifolia | Epítet del llatí botànic, compost de oppositus, -a, -um, participi passat del ver opponere (posar davant, oposar), per la disposició de les fulles, oposades. |
Etimològic |
Saxifraga paniculata | Derivat de panicula, -ae, diminutivo de panus, -i (cabdell), paniculatus, -a, -um vol dir literalment en forma de petit cabdell, per la forma de la inflorescència. |
Etimològic |
Saxifraga pentadactylis | Del grec pentadáktylos (que té cinc dits), format per pénte (cinc) i dáktilos (dit), per tenir les fulles generalment dividides en cinc lòbuls linears. |
Etimològic |
Saxifraga pubescens | Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir la barba) i aquest de pubes, -is (el borrissol dels adolescents), pel toment borrissol que cobreix la planta. |
Etimològic |
Saxifraga retusa | Del llatí retusus, -a, -um, participi passat del verb retundere (atenuar, esmussar), tal vegada per la disposició imbricada de les fulles, com aixafada. |
Etimològic |
Saxifraga rotundifolia | Adjectiu del llatí botànic format de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), per l'aspecte arrodonit de les fulles, suborbiculars reniformes. |
Etimològic |
Saxifraga stellaris | Del llatí stella, -ae (estel o estrella), stellaris, -e (allò referent als estels), aquí, semblant als estels, per la disposició dels pètals. |
Etimològic |
Saxifraga stellaris subsp. robusta | Del llatí robustus, -a, um (fort, de roure), referint-se al port i la grandària de la planta. |
Etimològic |
Saxifraga tridactylites | De l'adjectiu grec tridáktylos (que té tres dits), compost de treis (tres) i dáktilos (dit) amb el sufix grec -ítes (semblant a), per tenir les fulles trífides o trilobulades. |
Etimològic |
Saxifraga umbrosa | Del llatí umbrosus, -a, -um (ombrívol), fent al·lusió a la preferència de la planta pels llocs ombrívols. |
Etimològic |
Saxifraga vayredana | Espècie dedicada a l'il·lustre botànic olotí Estanislau Vayreda (1848-1901). |
Etimològic |
Saxifragaceae (Saxifragàcies) | De Saxifraga, el principal gènere de la família. |
Etimològic |
Scabiosa | Del llatí scabiosus, -a, -um (aspre, sarnós) o de scabies, ei (aspror, sarna). En llatí medieval scabiosa era el nom de diferents plantes, com ara Scabiosa columbaria, que suposadament servien per a guarir la sarna. Altres pensen que el nom fa referència només a l'aspror de l'indument d'aquestes plantes. El gènere Scabiosa fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Scabiosa atropurpurea | Epítet del llatí botànic format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu purpureus, -a, -um (de color de porpra), al·ludint al color de les flors que, essent molt variable, pot arribar a un vermell fosc. |
Etimològic |
Scabiosa columbaria | Nom comú de la planta en llatí medieval, derivat del llatí columba, -ae (colom). Segons De Theis, a Glossaire de botanique, "per les fulles caulinars, dividides, com una pota de colom". |
Etimològic |
Scabiosa crenata | Del llatí tardà crena, -ae (osca), potser fent referència a la vora fistonada de la corona de l'involucel. |
Etimològic |
Scabiosa crenata subsp. pulsatilloides | Epítet del llatí botànic compost pel nom d'una planta, pulsatilla, i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se trobat una certa semblança amb una Pulsatilla. |
Etimològic |
Scabiosa graminifolia | Epítet del llatí botànic format de gramen, -inis (gram, gespa) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a les fulles linears, semblants a les de les gramínies. |
Etimològic |
Scabiosa maritima | Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis. |
Etimològic |
Scabiosa stellata | Del llatí stellatus, -a, um (en forma d'estel o ple d'estels), referint-se a les arestes del calze, llargues i patents, en forma d'estel. |
Etimològic |
Scabiosa succisa | Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar), al·ludint, pel que sembla, a que la punta de l'arrel seminal mor, provocant el creixement d'arrels horitzontals. |
Etimològic |
Scandix | Nom originalment grec usat pels autors grecs i llatins per a anomenar unes plantes umbel·líferes que podrien ser l'agulla de pastor (Scandix pecten-veneris) o el cerfull (Anthriscus sp.). Sobre l'etimologia del mot, de Theis afirma que prové del grec skío (jo punxo) recolzant-se en que al llatí tardà aquesta planta també es deia acula, diminutiu d'acus, -us (agulla), que comparteix la mateixa idea que el verb grec i perdura com a nom vulgar en català i altres idiomes. Tanmateix, jo no he pogut trobar en cap diccionari el verb skio, i sí sknípto, amb el significat de punxar. El gènere Scandix fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Scandix macrorhyncha | Del grec makrós (gran) i rhýnchos (musell, morro dels animals), aquí referint-se al llarg bec dels carpels. |
Etimològic |
Scandix pecten-veneris | Del llatí pecten, ínis (la pinta) i venus, -eris (la deessa Venus), es a dir, pinta de Venus, nom vulgar que rep des de la llatinitat tardana i que ha passat a moltes llengües europees, fent referència als fruits allargats en forma d'agulles, pel bec molt desenvolupat. Linnè va prendre el sintagma sencer com a epítet específic. |
Etimològic |
Schinus | Del nom grec schínos, en llatí lentiscus, (el llentiscle), és a dir, planta semblant al llentiscle, aplicat aquí a una planta americana d'anàlogues propietats. Linnè (1737) adopta el nom genèric Schinus en substitució de Molle de Tournefort (1694, 1700); i en el seu Hortus Cliffortianus (1738), el botànic suec dóna la següent explicació: “Schinus, [malgrat] sigui en Dioscórides nom aplicat al llentiscle, el faig servir en lloc del bàrbar Molle o Mulli”. |
Etimològic |
Schinus molle | Lleugera alteració de la paraula peruana, mulli, per a designar aquest arbre. |
Etimològic |
Scilla | Del grec skílla, -es -en llatí scilla, -ae- nom de diferents plantes bulboses, però principalment de la ceba marina (Urginea maritima), que Linné encara incloïa dins d'aquest gènere (Scilla maritima). El gènere Scilla fou establert per Linné (1737) i validat per ell mateix en 1753. |
Etimològic |
Scilla autumnalis | Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), perquè floreix a la tardor. |
Etimològic |
Scilla hyacinthoides | Adjectiu del llatí botànic que significa 'amb aspecte de jacint'; format del grecollatí hyacinthus, -i (jacint) i el sufix -ides (semblant a), per la semblança amb alguns Hyacinthus. |
Etimològic |
Scilla lilio-hyacinthus | Perquè, amb el bulb i les fulles de lliri (lilium, -ii , en llatí), té les flors semblants a les dels jacints (hyacinthus, -i, en llatí). C. Bauhin li deia Hyacinthus stellaris folio et radice lilii. Per a aquesta planta, únicament, Tournefort creà el gènere Lilio-Hyacinthus, nom que Linné va mantenir com a específic en incloure-la dins del gènere Scilla. |
Etimològic |
Scilla obtusifolia | Obtisifolius, -a, -um (de fulles obtuses) és un adjectiu del llatí botànic compost del llati obtusus, -a, -um (rom, esmús) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a la forma de l'àpex de les fulles. |
Etimològic |
Scilla peruviana | Peruvianus, -a, -um (del Perú) es un adjectiu del llatí botànic que fa referència al nom del país sud-americà que els espanyols van adaptar del mot quítxua i aimara Piruw. Aquest nom específic es fruit d'un error, ja que la planta és originària del Mediterrani occidental. Linné va adoptar el nom del que li havia donat el botànic flamenc Carolus Clusius (1526–1609), Hyacinthus stellatus peruanus, en pensar que la planta provenia de Perú o, més aviat, perquè li havia arribat d'Holanda en un vaixell de nom "Peru". |
Etimològic |
Scleranthus | Epítet compost del grec sklerós (sec, dur) i ánthos (flor), potser pels seus calzes endurits i consistents. |
Etimològic |
Scleranthus annuus | Del llatí annuus, -a, -um (anual, que dura un any), perquè és una planta anual. |
Etimològic |
Scleranthus annuus subsp. polycarpos | Epítet compost del grec polýs (molts) i karpós (fruit), que fa molts fruits. |
Etimològic |
Scleranthus perennis | Del llatí perennis, -e (durador, perenne), adjectiu aplicat en botànica a les plantes que, com aquesta, viuen tres anys o més. |
Etimològic |
Scleranthus perennis subsp. polycnemoides | Epítet compost format del gènere Polycnemon i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb el Polycnemon arvense. |
Etimològic |
Scolymus | Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom, segons Plini, d'una mena de card silvestre, probablement S. hispanicus o segons altres la carxofera (Cynara scolymus). El nom es fa venir del grec skólos (espina) o skólops (pal punxegut), i en fa referència a les fulles espinoses. El nom d'aquest gènere fou establert per C. Linné en Species Plantarum, 1753. |
Etimològic |
Scolymus grandiflorus | Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), aquest terme usat aquí en sentit vulgar, fent-ne referència a la relativa grandària de les calàtides. |
Etimològic |
Scolymus hispanicus | Del llatí hispanicus, -a, um (d'Hispània o Espanya), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Scolymus maculatus | Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la tija, ales, marges i nervis foliars amb màcules, per la qual cosa la planta sembla tacada. |
Etimològic |
Scorpiurus | Scorpiurus és el nom grecollatí d'una planta en Plini, probablement del gènere Heliotropium (boraginàcies); format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i ourá, -ás (cua), pel llegum caragolat que recorda la cua d'aquell aràcnid. Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Scorpioides dels prelinneans. En crear el nom, Linnè el feu femení, essent-hi seguit àmpliament per la comunitat botànica; tanmateix, des de fa molt de temps s'ha adoptat majoritàriament el masculí pel paral·lelisme amb altres noms acabats en -urus. |
Etimològic |
Scorpiurus muricatus | Del llatí muricatus, -a, -um (semblant als obriülls), derivat de murex, muricis (cargol marí espinós), fent referència a les excrescències espinescents del llegum. |
Etimològic |
Scorpiurus muricatus subsp. subvillosus | Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda. |
Etimològic |
Scorpiurus subvillosus | Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda. |
Etimològic |
Scorpiurus sulcatus | Adjectiu llatí derivat de sulcus, -i (solc), pel llegum molt solcat o ratllat. |
Etimològic |
Scorzonera | Paraula d'etimologia imprecisa. Coneguda com a "herba dels escurçons", derivaria del català escurçó o del francès antic scorzon, amb el mateix significat, perquè les seves arrels s'havien fet servir com a antídot contra les mossegades d'aquesta serp. Altres consideren que està formada dels mots italians scorza (escorça) i nera (negra), al·ludint al color de l'escorça de l'arrel d'aquesta planta, per a distingir-la d'una altra d'arrel blanca i semblant (en la forma i en l'ús), anomenada en italià scorzobianca (Tragopogon dubius). El nom d'aquest gènere fou publicat per Linnè en 1753. |
Etimològic |
Scorzonera hirsuta | Del llatí hirsutus (pelut, eriçat), segurament pels aquenis, molt peluts i sedosos |
Etimològic |
Scorzonera hispanica | Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), indicant l'origen de la planta o el seu lloc principal d'habitació. |
Etimològic |
Scorzonera humilis | Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'alçària relativament petita de la planta. |
Etimològic |
Scorzonera laciniata | Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), per les fulles molt dividides en segments filiformes o lacínies. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um. |
Etimològic |
Scrophularia | Nom del llatí medieval donat a algunes espècies d'aquest gènere, sobre tot Scrophularia nodosa. Segons Ambrosini (1666), vindria del llatí scrophula, -ae (galteres), per tenir el rizoma amb nusos inflats, que creien útils contra les galteres, anomenades vulgarment escròfules; Però afegeix que altres creuen que es diu així perquè els agrada als porcs o perquè es multiplica i prolifera com les truges, fent derivar el nom del llatí scropha, -ae (truja destinada a la reproducció). El gènere Scrophularia fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Scrophularia alpestris | Epítet del llatí botànic. Per viure a la zona alpina o alpestre dels Pirineus. |
Etimològic |
Scrophularia canina | Del llatí canis, -is (gos), en sentit despectiu, per la manca d'olor i de virtut. És la Ruta canina de Clusius i d'altres autors antics, per les fulles que recorden les de la ruda. |
Etimològic |
Scrophularia nodosa | Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), pels nusos inflats del rizoma. |
Etimològic |
Scrophularia peregrina | Del llatí peregrinus, -a, um (viatger, rodamon), perquè no dura gaire enlloc. Format de per (per) i ager, agri (el camp). |
Etimològic |
Scrophularia pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser pròpia del Pirineu. |
Etimològic |
Scrophulariaceae (Escrofulariàcies) | De Scrophularia, el gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Scutellaria | Scutellaria era el nom en italià de vàries espècies d'aquest gènere. El nom ve del llatí scutella, -ae (platet), diminutiu de scuta, -ae (escudella) relacionat, per la seva forma, amb scutum, -i (escut). Sens dubte, el nom d'aquestes plantes al·ludeix a l'apèndix arrodonit i còncau del llavi superior del calze. El gènere Scutellaria va ser establert per Rivinus i validat per Linné; tots dos van prendre el nom de C. Bauhin qui —referint-se a la planta que després Linnè anomenà Scutellaria peregrina— esmenta un Lamium Peregrinum, sive Scutellaria (és a dir, anomenat també Scutellaria), perquè, sota a quest nom, l'havia rebut de G. A. Cortuso (1513-1603), director del Jardí Botànic de Pàdua. |
Etimològic |
Scutellaria alpina | Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya o estatge alpí. |
Etimològic |
Scutellaria galericulata | Galericulatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí galericulus, -i (casquet), diminutiu de galerus, -i (barret de cuir, perruca), amb el sufix llatí -atus, -ata, -atum que indica semblança o possessió; al·ludint al llavi superior de la corol·la en forma de casquet, segons Dalechamps, o potser a l'apèndix còncau del llavi superior del calze, segons Cadevall. |
Etimològic |
Scutellaria minor | Del llatí minor, minus (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita que les espècies congèneres afins. |
Etimològic |
Sec | Briòfits: aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment, en aquest estat, els fil·lidis de les molses es troben cargolats o plegats sobre el caulidi. |
Plantes vasculars |
Sec, aspecte | adj. Aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment en aquest estat, en les molses els fil·lidis es troben cargolats o plegats sobre el caulidi. |
Briòfits |
Secció | f. Tall transversal de l'estructura en què s'aprecia l'organització cel·lular. |
Briòfits |
Secció del marge | Secció (f.) del marge (m.). Tall transversal del marge |
Briòfits |
Secció del nervi | Secció (f.) del nervi (m.). Tall transversal del nervi |
Briòfits |
Sedum | Sedum, -i és el nom llatí de diferents crassulàcies (Sempervivum tectorum i Sedum sp. pl.). L'etimologia n'és incerta: Molts autors, entre ells el romà Fest, van afirmar que tenia relació amb el verb sedare (calmar, assossegar), perquè calmaven el dolor; altres, però, el van relacionar amb sedere (seure, ésser assegut), perquè reposen sobre les pedres; tanmateix, aquestes explicacions, avui, es consideren fantasioses. El gènere Sedum fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sedum acre | Del llatí acer, acris, acre (d'olor o sabor fort), referint-se al gust picant de la planta. |
Etimològic |
Sedum album | Del llatí albus, -a, -um (blanc), per tenir les flors d'aquest color. |
Etimològic |
Sedum alpestre | Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres adjectius del llatí clàssic com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat, fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se. |
Etimològic |
Sedum altissimum | Del llatí altissimus, -a, -um, (molt alt, el més alt), grau superlatiu de altus, -a, -um (alt), per la seva més gran alçada en comparació amb les altres espècies. |
Etimològic |
Sedum anacampseros | Segons Plini, una herba a què s'atribuïen efectes màgics. Mot compost del grec anakámpto (retornar) i éros (amor), és a dir, retorn de l'amor, perquè suposadament feia recuperar els amants infidels. Segons J. Cadevall, forma part d'un grup de noms de plantes que feien servir com a filtres les magues i la gent supersticiosa |
Etimològic |
Sedum anglicum | Anglicus, -a, -um (anglès) és un adjectiu del llatí medieval per referir-se a Anglaterra, per ser lloc d'habitació d'aquesta espècie. |
Etimològic |
Sedum annuum | Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual. |
Etimològic |
Sedum anopetalum | Adjectiu del llatí botànic format del grec ána, áno (enlaire) i pétalon (pètal), per tenir els pètals drets. |
Etimològic |
Sedum atratum | Del llatí atratus, -a, um (negrós, enfosquit), derivat de ater, atra, atrum (negre, obscur), pel color dels folíols madurs. |
Etimològic |
Sedum brevifolium | Adjectiu del llatí botànic compost del llatí brevis, -e (curt, breu) i folium, -ii (la fulla), fent referència a les fulles curtes i quasi esfèriques. |
Etimològic |
Sedum caespitosum | Adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (la gespa), que forma catifes, com la gespa. |
Etimològic |
Sedum cepaea | En Dioscòrides i Plini cepaea és el nom d'una planta desconeguda de fulles carnoses. Alguns autors el fan venir del grec kepaía, femení de kepaíos (de jardí, d'horta); altres interpreten que seria per antífrasi. Linné va fer servir aquest mot en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric. |
Etimològic |
Sedum dasyphyllum | Epítet del llatí botànic format del grec dasýs (atapeït, dens) i phýllon (fulla), per les fulles gruixudes, pubescents-glanduloses. |
Etimològic |
Sedum elegans | Del llatí elegans, -antis (elegant, formós), pel port de la planta. |
Etimològic |
Sedum fabaria | Probablement de Faba crassa, sens dubte per una semblança remota de les fulles. |
Etimològic |
Sedum hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, cerrut), per les fulles amb pels eriçats. |
Etimològic |
Sedum maximum | Del llatí maximus, -a, -um (molt gran, el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla relativament gran.
|
Etimològic |
Sedum purpurascens | Participi present del verb llatí purpurascere (esdevenir de color porpra), pel color de les flors. |
Etimològic |
Sedum rhodiola | Quan de Candolle va classificar la Rhodiola rosea de Linné dins del gènere Sedum, va mantenir el nom genèric com a nom específic en aposició, es a dir, sense concordança. |
Etimològic |
Sedum rosea | Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors. |
Etimològic |
Sedum rubens | Del llatí rubens, -entis (roig, vermell), pel tronc, que és vermellós. |
Etimològic |
Sedum rupestre | Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació, les escletxes de les roques. |
Etimològic |
Sedum rupestre subsp. reflexum | Del llatí reflexus, -a, -um (corbat), per la disposició de la inflorescència abans de la floració. |
Etimològic |
Sedum sediforme | Epítet del llatí botànic que vol dir que s'assembla a un Sedum. L'hi va posar Jacquin quan va classificar la planta com a Sempervivum sediforme. En ser reclassificada, se li va mantenir l'epítet, malgrat la redundància. |
Etimològic |
Sedum telephium | Quan Linné va classificar aquesta espècie dins del gènere Sedum, va conservar-ne com a específic l'anterior nom genèric. |
Etimològic |
Sedum villosum | Del llatí villosus, -a, -um (vellut), per ser planta pubescent-glandulosa. |
Etimològic |
Segment | -Cadascuna de les parts d’una fulla dividida. -Als fruits en loment cadascuna de les porcions (els mericarps). |
Plantes vasculars |
Selaginella | Diminutiu del llatí Selago, -inis (nom que els botànics antics donaven als licopodis), per la petitesa d'aquestes plantes comparades amb aquells. Plini anomenava selago a una herba semblant a la savina (Cupressàcies). |
Etimològic |
Selaginellaceae (Selaginel·làcies) | Del gènere Selaginella. |
Etimològic |
Selinum | De sélinon, -ou, que, en grec, sembla que era una denominació genèrica de les umbel·líferes. En llatí selinon o selinum, -i anomenava probablement a l'api (Apium graveolens) o al julivert (Petroselinum crispum). Alguns autors fan venir el terme del grec seléne (la lluna), en el sentit que llueix o brilla, per la forma de la llavor tallada transversalment. Linnè, en Genera plantarum... (1737), establí el gènere Selinum per a unes plantes que no tenen res a veure amb les que així anomenaven els romans. |
Etimològic |
Selinum pyrenaeum | Del llatí pyrenaeus, -a, -un (pirinenc, propi del Pirineu), pel lloc on habita. |
Etimològic |
Semiamplexicaule | Que és gairebé amplexicaule. |
Plantes vasculars |
Semiínfer, Semiínfera | Dit de l’ovari soldat només parcialment amb el tàlem (còncau) de la flor. |
Plantes vasculars |
Semiverticil·lat, Semiverticil·lada | Que fa mitjos verticils, és a dir les branques que surten del mateix nivell d’una tija no ho fan tot el voltant. |
Plantes vasculars |
Sempervivum | Sempervivum, -i i semperviva, -ae són mots del llatí clàssic amb que s'anomenaven diferents crassulàcies com el matafoc (Sempervivum tectorum) i alguns crespinells (Sedum acre i Sedum album). És un mot compost de semper (sempre) i vivus, -a, -um (viu) i és la traducció literal del grec aeízoon. El nom fa al·lusió a que són plantes perennes i es multipliquen per plançons. |
Etimològic |
Sempervivum andreanum | Espècie dedicada a l'apotecari i naturalista alemany del segle de la Il·lustració, J. G. R. Andreae (1724-1793). |
Etimològic |
Sempervivum arachnoideum | Adjectiu del llatí botànic derivat del grec aráchne (teranyina) amb el sufix -oídes (semblant a) llatinitzat, pels pèls llargs com teranyines que uneixen les fulles. És sinònim del llatí araneosus, -a, -um (semblant a una teranyina o ple de teranyines). |
Etimològic |
Sempervivum montanum | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), derivat de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació. |
Etimològic |
Sempervivum tectorum | Forma del genitiu plural del llatí tectum, -i (la teulada), és a dir, de les teulades, lloc on aquesta planta acostuma a viure. |
Etimològic |
Senecio | Segons Plini, és el nom en llatí del que els grecs anomenen erígeron. En llatí senex, -ecis i en grec géron, gérontos tenen idèntic significat: home vell. Potser en al·lusió als plomalls blancs dels aquenis, semblants a un cap canós; o, segons de Theis, al·ludint al receptacle nu com un cap calb. El gènere Senecio fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Senecio adonidifolius | Epítet del llatí botànic format d'Adonis, -idis i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'una Adonis. |
Etimològic |
Senecio altissimus | Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), referint-se a la gran alçària de la planta. |
Etimològic |
Senecio auricula | Forma diminutiva del mot llatí auris, -is (orella), aquí en aposició, al·ludint segurament al pecíol dilatat. |
Etimològic |
Senecio cineraria | Nom del llatí botànic derivat de cinis, cineris (la cendra), per estar tota la planta coberta d'un toment blanc i tou com la cendra. És la Cineraria maritima de Linné que, en ser reclassificada dins el gènere Senecio, va mantenir l'anterior nom genèric com a epítet en aposició. En llatí clàssic, l'adjectiu que significa cendrós és cineraceus, -a, -um. |
Etimològic |
Senecio doria | Linné, que donà nom a l'espècie, no en va donar cap explicació. Sembla que Doria fa referència a la regió del Peloponès conquerida pels doris i pot tenir relació amb el mot grec dóras (llança) al·ludint a la tija floral única i esvelta. |
Etimològic |
Senecio doronicum | Nom, en aposició, del gènere Doronicum, per la semblança d'aquesta planta amb alguna d'aquell gènere. |
Etimològic |
Senecio erucifolius | Epítet del llatí botànic format amb el nom del gènere Eruca i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la ruca (Eruca vesicaria) |
Etimològic |
Senecio gallicus | Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació, França. |
Etimològic |
Senecio inaequidens | Epítet del llatí botànic format de in- (aquí prefix privatiu), aequus, -i, -um (igual) i dens, -tis (dent), de dents desiguals, fent referència a la forma dels marges foliars. |
Etimològic |
Senecio jacobaea | Planta dedicada a l'apòstol Sant Jaume, en llatí Jacobus, amb el nom de Jacobaea vulgaris; En ser transferida al gènere Senecio, va mantenir el nom genèric com a epítet en aposició. |
Etimològic |
Senecio leucophyllus | Epítet del llatí botànic format del grec leukós (blanc) i phýlon (fulla), al·ludint a la borra blanquinosa que recobreix les fulles i la planta en general. |
Etimològic |
Senecio lividus | De l'adjectiu llatí lívidus, -a, -um (moradenc), pel color del revers de les fulles. |
Etimològic |
Senecio pyrenaicus | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts. |
Etimològic |
Senecio sylvaticus | Del llatí sylvaticus, -a, -um (que viu al bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per la estació boscana de la planta. |
Etimològic |
Senecio viscosus | Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per tenir-ne el tronc agafallós. |
Etimològic |
Senecio vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta molt comuna. |
Etimològic |
Sèpal | Cadascuna de les peces que constitueixen el calze, el verticil extern i sovint verd d’una flor típica (en deriva sepaloide, amb aspecte de sèpal). |
Plantes vasculars |
Septe | Envà (en deriva latisepte i angustisepte). |
Plantes vasculars |
Serapias | Serápias és el nom grec emprat per Dioscòrides i Plini com a nom alternatiu d'Orchis. De Sárapis, -idos (Serapis), nom grec d'una divinitat grecoegípcia de la fertilitat i de la Medicina, que representava les forces masculines, generatives, de la natura. |
Etimològic |
Serapias cordigera | Adjectiu del llatí botànic format del llatí cor, cordis, (el cor) amb el sufix -ger, -gera, -gerum (que porta), pel label en forma de cor. |
Etimològic |
Serapias lingua | Del llatí lingua, -ae (la llengua), per l'aspecte lingüiforme del label. Sembla que Linné va prendre aquest nom específic de C. Bauhin, que anomenà aquesta planta Orchis montana Italica flore ferrugineo lingua oblonga; "lingua" era el nom que llavors donaven al label. |
Etimològic |
Serapias parviflora | Parviflorus, -a, -um és un epítet del llatí botànic compost del llatí parvus,-a, -um (petit) i flos, floris (la flor), que vol dir de flors petites, perquè, comparades amb les de les altres congèneres, ho són. |
Etimològic |
Serapias vomeracea | Neologisme format del llatí vomer, -eris (rella de l'arada) i el sufix -aceus, acea, aceum (semblant a), per la forma del lòbul central del label. |
Etimològic |
Serrat, Serrada | Dit de les fulles o altres òrgans els marges dels quals presenten dents agudes, com les d’una serra. |
Plantes vasculars |
Serratula | És forma diminutiva del llatí serra, -ae (la serra), fent referència al marge de les fulles. Segons Plini, serratula, -ae, era el nom que rebia a Itàlia la vettonica, una planta de fulles serrades, que probablement seria una betònica, Stachys sp. (Labiades). El nom d'aquest gènere fou establert per Linné en 1753. |
Etimològic |
Serratula nudicaulis | Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija), fent referència a la tija sense indument, llevat d'alguna fulla. |
Etimològic |
Serratula tinctoria | Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), pel color groc que se n'extreu, que feien servir els tintorers. |
Etimològic |
Serrulat, Serrulada | Que és finament serrat. |
Plantes vasculars |
Serva | f. Fruit del server. Forcall (Ports) |
Etnobotànica |
Sesamoides | Del grec sesamoeidés i del llatí sesamoides, nom de diferents plantes, amb llavors semblants a les del sèsam, en grec, sésamon i en llatí, sesamum, entre les quals, pel que sembla, s'hi troben la guada (Reseda phyteuma) i el capironat (R. alba), resedàcies. |
Etimològic |
Seseli | Seseli o seselis és un nom manllevat del grec que Plini aplicava a una saxífraga. Segons les interpretacions del Dioscòrides, seria el nom de diferents plantes umbel·líferes, una coneguda en llatí com tordylon o tordylion, però també el d'una euforbiàcia d'origen egipci, que també rep en grec els noms de kíki i króton i que seria el ricí (Ricinus communis). Segons el Pseudo-Dioscòrides, seselís seria el nom, entre els egipcis, del grec kaukalís, una umbel·lífera; caucalis, en llatí. |
Etimològic |
Seseli annuum | Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser una planta anual. |
Etimològic |
Seseli bienne | Del llatí biennis, -e (biennal), referint-se a la durada del cicle vital de la planta. |
Etimològic |
Seseli coloratum | Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit), participi passat del verb colorare (donar color), per les flors, quan són vermelles. |
Etimològic |
Seseli elatum | Del llatí elatus, -a, -um (alt, eixecat), participi passat del verb effero (treure, eixecar), pel port erecte de la planta. |
Etimològic |
Seseli elatum subsp. farrenyii | L’espècie va ser anomenada Seseli farrenyi pels seus descobridors en homenatge a Joan Enric Farreny i Sistach (1952-1976), jove botànic lleidatà, mort en accident de muntanya. |
Etimològic |
Seseli libanotis | Del grecollatí libanotis, -idis (el romaní), derivat del grec líbanos (l'encens), per la olor. Un altre derivat, libanitis, és sinònim de polion, nom que dona Plini a una planta olorosa. |
Etimològic |
Seseli montanum | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos. |
Etimològic |
Seseli tortuosum | Del llatí tortuosus, -a, -um (tort, embullat), per les branques sinuoses. |
Etimològic |
Sèssil | Que és desproveït de pecíol o de peduncle. |
Plantes vasculars |
Seta | f. Pedicle que sosté la càpsula. |
Briòfits |
Seta | -Pèl llarg i rígid com una serra. -A les gramínies del gèn. Stipa la porció apical més prima de l’aresta. (Vegeu diapositiva següent) (en deriva setaci –àcia, setós –osa, amb aspecte de seta o que té setes). |
Plantes vasculars |
Sherardia | A la memòria del botànic anglès William Sherard (1659-1728), deixeble dels cèlebres J-P de Tournefort i H. Boerhaave, creador de la càtedra de botànica d'Oxford que porta el seu nom, i protector i patrocinador d'altres il·lustres naturalistes. El gènere Sherardia fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sherardia arvensis | Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e. |
Etimològic |
Sibbaldia | Gènere dedicat a Sir Robert Sibbald (1641-1722), professor de medicina a la universitat d'Edimburg. |
Etimològic |
Sibbaldia procumbens | Del llatí procumbens, participi present del verb procumbere (ageure's), pel rizoma cespitós. |
Etimològic |
Sideritis | Del grec síderos (el ferro), es formà el nom sideritís, que els antics van donar a diverses plantes a les quals atribuïen la virtut de sanar les ferides dels ferros de llança. Els autors prelinneans aplicaren aquest nom a bon nombre de labiades, principalment Glechoma, Galeopsis, Stachys i Leonurus, que Linné distribuí en gèneres diversos, per a un dels quals conservà el nom de Sideritis. J. Cadevall menciona que, a la seva època, a la Península Ibèrica encara es feien servir diverses Sideritis com a vulneràries en veterinària popular. |
Etimològic |
Sideritis fragrans | Del llatí fragrans, -antis (flairant,què fa bona olor). |
Etimològic |
Sideritis hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, aspre), per tenir la tija i les fulles més o menys peludes. |
Etimològic |
Sideritis hyssopifolia | Per haver-ne trobat a les fulles una semblança amb les de l'hisop (Hyssopus officinalis). |
Etimològic |
Sideritis ilicifolia | Epítet del llatí botànic format de ilex, -icis (alzina) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles que recorden, en certa manera, les d'un ilex. Tanmateix, Willdenow, en descriure la planta, no va aclarir si es referia a les fulles de Quercus ilex (fagàcies) o a les de Ilex aquifolium (aquifoliàcies). |
Etimològic |
Sideritis montana | De l'adjectiu llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (la muntanya), al·ludint a la preferència muntanyenca de la planta. En botànica, aquest adjectiu s'aplica a plantes que viuen entre l'estatge subalpí i la terra baixa. |
Etimològic |
Sideritis romana | Per ésser planta que viu a Roma. Qui la va descriure la hi havia trobada. |
Etimològic |
Sideritis scordioides | Epítet del llatí botànic format amb scordion, nom grecollatí de planta i el sufix -ides (semblant a), per indicar-hi una semblança, sobretot per la forma i dents de les fulles. Veieu Teucrium scordium. |
Etimològic |
Sideritis spinulosa | Adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes amb espínules o petites espines. Format del llatí spinula, -ae, diminutiu de spina, -ae (espina) amb el sufix -osus, -a, -um (abundància o notable desenvolupament), per tenir les dents de les fulles terminades en espina rígida. |
Etimològic |
Sideritis spinulosa subsp. ilicifolia | Vegeu Sideritis ilicifolia. |
Etimològic |
Silaum | Del llatí silaus, -i o silaum, -i, segons Plini nom d'una planta que naix als pedruscalls de la vora dels rius, semblant a l'api. Hi ha qui el fa venir de sium, -i o selinum, -i, noms llatins d'altres plantes i que han passat a ser noms genèrics d'umbel·líferes que s'assemblen molt a les d'aquest gènere. |
Etimològic |
Silaum silaus | Com Silaum, ve del llatí silaus, -i, una mena d'api. És el Peucedanum Silaus de Linné, que indica, en Hortus cliffortianus... (1737), que aquesta espècie apareixia com Silaum quibusdam, flore luteolo en J. Bauhin (1651). |
Etimològic |
Silaus | Com Silaum, ve del llatí silaus, -i, una mena d'api. |
Etimològic |
Silaus virescens | Del llatí virescens (que està verd), participi present del verb virere (verdejar), pel color de les flors, verdoses. |
Etimològic |
Silene | D'etimologia desconeguda, el nom apareix en Lobelius, qui l'hi atribueix gratuïtament a Teofrast. Linnè, al seu torn, el pren de Lobelius i en segueix la imaginativa explicació, segons la qual procedeix del grec síalon (saliva, bava), que tindria relació amb el grec seílene, femení de Seílenos, nom d'un sàtir, representat com un borratxo i ple de baba, a qui la mitologia fa mainader i mestre de Bacus; Fent al·lusió a la viscositat d'algunes espècies que atrapen els insectes que s`hi posen. |
|
Silene nutans | Del llatí nutare (inclinar-se), pel tronc florífer capbaix. |
Etimològic |
Silene acaulis | Epítet del llatí botànic format pel prefix privatiu a- (sense) i el substantiu llatí caulis, -is (tija de les plantes), per ser-ne la tija extremament curta. |
Etimològic |
Silene ambigua | Del llatí ambiguus, -a, -um (dubtós), per existir algun dubte respecte a la seva exacta determinació.
|
Etimològic |
Silene armeria | Per la semblança de la seva inflorescència amb la d'una Armeria (plumbaginàcies). |
Etimològic |
Silene borderei | Dedicada a H. Bordère, de Gèdre, explorador de les altes muntanyes frontereres del Pirineu central. |
Etimològic |
Silene brachypoda | Del grec brachýs (curt) i pous, podós (peu), per la relativa escassa longitud de les branquetes floríferes laterals. |
Etimològic |
Silene caespitosa | Del llatí caespes, caespitis (la gespa o herba menuda i atapeïda) per presentar-se així. |
Etimològic |
Silene campanulata | De campanula diminutiu de campana (la campana), mot del llatí medieval; es a dir, campaneta, fent referència a la forma del calze. |
Etimològic |
Silene cerastioides | De Cerastium i el sufix grec -eídes (semblant a), per la semblança amb una planta del gènere Cerastium. |
Etimològic |
Silene ciliata | Del llatí ciliatus, -a, -um, de cilium (la cella), al·ludint al pecíol ciliat. |
Etimològic |
Silene coarctata | Del llatí coarctatus, -a, -um (estret), fent referència al calze molt contret a la base i a l'àpex. |
Etimològic |
Silene conica | Format del llatí conus (el con o conus), per la figura de la càpsula. |
Etimològic |
Silene conoidea | Del grec cónos (el con o conus) i la terminació -eidés (en forma de) llatinitzada, per la forma de la càpsula. |
Etimològic |
Silene crassicaulis | Del llatí crassus (gros) i caulis (la tija), per la seva tija robusta. |
Etimològic |
Silene elegans | Del llatí elegans, elegantis (elegant, molt fi), pel port esvelt de la planta. |
Etimològic |
Silene gallica | Del llatí Gallicus, -a, -um (de França), sens dubte per procedir d'allà la planta classificada per Linnè. |
Etimològic |
Silene glauca | Del llatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blanquinós) pel color de la planta.
|
Etimològic |
Silene inaperta | Del llatí inapertus (no obert), pels pètals inclusos o nuls, que no es manifesten. |
Etimològic |
Silene inflata | Del llatí inflatus, -a, -um (inflat), al·ludint al seu calze vesiculós. |
Etimològic |
Silene itàlica | Per abundar a Itàlia i a tota la part sud oriental d'Europa. |
Etimològic |
Silene muscipula | En llatí muscipula és una ratera o un parany; de mus, muris (la rata) i capere, agafar. Però aquí està per muscicipula, suprimida una síl·laba repetida; de musca, (la mosca), per ser planta insectívora. |
Etimològic |
Silene nemoralis | Adjectiu llatí que vol dir 'del bosc', derivat de nemus, nemoris (el bosc), per la seva estació silvestre. |
Etimològic |
Silene niceensis | Del llatí nicaeensis, natural de Niça, per abundar en aquesta localitat. |
Etimològic |
Silene nocturna | Del llatí nocturnus, -a, -um (de nit), per obrir les seves flors des del capvespre. |
Etimològic |
Silene otites | Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula. |
Etimològic |
Silene piriformis | Del llatí pirus, -i (la pera), per la forma de pera del fruit. |
Etimològic |
Silene punctata | Del llatí punctum, -i (punxada o picada), per l'aspecte de les fulles. |
Etimològic |
Silene ramosissima | Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, um, pel seu tronc molt ramificat. |
Etimològic |
Silene rostrata | Del llatí rostratus, de rostrum (bec o punta), és a dir, que acaba en punta; per la càpsula llargament acuminada. |
Etimològic |
Silene rubella | Del llatí rubellus, -a, -um, diminutiu de ruber (vermell), es a dir, una mica vermell, pel color de les flors. |
Etimològic |
Silene rupestris | Format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per la seva estació. |
Etimològic |
Silene saxifraga | Per ser cespitosa i viure a les roques com moltes saxífragues. |
Etimològic |
Silene senneni | Dedicada a Fra Sennen, autor d'importants treballs sobre la flora catalana. |
Etimològic |
Silene tridentata | Del prefix llatí tri- (tres vegades) i dentatus, de dens, dentis (la dent); que té 3 dents. S'al·ludeix a les 3 puntes dels pètals. |
Etimològic |
Silene umbellata | Del llatí umbella (para-sol), diminutiu d'umbra (ombra) al·ludint a la disposició de les flors en forma de para-sol. |
Etimològic |
Silene undulata | Del llatí undulatus, d'unda (l'ona), pel marge de les fulles ondulat. |
Etimològic |
Silene viridiflora | Paraula formada del llatí viridis (color verd) i flos, floris (la flor), pel color blanc verdós de les flors. |
Etimològic |
Silene viscosissima | Superlatiu llatí de viscosus (agafallós com el vesc), per la seva viscositat. |
Etimològic |
Silene vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta bastant comuna. |
Etimològic |
Siler | Del llatí siler, -eris, nom amb què Plini anomena una salicàcia, probablement la vimetera (Salix fragilis). Segons Bubani, "molts autors antics del nord d'Europa, amb poca solta, anomenaren Siler a algunes umbel·líferes". |
Etimològic |
Siler montanum | Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), derivat de mons, montis (la muntanya), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Silícula | Fruit sec tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però curt, o sigui de llargada no superior a tres vegades l’amplada. |
Plantes vasculars |
Síliqua | Fruit sec allargat tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però llarg, més de tres vegades l’amplada. |
Plantes vasculars |
Silybum | En Dioscòrides, és el nom d'una planta espinosa, comestible quan és tendra; i en Plini, un card que segrega un suc lletós amb propietats medicinals. La majoria dels autors pensen que es tractaria de Silybum marianum. El gènere Silybum fou creat per S. Vaillant en 1718 i validat per ell mateix en 1754. |
Etimològic |
Silybum marianum | Del llatí medieval, marianus, -a, -um; Epítet dedicat a la Verge Maria. Probablement nom llegendari que atribueix les venes lletoses i les taques blanques de les fulles a les gotes de llet vessades per Maria mentre alletava el nen Jesús. |
Etimològic |
Simaroubaceae (Simarubàcies) | Del gènere Simarouba que conté només plantes neotropicals. |
Etimològic |
Simethis | C.S. Kunth, creador del gènere en 1843, li ho dedicà a la nimfa Simetis, en llatí Simethis, que segons la mitologia, era una nàiada habitant del riu Simeto (Sicìlia) i mare d'Acis. |
Etimològic |
Simple | Dit de les fulles i altres òrgans enters, que no són dividits. |
Plantes vasculars |
Sinapis | Del grec sínapis (mostassa). Segons J. Cadevall, aquesta paraula, així com la francesa moutarde i l'anglesa mustard són modernitzacions de mustum ardens, ja que un dels ingredients de la mostassa francesa que se serveix a taula és el most del vi novell. |
Etimològic |
Sinapis alba | Del llatí albus (blanc), pel color clar de la llavor. |
Etimològic |
Sinapis arvensis | Adjectiu llatí derivat d'arvum (camp de conreu). Que es troba als camps de conreu. |
Etimològic |
Sinapis cheiranthus | Per una certa semblança amb el violer groc, cheiránthos en grec. |
Etimològic |
Sinapis erucoides | Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca. |
Etimològic |
Sinapis incana | Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat. |
Etimològic |
Sinapis nigra | Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors. |
Etimològic |
Sinuat, Sinuada | Que té les vores sinuoses. |
Plantes vasculars |
Sinus | Entrant del marge d’una fulla o d’un altre òrgan. |
Plantes vasculars |
Sison | Del grec síson, -onos, en llatí, sison, -onis; en Dioscórides, el síson (en altres lectures, sínon) és el nom d'una petita llavor llargaruda i negra, provinent de Síria, semblant al sélinon (l'api, en grec). Alguns autors pensen que la planta en qüestió seria el Sison Amomum. També hi ha qui relaciona aquest nom amb el celta sizum (corrent d'aigua), perquè diferents espècies d'aquest gènere creixen en llocs inundats. |
Etimològic |
Sison amomum | Del grec ámomom, nom d'una planta semblant a l'api, d'un fruit perfumat, odorífer per excel·lència, fent al·lusió a la olor característica, no pas desagradable, d'aquesta planta.
|
Etimològic |
Sisymbrium | Del grec sisýmbrion, nom que Dioscòrides aplica a dues plantes diferents que, segons Laguna, als seus comentaris, són una menta (Mentha sp.) i un créixen (Rorippa nasturtium-aquaticum). També Plini anomena sisymbrium una menta de fulla arrissada. |
Etimològic |
Sisymbrium alliaria | És l'Alliaria officinalis que conserva el nom en ser assignada posteriorment al gènere Sisymbrium. |
Etimològic |
Sisymbrium austriacum | Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu. |
Etimològic |
Sisymbrium austriacum subsp. chrysanthum | Nom grecollatí d'una planta, format del grec khrysós, oú (or) i ánthos, -eos (flor), aplicat aquí en aposició, per les flors d'un groc viu, daurades. |
Etimològic |
Sisymbrium columnae | En memòria del botànic italià Fabio Colonna (1567-1640), llatinitzat com a Fabius Columna, autor de Phytobasanos (Nàpols, 1592) i de Minus cognitarum stirpium Ekphrasis (Roma, 1616). |
Etimològic |
Sisymbrium crassifolium | Del llatí crassus, -a, -um (gras, gruixut), per tenir les fulles una mica carnoses. |
Etimològic |
Sisymbrium erysimoides | Epítet del llatí botànic, compost del nom genèric Erysimum i el sufix grec -oídes (semblant a), per la suposada semblança amb l'Erysimum. |
Etimològic |
Sisymbrium hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), pel tronc pubescent. |
Etimològic |
Sisymbrium hispanicum | Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o España), per haver-s'hi trobat aquesta espècie o ser-ne pròpia, d'aquest país. |
Etimològic |
Sisymbrium irio | Irio, -onis és el nom que dona Plini, a una crucífera, la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides). |
Etimològic |
Sisymbrium officinale | Per haver estat emprada en medicina. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Sisymbrium pinnatifidum | Neologisme del llatí botànic compost de pinnatus, -a, -um (com una ploma) i findere (fendre o dividir), per les fulles feses. En llatí clàssic, pinnatus, -a, -um vol dir alat, que té ales; En la terminologia botànica l'adjectiu es pren com a derivat estricte de pinna, -ae (ploma d'una ala), fent referència a la disposició dels nervis secundaris de la fulla distribuïts a ambdós costats del nervi principal o raquis, fent un símil amb les plomes de les aus. |
Etimològic |
Sisymbrium polyceratium | Del grec polý (molts) i kerátion (banyeta), aquí adjectivat, al·ludint als lòbuls de les fulles runcinades. |
Etimològic |
Sisymbrium sophia | Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum. |
Etimològic |
Sisymbrium thalianum | Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583). |
Etimològic |
Sisymbriun acutangulum | Neologisme compost del llatí acutus, -a, -um (agut, fi, punxant) i angulus, -i (angle), pels lòbuls aguts de les fulles. |
Etimològic |
Sium | Del grec síon, -ou, és un nom que en Dioscòrides té dues accepcions, totes dues aplicades a plantes de llocs aquosos; la primera, i l'única que recull Plini, sembla que és una umbel·lífera, Berula erecta; la segona és un nom alternatiu de sisýmbrion, que seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum), una crucífera. Cadevall, seguint l'opinió de De Théys al Gllosssaire de botanique, fa derivar la paraula del celta siw (aigua). |
Etimològic |
Sium erectum | Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció més o menys vertical de les tiges. |
Etimològic |
Smilacaceae (Esmilacàcies) | De Smilax, nom del gènere tipus d'aquesta família. |
Etimològic |
Smilax | Del grec smílax, nom que es troba en Dioscòrides i Plini aplicat a l'arítjol (Smilax aspera) i altres plantes enfiladisses. El nom vulgar en català prové de l'àrab aridza (la parra). |
Etimològic |
Smilax aspera | Del llatí asper, -a, -um (aspre, dur), per ser planta llenyosa i espinosa. |
Etimològic |
Smyrnium | Nom grecollatí amb que Dioscòrides i Plini anomenaven a l'api de cavall (Smyrnium olosatrum), perquè, segons Dioscòrides, les llavors fan olor a mirra, en grec smýrna o mýrra, resina aromàtica i l'arbre que l'exsuda, Commiphora myrrha (Burseràcies). Al Pseudo-Apuleius, també porta aquest nom el julivert (Petroselinum crispum).
|
Etimològic |
Smyrnium olusatrum | Segons Plini, olusatrum, -i era el nom d'una planta de llavors i arrels negres. El nom, compost de olus, oleris (verdura) i ater, atra, atrum (negre, fosc), vol dir literalment verdura negra. Els fruits d'aquesta planta es tornen negres a la maturitat. |
|
Sobrevingut | adj. Que ha vingut després. El pi és sobrevingut. Maià de Montcal (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Solanaceae (Solanàcies) | Del gènere Solanum, el més important de la família. |
Etimològic |
Solanum | Nom d'una planta en Plini, que els grecs anomenaven strýknon, i que probablement seria la morella (Solanum nigrum). Sembla que la paraula tindria relació amb el llatí sol, solis (el sol), perquè es considerava una planta pròpia de llocs assolellats. Segons de Theis, que es recolza en Miller, Boehmer i altres, vindria del verb llatí solari (consolar, alleujar), per les virtuts calmants d'algunes espècies. El gènere Solanum (Solanaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Solanum dulcamara | Nom de la planta en llatí medieval, derivat de l'adjectiu dulcamarus, -a ,-um (entre dolç i amarg), compost de dulcis, -e (dolç) i amarus, -a, -um (amarg). És el Solanum scandens seu Dulcamara, de C. Bauhin, i d'altres autors antics, així anomenat perquè les tiges tenen gust amargant que dolceja després. |
Etimològic |
Solanum elaeagnifolium | Epítet del llatí botànic, compost del nom genèric Elaeagnus i folium, -ii (fulla), perquè les fulles s'assemblen a les d'Elaeagnus angustifolia. |
Etimològic |
Solanum linnaeanum | Espècie dedicada al botànic Carl Linné. |
Etimològic |
Solanum luteum | Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color groc dels fruits. |
Etimològic |
Solanum nigrum | Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color dels fruits a la maturitat. |
Etimològic |
Solanum nigrum subsp. miniatum | Del llatí miniatus, -a, -um (de color de mini o vermelló), fent referència al color dels fruits. |
Etimològic |
Solanum sodomeum | Alguns Solanum, com aquest, foren, i són anomenats encara, pomum amoris (poma d'amor) i malum insanum (poma borda o folla); fou per això que Linné derivà de Sodoma el nom d'aquesta planta associant aquelles idees: poma de l'amor insà? O potser acceptà la suggestió d'algun nom vulgar? |
Etimològic |
Solanum tuberosum | Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), pel rizoma tuberós d'aquesta planta. |
Etimològic |
Solanum villosum | Del llatí villosus, -a, -um (pilós), perquè aquesta planta té la tija i les fulles peludes. |
Etimològic |
Soldanella | Segons la majoria dels autors, entre ells Linné, el nom prové de soldus, -i o solidus, -i una moneda d'or romana, al·ludint a la forma arrodonida de les fulles. Les oficines de farmàcia deien herba de soldi o soldanella, en italià, i soldanelle, en francès, a la Calystegia soldanella, (Convolvulus soldanella de Linné). C. Bauhin, incloïa dins el gènere tant aquesta última com també Soldanella alpina, que fou descrita per primer cop per P. Pena i Lobelius amb el nom de Soldanella montana. |
Etimològic |
Soldanella alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per ésser espècie dels Alps i de la zona alpina d'altres muntanyes d'Europa. |
Etimològic |
Solidago | L'etimologia n'és controvertida però sens dubte en fa referència a les propietats medicinals d'algunes espècies. Es fa derivar del verb llatí solidare (unir, consolidar) amb el sufix -ago (que actua sobre), al·ludint-ne a les propietats vulneràries. El gènere fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Solidago canadensis | Aquest epítet del llatí botànic que significa 'canadenca' fa referència al lloc originari de la espècie, el Canadà. |
Etimològic |
Solidago virgaurea | Aquest epítet, format del llatí virga, -ae (vara) i aureus, -a, -um (daurat, d'or), literalment vara d'or, es refereix a la vistosa inflorescència de color groc daurat. |
Etimològic |
Sonchus | Sonchus, -i és el nom grecollatí amb que Plini anomena una planta que se suposa que és un lletsó, probablement Sonchus oleracea. Es relaciona amb el grec somphós (vuit, fofo), per les tiges fistuloses i tendres d'aquestes plantes. El nom en català fa referència a la presència de làtex en aquestes plantes. El gènere Sonchus fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
sonchus asper | Del llatí asper, -a, -um (aspre), per ser una planta rude, de fulles espinuloses. |
Etimològic |
Sonchus crassifolius | Epítet compost del llatí crassus, -a, -um (gras, molsut) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles una mica carnoses. |
Etimològic |
Sonchus dianae | Epítet del llatí botànic que té relació amb Dianium, -ii, nom romà de la ciutat de Dénia, per haver-s'hi descobert la planta en 1848. |
Etimològic |
Sonchus maritimus | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes. |
Etimològic |
Sonchus maritimus subsp. aquatilis | Del llatí aquatilis, -e (aquàtic, que viu a l'aigua), pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Sonchus oleraceus | Del llatí oleraceus, -a, -um (lleguminós), derivat d'olus, -eris (verdura, hortalissa), perquè els romans i els grecs la cultivaven, i durant l'Edat Mitjana també es va continuar fent-la servir com aliment. |
Etimològic |
Sonchus tenerrimus | Forma superlativa del llatí tener, -a, -um (tou, tendre), és a dir, tendríssim, referint-se a la constitució de la planta i insistint en la idea expressada pel nom genèric. |
Etimològic |
Sonchus tenerrimus var. pectinatus | Epítet format del llatí pecten, -inis (la pinta) amb el sufix -atus (en forma de), per una certa semblança de les fulles. |
Etimològic |
Sorbus | Del llatí sorbus, -i o sorvus, -i, nom que rebia el server o servera (Sorbus domestica i, potser, Sorbus aucuparia), però també la moixera (Sorbus torminalis), al fruit de la qual Plini anomenava sorvum torminale. El gènere Sorbus fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Sorbus aria | Del grec ária, nom que Teofrast dona a una mena d'alzina surera. La servera, en grec, és òa; i óon, el fruit. |
Etimològic |
Sorbus aucuparia | Del llatí aucupare (caçar aus), verb format de avis, -is (ocell) i capere (agafar), perquè agradant molt els fruits d'aquest arbre als ocells, se'n valen alguns per a agafar-los. |
Etimològic |
Sorbus chamaemespilus | Adjectiu compost del grec chamaí (per terra, humil) i mespíle (nespler), o sigui, un nespler nan, de curta alçària. |
Etimològic |
Sorbus domestica | De l'adjectiu llatí domesticus, -a, -um (casolà, domèstic), derivat de domus, us (la casa), per ser espècie quasi familiar pel seu cultiu. |
Etimològic |
Sorbus torminalis | Del llatí tormina, -um (disenteria, dolors intestinals), perquè els fruits es feien servir contra la disenteria. |
Etimològic |
Sorus | A les falgueres grup d’esporangis que apareixen a la cara inferior de la fulla. |
Plantes vasculars |
Sovatge | Cabra salvatge (Capra pyrenaica). Mot habitual als massissos dels Ports i dels voltants. |
Etnobotànica |
Soyeria | Gènere dedicat al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet o Villemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques. |
Etimològic |
Soyeria lampsanoides | Vegeu Crepis lampsanoides. |
Etimològic |
Soyeria paludosa | Vegeu Crepis paludosa. |
Etimològic |
Spartium | En Dioscòrides, spártion -mot relacionat amb el grec spárton (corda)-, és el nom d'algunes plantes gramínies usades per a fer cordes, com ara la ginesta (Spartium junceum), l'espart (Stipa tenacissima) o l'espart bord (Lygeum spartum). El gènere Spartium fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Spartium junceum | De l'adjectiu llatí junceus, -a, -um, (semblant al jonc), derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes. |
Etimològic |
Specularia | Nom format de l'espècie principal, cultivada en jardineria, i coneguda des de l'edat mitjana amb el nom d'Speculum Veneris (mirall de Venus); la Campanula Speculum de Linné. |
Etimològic |
Specularia parviflora | Adjectiu del llatí botànic compost de parvus, -a ,-um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites. |
Etimològic |
Spergella | Forma diminutiva, derivada de Spergula, nom d'un altre gènere de la mateixa família Cariofiliaceae. |
Etimològic |
Spergella fasciculata | Del llatí fasciculus, -i, diminutiu de fascis (feix), per l'aparent disposició de les fulles. |
Etimològic |
Spergella glabra | Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèls), per l'absència de toment. |
Etimològic |
Spergella repens | Del llatí repere (arrossegar-se), pels seus troncs reptants i radicants. |
Etimològic |
Spergella saginoides | Del nom del gènere Sagina i la terminació grega oídes, que significa semblança, per l'aspecte de la planta. |
Etimològic |
Spergella saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), per la seva estació. |
Etimològic |
Spergella subulata | Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Sperguella pyrenaica | Per la seva habitació a la serralada pirinenca. |
Etimològic |
Spergula | Derivat d'espargere (escampar), per la fàcil propagació de la planta, deguda a les seves nombroses llavors. Spergula, -ae és una paraula del llatí tardà que en Albert el Gran designa un Galium. Aquesta paraula reapareix en Dodonaeus i Lobelius, però aplicada ja a l'espèrgula de camp. |
Etimològic |
Spergula arvensis | Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva habitual estació. |
Etimològic |
Spergula morisonii | Dedicada a Robert Morison, autor de Plantarum Historia Universalis Oxoniensis, 1680. |
Etimològic |
Spergula nicaeensis | De Nicaea Maritima, nom llatí de l'actual ciutat de Niça. |
Etimològic |
Spergula pentandra | Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (varó, home), al·ludint-se aquí als cinc estams de les seves flors. |
Etimològic |
Spergula purpurea | Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), pel color rosat de les flors. |
Etimològic |
Spergula vernalis | De l'adjectiu llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de vernum, -i (primavera), per l'època de la seva florescència. |
Etimològic |
Spergularia | Adjectiu substantivat format del llatí botànic spergula, -ae, fent referència al gènere Spergula, i el sufix -arius, -aria, -arium, que indica semblança o parentiu. El gènere Spergularia fou publicat pels germans Jan Svatopluk Presl i Karel Borivoj Presl en 1819. |
Etimològic |
Spergularia diandra | Del numeral grec di (dues vegades) i anér, andrós (home), fent referència al nombre dels estams.
|
Etimològic |
Spergularia dillenii | Dedicada al botànic alemany John Dillenius (1684-1747). |
Etimològic |
Spergularia heldreichii | Dedicada per J. Foucaud al botànic alemany T. H. von Heldreich (1822-1902), company de J. Sartori. |
Etimològic |
Spergularia longipes | Del llatí longipes (de peus llargs), de longus (llarg), i pes, pedis (peu), per la longitud dels pedicels inferiors. |
Etimològic |
Spergularia marginata | Del verb llatí marginare (orlar, posar vores), de margo, marginis (vora o marge), al·ludint a les llavors circuïdes d'una ampla ala. |
Etimològic |
Spergularia marina | Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per viure en àrees properes al mar o en terrenys salabrosos. |
Etimològic |
Spergularia media | Del llatí medius, -a, -um (intermedi, dubtós), per la seva grandària en relació amb la de les altres espècies. |
Etimològic |
Spergularia rubra | De l'adjetiu llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color de les flors. |
Etimològic |
Spergularia salsuginea | Del llatí salsugo, salsuginis (aigua salada), per trobar-se a les maresmes. |
Etimològic |
Spinacia | El nom d'origen persa, ispanáh, d'aquesta planta va arribar a Europa a travès de l'àrab ispináh o izpinág i es va traduir al llatí botànic com spinachia o spinacia. Linné va escollir aquest últim com a nom genèric en 1753. |
Etimològic |
Spinacia oleracea | Del llatí oleraceus, -a, -um (que s'assembla a una hortalissa), terme usat per Plini per a referir-se a plantes cultivades a l'hort. Derivat de olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de). A Europa, només es coneix com a planta cultivada. |
Etimològic |
Spiraea | Del nom grec speiraía, en llatí spiraea, derivat de spira, -ae (espira, cargolament). En Teofrast, és un arbust inerme amb els fruits en l'àpex ; en Plini, una planta que es feia servir per a fer corones amb les fulles. Segons sembla, seria l'olivereta (Ligustrum vulgare). En opinió de Clusi, l'spiraea de Teofrast era, sens dubte, el que després Linnè, seguint el criteri d'aquell botànic, anomenà Spiraea salicifolia. Segons Cadevall, aquest nom podria fer al·lusió als fol·licles caragolats en hèlix de l'espècie principal, S. ulmaria. Altres autors aventuren que el nom li ve de la flexibilitat de les seves branquetes, que es feien servir en cistelleria. |
Etimològic |
Spiraea aruncus | Nom usat per Plini per a indicar la barba de la cabra; en llatí, barba caprae era el nom que els botànics anteriors a Linnè donaven a aquesta planta. |
Etimològic |
Spiraea filipendula | Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja), potser fent referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil. |
Etimològic |
Spiraea hypericifolia | Del nom del gènere Hypericum i folium, -ii (fulla) per la semblança de les fulles amb les d'algun Hypericum. |
Etimològic |
Spiraea ulmaria | Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om. |
Etimològic |
Stachys | Nom grecollatí d'una planta de difícil identificació. Segons Plini, una planta amb flors grogues, possiblement alguna del gènere Stachis amb flors d'aquest color. Del grec stáchys (espiga, especialment la del blat), al·ludint a la forma de la inflorescència. El gènere Stachys, fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Stachys alopecuros | Del grec alopékouros, -ou, nom d'una gramínia amb la inflorescència semblant a la cua d'una guineu. En grec, alópex, -ekos (guineu) i ourá, -ás (cua). Linné va prendre aquest nom de J. Bauhin, que anomena la planta Alopecuros quorundam i explica que els herbolaris li diuen Alopecurus montana per una certa semblança de la infructescència, peluda, amb la cua d'una guilla. |
Etimològic |
Stachys annua | Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ésser una planta de cicle de vida anual. |
Etimològic |
Stachys arvensis | Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e. |
Etimològic |
Stachys brachyclada | Bracycladus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs brachýs, -eía, -ý (curt) i kládos, -ou (la rama), al·ludint a les branques relativament curtes de la planta. |
Etimològic |
Stachys heraclea | Heraclea, -ae, és el nom grecollatí de diferents plantes que suposadament guarien l'epilèpsia perquè la seva força era comparable a la d'Hèrcules (en grec, Heraklés, éos) o bé perquè segons la llegenda, les havia descobert aquest heroi; segons altres autors, per la robustesa d'aquestes plantes. Entre aquestes hi havia la Siderítis de Dioscòrides, que altres autors anomenaven Herakleía i que s'identifica amb alguna planta del gènere Sideritis. En la descripció de Stachys heraclea, Allioni diu que aquesta planta és la que F. Colonna anomenava Sideritis heraclea. |
Etimològic |
Stachys hirta | Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), per tenir la tija i les fulles cobertes de pèls. |
Etimològic |
Stachys lanata | Del llatí lanatus, -a, -um (llanut, que té llana o n'està cobert), per ésser planta coberta de pèls blancs abundants. |
Etimològic |
Stachys maritima | Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del mar o dels seus voltants), per viure als sorrals marítims. |
Etimològic |
Stachys officinalis | Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un adjectiu del llatí medieval aplicat a plantes amb usos medicinals, del llatí officina, -ae (taller, laboratori), nom que rebia també el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Stachys palustris | Del llatí palustris, -tre (pantanós, palustre), derivat de palus, -udis (llacuna, aiguamoll), per viure en llocs humits, palustres. |
Etimològic |
Stachys recta | Del llatí rectus, -a, -um (recte, dret), per tenir la tija dreta. |
Etimològic |
Stachys sylvatica | De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, que viu al bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos. |
Etimològic |
Stachys sylvatica | Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos, ombrívols. |
Etimològic |
Stachys valentina | Del llatí valentinus, -a, -um (de València), derivat de Valentia, -ae nom de diferents ciutats romanes, entre elles la de Hispania; Perquè Lagasca va creure-la pròpia del regne de València. |
Etimològic |
Staehelina | Nom del llatí botànic creat per C. Linné per a aquest gènere. En Philosophia botànica (1751) diu, de forma genèrica, que ho fa en honor d'un botànic de gran mèrit, que, sens dubte, es tracta de Benedict Staehelin (1695-1750), metge i naturalista suís, professor de la Universitat de Basilea i autor entre altres obres de Theses physico-anatomico botanicae… (1721), on tracta principalment de la família compostes. |
Etimològic |
Staehelina dubia | Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació respecte a altres espècies. |
Etimològic |
Stellaria | Derivat del llatí stellaris, de stella, -ae (estel), pels seus pètals bífids i estesos, de forma estrellada. |
Etimològic |
Stellaria aquatica | Del llatí aquaticus, -a , -um, per la seva estació, en llocs humits. |
Etimològic |
Stellaria graminea | Del llatí gramineus, de gramen, graminis, (el gram), per la semblança de les seves fulles amb les d'una gramínia. |
Etimològic |
Stellaria holostea | Aquest epítet fa referència al nom genèric Holosteum, perquè en algun moment va rebre aquest nom. Només Tabernaemontanus anomena la rèvola Holostium caryophyllaceum arvense. |
Etimològic |
Stellaria media | Del llatí medius, -a -um (intermedi), perquè la magnitud dels pètals, més que la de la planta, està compresa entre la de les d'altres espècies. |
Etimològic |
Stellaria nemorum | En llatí, vol dir literalment 'dels boscos', forma del genitiu plural de nemus nemoris (el bosc), per la seva estació. |
Etimològic |
Stellaria uliginosa | Del llatí uliginosus (humit, pantanós), de uligo, uliginis (humitat de la terra), per la seva estació. |
Etimològic |
Stenophragma | Del grec stenós, -é, -ón (estret) i phrágma, -atos (envà o divisió), al·ludint-se a la forma de l'envà de les síliqües. |
Etimològic |
Stenophragma thalianum | Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583). |
Etimològic |
Sternbergia | Sternbergia, -ae és un nom del llatí botànic creat (1803-1804) per a aquest gènere de les Amaril·lidàcies per F. de P. Graf von Waldstein i Pal Kitaibel en homenatge al clergue i botànic txec Kaspar Maria von Sternberg (1761-1838), pioner al camp de la paleobotànica i un dels promotors del Museu Nacional de Praga. |
Etimològic |
Sternbergia lutea | Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Streptopus | Mot del llatí botànic creat per A. Michaux (que establí el gènere en 1803), dels mots grecs streptós (plegat, torçat) i poús, podós (peu), al·ludint als peduncles florals, articulats cap al mig, amb la part superior reflexa. |
Etimològic |
Streptopus amplexifolius | Amplexifolius, -a, -um (de fulles abraçadores) és un adjectiu del llatí botànic format del verb llatí amplector (abraçar, envoltar) i folium, -ii (fulla), per les fulles amplexicaules. |
Etimològic |
Suaeda | Derivat de l'àrab sáuda (sosa). Segons Forsskal, el nom vernacle de la Suaeda vera, tant a Egipte com a l'Aràbia, es suaed. |
Etimològic |
Suaeda maritima | Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa als sorrals costaners. |
Etimològic |
Suaeda setigera | Del llatí setiger, -a, -um (cobert de setes), per l'acumen o seta terminal de les fulles. |
Etimològic |
Suaeda splendens | Del llatí splendens, -entis (brillant, transparent), per les fulles sense pèls, amb marges hialins i translúcides un cop seques. |
Etimològic |
Suaeda vera | Del llatí verus, -a, -um (vertader, autèntic), com dient que és l'espècie més genuïna del gènere en referència a les altres. |
Etimològic |
Subsèssil | Que és gairebé sèssil. |
Plantes vasculars |
Succisa | Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar per sota). Segons C. Bauhin en el Pinax, "Es diu Succisa perquè té les arrels com rosegades. La gent creu que el dimoni, envejós que els homes tinguin un arrel de tan gran eficàcia, de seguida que creix la rosega per totes bandes, d'on li vé el nom de mos del diable (morsus diaboli). |
Etimològic |
Succisa pratensis | Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Succowia | Gènere dedicat per Medikus al seu col·lega coetani, l'erudit Georg Adolph Suckow (1751-1813), també metge i botànic, professor en Heidelberg. |
Etimològic |
Succowia balearica | Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per la seva habitació preferent en aquestes illes. |
Etimològic |
Suculent, Suculenta | Dit de les tiges o fulles carnoses perquè contenen gran quantitat de teixits aqüífers. |
Plantes vasculars |
Súper, Súpera | Dit de l’ovari unit al tàlem només per la base, de manera que els estams i el periant de la flor són situats sota l’ovari. |
Plantes vasculars |
Sureda | f. Bosc de suros. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Swertia | Gènere creat per Linné en homenatge a Emanuel Sweert (1552-1612), jardiner holandès, conegut autor d'un popular catàleg il·lustrat de plantes, Florilegium..., reeditat cinc cops desprès de la seva mort, en mig de l'ambient que va portar a la crisi de les tulipes. |
Etimològic |
Swertia perennis | Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys. |
Etimològic |
Symphytum | Del grec symphýo (fer créixer junts, soldar), símphyton es el nom emprat per Dioscòrides per a designar diferents plantes, entre elles segurament Symphytum tuberosum, que suposadament servien per a soldar fractures i tancar ferides. La idea d'aquesta propietat vulnerària fou suggerida, probablement, per la concrescència de les fulles i la tija en l'espècie principal, de manera que unes i altra es presenten com soldades. El sýmphyton grec passà al llatí com consolida, traducció literal del grec, i d'ací al català consolda. El gènere Symphitum fou proposat per Tournefort (1694,1700) i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Symphytum officinale | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Symphytum tuberosum | Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació) pel rizoma tuberós. |
Etimològic |
Syringa | Syringa, -ae és un mot del llatí medieval que prové del grecollatí syringias, -ae, nom d'un tipus de canya que, segons Dioscòrides, era sinònim de kálamos i valia per a escriure, i, segons Plini, equivalia a harundo i era molt bo per a fer flautes. El mot deriva del grec sýrinx, -ingos (canya, flauta, tub) i fa referència a les tiges buides de la planta o, segons altres interpretacions, a les flors de corol·la tubular. El gènere Syringa fou establert per Linné (1737) en substitució de Lilac de Tournefort. Tanmateix, l'espècie S. vulgaris de Linné ja havia estat inclosa entre les Syringa genuïnes per botànics anteriors com Lobelius, Clusius, J. Bauhin i C. Bauhin. Aquest últim (Pinax, 1623) ve a dir: "Encara que Syringa sembli nom africà, alguns diuen que prové de les vares llargues i dretes i de la seva medul·la, flonja i abundant; o, més aviat, que en traient-la, les varetes queden buides com una flauta".
|
Etimològic |
Syringa vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta vulgar a Europa, cultivada freqüentment. |
Etimològic |