Glossari general

f. Fruit de la maduixera.

La Nou de Berguedà (Berguedà)
Planoles (Ripollès)
Vilanova de Sau (Osona)

m. Moltes maduixes (madoixes).

Vilada (Berguedà)

f. Herba que no és útil al pagès.

(Menorca)

En grec, maláke és la malva i malakós vol dir tou; probablement per l'escassa consistència de la planta.

Del llatí aquaticus -a, -um (de l'aigua), per la seva estació a prop de les aigües.

El botànic anglès W. T. Aiton creà en 1812 el nom Malcolmia en honor a William Malcolm, director dels hivernacles de Kensington Gardens (Anglaterra) fins a la seva mort en 1798; o, potser, al seu nebot, William Malcolm (1769?-1835), que l'hi va succeir.

Del llatí Africanus, -a, -um (natural de d'Àfrica), per la seva l'habitació.

Per analogia amb el clàssic innervis, -e (sense valor, efeminat) es forma aquest epítet del llatí botànic, compost del prefix bi- (dos) i nervus, -i (nervi, corda d'un instrument), al·ludint a les dues franges longitudinals, translúcides, de l'envà de la síliqua que comprenen una altra d'opaca, corresponent a dos nervis contigus.

Del llatí littoreus, -a, -eum (de la ribera o de la vora del mar), adjectiu derivat de littus, -oris (el litoral), per la seva habitació.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i les seves rodalies), derivat de mare, -is (el mar), pel seu lloc d'habitació.

Neologisme del llatí botànic que vol dir de flors petites, compost de parvus,-a, -um (petit) i flos, floris (la flor) i amb el segon terme adjectivat de forma anàloga a altres epítets, com ara multiflorus, -a, -um o pauciflorus, -a, -um. És sinònim del seu corresponent micranthus, -a -um, derivat del grec.

Nom donat pels grecs a la malva arbòria o Lavatera, segons afirma Loudon. En llatí, Plini anomena malope a la malva comuna (Malva sylvestris).

Del grec malakós (tou) i el sufix oídes (forma), per la seva consistència blana.

Nom llatí de la planta, en grec maláche, derivat de malakós (tou), al·ludint a les seves propietats emol·lients. En llatí designava diferents tipus de malves (Malva sp.), principalment la malva comuna (M. sylvestris), però també el malví (Althaea officinalis) i la malva arbòria (Lavatera arborea).

Del llatí alcea (malví silvestre), per la semblança.

Format de althaea, nom del malví en llatí i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança.

Format del grec móschos (olor del mesc), en llatí muscum, -i, fent referència a una certa olor amargant.

De Nicaea, nom llatí de Niça, ciutat del sud de França i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors petites.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (fulla), de fulla rodona.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), es a dir, no cultivat.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), per la forma de les fulles.

Del principal gènere que conté la família: Malva.

f. Magrana. Fruit del magraner (mangraner).

La Serra d’Almos (Ribera d’Ebre)

Sens dubte, anagrama de salmantica.

Gènere creat per A.H.G. de Cassini en 1818, precisant, en la descripció, que el tipus nomenclatural del gènere és Centaurea salmantica.

Del llatí medieval salmanticus, -a, -um (de Salamanca), lloc on es va trobar el tipus de l'espècie.

Dit de les fulles i altres òrgans que en arribar l’època desfavorable (sovint l’hivern) s’assequen però no es desprenen de la planta fins al cap de molt de temps.

Gènere dedicat al metge i botànic francès Paul Marès (1826-1900), estudiós, entre altres, de la flora balear.

Del llatí nanus, -i (el nan), aquí adjectivat, per l'escassa alçària de la planta. Altres sinònims són pumilus, -a -um i la forma adjectivada pygmaeus, -a, -um, derivada del clàssic pygmaei, -orum (els pigmeus).

m. Vora d'un fil·lidi o d'un tal·lus format per una o més capes de cèl·lules. Aquestes poden ser de morfologia diferent a la resta de cèl·lules de l'òrgan. El marge pot estar cargolat sobre si mateix.

Segons Plini, marrubium, -ii, és el nom llatí del malrubí (Marrubium vulgare), però també del malrubí bord o pudent (Ballota nigra). L'origen del mot és incert: alguns autors el fan venir de l'hebreu marrob —mar (amargant) i rob (molt)—, és a dir, molt amarg, al·ludint a l'amargantor del suc d'aquestes plantes. Linné el relaciona amb l'antiga ciutat romana de Marrubium, actualment San Benedetto dei Marsi (l'Aquila)

Alysson, -i és el nom grecollatí de diferents plantes reputades com a remei contra la ràbia. Dioscòrides i Plini no coincideixen, i descriuen amb aquest nom plantes distintes i de famílies diferents, que no tenen res a veure amb aquesta. El nom tindria relació amb el grec lýssa, -es (la ràbia).

Del llatí supinus, -a, -um (de sobines, ajagut d'esquena), probablement per tenir ajaguda la base de les tiges. Linné va prendre aquest epítet de Tournefort, però cap d'ells en va donar cap explicació.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), derivat de vulgus, -i (el poble, la plebs), per ésser planta comuna i vulgar en gran part d'Europa.

f. Bosc, especialment quan és espès i gran.

Hortoneda (Pallars Jussà)

f. Sotabosc més aviat baix.

Margalef (Priorat)

Del llatí matrix, -icis (l'úter, la matriu), per les propietats medicinals que se li atribuïen, per al tractament de les afeccions i les malalties ginecològiques.

El gènere fou publicat per Carl Linné en 1753.

Chamomilla és el nom vulgar amb que es coneixia tradicionalment aquesta planta a Centre-Europa, d'on ve el català camamilla i en castellà, manzanilla.

Del grecollatí discoideus, -a, -um (en forma de disc), és a dir, sense raigs, perquè els capítols no tenen lígules radiants.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva estació preferent.

Del llatí inodorus, -a, -um (que no fa olor), probablement per contrast amb altra espècie que sí en fa.

Del llatí recutitus, -a, -um (circumcís), al·ludint, probablement, a les lígules retrorses.

Gènere dedicat a P. A. Matthiolus (1501-1577) metge i botànic italià, cèlebre traductor i comentador de la Materia Medica de Dioscòrides.

Del llatí incanus, -a, -um (canós). Columel·la anomenava incanae herbae a les plantes cobertes d'un borrissol blanc.

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de si, ple de sins), pels marges sinuosos de les fulles; sinònim de sinuosus, -a, -um.

Del llatí tristis, -e (trist, malenconiós), perquè només fan olor cap al vespre, com algunes especies de Hesperis, Pelargonium, etc.)

Del grec mékon (cascall) i ópsis (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb un cascall.

Cambricus, del País de Gal·les (Càmbria és l'antic nom de Gal·les).

Situat a la part mitjana.

Del nom que Dioscòrides i Plini donaven a l'alfals, herba medica, per haver estat introduït des de la Mèdia (actual Iran), i el sufix -ago que indica relació o semblança.

Medicago va ser establert com a gènere de les lleguminoses per Tournefort i revalidat per Linnè, que hi inclogué, a més, les Medica de Tournefort i d'altres prelinneans.

Del llatí arabicus, -a,-um (de l'Aràbia), per la seva habitació.

Del llatí arboreus, -a, -um (semblant a un arbre) derivat de arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu.

Del llatí ciliaris, -e, derivat de cilium, -ii (cella), per les espines llargues i febles del seu llegum.

Del llatí depressus, -a, -um, participi passat del verb deprimere (aixafar), pel seu llegum aplanat i subdiscoidal.

Adjectiu format del llatí discus, -i (disc, plat) i el sufix -formis (en forma de), per la forma que té el llegum.

Del llatí falcatus, -a, -um (en forma de falç) derivat de falx, falcis (la falç), pel seu llegum falciforme.

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), perquè algunes vegades la planta ho és més o menys.

Del llatí lappaceus, -a, -um, derivat de lappa, -ae, nom d'una planta en Plini, probablement Arctium lappa, per la semblança de les espines del llegum amb les del periclini d'aquella planta de la família Asteraceae (compostes).

Adjectiu compost del grec leíos, -a, -on (llis o glabre) i karpós, -ou (fruit), pel seu llegum glabre.

Adjectiu llatí derivat de littus, -oris (el litoral, la vora de la mar), per la seva estació.

Del llatí tardà lupulus (el llúpol), potser per la feblesa i flexibilitat dels seus troncs, que recorda aquesta planta.

Del llatí maculatus, -a, -um, adjectiu derivat de macula, -ae (taca), per les que generalment tenen els seus folíols.

Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per la seva estació, al litoral marí.

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus, -a, -um (petit), que té per comparatiu minor, -oris, per raó del seu llegum molt petit.

Del llatí muricatus, -a, -um, derivat de murex, muricis (cargol marí espinós i també obriülls), per les espines del llegum.

Del llatí orbiculus, -i diminutiu de orbis, -is (cercle), per la forma del llegum.

Del grec polýs (molt) i karpós, ou (fruit), pel nombre de llegums que porten els peduncles.

Adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs polýs (molts) i morphé (forma, aspecte), per l'aspecte variable de la planta. Sinònim de variabilis, d'arrel llatina.

Del llatí praecox, -ocis (prematur), per ser planta primerenca.

Forma diminutiva del llatí rigidus, -a, -um (rígid, inflexible), per les espines còniques del fruit.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), per ser espècie cultivada.

Del llatí scutella, -ae (escudella) forma diminutiva de scutum, -i (escut), per la forma del llegum.

Adjectiu llatí compost del prefix sub- (una mica, quasi) i frutex, -icis (arbust), pel seu rizoma llenyós.

Del llatí científic tentaculum, -i (tentacle), per la forma de les espines del llegum.

Adjectiu format de Tribulus, nom d'una zigofil·làcia i el sufix grec -oídes (en forma de), a causa de certa semblança de les fortes espines del seu llegum amb el fruit d'aquella planta.

Forma diminutiva del llatí truncatus, -a, -um (truncat), pel llegum cilíndric.

Del llatí tuberculum, -i (tubercle), diminutiu de tuber, -eris (inflor, tumor), pels que presenta el llegum.

Del llatí turbinatus, -a, -um (cònic), derivat de turbo, -inis (baldufa, fus, remolí), per la forma del fruit.

Dit dels pèls (o d’altres òrgans) inserits o fixats per la seva zona mitjana.

Als pteridòfits del gènere Isoetes, els isoets, l’espora femenina, la qual sol sol ésser més grossa que la micròspora; són, doncs, vegetals heterosporis.

Del grec mélan (negre) i pyrós (blat), que és com si diguéssim blat negre; Els antics, veient les sements del Melampyrum arvense, que es fa en els sembrats, semblants a la grana del blat, però de color negre, creien en una mutació del Triticum per corrupció del fruit. En Teofrast, nom d'una mena de zitzània innòcua, i en Dioscòrides, nom alternatiu del mýagron; En ambdós autors, les plantes a què es refereixen podrien ser dels gèneres Neslia o Myagrum (Cruciferae).

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per la base de les bràctees dentada en forma de cresta de gall.

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), perquè hi viu.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats), perquè viu preferentment als prats.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), perquè hi viu amb preferència. És sinònim de nemorosus, -a, -um i sylvestris, -e.

Nom greco-llatí amb què Plini designava l'aranya, Nigella sp.; modernament aplicat a un grup de plantes de flors més o menys rosades, que té per tipus el M. silvestre, el 'compagnon rouge' dels francesos. Gènere actualment reclassificat en un altre tàxon (Silene) de la mateixa família.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa.

Forma neutra el llatí silvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Nom aplicat per Andrea Cesalpino a una mena de melca o sorgo de saba dolça. Probablement del grec melicós (dolç), derivat de méli (la mel).

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles), per la glumel·la inferior guarnida de cilis.

En honor al metge i botànic francès Pierre Magnol (Montpeller, 1638-1715). 

Del grec melílotos, -ou, format de méli, -itos (mel) i lotós, ou (lotus), per la seva olor de mel. En Teofrast un trèbol d'olor plaent; potser un Melilotus u una Trigonella. Segons Plini, les seves flors seques conserven durant molt temps una olor agradable.

En Linnè i en la major part de botànics, el gènere gramatical de Melilotus ha estat femení; però, per mandat de l'ICN, adduint arguments filològics, avui es fa masculí.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Superlatiu llatí de altus, -a, -um (alt), per la seva grandària.

Del llatí arvensis, -e (dels camps de conreu) per créixer entre els camps, la seva habitual estació.

Del llatí elegans, -antis (elegant, bonic), per l'aspecte que donen a la planta els seus raïms florits.

Del llatí Indicus, -a, -um (de la Índia), un dels seus llocs d'habitació.

Adjectiu compost del grec mackrós (gran) i rhíza (arrel), per l'arrel gruixuda.

Del llatí Messanensis, -e, que vol dir 'de Messana', nom en llatí de l'actual ciutat de Messina a l'illa de Sicília, que és el primer lloc on fou trobada.

Neapolitanus, -a, -um vol dir 'de Neapolis', nom en llati de l'actual Nàpols, per ser una de les regions on es troba.

Per haver-se emprat en la medicina. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat de l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), es a dir, de flors petites.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat), derivat de sulcus, -i (solc), pels que deixen entre sí les costelles, en arcs concèntrics, de les cares del llegum.

Del grec mélissa, -es (l'abella), derivat de méli, -itos (la mel). Nom del llatí medieval amb què es coneixia la tarongina (Melissa officinalis) i altres labiades mel·líferes: Segons Tournefort, en Éléments de botanique, perquè a les abelles els agrada molt i hi recullen la matèria de què es creu que fan la mel. En la mitologia clàssica, Melissa era el nom d'una nimfa que hauria inventat l'art de l'apicultura.

Tournefort establí el gènere en 1694 i fou validat per Linné en 1753.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

El gènere Melittis fou creat per Linné que, en Hortus Cliffortianus, atribuí el nom, erròniament, a Plini; Tanmateix, més endavant, en Philosophia Botànica, el nom no figura entre els procedents d'autors grecs o romans, i simplement relaciona el nom amb el grec mélitta, -es o mélissa, -es (l'abella). Veieu Melissa.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Melissa i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les fulles semblants a les de la tarongina (Melissa officinalis). És el Lamium montanum Melissae folio (Lamium montà amb fulla de Melissa), de C. Bauhin.

m. Meló. Fruit de la melonera.

Xerta (Baix Ebre)

m. Síndria. Fruit de la sindriera

Xerta (Baix Ebre)

Del grec míntha o mínthe que Plini transcriu al llatí com mentha, nom de diferents mentes (Mentha sp.). Linné, en Philosophia botanica (1751), la relaciona amb la nimfa Minthe, amada per Hades, a qui Persèfone, esposa d'aquest déu, transformà en aquesta planta, per la gelosia.

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu a l'aigua), per viure a llocs humits i vores d'aigua.

Del neollatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

És el Pulegium cervinum dels botànics pre-linneans; del llatí cervinus, -a, -um (cerví), derivat de cervus, -i (el cérvol). És com si diguéssim menta de cérvol, perquè sol fer-se en llocs agrestos.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues, lanceolades.

És el nom llatí d'aquesta planta que C Bauhin anomenà Pulegium latifolium. Hom fa derivar del llatí pulex, -icis (la puça), perquè s'emprava la planta, d'olor molt forta, per a evitar les puces.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla); Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes, com aquesta, de fulles més o menys arrodonides

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat de spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

De l'adjectiu llatí suaveolens, -tis (d'olor suau), per ser agradable d'olorar. Mot compost de suavis, -e (suau) i olens, -tis (que fa olor).

L'adjectiu del llatí botànic piperitus, -a, -um deriva del llatí piper, -eris (el pebre) –péperi en grec–, i fa referència a certes qualitats aromàtiques d'una planta. Plini anomenava Piperitis al gingebre.

Nom d'etimologia grega incerta. La segona part del vocable prové, sens dubte, de ánthos (flor); la primera, segons uns autors, provendria de men, menós (mes) i la traducció al llatí seria mensiflora (flor mensual o que floreix cada mes), relacionant-la amb les suposades virtuts medicinals d'aquesta planta, tinguda per emmenagoga o inductora de la menstruació; Segons altres, de menýo (indicar, descobrir); de minyós (petit, curt); de minýntha (poco); o de minyanthés (que floreix poc temps). Segons Teofrast, ménanthos era el nom grec d'una planta aquàtica que s'ha volgut identificar amb el fals nenúfar (Nymphoides peltata). D'altra banda, Dioscòrides considerava minyanthés com a sinònim d'aspháltion i tríphyllon, tal com fa Plini, que identifica menyanthes amb asphaltium -que suposadament seria el trèvol podent (Bituminaria bituminosa)- i l'agrupa amb els trifolium.

El gènere Menyanthes fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754), qui simultàniament hi inclogué el Nymphoides, també de Tournefort.

Adjectiu del llatí botànic, derivat de trifolium (trèvol), perquè té les fulles compostes per tres folíols; mot compost del prefix tri- (tres) i folium, -ii (la fulla).

Nom llatí amb que es coneixien aquestes plantes en l'Antiguitat, principalment Mercurialis annua. Plini fa una curiosa interpretació d'aquesta planta dioica, anomenant mercurialis mascula (mascle) al peu femení, per la semblança entre els fruits i els testicles; i, paradoxalment, mercurialis femina (famella), al peu masculí. També explica que es diu mercurialis perquè fou el deu Mercuri qui la descobrí i després en va comunicar les virtuts als homes.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Del llatí ambiguus, -a, -um (ambigu, dubtós, incert), per ser-ne la caracterització dubtosa o poc clara.

Dedicada al botànic francès Alfred Huet du Pavillon (1829-1907), que herboritzà en diferents països, principalment del Mediterrani occidental.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), perquè és planta perenne.

Tomentosus, -a, -um (densament cobert de pels curts, com una borra) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (toment, borrissol) i el sufix -osus, -a, -um, que indica abundància o plenitud; fent referència al toment que vesteix tota la planta.

A les famílies de les boraginàcies i a la de les labiades, cadascun dels fragments en que es descompon espontàniament un fruit.

Floreta diu en els fruits que es trenquen fragment en què es descompon espontàniament un fruit.

Breynius, creador del mot, escriu Mesembrianthemum, del grec mesembría (el migdia) i ánthemon (flor), i n'explica l'etimologia creient que les flors s'obrien a plena llum del dia. Per contra, Linné, seguint el criteri de Dillenius, escriu Mesembryanthemum, que estaria format del grec mesós (col·locat al mig), émbryon (nadó; en botànica, germen) i ánthemon (flor), sota el supòsit que aquest nom indica que l'embrió sol situar-se al mig de la flor.

Del llatí crystallinus, -a, -um (de vidre, cristal·lí), pels tubercles cristal·lins que cobreixen la planta.

Del llatí acinaces, -is i aquest del grec akinákes (sabre, simitarra), per la forma de les fulles.

Part mitjana dels fruits carnosos, situada entre l’epicarpi i l’endocarpi, que sovint es correspon a la part més sucosa i comestible.

Del llatí Mespilus, -i, i aquest del grec mespíle o méspilon (Teofrast), nom del nespler o nesprer i també d'algunes espècies del gènere Crataegus. No s'ha de confondre la planta d'aquest gènere amb l'originària d'Àsia oriental que es cultiva avui (Eriobotrya japonica).

Amélanchier és la paraula francesa adaptada del nom provençal de la planta: amelanquier.

De l'adjectiu gentilici llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), Per la seva suposada regió d'origen. De fet, l'espècie procedeix del Mediterrani central i oriental, des d'on els romans la van portar a Germània, entre altres llocs.

Del grecollatí meum, -i, nom d'una planta umbel·lífera, probablement el méon athamantikón de Dioscòrides. Alguns autors el relacionen amb el grec méion (molt petit), al·ludint a les fulles, d'una gran delicadesa, tan fines com cabells.

Del grecollatí athamanticus, -a, -um, d'Atamàntia o Atamània, regió de l'Epir, en Grècia; o, potser, d'Atamant, rei de Tebes, que, segons la llegenda, va descobrir la planta.

Del grec mikromeréia, -as (format de petites parts), mot compost de mikrós, -á, -ón (petit) i méros, -eos (part, porció). George Bentham, que va establir aquest gènere, no va aclarir el motiu del nom. Segons uns, al·ludiria a la petitesa de les peces florals; segons altres, també a la de les fulles.

Vegeu Satureja graeca.

Paraula del llatí botànic que vol dir literalment 'peu petit', formada del grec mikrós (petit) i poús (peu), fent referència a la brevetat dels peduncles o, potser, a la petitesa dels receptacles.

El gènere Micropus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per la diferència de color que presenten les fulles a l'anvers i al revers.

Del llatí erectus, -a, -um (dret, recte), per la disposició més o menys vertical de la tija.

Als pteridòfits del gèn. Isoetes, els isoets, l’espora masculina, la qual sol ésser més petita que la megàspora; són, doncs, vegetals heterosporis.

Nom dedicat a l'apotecari i botànic català Joan Minuart i Parets (1693-1768), amic i corresponsal de Linné i fundador, amb Josep Quer, del Real Jardín Botánico de Madrid (1755).

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la forma corbada de la major part de les fulles.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí mirabilis, -e (admirable, meravellós). Clusius anomenà aquesta planta Admirabilis peruana pel nom que llavors rebia a Espanya: Maravilla del Perú, segons ell, degut a l'admirable colorit de les flors.

Aquest nom fa referència a la ciutat mexicana de Jalapa, lloc originari d'una planta, Ipomoea purga, amb una arrel semblant a la de la Flor de nit, de la qual s'obtenia un fort purgant, anomenat jalapa. Per haver-se pensat que l'arrel de Mirabilis també en produïa.

Gènere dedicat per Linné a Paul H. G. Möhring (1710-1792), botànic, ornitòleg i metge alemany, autor d'Hortus Proprius, 1736.

Del llatí muscosus (cobert de molsa), derivat de muscus (la molsa), significant aquí la semblança.

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (barò, home), al·ludint-se aquí a la part masculina, els cinc estams, de les flors.

Format amb el nom del gènere Polygonum i el sufix grec oídes, que significa semblança, es a dir, semblant a un Polygonum.

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

Gènere dedicat a Conrad Moench, químic, farmacèutic i botànic alemany, autor de la "Flora de Marburg", 1794.

Del llatí erectus, -a -um (dret) per la direcció de les tiges.

Neologisme compost del grec mólops, -opos (blau, macadura) i spérma, -atos (llavor), pels mericarpis groguencs i amb taques de color castany, com si estiguessin macats de blaus. J. Cadeval conjectura que vindria de mélops, compost del grec mélon, -ou (poma, fruita) i ops, opós (cara, semblant), d'un groc de codony o d'un verd de poma, fent referència al color dels fruits.

El gènere va ser descrit i publicat per Wilhelm Daniel Joseph Koch en 1824.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic cicuta, -ae (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Del llatí peloponnesiacus, -a, -um (propi del Peloponès), un dels llocs on va ser trobada l'espècie, als boscs de les muntanyes de la península del Peloponès.

Dit de la planta (o la flor) que té els estams soldats entre ells en un sol feix (planta d’estams monadelfs; ho tenen alguns gèneres de la fam. de les papilionàcies) (és oposat a diadelf).

Del grec mónos (sol, úmic) i ése (seràs, estaràs), del verb eimí, al·ludint a que la planta només produeix una flor, solitària, cada primavera.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), perquè fa una flor grossa, solitària.

m. Moniato. Arrel tuberosa de la moniatera.

Es Mercadal (Menorca)

Dit de les plantes que floreixen i lleven fruit una sola vegada i mor després de fruitar, com l’atzavara (Agave americana).

Tipus d’inflorescència (conjunt de flors) anomenada cima en què cada eix produeix una sola branca amb flors (és oposat a dicasi i ho presenten plantes de la fam. de les cariofil·làcies).

Dit de les plantes que fan una tija florífera amb un sol capítol.

Dit del periant (i de la flor) que consta d’una sola coberta on no hi ha sèpals i pètals (vegeu aclamidi, heteroclamidi i homoclamidi).

Dit de la planta que en un mateix individu fa flors només masculines (amb estams que produeixen pol·len) i flors només femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls); en aquest cas es diu que la planta fa flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Dit dels fruits que contenen una sola llavor.

Del grec mónos (sol, únic) i trópos (direcció) del verb trépo (dirigir), perquè les flors miren totes cap al mateix costat.

Del grec hýpo (dessota) i pítys (el pi), pel lloc on s'acostuma a trobar.

Del gènere Monotropa, un dels que conté la família.

Família d'un anterior sistema Cronquist de classificació de les plantes, de vegades associada a Pyrolaceae. A l'actual sistema APG, els gèneres d'aquesta família s'inclouen com a una subfamília de la família Ericaceae.

Gènere dedicat a Giuseppe Monti (1682-1760), naturalista i botànic italià, de Bolonya.

Del llatí minor -oris (més petit), per la seva alçària, relativament petita.

Adjectiu format del llatí rivulus, -i (riuet) i el sufix -aris (propi de), per la seva estació.

Del gènere Morus.

Gènere dedicat per de Candolle al botànic suís Moïse Étienne Moricand (1779-1854).

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Del llatí morus, -i nom de la morera, en grec, moréa, -as; hom el suposa relacionat amb el celta mor (negre), pel color del fruit d'una d'aquestes espècies. També, en llatí, l'adjectiu morus, -a, -um significa negre; i Virgili anomena morum, -i a l'esbarzer (Rubus sp.) i el seu fruit.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color clar, blanc rosat, del fruit.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color obscur dels fruits, d'un negre purpuri.

Vegeu Bigarrar.

f. Conjunt petit de plantes. Una mota de junça.

Mas de Barberans (Baix Ebre)

Substància gelatinosa de composició química semblant a les gomes, que tenen algunes plantes.

Terminat en un mucró o petita punta molt distinta.

Nom format a partir del verb llatí mulgere (munyir), fent referència al suc lletós que en surt quan es trenca la planta.

El gènere Mulgedium fou publicat per Alexandre H. G. de Cassini en 1824.

Vegeu Cicerbita alpina.

Vegeu Cicerbita pliumieri.

Dit de la planta que porta nombroses flors (és oposat a pauciflor, que porta poques flors).

Dit de l’òrgan que és cobert de prominències en forma de puntes.

Nom del llatí botànic aplicat per Clusius, ja en 1576, a una planta d'aquest gènere, d'origen oriental i suau fragància. El nom prové del persa mushk i aquest del sànscrit mushka (testícle), d'on passà al grec com móschos, -ou (cabra o bou mesquer) i al llatí muscum, -i (el mesc), substància d'olor intensa usada per a fer perfums, segregada per una glàndula d'aquells animals. La planta fou introduïda a Europa des de Turquia a través de Constantinoble, on es coneixia com muscari, muscurimi o muschorimi, és a dir, mesc dels romans. Tanmateix, Clusius comenta que, quan va tenir la primera notícia d'aquesta planta, va ser sota el nom de tibcadi.

Aquest gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Del llatí comosus, -a, -um (que té plomall o crinera), derivat de coma, -ae (cabellera), al·ludint a les flors estèrils de la punta de la inflorescència, de llargs pedicels drets, a guisa de tupè.

Del llatí neglectus, -a, -um (negligit, descuidat), perquè els botànics, havent-lo confós amb M. racemosum, el passaren per alt.

Vegeu Bigarrar.

Que no té aresta o mucró terminal (oposat a aristat).

Del grecollatí mýagros, amb que Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant a la roja (Rubia tinctorum). Segons alguns autors, seria la Camelina sativa; per a altres sería Neslia paniculata, totes dues crucíferes. Segons Linné (Philosophia botanica), Myagrum és un mot compost, de dos termes grecs myía (mosca) i agreúo (caçar), és a dir, caçamosques, i s'havia donat a una planta (Asclepias) que posseïa aquesta propietat, que no té la planta actual.

Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, designen així les fulles de limbe travessat pel tronc; nom impròpiament aplicat aquí a les fulles amplexicaules.

Nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a anomenar plantes d'aquest gènere i d'altres, i també com a sinònim d'altres de nom Alsine. És un mot compost del grec mys, myós (ratolí) i oús, otós (orella), segons Dillenius, per l'aspecte de les fulles.

El gènere Myosotis (Boraginaceae) fou establert per Dillenius (1719) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic, alpestris, -e (dels Alps o de les altes muntanyes), perquè hi viu.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser planta dels Pirineus.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per les tiges i fulles eriçades de pèls.

Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, -um (de branques abundants), pel seu tronc molt ramificat.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per ésser planta d'aquesta illa.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), ací emprat en sentit de rígid, fent referència a la tija.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per viure als boscos.

Del llatí versicolor, -oris (que té o mostra diferents colors), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava

Del grec myríke, nom que designava tant el tamariu (tamarix sp.) com diferents brucs (Erica sp.) i el sufix -aria, que indica semblança o parentiu, per la semblança amb aquestes plantes. En llatí també es feia servir com a nom alternatiu de tamarix: Virgili li deia myrica, i Plini, myrice.

Del llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), per la seva habitació.

Nom compost del grec myríos (nombrós, innombrable) i phýllon (fulla), per les nombroses lacínies que presenten les fulles. Myriophyllon (equivalent a millefolium) era el nom grecollatí que rebien diferents plantes amb fulles molt dividides. En Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta aquàtica, probablement Myriophyllum spicatum; però, en Oribasio, és el d'una milfulles (Aquilea sp. pl.).

Adjectiu dels llatí botànic compost d'alternus, -a, -um (alternatiu, un després de l'altre) i flos, floris (flor), per la disposició alternada de les flors. L'adjectiu oposat seria oppositiflorum.

Adjectiu format amb el participi passat, spicatus, -a, -um, del verb llatí spicare (disposar en forma d'espiga), per la forma de la inflorescència, que és llarga, prima i nua.

Derivat del llatí clàssic verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu del llatí botànic significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; per la disposició verticil·lada de les fulles, com anells.

Del grecollatí myrrhis, -idis, en Plini una herba semblant a la cicuta; segons J. Cadevall, sinònim de smyrryza, -ae (cerfull moscat), per la olor aromàtica de la planta, que tindria relació amb el grec mýron, -ou (perfum, essència). En Dioscòrides i Plini també se l'anomena murra, myrra o myrrha, que, com a primera accepció, és la mirra i l'arbre que la produeix, Commiphora myrrha (Burseràcies).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per l'agradable olor a anís que fa.

De Myrtus, un dels gèneres de la família.

Nom grecollatí de la murtra, però també del galzeran (Ruscus aculeatus), a què Plini anomenava myrtus silvestris.

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser molt freqüent o l'espècie més coneguda.