Glossari general

m. Conjunt de condicions ambientals (sòl, microclima, factors físics, químics i biòtics...) en què creix el briòfit.

Del grecollatí halimus o alimus, un arbust, el salat blanc (Atriplex alimus) propi de les costes mediterrànies. Dunal va donar aquest nom al gènere segurament perquè una de les espècies més característiques, Halimium halimifolium, té les fulles semblants a les de l'halimus.

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs haplóos (simple, senzill) i phýllon (fulla), fent referència a la forma dominant, simple, de les fulles.

Gènere de las rutàcies creat per A. H. L. de Jussieu (1825).

Del llatí hispanicus, -a, -um (espanyol), és a dir, espècie d'Espanya.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

En forma d’alabarda.

De hedera, -ae, nom de l'heura en llatí clàssic. L'origen del terme es obscur; hi ha qui el fa venir del celta hedra (corda), mentre altres el fan derivar del llatí herere (agafar-se). Antigament, també van rebre aquest nom algunes estepes per la confusió del mot grec kísthos, cistus en llatí, (estepa) amb kissós (heura).

El genere Hedera fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí helix, helicis, nom de l'heura, segons Plini. El nom prové del grec hélix, hélikos, que vol dir gir, espiral, corbat.

En Plini, hedypnois és una espècie de xicoira silvestre que no té res a veure amb el gènere actual. Sobre l'etimologia del mot, no hi ha un criteri clar: Dalechamps, comentador de Plini, el fa derivar del grec edýs (dolç) i pnéo (respirar, fer olor), per la olor agradable que comunica a les viandes; altres autors el fan derivar del grec edýs (dolç) í hýpnos (son), fent al·lusió al somni diürn de les flors.

Adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs polýs (molts) i morphé (forma, aspecte), per les distintes formes o varietats de la planta. Sinònim de variabilis, d'arrel llatina.

Per alguna semblança amb les plantes del gènere Rhagadiolus.

Del grec hedýsaron -ou; en Dioscòrides, nom d'una herba, dita també en grec pelekínos, que viu als camps de blat i ordi, de fulles semblants a les del cigró (Cicer arietinum) i de llavors vermelloses que recorden una destral (pelekínos, -ou en grec, i en llatí securis, -is) i que els autors suposen que era Securigera securidaca. El nom es fa derivar del grec edýs (agradable, suau, perfumat), al·ludint a l'olor o a les qualitats farratgeres, i sáron (escombra). Gènere establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no hi tenen res a veure; si bé, ja Lobelius i J. Bauhin incloïen entre els seus Hedysarum plantes que avui anomenem així.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), conforme a l'expressió linneana: "hedysarum... caulibus depressis", es a dir, hedysarum... amb les tiges ajagudes.

Del llatí obscurus, -a ,-um (fosc), al·ludint, tal vegada, al color violat de les flors, o al negre de les llavors.

Superlatiu del llatí spinosus, al·ludint als abundants agullons en forma d'espina que cobreixen el llegum.

Paraula grecollatina composta d'hélios (sol) i ánthemon (flor), perquè les flors només s'obren quan fa sol; formada com chrysanthemum (herba d'or), de Plini. Segons Ambrosini (1666), es diu Helianthemum perquè dirigeix les seves flors cap al sol.

Del llatí angustus (estret), pels pètals oblongs.

Del llatí apenninus, -i (els monts Apenins), perquè la planta hi habita.

Del llatí guttatus (pintat o tacat) per les taques negres que porten els pètals, a la base.

Del llatí hirtus, sinònim de hirsutus (eriçat, aspre), pel toment que cobreix la planta.

Del llatí lavandula (l'espígol o barballó) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí ledum o ladum (l'estepa negra) i folium, forma adjectiva neutra de folius (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí maron o marum, nom que especifica un Teucrium, i el llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Teucrium.

Del llatí montanus, de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació.

Del llatí niloticus (del riu Nil), per estendre's fins a aquella regió africana.

Del llatí nummulus, diminutiu de nummus, -i (moneda), és a dir, moneda petita, i el sufix -arius, -a, -um (que té relació), per tenir les fulles petites i més o menys arrodonides.

Del grec pólion, llatinisat polium, nom donat al Teucrium polium, i folium (fulla) per la semblança de les fulles.

Del llatí pulverulentus (ple de pols), adjectiu derivat de pulvis, -eris (pols), pel toment dels sèpals, semblant a una capa de pols.

Del llatí salix, salicis (el salze) i folium, forma adjectiva neutra de folius, per la semblança de les fulles.

Del llatí; squama (esquama o escata) per l'indument que recobreix la planta.

Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les seves flors i fulles amb les d'aquesta rosàcia.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Del llatí virgatus i aquest de virga (vara, branca prima), aquí en el sentit de 'formant branquetes'.

Del llatí vulgaris (comú), per ser abundant.

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Del grec makrós (gros) i karpós (fruit), per la major magnitud de les càpsules del fruit.

Nom compost del grec hélios (sol) i ánthos (flor), perquè les flors van girant en la direcció del sol.

El gènere Helianthus fou establert per Linnè en 1753.

De l'adjectiu llatí tuberosus, -a, -um, derivat de tuber, eris (tumor, inflamació), fent referència a les arrels gruixudes, tuberoses.

Del grecollatí helichryson, nom d'una planta en Plini que podria ser Helichrysum italicum. Segons uns autors, el mot estaria format del grec hélios (el sol) i chrysós (oro), una forma redundant de ressaltar el color groc brillant dels capítols. Altres fan venir el mot del grec hélix (espiral, corvat), per la forma torçada de les tiges, i de chrysós (oro), pel color de les flors.
El gènere Helichrysum fou publicat per Philip Miller en 1754.

Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), per la seva floració tardana, a l'estiu.

Per la semblança de les fulles amb les de la Lavandula stoechas. Stoechas, en Plini, és el nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp.

Del grec hélios (sol) i tropéo (moure, girar), al·ludint als moviments de la planta d'acord amb els del sol. Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a plantes d'aquest gènere i d'altres que orientaven les fulles acompanyant el moviment del sol.

El gènere Heliotropium (Boraginaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Adjectiu geogràfic del llatí botànic, curassavicus, -a, -um (de Curaçao), per ésser la planta oriünda d'aquesta illa caribenya.

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una especie originària d'Europa, contràriament a la majoria de plantes del gènere, que són de regions tropicals.

Del grec helléboros (helleborus, en llatí), nom d'aquestes plantes des de l'antiguitat grecollatina.

Del llatí foetidus (pudent). Per la seva mala olor; planta pudent.

En llatí, viridis significa verd; fa al·lusió al color de les flors, particularment dels sèpals.

Del llatí occidentalis, -e (occidental), per ser una planta pròpia de l'oest d'Europa.

Del grec hélminthion (cuc petit), diminutiu de hélmins, hélminthos (cuc), per la forma de l'aqueni. Segons, S. Vaillant, és una abreviació de Helminthotheca.

Vegeu Helminthotheca echioides.

Nom compost del grec hélmins, hélminthos (cuc) i théke, -es (capsa, estoig), Al·ludint als aquenis pròpiament dits o als relleus sinuosos, vermiformes, que en cobreixen la superfície.

Es considera que aquest gènere fou descrit i publicat vàlidament per Johann Gottfried Zinn en 1757, encara que S. Vaillant l'havia descrit i publicat pòstumament en 1754.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna analogia amb aquestes plantes, les herbes de l'escurçó; probablement el caràcter híspid.

Nom compost del grec hélos (pantà, aiguamoll) i skiádion (ombrel·la, para-sol petit), com si es digués: umbel·lífera dels pantans, per ser plantes que viuen als marges de rierols o llocs inundats.

Veieu Apium nodiflorum.

Del llatí repens, -entis (que s'arrossega), al·ludint a les tiges prostrades i radicants d'on només emergeixen les fulles i els peduncles umbel·lars.

Del grec hepatikós (referent al fetge), per la semblança que tenen amb aquesta entranya els tres lòbuls de les fulles i per l'ús medicinal antic.

Pels tres lòbuls de la fulla. Compost amb el prefix grec tri- (tres) i lobós (lòbul)

Heracleon, juntament amb siser i leontice, son noms de la xirivia en Plini. En l'antiguitat aquest nom s'aplicava a diferents plantes que suposadament servien per guarir l'epilèpsia, perquè la força n'era comparable a la d'Heracles o Hèrcules, o perquè suposadament van ser "descobertes" per aquest heroi, o, segons altres autors, pel port robust d'algunes d'aquestes plantes. Entre elles hi era la panaces heracleon o simplement heracleon, d'on deriva el mot 'panacea', remei per a tots els mals.

El gènere va ser establert per Linnè en 1753.

Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Nom de l'acant, en Plini. El mot deriva del grec sphondýlios (vèrtebra), però no s'hi veu cap relació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè hi habita.

f. Planta de remei.

Víctor Català, Solitud p 254

f. Especialment dit de les plantes remeieres.

Vall del Mig (Alt Urgell)

f. Plantes remeieres.

Sornàs (Andorra)

Mot, sens dubte, d'arrel llatina, d'hernia, -ae (hèrnia). Tanmateix, segons Cordus, el gènere es va formar directament d'herniaire, nom amb què es coneixia a França el trencapedra (Herniaria sp.), per les suposades propietats medicinals per a guarir les hèrnies.

Del llatí alpinus, -a -um (dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per no ser planta peluda.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè aquesta espècie és peluda o híspida. Són sinònims hirtus, -a, -um i hispidus, -a, -um.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pel color cendrós de la planta.

Del grec hésperos (el vespre). Plini va donar el nom de hesperis, a certa herba perquè feia mes olor cap al vespre i la nit. Segons certs autors seria Matthiola incana  o M. fruticulosa, crucíferas; segons altres, la juliana vera (Hesperis matronalis)

Laciniatus, -a, -um  (dividit per la vora) és un epítet del llatí botànic derivat del llatí lacinia, -ae (vora, orla), probablement pels marges de les fulles amb dents ondulades. L'adjectiu del llatí clàssic és pròpiament laciniosus, -a, -um.

Del llatí matronalis, -e (allò que pertany a la matrona o mare de família, representada per la deessa Juno); probablement per la seva tendència a donar flors dobles, ennoblides, pel cultiu.

Flor que té periant doble, sèpals i pètals i de forma i mida diferents. (es oposat a homoclamidi).

Que produeix dues menes d'espores, les micròspores i les megàspores (és oposat a isospori).

Dit de les plantes (i de les flors) que tenen estils de longitud diversa segons els individus. Ho tenen les plantes del gèn. Lythrum. (és oposat a homostílic, i és un mecanisme per evitar l’autofecundació).

Imatge: Revista Mètode (Universitat de València)

Imatge 2: Llibre Botànica, 2ª J. Izco (coord.), MsGraw-Hill. Interamericana, 2004

Que es nodreix exclusivament de substàncies orgàniques (no ho confongueu amb paràsit).

De la forma grega ibískos de Dioscòrides, equivalent al llatí hibiscus, el malví (Althaea officinalis).

Del llatí Triones, -um (l'Ossa Major), probablement, relacionant la floració matinal d'aquesta planta, de flors efímeres, amb la presència d'aquesta constel·lació.

Nom que Dioscòrides i Plini donaven a plantes, probablement d'aquest gènere o semblants, derivat del grec iérax, -akos (falcó, esparver), per l'antiga creença segons la qual els falcons i altres aus de presa la menjaven per a aguditzar-ne la vista. Épervière  i hawk-weed (herba de l'esparver) són els noms vulgars d'aquestes  plantes en francès i anglès respectivament.

J. P. de Tournefort fou qui primer va anomenar Hieracium a plantes d'aquest gènere, que Carl Linné va publicar en Species plantarum, 1753.

Epítet compost del llatí amplexus, -a, -um, participi passat del verb amplector (abraçar) i caulis, -is (tija de la planta), perquè les fulles caulinars son abraçadores o amplexicaules. El significat original de l'adjectiu amplexicaulis, -e és 'tija abraçada o envoltada [per les fulles]', i en aquest sentit s'aplicava a les plantes amb aquesta característica. Després, hom va invertir-ne el camp semàntic per aplicar-lo a les fulles amb sentit actiu: '[fulla] que abraça la tija', que és el que preval avui en la terminologia botànica.

Epítet del llatí botànic format amb el nom del gènere Anchusa i el sufix grec -oides (semblant a), per l'aspecte semblant a alguna planta d'aquest gènere.

Auricula és el diminutiu del llatí auris, is (orella). Alguns Hieracium, perquè deien que les fulles se semblaven a l'orella d'un ratolí, foren designats genèricament pels botànics antics, Auricula muris (orelleta de ratolí), nom que Linné va escollir com a epítet, en aposició, d'aquesta espècie.

Del llatí borealis, -e (del nord), derivat de boreas, -ae (el vent fred i sec del nord), per créixer preferentment a la Europa boreal o septentrional.

Del llatí candidus,-a, -um (blanc), per les fulles cobertes de pèls blancs en ambdues cares. Sinònim de albus, -a , -um.

Epítet format de Cerinthe, gènere de les boraginàcies, amb el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna planta d'aquest gènere.

Derivat del llatí cor, cordis (el cor) amb el sufix llatí -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), cordatum és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles en forma de cor i, per extensió, a les plantes que en tenen, aquest tipus de fulles. En llatí clàssic, cordatus significa prudent, assenyat.

Dedicat al metge i mineralogista escocès Isaac Lawson (1704?-1747), amic i benefactor de C. Linné, que li dedicà el gènere Lawsonia (Lythraceae).

Del llati mixtus, -a, -um, participi passat del ver miscere (barrejar), per presentar barrejats caràcters d'altres espècies.

Murorum (de las muralles), del llatí murus, -i (muralla, mur), perquè hi viu en les escletxes, sobre tot en llocs humits.

Dedicada a Le Peletier, que descobrí la planta als pujols de Mantes, prop de Paris. Encara que Cadevall no en dona cap referència, podria tractar-se de l'entomòleg francès Amédée L. M. Lepeletier (1770-1845).

Segons Cadevall, "del grec phlomós (flama), al·ludint a la metxa de pèls de la base de la tija". Una interpretació etimològica força sorprenent, ja que el terme grec per a flama és phlox, phlogós. Per contra, phlómos, -ou i phlomís, -ídos  són el que els llatins deien verbascum (herba blenera), però també la base etimològica del gènere Phlomis. Sembla més plausible interpretar-lo en el sentit d'altres epítets anàlegs, és a dir, que té alguna semblança amb una Phlomis, probablement per les fulles, com ho fa el nom francès de la planta Épervière à feuilles de phlomis (Hieracium de fulles de Phlomis).

Epítet del llatí botànic format amb pilum, -i (pèl) i el sufix -ferum (proveït de, que porta), per la gran abundor de pèls de la tija i fulles.

És la Pilosella officinarum de S. Vaillant; nom femení, aquí en aposició, que Linné va conservar com a epítet específic de la planta, així anomenada pels abundosos pèls que la vesteixen. És una forma diminutiva del llatí pilosus, -a, -um (pelut).

Del llatí praecox, -ocis (primerenc, precoç), perquè floreix precoçment.

Del llatí pyrenaeus, -a, -um (del Pirineu), pel lloc d'habitació de la planta. Sinònim de pyrenaicum.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè la planta viu en aquesta serralada.

Del llatí sabaudus, -a, -um (savoià), perquè la planta viu en les muntanyes de la regió italiana de Savoia.

De Solidago i el sufix -ineum (semblant a), per la semblança amb Solidago virgaurea.

Adjectiu geogràfic llatinitzat que fa referència a la serralada dels Vosges, a l'est de França, on viu aquesta planta.

Marca arrodonida o oblonga que presenten moltes llavors, deixada pel peu o funicle (l’òrgan que unia l’òvul a la paret de l’ovari).

Tàlem molt còncau (i sovint soldat a l'ovari) que queda situat per sota de les altres peces florals.

Dit de la flor d’ovari súper.

Aquesta família pren el nom de l'adjectiu específic del castanyer d'Índia (Aesculus hippocastanum), que, fins a Linnè, era el nom del gènere.

Del grec híppos, -ou (cavall) i krepís, -ídos (calçat), per la forma dels artells o escotadures del llegum que recorden una ferradura.

El nom va ser establert per Linnè basant-se en el Ferrum equinum dels prelinneans, del llatí ferrum, -i (ferro) i equinus, -a, -um (del caball), és a dir, ferradura.

Adjectiu llatí derivat de cilium, -ii (pestanya), per les que presenten els artells del llegum.

Del llatí comosus, -a, -um (que forma cabellera), per les nombroses flors penjants de la inflorescència, que adornen la planta i formen un plomall.

Epítet del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum, com la cua d'aquell aràcnid.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color dels folíols, particularment al revers.

Adjectiu del llatí botànic compost de multus, -a, -um (molt, moltes) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per les infrutescències amb dos llegums o més.

Adjectiu del llatí botànic compost d'unus, a, -um (un) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per ser el llegums generalment solitaris.

Del grec hippophaés, que segons Dioscòrides i Plini és el nom de dues plantes espinoses que naixen a llocs sorrencs i marítims, que s'ha pensat que poden ser Euphorbia acanthothamnos i l'altra, a què Dioscòrides anomena també hippóphaiston, Centaurea spinosa. Tanmateix, Linné va seguir l'opinió de Fabio Colonna, que sospitava que la planta a què es referien els antics era l'arç groc (Hippophae rhamnoides). El nom és compost del grec hippos, ou (cavall) i phao (matar), com si diguéssim "matacavall".

Rhamnoides és un gènere creat per Tournefort, que hi incloïa aquesta planta amb el nom de Rhamnoides florifera salicis folio. El nom és compost de rhamnus, nom entre els antics de diferents arbusts i mates espinoses (d'on pren el nom el gènere Rhamnus), i el sufix grec -eídes (semblant a, amb aspecte de), perquè l'arbust té una retirança amb els Rhamnus.

Pren el nom d'Hippuris, únic gènere de la família

Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la semblança dels troncs fullosos amb la cua d'un cavall; Hippuris és el nom grecollatí de diferents plantes de fulles filiformes disposades en verticils, principalment les cues de cavall (Equisetum sp. pl.).

Linnè donà el nom genèric Hippuris a aquesta planta, semblant certament als equisets, que C. Bauhin havia anomenat Equisetum palustre brevioribus foliis polispermon.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Dedicada per C. Moench en 1794 a C. L. Hirschfeld (1742-1792), professor universitari alemany, teòric de la jardineria i el paisatgisme, autor de l'obra Theorie der Gartenkunst (Teoria de la jardineria) que adquirí gran notorietat en els cercles acadèmics i artístics de l'època.

Del participi llatí appressus o adpressus, -a, -um, del verb apprimere o adprimere (prémer, estrènyer), per les siliques erectes i arrimades contra l'eix.

Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat.

Que és cobert de pèls més o menys llargs.

Cobert de pèls rígids i molt aspres, quasi punxents.

Del grec hólos (total, tot) i ostéon (os); segons Plini, va rebre el nom per antífrasi, per la manca de consistència de la planta, referint-se a la duresa dels ossos; Però podria entendre's en sentit propi, al·ludint a la manca de consistència de l'esquelet sense músculs ni tendons. En Dioscòrides, és el nom d'una planta que per a molts seria el plantatge.

El gènere, Holosteum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí umbella (parasol), diminutiu d'umbra, -ae (ombra), al·ludint a la seva aparent inflorescència.

Dit del periant (i, per extensió, de la flor) que té totes les peces iguals.

El nom d'aquest gènere -compost del grec homós, -é, -ón (igual) i gyné, gynaikós (dona)- s'atribueix al botànic i naturalista francès Alexandre Henri Gabriel de Cassini (1781–1832), que volia fer ressaltar la gran semblança, sobre tot dels estils, entre les flors femenines, perifèriques i les hermafrodites, centrals, dins del mateix capítol.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. És la Tussilago alpina de Linné.

Dit de les plantes i de les flors que fan els estils de longitud equivalent a tots els individus (és oposat a heterostílic).

Dedicada a M. Auguste Huguenin (1780-1860), botànic de Savoia (França).

Epítet compost del gènere Tanacetum i folium, -ii (la fulla), aquí adjectivat; per les fulles semblants a les del Tanacetum.

adj. Aspecte hidratat del gametòfit que en aquest estat presenta el fil·lidis estesos.

Derivat d'humlo, paraula del llatí medieval per anomenar el llúpol, segons uns autors d'origen escandinau (humal), o eslau (chmely), segons altres. Una altra teoria el fa derivar del baix alemany humela (flor del llúpol).

El gènere va ser publicat per Linnè en 1753.

De l'italià luppolo, evolució del llatí lupulus (llobató), que hom ha identificat amb el lupus salictarius (llúpol) de Plini, com una mena de llop de les salzeredes, perquè creix en llocs frescs, s'enfila als arbres i els sufoca.

Hydrocharis, -itis és un nom del llatí botànic encunyat per Linné, format amb el prefix grec hydr- (aigua), i cháris, -itos (elegància, gràcia, plaer). No aclareix el motiu pel qual ha elegit aquest nom; però Théis, en Glossaire de Botanique (1810), en fa aquesta glossa poètica: Cette plante croit dans les eaus tranquilles qu'ell embellit par sa feuille et sa fleure ellegantes.

Del llatí morsus, -us (mos, mossegada) i rana, -ae (granota), és a dir, 'mos de granota'. Linné pren el nom de botànics anteriors, com ara Pena, Lobelius i Dodonaeus que anomenen a la planta Morsus ranae o Ranae morsus. Aquest últim explica que és una traducció al llatí del nom vulgar flamenc de la planta: Vorschen beet –de vorsch (granota) i beet (mos)–. Sembla al·ludir a l'escotadura de la base de les fulles, que el vulgar hauria atribuït a una mossegada de granota. Però, com explica Théis, aquesta planta creix als llocs on viuen les granotes, però els serveix d'abric i no pas d'aliment.

De Hydrocharis, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Compost del grec hýdor, hýdatos (aigua) i kotýle, -es (cavitat, copa), al·ludint al medi aquàtic on viuen aquestes plantes i a la fulla que és rodona i un poc deprimida al centre.

El gènere fou establert per Tournefort, qui diu que el mot vol recordar les denominacions que l'actual Hydrocotyle vulgaris rebia en Lobelius i Dodonaeus: Aquatica Cotyledon acris Septentrionalium i Cotyledon aquatica, respectivament. Kotyledón, -ónos, en grec, o cotyledon, -onis, en llatí, era, entre els antics, el nom de dues plantes de fulles amb una petita cavitat al centre: una crassulàcia, Umbilicus sp. pl. i una saxífragàcia que Linné i altres botànics van suposar que seria Saxifraga cotyledon.

Llatinització, no gaire reeixida, del gentilici aplicat als naturals de Buenos Aires, per haver-se trobat l'espècie prop d'aquesta ciutat argentina.

Hyoscyamus, -i és el nom grecollatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven diferents espècies d'aquest gènere que en català diem jusquiam. El mot està relacionat amb el grec hys, hyós (porc, senglar) i kýamos, -ou (fava), ja que la càpsula té certa semblaça a una fava i, segons una antiga creença, els senglars en menjaven sense que els fes cap  mal; mentre que, segons altres, morien atacats per convulsions.

El gènere Hyoscyamus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí albus, -a, -um (blanc), perquè les flors tenen la corol·la de color pàl·lid.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), al·ludint-ne al color fosc de la corol·la.

Mot del llatí botànic que significa literalment enciam o xicoira de porc, compost del grec hys, hyós (porc o truja) i séris, -eos (xicoira, lletuga), diuen que per l'olor fètida que desprèn.

El gènere Hyoseris fou establert per Carl Linné a l'obra Species plantarum (1753).

Del llatí radiatus, -a, -um (radiant, envoltat de raigs de llum), per les lígules grogues patents de les flors o per les bràctees esteses en forma d'estel a la maturitat.

Hypékoon és el nom grec de l'espècie procumbens. Format d'hypékoos (súbdit, dominat, obedient); segons Cadevall, pel seu tronc ajagut, procumbent; segons altres, per ser planta narcòtica que fa submisa la voluntat.

També s'havia fet derivar d'hypechéo (ressonar), pel soroll, diuen, de les llavors dintre la càpsula. Cadevall descarta aquesta teoria tant des del punt de vista etimològic com des del botànic.

Per la igualtat dels 3 lòbuls dels 2 pètals exteriors.

Per les flors, relativament grans.

Per la càpsula que penja o pèndula.

Del verb llatí procumbo (prostrar-se, estendre's al terra) pel seu tronc ajagut.

Fa referència al principal gènere, Hypèricum. Família del sistema De Candolle, originalment dita Hypericineae i que incloïa els gèneres Hypericum i Androsaemum. El tàxon fou inclòs després com a subfamília de les clusiàcies (Clusiaceae) o gutíferes (Gutiferae o Guttiferaceae).

Del nom grecollatí de la planta, hypericon, -i. La procedència del nom és dubtosa. Segons Linnè, prové del grec hypér (sobre) i eikón, -ónos (imatge), és a dir, que està per sobre de tot el que és imaginable, per sa gran anomenada com a planta medicinal. Cadevall, però, el fa derivar del grec hypó (dessota) i eríke (bruc), per l'estació d'algunes espècies.

Del llatí acutus, -a, -um (agut), pels sèpals acuminats.

Nom de gènere, aquí conservat com a epítet específic, on temps enrere es classificaven algunes plantes del gènere Hypericum.

Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven a aquesta planta, compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang.

Del llatí crispus, -a, -um (ondat, arrissat), al·ludint al marge ondulat de les fulles.

Del llatí fimbriatus, de fímbria (la franja), fent referència als serrellets que voregen els sèpals.

De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial.

Del llatí hirsutus, -a, um (pilós, aspre), pels llargs pèls que cobreixen el tronc.

Adjectiu compost del llatí humus, (el terra) i fusus, participi passat del verb fundere (vessar), aquí en el sentit d'estendre pel terra, per les branques ajagudes.

Del llatí hyssopum o hyssopus, -i (l'hisop) i folium (fulla), per la forma i semblança de les fulles.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), adjectiu derivat de macula, -ae (taca), per les glàndules negres sobre tota la planta, evidents sobre tot als pètals.

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí nummulus (moneda petita), per la forma de les fulles.

Del llatí perforare (foradar) al·ludint a la munió de punts translúcids de les fulles.

Del llatí pulcher, pulchra, pulchrum (bonic), pel seu aspecte.

Del llatí quadrangulus (de quatre angles), al·ludint als quatre angles, poc prominents, dels troncs.

Dedicat a Pierre Richer de Belleval, creador del Jardí Botànic de Montpeller.

Adjectiu compost del grec tétra (quatre) i pterón (ala), pels 4 angles alats del tronc.

Adjectiu format del llatí tomentum (borra), pel toment que la cobreix.

Hypochoirís, en llatí Hypochoeris, fou un nom usat per Teofrast i Plini per a una mena de xicoira, potser alguna planta del gènere Hypochaeris o similar. Tradicionalment s'ha fet derivar del grec hypó (sota, davall) i chóiros (garrí); Així ho diu De Théis al seu Glossaire de Botanique (1810), citant com a font S. Vaillant i atribuint-lo que "els porcs en mengen l'arrel amb fruïció"; i afegeix "d'aquí el nom vulgar [en francès], porcelle". Segons altres, perquè els pèls abaxials d’algunes espècies d’Hypochaeris són rígides com les cerres de la panxa dels porcs. Altres autors, sense oferir-ne una explicació, fan venir el segon terme del grec cháiro (alegrar-se).

Deixant de banda les hipotètiques i imaginatives interpretacions etimològiques, durant molt de temps hi ha hagut vacil·lacions amb aquest nom, ja que Linnè va publicar aquest gènere en 1753 com Hypochoeris. Tanmateix, en una obra posterior, la va publicar com Hypochaeris, sense aclarir la raó del canvi.

Del llatí glaber, -bra, brum (calb, pelat), per tenir les tiges sense pels.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de les fulles.

Del llatí radicatus, -a, -um (arrelat), per tenir el rizoma radicant o axonomorf.

En l'antiguitat clàssica, era el nom (en grec hýssopos, -ou i en llatí hyssopus, -i o hyssopum, -i) de l'hisop (Hyssopus officinalis) i, segons el lloc, d'altres plantes labiades aromàtiques de diferents gèneres: Origanum, Micromeria, Satureia... Sens dubte és un nom manllevat d'arrels semítiques: accadi zupu, siríac zufa, hebreu ezob, àrab zufa. Encara que els botànics moderns fan el mot masculí, en grec i llatí era un nom sobretot de gènere femení.

Per haver estat emprada des de molt antic com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'arista, -ae (aresta, espina), per les dents del calze especialment llargues i aristades.

Del llatí canescens, -entis, participi present del verb canescere (emblanquir-se), derivat de canus, -a, -um (canós), pels pèls curts i densos que cobreixen la tija i li donen un aspecte blanquinós.