Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Abortiu

Que pot interrompre el desenvolupament del fetus durant l'embaràs.

Etnobotànica
Abutilon

De l'àrab abū-tlīlūn (abútilon). En Avicenna, una planta semblant a la Althaea.

Etimològic
Abutilon theophrasti

Dedicada a Teofrast (372-287 aC), filòsof grec, deixeble d'Aristòtil i successor seu al capdavant del Liceu d'Atenes; autor de l'obra De historia plantarum (Història de les plantes).

Etimològic
Acacia

Del grec akakía, -as, en llatí acacia, -ae, nom que rebien diferents arbres o arbustos espinosos, com altres espècies del gènere Acacia, algunes d'Egipte i Aràbia; qualitat per la qual, segons Teofrast, en rep el nom, relacionat amb ákantha (espina).

Etimològic
Acacia dealbata

Del llatí dealbatus, -a, -um (emblanquinat, blanquinós), per l'aspecte glauc de les fulles.

Etimològic
Acanalat, acanalada

adj. En forma de canal. En un fil·lidi acanalat la seva secció transversal és semicircular, en forma de U.

Briòfits
Acaule

Dit de la planta amb totes les fulles a la base i a on les úniques tiges són les que porten les flors

Plantes vasculars
Acer

Del llatí acer, aceris (auró; en Plini, grèvol), que s'interpreta com arbre de fusta dura, i es diu que servia per a puntes de llança.

El gènere Acer fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Acer campestre

Del llatí campestris, -e, derivat de campus (el camp), per trobar-s'hi freqüentment cultivat.

Etimològic
Acer italum

Del llatí italus (d'Itàlia), per la seva estació.

Etimològic
Acer monspessulanum

De Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la seva habitació.

Etimològic
Acer negundo

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex, de fulles semblants.

Etimològic
Acer opalus

En llati clàssic, opulus era també el nom d'un auró, però quan el botànic anglès Philip Miller va descriure l'espècie li va posar opalus, tal com li deien llavors a Italia.

Etimològic
Acer opulifolium

Del llatí opulus (aliguer o boles de neu) i folium (la fulla), per la semblança amb les fulles.

Etimològic
Acer platanoides

Del grec plátanos (el plàtan) i eidés (semblant), per l'aspecte general.

Etimològic
Acer pseudoplatanus

Paraula composta de les grecollatines pseudo (fals) i platanus (el plàtan) per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbre.

Etimològic
Aceraceae (Aceràcies)

Del gènere Acer, el principal de la família.

Etimològic
Achillea

En memòria d'Aquil·les, deixeble del centaure Chiró que segons la mitologia grega fou el primer metge que l'emprà per a curar plagues i ferides. El nom del gènere Centaurea també té relació amb aquest mite.

Etimològic
Achillea millefolium

Millefolium (mil fulles) és el nom que Plini donava a aquesta planta, pels segments de les fulles, molt nombrosos. Aquest epítet no és un adjectiu sinó un nom en aposició.

Etimològic
Achillea millefolium subsp. millefolium

Vegeu Achillea millefolium

Etimològic
Acícula

Acícula, fulla llarga i prima en forma d'agulla, com la dels pins i d’altres gimnospermes.

Plantes vasculars
Aclamidi, Aclamídies

Flors sense periant, o sigui flors que no tenen sèpals ni pètals.

Plantes vasculars
Aconitum

Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia.

Etimològic
Aconitum anthora

És a dir, "anti thora", per haver-se'n tingut l'arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses.

Etimològic
Aconitum lycoctonum

Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops.

Etimològic
Aconitum napellus

Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel.

Etimològic
Acrescent

Dit de l’òrgan que continua creixent un cop acomplert el seu creixement normal.

Plantes vasculars
Acrocàrpic, acrocàrpica

adj. Dit de la molsa erecta que desenvolupa els periquecis i l'esporòfit a l'àpex del caulidi.

Briòfits
Actaea

Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral).

Etimològic
Actaea spicata

Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme.

Etimològic
Actinomorf, actinomorfa

Dit de les flors que tenen tres plans de simetria o més, de manera que llurs peces es disposen més o menys radialment.

Plantes vasculars
Aculèol

Petit aculi.

Plantes vasculars
Aculi, aculeat

Agulló o excrescència rígida i punxent formada només per teixits epidèrmics, com els dels rosers i els esbarzers (les veritables espines són tiges).

Plantes vasculars
Acumen

m. Punta llarga i atenuada dels fil·lidis, que forma un angle de menys de 45º.

Briòfits
Acumen

Punta molt marcada en què terminen fulles i altres òrgans.

Plantes vasculars
Acuminat

Punta molt marcada en què terminen algunes fulles i altres òrgans.

Plantes vasculars
Acuminat, acuminada

adj. Terminat en acumen.

Briòfits
Adenocarpus

Del grec adén, adénos (glàndula, gangli) i karpós, -óu (fruit), per les glàndules tuberculoses que recobreixen el llegum.

Etimològic
Adenocarpus grandiflorus

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (flor), per la magnitud relativa de les flors.

Etimològic
Adonis

Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar.

Etimològic
Adonis aestivalis

Adjectiu del llatí botànic derivat de aestas, aestatis (l'estiu), perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Construït per analogia amb altres com ara autumnalis, si bé el terme en llatí clàssic és aestivus, -a, -um (estival).

Etimològic
Adonis autumnalis

Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor).

Etimològic
Adonis citrina

Pel color de les flors. Del llatí citrus (llimona).

Etimològic
Adonis flammea

Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama).

Etimològic
Adonis intermedia

Per la seva situació taxonòmica.

Etimològic
Adonis microcarpa

Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit).

Etimològic
Adonis pyrenaica

Pel seu hàbitat.

Etimològic
Adormit

adj. Trobar-se en estat de letàrgia, repòs. A l’hivern els arbres estan adormits.

Mas de Barberans (Baix Ebre)

Etnobotànica
Adprès, adpresa

adj. Estretament aplicat a l'òrgan en què s'insereix; en el cas dels fil·lidis, aplicats al caulidi.

Briòfits
Aegopodium

Del grec aíx, aigós (cabra) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (peu), és a dir, poteta de cabra, per la forma i disposició dels segments foliars.

Etimològic
Aegopodium podagraria

Del grecollatí podagra, -ae (poagre) i el sufix -aria (que té relació amb), perquè en la farmacopea antiga es feia servir com a tractament de la gota i altres afeccions artrítiques.

Caspar Bauhin, en Phytopinax (1596) és qui primer anomena podagraria a aquesta planta que, posteriorment, Linnè manté en la nomenclatura binomial com a epítet en aposició.

Etimològic
Aesculus

Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat d'esca, -ae (el menjar).

Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”.

Etimològic
Aesculus hippocastanum

Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina.

Etimològic
Afil·le, afil·la Sense fulles (o molt petites). Plantes vasculars
Aforcallat

adj. Arbre o arbust de dues besses.

Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Etnobotànica
Aglà

m. Gla. Fruit d’una planta del gènere Quercus.

Alpens (Ripollès)
Els Prats de Rei (Anoia)
La Portella (Berguedà)
Rocafort de Vallbona (Urgell)
Rubinat (Segarra)
Taradell (Osona)

Etnobotànica
Agrimonia

Nom de la planta en Celsius. És una deformació del nom llatí argemonia, -ae en Plini i del grec argemónion en Dioscórides; nom donat antigament a diferents plantes que, suposadament, servien per a guarir el leucoma (árgema, en grec), entre altres Papaver argemone. De l'arrel grec argós, -oú (blanc), al·ludint al color de les taques a l'ull. Segons Dioscórides, argemónion era el nom equivocat que alguns autors donaven a l'eupatórios (Agrimonia eupatoria).

Etimològic
Agrimonia eupatoria

Nom d'aquesta planta en Plini, eupatórion en Dioscorides, dedicada a Eupátor (que en grec vol dir 'bon pare'), qualificatiu donat a Mithridates, famós rei del Pont.

Etimològic
Agrimonia odorata

Derivat del llatí odor, odoris (olor), per la olor que exhala per les seves glàndules resinoses.

Etimològic
Agrimonia procera

Del llatí procerus, -a, -um (alt, elevat), per la seva major alçària.

Etimològic
Agropyrum

Del grec agrós (camp) i pyrós (blat). Ha d'entendre's en el sentit de blat silvestre.

Etimològic
Agrostemma

Del grec agrós (el camp) i stémma (corona), això és, corona del camp, per la bellesa de les seves flors. Linnè creia que les flors d'aquestes plantes es feien servir en la antiguitat per a confeccionar corones campestres.

Etimològic
Agrostemma githago

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Etimològic
Agut, aguda

adj. Terminat en punta que forma un angle de 45º a 90º, de marges rectes o convexos.

Briòfits
Agut, Aguda

Dit d’una fulla o d’altres òrgans que acaben en punxa, o sigui que els marges fan angle agut a l’àpex.
Dit d’un òrgan acabat en punxa.

Plantes vasculars
Ailanthus

De ailanto, nom xinès de l'espècie principal, que prové de l'arxipèlag de les Moluques, a Indonèsia.

El gènere, de la família Simaroubaceae, fou creat per Desfontaines (1788). En la descripció de la família no diu res de l'origen de tal nom; encara que, sens dubte, el va prendre de Rumpf, Herbarium Amboinense (1743) on, a propòsit del que anomena Aylanto, en malai Caju Langit i Arbor Coeli en llatí, diu concretament: “Arbre del Cel, com si volguessin dir que, per la seva alçària, sembla llançar-se cap al cel”.

Etimològic
Ailanthus altissima

Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), per la gran alçària que pot assolir aquest arbre.

Etimològic
Ailanthus glandulosa

Del llatí glandulosus, -a, -um, per les glàndules fosques que s'hi troben, a l'àpex de les dents dels folíols.

Etimològic
Aixart

Sembla que el significat d’aquest mot, a l’Empordà, presenta una certa controvèrsia. Segons Papers del Montgrí 2008 (núm. 19, p. 75-76), «el diccionari Alcover-Moll comenta que aquest mot és només usat a la zona de l’Empordà i ens remet a l’obra de Víctor Català (Solitud) per al seu coneixement. Defineix el mot com la part d’un corral sense sostre i que és on surt el bestiar quan fa calor o en estar cansat de trobar-se reclòs. Ens ha semblat, però, que el terme pot estar més relacionat amb el mot eixermar, que significa netejar d’esbarzers, de mates, un camp, un marge, un camí, etc., és a dir, artigar-lo. Es diu que un terreny artigat és un terreny eixermat. A més, l’eixermataire és l’equivalent de l’artigaire. L’ús del mot aixart, tan present a la parla oral dels més grans, podria correspondre, doncs, a la intensa activitat agrícola de la muntanya».

En canvi, segons Toponímia del terme municipal de Torroella de Montgrí (Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes Medes, Sobrestany i la Bolleria) (Moisés Selfa i Sastre, 2009), un aixart és «un marge que separa dues feixes de terra».

A la publicació Podall de 2015 (p. 236), l'estudiós Manel Martínez i Garcia escriu, referint-se als elements de les vinyes de la Conca de Barberà, en la línia del que esmenta Moisès Selfa. Diu: «Els aixarts o marges a dues cares són un altre tipus de marge o, més ben dit, dos marges separats al mig dels quals s'anava omplint de petites pedres que sortien en llaurar el terreny. Els aixarts els podem trobar al mig d'un tros, en una vora, com a marge divisori entre dues finques o entre un camí i el tros. Aquestes construccions són abundants en indrets pedregosos, on cada cop que es passava l'arada sortien grans quantitats de pedres petites. Poden arribar a tenir dimensions considerables amb més de tres metres d'amplada i diversos metres de llargada».

Etnobotànica
Ajuga

Nom d'origen obscur, potser una corrupció d'abiga, nom en llatí que feia servir Plini, derivat del verb abigere (repel·lir, avortar) perquè, segons deia, es feia servir per avortar, i també que era la chamaepítys grega, nom que rebien diverses plantes baixetes amb olor a resina de pi. Bubani afirma que Scribonius Largus o els seus comentaristes, ja empraren aquest mot.

Etimològic
Ajuga chamaepitys

Per als autors prelinneans, aquesta espècie és una de les citades per Dioscòrides; del grec chamaí (a terra, nan) i pítys (pi), és a dir, pi petit, pinet, pel seu olor de resina. És la Chamaepitys prima de Dodonaeus i el Teucrium Chamaepitys de Linné.

Etimològic
Ajuga pyramidalis

Adjectiu derivat del llatí Pyramis, pyramidis (piràmide), per la inflorescència piramidada.

Ajuga reptans

Del llatí reptare (arrossegar-se), per les seves rames decumbents que, estenent-se horitzontalment i arrelant a terra, jauen com si la planta s'arrossegués.

Etimològic
Ala

Expansió membranosa planera que presenten alguns òrgans i algunes llavors, com les aletes que tenen els peixos.

Plantes vasculars
Ala (flor) Cadascun dels dos pètals laterals de la flor de la família de les papilionàcies (corol·la papilionàcia perquè la flor s’assembla a una papallona) i també de la família de les poligalàcies. Plantes vasculars
Albereda

f. Bosc d’àlbers.

Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà)

Etnobotànica
Albergínia

f. Fruit de l’alberginiera.

Vilallonga del Camp (Tarragonès)

Etnobotànica
Alchemilla

Nom en llatí medieval de la pota de lleó (Alquemilla sp. pl.). Gairebé tots els autors fan derivar aquest nom de l'aràbic alkmiya (alquímia, pedra filosofal), dient que els alquimistes recollien curosament la rosada de sobre aquesta planta per a la preparació de la pedra filosofal. Però sembla relacionat amb el llatí tardà argentilla, -ae, nom d'una planta de fulles argentades, tal vegada Potentilla anserina. Algunes plantes del gènere Alquemilla també tenen les fulles argentades i, a l'edat mitjana, reberen noms com ara alchimilla, achimilla i altres.

Etimològic
Alchemilla alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Alchemilla arvensis

Paraula derivada del llatí arvum, -i (camp conreat), creada pels botànics, per analogia amb hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Etimològic
Alchemilla glaberrima

Superlatiu del llatí glaber, -bra, -brum (pelat, calb), per la manca de toment.

Etimològic
Alchemilla montana

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Alchemilla pubescens

Adjectiu format del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment fi que la recobreix.

Etimològic
Alchemilla pyrenaica

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Etimològic
Alchemilla saxatilis

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); per la estació de la planta, a llocs rocosos.

Etimològic
Alchemilla vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser molt comuna.

Etimològic
Alliaria

Nom del llatí tardà format amb allium, -ii (all) i el sufix -aria (que té relació amb); Segons L. Fuchs, del nom vulgar de la planta, així anomenada perquè, en rebregar-ne les fulles, fan olor a all.

Etimològic
Alliaria petiolata

Del llatí petiolus, -i (peuet), diminutiu de pes, pedis (peu), i el sufix -atus (dotat de), fent referència a les fulles peciolades.

Etimològic
Allium

Nom llatí dels alls.

El gènere Allium (Liliaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Allium neapolitanum

Del llatí neapolitanus, -a, -um (de Nàpols), perquè fou descobert per Domenico Cirillo a l'antic reialme de Nàpols.

Etimològic
Allium roseum

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), per tenir les flors d'aquest color.

Etimològic
Allium senescens

Forma del participi present del verb llatí senescere (envellir, encanudir), fent referència a una certa tonalitat grisenca de la planta.

Etimològic
Allium senescens subsp. montanum

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Etimològic
Allium sphaerocephalon

Mot compost del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), per la forma globulosa de la inflorescència.

Etimològic
Allium triquetrum

Del llatí triquetrum, -i (el triangle), per la tija de secció triangular, amb tes arestes.

Etimològic
Allium vineale

Del llatí vinealis, -e (propi de les vinyes), perquè sol fer-s'hi.

Etimològic
Alnus

Alnus, -i és el nom llatí del vern.

Etimològic
Alnus glutinosa

Del llatí glutinosus, -a, -um (viscós, glutinós), pels ramells i les fulles enganxosos.

Etimològic
Alpí, alpina

adj. Relatiu o peranyent a l'estatge alpí.

Briòfits
Alsine

Del grecollatí alsine derivat del grec álsos (bosc fred), per la general estació de les seves espècies. Plini anomena alsine a una planta que hom creu que és Cerastium arvense.

Etimològic
Alsine cherleri

En memòria de John Henry Cherler, col·laborador de John Bauhin, del segle XVII.

Etimològic
Alsine fasciculata

Derivat del llatí fasciculus, diminutiu de fascis (feix), és a dir, en forma de petits feixos, per la disposició de la seva inflorescència.

Etimològic
Alsine jacquini

Dedicada a Nikolaus von Jacquin (segle XVIII), autor de nombroses obres botàniques.

Etimològic
Alsine laricifolia

Del llatí larix, laricis, (làrix) i folium, -ii (fulla), és a dir, de fulles de làrix, per la semblança amb les d'aquesta pinàcia.

Etimològic
Alsine montana

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Etimològic
Alsine mucronata

Del llatí mucronatus, derivat de mucro, mucronis (punta) per la forma dels sèpals i fulles.

Etimològic
Alsine procumbens

Participi present del verb llatí procumbere (ajeure's), per la disposició de les tiges ajagudes.

Etimològic
Alsine recurva

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la direcció de la major part de les fulles.

Etimològic
Alsine rostrata

Del llatí rostratus, derivat de rostrum (bec), és a dir, en forma de bec, en referència als sèpals i les fulles.

Etimològic
Alsine striata

Del llatí striatus, -a, -um, derivat de stria (estria, ratlla), pels nervis dels sèpals.

Etimològic
Alsine tenuifolia

Del llatí tenuis, -e (prim i agut) i folium, -ii (fulla), per la forma de les seves fulles.

Etimològic
Alsine verna

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Etimològic
Alsine villarsii

Dedicada a Dominique Villars, autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné, 1788.

Etimològic
Altern, Alterna

Dit de les fulles o altres òrgans esparsos que es disposen a banda i banda d'un eix (tija, raquis...) de manera que fan entre ells un angle de 180º aproximadament. (dit també espars).

Plantes vasculars
Althaea

Del grec althaía, en llatí, althaea (el malví i altres malvàcies); derivat de álthonai (curar-se), al·ludint a les seves virtuts medicinals.

Etimològic
Althaea cannabina

Del llatí cannabinus, de cannabus o cannabis (el cànem), pel port de la planta i semblança de les fulles.

Etimològic
Althaea ficifolia

Del llatí ficus (la figuera) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Althaea hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat), pel seu toment setós.

Etimològic
Althaea officinalis

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Althaea rosea

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors.

Etimològic
Alvèol Petita concavitat en una superfície. Plantes vasculars
Alyssum

Del grec álysson compost pel prefix privatiu a- i lýssa (la ràbia) o lýzo (singlotar), per les suposades propietats contra la ràbia i el singlot. Els antics aplicaven aquest nom a distintes plantes, entre elles a una rubiàcia; la planta a què es refereix Dioscòrides amb aquest nom no és la mateixa que l'alyssum de Plini, i cap d'elles coincideix amb les d'aquest gènere.

Etimològic
Alyssum alyssoides

Adjectiu compost d'alyssum i el sufix grec -oídes (semblant a), com volent dir que s'assembla al model genèric.

Etimològic
Alyssum maritimum

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), perquè creix principalment a la terra baixa i zones properes al mar.

Etimològic
Alzinall

m. Alzina petita.

Lliurona (Alt Empordà)

Etnobotànica
Alzineda

f. Alzinar. Bosc d’alzines.

Olzinelles (Vallès Oriental)

Etnobotànica
Amanollar

v. Abraçar un arbre per mesurar-ne la soca.

El Cogul (Garrigues)

Etnobotànica
Amarantaceae (Amarantàcies)

Pren el nom del gènere Amaranthus.

Etimològic
Amaranthus

Del grec amarántos (que no es marceix), del verb maraínein (marcir-se) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a diverses perpetuïnes de flors immarcescibles. En Dioscòrides aquest nom és sinònim d'helíchrysos, probablement una espècie del gènere Helichrysum. En llatí, amaranthus era nom de diferents plantes; en Plini, n'era de l'amarant.

Etimològic
Amaranthus deflexus

Del llatí deflexus, -a, -um (corbat), per les rames ajagudes i redreçades al capdamunt; sinònim de prostratus (ajagut).

Etimològic
Amaranthus hybridus

Adjectiu del llatí botànic usat aquí de manera impròpia per a indicar una forma intermèdia entre dues espècies, una barreja de caràcters o també una gran variabilitat de la planta, en comptes del resultat d'un encreuament d'espècies, que n'és el sentit propi.

Etimològic
Amaranthus retroflexus

Del llatí retroflectere (doblegar cap enrere), per les rames corbades cap a la base; ramis retrocurvatis, diu Linné.

Etimològic
Amelanchier

És el nom francès d'aquesta planta adaptat del provençal amelanquier. El nom fou introduït en botànica en 1570 pel metge provençal Pierre Pena, qui anomenà a la planta Amelanchier Galoprovinciae montanae (A. de la muntanya de Provença), volent relacionar el nom dels fruits, amélanche, amb el seu sabor dolç a mel, en llatí, mel, melis.

Etimològic
Amelanchier vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta comuna.

Etimològic
Ament

Inflorescència (o sigui grup de flors) densa, generalment penjant, formada per flors unisexuals; com les arracades dels avellaners i dels pollancres.

Plantes vasculars
Amfigastri

Fil·lidi, generalment petit, que forma una tercera filera a la cara ventral del caulidi de les hepàtiques folioses.

Plantes vasculars
Amfigastris

m. Fil·lidi ventral d'algunes hepàtiques folioses, normalment més petites i amb una forma diferent als altres fil·lidis.

Briòfits
Ammi

Del grec ámmi (en llatí, ammium), una espècie de comí, segons Plini; en Dioscòrides és una llavor molt més petita que la del comí, d'una umbel·lífera d'identitat incerta. Es fa derivar del grec ámmos (sorra) per ser els camps argilosos l'estació més volguda de la planta.

Etimològic
Ammi majus

Majus (més gran) és el comparatiu neutre de l'adjectiu llatí magnus (gran); aquí en sentit absolut de gran, elevat.

Etimològic
Amóra

f. Móra. Infructescència de l’esbarzer.

Mas de Barberans (Baix Ebre)

Etnobotànica
Amplexicaule Dit de les fulles i altres òrgans que abracen la tija per llur base. Plantes vasculars
Ampul·laci, ampul·làcia

adj. En forma d'ampolla; com és ara les cèl·lules de base arrodonida i prolongades en un coll.

Briòfits
Amygdalaceae (Amigdalàcies)

Pren el nom del gènere linneà representatiu Amygdalus (l'ametller). Aquesta família es considera avui una subfamília, Amygdaloideae, de les rosàcies

Etimològic
Amygdalus

Del grecollatí amygdalus, -i (l'ametller).

Etimològic
Amygdalus communis

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt freqüent i coneguda.

Etimològic
Anacyclus

Nom aplicat per Vaillant, perquè les flors radials (ligulades) femenines, disposades en cercle al voltant del disc, són estèrils. És una contracció de la paraula grega ananthókyklos formada pel prefix privatiu an- (no, sense), ánthos (flor) i kýklos (cercle).

Etimològic
Anacyclus valentinus

De l'adjectiu geogràfic llatí valentinus, -a, -um (de València), per ser el lloc on habita.

Etimològic
Anagallis

Nom grecollatí usat des del temps de Dioscòrides per a designar els morrons; del grec anageláo (riure), perquè són plantes de flors alegres.

Etimològic
Anagallis arvensis

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets.

Etimològic
Anagyris

De anágyris, anágyros i onógyros, formats pel prefix aná- (cap amunt) i gyrós (corbat), pel bec del llegum encorbat; noms grecs d'un arbust pudent, d'una fetor proverbial. En Dioscòrides i Plini, segons sembla, el garrofer pudent (Anagyris foetida).

Etimològic
Anagyris foetida

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva mala olor.

Etimològic
Anarrhinum

Paraula d'origen grec, composta del prefix aná- (a dalt, sobre) i rhin, rhinós (nas, musell), que Dioscòrides, el Pseudo Apuleius i Plini feien servir com a sinònim d'antirrhínon, en grec, o antirrhinum, en llatí.

Desfontaines va crear aquest gènere amb els Antirrhinum de Linnè que tenen la corol·la oberta; però sense aclarir expressament la raó del nom.

Etimològic
Anarrhinum bellidifolium

Adjectiu compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles inferiors semblants a les de la Bellis o margaridoia.

Etimològic
Anastomitzat, Anastomitzada

Dit de la nervació foliar en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat.

Plantes vasculars
Anchusa

Nom derivat del grec ánchousa (afait), per haver-se utilitzat amb aquest fi el suc de l'arrel d'alguna espècie, era el nom que rebien en grec diferents plantes; principalment el boleng roig (Alkanna tinctoria), que segons Dioscòrides i Plini, tenyia les mans de vermell; però també es deien així altres boraginàcies com ara Echium sp. pl. Segons altres autors, derivaria del grec áncho (estrènyer), per les propietats astringents i antidiarreiques.

El nom genèric Anchusa va ser establert per Linnè (1737) en substitució del Buglossum de Tournefort (1694, 1700) sense donar-ne cap explicació; si bé molts botànics anteriors –com C. Bauhin, J. Bauhin, Boerhaave, Dodonaeus i Plukenet– ja havien inclòs entre les Anchusa més d'una de les espècies que Linnè incorporà al seu gènere.

 

Etimològic
Anchusa arvensis

Neologisme botànic del llatí arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.

Etimològic
Andar

Cadascun dels laterals que conformen el clos per a tenir-hi bestiar anomenat pleta.

Etnobotànica
Androceu Conjunt dels estams d’una flor. Plantes vasculars
Androsace

Del grec anér, andrós (home) i ákos, -ou (remei), és a dir, 'remei d'home', androsaces fou el nom donat per Dioscòrides i Plini a una alga marina de les costes de Síria, que era considerada remei eficaç contra la hidropesia i la gota.

Linnè, seguint a Clusius, a Tournefort i a altres botànics, estableix el gènere Androsace per a unes plantes que no tenen res a veure amb aquelles a què s'aplicava originalment i fa derivar el nom d'anér, andrós (home) i sákos, -eos (escut), suposadament per la forma de las fulles rosulars d'Androsace maxima. Cadevall en dissenteix perquè, diu, "aleshores seria androsáces, i no andrósaces com escriuen els autors antics".

Etimològic
Androsace villosa

Del llatí villosus, -a, -um (vellós), per les fulles i tiges pubescents.

Etimològic
Androsaemum

Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven al cura-ho-tot (Hypericum androsaemum), compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang.

Etimològic
Androsaemum foetidum

De l'adjectiu llatí foetidus, -a, -um (pudent), al·ludint a la seva mala olor.

Etimològic
Androsaemum hircinum

De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial.

Etimològic
Androsaemum officinale

Per les seves qualitats astringents i vulneràries. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Etimològic
Andryala

Nom d'origen dubtós. Alguns suposen aquest mot derivat del grec anér, andrós (home), i ále (error, pèrdua), per ésser algunes espècies difícils de distingir i fàcils de confondre. Altres el creuen format per anér, andrós i hýalos (vidre, cristall), per raons sense aclarir.

Etimològic
Andryala integrifolia

Adjectiu compost del llatí integer, -gra, -grum, (sencer) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles enteres o gairebé enteres.

Etimològic
Anell

m. Part amb forma anular de la càpsula situada entre l'urna i l'opercle. Està formada per una o més files de cèl·lules diferenciades, que faciliten la dehiscència o obertura de la càpsula. Pot despendre's del tot o quedar-se adherit a la boca de la càpsula.

m. Engruiximent al voltant d'un porus de la paret d'un hialocist.

Briòfits
Anell Renglera de cèl·lules, sovint disposades fent com una cresta, que presenten els esporangis de moltes falgueres i que en provoca l'obertura per tal d'alliberar les espores. Plantes vasculars
Anemone

Del grec ánemos (vent), perquè algunes espècies creixen en llocs alts i ventilats, i les flors son fàcilment batudes pel vent.

Etimològic
Anemone hepatica

Del grec hepatikós (referent al fetge). Veure gènere Hepatica.

Etimològic
Anemone alpina

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Etimològic
Anemone narcissiflora

Per les flors umbel·lades, com els narcisos (del llatí, narcissus).

Etimològic
Anemone nemorosa

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), pel seu hàbitat.

Etimològic
Anemone pulsatilla

Del llatí pulsare (agitar), al·ludint a la seva flor penjada, moguda pel vent.

Etimològic
Anemone ranunculoides

Per l'aspecte de ranuncle, fent referència a les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte)

Etimològic
Anemone vernalis

Per l'època de la florescència. Del llatí vernus (primaveral).

Etimològic
Angelica

Nom de la planta en llatí medieval, angelica herba o simplement angelica, que significa 'dels àngels', mot derivat del grec ángelos, -ou (missatger, àngel). Segons Ambrosini, Phytologiae… (1666), rep aquest nom per la olor suavíssima de l'arrel que pretesament protegia de la pesta, o pels poders angèlics que s'atribuïen a la planta, com sobrenaturals, contra els verins i les malalties molt greus.

Etimològic
Angelica sylvestris

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de silva o sylva, -ae (bosc), per ser planta salvatge, no cultivada.

Etimològic
Angustisepte, Angustisepta

Bipartit per un envà estret, és a dir, en el fruit tipus silícula, l’envà o septe és perpendicular als costats amples (oposat a latisepte).

Plantes vasculars
Animal

Bèstia útil per al treball. És el cas de matxos i rucs.

Etnobotànica
Antennaria

Del llatí antenna, -ae (antena, verga) -aquí en el sentit que s'aplica als òrgans sensorials dels insectes i altres animals-, per les setes o papus claviformes de les flors masculines que recorden les antenes de les papallones diürnes.

Etimològic
Antennaria dioica

Per ser planta dioica en distints involucres i en diferents individus.

Etimològic
Antera

Part superior de l'estam, en forma de capet o capseta, on es produeix el pol·len.

Plantes vasculars
Anteridi

m. Òrgan masculí, en el qual es formen els gàmetes masculins o espermatozoides (anterozoides).

Briòfits
Anterozoide

adj. Gàmeta masculí.

Briòfits
Anthemis

Del grec anthemís (floreta); en Plini, anthemis és el nom de la camamilla i de la flor en particular.

Etimològic
Anthemis arvensis

Del llatí arvum, -i (el camp conreat), estació preferent de la planta.

Etimològic
Anthemis maritima

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), perquè creix principalment en platges arenoses i roquissars costaners.

Etimològic
Anthyllis

Nom grec d'una planta, en Dioscòrides. En grec, anthyllís significa 'planta florida', es relaciona amb anthýllion (floreta) i deriva d'ánthos (flor). Entre els antics rebien aquest nom dues plantes: una de fulles semblants a les de la llentia, que podria ser Cressa cretica (Convolvulàcies), i l'altra que s'ha suposat que seria Ajuga iva (Labiades).

El gènere fou establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades, encara que Dodonaeus i Lobelius incloïen ja entre els seus Anthyllis plantes que avui anomenen així.

Etimològic
Anthyllis barba-jovis

Barba Jovis (barba de Júpiter), nom que Plini va donar a una mata o arbust desconegut. Linnè l'hi va posar aquest nom, probablement per les fulles d'aspecte sedós i color gris argentat.

Etimològic
Anthyllis cytisoides

Del nom grecollatí d'una planta, Cytisus i el sufix grec -oídes (que s'assembla), per la semblança.

Etimològic
Anthyllis gerardi

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Etimològic
Anthyllis montana

Del llatí mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Anthyllis tetraphylla

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Etimològic
Anthyllis vulneraria

Del llatí vulnerarius, -a, -um (referent a les ferides), derivat de vulnus, -eris (la ferida), perquè es feia servir per a guarir les ferides. J. Bauhin (1541-1612) li va donar aquest nom i Linnè el va conservar com a nom específic en el nou sistema binomial.

Etimològic
Anthyllis vulneraria subsp. alpestris

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a l'alta muntanya), per la seva estació; sinònim d'alpinus, -a, -um.

Etimològic
Anthyllis vulneraria subsp. gandogeri

Dedicada al botànic francès Jean Michel Gandoger (1850-1926), creador d'un immens herbari, principalment de plantes europees i de la conca mediterrània, que es conserva a la universitat Claude Bernard de Lyon.

Etimològic
Anthyllis vulneraria subsp. sampaioana

Dedicada al botànic portuguès Gonçalo Sampaio (1865-1937), professor de botànica a la universitat de Porto.

Etimològic
Antirrhinum

Nom grecollatí molt antic d'una planta, probablement els gossets (Antirrhinum orontium), format amb el prefix anti- (igual que, com) i rhin, rhinós (nas, musell), que al·ludiria, segons es diu, a la forma de la corol·la personada, que recorda un musell; si bé Dioscòrides, en la traducció de Laguna, diu que "el fruit s'assembla als morros d'un vedell".

Etimològic
Antirrhinum asarina

Del grecollatí asarum, nom d'una planta flairosa, en Plini, i el sufix -ina (semblança). És una de les Asarina dels botànics prelinneans, així anomenada per la semblança de les seves fulles amb les de l'Asarum, una aristoloquiàcia.

Etimològic
Antirrhinum majus

Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de talla més gran en relació a les altres congèneres.

Etimològic
Antirrhinum orontium

És l'orontium d'alguns autors antics, que deriven del llatí aurigo (la icterìcia), perquè, suposadament, guariria aquesta malaltia.

Etimològic
Antrors, Antrorsa

Dirigit cap a l'àpex de l'òrgan on és inserit.

Plantes vasculars
Anual

adj. Que desenvolupa el seu cicle vital dins d'un període vegetatitu, en menys d'un any.

Briòfits
Anvers Plantes vasculars
Anyívol

adj. Planta que un any lleva molt i un altre no. És una planta anyívola.

El Boixar (Baix Maestrat)
Mas de Barberans (Baix Ebre)

Etnobotànica
Apendiculat, apendiculada

adj. Que té apèndixs, generalment curts i fins. Alguns cilis del peristoma intern del gènere Bryum poden ser-ho.

Briòfits
Àpex

m. Extrem superior d'un òrgan o d'una part d'un òrgan.

Briòfits
Àpex

Extrem superior d’un òrgan, de la fulla, de la tija, de la inflorescència...

Plantes vasculars
Àpex del nervi (cara dorsal fil·lidis rameals)

Àpex (m.) del nervi (m.). Extrem superior del nervi, que pot presentar diferents morfologies.

Briòfits
Apical

adj. Relatiu o pertanyent a l'àpex.

Briòfits
Apicle

m. Punta curta i sobtada.

Briòfits
Apiculat, apiculada

adj. Terminat en un apicle.

Briòfits
Apiculat, Apiculada

Que termina en un mucró o petita punta.

Plantes vasculars
Apinat

m. Poblat de pins.

Dòrria (Ripollès)

Etnobotànica
Apium

Nom donat pels llatins a distintes umbel·líferes dels pantans o maresmes, així com a l'api silvestre o cultivat; Alguns el deriven del celta apon (aigua), per la seva estació. Segons altres, del llatí apis (abella), al·ludint a la olor, com certes pomes, del grec ápion.

Etimològic
Apòfisi

f. Part basal de la càpsula eixamplada, verda i amb funció fotosintètica.

Briòfits
Àpter

Que no té ales

Plantes vasculars
Aqueni

Fruit sec que conté una única llavor.

Plantes vasculars
Aquifoliaceae (Aquifoliàcies)

Del llatí aquifolium (nom d'una fagàcia, en Plini), que és el nom genèric antic de l'actual gènere Ilex.

Etimològic
Aquilegia

Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, antic nom de la planta, pels seus pètals corbats com urpes d'àliga.

Etimològic
Aquilegia hirsutissima

S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix

Etimològic
Aquilegia kitaibelii

Dedicada a Kitaibel, botànic hongarès (1757-1817).

Etimològic
Aquilegia pyrenaica

Per l'hàbitat preferent als Pirineus.

Etimològic
Aquilegia vulgaris

Perquè és molt comuna.

Etimològic
Arabidopsis

Nom format afegint el sufix grec -ópsis (aspecte, aparença) a Arabis, es a dir, 'semblant a una Arabis', gènere on Linnè havia classificat aquestes plantes.

El gènere va ser establert en 1842 pel botànic alemany Gustav Heynhold a partir d'Arabis thaliana.

Etimològic
Arabidopsis thaliana

Dedicada a Johannes Thal (1542-1583), metge alemany, que l'havia anomenada Pilosella siliquosa. En honor seu, Linnè l'anomenà Arabis thaliana. En 1842, el botànic alemany Gustav Heynhold l'assignà al nou gènere Arabidopsis que ell mateix establí a partir d'aquesta espècie.

Etimològic
Arabis

El mateix Linnè, que va crear el gènere, diu que va prendre el nom árabis de Dioscòrides, però sense aclarir-ne l'etimologia. En les traduccions antigues de la Materia medica apareix aquesta paraula -de vegades en la variant arábis- com una altra lectura de drábe, que segons Dodonaeus seria un simple lapsus dels copistes, que haurien canviat la Δ grega per la A llatina. El Glossaire de botanique de De Théis diu que, "perquè aquestes plantes creixen en llocs àrids i pedregosos, i l'Aràbia n'és més que cap altre", aquest seria l'origen del nom; però adverteix que hi ha qui dubta d'aquesta interpretació que, segons Cadevall, no s'adiu gens amb les regles etimològiques.

Etimològic
Arabis hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (erissat, aspre), per l'indument del tronc.

Etimològic
Arabis hirsuta subsp. gerardi

Dedicada a John Gerard (1545-1612), botànic anglès.

Etimològic
Araneós

Cobert de llargs pèls i fins entrecreuats com teranyines.

Plantes vasculars
Aranyó

m. Fruit de l’arç negre.

Das (Cerdanya)
Talaixà (Garrotxa)

Etnobotànica
Araujia

 Gènere creat en 1818 pel botànic portuguès F. de Avellar Brotero (1744-1828) que el dedicà al seu compatriota, polític, diplomàtic i botànic aficionat, Antonio de Araujo e Azevedo.

Etimològic
Araujia sericifera

Sericifera significa 'que porta seda', del llatí sericum, -i (el teixit de seda) i fero (portar), referint-se als pèls sedosos que envolten les llavors. El nom sericum prové de Seres, que és com en Roma deien als pobles d'orient d'on venien els teixits de seda i, per extensió, a aquest comerç.

Etimològic
Arbre de fulla que caduca

m. Caducifoli. Que perd el fullatge cada any.

Riu (Garrotxa)

Etnobotànica
Arbre de riu

m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós.

Bàscara (Alt Empordà)

Etnobotànica
Arbreria

f. Conjunt d’arbres plantats.

Tivissa (Ribera d’Ebre)

Etnobotànica
Arbutus

En Virgili, nom llatí de l'arboç i del fruit; emparentat amb arbor, -boris (arbre). N'hi ha qui el fa derivar suposadament del celta arbouse o arboise (fruit de superfície aspra, granulosa).

Etimològic
Arbutus unedo

En Plini, nom de l'arboç i del fruit.

Etimològic
Arctium

Del grec árction, arctium en llatí, que en Dioscòrides i Plini era una planta molt diferent, probablement dels gèneres Verbascum o Inula. El nom tindria relació amb el grec árctos, -ou (os, ossa), referint-se al pèl aspre de l'os, per ser plantes molt peludes.

Linnè va establir aquest gènere en substitució de Lappa de Tournefort; però, seguint a Cesalpino, com feren altres botànics de l'època, va confondre arctium amb arcium, que és el nom que dona Plini a la repalassa.

Etimològic
Arctium lappa

Lappa, ae és el nom en llatí que Virgili dona a la repalassa. Derivaria del grec lambánein (agafar), al·ludint a les bràctees involucrals ganxudes que s'agafen a la llana o els pels.

Linnè li va assignar com a epítet específic, en aposició, el nom genèric de Tournefort.

Etimològic
Arctium minus

En llati, neutre de minor (més petit), per ésser les calàtides o capítols més petits en comparació a Arctium lappa, que en Tournefort era Lappa majus.

Etimològic
Arcuat, Arcuada

Corbat en forma d’arc.

Plantes vasculars
Arenaria

De l'adjectiu llatí arenarius, -a, -um (sorrenc), aquí substantivat, derivat d'arena, -ae (la sorra), per l'estació de la major part de les espècies.

Etimològic
Arenaria biflora

Format del llatí bis (dues vegades). i florus, -a, -um (florit), per les seves flors geminades.

Etimològic
Arenaria capitata

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, capitis (el cap), per la seva inflorescència semblant a un capítol.

Etimològic
Arenaria ciliata

Del llatí ciliatus, de cilium (pestanya), per les fulles amb el marge ciliat.

Etimològic
Arenaria conimbricensis

Que viu o és natural de Conimbrica, nom en llatí de la ciutat portuguesa de Coimbra, als voltants de la qual va ser trobada.

Etimològic
Arenaria grandiflora

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors grans, per la major grandària de les flors.

Etimològic
Arenaria hispida

Del llatí hispidus, -a, -um (eriçat), pel toment de les tiges i fulles.

Etimològic
Arenaria loscosii

Dedicada al botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886).

Etimològic
Arenaria modesta

Del llatí modestus, -a, -um (moderat), pel seu escàs desenvolupament.

Etimològic
Arenaria montana

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva preferent habitació.

Etimològic
Arenaria purpurascens

Participi present del verb llatí purpurascere (prendre el color de la porpra), pel color dels pètals.

Etimològic
Arenaria querioides

De Queria, nom del gènere dedicat per Linnè al botànic català Quer, i el sufix grec -eidós (forma), per la semblança amb les plantes d'aquell gènere decaigut.

Etimològic
Arenaria serpyllifolia

Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Etimològic
Arenaria serpyllifolia subsp. leptoclados

Epítet compost del grec leptós (prim, petit) i kládos (branca), per les tiges primatxones.

Etimològic
Arenaria tetraquetra

Del grec tétra (quatre) i del sufix llatí -quetrus, -a, -um (punta, angle), és a dir, amb quatre angles, per les fulles imbricato-4-seriades.

Etimològic
Arenaria trinervia

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

Etimològic
Aresta

f. Punta llarga, fina i rígida.

Briòfits
Aresta

Apèndix llarg (± rígid i prim) que tenen alguns òrgans, com ara les bràctees de les flors de la família de les gramínies, les glumes i les glumel·les. A vegades també són aristats els peduncles que porten flors, que tenen una prolongació per sobre de la inserció de la flor

Plantes vasculars
Argyrolobium

Del grec árgyros, -ou (argent) i lóbion, -ou (lòbul o llegum petits), pel toment sedós argentat del fruit.

Etimològic
Argyrolobium argenteum

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Etimològic
Argyrolobium linnaeanum

Dedicat a Linnè.

Etimològic
Argyrolobium zanonii

Dedicada a Giacomo Zanoni (1615-1682), botànic italià, deixeble d'Ambrosini a qui va succeir com a conservador del Jardí Botànic de Bolònia, i autor d'Istoria botanica, obra més coneguda per la segona edició ampliada, traduïda al llatí i publicada pòstumament: Rariorum Stirpium Historia.

Etimològic
Aristolochia

Nom ja emprat per Dioscòrides i Plini, i pels botànics prelinneans, derivat del grec áristos (excel·lent) i locheía (part), per ser reputades aquestes plantes des de l'antiguitat com a molt bones per a facilitar el part.

Etimològic
Aristolochia longa

Del llatí longus, -a, -im (llarg). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma allargat.

Etimològic
Aristolochia longa subsp. paucinervis

Del llatí paucus, -a, -um (poc, escàs) i nervus, -i (nervi), fent referència a les fulles amb el limbe relativament menys reticulat.

Etimològic
Aristolochia rotunda

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma arrodonit.

Etimològic
Aristolochiaceae (Aristoloquiàcies)

Del gènere Aristolochia.

Etimològic
Armeniaca

Méla armeniaká (poma d'Armènia) és el nom en grec que tenen els albercocs segons Teofrast. Entre els romans, pruna armenia o armeniaca, per ser originària d'Armènia.

Etimològic
Armeniaca vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser molt comú i conegut.

Etimològic
Armeria

Segons C. Bauhin, aquest mot deriva del nom vulgar en francès antic, armeries o amoiries, que segon alguns autors podria ser Diantus armeria.

Els botànics prelinneans reunien genèricament els Dianthus i les Armeria. Sembla que fou Clusius el primer botànic que anomenà alguna d'aquestes plumbaginàcies “Armerius montanus...”, sinònim del "Caryophyllus montanus..." de C. Bauhin, i de l'Statice Armeria de Linné. Willdenow, separà aquestes plantes dels Statice i les agrupà en el nou gènere Armeria.

Etimològic
Armeria alliacea

Adjectiu del llatí botànic format per allium, -ii (l'all) i el sufix -acea (semblant a), per l'aparença de la planta.

Etimològic
Armeria alliacea subsp. plantaginea

Per alguna semblança amb un plantatge; del llatí plantago, -inis (plantatge) i el sufix -eus, -a, -um (com, semblant a).

Etimològic
Arnica

Aquest nom es fa derivar del grec ptarmikós (que fa esternudar) perquè la pols que aixeca la flor seca és esternutatòria, d'on li ve el nom de tabac de muntanya; També hi ha qui diu que els pastors fumen les flors i les fulles de l'àrnica com si fos tabac.

Etimològic
Arnica montana

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), pel lloc d'habitació preferent, les muntanyes.

Etimològic
Arquegoni

m. Òrgan femení, en el qual es formen els gàmetes femenins o ovocèl·lules.

Briòfits
Arraïl

m. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

Mas de Barberans (Baix Ebre)

Etnobotànica
Artemisia

El nom d'aquest gènere vindria d'Ártemis, la deessa grega de la castedat, Diana en la mitologia romana. Segons altres autors, entre ells Plini, el nom vindria d'Artemisia, vidua de Mausol, rei de Caria.

Etimològic
Artemisia campestris

Del llatí campestris, -e (del camp), indicant la seva estació, perquè creix als camps.

Etimològic
Artemisia campestris subsp. glutinosa

Del llatí glutinosus, -a, -um, derivat de gluten, glutinis (cola), que, com viscosus, vol dir agafallós, per ser-ne les summitats de la planta.

Etimològic
Article

Segment de qualsevol òrgan, més o menys delimitat per nusos o constriccions i sovint susceptible de separar-se espontàniament dels immediats.

Plantes vasculars
Artigar

Preparar (un tros de terra inculta) per a conrear-la, especialment traient-ne les plantes.

Etnobotànica
Artigatge Acció d’artigar; l’efecte. Etnobotànica
Ascendent

adj. Que creix inicialment aplicat al substrat i aviat es redreça prenent una direcció més o menys vertical.

Briòfits
Aspecte

m. Aparença que presenta un briòfit, referit especialment a la fase gametofítica.

Briòfits
Asphodelus

Asphódelos era com els grecs anomenaven a la porrassa, asphodelus, en llatí.

El gènere Asphodelus (Liliaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Asphodelus cerasiferus

Del grecollatí cerasum, -i, (la cirera) i fero (jo porto), es a dir, que porta cireres, per la forma esfèrica dels fruits, com cireres.

Etimològic
Asphodelus fistulosus

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat) derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les tiges fistuloses.

Etimològic
Aster

Del grec astér (l'estel), per la disposició radiada de les flors ligulades envoltant el capítol, que semblen els raigs d'un estel. En Plini era el nom d'una planta composta de flors ligulades.

Etimològic
Aster alpinus

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Etimològic
Aster pilosus

Del llatí pilosus, -a, -um (cobert de pèls), per ser una planta peluda, principalment les tiges.

Etimològic
Aster squamatus

Del llatí squamatus, -a, -um (escatós, cobert d'escates), probablement per les bràctees involucrals aplicades i disposades com les escates dels peixos.

Etimològic
Asteriforme

Que té forma d’estrella.

Plantes vasculars
Astragalus

Del grec astrágalos, nom d'una lleguminosa en Dioscòrides; segons uns autors, seria del gènere Astragalus i, segons uns altres, del gènere Lathyrus. Astrágalos també és el nom en grec d'un os del tars del peu, al·ludint a la forma del llegum en algunes espècies, com Astragalus hamosus.

Etimològic
Astragalus aristatus

Del llatí arista (aresta, espina), pels pecíols persistents i terminats en aresta espinescent.

Etimològic
Astragalus cicer

En llatí, cicer és cigró o ciuró, pel llegum inflat més o menys semblant al d'aquella planta, també lleguminosa.

Etimològic
Astragalus depressus

Del verb llatí deprimere, el participi passat és depressus (aixafat); per ser planta cespitosa.

Etimològic
Astragalus epiglottis

Del grec epiglottís, pel llegum de forma més o menys semblant a l'epiglotis, tapa o part superior de la glotis.

Etimològic
Astragalus glycyphyllos

Del grec glykýs (dolç) i fýllon (fulla), per la semblança de les fulles amb les de la regalèssia.

Etimològic
Astragalus hamosus

Del llatí hamus (ham, ganxo), per la forma dels llegums encorbats que s'hi assemblen.

Etimològic
Astragalus incanus

Del llatí incanus (canós, blanquinós) pel toment canós i sedós de la planta.

Etimològic
Astragalus macrorrhizus

Del grec makrós (llarg i gruixut) i rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

Etimològic
Astragalus massiliensis

De Massilia, nom llatí de Marsella, al·ludint a la regió on habita.

Etimològic
Astragalus monspessulanus

Del llatí Mons Pessulum, nom de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, on es va trobar la planta.  Mospeliensis i monspeliacus són altres epítets sinònims.

Etimològic
Astragalus monspessulanus subsp. gypsophilus

Adjectiu del llatí botànic que significa 'amic del guix'; del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amic), per preferir les terres guixenques.

Etimològic
Astragalus narbonensis

De Narbona, en la antiguitat Narbo Marcius, on va ser trobada.

Etimològic
Astragalus pentaglottis

Del grec pénta (cinc) i glottís (la glotis,el gargamelló), pels cinc llegums que ordinàriament presenten els capítols.

Etimològic
Astragalus purpureus

Del llatí purpureus (del color de porpra), pel que tenen les flors.

Etimològic
Astragalus scorpioides

Del grec skorpíos (l'escorpí) i eidés, de eídos (semblant), pel llegum arquejat que simula la cua d'aquell aràcnid.

Etimològic
Astragalus sempervirens

Vol dir sempre verd. Del llatí semper (sempre) i virens, participi present de vireo (reverdir), pel color verd cendrós de la planta bastant duradora per efecte de la persistència dels pecíols.

Etimològic
Astragalus sempervirens subsp. catalaunicus

Gentilici del llatí medieval que significa 'de Catalunya', pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Astragalus sesameus

Del llatí de sesamum i aquest del grec sésamon; per la forma del llegum, que recorda la del sèsam.

Etimològic
Astragalus stella

Del llatí stella (estel o estrella), pels llegums estesos i radiants.

Etimològic
Astragalus subbiflorus

Que poques vegades té dues flors. Dels prefixos llatins sub- (poc, no prou) i bi- (dos), i del substantiu flos, floris (flor).

Etimològic
Astragalus tragacantha

Del grec tragákantha, de trágos (el boc) i ákantha (espina), al·ludint-se als pecíols espinescents i fortament vulnerants.

Etimològic
Astragalus variabilis

Del llatí variabilis (variable), pel seu polimorfisme.

Etimològic
Astrantia

Nom en llatí medieval de la imperatòria (Peucedanum ostruthium). Segons sembla, astrantia estaria emparentat amb struthion, nom grecollatí que els antics donaven a l'herba sabonera, sobre tot Saponaria officinalis, però també Gypsophila Struthium. Gesner y Lobelius anomenaven Astrantia nigra a l'Astrantia major de Linnè. Segons aquest i altres autors, el nom genèric procediria del grec ástron, -ou, (astre, estel), i antíos, -a, -on (que està davant, a la vista, obvi), per la forma tan elegant de l'involucre de la inflorescència, sobre tot de la A. minor.

Etimològic
Astrantia major

Del llatí major o majus, majoris (més gran), per les proporcions relativament majors de la planta.

Etimològic
Astrantia minor

Del llatí minor, -oris (més petit), per ser relativament més feble i de menor talla que l'altra espècie.

Etimològic
Astrocarpus

Del grec astér, astrós (estel) i karpós (fruit), al·ludint a la disposició estrellada del fruit.

Etimològic
Astrocarpus sesamoides

del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Etimològic
Atenuat, atenuada

adj. Que s'aprima o s'estreny gradualment.

Briòfits
Atenuat, Atenuada

Que s’aprima cap a l’àpex.

Plantes vasculars
Aterrar

v. Tallar un bosc arreu o gairebé.

Lladó (Alt Empordà)

Etnobotànica
Atriplex

En llatí, nom que Plini dona a l'armoll, una mena d'hortalissa. Segons Cadevall, seria una corrupció llatina del mot antráphaxis emprat pels clàssics grecs i llatins que significa no comestible.

Etimològic
Atriplex patula

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès), per les branques molt obertes.

Etimològic
Atriplex prostrata

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la tendència de les tiges a ajeure's.

Etimològic
Aubeca

f. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos.

Viladrau (Osona)

Etnobotànica
Aubergínia

f. Fruit de l’alberginiera.

Prat de Comte (Terra Alta)

Etnobotànica
Aulinai

m. Alzina (aulina) petita.

Tortellà (Garrotxa)

Etnobotànica
Aulinar

m. Bosc d’alzines (aulines).

Entreperes (Garrotxa)

Etnobotànica
Aulinassa

f. Alzina (aulina) grossa.

Pujarnol (Pla de l’Estany)

Etnobotànica
Aure

m. Arbre. Vegetal llenyós. Pas dels Aures o Pont dels Aures, a la Ribera de Sant Aniol (Garrotxa).

Batet de la Serra (Garrotxa)
Beget (Ripollès)
Molló (Ripollès)

Etnobotànica
Aurícula

f. Petit lòbul, com si fos una orelleta, situat a la base dels fil·lidis.

Briòfits
Aurícula

Apèndix foliaci, generalment petit, de forma més o menys semblant a una orella.

Plantes vasculars
Auriculat, auriculada

adj. Que té aurícules.

Briòfits
Autoic, autoica

adj. Dit de la planta monoica amb els dos òrgans sexuals (arquegonis i anteridis) separats en rametes diferents sobre la mateixa planta.

Briòfits
Avena

És el nom que donaven els romans a la civada (A. sativa) i a la cugula (A. barbata).

Etimològic
Avena barbata

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut), al·ludint als pèls llargs i abundants de la glumel·la inferior.

Etimològic
Avivar

v. Fer viure de bell nou una planta per després plantar-la en un lloc definitiu.

Arbúcies (Selva)

Etnobotànica
Axil·la

f. Enforcadura d'un fil·lidi, o de qualsevol altre òrgan, amb el caulidi en què s'insereix.

Briòfits
Axil·la

Enforcadura d'una fulla (o d'un altre òrgan foliaci) amb la tija que la sosté (en deriva axil·lar).

Plantes vasculars
Axil·lar Plantes vasculars
Axil·lar

adj. Relatiu o pertanyent a l'axil·la o situat a l'axil·la.

Briòfits
Axonomorfa

Dit de les rels que tenen un eix principal clarament més desenvolupat que els laterals.

Plantes vasculars