Glossari general

Nom clàssic d'aquesta lleguminosa entre els romans.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser comuníssima i coneguda des de la més remota antiguitat.

Del llatí fabaceus, -a, -um, (allò que pertany a les faves o en fa referència), al·ludint als fruits (llegums) similars.

Papilionàcies, del llatí papilio, papilionis (la papallona), per la forma de la corol·la, que s'hi assembla.

Fagus és el nom amb que els llatins anomenaven el faig, però també la seva fusta i el fruit. Nom emprat per quasi tots els autors prelinneans.

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, del bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè forma boscúries.

f. Fruit del faig.

La Costa de Montseny (Vallès Oriental)
La Menera (Vallespir)
La Nou de Berguedà (Berguedà)
Saldes (Berguedà)
Sant Privat d’en Bas (Garrotxa)
Tavertet (Osona)
Vallmanya (Conflent)

f. Bosc de faigs.

Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Rimbau (Rosselló)

Veure: Falcat, falcada

Corbat a manera de falç. (en deriva falciforme).

Terme pendent de ser descrit.

Conjunt de peces, òrgans, etc. que neixen agrupats fent un petit feix (en deriva fascicular, fasciculat).

Amb les ramificacions acostades a l'eix principal (per ex., l'arbre que fa branques dretes i atansades al tronc, de manera que la capçada té forma llarga i estreta).

Del llatí ferula, -ae (bastó, canya) i també el nom de diverses umbel·líferes, principalment la canyaferla (Ferula communis), pel tronc llarg i dret. El poeta romà Horaci feia servir el mot per a la palmeta amb què els mestres castigaven als alumnes, potser perquè feia més soroll que mal; raó per la qual alguns autors el relacionen amb el verb ferire (ferir, colpejar).

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), per ser l'espècie més freqüent del gènere.

Del llatí ficus, -i (figuera, figa), per les seves arrels tuberoses semblants a figuetes.

Del grec eídos (forma) i ranuncle, per la semblança amb un ranuncle. Veure Anemone ranunculoides.

f. Infructescència de la figuera.

Fraga (Baix Cinca)

f. Fruit de la figuera de moro.

Vallirana (Baix Llobregat)

Nom que prové del llatí filum, -i (fil) amb el sufix -ago que indica analogia amb el mot precedent; fent referència a l'indument de pèls fins que cobreixen les plantes d'aquest gènere.

El gènere Filago fou establert per Pehr Loefling en 1753.

Epítet derivat del llatí arvum, -i (camp conreat), creat pels botànics, per analogia amb altres, com hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Del llatí congestus, -a, -um (amuntegat, acumulat), al·ludint a la forma en que les nombroses tiges ajagudes s'agrupen en rodals més o menys densos o, potser, pels capítols petits, densament agrupats en glomèruls.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), perquè hi viu, encara que no en sigui exclusiva, com podria deduir-se.

Del llatí germanicus, -a, -um (d'Alemanya), pel seu lloc d'habitació; derivat de Germania, -ae, nom que donaven els romans a la regió més enllà del Rin, actualment Alemanya.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ser aquesta una espècie de petites dimensions.

Del llatí pyramidatus, -a, -um (en forma de piràmide), pels capítols agrupats en glomèruls dins un involucre en forma de piràmide invertida.

Epítet del llatí botànic per a descriure els òrgans foliars en forma d'espàtula o cullera, és a dir, amb la meitat inferior més o menys estreta i que s'eixamplen cap a la part superior, com les fulles d'aquesta planta, subespatulades. Ve del llatí spathula o spatula, -ae, diminutiu de spatha o spata, -ae (espasa).

Part inferior de l’estam d’una flor que sosté l’antera.

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja). Segons sembla, aquest nom es recull per primer cop a l'Antidotarium del metge italià Nicolaus Praepositus (s. XII) referint-se a Filipendula vulgaris, denominació recollida per Dodonaeus, i que, segons A. Laguna, fa referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

En les molses, òrgan laminar del gametòfit inserit al caulidi, semblant a una fulla.

Fil·lidi (m.) caulinar (adj.). Fil·lidi que creix sobre el caulidi o eix principal.

Fil·lidi (m.) perigonal (adj.) i periquecial (adj.). Fil·lidi que forma part del perigoni o el periqueci.

Fil·lidi (m.) rameal (adj.) Fil·lidi que creix sobre una branca o rama lateral.

Proveït d’una franja de fímbries (lacínies o segments molt estrets).

Que és crenat.

Dit de les tiges que són buides per dins.

Que té forma de ventall obert.

Que fa ziga-zagues o que presenta curvatures en diversos sentits.

Cobert de pèls curts i embullats a manera de flocs.

m. Floreix molt.

Prat de Comte (Terra Alta)

Dit de les tiges que porten flors.

v. Planta molt granada. El boix grèvol floreix (fruita).

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
Planoles (Ripollès)
Ventolà (Ripollès)

f. Estol de plantes d’una mateixa espècie. Una flota de pins.

Mont-roig del Camp (Baix Camp)

Del llatí foeniculum, -i, nom del fonoll en Plini,  diminutiu de foenum, -i (fenc, farratge), per la delicadesa de les fulles.

Piperitus, -a, -um és un epítet del llatí botànic derivat del llatí piper, -eris (el pebre), fent referència a les qualitats aromàtiques de la planta. Piperitis, en Plini, és el gingebre.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta que es troba a tot arreu.

Que té l’aspecte o la natura de les fulles.

En una fulla composta cadascuna de les divisions independents. A les fulles veritables hi observareu que tenen el pedicel engruixit (el pecíol), i que entre el pedicel i la tija hi ha una gemma que correspon al nou brot que sortirà; els folíols en canvi no ho tenen pas.

Fruit sec i amb diverses llavors, provinent d'un sol carpel, que a la maturitat s'obre per la sutura ventral.

adj. Arbre que es fa a la perifèria del bosc o de la seva comunitat.

Sant Sadurní de l’Heura (Baix Empordà)

Que presenta fòvees (petites depressions o fossetes).

Nom del llatí medieval que apareix en Mattaeus Silvaticus (1285–1342). Nom compost del llatí fraga, -orum (maduixes i també els fruits de l'arboç) i el sufix -aria que indica relació, possessió o semblança. La maduixera també es coneixia com a herba fraga o herba fragi.

Adjectiu derivat del llatí collis, -is (turó), indicant l'estació de la planta.

Del llatí sterilis, -e (estèril), perquè, un cop caiguts els pètals de les flors, els fruits són gairebé invisibles.

Del llatí vescus, -a, -um (mengívol), derivat del verb vescor (menjar). Son sinònims, esculentus, -a, -um i edulis, -e.

Del llatí viridis, -e (verd, fresc).

Paraula del llatí botànic derivada del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Gènere de les ramnàcies establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754); Tournefort pren el nom de Mattioli (1565) i Dodonaeus (1583). Al seu torn, J. Bauhin (1650) escriu que és “anomenada frangula perquè les branquetes, en especial les joves, fàcilment es trenquen.”

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie relativament comuna.

Dedicat per Linnè a Johan Franckenius (1590-1661), metge i botànic suec, professor de Medicina a la universitat d'Upsala, que publicà el primer catàleg de la flora de Suècia.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), fent al·lusió als pèls de les fulles i del calze.

Del llatí pulverulentus, -a, -um (ple de pols), per la que en recobreix el tronc i les fulles.

Pren nom de l'únic gènere que conté: Frankenia.

Fraxinus, -i és el nom que dona Plini als freixes en general. Es fa derivar del grec fráxis (tanca), perquè sovint els freixes servien per a limitar o tancar les propietats.

El gènere Fraxinus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1754, 1754).

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Excelsior, -us és el grau comparatiu d'excelsus, -a, -um (excels, elevat), per la seva alçada considerable. C. Bauhin fou qui primer anomenà aquesta espècie Fraxinus excelsior, sens dubte seguint Teofrast que distingia dues menes de freixe: unum excelsum, procerum..., alterum humilius, minus augescens (un alt, gran... [aquest], l'altre més petit, que creix menys).

f. Bosc de freixes.

Vallmanya (Conflent)

v. Treure la pellofa de les castanyes.

El Brull (Osona)

-Fulla de les falgueres.
-Cos vegetatiu, verd i més o menys foliaci, de les llenties d'aigua (gèn. Lemna).

f. Fulla. Òrgan laminar de les plantes superiors.

Saünc (Alta Ribagorça)

m. Fullaraca de pi.

Cabrera de Mar (Maresme)

f. Jaç.

Vilanant (Alt Empordà)

v. Una planta, treure fulles.

Agullana (Alt Empordà)

f. Fullatge.

Perejaume. Llum i llibertat p 15

D'origen no explicat encara satisfactòriament. Thomas Bartholin (1673) anomenà Herba fumana la planta que, després, Linnè anomenà Cistus fumana, potser pel seu aspecte grisenc, com fumat, del llatí fumus, -i (fum).

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Erica i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb un bruc.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Del llatí levis o laevis (llis) i pes, pedis (el peu), pels pedicels glabres.

Del llatí procumbo (estar estès o ajagut), per les seves branques ajagudes.

Dedicada a Spach, autor del Conspectus Monographie Cistacearum, 1836.

Del llatí viscidus, que com viscosus i viscum (el vesc) deriven del verb visco (untar o fregar amb una substància agafatosa), per les seves fulles glanduloses i enganxoses.

Del nom de la planta en llatí, fumaria, de fumus (fum), per haver-la considerada com un vapor o fum a causa de la seva fesomia i del color blau glaucescent. El nom que té en grec la planta, kapnós, també significa fum.

Del grec mikrá (petita) i ánthos (flor), per les flors petites.

En commemoració del metge i botànic francès Toussaint Bastard (1785-1846)

Del llatí calcar (esperó), perquè el té molt llarg.

Pels pecíols que es cargolen com circells, en llatí capreoli, com cirrosa, de cirrus (rínxol).

Per la disposició compacta de les flors.

En homenatge al metge i naturalista francès Charles Gaillardot (1814-1883).

Per la major grandària relativa de les corol·les.

Pel seu hàbitat predilecte, és a dir, les parets o murs, en llatí, muri.

Linné la considerava l'espècie medicinal per excel·lència. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris, per les flors ben petites.

Dedicada a S. Vaillant, botànic francès.

m. Fusta.

Albet (Alt Urgell)
Araós (Pallars Sobirà)
Àreu (Pallars Sobirà)
Espui (Pallars Jussà)
Les Llacunes (Pallars Sobirà)
Llessui (Pallars Sobirà)
Tavascan (Pallars Sobirà)
Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

f. Fusta d’una planta riberenca.

Fraga (Baix Cinca)