Glossari general

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Neologisme compost del grec echínos, -ou, en llatí echinus, -i (eriçó terrestre o marí i clofolla de castanya) i phorós (que porta dins o produeix), és a dir, cobert d'espines, eriçat. El terme apareix per primer cop en Fabio Colonna (1616), qui anomena Pastinaca echinophora Apula a la que després Linné anomenà Echinophora tenuifolia, perquè las bràctees i bractèoles de la umbel·la són espinoses en la fructificació.

Del llatí spinosus, -a, -um (cobert d'espines), per ser tota la planta espinosa.

Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó.

El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754.

Mot mal transcrit de Rýtros, nom en grec d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb  E. sphaerocephalus.

Adjectiu del llatí botànic format del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), és a dir, de capítols esfèrics, relativament grans.

Mot del llatí botànic compost del grec echiné (espina) i psilós (gràcil), per les espinetes que envolten el fruit.

Dedicada per Boissier al seu company G. F. Reuter, que descobrí aquesta planta als oliverars de Lleida.

Del grec echínos, -ou (eriçó) i spérma, -atos (llavor), al·ludint als fruits eriçats d'agullons, d'aquestes plantes.

El gènere Echinospermum fou creat per Peter Olof Swartz.

Forma diminutiva del llatí lappa, -ae (la llapassa), fent referència als fruits, que s'arrapen com la llapassa. No concorda amb el nom genèric perquè és un nom, aquí en aposició, pres del que havien donat a la planta botànics anteriors.

Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó.

El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754).

Adjectiu format del grec kályx, -ykos (closca, calze) i el sufix -inos (que en té), per la preponderància del calze, acrescent, en la flor.

Del llatí creticus, -a, -um (de Creta o que hi viu), perquè la planta viu a l'illa de Creta.

Del llatí italicus, -a, -um (de Itàlia o que hi viu), per ésser planta que creix a Itàlia.

Epítet del llatí botànic que significa 'que habita a la sorra'; derivat del llatí sabulo, -onis (sorra grossa) amb el sufix -cola (que viu a), format del llatí incola, -ae (habitant, resident), fent referència a les sorres costaneres on acostuma a viure la planta.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa.

Mot relacionat amb el llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument. Per alguna raó desconeguda aquest nom s'ha fet terminar en -ae de forma anòmala, en comptes de la forma neutra -argenteum (argentat)- de l'adjectiu argenteus, -a, -um, com correspondria.

adj. De molt curta durada.

Que no té glàndules (oposat a glandulós).

m. Cordó longitudinal de cèl·lules petites i de parets primes, que recorre la part central del caulidi.

D'Eleagnus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec elaíagnos, -ou, segons Teofrast, nom d'una planta llenyosa que creixia al llac Kopaís (Grècia), que podria ser un salze (Salix sp.) o l'aloc (Vitex agnus-castus). És mot compost de elaía, -as (l'olivera) i ágnos (aloc) o agnós (cast, sagrat), com si diguérem, l'olivera sagrada.
Linné va prendre aquest nom genèric de Tournefort que, al seu torn, l'havia pres de J. Camerarius, fill, que havia cregut veure en l'arbre argentat o cínamom (Elaeagnus angustifolia), la planta de què parlava Teofrast.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles estretes, comparades amb les de l'E. latifolia del propi Linné.

m. Cèl·lules allargades amb engruiximents helicoïdals que es troben amb les espores en les càpsules de les hepàtiques.

Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació.

D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança.

Dedicada a Fabre per Grenier.

Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams.

Linné va prendre aquest nom específic de J. C. Bushaum (1693-1730) que havia pres aquesta planta per un Hydropiper genuí: vegeu Polygonum hydropiper.

Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles.

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació.

De Elatine, gènere d'on pren el nom.

Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides.

Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant.

adj. Que té forma d'el·lipsoide, com per exemple algunes càpsules.

adj. Que té forma d'el·lipse.

Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund.

adj. Apoderat pels bedolls.

Sorteny (Andorra)

Qué té beina.

adj. Que presenta una beina basal.

adj. Boscat.

Benasc (Alta Ribagorça)

v. Convertir-se en bosc.

Perejaume, Obreda p 53

v. Agafar amb els braços. Embraçar un arbre.

Arbúcies (Selva)

adj. Indret moblat amb vegetació que no arriba a ser arbòria i dificulta transitar-hi.

Tuixén (Alt Urgell)

adj. Dit de la càpsula que sobresurt parcialment dels fil·lidis periquecials.

v. Asprar. Posar aspres.

Arenys de Lledó (Matarranya
Caseres (Terra Alta)

m. Inserir (una part d'un arbre proveïda d'una o més gemmes) en una branca o tronc d'un altre arbre.

Cocentaina (Comtat)

v. Fer empelts.

Cocentaina (Comtat)
Formentera
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Jonquera (Alt Empordà)
Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Del gènere Empetrum.

Del grec émpetron, segons Teofrast, nom d'una planta que no fa flor. Dioscòrides i Plini també la mencionen. El nom significa literalment 'sobre pedra' –compost de en (en, sobre) i pétros (pedra)– al·ludint al seu hàbitat preferent. Els botànics pensen que podria ser Frankenia hirsuta o F. pulverulenta.

Tournefort ressuscità el nom i l'aplicà en sentit genèric per a dues espècies; mot i concepte que respectà Linné.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè, contràriament al que ocorre en l'altra espècie linneana, aquesta té les baies negres.

Del grec hermafróditos –en llatí, hermafroditus, -a, -um– (hermafrodita, androgin), perquè fa flors hermafrodites, a diferència de la subespècie nigra, que en fa d'unisexuals.

adj. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra.

Boí (Alta Ribagorça)
Albert (Alt Urgell)

Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol.

m. En els peristomes dobles, peristoma intern.

Gènere dedicat a Philipp Anton Christoph Endress (1806-1831), natural de Lustenau (Wurtemberg, Alemanya), dependent a l'apotecaria del seu oncle, Emmanuel Friedrich Hartmann, en Krok, entre 1822 i 1824; des de 1825 i durant dos anys, ajudà J. Gaudin a portar endavant la seva obra Flora helvetica (1828-1833); herboritzà als Pirineus entre 1829 i 1831 per a la Esslinger Reiseverein (Unió itinerària); durant el viatge de retorn al seu país, morí a Estrasburg a conseqüència del paludisme que potser va contraure mentre herboritzava a les landes de Gascunya.

Del llatí pirenaeus, -a, -um, (pirinenc, relatiu al Pirineu), pel seu lloc d'habitació; és sinònim de pyrenaicus, -a, -um.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

adj. Sense nervi

Desproveït de nervis o sense nervis manifestos.

m. Fruit d'alzines i roures.

Biscarri (Pallars Jussà)

m. Gla de roure.

Estimariu (Alt Urgell)
Gavarra (Alt Urgell)
Montan de Tost (Alt Urgell)
Ossera (Alt Urgell)
Paracolls (Noguera)
Valldarques (alt Urgell)
Vilanova de Meià (Noguera)

adj. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra.

Agullana (Alt Empordà)
Àreu (Pallars Sobirà))

adj. Cobert d’herba.

Besalú (Garrotxa)
La Jonquera (Alt Empordà)

adj. Conjunt de tiges amb fulles que s’arrapen a una roca, paret, etc. Heura enramada.

Margalef (Priorat). Heura enramada.

En forma d'espasa.

adj. De marge llis, sense dents o sense cap mena d'accidents.

adj. Que utilitza com a suport una altra planta, generalment arbre o arbust.

Dit de la flor d’ovari ínfer.

Terme compost de les paraules gregues epí (sobre), lobós, -óu (lòbul) i íon,-ou (la viola), al·ludint a la inserció epígina de la corol·la.
Linnè va prendre el nom genèric Epilobium, de Dillenius, qui n'aclareix el significat: "(quasi íon epí lóbou) pels pètals vistosos, com els d'una viola, que s'insereixen damunt la síliqua (l'hipant)".

Del llatí alpinus, -a, -um (de la regió dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella)

Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies.

Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles.

Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte.

Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies.

Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons.

Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa.

Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija.

Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija.

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets.

Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer.

Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15.

Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ).

Que creix recte (és oposat a decumbent).

Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles.

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors.

Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc.

Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc.

Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc.

D'Erica nom del gènere tipus de la família.

Cobert de pèls rígids.

Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc.

m. Lloc poblat d'eriçó groc.

Gia (Alta Ribagorça)

En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies.

El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis

Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), perquè la planta compleix el cicle vital dins d'un any.

Epítet del llatí botànic format de glaber, -bra, -brum (pelat, calb) amb el sufix -atus (proveït de, en forma de), per tenir escàs indument comparat amb els seus congèneres.

A. P. De Candole va dedicar aquesta espècie al geòleg i naturalista hongarès Wilhelm Friedrich von Karwinsky (1780-1855), que va recol·lectar nombroses plantes del continent americà.

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta.

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.

Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons.

Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea.

Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants.

Al Pseudo-Dioscòrides i altres llocs, erínos (erinus, en llatí) és el nom d'una planta indeterminada. Sens dubte és una corrupció del grec echínos, -ou (l'eriçó). Algun botànic pre-linneà l'aplicà per a l'espècie Erinus alpinus, que no té res a veure amb l'anterior, segurament pels pèls híspids que cobreixen tota la planta. Seguint aquest criteri, Linné (1737) va establir el gènere Erinus en substitució de l'Ageratum de Tournefort, dient només que havia pres el nom de Dioscòrides.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure en llocs alpins d'Europa i Àfrica.

Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium).

Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au.

Del grecollatí botrus o botrys (la artemísia, o potser el donzell), per la semblança de les fulles.

Dedicada al botànic valencià Cavanilles.

De l'adjectiu grecollatí chius, -a, -um (de l'illa de Quio, al mar Egeu).

Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au.

Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos.

Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional.

Laciniatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles dividides en segments estrets, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles.

Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos.

Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva.

Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, -ou, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum. -i, en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests i altres animals.

Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres.

Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen.

Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació.

Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes.

Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles.

Nom format del grec éar, éaros (primavera) i phílos (amic, el que ama), és a dir, amant de la primavera.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), fent-ne referència a l'època de floració.

Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta crucífera, probablement la ruca (Eruca vesicaria). Segons St. Isidor de Sevilla, eruca seria una alteració d'urica (l'eruga).

Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors.

Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer.

Nom format del gènere Eruca amb el sufix llatí -astrum, -i que té un significat despectiu de semblança incompleta, com quan diem borda a una planta que no és l'espècie autèntica, sinó una altra de semblant.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia, de França), sens dubte per haver-s'hi trobat la planta.

Adjectiu compost de Nasturtium, antic gènere de les crucíferes, i folium, -ii (fulla), es a dir, de fulles semblants a les d'un Nasturtium.

Dedicada al metge, entomòleg i botànic alemany J. A. Pollich (1741-1780), autor de la Historia plantarum in Palatinatu.

Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa.

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Forma neutra del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Del llatí lens, lentis, (la llentia).

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Del grecollatí erynge, -es i eryngium, -ii, entre els romans, nom de diferents cards, principalment els d'aquest gènere.

Dedicada pel naturalista francès A. Gouan al seu col·lega i metge Bourgati amb qui va herboritzar als Pirineus (1766-1767).

Del llatí campestris, -e (propi dels camps cultivats), perquè s'hi troba freqüentment.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes.

Del grecollatí erysimum, -i, en Dioscòrides, nom d'una planta medicinal per excel·lència, a la qual Plini anomena irio, probablement un Sisymbrium. El nom es fa derivar del grec erýo (salvar).

Aurigeranus, -a, -um toponímic format d'Aurígera, nom en llatí del riu Ariège, per haver-se trobat l'espècie al departament francès del mateix nom.

Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e.

Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar).

Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides.

Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles.

Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós).

Forma adjectivada del llatí pumilus, -i  (nan), per la seva curta alçària.

Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu) per la seva estació.

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. Els botànics han desviat una mica la traducció genuïna (llistat o ratllat) de virgatus, -a, -um, donant-li l'accepció de dret, com una verga o vara.

v. Caure una o més besses d’un arbre.

El Brull (Osona)

v. Tallar o esqueixar-se les branques d'un arbre.

Vilanova de Formiguera (Capcir)

f. Secreció solidificada dels ametllers.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

v. Un arbre perdre una part o la totalitat de la capça.

La Jonquera (Alt Empordà)
Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany)

Que és molt raspós (en deriva escàbrid-a, el qual significa llegerament escabre).

Peduncle florífer més o menys llarg i sense fulles, sobretot que neix d'un bulb o rizoma.

v. Podar els pins.

Guardarmar (Baix Vinalopó)

m. Suro que s'ha pelat per segona vegada.

Agullana (Alt Empordà)

f. Panna de suro que es treu per segona vegada.

Agullana (Alt Empordà)

De consistència membranosa i més o menys translúcid.

v. Caure de natural o fer caure les fulles d’una planta.

Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà). El fred escarrassa els roures.

v. Aplegar els carrolls.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

v. Podar un arbre.

Jou (Pallars Sobirà)

v. Esporgar oliveres, suros....

La Jonquera (Alt Empordà)

m. Dit d'un vegetal del qual n'hi ha pocs.

Lladó (Alt Empordà)

v. Obrir-se una flor.

Castelldans (Garrigues)

Fulla sovint petita i endurida, pròpia de les plantes llenyoses mediterrànies.

f. Escorça.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

f. Clofolla, clova. Coberta que protegeix la llavor o bé el fruit, total o parcialment (essent al part externa del fruit), i que se'n separa amb certa facilitat.

Santa Coloma de Farners (Selva). L'esclova dels pinyons.

f. Clofolla, clova. Coberta que protegeix la llavor o bé el fruit, total o parcialment (essent al part externa del fruit), i que se'n separa amb certa facilitat.

Santa Coloma de Farners (Selva)

v. Mirada que el cap de colla dels esllemenadors dona a una olivera o ametller per fer veure com s’ha de procedir a l’hora de treure branques i rama.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Coberta externa dels troncs, de les branques i de les arrels de les plantes llenyoses.

Fals (Bages)
Guixers (Solsonès)
Rajadell (Bages)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Talteüll (Rosselló)
Valldarques (Alt Urgell)

v. Llevar l'escorça d'un arbre.

Cabrera d'Igualada (Anoia))
Fonollosa (Bages)
Rajadell (Bages)
Tortellà (Garrotxa)

f. Clovella d'ametlla.

Alcalà de la Jovada (Marina Alta)
Gorga (Comtat)

f. Escorça. Coberta externa dels troncs, de les branques i de les arrels de les plantes llenyoses.

Aqullana (Alt Empordà)
Darnius (Alt Empordà)
Lliurona (Alt Empordà)

f. Escorpit. La segona pela del suro, situada entre l'escorça externa i el cos de l'arbre.

Agullana (Alt Empordà)
Darnius (Alt Empordà). Fer escorça.
La Jonquera (Alt Empordà)
Lliurona (Alt Empordà)
Pla de l'Escorxa. Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)

v. Treure d'escorça (escorxa) d'un arbre.

Lliurona (alt Empordà)

Part terminal de les esquames d'una pinya, sovint boteruda o piramidal, l'única visible quan la pinya és tancada.

m. Arbre que té alguna cuixa (bessa) trencada.

Montpolt (Solsonès)

En forma de petit escut.

m. Persona que esllemena.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

v. Esporgar oliveres i ametllers.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Tortosa (Baix Ebre)

v. Treure els nous (rebrots que surten a les branques) d'oliveres i ametllers després d'haver-los esllemenat.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

m. Arbre de tronc alt i recte.

Biscarri (Pallars Jussà)

Inflorescència de les aràcies en forma d'espiga gruixuda i més o menys carnosa que porta a la base flors generalment unisexuals i poc aparents. (en deriva espadiciforme).

m. Brot tendre de l'esparreguera.

Caseres (Terra Alta)
Mas de Barberans (Montsià)

Dit de les fulles (i d'altres órgans) que neixen una a cada nus i es disposen més o menys helicoïdalment, de manera que cadascuna no se superposa exactament amb les immediates, superior i inferior.

Bràctea que envolta l’espàdix.

Fulla que té forma d’espàtula.

v. Treure (llevar) el primer suro d'un arbre (el pelagrí).

Agullana (Alt Empordà)

v.Treure el pelló d'un vegetal.

La Jonquera (Alt Empordà). Espellonar castanyes.

Protuberància o bossa d’un sèpal o d’un pètal (tancada) que es prolonga cap endarrere del punt d’unió amb el pedicel floral, i que sol contenir el nèctar, fent així més difícil que l’insecte hi pugui arribar.

m. Espessetat de plantes.

Vilada (Berguedà)

En forma d'espiga o que s’hi assembla.

Inflorescència formada de flors sèssils disposades al llarg d'un eix.

Inflorescència (un conjunt de flors) on les flors no tenen pedicel i es disposen al llarg d’un eix molt juntes unes de les altres, com ara les espigues de les gramínies.

Dit també de la part reproductora d'una planta amb aspecte d'espiga.

f. Diminutiu d'espiga.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Inflorescència (un conjunt de flors) de les gramínies que consta d’unes quantes flors (a vegades una de sola), dita també espícula; a la base d’una espigueta hi ha dues bràctees anomenades glumes. Diverses espiguetes solen créixer plegades i formen una inflorescència més complexa i grossa que s’anomena espiga.

Apèndix rígid i molt punxent. (en botànica hom diferencia les espines pròpiament dites que es poden lignificar i portar fulles i flors, o sigui que de fet són tiges, dels agullons, les espines d’origen epidèrmic, menys rígides i que mai porta fulles ni flors, això si, també molt punxoses).

m. Espiorc. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo.

(Empordà)

m. Espiorc. Tros d'una branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo.

La Jonquera (Alt Empordà)

Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a un arbre en esporgar-lo.

(Pla de l'Estany)

m. Espiorc. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo.

(Pla de l'Estany)

m. Collita.

Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)

v. Treure els pollissos (rebrots que surten a les rabasses de les oliveres).

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Estructura unicel·lular haploide produïda en un esporangi. Tenen una forma més o menys esfèrica.

A les falgueres l’òrgan productor d’espores.

v. Tallar les branques i altres elements sobrers dels pins.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Formentera. S'esporga quan s'arbre dorm.

v. Tallar les branques i altres elements sobrers d'oliveres i ametllers.

Gandesa (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta). Quan s'actua damunt les oliveres a l'engròs, s'esporga; quan s'entra en detall, s'esllemena.
Rossell (Baix Maestrat)

m. Arbre de brancada espessa i densa que ofega les plantes que podrien fer-se al dessota.

Santa Fe del Montseny (Vallès Oriental)

En alguns pteridòfits aquàtics, receptacle que conté els esporangis.

Fulla fèrtil que porta els esporangis.

Apèndix o òrgan més o menys rígid en forma d’escata de peix, com ara les esquames de la base foliar d’algunes falgueres (en deriva esquamiforme: fulla que té forma d’esquama).

A les gimnospermes dit de les bràctees fèrtils dels estròbils o pinyes.

Esquames (f.) ventrals (adj.) Estructura uniestratosa, amb forma de fil·lidi, sovint hialina o vermellosa. Les esquames ventrals són freqüents a la cara ventral de les hepàtiques tal·loses.

Fruit indehiscent (que no s’obre espontàniament), provinent d'un pistil pluricarpel·lar, que a la maturitat es descompon en porcions (mericarps) que contenen cadascuna una sola llavor.

Òrgan masculí de la flor; consta d’un filament que al capdamunt porta l’antera on es produeix el pol·len.

Estam estèril, ordinàriament reduït i de vegades transformat en una esquama, un nectari, etc.

f. Llenca de fusta.

Boí (Alta Ribagorça)
Denui (Alta Ribagorça)
Olp (Pallars Sobirà)
Sapeira (Alta Ribagorça)
Sos (Alta Ribagorça)

f. Tros de fusta tallada o esqueixada pel llarg.

Adraén (Alt Urgell)

Pètal superior i més gros de les flors de les famílies papilionàcies i poligalàcies.

m. Branquilló sec i llenyós.

Saurí (Pallars Sobirà)

f. Comunitat d'estepes blanques.

El Carxe (Carxe)

f. Lloc amb estepes.

Riudarenes (Selva)

f. Superfície coberta per la capçada d'un arbre.

Vilafant (Alt Empordà). L'Alzina de la Font de Can Maçanet porta molta estesa.

Part apical del pistil (o carpel) de la flor que rep el gra de pol·len.

Al pistil (o carpel) de la flor part prima per damunt de l’ovari i que sosté l’estigma.

A les flors de les umbel·líferes, base engruixida dels estils que es conserva sobre el fruit.

Apèndix, a manera de petita estípula, que apareix en algunes fulles compostes a la base de cada folíol o segment principal.

- Tija llarga i gruixuda, sense branques, terminada en una roseta de fulles; com és ara el tronc de les palmeres.

- Peu més o menys rígid (d'una glàndula, etc.)

Apèndix semblant a una petita fulla (a vegades una espina) que hi ha a banda i banda de la base d’una fulla, al seu punt d’inserció. (en deriva estipular i estipulat).

adj. Dit d'un arbre prim i llarg.

Vilada(Berguedà)

Tija llarga sense flors que creix horitzontalment i a ran de terra (ajaguda), que arrela als nusos i pot donar lloc a plantes fulles. (en deriva estolonífer)

m. Estructura epidèrmica, present en molses i antocerotes, formada per dues cèl·lules reniformes que limiten una petita obertura.

Conjunt de peces fèrtils (esporofil·les o carpels) que s’insereixen helicoïdalment o cíclicament al llarg d’un eix (en deriva estrobilaci i estrobiliforme).

Mot compost del grec eu (bé) i el verb kalýpto (cobrir), és a dir, 'ben cobert', perquè els pètals, soldats entre ells i de vegades també amb els sèpals, formen part de l'opercle, perfectament ajustat a l'hipant, que cobreix la resta de la flor i que es desprèn al moment de l'antesi.

Del llatí globulus, -i, diminutiu de globus, -i (globus, esfera), pel calze globulós. Aquí, com a nom en aposició.

Euonymus és un nom grecollatí que vol dir 'nom de bon auguri'. En Teofrast i Plini, és un arbre que creix, entre altres llocs, a l'illa de Lesbos i que, en ser menjat pel bestiar, en provoca la mort. D'aquí l'atribució del nom per antífrasi. Sembla que es tracta del Rhododendron luteum (ericácies). Tanmateix, Linné, com molts altres autors, creia que la planta de què parlaven els antics era el boneter (Euonymus europaeus).

Del llatí europaeus, -a, um (de Europa), per la seva preferent habitació.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament més amples que les d'un altre congènere.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna.

Del nom grec eupátor (bon pare), sobrenom de Mitrídates el Gran, rei del Pont (s. I aC), que, segons la llegenda, era un gran coneixedor de les plantes medicinals amb què es feia contraverins. Altres el fan derivar del grec eu (bo) i hépatos (fetge), perquè segons Dioscòrides i Plini, la eupatoria (Agrimonia eupatoria) es feia servir contra les afeccions del fetge.

Del llatí cannabinus, -a, -um (de cànem), derivat de cannabis, -is (el cànem), per la semblança de les fulles amb les del cànem.

Del grecollatí euphorbea, -ae, nom d'una lleteresa cactiforme de les muntanyes de Mauritània, potser Euphorbia resinifera, i del seu làtex. Segons Dioscòrides i Plini, fa referència al rei Juba II de Mauritània, que donà a la planta el nom del seu metge que n'havia descobert les virtuts; En canvi, Galè el relaciona amb l'heroi troià Euforbo.

Els autors prelinneans anomenaren Tithymalus la majoria de les Euphorbia, i reservaren aquest nom o també Euphorbium per a les cactiformes. El gènere linneà les comprèn totes.

En Apuleu, és el nom d'una lleteresa i està format del grec amýgdalos (ametller) i el sufix -oídes (semblant a), per la forma de les fulles d'aquesta planta, semblants a les de l’ametller.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'amb dues umbel·les', per la inflorescència formada generalment per dues umbel·les superposades.

De chamaisýke nom grec d'una petita lleteresa de fulles lenticulars, que els autors pre-linneans identificaren amb aquesta planta; format de chamái (que s'arrossega, nan) i syké (figuera), literalment, figuera nana o figuereta, segurament pels fruits rodonets i per ésser, com la figuera, planta lactescent.s

Nom d'una lleteresa citada per Dioscòrides. Plini anomena amb aquest mot una espècie de canya. Del grec charakías (bo per fer tanques) derivat de charakíon (tanca, perxell). Potser, per la tija alta i erecta. Cadevall tradueix charakías per 'propi de les valls', relacionant-lo amb que l'espècie es fa en llocs calents i abrigats.

Nom grecollatí d'una de les lletereses en Dioscòrides i Plini. Del grec kypárissos (el xiprer), per les fulles fines i el seu posat que, d'alguna manera, recorden aquell arbre; és, com si diguéssim, xipreret. Per a Lobelius fou el Tithymalus cupresinus, i el T. cyparissias d'altres autors prelinneans.

En Dioscòrides i Plini, dendroides és el nom d'una lleteresa que viu entre roques i sembla un arbre perquè té les branques llenyoses; Del grec déndron (arbre) amb el sufix -eídes (amb aspecte de). Molts botànics han pensat que era aquesta espècie, a la qual diversos autors pre-linneans anomenaven Tithymalus dendroides.

Del llatí dulcis, -e (dols, agradable), per la manca d'acritud del làtex. És la Esula dulcis dels autors pre-linneans i el Tithymalus montanus non acris de C. Bahuin,.)

Del llatí angulatus, -a, -um (que té angles o arestes), perquè té la tija angulosa a la part superior.

Esula, -ae és un mot del llatí medieval que apareix per primer cop en una obra mèdica del segle IX per a referir-se a una lleteresa, potser aquesta espècie, que Rembert Dodoens anomena Esula minor. Sobre l'origen del nom, Ambrosini, en Phytologiae, el relaciona amb Edula, és a dir, comestible, perquè, de totes les espècies de tithymalus, diu que aquesta és la més agradable; o potser amb un mot àrab, Esula o Ezula. A Les quatre flores de France, P. Fournier segueix el criteri de De Théis i el fa derivar del celta esu (acre). Cadevall diu que esula era el nom vulgar d'algunes lletereses.

Del llatí exiguus, -a, -um (petit, curt), per ser una planta molt petita.

Del llatí falcatus, -a, -um (en forma de falç), derivat de falx, falcis (la falç), per les bràctees dels involucres, gairebé falciformes.

Del llatí flavicomus, -a, -um (de cabells rossos), adjectiu compost de flavus, -a, -um (groc) i coma, -ae (cabellera), al·ludint a la inflorescència de color verd groguenc.

Dedicada al naturalista alemany Christian C. Brittinger (1795-1869).

Nom grecollatí d'aquesta planta en Dioscòrides i Plini, i emprat per gairebé tots els botànics prelinneans. Mot compost del grec hélios (el sol) , i skopéo (jo miro), perquè la inflorescència gira seguint el curs diürn del sol.

Del llatí hibernus, -a, -um (hivernal, propi de l'hivern). Probablement, Linné volia referir-se més aviat a Irlanda –que els llatins deien Hibernia–, perquè la planta vivia en aquesta illa, entre altres llocs.

Isatidifolius, -a, -um (amb fulles com les de l'isatis), format de isatis ,-idis (glast, herba del pastell) i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles recorden les del glast (Isatis tinctoria).

Nom que donà Dioscòrides a una lleteresa i que els autors prelinneans van identificar amb aquesta espècie.

Del llatí minutus, -a, um (menut, molt petit), per ser una planta menuda, d'escassa alçària.

Adjectiu gentilici llatí que significa de la ciutat de Niça, perquè fou descoberta en aquesta regió.

Del llatí nutans , -antis, participi present del verb nutare (inclinar-se), per la tija capbaixa, que creix ajaguda.

Del llatí paluster o palustris, -tre (pantanós, que viu als aiguamolls), perquè s'hi fa, en aquests indrets.

Del llatí paralius, -a, -um i aquest del grec parálios (marítim, costaner), perquè es fa vora el mar. És el Tithymalus paralius dels autors prelinneans.

Pauciflorus, -a, -um és un epítet del llatí botànic que vol dir "de poques flors"; format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor).

Del grec peplís, nom amb el qual Dioscòrides anomena a una lleteresa marinenca anual de fulles arrodonides semblants a les de la verdolaga (Portulaca oleracea); Hipòcrates l'anomenava péplion i els botànics han pensat que es tractava d'aquesta espècie.

Del grec, péplos (mantell), nom d'una lleteresa en Dioscòrides, que els botànics prelinneans identificaren amb aquesta espècie.

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), per ésser una planta peluda.

Del grec platýphyllos, -ou (de fulles amples), és el Tithymalus platyphyllos de Leonard Fuchs (segle XVI); de platýs (ample), i phýllon (fulla), per les seves fulles relativament amples. Sinònim de latifolius, -a, -um, adjectiu d'arrels llatines.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut, estès al terra), per les tiges decumbents o prostrades.

Del llatí pubescens, -entis, participi actiu del verb pubescere (començar a sortir el borrissol, arribar a l'adolescència) i aquest de puber, -eris (jove, adolescent), perquè les fulles solen estar guarnides de pèls fins i delicats, com el del borrissol dels inicis de la pubertat.

Del llatí segetalis, -e (propi dels sembrats), perquè s'hi sol fer; derivat de seges, -etis (camp de cultiu).

Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels marges serrats de les fulles.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat, que té solcs), derivat de sulcus, -i (solc), per les llavors, amb un solc a cada cara.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (del bosc), perquè sol fer-se en llocs ombrosos.

De Terracina, ciutat italiana de la regió del Laci. És el Tithymalus marinus, folio retuso, terracinus de Barrelier.

D'Euphorbia, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Euphrasia és el nom del llatí medieval que, amb nombroses variants, aplicaven a la Euphrasia officinalis molts botànics antics, com Dodonaeus, Fuchsius, Lobelius, etc., segons els quals aquesta planta la feien servir els metges des de molt antic per a curar les malalties dels ulls. Del grec euphrasía, -as (alegria, joia), com dient "delit dels ulls", o pel goig que fa a aquells que saben emprar-la per a aclarir la vista.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i en altres muntanyes.

Forma diminutiva del llatí hirtus, -a, -um (pelut); com si diguéssim peludeta.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per l'exigüitat de la planta.

Del llatí nemorosus, -a, -um (abundant en boscos) aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), al·ludint a l'estació d'aquesta espècie.

Dedicada al botànic alemany Friedrich W. G. Rostkovius (1770-1848), metge de Stettin (actual Polònia), autor d'una monografia dels joncs.

Adjectiu geogràfic derivat de Salisburgum, nom en llatí medieval de la ciutat austríaca de Salzburg, per haver estat trobada la planta en aquesta localitat.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), per la tija dreta i rígida.

Del llatí pectinatus, -a, -um (pentinat), per les dents de les fulles, amb arestes paral·leles, com pentinades.

Nom d'origen poc clar. Estaria dedicat a un metge o rei de l'Aràbia, contemporani de Neró que, segons Plini el Vell, va escriure l'obra De Simplicium Effectibus (sobre l'eficàcia de les plantes). En llatí clàssic, evax és una exclamació d'alegria, com 'visca'.

Lusitanicus, -a, -um  (de Portugal) és un epítet geogràfic del llatí botànic format per analogia amb altres com ara hispanicus o gallicus. L'adjectiu propi del llatí clàssic es lusitanus, -a, -um. Fa referència al seu lloc d'habitació, perquè s'hi va trobar el tipus d'aquesta espècie, no pas perquè en sigui exclusiva.

Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les reduïdes dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus.

Vegeu Euonymus.

Euonymus o evonymus és un manlleu llatí del grec euónymos, compost de eu (bo) i ónoma, -atos (nom). Segons les normes sobre nomenclatura botànica de l'ICN, els noms o epítets derivats de mots grecs que inclouen el diftong eu s'han de transcriure per eu a les formes llatinitzades, i no pas per ev.

En llatí clàssic no existien les lletres j i v, que es van introduir durant el Renaixement per poder distingir gràficament els sons semivocàlics d'i i u davant una altra vocal. Per això als diccionaris i en altres publicacions podem trobar la forma Evonymus. També convé saber que en llatí clàssic la u majúscula o capital  s'escriu "V". Així podem trobar escrit en una mateixa obra EVONYMVS  o Euonymus, seguint el criteri tipogràfic clàssic, sense cap ambigüitat ni contradicció; Vegi's C. Linné, Sys. pl. (1779), I. 554. Però, altres autors, tot seguint el criteri tipogràfic modern, deixen clar, fins i tot quan fan servir lletres capitals, no només com s'ha d'escriure sinó també com s'ha de pronunciar; Vegi's C. Bauhin, Pinax (1671), 428.

Nom del llatí botànic que adopta la forma diminutiva de exacum, -i, que, segons Plini, era el nom que els celtes donaven a la planta que ell anomenava centaurium lepton (del grec leptós, -é, -ón = prim, fi, petit), que correspondria a diferents plantes del gènere Centaurium. El mateix Plini explica que els gals l'anomenaven així perquè, quan hom el beu, fa fora del cos tots els tòxics i metzines que el fan mal; El nom estaria relacionat amb el verb llatí exigere (fer fora).

El gènere Exaculum fou creat per T. Caruel (1886) sobre la base del Exacum pusillum de De Candolle.
 

Del  llatí pusillus, -a, -um (petitó) diminutiu de pusus, -i (nen, menut), per tractar-se d'una planteta menuda.

Que sobresurt d'un òrgan; dit especialment dels estams que ultrapassen el periant, o dels pètals més llargs que els sèpals.

En algunes gramínies, dit dels brots que creixen per fora de la beina foliar, havent-la prèviament travessat (els rebrots extravaginals travessen per un costat la base de la beina inferior i porten a llur base una o més beines esquamoses, sense limbe, ovades o arrodonides) (és oposat a intravaginal).

Dit de les anteres situades al costat extern del filament, de manera que "miren cap enfora de la flor" (és oposat a intrors).