Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Ecballium

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Etimològic
Ecballium elaterium

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Etimològic
Echinops

Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó.

El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754.

Etimològic
Echinops ritro

Del grec Rýtros, nom (mal transcrit) d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb  E. sphaerocephalus.

Etimològic
Echium

Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó.

El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754).

Etimològic
Echium vulgare

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa.

Etimològic
Echium vulgare subsp. argentae

Mot del llatí botànic derivat del llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument.

Etimològic
Efímer, efímera

adj. De molt curta durada.

Briòfits
Eglandular

Que no té glàndules (oposat a glandulós).

Plantes vasculars
Eix central

m. Cordó longitudinal de cèl·lules petites i de parets primes, que recorre la part central del caulidi.

Briòfits
Eixonar Fer caure les fulles d’una branca agafant-la amb la mà closa i resseguint-la cap a vall. Etnobotànica
Elàters

m. Cèl·lules allargades amb engruiximents helicoïdals que es troben amb les espores en les càpsules de les hepàtiques.

Briòfits
Elatine

Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació.

Etimològic
Elatine alsinastrum

D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança.

Etimològic
Elatine fabri

Dedicada a Fabre per Grenier.

Etimològic
Elatine hexandra

Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams.

Etimològic
Elatine macropoda

Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles.

Etimològic
Elatine paludosa

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació.

Etimològic
Elatiniaceae (Elatiniàcies)

De Elatine, gènere d'on pren el nom.

Etimològic
Elymus

Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides.

Etimològic
Elymus repens

Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant.

Etimològic
El·lipsoidal

adj. Que té forma d'el·lipsoide, com per exemple algunes càpsules.

Briòfits
El·líptic, el·líptica

adj. Que té forma d'el·lipse.

Briòfits
Emarginat, emarginada

Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund.

Plantes vasculars
Embeinador

Qué té beina.

Plantes vasculars
Embeinador, embeinadora

adj. Que presenta una beina basal.

Briòfits
Embosquir-se

v. Convertir-se en bosc.

Perejaume, Obreda p 53

Etnobotànica
Embraçar

v. Agafar amb els braços. Embraçar un arbre.

Arbúcies (Selva)

Etnobotànica
Emergent

adj. Dit de la càpsula que sobresurt parcialment dels fil·lidis periquecials.

Briòfits
Empeltar

v. Fer empelts.

Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Etnobotànica
Endocarpi

Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol.

Plantes vasculars
Endostoma

m. En els peristomes dobles, peristoma intern.

Briòfits
Enervi, enèrvia

adj. Sense nervi

Briòfits
Enervi, enèrvia

Desproveït de nervis o sense nervis manifestos.

Plantes vasculars
Enherbat

adj. Cobert d’herba.

Besalú (Garrotxa)

Etnobotànica
Enramat

adj. Conjunt de tiges amb fulles que s’arrapen a una roca, paret, etc. Heura enramada.

Margalef (Priorat)

Etnobotànica
Ensiforme

En forma d'espasa.

Plantes vasculars
Enter Plantes vasculars
Enter, entera

adj. De marge llis, sense dents o sense cap mena d'accidents.

Briòfits
Entrenús Plantes vasculars
Epicarpi Plantes vasculars
Epífit, epífita

adj. Que utilitza com a suport una altra planta, generalment arbre o arbust.

Briòfits
Epigin, epígina

Dit de la flor d’ovari ínfer.

Plantes vasculars
Epilobium

Terme compost de les paraules gregues epí (sobre), lobós, -óu (lòbul) i íon,-ou (la viola), al·ludint a la inserció epígina de la corol·la.
Linnè va prendre el nom genèric
Epilobium, de Dillenius, qui n'aclareix el significat: "(quasi íon epí lóbou) pels pètals vistosos, com els d'una viola, que s'insereixen damunt la síliqua (l'hipant)".

Etimològic
Epilobium alpinum

Del llatí alpinus, -a, -um (de la regió dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Etimològic
Epilobium alsinifolium

Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella)

Etimològic
Epilobium anagallidifolium

Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia.

Etimològic
Epilobium angustifolium

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies.

Etimològic
Epilobium duriaei

Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria.

Etimològic
Epilobium hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats.

Etimològic
Epilobium lanceolatum

Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles.

Etimològic
Epilobium molle

Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte.

Etimològic
Epilobium montanum

Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies.

Etimològic
Epilobium obscurum

Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons.

Etimològic
Epilobium origanifolium

Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga.

Etimològic
Epilobium palustre

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta.

Etimològic
Epilobium parviflorum

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.

 

Etimològic
Epilobium roseum

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Etimològic
Epilobium spicatum

Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa.

Etimològic
Epilobium tetragonum

Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija.

Etimològic
Epilobium trigonum

Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija.

Etimològic
Epilobium virgatum

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets.

Etimològic
Equisetaceae (Equisetàcies)

Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer.

Etimològic
Equisetum

Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15.

Etimològic
Equisetum telmateia

Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ).

Etimològic
Erecte, erecta

Que creix recte (és oposat a decumbent).

Plantes vasculars
Erica

Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles.

Etimològic
Erica arborea

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres.

Etimològic
Erica scoparia

Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc.

Etimològic
Eriçat, eriçada

Cobert de pèls rígids.

Plantes vasculars
Ericoide

Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc.

Plantes vasculars
Erigeron

En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vella en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gerontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies.

El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1735.

Etimològic
Erinacea

Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons.

Etimològic
Erinacea anthyllis

Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea.

Etimològic
Erinacea pungens

Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants.

Etimològic
Eriòpode

Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium).

Plantes vasculars
Erodium

Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au.

Etimològic
Erodium botrys

Del grecollatí botrus o botrys (la artemísia, o potser el donzell), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Erodium cavanillesii

Dedicada al botànic valencià Cavanilles.

Etimològic
Erodium chium

De l'adjectiu grecollatí chius, -a, -um (de l'illa de Quio, al mar Egeu).

Etimològic
Erodium ciconium

Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au.

Etimològic
Erodium cicutarium

Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Erodium glandulosum

Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos.

Etimològic
Erodium jacquinianum

Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional.

Etimològic
Erodium laciniatum

Del llatí laciniatus, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles.

Etimològic
Erodium macradenum

Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos.

Etimològic
Erodium malacoides

Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva.

Etimològic
Erodium moschatum

Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, -ou, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum. -i, en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests i altres animals.

Etimològic
Erodium petraeum

Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres.

Etimològic
Erodium romanum

Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen.

Etimològic
Erodium rupestre

Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació.

Etimològic
Erodium tenuisectum

Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes.

Etimològic
Erodiun supracanum

Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles.

Etimològic
Erophila

Nom format del grec éar, éaros (primavera) i phílos (amic, el que ama), és a dir, amant de la primavera.

Etimològic
Erophila verna

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), fent-ne referència a l'època de floració.

Etimològic
Eruca

Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta crucífera, probablement la ruca (Eruca vesicaria). Segons St. Isidor de Sevilla, eruca seria una alteració d'urica (l'eruga).

Etimològic
Eruca sativa

Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors.

Etimològic
Eruca vesicaria

Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer.

Etimològic
Erucastrum

Nom format del gènere Eruca amb el sufix llatí -astrum, -i que té un significat despectiu de semblança incompleta, com quan diem borda a una planta que no és l'espècie autèntica, sinó una altra de semblant.

Etimològic
Erucastrum gallicum

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia, de França), sens dubte per haver-s'hi trobat la planta.

Etimològic
Erucastrum nasturtiifolium

Adjectiu compost de Nasturtium, antic gènere de les crucíferes, i folium, -ii (fulla), es a dir, de fulles semblants a les d'un Nasturtium.

Etimològic
Erucastrum pollichii

Dedicada al metge, entomòleg i botànic alemany J. A. Pollich (1741-1780), autor de la Historia plantarum in Palatinatu.

Etimològic
Ervum

Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa.

Etimològic
Ervum pubescens

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

Etimològic
Ervum ervilia

En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Etimològic
Ervum gracile

Forma neutra del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Ervum hirsutum

Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

 

Etimològic
Ervum lens

Del llatí lens, lentis, (la llentia).

Etimològic
Ervum nigricans

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

Etimològic
Ervum tetraspermum

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Etimològic
Eryngium

Del grecollatí eryngium, -ii, nom de diferents cards, principalment del gènere Eryngium.

Etimològic
Eryngium bourgatii

Dedicada pel naturalista francès A. Gouan al seu col·lega i metge Bourgati amb qui va herboritzar als Pirineus (1766-1767).

Etimològic
Eryngium campestre

Del llatí campestris, -e (propi dels camps cultivats), perquè s'hi troba freqüentment.

Etimològic
Erysimum

Del grecollatí erysimum, -i, en Dioscòrides, nom d'una planta medicinal per excel·lència, a la qual Plini anomena irio, probablement un Sisymbrium. El nom es fa derivar del grec erýo (salvar).

Etimològic
Erysimum aurigeranum

Aurigeranus, -a, -um toponímic format d'Augera, nom en llatí del riu Ariège, per haver-se trobat l'espècie al departament francès del mateix nom.

Etimològic
Erysimum australe

Del llatí australis, -e (del sur, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e.

Etimològic
Erysimum cheiranthoides

Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer.

Etimològic
Erysimum grandiflorum

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Etimològic
Erysimum grandiflorum subsp. collisparsum

Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar).

Etimològic
Erysimum hieracifolium

Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides.

Etimològic
Erysimum longifolium

Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles.

Etimològic
Erysimum ochroleucum

Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós).

Etimològic
Erysimum pumilum

Forma adjectivada del llatí pumilus, -i  (nan), per la seva curta alçària.

Etimològic
Erysimum repandum

Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles.

Etimològic
Erysimum sylvestre

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació.

Etimològic
Erysimum sylvestre subsp. pyrenaicum

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu) per la seva estació.

Etimològic
Erysimum virgatum

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. Els botànics han desviat una mica la traducció genuïna (llistat o ratllat) de virgatus, -a, -um, donant-li l'accepció de dret, com una verga o vara.

Etimològic
Esbessar-se

v. Caure una o més besses d’un arbre.

El Brull (Osona)

Etnobotànica
Escabre, escabra

Que és molt raspós (en deriva escàbrid-a, el qual significa llegerament escabre).

Plantes vasculars
Escapus

Peduncle florífer més o menys llarg i sense fulles, sobretot que neix d'un bulb o rizoma.

Plantes vasculars
Escariós, escariosa

De consistència membranosa i més o menys translúcid.

Plantes vasculars
Escarrassar

v. Caure de natural o fer caure les fulles d’una planta. El fred escarrassa els roures.

Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà)

Etnobotànica
Escassar

v. Podar un arbre.

Jou (Pallars Sobirà)

Etnobotànica
Esclatar

v. Obrir-se una flor.

Castelldans (Garrigues)

Etnobotànica
Esclerofil·la

Fulla sovint petita i endurida, pròpia de les plantes llenyoses mediterrànies.

Plantes vasculars
Escudet

Part terminal de les esquames d'una pinya, sovint boteruda o piramidal, l'única visible quan la pinya és tancada.

Plantes vasculars
Escuixat

m. Arbre que té alguna cuixa (bessa) trencada.

Montpolt (Solsonès)

Etnobotànica
Escutel·liforme

En forma de petit escut.

Plantes vasculars
Espàdix

Inflorescència de les aràcies en forma d'espiga gruixuda i més o menys carnosa que porta a la base flors generalment unisexuals i poc aparents. (en deriva espadiciforme).

Plantes vasculars
Espars

Dit de les fulles (i d'altres órgans) que neixen una a cada nus i es disposen més o menys helicoïdalment, de manera que cadascuna no se superposa exactament amb les immediates, superior i inferior.

Plantes vasculars
Espata

Bràctea que envolta l’espàdix.

Plantes vasculars
Espatulat, espatulada

Fulla que té forma d’espàtula.

Plantes vasculars
Esperó

Protuberància o bossa d’un sèpal o d’un pètal (tancada) que es prolonga cap endarrere del punt d’unió amb el pedicel floral, i que sol contenir el nèctar, fent així més difícil que l’insecte hi pugui arribar.

Plantes vasculars
Espiciforme

En forma d'espiga o que s’hi assembla.

Plantes vasculars
Espiga

Inflorescència formada de flors sèssils disposades al llarg d'un eix.

 

Inflorescència (un conjunt de flors) on les flors no tenen pedicel i es disposen al llarg d’un eix molt juntes unes de les altres, com ara les espigues de les gramínies.

 

Dit també de la part reproductora d'una planta amb aspecte d'espiga.

 

Plantes vasculars
Espigueta

Inflorescència (un conjunt de flors) de les gramínies que consta d’unes quantes flors (a vegades una de sola), dita també espícula; a la base d’una espigueta hi ha dues bràctees anomenades glumes. Diverses espiguetes solen créixer plegades i formen una inflorescència més complexa i grossa que s’anomena espiga.

Plantes vasculars
Espina

Apèndix rígid i molt punxent. (en botànica hom diferencia les espines pròpiament dites que es poden lignificar i portar fulles i flors, o sigui que de fet són tiges, dels agullons, les espines d’origen epidèrmic, menys rígides i que mai porta fulles ni flors, això si, també molt punxoses).

Plantes vasculars
Espiorc Tros de branca que es deixa a un arbre en esporgar-lo, o que queda quan d’aquella n’ha caigut una part important. Etnobotànica
Espora

f. Estructura unicel·lular haploide produïda en un esporangi. Tenen una forma més o menys esfèrica.

Briòfits
Esporangi

A les falgueres l’òrgan productor d’espores.

Plantes vasculars
Esporocarp

En alguns pteridòfits aquàtics, receptacle que conté els esporangis.

Plantes vasculars
Esporofil·le

Fulla fèrtil que porta els esporangis.

Plantes vasculars
Esquama

Apèndix o òrgan més o menys rígid en forma d’escata de peix, com ara les esquames de la base foliar d’algunes falgueres (en deriva esquamiforme: fulla que té forma d’esquama).

 

A les gimnospermes dit de les bràctees fèrtils dels estròbils o pinyes.

Plantes vasculars
Esquames ventrals

Esquames (f.) ventrals (adj.) Estructura uniestratosa, amb forma de fil·lidi, sovint hialina o vermellosa. Les esquames ventrals són freqüents a la cara ventral de les hepàtiques tal·loses.

Briòfits
Esquizocarp

Fruit indehiscent (que no s’obre espontàniament), provinent d'un pistil pluricarpel·lar, que a la maturitat es descompon en porcions (mericarps) que contenen cadascuna una sola llavor.

Plantes vasculars
Estam

Òrgan masculí de la flor; consta d’un filament que al capdamunt porta l’antera on es produeix el pol·len.

Plantes vasculars
Estaminodi

Estam estèril, ordinàriament reduït i de vegades transformat en una esquama, un nectari, etc.

Plantes vasculars
Estel·lat, estel·lada Plantes vasculars
Estendard

Pètal superior i més gros de les flors de les famílies papilionàcies i poligalàcies.

Plantes vasculars
Estigma

Part apical del pistil (o carpel) de la flor que rep el gra de pol·len.

Plantes vasculars
Estil

Al pistil (o carpel) de la flor part prima per damunt de l’ovari i que sosté l’estigma.

Plantes vasculars
Estilopodi

A les flors de les umbel·líferes, base engruixida dels estils que es conserva sobre el fruit.

Plantes vasculars
Estipel·la

Apèndix, a manera de petita estípula, que apareix en algunes fulles compostes a la base de cada folíol o segment principal.

Plantes vasculars
Estípit

- Tija llarga i gruixuda, sense branques, terminada en una roseta de fulles; com és ara el tronc de les palmeres.

- Peu més o menys rígid (d'una glàndula, etc.)

Plantes vasculars
Estípula

Apèndix semblant a una petita fulla (a vegades una espina) que hi ha a banda i banda de la base d’una fulla, al seu punt d’inserció. (en deriva estipular i estipulat).

Plantes vasculars
Estoló

Tija llarga sense flors que creix horitzontalment i a ran de terra (ajaguda), que arrela als nusos i pot donar lloc a plantes fulles. (en deriva estolonífer)

Plantes vasculars
Estoma

m. Estructura epidèrmica, present en molses i antocerotes, formada per dues cèl·lules reniformes que limiten una petita obertura.

Briòfits
Estròbil

Conjunt de peces fèrtils (esporofil·les o carpels) que s’insereixen helicoïdalment o cíclicament al llarg d’un eix (en deriva estrobilaci i estrobiliforme).

Plantes vasculars
Eucalyptus

Mot compost del grec eu (bé) i el verb kalýpto (cobrir), és a dir, 'ben cobert', perquè els pètals, soldats entre ells i de vegades també amb els sèpals, formen part de l'opercle, perfectament ajustat a l'hipant, que cobreix la resta de la flor i que es desprèn al moment de l'antesi.

Etimològic
Eucalyptus globulus

Del llatí globulus, -i, diminutiu de globus, -i (globus, esfera), pel calze globulós. Aquí, com a nom en aposició.

Etimològic
Euonymus

Euonymus és un nom grecollatí que vol dir 'nom de bon auguri'. En Teofrast i Plini, és un arbre que creix, entre altres llocs, a l'illa de Lesbos i que, en ser menjat pel bestiar, en provoca la mort. D'aquí l'atribució del nom per antífrasi. Sembla que es tracta del Rhododendron luteum (ericácies). Tanmateix, Linné, com molts altres autors, creia que la planta de què parlaven els antics era el boneter (Euonymus europaeus).

Etimològic
Euonymus europaeus

Del llatí europaeus, -a, um (de Europa), per la seva preferent habitació.

Etimològic
Euonymus latifolius

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament més amples que les d'un altre congènere.

Etimològic
Euonymus vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna.

Etimològic
Eupatorium

Del nom grec eupátor (bon pare), sobrenom de Mitrídates el Gran, rei del Pont (s. I aC), que, segons la llegenda, era un gran coneixedor de les plantes medicinals amb què es feia contraverins. Altres el fan derivar del grec eu (bo) i hépatos (fetge), perquè segons Dioscòrides i Plini, la eupatoria (Agrimonia eupatoria) es feia servir contra les afeccions del fetge.

Etimològic
Eupatorium cannabinum

Del llatí cannabinus, -a, -um, derivat de cannabis, -is (el cànem), per la semblança de les fulles amb les del cànem.

Etimològic
Euphorbia

Del grecollatí euphorbea, -ae, nom d'una lleteresa cactiforme de les muntanyes de Mauritània, potser Euphorbia resinifera, i del seu làtex. Segons Dioscòrides i Plini, fa referència al rei Juba II de Mauritània, que donà a la planta el nom del seu metge que n'havia descobert les virtuts; En canvi, Galè el relaciona amb l'heroi troià Euforbo.

Els autors prelinneans anomenaren Tithymalus la majoria de les Euphorbia, i reservaren aquest nom o també Euphorbium per a les cactiformes. El gènere linneà les comprèn totes.

Etimològic
Euphorbia amygdaloides

En Apuleu, és el nom d'una lleteresa i està format del grec amýgdalos (ametller) i el sufix -oídes (semblant a), per la forma de les fulles d'aquesta planta, semblants a les de l’ametller.

Etimològic
Euphorbia biumbellata

Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'amb dues umbel·les', per la inflorescència formada generalment per dues umbel·les superposades.

Etimològic
Euphorbia characias

Nom d'una lleteresa citada per Dioscòrides. Plini anomena amb aquest mot una espècie de canya. Del grec charakías (bo per fer tanques) derivat de charakíon (tanca, perxell). Potser, per la tija alta i erecta. Cadevall tradueix charakías per 'propi de les valls', relacionant-lo amb que l'espècie es fa en llocs calents i abrigats.

Etimològic
Euphorbia cyparissias

Nom grecollatí d'una de les lletereses en Dioscòrides i Plini. Del grec kypárissos (el xiprer), per les fulles fines i el seu posat que, d'alguna manera, recorden aquell arbre; és, com si diguéssim, xipreret. Per a Lobelius fou el Tithymalus cupresinus, i el T. cyparissias d'altres autors prelinneans.

Etimològic
Euphorbia exigua

Del llatí exiguus, -a, -um (petit, curt), per ser una planta molt petita.

Etimològic
Euphorbia flavicoma

Del llatí flavicomus, -a, -um (de cabells rossos), adjectiu compost de flavus, -a, -um (groc) i coma, -ae (cabellera), al·ludint a la inflorescència de color verd groguenc.

Etimològic
Euphorbia flavicoma subsp. brittingeri

Dedicada al naturalista alemany Christian C. Brittinger (1795-1869).

Etimològic
Euphorbia helioscopia

Nom grecollatí d'aquesta planta en Dioscòrides i Plini, i emprat per gairebé tots els botànics prelinneans. Mot compost del grec hélios (el sol) , i skopéo (jo miro), perquè la inflorescència gira seguint el curs diürn del sol.

Etimològic
Euphorbia lathyris

Nom que donà Dioscòrides a una lleteresa i que els autors prelinneans van identificar amb aquesta espècie.

Etimològic
Euphorbia nicaeensis

Adjectiu gentilici llatí que significa de la ciutat de Niça, perquè fou descoberta en aquesta regió.

Etimològic
Euphorbia nutans

Del llatí nutans , -antis, participi present del verb nutare (inclinar-se), per la tija capbaixa, que creix ajaguda.

Etimològic
Euphorbia paralias

Del llatí paralius, -a, -um i aquest del grec parálios (marítim, costaner), perquè es fa vora el mar. És el Tithymalus paralius dels autors prelinneans.

Etimològic
Euphorbia peplus

Del grec, péplos (mantell), nom d'una lleteresa en Dioscòrides, que els botànics prelinneans identificaren amb aquesta espècie.

Etimològic
Euphorbia segetalis

Del llatí segetalis, -e (propi dels sembrats), perquè s'hi sol fer; derivat de seges, -etis (camp de cultiu).

Etimològic
Euphorbia serrata

Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels marges serrats de les fulles.

Etimològic
Euphorbia sylvatica

Del llatí sylvaticus, -a, -um (del bosc), perquè sol fer-se en llocs ombrosos.

Euphorbia terracina

De Terracina, ciutat italiana de la regió del Laci. És el Tithymalus marinus, folio retuso, terracinus de Barrelier.

Etimològic
Evonymus

Vegeu Euonymus.

Euonymus o evonymus és un manlleu llatí del grec euónymos, compost de eu (bo) i ónoma, -atos (nom). Segons les normes sobre nomenclatura botànica de l'ICN, els noms o epítets derivats de mots grecs que inclouen el diftong eu s'han de transcriure per eu a les formes llatinitzades, i no pas per ev.

En llatí clàssic no existien les lletres j i v, que es van introduir durant el Renaixement per poder distingir gràficament els sons semivocàlics d'i i u davant una altra vocal. Per això als diccionaris i en altres publicacions podem trobar la forma Evonymus. També convé saber que en llatí clàssic la u majúscula o capital  s'escriu "V". Així podem trobar escrit en una mateixa obra EVONYMVS  o Euonymus, seguint el criteri tipogràfic clàssic, sense cap ambigüitat ni contradicció; Vegi's C. Linné, Sys. pl. (1779), I. 554. Però, altres autors, tot seguint el criteri tipogràfic modern, deixen clar, fins i tot quan fan servir lletres capitals, no només com s'ha d'escriure sinó també com s'ha de pronunciar; Vegi's C. Bauhin, Pinax (1671), 428.

Etimològic
Exsert, exserta

Que sobresurt d'un òrgan; dit especialment dels estams que ultrapassen el periant, o dels pètals més llargs que els sèpals.

Plantes vasculars
Extravaginal

En algunes gramínies, dit dels brots que creixen per fora de la beina foliar, havent-la prèviament travessat (els rebrots extravaginals travessen per un costat la base de la beina inferior i porten a llur base una o més beines esquamoses, sense limbe, ovades o arrodonides) (és oposat a intravaginal).

Plantes vasculars
Extrors

Dit de les anteres situades al costat extern del filament, de manera que "miren cap enfora de la flor" (és oposat a intrors).

Plantes vasculars