Glossari general

Segons Dioscòrides i Plini, xanthium era el nom d'una mena de bardana, la infusió de la qual es feia servir per a tenyir de ros els cabells; del grec xanthós (groc).

Carl Linné va establir el gènere Xanthium en l'obra Species Plantarum en 1753.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert d'espines), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), pels fruits coberts de pues ganxudes.

Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), per viure a Itàlia i a altres terres del migdia d'Europa.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), en referència a les espines que hi ha gairebé sempre a la base de les fulles.

Strumarius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic derivat de struma, -ae (goll o gotirló) amb el sufix -arius, -a, -um (relacionat amb), perquè, vulgarment s'ha atribuït a aquesta planta la virtut de curar aquesta malaltia.

El botànic suís Carl Meissner (1800-1877) dedicà aquest gènere -sense respectar l'ortografia- a Bartomeu Xatart (1774-1846), farmacèutic i botànic de Prats de Molló, a la Catalunya nord.

Del llatí scaber, -bra, -brum (aspre, desigual), potser pels radis escabres de les umbel·les o per la tija, aspra al tacte per les restes de les veines foliars.

Nom del llatí botànic compost del grec xerós, -á, -ón (sec) i ánthemon, -ou (flor), en al·lusió a les bràctees escarioses de l'involucre.

El gènere Xeranthemum (compostes) fou establert per Tournefort (1764 i 1700) i validat en Linné (1753 i 1754), si bé el terme apareix per primer cop en l'obra de J. Bauhin & J.H. Cherler Historia Plantarum, 3: 25-26 (1651), on hom diu: “Gesnerus, el meu preceptor, l'anomenava [la ptarmica] xeranthemum per les inflorescències seques i escanyolides, fins i tot acabades d'obrir-se".

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que dura un any), perquè és una planta anual.

Del llatí inapertus, -a, -um (no obert), referit a les bràctees de l'involucre, a penes radiades.

Del grec xíphion, -ou, segons Dioscòrides, una planta de fulles estretes i acabades en punta, com una espasa, amb dos bulbs petits superposats i flors purpúries, pròpia dels camps de conreu; i segons Plini, una planta –en llatí, xiphium, -ii– d'arrel com una avellana i pròpia de llocs humits. Els botànics pre-linneans pensaven que es referien a algun Gladiolus. En grec, Xíphion és diminutiu de xíphos (espasa), és a dir, espaseta, nom vulgar català del Gladiolus italicus. De fet, gladiolus, -i en llatí també es diminutiu de gladius, -ii (espasa).

El gènere Xiphion fou establert per Tournefort (1694) i validat en Ph. Miller (1754) per a unes plantes que no tenen res a veure amb les dels dos autors antics. Tournefort diu que escollí aquest nom perquè havia quedat inútil en botànica, un cop les plantes a què l'havien aplicat els autors moderns s'havien transferit al gènere Gladiolus.

f. Conjunt de xops.

Arnes (Terra Alta)