Del grec alóe, -es –en llatí, aloe, -es i aloa, -ae–; segons Dioscòrides i Plini, nom d'una planta d'olor forta i amarga, que abundaria a l'Índia, d'on s'extreia un suc (el sèver o àloe) que es feia servir com a purgant i per a altres aplicacions. Els botànics creuen que es referien a vàries espècies d'àloe com A. vera, A. officinalis, etc.; aquesta, segons Cadevall, naturalitzada des d'antic als països mediterranis. El nom té, probablement, origen oriental, si bé alguns autors en discrepen; com ara Tournefort, que el fa venir del grec hals, halós (la mar), perquè aquestes plantes viuen properes al mar.
El gènere Aloe fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).