Glossari general

Del llatí tripolium, -ii, nom (aquí en aposició) d'una planta no ben determinada, potser el turbit (Opercullina turpethum), una convolvulàcia.

En honor del botànic alemany H. M. Willkomm (1821-1895), que herboritzà a la Península Ibèrica, a la flora la qual dedicà la millor part de la seva obra.

Nom format del gènere Aster, pres com a gènere tipus de la família.

El nom en francès Composées (Compostes), al·ludint a la disposició de nombroses flors totes juntes en un mateix receptacle, és el que Michel Adanson (1727-1806), en la seva obra Familles des Plantes (1763-64), va donar a una de les 58 famílies del seu sistema de classificació natural. En el sistema de nomenclatura actual, basat en el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica (ICBN, sigles en anglès), segons el qual els noms de família s'han de basar en un nom de gènere, aquesta família rep el nom d'Asteraceae (Asteràcies), amb la consideració de nom alternatiu, i el nom de Compostes -llatinitzat Compositae- es conserva com a plenament vàlid (nomen conservandum).

Que té forma d’estrella.

Del llatí tardà asteriscus, -i, (petit estel, signe volat que als escrits indica alguna cosa), manlleu del grec asterískos, diminutiu d'astér, -erós (estel); al·ludint a l'involucre radiat dels capítols.

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic), és a dir que viu a l’aigua o prop d’aquesta; pel seu lloc d'habitació preferent.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o de la costa), per l'estació preferent de la planta.

Mot format del grec astér, -éros (estrella) i línon, -ou (lli), perquè és una planta menuda que sembla un llinet de flors estrellades. És el Lysimachia Linum
stellatum de Linné que, al seu torn el va prendre del Linum minimum stellatum de C. Bauhin. Més endavant, Hoffmannsegg i Link l'anomenaren Asterolinon stellatum.

Linum stellatum és un sintagma llatí que significa literalment 'lli estrellat', perquè la planta s'assembla al lli i té el calze de la flor obert com un diminut estel de cinc puntes. El nom genèric n'és la traducció literal al grec.

Del grec astrágalos, nom d'una lleguminosa en Dioscòrides; segons uns autors, seria del gènere Astragalus i, segons uns altres, del gènere Lathyrus. Astrágalos també és el nom en grec d'un os del tars del peu, al·ludint a la forma del llegum en algunes espècies, com Astragalus hamosus.

Del llatí arista, -ae (aresta, espina), pels pecíols persistents i terminats en aresta espinescent.

En llatí, cicer és cigró o ciuró, pel llegum inflat més o menys semblant al d'aquella planta, també lleguminosa.

Del verb llatí deprimere, el participi passat és depressus (aixafat); per ser planta cespitosa.

Del grec epiglottís, pel llegum de forma més o menys semblant a l'epiglotis, tapa o part superior de la glotis.

Del grec glykýs (dolç) i fýllon (fulla), per la semblança de les fulles amb les de la regalèssia.

Del llatí hamus (ham, ganxo), per la forma dels llegums encorbats que s'hi assemblen.

Del llatí incanus (canós, blanquinós) pel toment canós i sedós de la planta.

Del grec makrós (llarg i gruixut) i rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

De Massilia, nom llatí de Marsella, al·ludint a la regió on habita.

Del llatí Mons Pessulum, nom de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, on es va trobar la planta.  Mospeliensis i monspeliacus són altres epítets sinònims.

Adjectiu del llatí botànic que significa 'amic del guix'; del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amic), per preferir les terres guixenques.

De Narbona, en la antiguitat Narbo Marcius, on va ser trobada.

Del grec pénta (cinc) i glottís (la glotis,el gargamelló), pels cinc llegums que ordinàriament presenten els capítols.

Del llatí purpureus (del color de porpra), pel que tenen les flors.

Del grec skorpíos (l'escorpí) i eidés, de eídos (semblant), pel llegum arquejat que simula la cua d'aquell aràcnid.

Vol dir sempre verd. Del llatí semper (sempre) i virens, participi present de vireo (reverdir), pel color verd cendrós de la planta bastant durador per efecte de la persistència dels pecíols.

Gentilici del llatí medieval que significa 'de Catalunya', pel seu lloc d'habitació.

Del llatí de sesamum i aquest del grec sésamon; per la forma del llegum, que recorda la del sèsam.

Del llatí stella (estel o estrella), pels llegums estesos i radiants.

Que poques vegades té dues flors. Dels prefixos llatins sub- (poc, no prou) i bi- (dos), i del substantiu flos, floris (flor).

Del grec tragákantha, de trágos (el boc) i ákantha (espina), al·ludint-se als pecíols espinescents i fortament vulnerants.

Del llatí variabilis (variable), pel seu polimorfisme.

Nom en llatí medieval de la imperatòria (Peucedanum ostruthium). Segons sembla, astrantia estaria emparentat amb struthion, nom grecollatí que els antics donaven a l'herba sabonera, sobre tot Saponaria officinalis, però també Gypsophila Struthium. Gesner y Lobelius anomenaven Astrantia nigra a l'Astrantia major de Linnè. Segons aquest i altres autors, el nom genèric procediria del grec ástron, -ou, (astre, estel), i antíos, -a, -on (que està davant, a la vista, obvi), per la forma tan elegant de l'involucre de la inflorescència, sobre tot de la A. minor.

Del llatí major, majus (més gran), per les proporcions relativament majors de la planta.

Del llatí minor, -oris (més petit), per ser relativament més feble i de menor talla que l'altra espècie.

Del grec astér, astrós (estel) i karpós (fruit), al·ludint a la disposició estrellada del fruit.

del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

adj. Que s'aprima o s'estreny gradualment.

Que s’aprima cap a l’àpex.

v. Tallar un bosc arreu o gairebé.

Lladó (Alt Empordà)

Segons Linné, en l'Hortus cliffortianus... (1737), és el mêon Athamantikón de Dioscórides, dit també Athamanta o Athamanticum; el que més tard, en Species plantarum... (1753), on crea aquest nou gènere, anomena Athamant[h]a Meum. Segons Plini, es diu així perquè el de més bona qualitat creix en Atamània, regió grega al sud de l'Epir, o bé perquè el va descobrir Atamant, rei de Tebas.

Derivat del grec átraktos,-áktou (fus), atractylis, -ylidis és el nom grecollatí que Dioscòrides i Plini el Vell donen a una planta espinosa de flors grogues, en capítols també espinosos que naixen a l'extrem d'una tija gairebé nua, que las dones feien servir com a fus. La majoria dels autors creuen que es tractaria d'un Carthamus, potser C. lanatus.

El nom genèric Atractylis fou establert per Linné en 1737 i validat en 1753 i 1754 sense cap aclariment, per a plantes que res tenen a veure amb l'anterior, en substitució de Crocodilodes de S. Vaillant. Més endavant, Bubani, derivant-lo d'aquest, l'anomenà Crocodilina.

Del llatí cancellatus, -a, -um (en forma d'enreixat o gelosia), al·ludint a la trama que formen les bràctees externes del periclini.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa alçària de la planta.

En llatí, nom que Plini dona a l'armoll, una mena d'hortalissa (Chenopodium album). Segons Cadevall, seria una corrupció llatina del mot atráphaxis, emprat pels clàssics grecs i llatins, que significa no comestible.

Del grec hálimon, segons Dioscòrides, nom d'aquesta planta, el salat blanc, a què C. Bauhin anomenà Halimus latifolius sive fruticosus, i d'on Linné el prengué com a nom específic. El nom prové del grec hálimos, -ou (marí, salat) perquè és planta que sol fer-se al litoral.

Del llatí hastatus, -a, -um (armat amb llança o que s'hi refereix), derivat de hasta, -ae (pica, llança), per les fulles hastades, és a dir, amb l'àpex en punta i amb lòbuls divergents a la base.

Del llatí hortensis, -e (dels horts o jardins) derivat de hortus, -i (jardí, hort), per ésser cultivada als horts com a planta culinària.

Adjectiu compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i ánthos, -ou (flor), al·ludint a les flors menudes d'aquesta planta.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès), per les branques molt obertes.

Epítet del llatí botànic format amb portulaca i el sufix grec -eidés (semblant a), llatinitzat com -ides, per la seva semblança amb la verdolaga (Portulaca oleracea). És la Portulaca marina dels autors pre-linneans.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la tendència de les tiges a ajeure's.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa, guarnit de roses), pel color rosat que sol prendre la inflorescència.

Tornabeneus, -ei és el cognom llatinitzat del botànic sicilià Francesco Tornabene (1813-1893), autor de diverses obres sobre la flora de Sicília, a qui V. Tineo dedicà aquesta planta.

En grec, l'adjectiu átropos, -on vol dir implacable, inexorable. D'altra banda, Átropos, -ou és el nom de la més gran de les tres Moires (Parques, en llatí), personificacions mitològiques del destí, que regulaven la vida dels humans, des del naixement fins a la mort, per mitjà d'un fil que Cloto filava, Làquesis amidava i plegava, i Àtropos tallava inexorablement amb les ominoses tisores quan considerava que la vida havia arribat a la seva fi. Sens dubte, fa al·lusió al seu efecte letal, ja que que els fruits d'aquesta planta causen la mort de qui els menja.

Linné, que preferia noms d'origen clàssic, va establir Atropa com a nom d'aquest gènere en substitució de Belladonna de Tournefort, que va conservar com a nom específic.

Segons Clusius, Bella donna era el nom vulgar italià del seu Solanum lethale. Segons la Viquipedia en italià, a l'època del Renaixement, les dames italianes feien servir un col·liri basat en aquesta planta per fer ressaltar els ulls, ja que induïa la dilatació de les pupil·les. Tournefort el va fer servir com a nom del gènere i Linné el va conservar com a nom específic, donant com a explicació que els fils que tallava Átropa, els havia filat una bella dona.

f. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos.

Viladrau (Osona)

m. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos.

Jesús (Baix Ebre)
Ossera (Alt Urgell)
Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

m. Albercoc. Fruit de l'abercoquer.

Alfara de Carles ((Baix Ebre)

f. Fruit de l’alberginiera.

Prat de Comte (Terra Alta)

m. Alzinar d'alzines joves.

L'Auleda, a Darnius(Alt Empordà)

m. Alzina (aulina) petita.

Tortellà (Garrotxa)

f. Aulina (alzina) petita.

Tortellà (Garrotxa)
Pla de l'Estany. Aulinai

m. Bosc d’aulines (alzines).

Entreperes (Garrotxa)
Mieres (Garrotxa)
Monars (Ripollès). Olinar

f. Aulina (alzina) grossa.

Pujarnol (Pla de l’Estany)

f. Oliva. Fruit de l'olivera.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Bot (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Baix Ebre)

m. Oliverar. Camp d'oliveres.

Arnes (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Prenyanosa (Segarra). Aulivar, aulivaret.
Roquetes (Baix Ebre)
Tortosa (Baix Ebre)

m. Classe d'auliver (olivera).

Tortosa (Baix Ebre)

f. Classe d'aulivera (olivera).

Tortosa (Baix Ebre)

m. Oliverar. Camp d'oliveres.

Orcau (Pallars Jussà)

m. Arbre. Vegetal llenyós.

Batet de la Serra (Garrotxa)
Beget (Ripollès)
Faitús (Ripollès)
Els Hostalets d'en Bas(Garrotxa)
Molló (Ripollès)
Montagut (Garrotxa). Pas dels Aures o Pont dels Aures, de la Ribera de Sant Aniol

f. Petit lòbul, com si fos una orelleta, situat a la base dels fil·lidis.

Apèndix foliaci, generalment petit, de forma més o menys semblant a una orella.

adj. Que té aurícules.

adj. Dit de la planta monoica amb els dos òrgans sexuals (arquegonis i anteridis) separats en rametes diferents sobre la mateixa planta.

m. Bosc d'auzines (alzines).

Ferreries (Menorca). S'Auzinar d'Alforí de Dalt

m. Nabiu. Fruit de la nabinera.

(Joan Coromines ho ha recollit al Rosselló)

m. Producte obtingut a partir de la resina d'avet.

Boí (Alta Ribagorça). Iran (Alta Ribagorça)

m. Bosquet d'avellaners.

Espés de Baix (Alta Ribagorça)

És el nom que donaven els romans a la civada (A. sativa) i a la cugula (A. barbata).

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut), al·ludint als pèls llargs i abundants de la glumel·la inferior.

m. Bosc d'avets.

Àreu (Pallars Sobirà)
Bac de l'Avetar, al SO de Cavallera (Ripollès). Mapa de l'Editorial Alpina
Campelles (Ripollès)
Planoles (Ripollès).Hi ha el topònim L'Avetar
L'Avetar és un paratge al S de Pollegó Petit de Pedraforca (Berguedà), (mapa Serra del Cadí, Pedraforca, d'Editorial Alpina)
Saltega(Cerdanya)

m. Avet petit.

Boí (Alta Ribagorça)

f. Avetar. Bosc d'avets.

Topònim a una hora llarga de Benasc, camí de l'Hospital (Alta Ribagorça)
L'Avetosa ,forma part d'un topònim de Mentet (Conflent).

v. Fer viure de bell nou una planta per després plantar-la en un lloc definitiu.

Arbúcies (Selva)
La Jonquera (Alt Empordà)

f. Enforcadura d'un fil·lidi, o de qualsevol altre òrgan, amb el caulidi en què s'insereix.

Enforcadura d'una fulla (o d'un altre òrgan foliaci) amb la tija que la sosté (en deriva axil·lar).

adj. Relatiu o pertanyent a l'axil·la o situat a l'axil·la.

Dit de les rels que tenen un eix principal clarament més desenvolupat que els laterals.

Fuit carnós sense pinyol, ja que la part interna del fruit, l’endocarpi, també és carnosa, com ara el raïm o la tomata; com tots els fruits carnosos és indehiscent.

f. Mongeta tendra.

Les Borges Blanques (Garrigues)
La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat)
La Sénia (Montsià)

f. Comunitat de balques (bogues).

Riera del Balcar, cap a Albons (Baix Empordà). Enaigats p 332

m. Diminitiu de balcar.

Rec del Balcaret, cap a Pals (Baix Empordà). Enaigats pàg. 104

m. Comunitat de bàlecs.

Toses (Ripollès)

Dioscòrides menciona una planta, de nom ballóte, que hom identifica amb el malrubí negre (Ballota nigra). Es mot d'origen obscur. Algú el suposa derivat del grec balléin (evitar), per l'olor repulsiva de l'espècie susdita.

El gènere fou establert per Tournefort com Ballote -nom habitual d'aquesta planta, així com també Marrubium nigrum, entre els botànics de l'època-; però Linnè, en la revalidació, li canvià la grafia.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), al·ludint a l'indument de tota la planta, coberta de pel rígid i aspre al tacte.

Del llatí Hispanicus, -a, -um (d'Hispània, que per al romans era tota la Península Ibèrica), per haver-la coneguda d'Espanya abans que d'altres bandes; és el Marrubium hispanicum de Linné.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel to verd fosc de la planta.

Del llatí foetidus, -a, -um (repugnant), per la seva mala olor .

Que conté olis essencials antisèptics i tonificants de l'aparell respiratori

De balsamíne, nom grec d'una cucurbitàcia.

f. Fusta d’una planta que s’ha estovat i en tocar-la s’esmicola.

Vilabertran (Alt Empordà)

El nom d'aquest gènere apareix quasi simultàniament en Lobelius i Dodonaeus; Aquest últim explica que es diu així pel nom vulgar en alemany de la Barbarea vulgaris: “Sant Barberen Kraut”  o herba de Santa Bàrbara (patrona dels artillers i dels miners). Probablement perquè la planta s'havia fet servir per a calmar les ferides causades per les explosions.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), probablement per les fulles radicals, compreses entre B. vulgaris i B. praecox.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, patent), per les branques obertes.

Del llatí praecox, -ocis (precoç, primerenc) per tenir una floració primerenca.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix a l'inici de la primavera.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie relativament comuna.

Dit dels pèls que tenen apèndixs laterals curts.

f. Tanca feta amb malesa espinosa.

La Sénia (Montsià)

f. Comunitat de plantes espinoses.

La Farga de Moles (Alt Urgell)
Moià (Moianès)

f. Part inferior, a terra, de les paumeres (margalloneres).

El Lligallo del Gànguil (Baix Ebre)

Segons J. Cadevall, el nom va ser dedicat al botànic alemany Moritz Borkhausen (1760-1806); si bé altres diuen que ho fou al també alemany Johann Conrad Barckhausen o Barchusen (1666-1723), metge i professor de química a la universitat d'Utrecht. Tanmateix, altres fonts, atribueixen la dedicatòria al metge i botànic alemany Justus Christian Gottlieb Willibald Barckhausen (1748–1783).

El gènere Barkhausia de les Compostes fou publicat per Conrad Moench en 1794.

Vegeu Crepis setosa.

Vegeu Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia

m. Fruit d'espinavessa.

Vilanant (Alt Empordà)

v. Treure borrons.

Molló (Ripollès)

Gènere dedicat per Linné a Johann Bartsch (1709–1738), metge i botànic alemany, mort prematurament a la colònia holandesa de Surinam en 1738, on havia anat precisament a instàncies de Linnè.

El nom ha quedat fixat així en la nomenclatura, malgrat que la grafia correcta hauria estat Bartschia, d'acord amb el cognom de l'homenatjat, com reclamaven Rouy i altres. Probablement, Linné va encunyar el nom prenent com arrel la forma llatinitzada, Johannes Bartsius.

Perquè viu als Alps.

Vegeu Bellardia trixago.

adj. Relatiu o pertanyent a la base.

f. Part inferior d'un cos o d'un òrgan.

Dit de les anteres inserides per llur base al filament de l’estam (oposat a dorsifix).
Dit del pèl unit per la base (oposat a medifix).

Carlo Allioni dedicà aquest gènere al metge i botànic bolonyès Ferdinando Bassi (1710-1774).

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), en botànica vol dir cobert de pel rígid i aspre al tacte, com és el cas d'aquesta planta peluda.

Epítet del llatí botànic compost dels mots llatins hyssopum, -i o hyssopus, -i (l'hisop) i folium, ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de l'hisop (Hissopus oficinalis).

Vegeu Echinopsilon reuterianus.

m. Indret moblat amb vegetació arbòria o no que dificulta transitar-hi. Acostuma a comportar una barrija-barreja de plantes.

Boí (Alta Ribagorça)
Caregue (Pallars Sobirà)
Malpàs (Alta Ribagorça)

f. Bosc de beços.

Vilallonga de Ter (Ripollès)

f. Bosc de beços.

Beceda d'en Cotet, de Vilallonga de Ter (Ripollès)

f. Bosc de beços.

Vallmanya (Conflent). La Beçosa
La Beçosa,al SE de Toés(Conflent)

m. Fruit d’arç blanc.

Talaixà (Garrotxa)

f. Base eixamplada d'un fil·lidi que envolta el caulidi.

Gènere dedicat a Carlo Antonio Lodovico Bellardi (1741-1826), botànic italià del Piemont.

Segons Plini, Trixago és el nom llatí del Chamaedrys dels grecs; Fabio Colonna, en el segle XVII, designà així aquesta espècie: Trixago apula unicaulis. D'ací pervé l'específic linneà.

Del llatí clàssic bellis, -idis (la margaridoia); es fa derivar de bellus, -a, um (formós, bonic).

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser planta anual.

Del llatí perennis, -e (durador, que dura sempre), per ser planta perenne.

Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació preferent.

m.Gla. Fruit d'una planta del gènere Quercus.

Beniure (Pallars Jussà)
Espés de Baix (Alta Ribagorça)
Estall (Baixa Ribagorça)
Salanova (Baixa Ribagorça)

m. Gla de roure.

Tortosa (Baix Ebre)

f. Gla gla de malla (coscoll).

Cardell (Baix Cinca)
Santa Maria de Meià (Noguera)
La Sénia (Montsià)

Del nom del gènere Berberis.

Del llatí medieval berberis, i aquest, de barbarís, nom en àrab del coralet (Berberis vulgaris). Segons J.Cadevall, del grec bérberi (petxina petita), al·ludint a la forma còncava dels pètals.

De l'Etna, pel seu hàbitat.

Perquè és l'espècie més comuna.

f. Protuberància, més o menys arrodonida, a la superfície d'un òrgan

m. Protuberància feta a la soca o branca d'un arbre.

La Farga de Moles (Alt Urgell)
Lliurona (Alt Empordà)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Borruga.Valldarques (Alt Urgell)

adj. Que té berrugues.

f.Soca que neix de la rabassa d'un arbre o branca gruixuda que neix de l'enforcadura.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Amer (Selva)
Arbúcies (Selva)
Camprodon (Ripollès)
La Farga de Moles (Alt Urgell)
Osor (Selva)
Rocabruna (Ripollès)
Santa Fe de Montseny (Vallès Oriental)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Tortellà (Garrotxa)

m. Arbre que ha posat diverses besses.

Aiguaviva (Alt Penedès)
La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
La Jonquera (Alt Empordà)
Romanyà de la Selva (Baix Empordà)
Vilada (Berguedà)
(Solsonès)

Del llatí beta, -ae (la bleda).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta comuna, molt cultivada a Europa.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa a la vora del mar.

Betonica o vetonica és un nom d'origen obscur amb què els llatins anomenaven una planta que podria ser la Betonica officinalis. Segons Plini, a la Gál·lia li deien així perquè era una herba que feien servir a Hispania els vetons, un poble d'origen celta. De Theis diu que és un error i que el nom ve del celta ben (cap) i ton (bo), per les suposades qualitats cefàliques i esternutatòries de la planta.
 

Veieu Stachys officinalis.

De betula, -ae, nom en llatí del bedoll. Segons Théis, relacionat amb betu, nom celta d'aquest arbre.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color blanc del tronc.

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, que penja), per les branquetes penjants.

Del llatí pubescens, -entis, participi de present del verb pubescere (sortir el borrissol de la pubertat), derivat de pubes, -is (pèl moixí o borrissol dels adolescents), perquè aquesta planta té les branquetes pubescents.

Del llatí verrucosus, -a, -um (ple de berrugues), perquè solen estar cobertes de berrugues.

De Betula, nom del gènere tipus d'aquesta famí­lia.

Paraula composta del llatí bis (dues vegades) i dens, dentis (la dent), per les dues o més arestes amb que terminen els aquenis

Del llatí cernuus, -a -um (inclinat, capbaix, penjant), com nutans, per estar així els capítols.

Del llatí frondosus, -a, um (frondós, amb moltes fulles), probablement per les bràctees folioses dels capítols.

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i alternans, -antis (alternant), per la disposició de les fulles a la tija.

Del llatí tripartitus, -a, -um (dividit en tres parts), pel caràcter general de les fulles superiors dividides en tres segments.

adj. Compost de dues capes de cèl·lules.

Dit de l’òrgan dividit en dos lòbuls fins a menys de la meitat de la seva longitud.

Del llatí biforis, -e o biforus, -a, -um (de dues portes o porta de dues fulles), adjectiu compost de bis (dos cops) i foris, -is (porta), per les obertures o forats que presenta la part comissural de cada mericarpi del fruit dídim, que en realitat és un sol orifici dividit en dos pel connectiu.

Del llatí radians, -antis (radiant, que emet raigs de llum), per la forma de les flors externes amb pètals desiguals, els més grans radiants cap a l'exterior de les umbel·les.

Del llatí testiculatus, -a, -um (que té testicles), pels mericarpis del fruit en forma de testicles o bosses. Luci Apuleu anomena testiculata herba al melcoratge mascle (Mercurialis annua).

Adornar un element (collar, bastó, saler...) amb pintura o una navalla.

Dit de les flors que tenen només dos plans de simetria perpendiculars entre ells

adj. Que té dos nervis.

adj. Doblement pinnat.

Del llatí bis (dues vegades) i scutella, -ae (plat petit)  diminutiu de scuta, -ae (plat), per la silícula formada per dos platets.

Auriculatus, -a, -um és un neologisme botànic format del llatí auricula, -ae (orella) i el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla), per la forma de les fulles caulinars.

Del llatí cichorium, -ii (xicoira) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les seves fulles pinnatífides amb les d'aquella composta.

Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, pulit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint-se a la superfície ordinàriament llisa de les silícules, en contraposició a B. auriculata i B. cichoriifolia, que la tenen, generalment, tuberculosa.

Del llatí bis (dues vegades, doble) i serrula, diminutiu de serra (la serra), pel llegum serrat pels dos marges.

En grec, pélekys és una destral de dos talls, insistint en la idea etimològica de biserrula. El mot llatí pelecinos o pelecina significa una herba perjudicial als sembrats.

m. Fruit de la bitxera.

Vilafant (Alt Empordà)

Blackstonia, -iae és un nom del llatí botànic encunyat per l'apotecari i botànic anglès W. Hudson (1730-1793) per a honorar el seu col·lega John Blackstone (1713-1753), estudiós de la flora anglesa, autor de "Fasciculus plantarum circa Harefield sponte nascentium..." (1737) i "Specimen botanicum..." (1746).

Del llatí clàssic perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles). Els botànics, però, van ampliar el camp semàntic d'aquest adjectiu aplicant-lo a plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe; tant per al cas del que actualment anomenem fulles amplexicaules o connates com per a les pròpiament perfoliades. El prefix llatí per-, entre altres, té el significat "a través de" que és el que s'aplica al terme botànic; però també pot afegir un sentit augmentatiu o superlatiu a la idea simple del radical foliatus, -a, um (foliós, de fulles abundants), com en el cas del terme clàssic.

Adjectiu del llatí botànic format pel prefix privatiu in- i l'adjectiu perfoliatus, -a, -um (de fulles perforades [per la tija]), perquè les fulles són lliures o només lleugerament connates.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), epítet aplicat a plantes de floració o fructificació tardana.

Dit de la fulla tova que es doblega fàcilment (oposat a coriàcia).

f. Classe de figa.

Cocentaina (Comtat)
Corona (Eivissa)
Formentera

f. Classe de figa.

Formentera

m. Classe de blat.

Lliurona (Alt Empordà)

m. Conjunt de blets.

Castellnou d'Olugues (Segarra)

f. Obertura de la càpsula.

f. Bola d’alga dels vidriers (posidònia) aplegada a la platja.

Cadaqués (Alt Empordà)

m. Boix que es fa les ombries (obagues). Era més gros que els altres i molt buscat pels cullerers.

Tortosa (Baix Ebre)

f. Mata o mates de boix.

Bruguera (Ripollès)

f. Comunitat de boixos.

Vall de Boixadar, de la regió d'Allà Dins, als Monegres (Baix Cinca).

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Josa de Cadí (Alt Urgell)
Saldes (Berguedà)
Faitús (Ripollès)
El Boixader, de Vilallonga de Ter (Ripollès)
Mas Boixader, de Tregurà (Ripollès)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Bóixols (Pallars Jussà)

f. Comunitat de boixos.

La Jonquera (Alt Empordà)
Pardines (Ripollès)
La Vola (Osona)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Adraén (Alt Urgell)
Albet (Alt Urgell)
Gavarra (Alt Urgell)
Les Llacunes (Pallars Sobirà)

f. Boixeda. Comunitats de boixos.

Sapeira (Alta Ribagorça)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Beniure (Pallars Jussà)

m. Boixeda. Comunitat de boixos, sobretot quan és formada per algunes mates.

Cerler (Alta Ribagorça)
Santa Maria de Meià (Noguera)
Taús (Alt Urgell)
La Valldan (Berguedà)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Batet de la Serra (Garrotxa)
La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat)
Roquetes (Baix Ebre)
La Sénia (Montsià)

f.Boixeda. Comunitat de boixos.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Roquetes (Baix Ebre)
Toses (Ripollès)

m. Matoll de boixos.

Boixetera, indret de Pardines (Ripollès).

f. Matoll de boixos

Topònim del terme de Pardines (Ripollès)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Adraén (Alt Urgell)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Biasques (Baixa Ribagorça)
Bonansa (Alta Ribagorça)
Buielgues (Alta Ribagorça)
Fontjamina (Alta Ribagorça)
Montiberri (Alta Ribagorça)

Probablement del grec bolíon (boleta), diminutiu de bólos (bola), fent referència a la forma globosa de la zona proximal de la silícula.

Del llati asper, -a, -um (aspre); al·ludint a les fulles i silícules que són híspides o setoses.

m. Boll. Pellofa que cobreix el gra del cereal.

L’Albiol (Alt Camp)
Mont-ral (Alt Camp)

Nom dedicat per Reichenbach al botànic J. L. Bonjean, apotecari de Chambéry, autor de la Flora de Savoia.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Aquesta família pren el nom del gènere Borago.

De borago o borrago, -inis, nom en llatí medieval de la borratxa (Borago officinalis). Alguns autors, com ara Cadevall, pensen que el mot prové de l'àrab abu-aráq (pare de la suor, sudorífic) per les virtuts sudorífiques de la borratxa. Altres el fan derivar del llatí burra, -ae (borra, gerga), per l'indument de les fulles. Segons Benito Valdés, estaria relacionat amb el mot grecollatí corrago, -inis, que apareix amb variants tant al Pseudo-Dioscòrides com al Pseudo-Apuleius i que es fa servir a Lucània (sud d'Itàlia).

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

m. Arbre de soca buidada amb una cavitat que no es veu des de l'exterior.

Banyeres (Baix Empordà)
La Cellera (Selva)
L'Esparra (Selva)
La Jonquera (Alt Empordà)
Mieres (Garrotxa)
Pruit (Osona)
Riudarenes (Selva)
Santa Margarida de Bianya (Garrotxa)
Pla de l'Estany

m. Que no fa fruit o el fa dolent o petit. Oposat a ver o de llei.

Gandesa (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Prat de Comte (Terra Alta)
Pujarnol (Pla de l’Estany)
Vilanova de Prades (Conca de Barberà)

m. Arbre silvestre que no s'ha empeltat, especialment aplicat als ullastres.

Arnes (Terra Alta)
Rossell (Baix Maestrat)

m. Conjunt nombrós de bordissos.

Rossell (Baix Maestrat)

adj. Que no és de bona mena. Una pomera bordissenca.

La Prenyanosa (Segarra)

f. Classe de figa.

Formentera

f. Flor de pi blanc.

Sant Francesc de Formentera (Formentera)

f. Fulla de borraina (borratja).

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Gemma d'una planta llenyosa.

Gandesa (Terra Alta)
Montan de Tost (Alta Urgell)
Santa Fe de Montseny (Vallès Oriental)
Verdú (Urgell)

f. Pinyes.

Boí (Alta Ribagorça)

v. Treure borró de les plantes.

La Jonquera (Alt Empordà)

f. Pinya de pi negre.

Boí (Alta Ribagorça)

m. Arbre que ha posat berrugues (borrugues).

Valldarques (Alt Urgell)

m. Lloc poblat d'arbres.

Boí (Alta Ribagorça)
Can Geli del Bosc,a Darnius (Alt Empordà)

m. Màquia.

Mont-roig del Camp (Baix Camp)

m. Productes del bosc.

Vall d'Arques (Alt Urgell). Enguany hi ha boscam: englans i alzines.

v. Poblar d'arbres un terreny.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

m. Indret moblat amb vegetació que no arriba a ser arbòria i dificulta transitar-hi.

Espés de Baix (Alta Ribagorça)

m. Cobert de bosc.

Biscarri (Pallars Jussà)

f. Bosc espès i gran.

La Jonquera (alt Empordà)
Lliurona (Alt Empordà)
Olzinelles (Vallès Oriental)
Sadernes (Garrotxa)

f. Classe de pera de poca qualitat.

Cocentaina (Comtat)

m. Bosc més aviat petit.

Agullana (Alt Empordà)
Vilanant (Alt Empordà).Bosquet de Baix. Alzines Grosses del Bosquet.

adj. Planta silvestre. Figueres bosquetanes.

El Port de la Selva (Alt Empordà). Figueres bosquetanes

m. Jaç. Fullaraca que serveix de llit al bestiar.

Guardamar (Baix Vinalopó)

Òrgan foliaci situat vora les flors, generalment de foma, mida, coloració, etc. diferents que les de les fulles normals. (en deriva bracteat i bracteïforme).
Fulla modificada, més petita que les normals, que creix entremig de les flors. A les compostes hom parla de bràctees involucrals per anomenar les bràctees externes del capítol, les que engloben i protegeixen el conjunt de flors; alguns gèneres de compostes també tenen petites bràctees entremig de les flors.
En algunes monocotiledònies, com a les famílies de les ciperàcies i de les gramínies, on les flors no tenen sèpals ni pètals, hom parla de bràctees per anomenar les peces que porten i protegeixen estams i carpels.

Bràctea petita. Són presents a les inflorescències en umbel·la de les umbel·líferes, a les inflorescències de les labiades.

f. Ramificació gruixuda del tronc d'un arbre i , també, les ramificacions importants d'aquesta.

Agullana (Alt Empordà)
Fonollosa (Bages)
Iran (Alta Ribagorça)

f. Conjunt de branques d'un arbre.

Amer (Selva)
Solius (Baix Empordà)
Viladrau (Osona)
Vilafreser (Pla de l'Estany)

m. Planta de moltes branques.

La Vola (Osona)

m. Conjunt de branques d'un arbre.

Llinars del Vallès (Vallès Oriental)

adj. Vegetal de moltes branques.

Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà)
Vilada (Berguedà)
(Pla de l’Estany)

m. Última ramificació del brancatge d’una planta llenyosa.

Santa Coloma de Farners (Selva)

Del llatí brassica (la col). Segons J. Cadevall, ha estat molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula. S'ha dit si ve del celta bresic, que significa "col". L'origen és incert; el màxim que es pot fer és assenyalar la forma grega bráske interpretada krámbe (la col).

En llatí, asper, aspera, asperum és aspre, desigual, que no és llis ni pla; i folium és fulla. Fulles de tacte aspre.

Forma diminutiva del llatí fruticosus; de frutex (arbust).

Del llatí laevigare (allisar, polir), pel tronc llis i glabre.

El napus de Columel·la també és nap, i aquí, en aposició amb Brassica, és com si diguéssim nap i col.

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors: mostassa negra, que és la medicinal.

Oleraceus, paraula que fa servir Plini, vol dir lleguminós; de olus, hortalissa, verdura, i també col.

Rapa, com rapum, significa nap en llatí.

Fa referència a un dels gèneres d'aquesta família, el gènere Brassica, al qual pertanyen algunes de les hortalisses més comunes i conreades des de l'antiguitat, com ara el nap, la col o la mostassa.

Cruciferae (crucíferes), terme botànic format amb els mots llatins crux, crucis (creu) i fero (jo porto), per la corol·la típica amb quatre pètals en forma de creu, era el nom sistemàtic d'aquesta família fins no fa gaire. Tanmateix, l'ús d'aquest terme segueix sent molt comú i encara s'admet en la nomenclatura oficial. De fet, l'obra Flora iberica encara el manté; i, en el DIEC, el terme brassicàcies remet a crucíferes.

m. Vegetal trencadís.

Àreu (Pallars Sobirà)
Boí (Alta Ribagorça)
Saurí (Pallars Sobirà)

Terme pendent de redacció.

m. Trosset de branca, especialment la seca que cau dels arbres.

Castenesa (Alta Ribagorça)
Josa de Cadí (Alt Urgell)
Ransol (Andorra)
Saurí (Pallars Sobirà)

f. Tros de sarment amb dos o tres ulls, que deixen a un cep en podar-lo, perquè creixi i doni fruit en l'any.

Arenys de Lledó (Matarranya)
Caseres (Terra Alta)

m. Vegetal trencadís.

Senyiu (Alta Ribagorça)

m. Malesar espès.

La Sénia (Montsià)

m. Bosc espès.

Roquetes (Baix Ebre)

f. Brolla.

Beniure (Pallars Jussà)
Biasques (Baixa Ribagorça)

f. Despulles d'una planta.

Cabrera d'Igualada (Anoia). De la brossa dels pins en fèiem carbonilla

f. Conjunt de brots tendres d'una planta.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

v. Una planta, treure brots nous.

Gandesa (Terra Alta). Alguns arbres brostaen.
La Sénia (Montsià)

v. Tallar els brots tendres dels ametllers.

Les Coves de Vinromà (Plana Alta)

m. Branquilló tendre.

Gandesa (Terra Alta)
Lliurona (Alt Empordà)
Montan de Tost (Alt Urgell)
Sous (Alt Empordà)

v. Treure brots.

Montan de Tost (Alt Urgell)

Gènere dedicat per Étienne P. Ventenat al metge i naturalista francès Pierre M. A. Broussonet (1761-1807), gran viatger, nat a Montpeller i corresponsal de Cavanilles.

Del llatí papyrifer, -ifera, -iferum (fèrtil en papirs, que en produeix), compost de papyrus, -i (papir) i fero (portar), perquè la fan servir, a l'Extrem Orient, per a fer paper.

f. Fruit de l’arç blanc.

Castellar de N’Hug (Berguedà)

f.Fruit d'arç blanc.

Castellar de N'Hug (Berguedà)

m. Vegetal trencadís.

Àreu (Pallars Sobirà)
Noarre (Pallars Sobirà)

Derivat del verb grec brýo (llucar i créixer en abundància), propi de la vegetació, bryonia és un mot grecollatí amb què Plini i Columel·la anomenaven plantes com la carbassina (Bryonia dioica) o el gatmaimó (Tamus communis).

Del grec dioikéo (viure separadament), format pel prefix di (dos) i oikós (casa), per ser planta que té les flors masculines en un peu i les femenines en un altre.

Gènere anomenat així per Sauvages en memòria de Georges Louis Leclercq, comte de Buffon (1707-1788), naturalista i zoòleg francès.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat), per les seves fulles subfiliformes.

Òrgan subterrani, popularment anomenat ceba o cabessa, que correspon a un tija especialitzada, curta i gruixuda, recoberta de fulles carnoses no fotosintètiques, amb rels a la part inferior i que anualment emet tiges aèries amb fulles verdes i flors.

adj. D'aparença semblant a un bulb, en general plantes amb els caulidis molt curts i els fil·lidis molt junts i còncaus.

m. Propàgul axil·lar amb aspecte de petit bulb.

• Òrgan de multiplicació vegetativa en forma de petita gemma o de petit bulb que neix sobre la part aèria de la planta, per comptes de les flors, format per una gemma envoltada de fulles gruixudes que contenen substàncies de reserva i que en caure dóna lloc a un nou individu.
• Petit bulb que neix lateralment d’un altre bulbil.

Gènere dedicat a Pierre Bulliard (1742-1793), metge i botànic francès, autor de Flora parisiensis (1774), Herbier de la France (1780) i d'altres.

Dedicada al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de J. P. de Tournefort. Fou el primer en establir una teoria de la reproducció sexual de les plantes i també l'introductor dels termes stamen (estam), òvul i ovari.

Del grec bouniás, -ádos, en llatí bunias, -adis, una espècie de nap comú (Brassica napus). Segons Cadevall, del grec bounós (puig o turó), al·ludint als llocs elevats on, de preferència, es troba.

Nom compost del llatí eruca, -ae (ruca), l'Eruca vesicària, i el sufix llatí -ago, que indica semblança o relació; és a dir, semblant a una eruca.

Quan aquesta planta de l'antic gènere Erucago va ser reclassificada al nou gènere Bunias, se li va mantenir el nom en aposició com a epítet específic. 

Del grec búnion, -ou, en llatí bunion, -ii; en Dioscòrides i Plini, nom d'una umbel·lífera que, segons els autors moderns, seria el Bunium ferulaceum.

El gènere Bunium fou establert per Linné en Species plantarum (1753).

Adjectiu del llatí botànic format del grec bolbós, en llatí bulbus (bulb, ceba silvestre) i kástanon (castanyer), fent referència al petit tubercle de la planta, semblant a una castanya.

Adjectiu del llatí botànic format del grec pachýs (gruixut) i poús, podós (peu), és a dir, de peus gruixuts, fent referència a la part inferior de la tija.

Paraula composta del grec boús, boós (el bou) i pleurón, óu (flanc, costat), es a dir, "costat de bou", per la nervadura de la fulla, segons es diu. En Plini, bupleuron, -i és el nom d'una planta espontània de les umbel·lìferes que, segons els autors, podria ser Bupleurum fruticosum, B. baldense, Anethum graveolens o Ammi majus.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), com el sinònim aristosus, -a, -um, per les bràctees apiculades o aristades.

L'adjectiu baldensis, -e és un neologisme del llatí botànic per referir-se al Mont Baldo (Itàlia), on és present aquesta planta.

Del llatí falcatus, -a, -um (com una falç, corbat), per les fulles sovint corbades.

Mot emprat per Plini; és el participi present del verb llatí fruticescere (llucar, fer brots), derivat de frutex, -icis (arbust), fent referència a les tiges molt ramificades que es van lignificant.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust), pel seu port brancallós o arbustiu.

En honor al botànic francès Louis Gérard (1733-1819), autor de la Flora galo-provincialis (1761).

Del llatí junceus, -a, -um (fet de jonc o semblant al jonc), fent referència a les branques flexibles, com de jonc.

Terme botànic format del llatí lancea, -ae (la llança) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles; terme sinònim de lanceolatum, aquest format amb lanceola, -ae, diminutiu de lancea.

Del llatí opacus, -a , -um (fosc, ombrívol), fent referència a les bràctees, que són opaques.

Del llatí praealtus, -a, -um (molt alt), per l'alçària de la planta, relativament gran.

Del llati praealtus, -a, -um (molt alt), mot format amb el prefix augmentatiu prae- i l'adjectiu altus, -a, -um (alt), per la seva alçada relativament gran en comparació amb altres espècies del mateix gènere.

Del llatí protractus, -a, -um (allargat), participi passat de protrahere (prolongar), fent referència a la forma de les fulles, més llargues que les d'altres congèneres.

Perquè té alguna semblança, potser l'aspecte de les flors, amb les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oides (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eidós (aspecte).

Adjectiu llatí derivat de gramen, -inis (gram, gespa), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies.

Del llatí rigidus, -a, -um (dur, rígid), pel tronc i fulles que són així.

Apuleu fa servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes amb fulles arrodonides, compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), aquí aplicat per les fulles caulinars perfoliades, més o menys ovades o suborbiculars.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix semi- (mig) i compositus, -a, -um (compost), perquè unes vegades fa umbel·les simples i altres, umbel·les compostes.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix llatí sub- (sota, gairebé, no del tot) i ovatus, -a, -um (oval), es a dir, quasi ovat, per la forma de les fulles caulinars.

Forma superlativa del llatí tenuis , -e (prim, delicat), per les branques filiformes.

m. Espiorc. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

m. Tros de llenya gruixut.

Cànoves (Vallès Oriental)
Fonollosa (Bages)
Horta de Sant Hoan (Terra Alta))
Margalef (Priorat)
Salo (Bages)

m. Buscall petit.

Mas de Barberans (Montsià)

De Butomus, nom de l'únic gènere d'aquesta família. La família Butomaceae fou establerta pel botànic francès C. F. Brisseau de Mirbel en Histoire Naturelle [...] des Plantes (1804).

Del grec boútomos, -ou, en Teofrast i altres autors nom d'almenys dues plantes que viuen als pantans i llacunes: el jonc florit (Butomus umellatus) i Carex riparia (Ciperàcies). Els autors coincideixen que ve del grec boús, boós (el bou o la vaca) i tomé (tall, nafra) o témno (tallar), però en interpretar el nom hi ha discrepàncies: Ambrosini diu que la planta es talla per fer el jaç dels bous; altres autors, com ara Cadevall, creuen més aviat que s'hauria de traduir com tallabou, perquè les fulles tallen i fan sagnar la boca del bestiar que en menja.

Adjectiu de llatí botànic format del llatí umbella, -ae (para-sol), diminutiu d'umbra, -ae (ombra), amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'hi assembla), és a dir, umbel·lat  o proveït d'umbel·les, al·ludint a la inflorescència en corimbe umbel·liforme.

Buxus, -i és el nom llatí del boix, en grec Pýxos, que hom fa derivar de pyknós (dens), perquè és de les poques fustes que no suren.

Adjectiu compost del llatí semper (sempre) i virens (que és verd), perquè tot l'any és verd.

f. Part inferior, a terra, de les paumeres (margalloneres).

Tortosa (Baix Ebre). La cabossa és com mel en bresca.

m. Raïm que es fa més tardà que els altres i queda sense collir al temps de la veremada.

Diccionari Alcover-Moll

Del gènere Cactus, mot que prové del grec káktos (card, herba espinosa) i que va passar al llatí com cactos, -i amb què Plini anomena la carxofa.

m. Classe d'albercoc.

Cocentaina (Comtat)

f. La branca d'un arbre fa cadira quan descriu un angle recte.

Saldes (Berguedà)

adj. Destinat a despendre's aviat de manera natural.

Del gènere representatiu Caesalpinia, dedicat a Andrea Cesalpino (1519-1603), professor a Pisa, metge del papa Climent VIII i autor de De plantis Libri XVI (1583). La família Caesalpiniaceae actualment es considera una subfamília de les Fabaceae: Caesalpinioideae.

De l'àrab qaqoullà, paraula que usa Serapio.

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), perquè viu als arenals costaners.

Del grecollatí calamintha, -ae, nom amb què els autors grecs i llatins anomenaven diferents plantes que fan olor a menta. Sens dubte, té relació amb el grec mínthe, -es (la menta); tanmateix, la primera part del nom, alguns la fan derivar del grec kalós, -é, -ón (hermós, bell) i altres, potser amb més criteri, la fan derivar del grec kálamos, -ou (la canya).

Del grecollatí clinopodium, -ii mot molt antic d'una planta que Dioscòrides i Plini descriuen con una petita mata amb flors en verticils i semblants als peus dels llits antics, que els botànics suposen que era l'alfàbrega boscana o clinopodi (Clinopodium vulgare). El nom és compost del grec klíne, -es (llit), relacionat amb el verb klíno (inclinar, ajaure) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (el peu).  
G. Bentham, en passar al gènere Calamintha el Clinopódium vulgare de Linné, en conservà el nom genèric com a específic.

Vegeu Satureja grandiflora.

És una de les Nepeta dels autors clàssics, i correspon a la Calamintha pulegii odore, sive Nepeta (Calamintha amb olor a poliol, dita també Nepeta), de C. Bauhin.

m. Part d’una soca que toca a terra.

Músser (Cerdanya)

Aquest nom és una forma diminutiva del mot llatí calendae, -arum (el primer dia de cada mes), com un petit calendari, potser pel fet que cada dia tanca els capítols amb la foscor i els obre amb la llum del sol, i que, a més, té un llarg període de floració.

Linnè va publicar el gènere en la segona edició de Species plantarum per a aquestes plantes, que Sébastien Vaillant havia inclòs al gènere Caltha.

Adjectiu del llatí botànic, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; fa referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Com altres noms de gènere creats per Adanson, aquest també té un origen i significat obscurs. Arcangeli ho va derivar de Chalep, nom d'Alep o Aleppo, ciutat de l'actual Síria. Efectivament, l'àrab halebi significa d'Alep (alepino). Cadevall, però, no en veu prou clara l'etimologia i suggereix una possible relació entre aquest nom genèric i el del cèlebre lexicògraf italià del segle XV, Ambrós Calepino. Referent a aquesta localitat oriental, recordem el Sorghum halepense, Pinus halepensis o Ruta chalepensis.

Del llatí irregularis, -e (no sotmès a regles), probablement per la variabilitat de les fulles.

Conjunt de peces estèrils de la flor que se situen per sota del calze, sovint amb la mateixa forma i color, per la qual cosa semblen sèpals; tanmateix es tracta de bràctees o estípules, o sigui fulles modificades.

Paraula composta del grec kályx, kálykos (el calze) i tomé (tall), perquè el calze, en la floració, abans de l'antesi, es divideix pel mig transversalment .

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), per les seves fortes espines.

f. Coberta membranosa que cobreix la càpsula. En general té una estructura cònica i s'acostuma a trobar quan la càpsula encara és jove.

De Callitriche, nom de l'únic gènere de la família.

Del grec kállos (bellesa) i thrix (cabell), pels troncs i fulles semblants a una cabellera. Dioscòrides i Plini fan servir el grecollatí Callíthrichos com a nom alternatiu per a asplenium, amb que denominaven la falzia de pou (Adiantum Capillus-Veneris), però també la falzia negra (Asplenium Adiantum-nigrum).

Linnè, en Philosophia botanica (1751), no inclou aquest nom genèric entre els procedents dels botànics antics i el relaciona amb “(Capillus thrìx) Pulcer [sic] kallòs”; Amb tota probabilitat, i de manera irreflexiva, el va transcriure de Fabio Colonna (1616), que, al text, l'escriu en ablatiu “pro Plinii Callitriche” –com indica la preposició– i el reitera per inèrcia "Callitriche Plinii” sobre el dibuix, en comptes de passar-lo a l'obligat nominatiu.

El diminutiu del llatí hamus, -i (ham) és hamulus, -i, que amb el sufix -atus, -a, -um (en forma de) fa aquest adjectiu que vol dir 'com un petit ham', per la forma ganxuda de les bràctees.

Del llatí stagnalis, -e (d'estany) derivat d'stagnum, -i (llacuna, estany), per la seva estació.

Del llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), per l'època de la seva florescència.

Del grec kallýno (escombrar), perquè, com els brucs i ginestells, també la bruguerola serveix per a fer escombres.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna, amplament difosa per la major part de l'hemisferi boreal.

Del grec kalathós (copa); en llatí, caltha vol dir calèndula i viola groga, fent referència aquí a la forma i al color de la flor.

Del llatí palus (llacuna, estany), pel seu hàbitat.

Nom compost del grec káyx, kálycis (calze) i stégo (cobrir, protegir), per les dues bràctees, bastant grans, que envolten el calze totalment o parcial.

Forma del genitiu plural del mot llatí sepes, -is (la tanca), es a dir, de les tanques,  per créixer-hi enramada.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana.

L’epítet específic soldanella -aquí nom en aposició-, és un diminutiu de l'italià soldo (moneda), nom derivat del llatí solidus, -i  (una moneda d’or) en referència a la forma arrodonida de les fulles. És la Soldanella marìtima minor de  C. Bauhin, d'on la va prendre Linné com a nom específic per a la seva Convolvulus soldanella.

Embolcall extern de la flor, format per sèpals, generalment verd i poc vistós.

• Dit d’unes excrescències que presenten les flors d’algunes orquídies
• En les espiguetes d'algunes gramínies, engruiximent de l'extrem superior dels articles del raquis, situat sota mateix de la flor.

f. Cadascuna de les tiges principals d'un arbre que neixen de la rabassa.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

m. Rebrot, especialment el que surt d'una branca i ja té una certa entitat.

Durro (Alta Ribagorça)
Sarroqueta (alta Ribagorça)
Saurí (Pallars Sobirà)

m. Tija o tiges principals d'un arbre o arbust.

Boí (Alta Ribagorça)

Según Ruellius (1474-1537), cameline o camamine (Camelina sativa) seria el nom vulgar francès del mýagros de Dioscòrides. El mot es fa derivar del grec chamaí (a terra) i línon (lli), es a dir, un lli nan.

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè es conrea des d'antic per les seves llavors.

f. Classe de figa.

Formentera

Forma diminutiva del llatí tardà campana, -ae (la campana), nom comú que deriva del llatí vasa Campana, que significa 'recipients fets a la Campània', regió d'Itàlia on es fabricava un bronze de gran qualitat.

Fuchs, en De historia stirpium commentarii insignes (Basilea, 1542), fou qui primer anomenà així, per la forma acampanada de la corol·la, a una planta del futur gènere Campanula, creat per Tournefort i validat per Linnè.

És l'Erinus Rapúnculus minimus de Fabio Colonna, nom que Linnè conservà en la nomenclatura binomial com a epítet específic. Nom d'origen dubtós, potser té relació amb er, eris, nom de l'eriçó en Varró, pels pèls híspids que cobreixen tota la planta.

Del llatí glomeratus, -a, -um, participi passat del verb glomerare (amuntegar, aplegar), per les flors aglomerades en capítols terminals i axil·lars.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles. Lanceola és diminutiu de lancea (la llança).

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles amples.

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per les fulles estretes com les del lli i semblants a elles.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès, patent), per les rames d'aquesta espècie amplament divergents.

Mot compost del llatí persica, -ae (el presseguer) i folium, -ii (fulla), això és, amb fulles de persica, per la semblança de les inferiors d'aquesta planta amb les del presseguer.

Epítet del llatí botànic compost de rapunculus i el sufix grec -oídes (semblant a), per assemblar-se al repunxó (C. rapunculus).

Diminutiu llatí de rapum, -i (el rave), per l'arrel carnosa d'aquesta planta, comestible quan és tendra; Segons Cadevall, és el Rapunculus esculentus de Bauhin que Linnè adoptà per a aquesta espècie com a epítet en aposició del gènere Campanula en el seu sistema binomial.

Rotundifolius, -a, -um és un adjectiu que ja feia servir Apuleu per a plantes amb fulles arrodonides, compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), al·ludint aquí a les fulles inferiors de contorn arrodonit.

Espècie dedicada a Johann Scheuchzer, metge i naturalista suís del segle XVIII.

Del llatí speciosus, -a, -um (vistós, bonic), per la vistositat i bella aparença de la planta florida.

Del llatí affinis, -e (veí, proper). Abans havia estat classificada com Campanula affinis per l'evident afinitat o semblança d'aquesta planta i la C. speciosa, coneguda de molt abans.

Derivat del grec tráchelos, ou (el coll); és el trachelium dels antics, emprat per a guarir el mal de coll: «Trachelium dicitur, quod in colli affectibus commendetur», en paraules de Bauhin.

Del gènere Campanula, el més important de la família.

adj. Amb forma de campana, en el cas de briòfits forma associada a les caliptres.

Que té forma de campana.

v. Viure, especialment si es viu bé.

Aneto (Alta Ribagorça)
Boí (Alta Ribagorça)
Gotarta (Alta Ribagorça)
El Mont de Roda (Baixa Ribagorça)
Natjà (Llitera)
Seganta (Baixa Ribagorça)
Sudanell (Segrià). Hi campen molts tamarits.
Suïls (Alta Ribagorça)

Aquest gènere fou publicat per primer cop per Linné en 1753 a Species plantarum. Va compondre el nom amb el mot del llatí medieval camphora, -ae (càmfora) –que arribà a Europa a travès de l'àrab kafúr– i del grec osmé (olor). És la Camphorata Monspeliensium dels botànics pre-linneans. C. Bauhin en el Pinax, explica que "es diu Camphorata perquè, si es refrega la planta amb els dits, desprèn un lleu olor a càmfora".

Monspeliacus, -a, -um és adjectiu del llatí botànic derivat de Monspellium, nom llatinitzat de la ciutat de Montpeller (Llenguadoc).

m. Tronc d'un arbre.

Boí (Alta Ribagorça)

De Cannabis, nom del gènere tipus d'aquesta família.

De cannabis, -is, nom llatí del cànem (Cannabis sativa). Sembla que és una paraula d'origen oriental, persa (kanab) o árabe (qunnab).

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè es conrea des d'antic per al seu aprofitament en diferents usos.

m. Tronc d’arbre alt, recte i net de branques.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Jonquera (Alt Empordà)
Les Llosses (Ripollès)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Osor (Selva)
Roquetes (Baix Ebre)
Santa Fe de Montseny (Vallès Oriental)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Vilada (Berguedà)
(Pla de l’Estany)

f. Canó. Tronc d’arbre alt, recte i net de branques

Vilada (Berguedà)

m. Tija principal d'un arbre o arbust.

Adraén (Alt Urgell)
Erill-la-Vall (Alta Ribagorça)
Montan de Tost (Alt Urgell)
Valldarques (Alt Urgell. Diem canot o soca.

f. Tija principal d'un arbre o arbust.

Ossera (Alt Urgell)

v. So que fa el suro o el carbó en copejar-lo.

Agullana (Alt Empordà)
Bassegoda (Alt Empordà)

v. So que fa el suro en copejar-lo.

Agullana (Alt Empordà)

f. Canó. Tronc d'un arbre o arbust.

Coratxà (Baix Maestrat)

m. Comunitat formada per canyes.

Arenys de Lledó (Matarranya)
El Cogul (Garrigues)
Constantí (Tarragonès)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Jesús (Baix Ebre)
El Morell (Tarragonès)
Prat de Comte (Terra Alta)
La Riera de Gaià (Tarragonès)
Rossell (Baix Maestrat)
Sant Martí de Tous (Anoia)
El Talladell (Urgell)
Ulldemolins (Priorat)
La Vilella Baixa (Priorat)

m. Comunitat formada per canyes.

Artés(Bages)
Darnius (Alt Empordà)
La Jonquera (Alt Empordà)
Lliçà de Vall (Vallès Oriental)
El Port de la Selva (Alt Empordà)
Pujarnol (Pal de l'Estany)
Sils (Selva)
Vilabertran (Alt Empordà). Al canyer li agrada el riberal.

f. Tàpera. Poncella de la taperera.

Tortosa (Baix Ebre)

f. Conjunt de les branques d’un arbre.

(Solsonès)

f. Conjunt de branques d'un arbre.

Salelles (Bages)
La Vola (Osona)

f. Part superior de la capçada.

Boí (Alta Ribagorça). Es diu quan es fa servir per barrar un pas.
Vilada (Berguedà)

f. Ull d'una planta.

Vilafranca del Sit (Els Ports)

f. Ull d’una planta.

Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

m. Conjunt dens de les branques curtes que coronen el caulidi de les espècies del gènere Sphagnum.

Inflorescència constituïda per un receptacle eixamplat en el que s’insereixen les flors, que són sèssils i sovint acompanyades de bràctees (més o menys transformades en palletes, pèls, etc.). És la inflorescència típica de les plantes pertanyents a la família de les compostes, tot i que es troba també en altres famílies.

m. Boll. Pellofa que cobreix el gra del cereal.

Ibi (Alcoià)

m. Capçada d'un arbust o arbre, especialment la part superior.

Ares del Maestrat (Alt Maestrat)

f. Ull d'una planta.

Arnes (Terra Alta)
Paüls (Baix Ebre)

f. Ull d’una planta.

Paüls (Baix Ebre)

v. Coronar. Tallar la brancada d'una planta.

El Cogul (Garrigues)

v. Coronar. Tallar la brancada d’una planta.

El Cogul (Garrigues)

De Capparis, nom de l'únic gènere de la família que habita a Catalunya.

Del grec i del llatí capparis (la taperera), les poncelles de la qual són les tàperes, i els fruits, els taperots. Sembla que és una paraula d'origen persa o àrab; en àrab és kàbar.

Del llatí spinosus (ple d'espines, que punxa), per la forma de les estípules.

Aquesta família fou descrita per primer cop pel botànic francès Antoine-Laurent de Jussieu en la seva obra Genera Plantarum (1789) sota el nom de Caprifolia, que tradueix al francès com les chevrefeuilles, nom comú de les plantes a què els botànics es referien amb el nom llatinitzat de Caprifolium i que Linné havia aplicat a Lonicera Caprifolium en el sistema binomial.

Del llatí capsella, -ae (cofret, capseta) diminutiu de capsa, -ae (la capsa), per la forma de la silícula. En el Pseudo-Dioscòrides apareix com a nom alternatiu del thlaspi, que, segons sembla, és el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris).

Paraula composta formada amb el mot grec býrsa, -es (cuiro, bot) i el llatí pastor, -oris (el pastor), es a dir, borsa de pastor, per la forma de la silícula, insistint en la analogia del nom genèric.

f. Part terminal de l'esporòfit, formada per l'urna, el coll i l'opercle. A l'interior hi ha les espores.

f. Fruit de la carabassera.

Cocentaina (Comtat)
Peníscola (Baix Maestrat)

f. Classe de raïm.

Colera (Alt Empordà)

f. Fruit de la carbassera (carabassera).

La Jonquera (Alt Empordà)

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

(Pla de l'Estany)

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

Darnius (Alt Empordà)

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

(Pla de l'Estany)

adj. Arbre carcabanyat (podrit per dins i proper a la mort).

La Jonquera (Alt Empordà)

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

La Jonquera (Alt Empordà)

Derivat del grec kàrdamon (morritort), cardamine és, en Dioscòrides, el nom d'una planta que viu en llocs aquosos, de sabor semblant al morritort (Lepidium sativum) i que, segons sembla, seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum).

Del llatí alpinus, -a, -um (del Alps, que viu als Alps), pel seu lloc d'habitació preferent.

Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel seu sabor.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir "d'Olot", pel lloc on es va trobar.

Adjectiu compost del grec hépta (set) i phýllum (la fulla), pel nom de folíols de la fulla composta.

Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, eriçat),  pel tronc més o menys eriçat a la base.

Del llatí impatiens, -entis (impacient), per l'extremada elasticitat de les valves de les síliqües, que, tan bon punt es toquen, llancen amb força les llavors.

Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació.

Nuriae (de Núria) és la forma en genitiu del nom llatinitzat del paratge de Núria, pel lloc on es va trobar.

Adjectiu del llatí botànic compost del nom de gènere Reseda i folium, -ii (la fulla), per les fulles caulinars, pinnatipartides com les de certes resedes.

Nom del llatí botànic format del gènere Carduus i el sufix diminutiu llatí -cellus, -i. En llatí medieval, aquest nom es feia servir, amb variants (carducellus, cardocellus, etc.), per a referir-se a algunes plantes de diferents gèneres de les compostes.

El gènere Carduncellus fou establert per M. Adanson en 1763 sobre la base del Carduncellus montis Lupi de P. Pena i M. de L'Obel que, en llur obra Stirpium adversaria nova (1571), diuen: "aquesta espècie de card és la més petita de totes i, per això, l'hem anomenada Carduncellus [petit card]".

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), fent referència segurament al color de les flors.

Forma en grau superlatiu del llatí mitis, -e (suau, tendre), perquè la planta no té espines o en té molt escasses.

Forma del genitiu plural de l'adjectiu geogràfic del llatí medieval monspelliensis, -e (de Montpeller).

Del llatí carduus, -i, nom del card en sentit molt ampli que incloïa plantes herbàcies espinoses de diferents famílies. Com Carex, sembla molt segur que té l'arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana).

El gènere Carduus fou establert per S. Vaillant (1719) i validat en Linnè (1733 i 1754), però incloent-hi també els gèneres Polyacantha, Silybum i Eriocephalus de l'autor francès.

Epítet del llatí botànic compost d'Arctium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta.

Nom compost de Carlina i la terminació -oídes (semblant a), per alguna semblança amb aquella planta.

Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les ales del tronc que són sinuato-espinoses; Com el Cistus crispus, per les fulles.

Del llatí occidentalis, -e (de l'oest), perquè és propi de l'Europa occidental.

Del llatí defloratus, -a, -um (despullat de flors), sinònim de pauciflorus; Gillet tradueix més aviat com un color trencat, esmorteït, pel de les flors 

Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta.

Epítet del llatí botànic format amb hamulus (ham petit), diminutiu d'hamus, -i (ham), i el sufix -osus (proveït de), per les bràctees superiors del periclini, ganxudes i reflexes.

Forma del participi present del verb llatí nigrescere (ennegrir-se), pel color verd fosc de les fulles.

Participi present del verb llatí nutare (inclinar-se, penjar),  per les calàtides penjants.

Adjectiu compost del grec pyknós, -é. -ón (espès, dens), i kephalé, -és (cap), és a dir, de capítols densos; Sembla aquí significar una cosa oposada a tenuiflorus, per ésser més grossos els capítols, sense deixar de ser petits.

Adjectiu compost del llatí tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes;  sinònim de parviflorus.

• A les flors papilionades de les famílies de les papilionàcies i de les poligalàcies, els dos pètals inferiors un xic soldats, ja que tenen la forma de la biga llarga que va d’un cap a l’altre de la teulada i serveix de llom per a sostenir les altres bigues, anomenada també carena o quilla.
• Cantell més o menys sortint que presenta un òrgan foliaci doblegat sobre ell mateix.

De carex, -icis, nom usat pels llatins per a designar diverses plantes, principalment graminoides, de fulles aspres o punxegudes, però també aplicat a plantes d'aquest gènere; probablement amb arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana). Altres autors el relacionen amb el grec charaktós, -é, -ón (dentat, serrat), kárcharos, -on (agut, tallant, aspre) i kéiro (esquilar, rapar), al·ludint al caràcter tallant del marge foliar i del nervi medià, pel revers, d'algunes espècies.

El gènere Carex és el més nombrós de la família de les ciperàcies, fins al punt que el seu estudi ha merescut un nom específic, caricologia. El botànic Carl Ludwig Willdenow en va publicar el primer llibre: Sur les espèces de Carex qui croissent sans culture dans les environs de Berlin (1799).

Del llatí flaccus, -a, -um (lànguid, caigut), per les espigues femenines que pengen en la maturitat.

Del grec gyné, gynaikós (dona) i básis, -eos (peu, base), per tenir les espigues femenines basilars.

Dedicada a Albrecht von Haller, cèlebre botànic suís del segle XVIII.

Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), pels utricles pilosos.

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla molt elevada.

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, penjant), per les espigues penjants.

Del llatí praecox, -ocis (precoç), perquè floreix en començar la primavera.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè floreix al començament de la primavera.

Del llatí vulpinus, -a, -um (de guineu), derivat de vulpes, -is (la guineu), és a dir, càrex de guineu, probablement per la forma de la inflorescència.

adj. Plegat longitudinalment formant una carena o una quilla (fent una forma de V).

Fruit o gra de les gramínies, sec i indehiscent, amb el pericarpi prim i soldat a la llavor.

Nom en llatí medieval d'algunes plantes; per a Linnè, si més no, la que va denominar C. acaulis. Hi ha qui la relaciona amb 'card' i altres mots derivats d'aquest com ara 'cardina'. Segons la llegenda que explica Olivier de Serres (1539-1619), va rebre el nom en honor de Carlemany, que, havent tingut una visió celestial, va fer-la servir per guarir de la pesta el seu exèrcit; Linnè, per una raó semblant, l'assigna a l'emperador Carles V. En aquest cas el nom vindria de l'adjectiu medieval carolinus, -a, -um (referent a la persona o al regnat d'un Carles), derivat del llatí medieval Carolus (Carles), i aquest del germànic Karl.

El gènere Carlina (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic compost de Acanthus, -i (l'acant) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de l'Acanthus mollis.

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae (la carxofera), per la semblança amb aquesta planta.

Paraula formada pel prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta.

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija més o menys curta o només incipient.

Del grecollatí corymbus, -i (raïm de flors) -que en botànica anomena un tipus d'inflorescència-, per les calàtides disposades en ample corimbe.

Del llatí Hispanicus, -a, -um (de Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o borrissol), perquè la planta està coberta d'un toment llanós.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser l'espècie més comuna i coneguda.

Cadascuna de les fulles modificades que constitueixen el gineceu de les angiospermes. D'una a una soldades entre elles es repleguen i es tanquen per formar un o més pistils.

Del grec karpésion (bri de palla), derivat de kárphos (palla), per les bràctees interiors de l'involucre, esquamoses, seques com palles.

Del llatí cernuus, -a, -um (capbaix, capcot), pel capítols inclinats. Sinònim de nutans.

m. Lloc poblat de carpí (eriçó groc).

Alins d'Isàvena (Alta Ribagorça)
Calbera (Alta Ribagorça)

m. Conjunt format per diversos branquillons que conflueixen en un de central.

Boí (lata Ribagorça)
Castanesa (Alta Ribagorça)

m. Bosc de carrasques.

Castellfort (Ports)
Culla (Alt Maestrat)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat). És un carrascal serrat (espès).
Rossell (Baix Maestrat)