Glossari general

Chamomilla és el nom vulgar amb que es coneixia tradicionalment aquesta planta a Centre-Europa, d'on ve el català camamilla i en castellà, manzanilla.

Del grecollatí discoideus, -a, -um (en forma de disc), és a dir, sense raigs, perquè els capítols no tenen lígules radiants.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva estació preferent.

Del llatí inodorus, -a, -um (que no fa olor), probablement per contrast amb altra espècie que sí en fa.

Del llatí recutitus, -a, -um (circumcís), al·ludint, probablement, a les lígules retrorses.

Gènere dedicat a P. A. Matthiolus (1501-1577) metge i botànic italià, cèlebre traductor i comentador de la Materia Medica de Dioscòrides.

Del llatí incanus, -a, -um (canós). Columel·la anomenava incanae herbae a les plantes cobertes d'un borrissol blanc.

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de si, ple de sins), pels marges sinuosos de les fulles; sinònim de sinuosus, -a, -um.

Del llatí tristis, -e (trist, malenconiós), perquè només fan olor cap al vespre, com algunes especies de Hesperis, Pelargonium, etc.)

Del grec mékon (cascall) i ópsis (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb un cascall.

Cambricus, del País de Gal·les (Càmbria és l'antic nom de Gal·les).

Situat a la part mitjana.

Del nom que Dioscòrides i Plini donaven a l'alfals, herba medica, per haver estat introduït des de la Mèdia (actual Iran), i el sufix -ago que indica relació o semblança.

Medicago va ser establert com a gènere de les lleguminoses per Tournefort i revalidat per Linnè, que hi inclogué, a més, les Medica de Tournefort i d'altres prelinneans.

Del llatí arabicus, -a,-um (de l'Aràbia), per la seva habitació.

Del llatí arboreus, -a, -um (semblant a un arbre) derivat de arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu.

Del llatí ciliaris, -e, derivat de cilium, -ii (cella), per les espines llargues i febles del seu llegum.

Del llatí depressus, -a, -um, participi passat del verb deprimere (aixafar), pel seu llegum aplanat i subdiscoidal.

Adjectiu format del llatí discus, -i (disc, plat) i el sufix -formis (en forma de), per la forma que té el llegum.

Del llatí falcatus, -a, -um (en forma de falç) derivat de falx, falcis (la falç), pel seu llegum falciforme.

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), perquè algunes vegades la planta ho és més o menys.

Del llatí lappaceus, -a, -um, derivat de lappa, -ae, nom d'una planta en Plini, probablement Arctium lappa, per la semblança de les espines del llegum amb les del periclini d'aquella planta de la família Asteraceae (compostes).

Adjectiu compost del grec leíos, -a, -on (llis o glabre) i karpós, -ou (fruit), pel seu llegum glabre.

Adjectiu llatí derivat de littus, -oris (el litoral, la vora de la mar), per la seva estació.

Del llatí tardà lupulus (el llúpol), potser per la feblesa i flexibilitat dels seus troncs, que recorda aquesta planta.

Del llatí maculatus, -a, -um, adjectiu derivat de macula, -ae (taca), per les que generalment tenen els seus folíols.

Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per la seva estació, al litoral marí.

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus, -a, -um (petit), que té per comparatiu minor, -oris, per raó del seu llegum molt petit.

Del llatí muricatus, -a, -um, derivat de murex, muricis (cargol marí espinós i també obriülls), per les espines del llegum.

Del llatí orbiculus, -i diminutiu de orbis, -is (cercle), per la forma del llegum.

Del grec polýs (molt) i karpós, ou (fruit), pel nombre de llegums que porten els peduncles.

Adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs polýs (molts) i morphé (forma, aspecte), per l'aspecte variable de la planta. Sinònim de variabilis, d'arrel llatina.

Del llatí praecox, -ocis (prematur), per ser planta primerenca.

Forma diminutiva del llatí rigidus, -a, -um (rígid, inflexible), per les espines còniques del fruit.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), per ser espècie cultivada.

Del llatí scutella, -ae (escudella) forma diminutiva de scutum, -i (escut), per la forma del llegum.

Adjectiu llatí compost del prefix sub- (una mica, quasi) i frutex, -icis (arbust), pel seu rizoma llenyós.

Del llatí científic tentaculum, -i (tentacle), per la forma de les espines del llegum.

Adjectiu format de Tribulus, nom d'una zigofil·làcia i el sufix grec -oídes (en forma de), a causa de certa semblança de les fortes espines del seu llegum amb el fruit d'aquella planta.

Forma diminutiva del llatí truncatus, -a, -um (truncat), pel llegum cilíndric.

Del llatí tuberculum, -i (tubercle), diminutiu de tuber, -eris (inflor, tumor), pels que presenta el llegum.

Del llatí turbinatus, -a, -um (cònic), derivat de turbo, -inis (baldufa, fus, remolí), per la forma del fruit.

Dit dels pèls (o d’altres òrgans) inserits o fixats per la seva zona mitjana.

Als pteridòfits del gènere Isoetes, els isoets, l’espora femenina, la qual sol sol ésser més grossa que la micròspora; són, doncs, vegetals heterosporis.

Del grec mélan (negre) i pyrós (blat), que és com si diguéssim blat negre; Els antics, veient les sements del Melampyrum arvense, que es fa en els sembrats, semblants a la grana del blat, però de color negre, creien en una mutació del Triticum per corrupció del fruit. En Teofrast, nom d'una mena de zitzània innòcua, i en Dioscòrides, nom alternatiu del mýagron; En ambdós autors, les plantes a què es refereixen podrien ser dels gèneres Neslia o Myagrum (Cruciferae).

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per la base de les bràctees dentada en forma de cresta de gall.

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), perquè hi viu.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats), perquè viu preferentment als prats.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), perquè hi viu amb preferència. És sinònim de nemorosus, -a, -um i sylvestris, -e.

Nom greco-llatí amb què Plini designava l'aranya, Nigella sp.; modernament aplicat a un grup de plantes de flors més o menys rosades, que té per tipus el M. silvestre, el 'compagnon rouge' dels francesos. Gènere actualment reclassificat en un altre tàxon (Silene) de la mateixa família.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa.

Forma neutra el llatí silvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Nom aplicat per Andrea Cesalpino a una mena de melca o sorgo de saba dolça. Probablement del grec melicós (dolç), derivat de méli (la mel).

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles), per la glumel·la inferior guarnida de cilis.

En honor al metge i botànic francès Pierre Magnol (Montpeller, 1638-1715). 

Del grec melílotos, -ou, format de méli, -itos (mel) i lotós, ou (lotus), per la seva olor de mel. En Teofrast un trèbol d'olor plaent; potser un Melilotus u una Trigonella. Segons Plini, les seves flors seques conserven durant molt temps una olor agradable.

En Linnè i en la major part de botànics, el gènere gramatical de Melilotus ha estat femení; però, per mandat de l'ICN, adduint arguments filològics, avui es fa masculí.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Superlatiu llatí de altus, -a, -um (alt), per la seva grandària.

Del llatí arvensis, -e (dels camps de conreu) per créixer entre els camps, la seva habitual estació.

Del llatí elegans, -antis (elegant, bonic), per l'aspecte que donen a la planta els seus raïms florits.

Del llatí Indicus, -a, -um (de la Índia), un dels seus llocs d'habitació.

Adjectiu compost del grec mackrós (gran) i rhíza (arrel), per l'arrel gruixuda.

Del llatí Messanensis, -e, que vol dir 'de Messana', nom en llatí de l'actual ciutat de Messina a l'illa de Sicília, que és el primer lloc on fou trobada.

Neapolitanus, -a, -um vol dir 'de Neapolis', nom en llati de l'actual Nàpols, per ser una de les regions on es troba.

Per haver-se emprat en la medicina. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat de l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), es a dir, de flors petites.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat), derivat de sulcus, -i (solc), pels que deixen entre sí les costelles, en arcs concèntrics, de les cares del llegum.

Del grec mélissa, -es (l'abella), derivat de méli, -itos (la mel). Nom del llatí medieval amb què es coneixia la tarongina (Melissa officinalis) i altres labiades mel·líferes: Segons Tournefort, en Éléments de botanique, perquè a les abelles els agrada molt i hi recullen la matèria de què es creu que fan la mel. En la mitologia clàssica, Melissa era el nom d'una nimfa que hauria inventat l'art de l'apicultura.

Tournefort establí el gènere en 1694 i fou validat per Linné en 1753.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

El gènere Melittis fou creat per Linné que, en Hortus Cliffortianus, atribuí el nom, erròniament, a Plini; Tanmateix, més endavant, en Philosophia Botànica, el nom no figura entre els procedents d'autors grecs o romans, i simplement relaciona el nom amb el grec mélitta, -es o mélissa, -es (l'abella). Veieu Melissa.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Melissa i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les fulles semblants a les de la tarongina (Melissa officinalis). És el Lamium montanum Melissae folio (Lamium montà amb fulla de Melissa), de C. Bauhin.

m. Meló. Fruit de la melonera.

Xerta (Baix Ebre)

m. Síndria. Fruit de la sindriera

Xerta (Baix Ebre)

Del grec míntha o mínthe que Plini transcriu al llatí com mentha, nom de diferents mentes (Mentha sp.). Linné, en Philosophia botanica (1751), la relaciona amb la nimfa Minthe, amada per Hades, a qui Persèfone, esposa d'aquest déu, transformà en aquesta planta, per la gelosia.

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu a l'aigua), per viure a llocs humits i vores d'aigua.

Del neollatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

És el Pulegium cervinum dels botànics pre-linneans; del llatí cervinus, -a, -um (cerví), derivat de cervus, -i (el cérvol). És com si diguéssim menta de cérvol, perquè sol fer-se en llocs agrestos.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues, lanceolades.

És el nom llatí d'aquesta planta que C Bauhin anomenà Pulegium latifolium. Hom fa derivar del llatí pulex, -icis (la puça), perquè s'emprava la planta, d'olor molt forta, per a evitar les puces.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla); Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes, com aquesta, de fulles més o menys arrodonides

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat de spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

De l'adjectiu llatí suaveolens, -tis (d'olor suau), per ser agradable d'olorar. Mot compost de suavis, -e (suau) i olens, -tis (que fa olor).

L'adjectiu del llatí botànic piperitus, -a, -um deriva del llatí piper, -eris (el pebre) –péperi en grec–, i fa referència a certes qualitats aromàtiques d'una planta. Plini anomenava Piperitis al gingebre.

Nom d'etimologia grega incerta. La segona part del vocable prové, sens dubte, de ánthos (flor); la primera, segons uns autors, provendria de men, menós (mes) i la traducció al llatí seria mensiflora (flor mensual o que floreix cada mes), relacionant-la amb les suposades virtuts medicinals d'aquesta planta, tinguda per emmenagoga o inductora de la menstruació; Segons altres, de menýo (indicar, descobrir); de minyós (petit, curt); de minýntha (poco); o de minyanthés (que floreix poc temps). Segons Teofrast, ménanthos era el nom grec d'una planta aquàtica que s'ha volgut identificar amb el fals nenúfar (Nymphoides peltata). D'altra banda, Dioscòrides considerava minyanthés com a sinònim d'aspháltion i tríphyllon, tal com fa Plini, que identifica menyanthes amb asphaltium -que suposadament seria el trèvol podent (Bituminaria bituminosa)- i l'agrupa amb els trifolium.

El gènere Menyanthes fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754), qui simultàniament hi inclogué el Nymphoides, també de Tournefort.

Adjectiu del llatí botànic, derivat de trifolium (trèvol), perquè té les fulles compostes per tres folíols; mot compost del prefix tri- (tres) i folium, -ii (la fulla).

Nom llatí amb que es coneixien aquestes plantes en l'Antiguitat, principalment Mercurialis annua. Plini fa una curiosa interpretació d'aquesta planta dioica, anomenant mercurialis mascula (mascle) al peu femení, per la semblança entre els fruits i els testicles; i, paradoxalment, mercurialis femina (famella), al peu masculí. També explica que es diu mercurialis perquè fou el deu Mercuri qui la descobrí i després en va comunicar les virtuts als homes.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Del llatí ambiguus, -a, -um (ambigu, dubtós, incert), per ser-ne la caracterització dubtosa o poc clara.

Dedicada al botànic francès Alfred Huet du Pavillon (1829-1907), que herboritzà en diferents països, principalment del Mediterrani occidental.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), perquè és planta perenne.

Tomentosus, -a, -um (densament cobert de pels curts, com una borra) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (toment, borrissol) i el sufix -osus, -a, -um, que indica abundància o plenitud; fent referència al toment que vesteix tota la planta.

El botànic francès Louis Ramond va crear aquest gènere per a la planta que va anomenar Merendera bulbocodium, per la semblança amb el Bulbocodium vernum. Del nom vulgar espanyol, merendera o quitameriendas, que al·ludeix al fet de florir en acabar l'estiu o en començar la tardor, quan la tarda s'escurça visiblement i la gent del camp deixa de berenar.

Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), perquè es fa en llocs de muntanya. Nom específic que J. Lange va mantenir del Colchicum montanum de Linné.

A les famílies de les boraginàcies i a la de les labiades, cadascun dels fragments en que es descompon espontàniament un fruit.

Floreta diu en els fruits que es trenquen fragment en què es descompon espontàniament un fruit.

Breynius, creador del mot, escriu Mesembrianthemum, del grec mesembría (el migdia) i ánthemon (flor), i n'explica l'etimologia creient que les flors s'obrien a plena llum del dia. Per contra, Linné, seguint el criteri de Dillenius, escriu Mesembryanthemum, que estaria format del grec mesós (col·locat al mig), émbryon (nadó; en botànica, germen) i ánthemon (flor), sota el supòsit que aquest nom indica que l'embrió sol situar-se al mig de la flor.

Del llatí crystallinus, -a, -um (de vidre, cristal·lí), pels tubercles cristal·lins que cobreixen la planta.

Del llatí acinaces, -is i aquest del grec akinákes (sabre, simitarra), per la forma de les fulles.

Part mitjana dels fruits carnosos, situada entre l’epicarpi i l’endocarpi, que sovint es correspon a la part més sucosa i comestible.

Del llatí Mespilus, -i, i aquest del grec mespíle o méspilon (Teofrast), nom del nespler o nesprer i també d'algunes espècies del gènere Crataegus. No s'ha de confondre la planta d'aquest gènere amb l'originària d'Àsia oriental que es cultiva avui (Eriobotrya japonica).

Amélanchier és la paraula francesa adaptada del nom provençal de la planta: amelanquier.

De l'adjectiu gentilici llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), Per la seva suposada regió d'origen. De fet, l'espècie procedeix del Mediterrani central i oriental, des d'on els romans la van portar a Germània, entre altres llocs.

Del grecollatí meum, -i, nom d'una planta umbel·lífera, probablement el méon athamantikón de Dioscòrides. Alguns autors el relacionen amb el grec méion (molt petit), al·ludint a les fulles, d'una gran delicadesa, tan fines com cabells.

Del grecollatí athamanticus, -a, -um, d'Atamàntia o Atamània, regió de l'Epir, en Grècia; o, potser, d'Atamant, rei de Tebes, que, segons la llegenda, va descobrir la planta.

Del grec mikromeréia, -as (format de petites parts), mot compost de mikrós, -á, -ón (petit) i méros, -eos (part, porció). George Bentham, que va establir aquest gènere, no va aclarir el motiu del nom. Segons uns, al·ludiria a la petitesa de les peces florals; segons altres, també a la de les fulles.

Vegeu Satureja graeca.

Paraula del llatí botànic que vol dir literalment 'peu petit', formada del grec mikrós (petit) i poús (peu), fent referència a la brevetat dels peduncles o, potser, a la petitesa dels receptacles.

El gènere Micropus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per la diferència de color que presenten les fulles a l'anvers i al revers.

Del llatí erectus, -a, -um (dret, recte), per la disposició més o menys vertical de la tija.

Als pteridòfits del gèn. Isoetes, els isoets, l’espora masculina, la qual sol ésser més petita que la megàspora; són, doncs, vegetals heterosporis.

Nom dedicat a l'apotecari i botànic català Joan Minuart i Parets (1693-1768), amic i corresponsal de Linné i fundador, amb Josep Quer, del Real Jardín Botánico de Madrid (1755).

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la forma corbada de la major part de les fulles.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí mirabilis, -e (admirable, meravellós). Clusius anomenà aquesta planta Admirabilis peruana pel nom que llavors rebia a Espanya: Maravilla del Perú, segons ell, degut a l'admirable colorit de les flors.

Aquest nom fa referència a la ciutat mexicana de Jalapa, lloc originari d'una planta, Ipomoea purga, amb una arrel semblant a la de la Flor de nit, de la qual s'obtenia un fort purgant, anomenat jalapa. Per haver-se pensat que l'arrel de Mirabilis també en produïa.

Gènere dedicat per Linné a Paul H. G. Möhring (1710-1792), botànic, ornitòleg i metge alemany, autor d'Hortus Proprius, 1736.

Del llatí muscosus (cobert de molsa), derivat de muscus (la molsa), significant aquí la semblança.

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (barò, home), al·ludint-se aquí a la part masculina, els cinc estams, de les flors.

Format amb el nom del gènere Polygonum i el sufix grec oídes, que significa semblança, es a dir, semblant a un Polygonum.

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

Gènere dedicat a Conrad Moench, químic, farmacèutic i botànic alemany, autor de la "Flora de Marburg", 1794.

Del llatí erectus, -a -um (dret) per la direcció de les tiges.

Neologisme compost del grec mólops, -opos (blau, macadura) i spérma, -atos (llavor), pels mericarpis groguencs i amb taques de color castany, com si estiguessin macats de blaus. J. Cadeval conjectura que vindria de mélops, compost del grec mélon, -ou (poma, fruita) i ops, opós (cara, semblant), d'un groc de codony o d'un verd de poma, fent referència al color dels fruits.

El gènere va ser descrit i publicat per Wilhelm Daniel Joseph Koch en 1824.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic cicuta, -ae (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Del llatí peloponnesiacus, -a, -um (propi del Peloponès), un dels llocs on va ser trobada l'espècie, als boscs de les muntanyes de la península del Peloponès.

Dit de la planta (o la flor) que té els estams soldats entre ells en un sol feix (planta d’estams monadelfs; ho tenen alguns gèneres de la fam. de les papilionàcies) (és oposat a diadelf).

Del grec mónos (sol, úmic) i ése (seràs, estaràs), del verb eimí, al·ludint a que la planta només produeix una flor, solitària, cada primavera.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), perquè fa una flor grossa, solitària.

m. Moniato. Arrel tuberosa de la moniatera.

Es Mercadal (Menorca)

Dit de les plantes que floreixen i lleven fruit una sola vegada i mor després de fruitar, com l’atzavara (Agave americana).

Tipus d’inflorescència (conjunt de flors) anomenada cima en què cada eix produeix una sola branca amb flors (és oposat a dicasi i ho presenten plantes de la fam. de les cariofil·làcies).

Dit de les plantes que fan una tija florífera amb un sol capítol.

Dit del periant (i de la flor) que consta d’una sola coberta on no hi ha sèpals i pètals (vegeu aclamidi, heteroclamidi i homoclamidi).

Dit de la planta que en un mateix individu fa flors només masculines (amb estams que produeixen pol·len) i flors només femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls); en aquest cas es diu que la planta fa flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Dit dels fruits que contenen una sola llavor.

Del grec mónos (sol, únic) i trópos (direcció) del verb trépo (dirigir), perquè les flors miren totes cap al mateix costat.

Del grec hýpo (dessota) i pítys (el pi), pel lloc on s'acostuma a trobar.

Del gènere Monotropa, un dels que conté la família.

Família d'un anterior sistema Cronquist de classificació de les plantes, de vegades associada a Pyrolaceae. A l'actual sistema APG, els gèneres d'aquesta família s'inclouen com a una subfamília de la família Ericaceae.

Gènere dedicat a Giuseppe Monti (1682-1760), naturalista i botànic italià, de Bolonya.

Del llatí minor -oris (més petit), per la seva alçària, relativament petita.

Adjectiu format del llatí rivulus, -i (riuet) i el sufix -aris (propi de), per la seva estació.

Del gènere Morus.

Gènere dedicat per de Candolle al botànic suís Moïse Étienne Moricand (1779-1854).

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Del llatí morus, -i nom de la morera, en grec, moréa, -as; hom el suposa relacionat amb el celta mor (negre), pel color del fruit d'una d'aquestes espècies. També, en llatí, l'adjectiu morus, -a, -um significa negre; i Virgili anomena morum, -i a l'esbarzer (Rubus sp.) i el seu fruit.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color clar, blanc rosat, del fruit.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color obscur dels fruits, d'un negre purpuri.

Vegeu Bigarrar.

f. Conjunt petit de plantes. Una mota de junça.

Mas de Barberans (Baix Ebre)

Substància gelatinosa de composició química semblant a les gomes, que tenen algunes plantes.

Terminat en un mucró o petita punta molt distinta.

Nom format a partir del verb llatí mulgere (munyir), fent referència al suc lletós que en surt quan es trenca la planta.

El gènere Mulgedium fou publicat per Alexandre H. G. de Cassini en 1824.

Vegeu Cicerbita alpina.

Vegeu Cicerbita pliumieri.

Dit de la planta que porta nombroses flors (és oposat a pauciflor, que porta poques flors).

Dit de l’òrgan que és cobert de prominències en forma de puntes.

Nom del llatí botànic aplicat per Clusius, ja en 1576, a una planta d'aquest gènere, d'origen oriental i suau fragància. El nom prové del persa mushk i aquest del sànscrit mushka (testícle), d'on passà al grec com móschos, -ou (cabra o bou mesquer) i al llatí muscum, -i (el mesc), substància d'olor intensa usada per a fer perfums, segregada per una glàndula d'aquells animals. La planta fou introduïda a Europa des de Turquia a través de Constantinoble, on es coneixia com muscari, muscurimi o muschorimi, és a dir, mesc dels romans. Tanmateix, Clusius comenta que, quan va tenir la primera notícia d'aquesta planta, va ser sota el nom de tibcadi.

Aquest gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Del llatí comosus, -a, -um (que té plomall o crinera), derivat de coma, -ae (cabellera), al·ludint a les flors estèrils de la punta de la inflorescència, de llargs pedicels drets, a guisa de tupè.

Del llatí neglectus, -a, -um (negligit, descuidat), perquè els botànics, havent-lo confós amb M. racemosum, el passaren per alt.

Vegeu Bigarrar.

Que no té aresta o mucró terminal (oposat a aristat).

Del grecollatí mýagros, amb que Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant a la roja (Rubia tinctorum). Segons alguns autors, seria la Camelina sativa; per a altres sería Neslia paniculata, totes dues crucíferes. Segons Linné (Philosophia botanica), Myagrum és un mot compost, de dos termes grecs myía (mosca) i agreúo (caçar), és a dir, caçamosques, i s'havia donat a una planta (Asclepias) que posseïa aquesta propietat, que no té la planta actual.

Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, designen així les fulles de limbe travessat pel tronc; nom impròpiament aplicat aquí a les fulles amplexicaules.

Nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a anomenar plantes d'aquest gènere i d'altres, i també com a sinònim d'altres de nom Alsine. És un mot compost del grec mys, myós (ratolí) i oús, otós (orella), segons Dillenius, per l'aspecte de les fulles.

El gènere Myosotis (Boraginaceae) fou establert per Dillenius (1719) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic, alpestris, -e (dels Alps o de les altes muntanyes), perquè hi viu.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser planta dels Pirineus.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per les tiges i fulles eriçades de pèls.

Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, -um (de branques abundants), pel seu tronc molt ramificat.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per ésser planta d'aquesta illa.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), ací emprat en sentit de rígid, fent referència a la tija.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per viure als boscos.

Del llatí versicolor, -oris (que té o mostra diferents colors), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava

Del grec myríke, nom que designava tant el tamariu (tamarix sp.) com diferents brucs (Erica sp.) i el sufix -aria, que indica semblança o parentiu, per la semblança amb aquestes plantes. En llatí també es feia servir com a nom alternatiu de tamarix: Virgili li deia myrica, i Plini, myrice.

Del llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), per la seva habitació.

Nom compost del grec myríos (nombrós, innombrable) i phýllon (fulla), per les nombroses lacínies que presenten les fulles. Myriophyllon (equivalent a millefolium) era el nom grecollatí que rebien diferents plantes amb fulles molt dividides. En Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta aquàtica, probablement Myriophyllum spicatum; però, en Oribasio, és el d'una milfulles (Aquilea sp. pl.).

Adjectiu dels llatí botànic compost d'alternus, -a, -um (alternatiu, un després de l'altre) i flos, floris (flor), per la disposició alternada de les flors. L'adjectiu oposat seria oppositiflorum.

Adjectiu format amb el participi passat, spicatus, -a, -um, del verb llatí spicare (disposar en forma d'espiga), per la forma de la inflorescència, que és llarga, prima i nua.

Derivat del llatí clàssic verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu del llatí botànic significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; per la disposició verticil·lada de les fulles, com anells.

Del grecollatí myrrhis, -idis, en Plini una herba semblant a la cicuta; segons J. Cadevall, sinònim de smyrryza, -ae (cerfull moscat), per la olor aromàtica de la planta, que tindria relació amb el grec mýron, -ou (perfum, essència). En Dioscòrides i Plini també se l'anomena murra, myrra o myrrha, que, com a primera accepció, és la mirra i l'arbre que la produeix, Commiphora myrrha (Burseràcies).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per l'agradable olor a anís que fa.

De Myrtus, un dels gèneres de la família.

Nom grecollatí de la murtra, però també del galzeran (Ruscus aculeatus), a què Plini anomenava myrtus silvestris.

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser molt freqüent o l'espècie més coneguda.

m. Camp de naps.

Rocacorba (Gironès)

m. Nabiu. Fruit de la nabinera.

Boí (Alta Ribagorça)

Que té forma de nap, és a dir, allargat i engruixit.

Nom emprat per Teofrast i Dioscòrides per a anomenar diferents plantes d'aquest gènere; com també fa Plini, que el deriva del grec nárke (letargia, ensopiment) per l'olor forta, d'efecte narcòtic, que exhalen. El nom també es relaciona amb la mitologia grecollatina:  Narcís era un jove de gran bellesa que menyspreava qualsevol proposició amorosa; com a càstig per la seva arrogància, els deus van fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge reflectida en un estany; absort, acabà capbussant-se en cerca de si mateix i, havent-hi mort ofegat, en aquell mateix lloc va nàixer la formosa flor que porta el seu nom.

El gènere Narcissus (Amaryllidaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del castellà junquillo, nom vulgar de diferents plantes amb fulles o tiges fines i flexibles que recorden les dels joncs;  diminutiu de junco (jonc), derivat del llatí iuncus, -i. Linné va crear aquest nom femení, potser prenent-lo de Clusius, qui explica que al seu Narcissus juncifolius a Espanya li diuen ionquillo, per la semblança de les seves fulles amb els joncs.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí juncus, -i (el jonc) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles semblants a joncs, junciformes.

Del llatí, poeticus, -a, -um –manllevat del grec poietikós– (propi dels poetes o de la poesia), digne d'ésser cantat per ells, per la bellesa de les seves flors. Dodonaeus suggereix que aquest seria el narcís cantat pel poeta Teòcrit en un dels seus Idil·lis.

Non del llatí botànic format del prefix grec pséudo- (fals) i nárkissos, -ou (narcís) –narcissus, -i, en llatí–. Els botànics pre-linneans donaven el nom de pseudo narcissus a diverses espècies d'aquest gènere de corona floral molt desenvolupada –com és ara aquesta– perquè, suposadament, eren diferents als narcisos dels autors antics. Sembla que fou Dodonaeus qui primer va fer servir el nom per a aquesta espècie, que ell anomenà Narcisus luteus sylvestris, sive Pseudo Narcisus.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

De l'italià tazzeta, nom popular que rep aquest narcís i altres semblants al nord d'Itàlia; sens dubte, per la forma de la corona del periant. El nom és diminutiu de tazza (tassa, copa), nom d'origen persa –tast (escudella, tassa, bol)–, arribat a Europa a través de l'àrab tássa. Segons Linné, el nom d'aquesta planta, a Suècia, era "tazette, cosa que n'explica la grafia.

Nom creat pel botànic alemany P.H.G. Möhring en 1742 per a la planta que el metge danès del segle XVII Simón Paulli havia anomenat Gramen norvegicum ossifragum. El propi Möhring explica que Teofrast i Plini anomenaven nárthex, narthekía i narthékion –que es tradueixen al llatí com ferula (vareta) o bacillum (bastonet)– a plantes dels gèneres Ferula i Asphodelus; i com que la tija rígida i dreta d'aquesta planta recorda una vareta o un bastonet, li semblà escaient dir-li Narthecium.

El gènere Narthecium fou validat per W. Hudson en 1762.

Del llatí ossifragus, -a, -um (que trenca els ossos i trencalòs), mot compost de os, ossis (l'os) i del verb frangere (trencar, destruir), per la creença que el bestiar que pasturava d'aquesta planta emmalaltia dels ossos.

Nasturtium, -ii és el nom amb què Plini anomenava el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum o Nasturtium officinale), mot compost del llatí nasus, -i (el nas), i torquere (tòrcer); perquè els efectes produïts per la seva olor irritant sobre els muscles constrictors del nas fan arrufar el nas.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Òrgan que produeix nèctar.

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex. Tàxon descrit per C. Moench.

Del llatí fraxinus (el freixe) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

Nom compost del grec néos, -a, -on (nou) i de Tinea, nom de dos gèneres: Tinea Spreng. (1820; Flacurtiaceae) i Tinea Biv. (1833; Orchidaceae), dedicats al botànic sicilià Giuseppe Tineo (1757-1812). Quan H.G. Reichenbach, en 1852, volgué dedicar aquest nou gènere al fill, Vincenzo Tineo (1791-1856), proposà el nom Neotinea, com volent dir 'un nou Tinea' o dedicada 'al nou Tineo', el fill.

Del llatí intactus, -a, -um (intacte o inèdit). Link l'anomenà Orchis intacta, perquè, tot i ésser una espècie molt estesa a Europa, mai abans s'havia descrit.

Nom llatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant al poliol (Mentha polegium), però més gran, que alguns autors identifiquen amb Calamintha nepeta. En canvi, el Pseudo-Apuleius i altres autors la identifiquen amb l'herba gatera (Nepeta cataria) o amb la Mentha longifolia. En qualsevol cas, el nom fa referència a Nepet o Nepete, nom d'una antiga ciutat italiana de la regió d'Etrùria, que avui es diu Nepi.

Del llatí botànic Cataria herba (herba gatera), així anomenada pels autors antics, del llatí cattus o catus, -i (el gat); segons explica Dodonaeus, perquè aquest felí, atret per la olor, s'hi refrega àvidament  i, fins i tot, se la menja.

Del llatí nudus, -a, um (nu, despullat), aplicat a plantes glabres; epítet no gaire escaient, en aquest cas.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles més amples en comparació amb altra o altres espècies del mateix gènere.

Del llatí tuberosus, -a, -um (tuberós, que té tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per l'arrel tuberosa, engruixida.

Del grecollatí nerium, -ii que, en Dioscòrides i Plini, era el nom d'una planta de fulles metzinoses i flors semblants a les de la rosa (Rosa sp. pl.), que sens dubte era el baladre (Nerium oleander). El mot sembla relacionat amb el grec nerós, -á, -ón (humit), ja que creix a les rambles i torrenteres; Dioscòrides precisa que viu no només als jardins sinó també a llocs marítims i vores de rius.

El gènere Nerium fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Mot del llatí medieval, d'origen incert, amb què es coneixia el baladre (Nerium oleander). Dioscòrides i Plini feien servir per a aquesta planta noms grecs com nérion i rhodódendron. Isidor de Sevilla (S. VI-VII d.C.) explica que la gent vulgar li deia lorandrum, perquè les fulles s'assemblen a les del llorer, i considerava aquest mot una forma corrupta de rhododendron. L'afegitó posterior olea- podria referir-se a una lleugera semblança de les fulles amb les de l'olivera. Una altra teoria afirma que seria una forma llatinitzada d'un mot compost del grec ollýo (matar) i anér, andrós (home), per ser una planta molt tòxica per als humans. El botànic italià Luigi Anguillara (1512-1570) ja citava l'Oleander flore rubro i l'Oleander flore albo, és a dir el baladre de flor vermella i el de flor blanca.

Conjunt i disposició dels nervis d'una fulla o d’un altre òrgan.

Veure: Nervació

Que té nervis evidents.

m. Engruiximent d'estructura pluriestratosa (més d'una cèl·lula de gruix), que poden presentar els fil·lidis de molses o el tal·lus d'hepàtiques tal·loses. Pot ser simple o doble. En molses pot extendre's fins a l'àpex del fil·lidi, arribant en alguns casos ultrapassar l'àpex del fil·lidi.

Cadascun dels feixos de teixits conductors que hi ha a les fulles o en d'altres òrgans, i que sovint són ben visibles en forma de venes o de línies engruixides.

Gènere dedicat per Agustin N. Desvaux, en 1814 a l'apotecari i botànic francès Jacques A. N. Denesle (1735-1819), fundador en 1787 d'un jardí botànic a Poitiers.

Del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (espiga), i el sufix -atus, -a, -um (semblança), per la forma de inflorescència.

Gènere de les solanàcies creat per M. Adanson (1763), sense aclarir el motiu del nom, però, sens dubte, en homenatge a Nicandre de Colofó, metge i poeta grec del seg II a.C., autor, entre altres, de Theriaca, sobre els remeis contra les mossegades de serps i altres animals verinosos, i Alexipharmaca, sobre els verins i els seus antídots. El nom de Nicandre ve del grec nikáo (vèncer, ser superior) i anér, andrós (home, mascle).

Epítet del llatí botànic format del gènere Physalis (solanàcies), amb els sufix -ódes (semblant a),sinònim de -oídes, per la semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Gènere dedicat a Jean Nicot, seigneur de Villemain (1530-1604?), conseller de la Cort de França i introductor del tabac en aquell país en el segle XVI. Nomenat ambaixador a Portugal en 1559, hi va conèixer el tabac (Nicotiana tabacum) i en va cultivar a Lisboa. Segons sembla va enviar tabac en pols (rapè) per a guarir les migranyes del monarca Francesc II, fet que contribuí a difondre l'ús del tabac entre la cort francesa i després a tota Europa.

El gènere Nicotiana fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí glaucus, -a, -cum (de color verd barrejat amb blanc), al·ludint a les fulles glauques.

Del llatí rusticus, -a, -um (rústic, campestre), perquè és una planta cultivada.

Nom, aquí en aposició, d'etimologia incerta. Sens dubte és la forma llatinitzada pels botànics del castellà tabaco. Segons el diccionari de la RAE, el mot deriva de l'àrab tubaq i, abans del descobriment d'Amèrica, s'aplicava a diferents herbes que marejaven o adormien. Tanmateix, altres creuen que prové de tobago, paraula d'origen caribeny amb què els indígenes, segons uns cronistes, anomenaven el tub de fulles que feien servir per aspirar pel nas el fum del tabac; i, segons altres, la planta que es cremava per produir-ne.

Diminutiu del llatí niger (negre); es a dir, negreta, pel color de les llavors.

Nom geogràfic: de Damasc.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), per la seva habitació.

Forma diminutiva del llati nigritia, -ae (negror), derivat de niger, -gra, -grum (negre, fosc), amb el sufix diminutiu -ella; com si diguéssim negreta, pel color negrós de les flors.

Del llatí niger, -gra , -grum (negre,fosc), al·ludint al color fosc de les flors.

Que creix en ambients alterats i rics en substàncies nitrogenades.

m. Noguera jove.

El gènere Nonea (Boraginàcies) fou creat per F.K. Medikus en 1789 sense donar-ne cap explicació, si bé la majoria dels autors pensen que hi volgué honorar el metge i botànic alemany Johann Philipp Nonne (1729-1772), autor de Flora in territorio Erfordensi indigena (Erfurt, 1763). Si és així, el nom s'ha transmès erròniament (amb una n). Pot ser per això, altres aventuren que prové del grec nonéa, -as, que en algunes còpies del Pseudo-Dioscòrides apareix com a nom alternatiu d'ánchousa (vegeu Anchusa), i en altres, d'onokleían, del qual nonéa seria una corrupció.

Adjectiu compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i ánthos, -ou (flor), al·ludint a les flors menudes d'aquesta planta.

Del llatí pullus, -a, -um (fosc), pel color porpra fosc de les flors.

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), probablement pel calze inflat en la fructificació; Altres l'atribueixen que la planta s'havia fet servir per a les dolences de l'aparat urinari.

m. Nus, grop. Concreció dura formada al teixit llenyós d’una planta, al punt on surt una branca.

Boí (Alta Ribagorça)

Fruit sec amb una sola llavor, de coberta consistent o endurida i que no s’obre.

Cadascun dels punts o dels nivells de la tija, sovint engruixits, on s'insereixen les fulles.

Que penja.

Del grec nýmfe (nimfa), perquè viu en aigües quietes, en comparació amb les nàiades, divinitats de les aigües corrents. Nymphaía, és el nom en grec del nenúfar. Segons Dioscòrides, sembla que li van dir així perquè, com a les nimfes, li agraden els llocs aquosos.

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Del nom del gènere Nymphaea.

Que té la forma d’un cor sostingut per la part de sota.

Mot derivat del riu Obi, a Sibèria, d'on procedeix una espècie d'aquest gènere creat per Joseph Gaertner en De Fructibus et Seminibus Plantarum (1791).

Vegeu Atriplex portulacoides.

Que té la forma d’una punta de llança invertida.

De forma allargada.

De forma ovada invertida, amb la part més estreta a baix.

Que té l’extrem arrodonit, no punxegut; que té els marges fent un angle obtús, no agut.

Adjectiu del llatí botànic, olotensis, -e (d'Olot), per haver estat descoberta a Olot.

Del nom d'una planta en Plini, odontitis, que creixia als prats i que suposadament calmava el mal de queixal. Derivat del grec odón, odóntos (dent). Els autors suposen que es tracta d'Odontites vernus, l'Euphrasia odontites de Linné.

Del llatí tardà lanceolatus, -a, -um (de forma semblant al ferro d'una llança), al·ludint a la forma de les fulles. Derivat de lanceola, -ae, diminutiu de lancea, -ae (la llança).

Del llatí botànic longuiflorus, -a, -um (de flors llargues), per les corol·les, de tub llargament exert. Compost de longus, -a, -um (llarg) i flos, -oris (flor).

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí, serotinus, -a, -um (tardà), derivat de serum, -i (el vespre), per florir a la tardor.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc) amb què es prepara una pega per a caçar ocells; pels pèls glandulars de la planta que la fan enganxosa al tacte.

Del grecollatí oenanthe, -es (la flor de la vinya, silvestre o cultivada), compost de oiné, -és (vinya, cep) i ánthe, -es (flor, floració). A més, segons  Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta que podria ser la pastanaga o, segons altres autors, Filipendula vulgaris o Oenanthe pimpinelloides. 

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat), derivat de fistula, -ae (flauta), pel tronc fistulós, buit, tubulós.

Espècie dedicada al suís Werner de La Chenal (1736-1800), professor de botànica i anatomia a la universitat de Basilea i autor de treballs de botànica i medicina.

Del gènere Pimpinella i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb les espècies del gènere Pimpinella.

Del grec onothéras o oinothéras, mots compostos d'ónos (l'ase) o oínos, (el vi) i théra, -as (caça, presa); nom que entre els antics rebia un arbust gran, de zones muntanyoses, de fulles semblants a les de l'ametller, de flors vermelles com la rosa i d'arrels que, quan s'assequen, fan olor a vi. Segons Teofrast, l'arrel d'aquesta planta, administrada amb vi, fa el caràcter més dols i alegre; i, segons Dioscòrides, que fa aquest nom sinònim d'onágra, l'aigua on l'arrel ha estat en remull, beguda per les bèsties, les assossega i amanseix. Per a uns autors, aqueix arbust seria el baladre (Nerium oleander) i per a uns altres, Epilobium angustifolium o E. Hirsutum.

Tournefort anomenà Onagra a aquest gènere de plantes americanes, però, més tard, a Linnè li va semblar inapropiat i el canvià per Oenothera. Cadevall és de l'opinió que Linnè va fer una interpretació etimològica errònia i que el nom hauria de ser Onothera.

De l'adjectiu llatí biennis, -e (biennal), perquè el cicle vital de la planta dura dos anys.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Del llatí muricatus, -a, -um (amb punxes), derivat de murex, muricis (múrex i abriülls), pel tronc punxós.

Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), per la petitesa de les seves flors.

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Del llatí suaveolens (de bona olor), format de suavis, -e (suau) i olere (fer flaire), per la olor que fan les flors al capvespre.

Del llatí olea, -ae, derivat del grec elaía, -as (l'olivera i el seu fruit, l'oliva), i aquest de léio (allisar), per la virtut que té l'oli d'allisar les coses untades. Els antics el feien servir tant per a la varietat cultivada com per a la silvestre.

El gènere Olea fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta que viu a Europa.

Del llatí sylvestris, o silvestris, -e (salvatge, del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), perquè creix salvatge als boscos mediterranis.

Del gènere tipus de la família, Olea, que compren l'olivera, un dels arbres característics del sud d'Europa i tota la regió mediterrània.

Que porta pocs capítols (oposat a policèfal -a, que porta molts capítols).

m. Camp d’oliveres.

Peralta de la Sal (Llitera)

m. Alzina (olzina) petita, esquifida.

Estanya (Baixa Ribagorça)

Del grec omphalódes, éos (semblant al melic), derivat de omphalós, oú, (melic), pels fruits còncaus, amb una depressió que recorda la del llombrígol.

El gènere Omphalodes fou creat per Tournefort (1694) i validat per Ph. Miller (1754).

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles caulinars amb les del lli.

D'Onagra, nom creat per Tournefort per a un gènere de plantes americanes que Linnè, després, trobant-lo impropi, canvià per Oenothera. El nom prové del grec ónagros (l'ase salvatge); segons J. Cadevall, per la semblança de les fulles d'alguna d'aquestes plantes amb les orelles d'ase.

Nom grecollatí de planta en Dioscòrides i Plini; sembla que seria l'esparceta (Onobrychis sp. pl.). Derivaria del grec ónos -ou (ase) i brýcho (xerricar les dents, o també bramular). Segons Laguna, “Llamase Onobryche, que es lo mesmo que rebuzno de asno, porque luego esta bestia rebuzna en gustandola”. Segons altres, significaria menjar d'ase.

Nom donat per Triumfetti a l’espècie Onobrychis onobrychis, que abans Lobelius havia anomenat Caput galliniseum, per haver-se comparat el llegum a una cresta de gall. Plini cita també una planta de nom alectorolophos que en grec vol dir literalment cresta de gall; de aléktor, -oros (gall) i lóphos, -ou (cresta); però es desconeix a quina planta  feia esment.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra), per ser planta que es conrea per a farratge.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques) derivat de saxum, -i (penya, roca), pels llocs pedregosos que constitueixen la seva estació.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut), pel tronc estès per terra.

Del llatí vicia, -ae (la veça) i folium -ii (fulla); per la forma dels folíols, particularment els inferiors, que tenen alguna semblança amb les de la veça.

Nom que a l’antiga Grècia donaven a aquestes plantes. En Dioscòrides, principalment Ononis espinosa. Alguns autors el fan derivar del grec ónos, -ou ( ruc, ase), per ser plantes que plaïen a aquest animal; però sense cap justificació.

Del llatí medieval Arragonensis, -e (de l'Aragó), del lloc on habita.

Del llatí campestris, -e (del camp), fent referència a la seva estació.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per tenir la inflorescència en capítols terminals.

Del Mont Cenis, per la seva habitació primerament coneguda.

Dedicat a Fabio Colonna (1571-1640), llatinitzat Fabius Columna. Autor de Phytobásanos (1598) i de Minus cognitarum rariorumque stirpium (1616)

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques), derivat de frutex, fruticis (arbust) per ser planta arbustiva.

Forma superlativa del llatí minutus, -a, -um (menut, petit), per la petitesa de la planta, de la corol·la o del llegum.

Superlatiu llatí de mitis, -e (suau), en oposició a spinosa, perquè no té espines i és glabrescent.

Nom d'una planta en Plini, "amb arrels que fan pudor de boc", i que Dalechamps referí a aquesta espècie. En llatí, natrix, -ícis és el nom d'una serp verinosa d'aigua, associant aquest nom amb la suposada capacitat de la planta per allunyar les serps.

Participi present del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment del llegum.

Forma superlativa del llatí ramosus, -a, -um (amb moltes branques), per ser planta molt ramificada.

Del llatí reclinatus, -a, -um (girat), pels peduncles arquejats de les flors.

Del llatí repens, participi present del verb repere (arrossegar-se), és a dir, que s'arrossega, pel seu rizoma ordinàriament amb estolons.

Del llatí rotundifolius, -a, -um (que té fulles rodones), compost de rotundus (rodó) i folius (fulla), pels folíols d'ovato orbiculars a rodons.

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), derivat de spina, -ae (l'espina), per tenir-ne, aquesta planta.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), pels seus folíols fortament estriats pel revers.

Del llatí tridentatus, -a, -um (que té tres dents), pels folíols tridentats a l'àpex.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, apegalós) derivat de viscus, -i (el vesc), per ser planta agafallosa.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), perquè és molt comuna.

Del grecollatí onopordon, -i, format del grec ónos, (ase) i pérdo (fer pets); nom d'una planta que, segons Plini, "els ases, després d'haver-ne menjat, llencen crepitacions" i que podria ser la bufassa o pet d'ase (O. acanthium).

El nom genèric Onopordum fou establert per Linné en 1737, en substitució d'Onopordon de S. Vaillant, i validat en Species Plantarum (1753).

Epítet format amb acánthos (l'acant) o acántha (espina) i el sufix grec -íon, llatinitzat -ium (semblant a, característic de), per la semblança de les fulles amb les del l'acant o per ser una planta espinosa. En Plini, acanthion és el nom d'una planta que porta una mena de cotó.

Del grec kaulós, -oú (tija de les plantes) amb el prefix privatiu a-, perquè la planta és acaule, sense tija. Sinònim de l'epítet d'arrel llatina acaule.

Epítet geogràfic del llatí illyricus, -a, -um (d'Il·líria, nom d'una antiga regió a l'oest de la península balcànica, a la costa adriàtica), pel seu lloc d'habitació.                                             

Del llatí nervosus, -a, -um (ple de nervis), per les ales del tronc i el revers de les fulles amb nervis reticulats i prominents.

En Dioscòrides i Plini era el nom d'una planta de fulles semblants a les d'una altra que anomenaven anchusa (vegeu Anchusa), i que alguns autors han identificat amb Onosma echioides de Linné. El nom deriva del grec ónos, -ou (ase), i  osmé, -és (olor), per tractar-se, segons diuen, de plantes gustoses per als ases.

El gènere Onosma fou creat per Linné en 1762.

Epítet format del grec que significa 'llavor amb tres banyes'; tri (tres), kéras, -atos (banya) i spérma, -atos (llavor), fent referència a les núcules banyudes.

m. Part apical de la càpsula, que s'obre espontàniament quan està madura.

Plini anomena ophrys a una planta amb dues fulles, bona per a tenyir de negre els cabells. Els botànics han suposat que es tracta d'alguna espècie del gènere Ophrys. El nom té relació amb el grec ophrýs -ýos (cella), i segons Théis, fa al·lusió a la forma arquejada dels sèpals de la major part de plantes d'aquest gènere.

Apiferus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí apis, -is (abella) i el sufix -fer, -fera, -ferum (que porta o produeix), perquè el label, per la forma i coloració, recorda una abella.

Del grec aráchne (aranya) i el sufix -ítes (semblant a), pel disseny del label que s'assembla a una aranya. Probablement, Linné al·ludia a Arachne, la donzella brodadora transformada en aranya per Atena.

Dedicada al metge i botànic italià Antonio Bertoloni (1775-1869), professor de botànica a la Universitat de Bolonya i autor de l'obra, en 10 volums, Flora Itàlica (1833-1854).

Del llatí fuscus, -a, -um (fosc, negrós), pel color fosc, marronós de la part distal del label.

Del llatí luteus, -a, -um (de color groc), per l'ampla faixa groga que envolta tot el label.

Del grec skolópax (la becada), pel ginostem que recorda el cap d'aquest ocell de bec llarg, dret i prim.

Del llatí speculum, -i (espill), per la màcula del label, sense pèls i d'un blau violaci especialment lluent.

Del grec sphekódes (que sembla una vespa), derivat de sphex, ékos (vespa), perquè el label s'assemblaria a una vespa.

Del llatí atratus, -a, -um (ennegrit), pel color fosc del label.

Adjectiu del llatí botànic format de Tenthredo, nom d'un insecte himenòpter, i el el verb llatí fero (portar), perquè els mascles de l'insecte són atrets per les flors d'aquesta espècie. En grec, tenthredón, -ónos vol dir insecte amb fibló.

Del grec opopánax, -akos, en llatí opopanax, -acis, nom amb què Dioscòrides anomena al suc del pánakes Herákleion o pánax Herákleios, que els autors moderns suposen que era una espècie del gènere Opopanax, potser O. hispidus. El mot es compon del grec opós, -oû (suc que brolla de les plantes, naturalment o per incisió) i pánax, -akos o panákeia -as, nom de diferents plantes que, presumptament, servien per a guarir tots els mals; composta al seu torn del grec pas, pása, pan (tot, sencer) i ákos, -eos (remei), que va passar al llatí com panax, -acis o panacea, -ae. En català, com en altres idiomes, fem servir el terme panacea amb el mateix sentit de remei universal.

Del llatí chironius, -a, -um (allò referent a Quiró), al·ludint a l'ús medicinal de la planta, ja que, segons la mitologia grecoromana, el centaure Quiró fou un dels pares de la botànica i de la medicina, i la llegenda li atribueix el descobriment de moltes plantes que porten el seu nom, si bé és improbable que aquesta en fos una. Cal observar que  chironium no concorda amb el nom genèric per ésser substantivat i anar-hi en aposició.

Dit de les fulles i altres òrgans situats en posició enfrontada, dos a cada nus.

Del llatí opuntius, -a, -um (natural d'Opus) derivat de Opus, Opuntis (ciutat grega de la regió de Beòcia). Plini, que recull la informació de Teofrast, fa esment d'una planta que anomena Opuntia herba, de gust agradable que creixia pels voltants de la ciutat d'Opus, les fulles de la qual, si queien a terra, generaven arrels, essent-ne aquest el mitjà de reproducció. Molts botànics anteriors a Linné van suposar, equivocadament, que es tractava de la figuera de moro.

A la seva obra Species Plantarum (1753), Linné havia agrupat totes les espècies de cactus dins del gènere Cactus. Philip Miller (The Gardener's Dictionary, 1754), el va dividir en diferents gèneres, entre ells Opuntia.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser l'espècie més comuna.

De contorn circular.

De Orchis, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec órchis, -ios (testicle). Teofrast i Dioscòrides donaven aquest nom a diferents orquídies d'aquest gènere, per les dues tuberositats ovoides de l'arrel.

Veieu Platanthera bifolia.

Veieu Gymnadenia conopsea.

Coriophorus, -a , -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec kóris, -ios (xinxa) i phóro (portar). Linné el va prendre de Lobelius que anomenava la planta Tragorchis minor ... o Coriophora flore instar Cimicum (Coriophora de flor com una xinxa). Els autors moderns atribueixen el nom a la fortor de xinxes o de bernat pudent que fan les flors.

Del llatí fragrans, -antis (flairant, olorós), per la bona olor que fa.

Del llatí incarnatus, -a, -um (vestit de carn, de color de carn), derivat de caro, carnis (la carn), pel color vermell pàl·lid, encarnat, de les flors.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla); per tenir les fulles relativament amples.

Adjectiu del llatí botànic, format del llatí laxus, -a, -um (fluix, espaiós) i flos,-oris (la flor), per les flors agrupades en inflorescència fluixa, laxa.

Longibracteatus, -a, -um, adjectiu del llatí botànic, format del llatí longus, -a, -um (llarg) i bractea (mot del llatí botànic, pres del llatí bractea, -ae: làmina prima de metall o altre material) amb el sufix llatí -atus (proveït de), al·ludint a les bràctees relativament llargues d'aquesta planta..

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passiu del verb maculare (tacar), per les fulles cobertes de taques fosques.

Majalis, -e (que floreix pel maig) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí majus, -i (el mes de maig), al·ludint que la planta hi floreix. Els romans deien majalis al porc d'un any, castrat, que s'oferia en sacrifici a la deessa Maja durant les festivitats del mes de maig.

Del llatí masculus, -a, -um (masculí, mascle). Probablement, Linné va prendre aquest nom específic d'autors anteriors; com ara C. Bauhin, que anomenava a aquesta planta Orchis morio mas, foliis maculatis, en contraposició a Orchis morio foemina (Orchis morio de Linné), potser per la major grandària o robustesa de la primera.

Del llatí militaris, -e (militar, propi dels soldats o de la guerra); Segons Ambrosini en Phytologiae (1666), perquè els soldats usaven la planta per rentar nafres i guarir tumors i fístules; Segons Théis en Glossaire de Botanique (1810), perquè a la flor –sèpals i pètals connivents en gàlea– s'hauria trobat certa semblança amb un casc militar.

Del llatí morio, -onis (bufó, que fa riure). Amb els noms de Testiculus morionis (testicle de ximple o de bufó), Cynosorchis morio, i altres, els botànics pre-linneans designaren diverses orquídies de label acolorit i puntejat com el vestit d'un pallasso, i Linné feu la seva espècie de Orchis morio d'Ambrosini, que, a Phytologiae (1666), justifica el nom "perquè la flor s'assembla al barret dels bufons, auriculat i crestat, així com perquè s'obre com un casc patent i perquè les 'fulles' laterals estretes recorden les orelles del bufó".

Del llatí pallens, -entis (descolorit, que empal·lideix), pel color groc pàl·lid de les flors.

Del llatí provincialis, -e (provincial, relatiu a les províncies), de provincia, -ae (província, país conquerit). Aquí, provincialis vol dir, pròpiament, provençal, perquè la planta fou descoberta a la Provença, regió del sud de França on els romans establiren la primera província en territori transalpí.

Veieu Anacamptis pyramidalis.

Adjectiu del llatí botànic creat per Linné del llatí sambucus, -i (saüc) amb el sufix -inus, -a, -um, (semblant a, referent a, etc.), per la olor, que recorda la del saüc. Es la mateixa planta que C. Bauhin i Tournefort havien anomenat Orchis palmata, sambuci odore (Orchis palmada amb olor de saüc).

Del llatí simia, -ae (la mona); Segons explica Lamarck en la descripció de la planta, perquè "el pètal inferior (label) sembla un petit mico penjat ..."

Del llatí tridens, -entis (de tres dents o puntes) i el sufix -atus, -a, -um (proveït de), pels tèpals externs concrescents inferiorment i lliures al capdamunt, formant com tres dents.

Del llatí lacteus, -a, -um (lacti, de llet), derivat de lac, lactis (la llet), pel color de les flors, d'un blanc de llet.

Del llatí ustulatus, -a, -um (passat pel foc), participi passiu d'ustulare (cremar, abrusar), pel color fosc de la part superior de la inflorescència, que sembla socarrada.

Del llatí viridis, -e (verd), pel color de les flors, verdoses.

Terme pendent de ser descrit

Apèndix foliaci en forma d’orella, de lòbul.

Nom grecollatí que en l'Antiguitat rebien diferents plantes labiades flairoses, entre elles l'orenga (Origanum sp.). Segons Tournefort, Élémens de botanique (1694), “Origanum ve d'óros (montanya) i gánymai (estar-ne content), volent dir que a aquesta planta li agrada la muntanya".

El gènere Origanum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta comuna a la major part d'Europa.

El botànic alemany Otto Hoffmann (1853-1909) dedicà aquest gènere a Ivan Semienovitx Orlai (1771-1829), conegut també com Janos Orlay, natural de la Transcarpàtia (Ucraïna), metge militar i botànic aficionat.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir flors més aviat grans.

Adjectiu creat per analogia amb el grecollatí platyphyllos (de fulles amples). Platycarpos està compost del grec platýs (pla, llis) i karpós (fruit), és a dir, de fruits aplanats, al·ludint a la forma aplanada o aixafada dels mericarpis.

Mot del llatí medieval manllevat del nom amb què Dioscòrides (ornithógalon) i Plini (ornithogale) anomenaven una "planta bulbosa amb flors verds per fora i, quan s'obren, blanques com la llet per dins", que se suposa que seria Ornithogalum umbellatun. Mot compost del grec órnis, órnithos (ocell, gallina) i gála, gálaktos (llet), és a dir, llet de gallina o llet d'ocell, noms vulgars amb que també es coneix aquesta planta.

Del llatí arabicus, -a,-um (de l'Aràbia), perquè C. Clusius – de qui Linné prengué el binomi– creia que n'era la regió natal on creixia espontàniament.

Del llatí narbonensis, -e (narbonès, de Narbona), per ser una planta coneguda des d'antic a la regió que els romans anomenaven Galia Narbonensis, pel nom de la seva capital Narbo, -onis, l'actual Narbona.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Adjectiu de llatí botànic derivat del llatí umbella, -ae (parasol), per la inflorescència en corimbe umbel·liforme.

Nom del llatí botànic compost del grec órnis, órnithos (ocell) i poús, podós (peu), per la forma i disposició dels llegums, que recorden els dits d'un ocell.

Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Ornithopodium dels prelinneans.

Participi passat del verb llatí comprimere (prémer, comprimir), pel fruit o llegum fortament comprimit i aixafat pels costats.

Adjectiu del llatí botànic compost de la partícula privativa e- o ex- (sense), i bractea, -ae (fulleta), per mancar la fulla bracteal de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic, compost del prefix ex- (sense) i stipula, -ae (palleta), per ser les estipules molt petites o nul·les

Del nom del gènere tipus, Orobanche.

Del grecollatí orobanche, -es, nom que en Teofrast i Plini rebien diferents plantes paràsites dels gèneres Cuscuta i Orobanche. Teofrast diu que reben aquest nom perquè estrangulen els erbs (Vicia ervilia). Del grec órobos, -ou (llegum) i áncho (estrènyer, ofegar), com si diguéssim escanya-llegums.

Amethysteus, -a, -um (purpuri com l'ametista) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del grecollatí amethystus, -i (la pedra ametista); fa al·lusió al color lila o porpra de la planta.

Forma de genitiu d'Artemisia campestris, perquè parasita aquestes plantes.

Forma de genitiu del gènere Picris, per viure sobre per viure sobre Picris sp. pl.

Forma de genitiu del gènere Santolina, per créixer damunt les arrels de l'espernallac (Santolina Chamaecyparissus).

Epítet del llatí botànic derivat del llatí crinis, -is (el cabell), per les bràctees estretes i allargades, les de l'extrem de l'espiga acostades i formant una mena de tupè.

Del llatí gracilis (prim, delicat), al·ludint probablement al gruix escàs de la tija.

Hederae (de l'heura) és la forma de genitiu del llatí hedera, -ae (l'heura), per fer-se sobre les arrels d'aquesta planta.

Del llatí minor -oris (més petit), per la seva escassa alçària.

Del llatí ramosus, -a, -um (ramós, de branques abundants), per ésser planta de tija ramificada.

Dedicada a Auguste Mutel (1795-1847), botànic francès, autor de la Flore du Dauphiné.

Nanus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, derivat del nom llatí nanus, -i (nan), al·ludint a l'escassa alçada de la planta.

Del llatí rapum, -i (el nap), per la tija engruixida a la base com l'arrel d'un nap, i el nom del gènere Genista, en genitiu, perquè acostuma parasitar lleguminoses arbustives d'aquest i altres gèneres.

Del llatí reticulatus, -a, -um (reticulat), per les línies violades de la corol·la reunides més o menys clarament en forma de xarxa.

Forma de genitiu del gènere Teucrium, perquè viu paràsita sobre les arrels de diversos Teucrium.

Del llatí orobus, -i i aquest del grec órobos, -ou, nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera, segons sembla, l'erb (Vicia ervilia). L'origen del nom és poc clar;  Cadevall ho fan derivar del grec erépto (menjar), al·ludint al bestiar que en pastura. Théis diu que és format del grec óro (excitar) i boús (bou, vaca), que seria com l'aliment que enforteix o escalfa els bous. Pràcticament totes les plantes que van ser classificades sota aquest gènere s'inclouen avui dins del gènere Lathyrus.

Linné establí aquest gènere en 1753 seguint altres botànics precedents, però les plantes que hi inclogué tenien poc a veure amb l'orobus dels antics.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color més o menys blanc groguenc de les flors.

Participi present del verb canescere (emblanquir-se), pel color glaucescent dels folíols.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de la flor.

Adjectiu llatí derivat de mons, montis (la muntanya), perquè es troba a les muntanyes.

Del llatí niger (negre), per ser negre el llegum a la maturitat i tornar-se negra tota la planta per la dessecació.

Del llatí tuberosus, -a, -um, (ple de tumors), derivat de tuber, -eris (inflor, tumor) pels bonys que presenta l'arrel.

De l'adjectiu llatí vernus, -a, -um (primaveral), per la seva florescència en primavera.

En Dioscòrides i Plini, nom d'una mata negra, de branques flexibles i fulles com les del lli, que s'ha pensat que podria ser Osyris alba.

Del llatí albus, á, -um (blanc). La planta no té res blanc, però Linné va conservar l'epítet de l'antic nom, Cassia alba, potser pel seu color verd blavós.

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), pel seu lloc preferent d'habitació, als arenals costaners.

Part basal i sovint la més grossa del pistil, la qual conté els primordis seminals. Ovari súper: la resta de peces florals (sèpals, pètals...) neixen per sota de l’ovari Ovari ínfer: la resta de peces florals neixen per sobre de l’ovari.

De contorn en forma d’ou.

En forma d'ou.

Del gènere Oxalis.

Del grecollatí oxalis, oxalidis (l'agrella o pa de cucut), derivat del grec oxýs (àcid, agre), pel seu gust amargant, ja que aquestes plantes contenen àcid oxàlic. Plini donà aquest nom a un jonc, suposadament Juncus acutus, i a una planta de tres fulles que podria ser l'agrella (Oxalis acetosella).

Gènere establert per Linnè en 1753 en substitució de l'Oxis de Tournefort.

Forma diminutiva del llatí acetosus (agre), derivat de acetum (el vinagre). Acetosella era el nom que, abans de Linnè, rebien l'agrella i altres plantes amb fulles de sabor semblant.

Del llatí corniculatus, format de cornu (la banya) i el sufix -atus (que en té o en té la forma), per la forma i direcció del fruit.

Del llatí pes, pedis, (peu, pota) i capra, -ae (cabra), és a dir, pota de cabra, potser per la forma dels folíols, semblant a la petjada d'una cabra.

Del llatí violaceus, -a, -um (de color violeta), pel color de les flors.

Nom geogràfic de la regió on habita. Segons J. Cadevall, regió de la Croacia-Austria-Hungría. Segons Plini, era el territori del lazis, un poble de la Còlquide, a la vora del Mar Negre, a la regió del Càucas.

Neologisme llatí format amb el sufix -ensis (que procedeix de o habita en) per la seva habitació als monts Urals.

Del grec oxýs (agre), pel sabor àcid de les fulles.

Del grec dis (dos), i gyné (dona; en botànica, pistil), perquè, inclosa per Linné en el gènere Rumex (R. digyna), en discrepa del caràcter genèric per tenir dos estils en lloc de tres.

Del grec oxýs (agut) i tropís (carena), pel característic apicle de la carena de la corol·la.

Del llatí campus (el camp, la plana), per la seva general estació.

Dedicat a Albrecht Haller (1708-1777), autor de la Flora Helvètica.

De l'adjectiu llatí pyrenaicus i aquest de Pyrenaei (els monts Pirineus), per la seva habitació en aquestes muntanyes..

m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis).

Bítem (Baix Ebre)

Del grec paionía, forma femenina de paiónios que vol dir curatiu, saludable o medicinal. A. Laguna, en els comentaris al “Dioscórides”, diu: “Es diu peònia aquesta planta pel nom del seu primer inventor que fou Peó”. Paeonius o Peó era un déu grecoromà de la medicina.

Del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), al·ludint a la mida petita del seus fol·licles.

Per la seva extensa àrea de dispersió.

Fa referencia al seu únic gènere.

En algunes corol·les, replec del llavi inferior que clou la gorja.

Del grecollatí paliurus, -i, nom d'un aladern espinós altres arbusts similars, algú dels quals a més d'un autor li ha recordat la corona d'espines de Crist.

El gènere Paliurus (Rhamnaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Nom compost en llatí que significa 'espina de Crist', fent referència a la corona d'espines de la passió de Crist, per les branques espinoses.

Del llatí Pallenis, idis (de Pallene), nom d'una ciutat grega a la península calcídica del mateix nom, avui anomenada Kassandra, a la regió grega de Macedònia. Segons la llegenda, pren el nom de Palléne, filla de Sithón, rei mitològic dels Odomantes, en Tràcia.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines) en referència a les espines apicals de les bràctees involucrals.

(Del receptacle), bràctea o esquama que acompanya les flors en un capítol d’una composta, i intervenen en la disseminació dels fruits.

Dit de la fulla dividida en lòbuls o segments divergents entre ells, com els dits d’una ma oberta.

Dit de la nervació en què els nervis principals arrenquen radialment de la base del limbe.

Fulla dividida (composta), els folíols de la qual neixen tots en un mateix punt, i per això té una forma palmada, com la palma de la ma.

Dit de la fulla palmada en que les divisions no ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe.

Dit de la fulla palmatinèrvia dividia en lòbuls poc profunds.

Dit de la fulla que presenta nervació palmada.

Dit de la fulla palmada en que les divisions ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe sense atènyer, però, el punt d’inserció amb el pecíol.

Dit de la fulla palmada en què les divisions atenyen el punt d’inserció amb el pecíol.

m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis).

Ebo (Marina Alta)

m. Fulla de cep.

Aiguaviva (Alt Camp)

Tant Dioscòrides, en grec pankrátion, com Plini, en llatí pancratium, anomenaven així a una planta amb bulb de color vermellós i fulles com les del lliri blanc (Lilium candidum), però més llargues i carnoses, que els botànics han identificat amb el Pancratium maritimum. El nom està format del grec pan- (tot), i krátos (poder, força), és a dir, totpoderosa o que tot ho guareix; per haver-la cregut dotada de gran virtut medicinal.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i la seva rodalia), derivat de mare, -is (el mar), perquè es fa als sorrals marítims.

De forma semblant a la caixa d’un violí o d’una guitarra.

Inflorescència (conjunt de flors) composta, molt ramificada, o sigui que és formada de nombroses flors (cada ramificació és un raïm).

Nom llatí de la rosella i del cascall.

De hispidus (setós, pelut), pels pèls rígids de la càpsula.

Perquè viu a la regió alpina.

Nom que dóna Plini a una espècie d'anemone, per la semblança. També hi ha qui ho fa venir del grec árgemon (núvol als ulls), pel seu antic ús per a guarir afeccions dels ulls.

Del llatí clava (maça), per la forma de la càpsula.

Del llatí dubius (dubtós), per la dificultat de distingir-lo d'altres espècies afins, especialment de P. obtusifolium, amb la qual es confon fàcilment.

Del llatí hybrida (de raça mixta), potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Segons Cadevall, hybridum hi resulta mal aplicat (nomen ineptum).

Pels lòbuls de les fulles, que són arrodonits i obtusos.

Del grec rhoiás -ádos (que vessa, que s'escola) que, aplicat a l'espècie, significa que s'esfulla fàcilment, fent referència a la caducitat dels embolcalls florals.

De setiger (setós), pels pèls blancs i rígids de les fulles.

Perquè el suc de la planta, o sigui, l'opi, fa adormir.

De Papaver, nom del principal gènere.

Dit de la corol·la (i també de la flor) irregular de pètals lliures, que consta d’un pètals superior més gros que els altres (estendard), dos pètals laterals anomenats ales, i dos d’inferiors un xic soldats (la carena); la presenten les plantes de la fam. de les papilionàcies i les de la fam. de les poligalàcies.

Protuberància epidèrmica de forma cònica o hemisfèrica (en deriva papil·lós).

En alguns fruits, especialment els de les compostes, apèndix terminal de pèls, esquames o setes, provinent del calze.

El nom d'aquest gènere de les Liliàcies fou creat pel botànic italià Giovanni Mazzucato en 1811, com a homenatge al seu protector, el comte Giovanni Paradisi (c. 1760-1826), matemàtic, poeta i polític italià sota el domini napoleònic.

Segons l'ICN, si bé el nom estàndard és Paradisia, s'ha de conservar Paradisea com a nom del gènere.

Nom, probablement del llatí medieval, que C. Estienne (1504-1564) esmenta en De re hortensi libellus com a sinònim de Lilium agreste. Linné pren aquest nom de Tournefort que anomena a la planta Liliastrum Alpinum, minus. Del llatí lilium, -ii (lliri) i el sufix -astrum (bord, silvestre, no genuí), com si diguéssim, lliri bord.

Petit apèndix filiforme, sovint ramificat, situat entre els fil·lidis. Les parafil·les corresponen a excrescències que apareixen en els caulidis i que semblen fil·lidis que no s'han desenvolupat.

f. Petit apèndix laminar o filiforme, sovint ramificat, situat entre els fil·lidis.

Amb els nervis disposats paral·lels entre ells.

Dit de la fulla dividida en folíols (fulla composta) que té un parell de folíols terminals (les fulles imparipinnades, en canvi, en tenen un de sol).

Planta que viu a expenses d’una altra planta, ja que emet una arrel especial, l’haustori, que xucla la saba de la planta hoste. Hi ha plantes paràsites que ja no tenen clorofil·la i per això no són verdes, sinó que tenen una coloració vermellosa o groguenca, mentre que d’altres sí que són verdes i també fan fotosíntesi.

Gènere dedicat per Domenico Viviani, que el va establir en 1824, a Tomaso Parentucelli (1397-1455), humanista italià que va arribar a papa amb el  nom de Nicolàs V que, entre altres actuacions, fundà la Bibioteca Vaticana i fomentà la traducció dels clássics.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segrega la tija.

Del llatí parietarius, -a, -um (propi de les parets o murs), i aquest de paries, -etis (paret), perquè s'hi fan aquestes plantes. Parietaria herba o simplement parietaria era el nom en llatí de plantes que creixen a les parets i murs vells, principalment Parietaria sp.

Lusitanicus, -a, -um (de l'antiga Lusitània, portuguès), perquè la planta viu a Portugal. És un adjectiu del llatí botànic; Els romans feien servir lusitanus, -a, -um (lusità).

Del llatí botànic officinalis, -e, aplicat a les plantes que, per les seves propietats medicinals, es venien a les oficines de farmàcia. Del llatí officina, -ae (taller, botiga), nom que a l'Edat Mitjana rebia el magatzem dels monestirs on es guardaven i preparaven les herbes remeieres.

Del llatí judaicus, -a, -um (dels jueus).

És l'Herba Paris dels autors pre-linneans. Amb quest nom, apareix per primer cop al segle XVI en obres de Mattioli, que diu que és el nom vulgar de la planta entre els herbolaris. L'origen del nom genèric és dubtós: E. Ventenat diu que alguns autors creuen que ve del llatí par, paris (par) perquè tot en aquesta planta és par: 4 fulles, etc.; i que altres el consideren un epònim consagrat a Paris –heroi homèric, fill del rei de Troia, Príam– que va fer ús d'aquesta planta. Tanmateix, és més probable que sigui una corrupció o deformació d'algun terme anterior del llatí medieval.

El gènere Paris fou establert per Tournefort (1694) com Herba Paris; en Ruppius (1718), figura simplement com Paris, nom que Linné (1737) establí definitivament.

Adjectiu del llatí botànic quadrifolius, -a, -um (quadrifoliat), de vegades perquè les fulles es disposen en verticils de 4, de vegades per les fulles dividides en 4 folíols (quadrifoliolatus, -a, -um) o, pròpiament, perquè té només quatre fulles –com és el cas d'aquesta planta–, verticil·lades a l'àpex de la tija. Mot format del prefix llatí quadri- (quatre) i folium, -ii (la fulla).

Del llatí Parnassus, muntanya de Grècia on, segons la mitologia, vivien les muses; per la seva habitació a les muntanyes.

Gènere creat per Tournefort a partir del nom d'una herba (grec: agróstis en to Parnásso, llatí: gramen Parnassi) que, segons Dioscòrides i Plini, creix al mont Parnàs, i que molts botànics del segle XVI van suposar que es tractava de la parnàssia o fetgera blanca (Parnassia palustris).

Del llatí palustris, -e (pantanós o que viu als aiguamolls), per la seva estació, de llocs humits i pantanosos.

Del grec paronychía (panadís). També, nom en Dioscòrides d'una herba que neix sobre les pedres i que cura el panadís, que alguns autors han suposat que podria ser Paronychia argentea.

El gènere Paronychia fou establert per Ph. Miller en 1754.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata o de color de plata), per les bràctees blanques, argentades.

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap), derivat de caput, -itis (el cap), per la inflorescència en glomèruls terminals.

Adjectiu del llatí botànic format amb el diminutiu echinulus, d'echinus, -i (eriçó), amb el sufix -atus, -a, -um (proveït de, en forma de), fent al·lusió al sèpals quasi espinescents.

Kapela és el topònim d'un lloc de la regió del Alps sud-orientals, potser a Slovènia, perquè hi creixia aquesta planta.

Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Epítet format del gènere Polygonum i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb el Polygonum aviculare.

Del gènere Paronychia. Família del sistema De Candolle, ja obsoleta (ordo LXXXVI. PARONYCHIEÆ), els gèneres de la qual són ara classificats dins de les cariofil·làcies.

Dit de la fulla amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi.

Dit de la fulla o d’altres òrgans amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi.

Del llatí pastinaca, -ae, nom que els romans donaven a diferents plantes umbel·líferes d'arrel carnosa, comestible o medicinal, com ara la pastanaga (Daucus carota) i la xirivia (Pastinaca sativa). Plini anomenava pastinaca sativa a la pastanaga cultivada, p. pratensis o p. silvestris a la silvestre, i p. erratica a la xirivia silvestre. La paraula s'ha relacionat des d'antic amb el llatí pastus, -us (pastura o menjar d'animals), però més aviat sembla que tindria relació amb pastinum, -i (aixadella, el fet de cavar o terreny cavat).