Glossari general

Nom clàssic d'aquesta lleguminosa entre els romans.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser comuníssima i coneguda des de la més remota antiguitat.

Del llatí fabaceus, -a, -um, (allò que pertany a les faves o en fa referència), al·ludint als fruits (llegums) similars.

Papilionàcies, del llatí papilio, papilionis (la papallona), per la forma de la corol·la, que s'hi assembla.

m. Suro que no s'ha pelat mai.

Agullana (Alt Empordà). Suro Fadrí de Can Bec.

De Fagus, nom del gènere tipus d'aquesta família, coneguda abans com a Cupuliferae al·ludint a l'involucre –anomenat cúpula– que guarneix la base dels fruits d'aquestes plantes o els envolta per complet.

f. Bosc de faigs.

Arbúcies (Selva)
La Costa del Montseny (Vallès Oriental)
La Jonquera (Alt Empordà)
Monars (Garrotxa)
Mosset (Conflent)
Vilanova de Sau (Osona)

Fagus és el nom amb què els llatins anomenaven al faig, però també la seva fusta i el fruit. Nom emprat per quasi tots els autors pre-linneans i que Linné acceptà a Species Plantarum (1753)

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, del bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè forma boscúries.

f. Fruit del faig.

La Costa de Montseny (Vallès Oriental)
La Menera (Vallespir)
La Nou de Berguedà (Berguedà)
Rocacorba (Gironès)
Saldes (Berguedà)
Sant Privat d’en Bas (Garrotxa)
Tavertet (Osona)
Vallmanya (Conflent)
Nom d'una pagesia a 20 min de Sant Aniol de Finestres en direcció els Sucals i les Medes (Garrotxa)

m. Classe de fajol.

Lliurona (Alt Empordà). Fajol de guaret.

m. Classe de fajol.

Lliurona (Alt Empordà). Fajol de rostoi.

f. Bosc de faigs.

Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Rimbau (Rosselló)

Veure: Falcat, falcada

Corbat a manera de falç. (en deriva falciforme).

Terme pendent de ser descrit.

f. Fruuit de la boixerola (faringolera).

Boí (Alta Ribagorça)

m. Blat de moro cultivat espès perquè no espigui i que es destina a farratge.

Lliurona (Alt Empordà). Ferrajó.

Conjunt de peces, òrgans, etc. que neixen agrupats fent un petit feix (en deriva fascicular, fasciculat).

Amb les ramificacions acostades a l'eix principal (per ex., l'arbre que fa branques dretes i atansades al tronc, de manera que la capçada té forma llarga i estreta).

f. Bosc de faus (faigs).

Benasc (Alta Ribagorça)

m. Població de fenàs (fenal).

Sant Martí de Tous (Anoia)

m. Fener petit.

Cabdella (Pallars Jussà)

Del llatí ferula, -ae (bastó, canya) i també el nom de diverses umbel·líferes, principalment la canyaferla (Ferula communis), pel tronc llarg i dret. El poeta romà Horaci feia servir el mot per a la palmeta amb què els mestres castigaven als alumnes, potser perquè feia més soroll que mal; raó per la qual alguns autors el relacionen amb el verb ferire (ferir, colpejar).

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), per ser l'espècie més freqüent del gènere.

Fel llatí ficus, -i, nom que els romans donaven a la figuera cultivada i al seu fruit.

Del llatí carica, -ae, una mena de figa seca procedent de Cària, antiga regió al sud-oest d'Àsia Menor. Plini feia servir el mot en el sentit genèric de figa.

f. Infructescència de la figuera.

Biniaraix (Mallorca)
Cocentaina (Comtat)
Fraga (Baix Cinca)
La Jonquera (Alt Empordà)
Sant Francesc de Formentera (Formentera)

f. Figa d'un segon esplet.

Pitiüses

f. Fruit de la figuera de moro.

Corona (Eivissa)

f. Fruit de la figuera de moro.

Benifallet (Baix Ebre)
La Jonquera (Alt Empordà)>br/> Mont-roig del Camp (Baix Camp)
La Riera (Tarragonès)
Vallirana (Baix Llobregat)

f. Fruit de la figuera de moro.

Raval de Cristo (Baix Ebre)
La Sénia (Montsià)
Tortosa (Baix Ebre)

f. Classe de figa.

Formentera

f. Figa de moro. Fruit de xumbera (figuera de moro).

Tortosa (Baix Ebre)

f. Figa d'un primer esplet.

Pitiüses

m. Camp de figueres.

Figueral, nom d'un vial entre Balones i Costurera (Comtat)

m. Camp de figueres.

El Figuerar, indret cap a Palamós (Baix Empordà)

Nom que prové del llatí filum, -i (fil) amb el sufix -ago que indica analogia amb el mot precedent; fent referència a l'indument de pèls fins que cobreixen les plantes d'aquest gènere.

El gènere Filago fou establert per Pehr Loefling en 1753.

Epítet derivat del llatí arvum, -i (camp conreat), creat pels botànics, per analogia amb altres, com hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Del llatí congestus, -a, -um (amuntegat, acumulat), al·ludint a la forma en que les nombroses tiges ajagudes s'agrupen en rodals més o menys densos o, potser, pels capítols petits, densament agrupats en glomèruls.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), perquè hi viu, encara que no en sigui exclusiva, com podria deduir-se.

Del llatí germanicus, -a, -um (d'Alemanya), pel seu lloc d'habitació; derivat de Germania, -ae, nom que donaven els romans a la regió més enllà del Rin, actualment Alemanya.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ser aquesta una espècie de petites dimensions.

Del llatí pyramidatus, -a, -um (en forma de piràmide), pels capítols agrupats en glomèruls dins un involucre en forma de piràmide invertida.

Epítet del llatí botànic per a descriure els òrgans foliars en forma d'espàtula o cullera, és a dir, amb la meitat inferior més o menys estreta i que s'eixamplen cap a la part superior, com les fulles d'aquesta planta, subespatulades. Ve del llatí spathula o spatula, -ae, diminutiu de spatha o spata, -ae (espasa).

Part inferior de l’estam d’una flor que sosté l’antera.

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja). Segons sembla, aquest nom es recull per primer cop a l'Antidotarium del metge italià Nicolaus Praepositus (s. XII) referint-se a Filipendula vulgaris, denominació recollida per Dodonaeus, i que, segons A. Laguna, fa referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

En les molses, òrgan laminar del gametòfit inserit al caulidi, semblant a una fulla.

Fil·lidi (m.) caulinar (adj.). Fil·lidi que creix sobre el caulidi o eix principal.

Fil·lidi (m.) perigonal (adj.) i periquecial (adj.). Fil·lidi que forma part del perigoni o el periqueci.

Fil·lidi (m.) rameal (adj.) Fil·lidi que creix sobre una branca o rama lateral.

Proveït d’una franja de fímbries (lacínies o segments molt estrets).

Que és crenat.

Dit de les tiges que són buides per dins.

Que té forma de ventall obert.

Que fa ziga-zagues o que presenta curvatures en diversos sentits.

m. Grup petit de plantes.

Alins d'Isàvena (Alta Ribagorça)
Àreu (Pallars Sobirà)
Boí (Alta Ribagorça)
Caregue (Pallars Sobirà)
Durro (Alta Ribagorça)
Roní (Pallars Sobirà)
Sapeira (Alta Ribagorça)

Cobert de pèls curts i embullats a manera de flocs.

f. Acte i efecte de florir les plantes.

La Llacuna (Anoia)

v. Començar a haver-n'hi molt, d'una cosa.

Tortosa (Baix Ebre). Florejaven les trumferes.

m. Floreix molt.

Prat de Comte (Terra Alta)

v. Acció de florir de les plantes; l'efecte.

Ginestar (Ribera d'Ebre)

v. Acte de florir abundosament.

Lliurona (Alt Empordà)
Montan de Tost (Alt Urgell)

Dit de les tiges que porten flors.

v. Les plantes, treure flor.

Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany)

adj. Planta molt granada.

Arbúcies (Selva)
La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
Planoles (Ripollès)
Ventolà (Ripollès)
Vilacireres (Solsonès). El boix grèvol floreix (fruita).

f. Estol de plantes d’una mateixa espècie.

Mont-roig del Camp (Baix Camp). Una flota de pins.
Vilada (Berguedà)

Del llatí foeniculum, -i, nom del fonoll en Plini,  diminutiu de foenum, -i (fenc, farratge), per la delicadesa de les fulles.

Piperitus, -a, -um és un epítet del llatí botànic derivat del llatí piper, -eris (el pebre), fent referència a les qualitats aromàtiques de la planta. Piperitis, en Plini, és el gingebre.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta que es troba a tot arreu.

Que té l’aspecte o la natura de les fulles.

En una fulla composta cadascuna de les divisions independents. A les fulles veritables hi observareu que tenen el pedicel engruixit (el pecíol), i que entre el pedicel i la tija hi ha una gemma que correspon al nou brot que sortirà; els folíols en canvi no ho tenen pas.

Fruit sec i amb diverses llavors, provinent d'un sol carpel, que a la maturitat s'obre per la sutura ventral.

f. Platja de la Fonollera, cap a Pals (Baix Empordà). Enaigats p. 108

adj. Arbre que es fa a la perifèria del bosc o de la seva comunitat.

Sant Sadurní de l’Heura (Baix Empordà)

f. Branca que sobresurt de la capçada d'una planta.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Forcat. Lloc on un arbre es divideix en dues o més besses.

Boí (Alta Ribagorça)

m. Arbre que té un o més forcats.

Boí (Alta Ribagorça)

m. Lloc on un arbre es divideix en dues o més besses o branques.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà))
Das (Baixa Cerdanya). Forcat bessó (forcat constituït per dues besses).
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Jonquera (Alt Empordà)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà
Montan de Tost (Alt Urgell)
Prades (Baix Camp)
Riu (Garrotxa)
(Pla de l'Estany)

m. Arbre que té un o més forcats.

Freixenet (Ripollès)
Lladó (Alt Empordà)

m.Classe de blat de bona qualitat.

Boí (Alta Ribagorça)
La Farga de Moles (Alt Urgell)
Saurí (Pallars Sobirà)
Tavascan (pallar Sobirà)

Que presenta fòvees (petites depressions o fossetes).

f. Fruit de la fraguera.

Sa Cot (Garrotxa)

Nom del llatí medieval que apareix en Mattaeus Silvaticus (1285–1342). Nom compost del llatí fraga, -orum (maduixes i també els fruits de l'arboç) i el sufix -aria que indica relació, possessió o semblança. La maduixera també es coneixia com a herba fraga o herba fragi.

Adjectiu derivat del llatí collis, -is (turó), indicant l'estació de la planta.

Del llatí sterilis, -e (estèril), perquè, un cop caiguts els pètals de les flors, els fruits són gairebé invisibles.

Del llatí vescus, -a, -um (mengívol), derivat del verb vescor (menjar). Son sinònims, esculentus, -a, -um i edulis, -e.

Del llatí viridis, -e (verd, fresc).

m. Fruit de la fragatera.

Boí (Alta Ribagorça)

Paraula del llatí botànic derivada del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Gènere de les ramnàcies establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754); Tournefort pren el nom de Mattioli (1565) i Dodonaeus (1583). Al seu torn, J. Bauhin (1650) escriu que és “anomenada frangula perquè les branquetes, en especial les joves, fàcilment es trenquen.”

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie relativament comuna.

Dedicat per Linnè a Johan Franckenius (1590-1661), metge i botànic suec, professor de Medicina a la universitat d'Upsala, que publicà el primer catàleg de la flora de Suècia.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), fent al·lusió als pèls de les fulles i del calze.

Del llatí pulverulentus, -a, -um (ple de pols), per la que en recobreix el tronc i les fulles.

Pren nom de l'únic gènere que conté: Frankenia.

Fraxinus, -i és el nom que dona Plini als freixes en general. Es fa derivar del grec fráxis (tanca), perquè sovint els freixes servien per a limitar o tancar les propietats.

El gènere Fraxinus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1754, 1754).

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Excelsior, -us és el grau comparatiu d'excelsus, -a, -um (excels, elevat), per la seva alçada considerable. C. Bauhin fou qui primer anomenà aquesta espècie Fraxinus excelsior, sens dubte seguint Teofrast que distingia dues menes de freixe: unum excelsum, procerum..., alterum humilius, minus augescens (un alt, gran... [aquest], l'altre més petit, que creix menys).

m. Bosc de freixes.

La Jonquera (Alt Empordà)

f. Bosc de freixes.

Vallmanya (Conflent)

v. Treure la pellofa de les castanyes.

El Brull (Osona)

Mot del llatí botànic format del llatí fritillus, -i (cornet per a remenar els daus abans de llançar-los) i el sufix -arius, -a, -um (que té relació). Segons Cadevall –que segueix l'opinió de Théis–, per la forma de les flors. Tanmateix, Dodonaeus, qui primer va citar aquest mot, diu que, a la planta que ell anomena Meleagris, alguns li diuen Fritillaria, del llatí fritillus, atribuint-li el significat d'escaquer. També Clusius diu que l'apotecari que li va enviar la planta li explicà que l'anomenava així perquè les taquetes de diferent color de l'anvers dels tèpals recorden un "fritillus".

El gènere Fritillaria fou establert per Tournefort en 1694 i validat en Linné en 1753.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè la planta es fa als Pirineus.

Dedicada a Pierre Edmond Boissier (1810-1885), botànic ginebrí, explorador i estudiós il·lustre de la flora ibèrica i la de l'Orient Mitjà.

-Fulla de les falgueres.
-Cos vegetatiu, verd i més o menys foliaci, de les llenties d'aigua (gèn. Lemna).

adj. Que fa fruita.

Cocentaina (Comtat)
Paüls (Baix Ebre)

adj. Que fa fruita.

Viladrau (Osona). El castanyer és un fruiter.

f. Fulla. Òrgan laminar de les plantes superiors.

Saünc (Alta Ribagorça)

f. Òrgan laminar d'una planta.

La Jonquera (Alt Empordà)
Serinyà (Pla de l'Estany)

m. Fullaraca de pi.

Cabrera de Mar (Maresme)

f. Jaç.

Vilanant (Alt Empordà)

v. Una planta, treure fulles.

Agullana (Alt Empordà)

f. Fulles caigudes.

Agullana (Alt Empordà)
Margalef (Priorat)
Vilada (Berguedà)

f. Fullatge.

Perejaume. Llum i llibertat p 15

adj. Vegetal que ha posat fulles.

Canet d'Adri (Gironès)
(Pla de l'Estany)

D'origen no explicat encara satisfactòriament. Thomas Bartholin (1673) anomenà Herba fumana la planta que, després, Linnè anomenà Cistus fumana, potser pel seu aspecte grisenc, com fumat, del llatí fumus, -i (fum).

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Erica i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb un bruc.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Del llatí levis o laevis (llis) i pes, pedis (el peu), pels pedicels glabres.

Del llatí procumbo (estar estès o ajagut), per les seves branques ajagudes.

Dedicada a Spach, autor del Conspectus Monographie Cistacearum, 1836.

Del llatí viscidus, que com viscosus i viscum (el vesc) deriven del verb visco (untar o fregar amb una substància agafatosa), per les seves fulles glanduloses i enganxoses.

Del nom de la planta en llatí, fumaria, de fumus (fum), per haver-la considerada com un vapor o fum a causa de la seva fesomia i del color blau glaucescent. El nom que té en grec la planta, kapnós, també significa fum.

Del grec mikrá (petita) i ánthos (flor), per les flors petites.

En commemoració del metge i botànic francès Toussaint Bastard (1785-1846)

Del llatí calcar (esperó), perquè el té molt llarg.

Pels pecíols que es cargolen com circells, en llatí capreoli, com cirrosa, de cirrus (rínxol).

Per la disposició compacta de les flors.

En homenatge al metge i naturalista francès Charles Gaillardot (1814-1883).

Per la major grandària relativa de les corol·les.

Pel seu hàbitat predilecte, és a dir, les parets o murs, en llatí, muri.

Linné la considerava l'espècie medicinal per excel·lència. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris, per les flors ben petites.

Dedicada a S. Vaillant, botànic francès.

m. Fusta.

Albet (Alt Urgell)
Araós (Pallars Sobirà)
Àreu (Pallars Sobirà)
Espui (Pallars Jussà)
Les Llacunes (Pallars Sobirà)
Llessui (Pallars Sobirà)
Tavascan (Pallars Sobirà)
Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

f. Substància més o menys dura i fibrosa que forma la major part del tronc i de les branques dels arbres i arbustos sota l’escorça.

Lliurona (Alt Empordà)

f. Fusta d’una planta riberenca.

Fraga (Baix Cinca)

f. Fusta pròpiament dita d'un arbre.

Tortosa (Baix Ebre)

m. Fust.

Montan de Tost (Alt Urgell)