Glossari general

m. Neretar. Matoll de nerets (gabets).

Queralbs (Ripollès)

Nom encunyat pel botànic anglès R. A. Salisbury en 1806 per a aquest gènere, en reconeixement al noble escocès Sir Thomas Gage (1781-1820), aficionat a la botànica i a la jardineria, de qui havia rebut nombrosos espècimens de plantes recol·lectades per tota Europa.

Arvensis, -e és un adjectiu del llatí botànic, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), aplicat a les plantes que es fan comunament a les terres de conreu.

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat), derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les fulles fistuloses.

Del llatí foliosus, -a, -um (fullós, que té moltes fulles). És l'Ornithogalum foliosum de C. Presl qui l'anomenà així perquè, a diferència de les altres espècies d'aquell gènere, aquesta té la tija fullosa.

Adjectiu del llatí botànic, fragifer, fragifera, fragiferum (que té algun òrgan semblant a les maduixes); del llatí fraga, -arum (maduixes) i fero (portar), perquè, al segon any, aquesta planta fa una mena d'inflorescència en què les flors són substituïdes per un capítol de bulbils, generalment purpuris o violetes, que poden semblar una maduixa.

Dedicada al botànic Pierre Liottard (1728-1796), primer cap del jardí botànic de Grenoble, sota la direcció de D. Villars.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors. És l’Ornithogalum luteum de Linné, que prengué aquest adjectiu d'altres botànics precedents, probablement perquè el groc és un color molt rar dins el gènere Ornithogalum.

Del llatí villosus, -a, -um (llanut, vellós), de villus, -i (pèl, llana), al·ludint al lleuger indument de la planta o al dels pètals.

Nom  del llatí  botànic que deriva del grec gála, gálaktos (la llet), segurament per les venes lletoses o les taques blanques de les fulles. Aquest nom o diferents variants sembla que s'han aplicat a algunes lletereses, en aquest cas relacionant-lo amb el làtex blanc que produeixen. Com a curiositat, val a dir que el mot grecollatí galactites, -ae, en Plini, significa gemma o pedra preciosa.

Si bé C. Moench, quan va crear el gènere en 1794 ho va fer com a femení, les normes recents del "Codi Internacional de Nomenclatura per a algues fongs i plantes" (ICN) li han assignat el gènere masculí.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (borrissol), per l'indument blanquinós que té tota la planta.

El propi Linnè, que va crear el gènere (1737), ens explica en l'Hortus Cliffortianus que Galanthus ve del grec gála (llet) i ánthos (flor), perquè la flor és com la llet, nívia.

De l'adjectiu llatí nivalis, -e (propi de la neu), perquè és tan primerenca que, en molts indrets, floreix quan encara tot està nevat.

Del llatí medieval galega, aplicat a aquest gènere de lleguminoses. Alguns autors el fan derivar del grec gála, gálaktos (llet) i aix, aigós (cabra), per ser planta farratgera, suposadament galactògena, és a dir, que fa augmentar la secreció làctia del bestiar que la menja.

Per les suposades propietats galactògenes de la planta. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Nom emprat  per Dioscòrides i Plini per anomenar una planta que en ser rebregada fa mala olor, amb tiges i fulles semblants a les de l'ortiga, i flors petites i purpúries, que molts autors han volgut identificar com Scrophularia peregrina. Mot compost del grec galée -es (la mustela) i ópsis, -eos (aspecte, aparença), perquè la corol·la s'assemblaria a la cara d'aquests animals que, per afegiment, fan pudor. Hi ha qui atribueix a Linnè (sense proves) fer derivar el nom del llatí galea, -ae (elm) i el grec ópsis, -eos (aparença), per la semblança del llavi superior amb un elm.

El gènere fou establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb l'esmentada, llevat del que fa a l'aspecte de la corol·la.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós), perquè ho semblà a Leers, que va donar aquest nom a l'espècie.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), per tenir caràcters intermedis entre els de dues espècies afins.

Aquest nom, aquí en aposició, ha estat pres del Ladanum segetum de Plini, que C. Bauhin identifica amb la seva Sideritis arvensis angustifolia rubra, sinònim de la Galeopsis ladanum de Linné. En llatí, ladanum és la substància brillant i enganxosa que segrega una estepa (Cistus ladanifer), però s'hi desconeix la relació.

De l'adjectiu llatí pyrenaicus, -a, -um i aquest de Pyrenaei, -orum (els monts Pirineus), per ésser planta pròpia dels Pirineus.

Dedicada al Dr. Àngel Sallent, col·laborador de J. Cadevall en els tres primers volums de Flora de Catalunya.

Segetum és la forma del genitiu plural del llatí seges, -etis (camp sembrat); és a dir, 'dels sembrats', per la seva ordinària estació. Sinònim de l'adjectiu segetalis, -e.

Tetrahit, tetrahil i altres variants, és un nom antic del llatí medieval, d'origen obscur, que rebien diverses plantes, entre elles les anomenades herba judaica i herba hircina —aquesta del llatí hircus, -i (el boc), per la seva olor— corresponents, probablement, a Sideritis hirsuta i Stachys recta, respectivament. Els botànics pre-linneans el consideraven un nom bàrbar, és a dir, ni llatí ni grec, usat a les oficines de farmàcia; però cap n'ofereix una hipòtesi sobre l'origen, llevat d'Ambrosini, que el considera un nom àrab. En el cas d'aquesta espècie, Linné pren el nom de Celsius, que inclou la planta dins del gènere Tetrahit de Dillenius. Altres autors, com ara David Gledhill, li atribueixen un arrel grec amb el significat de 'quatre vegades' o 'dividit en quatre', però sense aclarir a quin aspecte de la planta es refereix.

De gálion, nom grec d'una planta que Dioscòrides fa derivar del grec gála, gálaktos (llet), perquè suposadament amatona la llet; amb fulles com les de l'apegalosa (Galium aparine) i flors grogues, que podria ser Galium verum. Per a Plini era un altre nom de galeopsis o galeobdolon, planta de fulles com les de l'ortiga, flors purpúries i que, quan es rebrega, fa fortor, que es pensa que podria ser Lamium purpureum o Schrophularia peregrina.

Nom d'aquesta espècie en Dioscòrides i Plini. El nom grec aparíne és d'etimologia obscura; uns el fan venir d'aparés (sa) i altres d'apaíro (emportar-se), perquè els fruits s'enganxen a la roba del que s'acosta; raó per la qual la planta rebia el sobrenom de philanthropos (amic dels homes).

Adjectiu compost del grec kométes, -ou (cabellut) i rhiza, -es (arrel), per les nombroses arrels que, com una cabellera de pels fins, llargs i delicats, emeten els nusos inferiors.

Derivat del llatí crux, crucis (creu), aquest adjectiu pren, en llatí medieval, el sentit de 'en forma de creu', aquí fent referència a la disposició de les fulles verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu. En llatí clàssic cruciatus, -a, -um era el reu crucificat o turmentat de qualsevol manera.

Del llatí lucidus, -a, -um (brillant), pel verd lluent de la planta, generalment glabra.

Mot emprat per Plini; és el participi present del verb llatí fruticescere (llucar, fer rebrots), derivat de frutex, -icis (arbust), per ser planta multicaule i, de vegades, emetre estolons.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), pel seu lloc d'habitació preferent.

Del llatí minutulus, -a, um, forma diminutiva de l'adjectiu minutus, -a, um (menut, petit), al·ludint a la mida molt petitona de les flors.

Del llatí mollugo, -inis, nom que Plini dona a una planta que podria ser una Stellaria o una Anagallis.

Del llatí erectus, -a, -um (dret) per la disposició més o menys vertical de la tija.

Del llatí muralis, -e (propi de la muralla o de la paret), denotant l'estació de la planta. Vegeu en Plini muralis herba, la morella roquera (Parietaria officinalis).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant). És planta que fa olor quan està seca; Recorda l'Anthoxanthum, aromatitza el vi, els vestits i és insecticida.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna, aiguamoll), per l'estació de la planta, en llocs humits.

De parisiensis, -e (de París), adjectiu gentilici del llatí medieval, probablement prenent la part pel tot, perquè la planta havia estat trobada a França.

Del verb llatí divaricare (obrir-se estenent-se), referint-se a les branques esteses en angles oberts.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària.

Del llatí pinetum, -i (la pineda); pinetorum (de les pinedes) és la forma del genitiu plural, al·ludint a la estació de la planta.

Adjectiu del llatí botànic, rivularis, -e, derivat del llatí rivulus, -i (riuet o fil d'aigua), diminutiu de rivus, -i (rierol), per l'estació de la planta.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (nen, menut), al·ludint al reduït port de la planta, cespitós, d'uns pocs centímetres d'alçària.

Subespècie dedicada al botànic d'origen polonès Heinrich Brockmann-Jerosch (1879-1939), professor de la Universitat de Zuric.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (propi o natural del Pirineu), per ser-ne aquestes muntanyes el principal lloc d'habitació.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes amb el limbe de les fulles arrodonit, com les ovalades o el·líptiques d'aquesta espècie.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ensucrat, derivat del grecollatí saccharon o saccharum, -i (sucre), pels fruits verrucosos semblants a un conegut dolç ensucrat, l'anis sucré.

Adjectiu del llatí botànic format del prefix tri- (tres) i cornutus, -a, -um (que té banyes), és a dir, que té tres banyes o puntes, al·ludint a les cimes de la inflorescència que generalment són triflores. El sinònim G. tricorne, de tricornis, -e (de tres banyes), que sí és un adjectiu del llatí clàssic, fou declarat il·legítim.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) derivat d'uligo, -inis (humitat natural de la terra), per l'estació de la planta.

Del llatí verrucosus, -a, -um (ple de berrugues), al·ludint als mericarpis globosos del fruit, coberts de protuberàncies semblants a berrugues.

Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix punt de la tija; prové del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra). Aquí al·ludeix a la disposició verticil·lada de les fulles i de les flors.

Del llatí verus, -a, -um (vertader), el de flor groga, perquè es considera el prototip del gènere des de l'antiguitat; el que suposadament fa coagular la llet.

f. Ballaruc.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Ballaruc.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

De pètals soldats (és oposat a dialipètal).

De sèpals soldats (és oposat a dialisèpal).

m. Plançó alt i prim.

Lladó (Alt Empordà)

m. Plançó alt i prim.

Lladó (Alt Empordà)

f. Classe de mongeta.

Vilafant (Alt Empordà)

m. Fruit del ginebre i càdec.

La Sénia (Montsià)

m. Pi petit.

Ars (Alt Urgell)

m. Fruit del ginebre, càdec, savina, gavarrera...

El Bellestar de la Tinença (Baix Maestrat)

Dedicada per Tournefort a Pierre Garidel, metge i botànic d'Aix, a la Provença.

Per la seva afinitat amb Nigella, com si diguéssim falsa Nigella o aranya. El sufix llatí -astrum té un sentit despectiu. Com de olea (olivera) deriva oleastrum, o bé oleaster, que és l'ollastre o olivera borda.

f. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo.

Tivenys (Baix Ebre)

f. Fruit de la garravera.

Boí (Alta Ribagorça)
Castella de N'Hug (Berguedà)
Das (Baix Cerdanya)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

m. Receptacle del fruit de la garravera.

Boí (Alta Ribagorça)

m. Receptacle del fruit de la garravera.

Bonansa (Alta Ribagorça)
Calbera (Baix Ribagorça)
Lliri (Alta Ribagorça)

f. Territori amb garrics (garrigues) i pins que no es cultiva.

Vilanant (Alt Empordà)

m. Lloc poblat amb garrics.

Campmany (Alt Empordà)

f. Fruit del garrofer.

Paterna (Horta)

f. Fruit del garrofer.

Borriol (Plana Alta)
Paterna (Horta)
Tortosa (Baix Ebre)

m. Camp de garrofers.

Bítem (Baix Ebre)
Cervera del Maestrat (Baix Maestrat)
Paterna (Horta)

m. Camp de garrofers.

Bítem (Baix Ebre)
Paterna (Horta)

m. Garrofer petit.

Borriol (Plana Alta)
Peníscola (Baix Maestrat)
Reus (Baix Camp)

m. Llavor del garrofer.

Borriol (Plana Alta)
Tortosa (Baix Ebre)

f. Flor del garrofer.

Els Reguers (Baix Ebre)
Tortosa (Baix Ebre)

m. Classe d'albercoc.

Cocentaina (Comtat)

m. "lloc on hi creixen moltes gatoses". Diccionari Alcover-Moll.

m. Matoll de gatoses.

Prudenci Bertrana, Obres completes p 257

f. Fruit de la gavarnera.

Araós (Pallars Sobirà)
Àreu (Pallars Sobirà)
Cabdella (Pallars Jussà)
Caregue (Pallars Sobirà)

m. Conjunt de gavarreres.

La Sénia (Montsià)

m. Feix de llenya prima.

Xerta (Baix Ebre)

f. Fruit de la gavarrera.

Josa de Cadí (Alt Urgell)
Les Llacunes (Pallars Sobirà)
Montan de Tost (Alt Urgell)

Veure: Gemma

Disposats en parell.

f. Tipus de propagul d'estructura globosa, el·líptica, cilíndrica, angulosa uni- o pluricel·lular.

Òrgan petit i arrodonit que origina un nou brot (una nova tija), o una flor; les gemmes sovint són protegides per esquames i així no sofreixen danys als períodes desfavorables hivernals o estivals.

Gemma (f.) rizoidal (adj.). Tipus de propàgul d'estructura globosa, el·líptica, cilíndrica o filamentosa situada als rizoides, que serveix per la reproducció vegetativa del briòfit.

Terme pendent de ser descrit

Corba o geniculat com si tingués un genoll.

Nom llatí d'algunes plantes citades per Plini, Virgili i altres, que avui pertanyen a diferents gèneres com ara Genista tinctoria, Spartium junceum, Teline monspessulana, però també Erica arborea. Cadevall esmenta que alguns el fan derivar del celta gen (botja petita), en al·lusió al port d'aquestes plantes.

Del llatí medieval anglicus, -a, -um (d'Anglaterra), per la seva habitació.

Participi present del verb llatí candicare (blanquejar), al·ludint al color més clar del revers dels folíols.

De l'adjectiu llatí cinereus, -a, -um (cendrós), de cinis, -eris (la cendra), al·ludint al color cendrós de la planta , particularment de les fulles.

Del llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), per la seva habitació.

Del llatí hispanicus, -a, um (d'Hispània o Espanya) per la seva habitació.

Del llatí horridus, -a, -um (ple d'espines), per ser planta molt espinosa.

Del llatí linum, -i (el lli) i folium,-ii (la fulla), per la semblança de les fulles.

Adjectiu format de Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat la planta en les rodalies. És sinònim de monspeliensis i monspeliaca.

Del llatí pilosus, -a, -um (cobert de borrissó) de pilus, i (pèl, borrissó) pel toment pilós que recobreix diferents dels seus òrgans.

Diminutiu femení del llatí pulcher, -chra, -chrum (formós), per l'aspecte bonic de la planta.

Del llatí sagitta, -ae (la sageta), per les expansions alades del seu tronc, comparables a una sageta.

Del grec scorpíos, que significa 'escorpí', però que és també el nom d'una mena de ginesta o gatosa, probablement per les agudes espines que poblen la planta. Plini també anomena Scorpion, -onis a una planta.

Del llatí tinctorius, -a, -um (cosa que tenyeix), pel color groc de l'arrel, usat pels tintorers.

Adjectiu del llatí botànic format de tris (tres) i flos, floris (la flor), per la disposició freqüent de les flors en grups de tres.

Dedicada a D. Villars (1745-1814), metge i professor a Grenoble, autor de l'Histoire des plantes du Dauphiné (1786-89).

Que s’assembla a una ginesta.

f. Clivella natural que es produeix de dalt a baix del suro, o sigui a l'escorça exterior.

Agullana (Alt Empordà)

Planta citada ja per Dioscòrides, que podria ser G. lutea o G. purpurea, i que, segons Plini, deu el nom a Gentius, últim rei dels il·liris, que suposadament en va descobrir les propietats curatives.

El gènere Gentiana fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Paraula formada pel prefix privatiu a- i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè la planta hi viu.

Dedicada al metge i botànic alemany J . Burser (1583-1639), deixeble de C. Bauhin i professor de la Ritterakademie de Soroe, a Dinamarca. Autor d'un cèlebre Hortus siccus (herbari) de 25 volums, amb plantes que va recollir per tota Europa, estudiat per molts botànics suecs, entre ells C. Linné.

Del llatí campestris, -e, qualificatiu inconcret, si hom pren campestre per camperol; inadequat, si hem d'entendre que és pròpia de les terres de conreu, ja que habita in pratis siccis (en els prats secs), segons frase del propi Linnè, autor de l'espècie.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té pestanyes) derivat de cilium, -ii (parpella, pestanya), pels lòbuls de la corol·la, de marges ciliats

Per haver estat una de les plantes anomenades Cruciata pels autors pre-linneans, per tenir els parells de fulles creuats. Així doncs, aquí és nom en aposició.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí nivalis, -e (propi de la neu) derivat de nix, nivis (la neu o glaç), per viure entre les neus de les altes muntanyes, a la zona nival.

No és un adjectiu sinó un nom en aposició, el Pneumonanthe de Lobelius, que Linné conservà com a epítet específic; paraula formada dels mots grecs pneúmon (pulmó), i ánthos (flor), perquè era una mena de pulmonària: planta emprada com a remei de les afeccions respiratòries lleus.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí tenellus, -a, -um (tobet), diminutiu de tener, -a, -um (tendre, delicat), per la seva exigüitat i aspecte delicat.

Epítet geogràfic del llatí botànic format de Triglav o Terglou, nom del cim més alt dels Alps Julians, a Eslovènia, perquè la planta viu en aquesta serralada.

Dedicada al naturalista suís d'origen alemany Johann Christoph Schleicher (1768-1834).

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), per ésser una espècie molt primerenca.

Del Gentiana, nom del gènere tipus de la família.

m. Fruit de la gerdera.

Vilanova de Formiguera (Capcir)

Del gènere Geranium.

Del grecollatí geranion, -ii, nom amb què, en Dioscòrides i Plini, s'anomena a dues plantes que hom suposa que són Geranium tuberosum i Erodium malacoides. Plini dona també aquest nom a una tercera, que sembla ser Myrrhis odorata (umbel·lìfera). El nom té relació amb el mot grec géranos (grua) perquè el fruit de totes les plantes d'aquest gènere s'assemblen al cap d'aquesta au.

El gènere Geranium fou establert per Tournefort i validat en Linnè.

Del llatí cinereus, -a, um (cendrós), pel color de la planta.

De l'adjectiu llatí columbinus, de columba, -ae (el colom), per la semblança més o menys remota dels pedicels amb el peu de dita au.

Participi del verb llatí dissecare (tallar), per les fulles dividides.

Del verb llatí divaricare (obrir-se estenent-se), per les branques obertes i esteses en tots sentits.

Del llatí lucidus, -a, -um (brillant), per la lluentor de la planta.

Del llatí mollis, -e (bla, suau, flexible), per la suavitat de les fulles.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós), per presentar nusos molt engruixits.

Del llatí palustris, -e (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna) per la seva estació.

Del grec phaiós (bru, fosc) amb desinència llatina, pel color de les flors.

Del llatí pratensis, -e (que viu al prat), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació.

Del llatí pulverulentus (polsós), adjectiu derivat de pulvis, -eris (pols), pel toment de les fulles.

Del llatí pusillus, -a, -um (molt petit), per la seva petita alçària.

Per la seva estació més o menys pirinenca.

Forma llatinitzada de Herba Sancti Ruperti o Herba Ruperti; dedicada a Sant Robert, per les seves suposades virtuts curatives.

Format del llatí rotundus (rodó) i folius (fulla), és a dir, de fulla rodona, per la forma de les fulles.

Del llatí sanguineus, -a, -um (sanguinós), pel color de les flors.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), per la seva estació silvestre.

m. Gerd. Fruit de la gerdera.

Ritort (Capcir)

m. Fruit de la gerdera.

La Nou de Berguedà (Berguedà)

m. Fruit de la gerdera.

La Nou de Berguedà (Berguedà)

m. Gerd. Fruit de la gerdera.

Cabdella (Pallars Jussà)
Planoles (Ripollès)

f. Verdor i frescor de plantes.

Osor (Selva)

Format de Gesneria, nom del gènere tipus d'aquesta família, format per plantes de l'Amèrica tropical.

Del llatí geum, -i nom que Plini donava a una planta d'arrels fines i negres que feien bona olor, probablement G. urbanum (caryophyllata dels autors prelinneans).

Del llarí montanus, -a, -um ( de les muntanyes), per la seva estació, a l'alta muntanya.

Dedicada a l'eximi botànic Carles Pau, de Segorb (València).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus) per la seva estació pirinenca.

Del llatí reptans, participi present del verb repere (arrossegar-se), pels seus llargs estolons.

Del llatí rivalis, -e adjectiu derivat de rivus, -i (rierol), per la seva estació en llocs humits.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana.

Del llatí urbanus, -a, -um, adjectiu deribat d'urbs, urbis (la ciutat), per l'estació de la planta, no apartada de les poblacions.

Que presenta un gep.

Dit de la planta (sobretot del gèn. Hieracium) que no presenta pilositat a la base de la tija. (és oposat a eriòpode).

m. Bosquina de ginebres.

Xodos (Alcalatén)

m. Fruit del ginjoler.

Bigues (Vallès Oriental)
Xerta (Baix Ebre)

Sinònim de carpòfor.

Que no té pèls; en deriva glabrescent, o sigui gairebé glabre (és oposat a pilós).

Del llatí gladiolus, -i (espasa petita), diminutiu de gladius, -ii (espasa de legionari), al·ludint a la forma de les fulles d'aquestes plantes, semblants a una espasa. Plini anomenava gladiolus o cypirus a diferents plantes rizomatoses, entre elles, probablement, G. italicus.

El gènere Gladiolus (Iridaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí communis, -e (comú, freqüent); Linné, en descriure aquest gladiol, el tenia per l'única espècie europea, així considerada realment comuna.

Del llatí Illýricus, -a, -um (de Il·líria –en llatí, Illyria–), perquè, suposadament, viu en aquesta antiga regió de la costa oriental de la mar Adriàtica.

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), perquè la planta hi viu.

Cèl·lules que poden tenir les fulles, el sèpals, els pètals..., que produeixen líquids i que són excretats cap a l’exterior cèl·lula. (en deriva glandulós-a).

Cèl·lula o conjunt de cèl·lules que acumula o expel·leix productes de secreció (en deriva glandulós-a).

adj. Arbre que lleva glans bones o en molta quantitat.

Besalú (Garrotxa)
(Pla de l’Estany)

De color verd blavenc (en deriva glaucescent, tirant a glauc).

Glaúkion és el nom que tenia en grec el Glaucium corniculatum. De glaukós, al·ludint al color glauc o verd blanquinós de la planta.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma de la càpsula.

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Nom format del grec gléchon o bléchon, nom del poliol (Mentha pulegium) en l'Antiguitat clàssica. Laguna, en la traducció del Dioscòrides, el relaciona amb el mot grec bleché (bel), perquè a les ovelles els agrada quan floreix i després sovint belen.

Linné va crear el nom Glechoma per a aquest gènere en 1753, amb la voluntat expressa de conservar l'homònim grec.

Del grec gléchon, nom del poliol entre els antics grecs i romans. Altres autors el fan derivar del grec bléchon (bel); i Laguna, en els seus comentaris a De Materia Medica, ho relaciona amb el relat pintoresc segons el qual "les ovelles, a les quals els agrada [el gléchon] quan està florit, després que n'han menjat, molt sovint belen".

El gènere Glechoma fou creat per Linnè, qui va precisar en Hortus Cliffortianus (1738) que així volia conservar i fixar l'ús d'un homònim tan venerable.

Del llatí hederaceus, -a, -um (que s'assembla a l'heura, verd com l'heura). Linné es va inspirar en C. Bauhin, que anomenava aquesta planta Hedera terrestris vulgaris, , perquè creix ajaguda i les fulles recorden les de l'heura (Hedera elix).

Del llatí hederaceus, -a, -um (semblant a l'heura), perquè creix ajaguda i les fulles recorden les de l'heura. Adjectiu format d'hedera, -ae (l'heura) i el sufix llatí -aceus (semblant a).

Del grec glínos; segons Plini, que pren el nom de Teofrast, un cert tipus d'auró de muntanya. Amb tot, l'origen del nom és incert ja que aquesta planta no té res a veure amb els aurons, i ni Linnè, que creà el gènere, ni Loefling, que el validà, n'expliquen res.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Lotus i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se-li trobat alguna semblança amb una planta del gènere Lotus.

Nom del llatí botànic format de globulus, diminutiu de globus, -i (esfera), i el sufix llatí -aria, -ae, que indica relació. A Rariorum aliquot stirpium, per Panno-
niam (1583), Clusius, indica que és un nom clarament al·lusiu a la forma globosa de les inflorescències de les plantes d'aquest gènere,

Del nom Alypum monspeliensium dels autors prelinneans. Segons diu Pius Font i Quer en El Dioscórides renovado, ve del nom álypon amb què els grecs anomenaven una planta que no respon a la descripció d’aquesta.

Del llatí botànic cordifolius, -a, -um (de fulles en forma de cor), adjectiu compost del llatí cor, cordis (el cor) folium, -ii (fulla), al·ludint al perfil del limbe de les fulles, en forma de cor a l'àpex.

Del llatí botànic nudicaulis, -e (de tija sense fulles), compost del llatí nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija), per les tiges sense fulles o amb una o dues fulletes molt reduïdes, escamiformes.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser planta comuna i vulgar en gran part d'Europa.

Epítet dedicat a Heinrich Moritz Willkomm (1821-1895), botànic alemany, autor de Prodromus Florae hispanicae, que va fer nombroses expedicions botàniques per la Península ibèrica.

De Globulària, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Inflorescència, o sigui grup de flors, que creixen molt juntes, fent un conjunt globós.

-Cadascuna de les dues (rarament una) peces bracteïformes que hi ha a la base de les espiguetes de les gramínies.

-Peça bracteïforme que es troba a la base de cadascuna de les flors del gèn. Carex i d’altres ciperàcies.

Cadascuna de les dues peces (rarament una) que embolcallen la flor de les gramínies.

Glycyrrhiza és el nom grecollatí amb què anomena Plini aquesta planta. Del grec glykýs (dolç) i rhiza (arrel), per tenir el rizoma dolç.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb), per ser així el tronc, això és, sense pèls.

Del grec gnáphalon, -ou (borra dels teixits), pel toment que recobreix les plantes, que es feia servir per a farcir les màrfegues.

El gènere Gnaphalium fou establert per C. Linné en 1753

Espècie dedicada al metge i botànic alemany David Heinrich Hoppe (1760-1846).

Epítet del llatí botànic compost de luteus, -a, -um (groc que tira a vermell) i albus, -a, -um (blanc), pel capítols de flors grogues amb el periclini blanc nacrat.

Epítet geogràfic del llatí científic referit a Noruega, perquè la planta viu en aquest país. Per analogia amb altres del llatí clàssic com gallicum, hispanicum, ...

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut d'esquena, inclinat), per les tiges, comunament ajagudes a la base.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc) i aquest de silva o sylva, -ae (el bosc, la selva), per la seva estació de preferència boscana.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) i aquest d'uligo, -inis (humitat natural de la terra), per l'estació preferent de la planta a llocs humits.

Nom del llatí botànic creat per Robert Brown (1810) sense donar-ne cap explicació; però sembla palès que prové del grec gómphos, -ou (clau) i karpós, -oú (fruit), al·ludint als fol·licles eriçats de pues.

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques), derivat de frutex, fruticis (arbust), per ser planta arbustiva.

Gènere dedicat (1813) per Robert Brawn al botànic britànic John Goodyer (1592-1664), primer traductor a l'anglès de l'obra de Dioscòrides De materia medica i col·laborador de Thomas Johnson en una nova edició de l'obra de Jonn Gerard, The Herball, or Generall historie of plantes.

Del llatí repens, -entis (reptant, que s'arrossega), participi actiu del verb repo (arrossegar-se), pel rizoma serpentejant.

La llavor.

m. Fruit de la mata.

Prat de Comte (Terra Alta)

Forma diminutiva del llatí gratia, -ae (gràcia, favor, benefici) amb el sufix diminutiu -ola; és el nom d'origen medieval, abreujat de gratia Dei o gratiola Dei, que els botànics pre-linneans donaven a aquestes plantes, que, Gratia Dei (gràcies a Déu), curaven les ferides i purgaven el cos de mals humors.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

m. Bosc de grèvols.

La Vall (Rosselló)
Rimbau (Rosselló)

Nom creat per a aquest gènere per Robert Brown; format del grec gymnós, -é, -ón (nu, descobert) i adén, -énos (glàndula), segons sembla, perquè els pol·linaris no tenen bursícules.

Conopseus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec kónops (mosquit) i el sufix llatí -eus (semblant a, fet de, de color), perquè cada flor semblaria un mosquit, potser per l'esperó llarg i prim, com la trompa de l'insecte.

Del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amant o amic) per preferir les terres guixenques.

Del llatí hispanicus, -a, -um (espanyol, d'Espanya) per la seva habitació.

Del llatí murus, -i (el mur o paret) i el sufix -alis que significa 'de' o 'pertanyent a', per la seva estació.

Del llatí repere (arrossegar-se), per ser planta cespitosa i radicant.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), per l'estació de la planta en pedruscalls o escletxes.

El mot greco-llatí Struthion és el nom de l'herba sabonera, en Plini.

Del llatí tomentum, -i (la borra) amb el sufix -osus, -a, -um, que indica 'ple de' o 'abundant en', pel toment que recobreix les fulles.

Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.