Glossari general

m. Conjunt de condicions ambientals (sòl, microclima, factors físics, químics i biòtics...) en què creix el briòfit.

Del grecollatí halimon, un arbust propi de les costes mediterrànies (Atriplex alimus). Dunal va donar aquest nom al gènere segurament perquè una de les espècies més característiques, Halimium halimifolium, té les fulles semblants a les del halimon.

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs haplóos (simple, senzill) i phýllon (fulla), fent referència a la forma dominant, simple, de les fulles.

Gènere de las rutàcies creat per A. H. L. de Jussieu (1825).

Del llatí hispanicus, -a, -um (espanyol), és a dir, espècie d'Espanya.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

En forma d’alabarda.

En Plini, hedypnois és una espècie de xicòria silvestre que no té res a veure amb el gènere actual. Sobre l'etimologia del mot, no hi ha un criteri clar: Dalechamps, comentador de Plini, el fa derivar del grec edýs (dolç) i pnéo (respirar, fer olor), per la olor agradable que comunica a les viandes; altres autors el fan derivar del grec edýs (dolç) í hýpnos (son), fent al·lusió al somni diürn de les flors.

Per alguna semblança amb les plantes del gènere Rhagadiolus.

Del grec hedýsaron -ou; en Dioscòrides, nom d'una herba, dita també en grec pelekínos, que viu als camps de blat i ordi, de fulles semblants a les del cigró (Cicer arietinum) i de llavors vermelloses que recorden una destral (pelekínos, -ou en grec, i en llatí securis, -is) i que els autors suposen que era Securigera securidaca. El nom es fa derivar del grec edýs (agradable, suau, perfumat), al·ludint a l'olor o a les qualitats farratgeres, i sáron (escombra). Gènere establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no hi tenen res a veure; si bé, ja Lobelius i J. Bauhin incloïen entre els seus Hedysarum plantes que avui anomenem així.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), conforme a l'expressió linneana: "hedysarum... caulibus depressis", es a dir, hedysarum... amb les tiges ajagudes.

Del llatí obscurus, -a ,-um (fosc), al·ludint, tal vegada, al color violat de les flors, o al negre de les llavors.

Superlatiu del llatí spinosus, al·ludint als abundants agullons en forma d'espina que cobreixen el llegum.

Paraula grecollatina composta d'hélios (sol) i ánthemon (flor), perquè les flors només s'obren quan fa sol; formada com chrysanthemum (herba d'or), de Plini. Segons Ambrosini (1666), es diu Helianthemum perquè dirigeix les seves flors cap al sol.

Del llatí angustus (estret), pels pètals oblongs.

Del llatí apenninus, -i (els monts Apenins), perquè la planta hi habita.

Del llatí guttatus (pintat o tacat) per les taques negres que porten els pètals, a la base.

Del llatí hirtus, sinònim de hirsutus (erissat), pel toment que cobreix la planta.

Del llatí lavandula (l'espígol o barballó) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí ledum o ladum (l'estepa negra) i folium, forma adjectiva neutra de folius (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí maron o marum, nom que especifica un Teucrium, i el llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Teucrium.

Del llatí montanus, de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació.

Del llatí niloticus (del riu Nil), per estendre's fins a aquella regió africana.

Del llatí nummulus, diminutiu de nummus, -i (moneda), és a dir, moneda petita, i el sufix -arius, -a, -um (que té relació), per tenir les fulles petites i més o menys arrodonides.

Del grec pólion, llatinisat polium, nom donat al Teucrium polium, i folium (fulla) per la semblança de les fulles.

Del llatí pulverulentus (ple de pols), adjectiu derivat de pulvis, -eris (pols), pel toment dels sèpals, semblant a una capa de pols.

Del llatí salix, salicis (el salze) i folium, forma adjectiva neutra de folius, per la semblança de les fulles.

Del llatí; squama (esquama o escata) per l'indument que recobreix la planta.

Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les seves flors i fulles amb les d'aquesta rosàcia.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Del llatí virgatus i aquest de virga (vara, branca prima), aquí en el sentit de 'formant branquetes'.

Del llatí vulgaris (comú), per ser abundant.

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Del grec makrós (gros) i karpós (fruit), per la major magnitud de les càpsules del fruit.

Nom compost del grec hélios (sol) i ánthos (flor), perquè les flors van girant en la direcció del sol.

El gènere Helianthus fou establert per Linnè en 1753.

De l'adjectiu llatí tuberosus, -a, -um, derivat de tuber, eris (tumor, inflamació), fent referència a les arrels gruixudes, tuberoses.

Del grec hélios (sol) i tropéo (moure, girar), al·ludint als moviments de la planta d'acord amb els del sol. Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a plantes d'aquest gènere i d'altres que orientaven les fulles acompanyant el moviment del sol.

El gènere Heliotropium (Boraginaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una especie originària d'Europa, contràriament a la majoria de plantes del gènere, que són de regions tropicals.

Del grec helléboros (helleborus, en llatí), nom d'aquestes plantes des de l'antiguitat grecollatina.

Del llatí foetidus (pudent). Per la seva mala olor; planta pudent.

En llatí, viridis significa verd; fa al·lusió al color de les flors, particularment dels sèpals.

Del llatí occidentalis, -e (occidental), per ser una planta pròpia de l'oest d'Europa.

Del grec hepatikós (referent al fetge), per la semblança que tenen amb aquesta entranya els tres lòbuls de les fulles i per l'ús medicinal antic.

Pels tres lòbuls de la fulla. Compost amb el prefix grec tri- (tres) i lobós (lòbul)

Heracleon, juntament amb siser i leontice, son noms de la xirivia en Plini. En l'antiguitat aquest nom s'aplicava a diferents plantes que suposadament servien per guarir l'epilèpsia, perquè la força n'era comparable a la d'Heracles o Hèrcules, o perquè suposadament van ser "descobertes" per aquest heroi, o, segons altres autors, pel port robust d'algunes d'aquestes plantes. Entre elles hi era la panaces heracleon o simplement heracleon, d'on deriva el mot 'panacea', remei per a tots els mals.

El gènere va ser establert per Linnè en 1753.

Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Nom de l'acant, en Plini. El mot deriva del grec sphondýlios (vèrtebra), però no s'hi veu cap relació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè hi habita.

f. Planta de remei.

Víctor Català, Solitud p 254

f. Especialment dit de les plantes remeieres.

Vall del Mig (Alt Urgell)

f. Plantes remeieres.

Sornàs (Andorra)

Mot, sens dubte, d'arrel llatina, d'hernia, -ae (hèrnia). Tanmateix, segons Cordus, el gènere es va formar directament d'herniaire, nom amb què es coneixia a França el trencapedra (Herniaria sp.), per les suposades propietats medicinals per a guarir les hèrnies.

Del llatí alpinus, -a -um (dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per no ser planta peluda.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè aquesta espècie és peluda o híspida. Són sinònims hirtus, -a, -um i hispidus, -a, -um.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pel color cendrós de la planta.

Del grec hésperos (el vespre). Plini va donar el nom de hesperis, a certa herba perquè feia mes olor cap al vespre i la nit. Segons certs autors seria Matthiola incana  o M. fruticulosa, crucíferas; segons altres, la juliana vera (Hesperis matronalis)

Laciniatus, -a, -um  (dividit per la vora) és un epítet del llatí botànic derivat del llatí lacinia, -ae (vora, orla), probablement pels marges de les fulles amb dents ondulades. L'adjectiu del llatí clàssic és pròpiament laciniosus, -a, -um.

Del llatí matronalis, -e (allò que pertany a la matrona o mare de família, representada per la deessa Juno); probablement per la seva tendència a donar flors dobles, ennoblides, pel cultiu.

Flor que té periant doble, sèpals i pètals i de forma i mida diferents. (es oposat a homoclamidi).

Que produeix dues menes d'espores, les micròspores i les megàspores (és oposat a isospori).

Dit de les plantes (i de les flors) que tenen estils de longitud diversa segons els individus. Ho tenen les plantes del gèn. Lythrum. (és oposat a homostílic, i és un mecanisme per evitar l’autofecundació).

Imatge: Revista Mètode (Universitat de València)

Imatge 2: Llibre Botànica, 2ª J. Izco (coord.), MsGraw-Hill. Interamericana, 2004

Que es nodreix exclusivament de substàncies orgàniques (no ho confongueu amb paràsit).

De la forma grega ibískos de Dioscòrides, equivalent al llatí hibiscus, el malví (Althaea officinalis).

Del llatí Triones, -um (l'Ossa Major), relacionant probablement, amb la presència d'aquesta constel·lació, la floració matinal d'aquesta planta de flors efímeres.

Marca arrodonida o oblonga que presenten moltes llavors, deixada pel peu o funicle (l’òrgan que unia l’òvul a la paret de l’ovari).

Tàlem molt còncau (i sovint soldat a l'ovari) que queda situat per sota de les altres peces florals.

Dit de la flor d’ovari súper.

Aquesta família pren el nom de l'adjectiu específic del castanyer d'Índia (Aesculus hippocastanum), que, fins a Linnè, era el nom del gènere.

Del grec híppos, -ou (cavall) i krepís, -ídos (calçat), per la forma dels artells o escotadures del llegum que recorden una ferradura.

El nom va ser establert per Linnè basant-se en el Ferrum equinum dels prelinneans, del llatí ferrum, -i (ferro) i equinus, -a, -um (del caball), és a dir, ferradura.

Adjectiu llatí derivat de cilium, -ii (pestanya), per les que presenten els artells del llegum.

Del llatí comosus, -a, -um (que forma cabellera), per les nombroses flors penjants de la inflorescència, que adornen la planta i formen un plomall.

Epítet del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum, com la cua d'aquell aràcnid.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color dels folíols, particularment al revers.

Adjectiu del llatí botànic compost de multus, -a, -um (molt, moltes) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per les infrutescències amb dos llegums o més.

Adjectiu del llatí botànic compost d'unus, a, -um (un) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per ser el llegums generalment solitaris.

Pren el nom d'Hippuris, únic gènere de la família

Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la semblança dels troncs fullosos amb la cua d'un cavall; Hippuris és el nom grecollatí de diferents plantes de fulles filiformes disposades en verticils, principalment les cues de cavall (Equisetum sp. pl.).

Linnè donà el nom genèric Hippuris a aquesta planta, semblant certament als equisets, que C. Bauhin havia anomenat Equisetum palustre brevioribus foliis polispermon.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Dedicada per C. Moench en 1794 a C. L. Hirschfeld (1742-1792), professor universitari alemany, teòric de la jardineria i el paisatgisme, autor de l'obra Theorie der Gartenkunst (Teoria de la jardineria) que adquirí gran notorietat en els cercles acadèmics i artístics de l'època.

Del participi llatí appressus o adpressus, -a, -um, del verb apprimere o adprimere (prémer, estrènyer), per les siliques erectes i arrimades contra l'eix.

Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat.

Que és cobert de pèls més o menys llargs.

Cobert de pèls rígids i molt aspres, quasi punxents.

Del grec hólos (total, tot) i ostéon (os); segons Plini, va rebre el nom per antífrasi, per la manca de consistència de la planta, referint-se a la duresa dels ossos; Però podria entendre's en sentit propi, al·ludint a la manca de consistència de l'esquelet sense músculs ni tendons. En Dioscòrides, és el nom d'una planta que per a molts seria el plantatge.

El gènere, Holosteum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí umbella (parasol), diminutiu d'umbra, -ae (ombra), al·ludint a la seva aparent inflorescència.

Dit del periant (i, per extensió, de la flor) que té totes les peces iguals.

Dit de les plantes i de les flors que fan els estils de longitud equivalent a tots els individus (és oposat a heterostílic).

Dedicada a M. Auguste Huguenin (1780-1860), botànic de Savoia (França).

Epítet compost del gènere Tanacetum i folium, -ii (la fulla), aquí adjectivat; per les fulles semblants a les del Tanacetum.

adj. Aspecte hidratat del gametòfit que en aquest estat presenta el fil·lidis estesos.

Derivat d'humlo, paraula del llatí medieval per anomenar el llúpol, segons uns autors d'origen escandinau (humal), o eslau (chmely), segons altres. Una altra teoria el fa derivar del baix alemany humela (flor del llúpol).

El gènere va ser publicat per Linnè en 1753.

De l'italià luppolo, evolució del llatí lupulus (llobató), que hom ha identificat amb el lupus salictarius (llúpol) de Plini, com una mena de llop de les salzeredes, perquè creix en llocs frescs, s'enfila als arbres i els sufoca.

Hypékoon és el nom grec de l'espècie procumbens. Format d'hypékoos (súbdit, dominat, obedient); segons Cadevall, pel seu tronc ajagut, procumbent; segons altres, per ser planta narcòtica que fa submisa la voluntat.

També s'havia fet derivar d'hypechéo (ressonar), pel soroll, diuen, de les llavors dintre la càpsula. Cadevall descarta aquesta teoria tant des del punt de vista etimològic com des del botànic.

Per la igualtat dels 3 lòbuls dels 2 pètals exteriors.

Per les flors, relativament grans.

Per la càpsula que penja o pèndula.

Del verb llatí procumbo (prostrar-se, estendre's al terra) pel seu tronc ajagut.

Fa referència al principal gènere, Hypèricum. Família del sistema De Candolle, originalment dita Hypericineae i que incloïa els gèneres Hypericum i Androsaemum. El tàxon fou inclòs després com a subfamília de les clusiàcies (Clusiaceae) o gutíferes (Gutiferae o Guttiferaceae).

Del nom grecollatí de la planta, hypericon, -i. La procedència del nom és dubtosa. Segons Linnè, prové del grec hypér (sobre) i eikón, -ónos (imatge), és a dir, que està per sobre de tot el que és imaginable, per sa gran anomenada com a planta medicinal. Cadevall, però, el fa derivar del grec hypó (dessota) i eríke (bruc), per l'estació d'algunes espècies.

Del llatí acutus, -a, -um (agut), pels sèpals acuminats.

Nom de gènere, aquí conservat com a epítet específic, on temps enrere es classificaven algunes plantes del gènere Hypericum.

Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven a aquesta planta, compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang.

Del llatí crispus, -a, -um (ondat, arrissat), al·ludint al marge ondulat de les fulles.

Del llatí fimbriatus, de fímbria (la franja), fent referència als serrellets que voregen els sèpals.

De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial.

Del llatí hirsutus, -a, um (erissat), pels llargs pèls que cobreixen el tronc.

Adjectiu compost del llatí humus, (el terra) i fusus, participi passat del verb fundere (vessar), aquí en el sentit d'estendre pel terra, per les branques ajagudes.

Del llatí hyssopum o hyssopus, -i (l'hisop) i folium (fulla), per la forma i semblança de les fulles.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), adjectiu derivat de macula, -ae (taca), per les glàndules negres sobre tota la planta, evidents sobre tot als pètals.

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí nummulus (moneda petita), per la forma de les fulles.

Del llatí perforare (foradar) al·ludint a la munió de punts translúcids de les fulles.

Del llatí pulcher, pulchra, pulchrum (bonic), pel seu aspecte.

Del llatí quadrangulus (de quatre angles), al·ludint als quatre angles, poc prominents, dels troncs.

Dedicat a Pierre Richer de Belleval, creador del Jardí Botànic de Montpeller.

Adjectiu compost del grec tétra (quatre) i pterón (ala), pels 4 angles alats del tronc.

Adjectiu format del llatí tomentum (borra), pel toment que la cobreix.

Del grec hýpo (sota, la part de baix) i choíros (garrí), o bé cháiro o chairéo (gaudir, fruir), perquè diuen que els porcs furguen alegres per menjar-se l'arrel amb fruïció.

Durant molt de temps hi ha hagut vacil·lacions amb aquest nom, i en persisteixen les referents a l'etimologia, ja que Linnè va publicar aquest gènere (1753) com Hypochoeris, nom usat per Teofrast i Plini per a alguna planta d'aquest gènere o similar. Tanmateix, en una obra posterior, la va publicar com Hypochaeris, sense cap aclariment.

Del llatí glaber, -bra, brum (calb, pelat), per tenir les tiges sense pels.

Del llatí radicatus, -a, -um (arrelat), per tenir el rizoma radicant o axonomorf.