Glossari general

Del grec iberís; per a Plini, una planta que creix entre els vells monuments i a la vora dels camins. Segons Galè, seria la planta anomenada pels grecs lepídion –el morritort bord (Lepidium latifolium)– qui també ens diu que fou el metge Damòcrates qui així l'anomenà, en la suposició què s'havia usat per primer cop a Ibèria (nom grec amb que els antics es referien a la península Ibèrica)

Del llatí, amarus, -a, -um (amarg), pel seu gust amargant.

Del llati ciliatus, -a, -um (que té celles), perquè les fulles ciliades.

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les del lli.

Dedicada per Bubani al botànic de Montpeller Michel Félix Dunal (1789-1856),  qui la descobrí a Lloret de Mаг en 1852.  Bubani, que la va trobar l'any següent, la designà com Biauricula Dunalii, pels dos lòbuls o orelletes de la silícula.

Fa referència a les fulles pinnatipartides. Del llatí pinnatus, -a, -um, adjectiu amb què Plini qualifica les fulles dividides o compostes, amb nervació disposada com les plomes de les ales dels ocells; derivat de pinna, -ae (ploma d'au).

Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta.

Adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes de fulla perenne, sempre verdes. Del llatí semper (sempre) i virens, -entis (que és verd).

Epítet del llatí botànic format amb spatula, -ae (espàtula i omòplat), diminutiu de spata, -ae (espada), i el sufix -atus, -a, -um (en forma de), per la forma de les fulles superiors.

De ilex, ilicis nom en llatí de l'alzina, el roure, la surera i també del garric (a què Plini anomenaba ilex aquifolia), per la gran semblança de les fulles. Linnè, seguint el criteri de C. Bauhin, canvià per Ilex el nom genèric Aquifolium de Tournefort.

Nom llatí del boix grèvol, que significa 'de fulles punxants', d'un radical ac- que indica punxa o punta i folium (fulla).

Dit de la fulla dividida en folíols (fulla composta) que en té un nombre senar, és a dir que termina en un sol folíol (les fulles paripinnades, en canvi, tenen un parell de folíols terminals). (és oposat a paripinnat).

Del llatí impatiens, -entis (impacient, que no pot suportar). Gènere establert per Rivinus (1691) i validat en Linnè (1753, 1754); el nom ja figura en Dodonaeus (1583) qui anomena impatiens herba a Impatiens noli-tangere; i comenta que "vulgarment es diu 'no em toquis' perquè no suporta [sense esclatar!] que es toquin els fruits quan la llavor ja està madura".

Paraula formada de l'imperatiu del verb llatí nolo (no voler) i l'infinitiu tangere (tocar); és la traducció al llatí del nom vulgar tradicional 'no em toquis'. Tant aquest nom com el genèric Impatiens fan referència a l'elasticitat amb que s'obren les càpsules madures així que es toquen.

Fes, dividit poc profundament.

Dit dels estams i dels estils que no sobresurten del periant o del fruit que no sobrepassa el calze (és oposat a exsert).

Que no s’obre espontàniament (és oposat a dehiscent).

Membrana que protegeix els esporangis en algunes falgueres.

Dit de l'ovari soldat amb el tàlem, que té forma de copa, de manera que queda per dessota dels estams i, el periant (és oposat a ovari súper).

Conjunt de flors que se solen trobar més o menys agrupades en una tija.

Que té forma d’embut.

Brot d’una planta, sobretot quan neix de la base (aplicat a les gramínies).

En alguns gramínies, dit dels brots que s'originen i creixen per dins de les beines foliars; els rebrots intravaginals es desenvolupen dins la beina inferior i porten a llur base beines esquamoses estretament lanceolades (és oposat a extravaginal).

-Embullat.

-Amb branques nombroses i tan entrellaçades que resulta difícil destriar-les.

Nom llatí d'una planta descrita per Plini i Dioscòrides, que podria tenir relació amb la de nom prelinneà Enula campana, anomenada així perquè creixia silvestre a la Campània. Altres autors la consideren una forma corrupta del mot grec Helénion que, latinitzat com Helenium, es va aplicar també a algunes plantes d'aquest gènere; Segons diferents llegendes, per la suposada relació de la planta amb el personatge homèric d'Helena, esposa de Menelaus, rei de Troia.

El gènere Inula fou establert per Linnè en 1753.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segreguen la tija i les fulles.

Involucre secundari d’una inflorescència parcial, especialment el d'una umbèl·lula.

Petit involucre.

Conjunt de bràctees (fulles modificades i petites) que envolten les flors i les poden protegir abans d’obrir-se, tal com passa a les famílies de les umbel·líferes i a les de les compost.

Amb els marges enrotllats vers la cara superior.

Amb els marges enrotllats vers la cara superior.

Isatis és el nom grecollatí amb que Plini anomenava també al glastum (Isatis tinctoria). Alguns el deriven del verb grec isázo (igualar), perquè creien, els antics, que bastava aplicar-la a la pell, a guisa de cosmètic, per a eliminar-ne les rugositats.

Del llatí tinctorius, -a, -um (adequat per a tenyir), perquè les fulles contenen un principi colorant blau, usat de molt antic com a cosmètic i en tintoreria.

Gènere dedicat a Antoine Danty d'Isnard, botànic francès del segle XVIII, mort l'any 1724.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per l'estació de la planta.

Del gènere Isoetes.

Nom compost del grec ísos (igual) i étos (any), és a dir, 'igual en anys', parlant d'una planta que manté tot l'any la mateixa mida i forma. El mot -si bé en gènere neutre- ja fou emprat per Plini per anomenar a una crassulàcia.

Del grec ísos (igual) i pyrós, -ou (blat), per la semblança dels fol·licles amb els grans del blat. Dioscòrides designa amb aquest nom, isópyron, una fumariàcia.

Per la semblança de les fulles amb les del Thalictrum.

Que fa totes les espores iguals (és oposat a heterospori).