Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Cabossa

f. Part inferior, a terra, de les paumeres (margalloneres).

Tortosa (Baix Ebre). La cabossa és com mel en bresca.

Etnobotànica
Cabrerot

m. Raïm que es fa més tardà que els altres i queda sense collir al temps de la veremada.

Diccionari Alcover-Moll

Etnobotànica
Cactaceae (Cactàcies)

Del gènere Cactus, mot que prové del grec káktos (card, herba espinosa) i que va passar al llatí com cactos, -i amb què Plini anomena la carxofa.

Etimològic
Cadena llarga

m. Classe d'albercoc.

Cocentaina (Comtat)

Etnobotànica
Cadira

f. La branca d'un arbre fa cadira quan descriu un angle recte.

Saldes (Berguedà)

Etnobotànica
Caduc, caduca

adj. Destinat a despendre's aviat de manera natural.

Briòfits
Caesalpinaceae (Cesalpinàcies)

Del gènere representatiu Caesalpinia, dedicat a Andrea Cesalpino (1519-1603), professor a Pisa, metge del papa Climent VIII i autor de De plantis Libri XVI (1583). La família Caesalpiniaceae actualment es considera una subfamília de les Fabaceae: Caesalpinioideae.

Etimològic
Cakile

De l'àrab qaqoullà, paraula que usa Serapio.

Etimològic
Cakile maritima

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), perquè viu als arenals costaners.

Etimològic
Calcí

m. Part d’una soca que toca a terra.

Músser (Cerdanya)

Etnobotànica
Calendula

Aquest nom és una forma diminutiva del mot llatí calendae, -arum (el primer dia de cada mes), com un petit calendari, potser pel fet que cada dia tanca els capítols amb la foscor i els obre amb la llum del sol, i que, a més, té un llarg període de floració.

Linnè va publicar el gènere en la segona edició de Species plantarum per a aquestes plantes, que Sébastien Vaillant havia inclòs al gènere Caltha.

 

Etimològic
Calendula arvensis

Adjectiu del llatí botànic, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets.

Etimològic
Calendula officinalis

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; fa referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Calepina

Com altres noms de gènere creats per Adanson, aquest també té un origen i significat obscurs. Arcangeli ho va derivar de Chalep, nom d'Alep o Aleppo, ciutat de l'actual Síria. Efectivament, l'àrab halebi significa d'Alep (alepino). Cadevall, però, no en veu prou clara l'etimologia i suggereix una possible relació entre aquest nom genèric i el del cèlebre lexicògraf italià del segle XV, Ambrós Calepino. Referent a aquesta localitat oriental, recordem el Sorghum halepense, Pinus halepensis o Ruta chalepensis.

Etimològic
Calepina irregularis

Del llatí irregularis, -e (no sotmès a regles), probablement per la variabilitat de les fulles.

Etimològic
Calicle

Conjunt de peces estèrils de la flor que se situen per sota del calze, sovint amb la mateixa forma i color, per la qual cosa semblen sèpals; tanmateix es tracta de bràctees o estípules, o sigui fulles modificades.

Plantes vasculars
Calicotome

Paraula composta del grec kályx, kálykos (el calze) i tomé (tall), perquè el calze, en la floració, abans de l'antesi, es divideix pel mig transversalment .

Etimològic
Calicotome spinosa

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), per les seves fortes espines.

Etimològic
Caliptra

f. Coberta membranosa que cobreix la càpsula. En general té una estructura cònica i s'acostuma a trobar quan la càpsula encara és jove.

Briòfits
Callitrichaceae (Cal·litricàcies)

De Callitriche, nom de l'únic gènere de la família.

Etimològic
Callitriche

Del grec kállos (bellesa) i thrix (cabell), pels troncs i fulles semblants a una cabellera. Dioscòrides i Plini fan servir el grecollatí Calthrichos com a nom alternatiu per a asplenium, amb que denominaven la falzia de pou (Adiantum Capillus-Veneris), però també la falzia negra (Asplenium Adiantum-nigrum).

Linnè, en Philosophia botanica (1751), no inclou aquest nom genèric entre els procedents dels botànics antics i el relaciona amb “(Capillus thrìx) Pulcer [sic] kallòs”; Amb tota probabilitat, i de manera irreflexiva, el va transcriure de Fabio Colonna (1616), que, al text, l'escriu en ablatiu “pro Plinii Callitriche” –com indica la preposició– i el reitera per inèrcia "Callitriche Plinii” sobre el dibuix, en comptes de passar-lo a l'obligat nominatiu.

Etimològic
Callitriche hamulata

El diminutiu del llatí hamus, -i (ham) és hamulus, -i, que amb el sufix -atus, -a, -um (en forma de) fa aquest adjectiu que vol dir 'com un petit ham', per la forma ganxuda de les bràctees.

Etimològic
Callitriche stagnalis

Del llatí stagnalis, -e (d'estany) derivat d'stagnum, -i (llacuna, estany), per la seva estació.

Etimològic
Callitriche vernalis

Del llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), per l'època de la seva florescència.

Etimològic
Calluna

Del grec kallýno (escombrar), perquè, com els brucs i ginestells, també la bruguerola serveix per a fer escombres.

Etimològic
Calluna vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna, amplament difosa per la major part de l'hemisferi boreal.

Etimològic
Caltha

Del grec kalathós (copa); en llatí, caltha vol dir calèndula i viola groga, fent referència aquí a la forma i al color de la flor.

Etimològic
Caltha palustris

Del llatí palus (llacuna, estany), pel seu hàbitat.

Etimològic
Calystegia

Nom compost del grec káyx, kálycis (calze) i stégo (cobrir, protegir), per les dues bràctees, bastant grans, que envolten el calze totalment o parcial.

Etimològic
Calystegia sepium

Forma del genitiu plural del mot llatí sepes, -is (la tanca), es a dir, de les tanques,  per créixer-hi enramada.

Etimològic
Calystegia sepium subsp. silvatica

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana.

Etimològic
Calystegia soldanella

L’epítet específic soldanella -aquí nom en aposició-, és un diminutiu de l'italià soldo (moneda), nom derivat del llatí solidus, -i  (una moneda d’or) en referència a la forma arrodonida de les fulles. És la Soldanella matima minor de  C. Bauhin, d'on la va prendre Linné com a nom específic per a la seva Convolvulus soldanella.

Etimològic
Calze

Embolcall extern de la flor, format per sèpals, generalment verd i poc vistós.

Plantes vasculars
Cal·lus
  • Dit d’unes excrescències que presenten les flors d’algunes orquídies
  • En les espiguetes d'algunes gramínies, engruiximent de l'extrem superior dels articles del raquis, situat sota mateix de la flor.
Plantes vasculars
Cama

f. Cadascuna de les tiges principals d'un arbre que neixen de la rabassa.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Etnobotànica
Camal

m. Rebrot, especialment el que surt d'una branca i ja té una certa entitat.

Durro (Alta Ribagorça)
Sarroqueta (alta Ribagorça)
Saurí (Pallars Sobirà)

Etnobotànica
Camal

m. Tija o tiges principals d'un arbre o arbust.

Boí (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Camelina

Según Ruellius (1474-1537), cameline o camamine (Camelina sativa) seria el nom vulgar francès del mýagros de Dioscòrides. El mot es fa derivar del grec chamaí (a terra) i línon (lli), es a dir, un lli nan.

Etimològic
Camelina sativa

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè es conrea des d'antic per les seves llavors.

Etimològic
Cameta

f. Classe de figa.

Formentera

Etnobotànica
Campanula

Forma diminutiva del llatí tardà campana, -ae (la campana), nom comú que deriva del llatí vasa Campana, que significa 'recipients fets a la Campània', regió d'Itàlia on es fabricava un bronze de gran qualitat.

Fuchs, en De historia stirpium commentarii insignes (Basilea, 1542), fou qui primer anomenà així, per la forma acampanada de la corol·la, a una planta del futur gènere Campanula, creat per Tournefort i validat per Linnè.

Etimològic
Campanula erinus

És l'Erinus Rapúnculus minimus de Fabio Colonna, nom que Linnè conservà en la nomenclatura binomial com a epítet específic. Nom d'origen dubtós, potser té relació amb er, eris, nom de l'eriçó en Varró, pels pèls híspids que cobreixen tota la planta.

Etimològic
Campanula glomerata

Del llatí glomeratus, -a, -um, participi passat del verb glomerare (amuntegar, aplegar), per les flors aglomerades en capítols terminals i axil·lars.

Etimològic
Campanula lanceolata

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles. Lanceola és diminutiu de lancea (la llança).

Etimològic
Campanula latifolia

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles amples.

Etimològic
Campanula linifolia

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per les fulles estretes com les del lli i semblants a elles.

Etimològic
Campanula patula

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès, patent), per les rames d'aquesta espècie amplament divergents.

Etimològic
Campanula persicifolia

Mot compost del llatí persica, -ae (el presseguer) i folium, -ii (fulla), això és, amb fulles de persica, per la semblança de les inferiors d'aquesta planta amb les del presseguer.

Etimològic
Campanula rapunculoides

Epítet del llatí botànic compost de rapunculus i el sufix grec -oídes (semblant a), per assemblar-se al repunxó (C. rapunculus).

Etimològic
Campanula rapunculus

Diminutiu llatí de rapum, -i (el rave), per l'arrel carnosa d'aquesta planta, comestible quan és tendra; Segons Cadevall, és el Rapunculus esculentus de Bauhin que Linnè adoptà per a aquesta espècie com a epítet en aposició del gènere Campanula en el seu sistema binomial.

Etimològic
Campanula rotundifolia

Rotundifolius, -a, -um és un adjectiu que ja feia servir Apuleu per a plantes amb fulles arrodonides, compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), al·ludint aquí a les fulles inferiors de contorn arrodonit.

Etimològic
Campanula scheuchzeri

Espècie dedicada a Johann Scheuchzer, metge i naturalista suís del segle XVIII.

Etimològic
Campanula speciosa

Del llatí speciosus, -a, -um (vistós, bonic), per la vistositat i bella aparença de la planta florida.

Etimològic
Campanula speciosa subsp. affinis

Del llatí affinis, -e (veí, proper). Abans havia estat classificada com Campanula affinis per l'evident afinitat o semblança d'aquesta planta i la C. speciosa, coneguda de molt abans.

Etimològic
Campanula trachelium

Derivat del grec tráchelos, ou (el coll); és el trachelium dels antics, emprat per a guarir el mal de coll: «Trachelium dicitur, quod in colli affectibus commendetur», en paraules de Bauhin.

Etimològic
Campanulaceae (Campanulàcies)

Del gènere Campanula, el més important de la família.

Etimològic
Campanulat, campanulada

adj. Amb forma de campana, en el cas de briòfits forma associada a les caliptres.

Briòfits
Campanulat, campanulada

Que té forma de campana.

Plantes vasculars
Campar

v. Viure, especialment si es viu bé.

Aneto (Alta Ribagorça)
Boí (Alta Ribagorça)
Gotarta (Alta Ribagorça)
El Mont de Roda (Baixa Ribagorça)
Natjà (Llitera)
Seganta (Baixa Ribagorça)
Sudanell (Segrià)
. Hi campen molts tamarits.
Suïls (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Cana

m. Tronc d'un arbre.

Boí (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Canaliculat, canaliculada Proveït de canalicles (petits canals). Plantes vasculars
Canó

m. Tronc d’arbre alt, recte i net de branques.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Jonquera (Alt Empordà)
Les Llosses (Ripollès)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Osor (Selva)
Roquetes (Baix Ebre)
Santa Fe de Montseny (Vallès Oriental)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Vilada (Berguedà)
(Pla de l’Estany)

Etnobotànica
Canonada

f. Canó. Tronc d’arbre alt, recte i net de branques

Vilada (Berguedà)

Etnobotànica
Canot

m. Tija principal d'un arbre o arbust.

Adraén (Alt Urgell)
Erill-la-Vall (Alta Ribagorça)
Montan de Tost (Alt Urgell)
Valldarques (Alt Urgell
. Diem canot o soca.

Etnobotànica
Canota

f. Tija principal d'un arbre o arbust.

Ossera (Alt Urgell)

Etnobotànica
Cant

v. So que fa el suro o el carbó en copejar-lo.

Agullana (Alt Empordà)
Bassegoda (Alt Empordà)

Etnobotànica
Cantar

v. So que fa el suro en copejar-lo.

Agullana (Alt Empordà)

Etnobotànica
Canya

f. Canó. Tronc d'un arbre o arbust.

Coratxà (Baix Maestrat)

Etnobotànica
Canyar

m. Comunitat formada per canyes.

Arenys de Lledó (Matarranya)
El Cogul (Garrigues)
Constantí (Tarragonès)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Jesús (Baix Ebre)
El Morell (Tarragonès)
Prat de Comte (Terra Alta)
La Riera de Gaià (Tarragonès)
Rossell (Baix Maestrat)
Sant Martí de Tous (Anoia)
El Talladell (Urgell)
Ulldemolins (Priorat)
La Vilella Baixa (Priorat)

Etnobotànica
Canyer

m. Comunitat formada per canyes.

Artés(Bages)
Darnius (Alt Empordà)
La Jonquera (Alt Empordà)
Lliçà de Vall (Vallès Oriental)
El Port de la Selva (Alt Empordà)
Pujarnol (Pal de l'Estany)
Sils (Selva)
Vilabertran (Alt Empordà)
. Al canyer li agrada el riberal.

Etnobotànica
Caparra

f. Tàpera. Poncella de la taperera.

Tortosa (Baix Ebre)

Etnobotànica
Capça

f. Conjunt de les branques d’un arbre.

(Solsonès)

Etnobotànica
Capçada

f. Conjunt de branques d'un arbre.

Salelles (Bages)
La Vola (Osona)

Etnobotànica
Capcina

f. Part superior de la capçada.

Boí (Alta Ribagorça). Es diu quan es fa servir per barrar un pas.
Vilada (Berguedà)

Etnobotànica
Capeta

f. Ull d'una planta.

Vilafranca del Sit (Els Ports)

Etnobotànica
Capeta

f. Ull d’una planta.

Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Etnobotànica
Capítol

m. Conjunt dens de les branques curtes que coronen el caulidi de les espècies del gènere Sphagnum.

Briòfits
Capítol

Inflorescència constituïda per un receptacle eixamplat en el que s’insereixen les flors, que són sèssils i sovint acompanyades de bràctees (més o menys transformades en palletes, pèls, etc.). És la inflorescència típica de les plantes pertanyents a la família de les compostes, tot i que es troba també en altres famílies.

Plantes vasculars
Capoll

m. Boll. Pellofa que cobreix el gra del cereal.

Ibi (Alcoià)

Etnobotànica
Capoll

m. Capçada d'un arbust o arbre, especialment la part superior.

Ares del Maestrat (Alt Maestrat)

Etnobotànica
Capolla

f. Ull d'una planta.

Arnes (Terra Alta)
Paüls (Baix Ebre)

Etnobotànica
Capolla

f. Ull d’una planta.

Paüls (Baix Ebre)

Etnobotànica
Caponar

v. Coronar. Tallar la brancada d'una planta.

El Cogul (Garrigues)

Etnobotànica
Caponar

v. Coronar. Tallar la brancada d’una planta.

El Cogul (Garrigues)

Etnobotànica
Capparaceae (Capparàcies)

De Capparis, nom de l'únic gènere de la família que habita a Catalunya.

Etimològic
Capparis

Del grec i del llatí capparis (la taperera), les poncelles de la qual són les tàperes, i els fruits, els taperots. Sembla que és una paraula d'origen persa o àrab; en àrab és kàbar.

Etimològic
Capparis spinosa

Del llatí spinosus (ple d'espines, que punxa), per la forma de les estípules.

Etimològic
Caprifoliaceae (Caprifoliàcies)

Aquesta família fou descrita per primer cop pel botànic francès Antoine-Laurent de Jussieu en la seva obra Genera Plantarum (1789) sota el nom de Caprifolia, que tradueix al francès com les chevrefeuilles, nom comú de les plantes a què els botànics es referien amb el nom llatinitzat de Caprifolium i que Linné havia aplicat a Lonicera Caprifolium en el sistema binomial.

Etimològic
Capsella

Del llatí capsella, -ae (cofret, capseta) diminutiu de capsa, -ae (la capsa), per la forma de la silícula. En el Pseudo-Dioscòrides apareix com a nom alternatiu del thlaspi, que, segons sembla, és el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris).

Etimològic
Capsella bursa-pastoris

Paraula composta formada amb el mot grec býrsa, -es (cuiro, bot) i el llatí pastor, -oris (el pastor), es a dir, borsa de pastor, per la forma de la silícula, insistint en la analogia del nom genèric.

Etimològic
Càpsula

f. Part terminal de l'esporòfit, formada per l'urna, el coll i l'opercle. A l'interior hi ha les espores.

Briòfits
Càpsula Fruit sec, provinent de la soldadura de diversos carpels, que a la maturitat s'obre deixant lliures les llavors. Plantes vasculars
Carabassa

f. Fruit de la carabassera.

Cocentaina (Comtat)
Peníscola (Baix Maestrat)

Etnobotànica
Caranyana

f. Classe de raïm.

Colera (Alt Empordà)

Etnobotànica
Carbassa

f. Fruit de la carbassera (carabassera).

La Jonquera (Alt Empordà)

Etnobotànica
Carcabalat

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

(Pla de l'Estany)

Etnobotànica
Carcabanat

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

Darnius (Alt Empordà)

Etnobotànica
Carcabanyat

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

(Pla de l'Estany)

Etnobotànica
Carcabó

adj. Arbre carcabanyat (podrit per dins i proper a la mort).

La Jonquera (Alt Empordà)

Etnobotànica
Carcabolat

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

La Jonquera (Alt Empordà)

Etnobotànica
Cardamine

Derivat del grec kàrdamon (morritort), cardamine és, en Dioscòrides, el nom d'una planta que viu en llocs aquosos, de sabor semblant al morritort (Lepidium sativum) i que, segons sembla, seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum).

Etimològic
Cardamine alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (del Alps, que viu als Alps), pel seu lloc d'habitació preferent.

Etimològic
Cardamine amara

Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel seu sabor.

Etimològic
Cardamine amara subsp. olotensis

Adjectiu del llatí botànic que vol dir "d'Olot", pel lloc on es va trobar.

Etimològic
Cardamine heptaphylla

Adjectiu compost del grec hépta (set) i phýllum (la fulla), pel nom de folíols de la fulla composta.

Etimològic
Cardamine hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, eriçat),  pel tronc més o menys eriçat a la base.

Etimològic
Cardamine impatiens

Del llatí impatiens, -entis (impacient), per l'extremada elasticitat de les valves de les síliqües, que, tan bon punt es toquen, llancen amb força les llavors.

Etimològic
Cardamine pratensis

Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Cardamine pratensis subsp. nuriae

Nuriae (de Núria) és la forma en genitiu del nom llatinitzat del paratge de Núria, pel lloc on es va trobar.

Etimològic
Cardamine resedifolia

Adjectiu del llatí botànic compost del nom de gènere Reseda i folium, -ii (la fulla), per les fulles caulinars, pinnatipartides com les de certes resedes.

Etimològic
Carduncellus

Nom del llatí botànic format del gènere Carduus i el sufix diminutiu llatí -cellus, -i. En llatí medieval, aquest nom es feia servir, amb variants (carducellus, cardocellus, etc.), per a referir-se a algunes plantes de diferents gèneres de les compostes.

El gènere Carduncellus fou establert per M. Adanson en 1763 sobre la base del Carduncellus montis Lupi de P. Pena i M. de L'Obel que, en llur obra Stirpium adversaria nova (1571), diuen: "aquesta espècie de card és la més petita de totes i, per això, l'hem anomenada Carduncellus [petit card]".

Etimològic
Carduncellus caeruleus

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), fent referència segurament al color de les flors.

Etimològic
Carduncellus mitissimus

Forma en grau superlatiu del llatí mitis, -e (suau, tendre), perquè la planta no té espines o en té molt escasses.

Etimològic
Carduncellus monspelliensium

Forma del genitiu plural de l'adjectiu geogràfic del llatí medieval monspelliensis, -e (de Montpeller).

Etimològic
Carduus

Del llatí carduus, -i, nom del card en sentit molt ampli que incloïa plantes herbàcies espinoses de diferents famílies. Com Carex, sembla molt segur que té l'arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana).

El gènere Carduus fou establert per S. Vaillant (1719) i validat en Linnè (1733 i 1754), però incloent-hi també els gèneres Polyacantha, Silybum i Eriocephalus de l'autor francès.

Etimològic
Carduus arctioides

Epítet del llatí botànic compost d'Arctium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Etimològic
Carduus carlinifolius

Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta.

Etimològic
Carduus carlinoides

Nom compost de Carlina i la terminació -oídes (semblant a), per alguna semblança amb aquella planta.

Etimològic
Carduus crispus

Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les ales del tronc que són sinuato-espinoses; Com el Cistus crispus, per les fulles.

Etimològic
Carduus crispus subsp. occidentalis

Del llatí occidentalis, -e (de l'oest), perquè és propi de l'Europa occidental.

Etimològic
Carduus defloratus

Del llatí defloratus, -a, -um (despullat de flors), sinònim de pauciflorus; Gillet tradueix més aviat com un color trencat, esmorteït, pel de les flors 

Etimològic
Carduus defloratus subsp. carlinifolius

Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta.

Carduus hamulosus

Epítet del llatí botànic format amb hamulus (ham petit), diminutiu d'hamus, -i (ham), i el sufix -osus (proveït de), per les bràctees superiors del periclini, ganxudes i reflexes.

Etimològic
Carduus nigrescens

Forma del participi present del verb llatí nigrescere (ennegrir-se), pel color verd fosc de les fulles.

Etimològic
Carduus nutans

Participi present del verb llatí nutare (inclinar-se, penjar),  per les calàtides penjants.

Etimològic
Carduus pycnocephalus

Adjectiu compost del grec pyknós, -é. -ón (espès, dens), i kephalé, -és (cap), és a dir, de capítols densos; Sembla aquí significar una cosa oposada a tenuiflorus, per ésser més grossos els capítols, sense deixar de ser petits.

Etimològic
Carduus tenuiflorus

Adjectiu compost del llatí tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes;  sinònim de parviflorus.

Etimològic
Carena
  • A les flors papilionades de les famílies de les papilionàcies i de les poligalàcies, els dos pètals inferiors un xic soldats, ja que tenen la forma de la biga llarga que va d’un cap a l’altre de la teulada i serveix de llom per a sostenir les altres bigues, anomenada també carena o quilla.
  • Cantell més o menys sortint que presenta un òrgan foliaci doblegat sobre ell mateix.
Plantes vasculars
Carex

De carex, -icis, nom usat pels llatins per a designar diverses plantes, principalment graminoides, de fulles aspres o punxegudes, però també aplicat a plantes d'aquest gènere; probablement amb arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana). Altres autors el relacionen amb el grec charaktós, -é, -ón (dentat, serrat), kárcharos, -on (agut, tallant, aspre) i kéiro (esquilar, rapar), al·ludint al caràcter tallant del marge foliar i del nervi medià, pel revers, d'algunes espècies.

El gènere Carex és el més nombrós de la família de les ciperàcies, fins al punt que el seu estudi ha merescut un nom específic, caricologia. El botànic Carl Ludwig Willdenow en va publicar el primer llibre: Sur les espèces de Carex qui croissent sans culture dans les environs de Berlin (1799).

Etimològic
Carex flacca

Del llatí flaccus, -a, -um (lànguid, caigut), per les espigues femenines que pengen en la maturitat.

Etimològic
Carex gynobasis

Del grec gyné, gynaikós (dona) i básis, -eos (peu, base), per tenir les espigues femenines basilars.

Etimològic
Carex halleriana

Dedicada a Albrecht von Haller, cèlebre botànic suís del segle XVIII.

Etimològic
Carex hirta

Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), pels utricles pilosos.

Etimològic
Carex maxima

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla molt elevada.

Etimològic
Carex pendula

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, penjant), per les espigues penjants.

Etimològic
Carex praecox

Del llatí praecox, -ocis (precoç), perquè floreix en començar la primavera.

Etimològic
Carex verna

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè floreix al començament de la primavera.

Etimològic
Carex vulpina

Del llatí vulpinus, -a, -um (de guineu), derivat de vulpes, -is (la guineu), és a dir, càrex de guineu, probablement per la forma de la inflorescència.

Etimològic
Carinat, carinada

adj. Plegat longitudinalment formant una carena o una quilla (fent una forma de V).

Briòfits
Cariopsi

Fruit o gra de les gramínies, sec i indehiscent, amb el pericarpi prim i soldat a la llavor.

Plantes vasculars
Carlina

Nom en llatí medieval d'algunes plantes; per a Linnè, si més no, la que va denominar C. acaulis. Hi ha qui la relaciona amb 'card' i altres mots derivats d'aquest com ara 'cardina'. Segons la llegenda que explica Olivier de Serres (1539-1619), va rebre el nom en honor de Carlemany, que, havent tingut una visió celestial, va fer-la servir per guarir de la pesta el seu exèrcit; Linnè, per una raó semblant, l'assigna a l'emperador Carles V. En aquest cas el nom vindria de l'adjectiu medieval carolinus, -a, -um (referent a la persona o al regnat d'un Carles), derivat del llatí medieval Carolus (Carles), i aquest del germànic Karl.

El gènere Carlina (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

 

Etimològic
Carlina acanthifolia

Epítet del llatí botànic compost de Acanthus, -i (l'acant) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de l'Acanthus mollis.

Etimològic
Carlina acanthifolia subsp. cynara

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae (la carxofera), per la semblança amb aquesta planta.

Etimològic
Carlina acaulis

Paraula formada pel prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta.

Etimològic
Carlina acaulis subsp. caulescens

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija més o menys curta o només incipient.

Etimològic
Carlina corymbosa

Del grecollatí corymbus, -i (raïm de flors) -que en botànica anomena un tipus d'inflorescència-, per les calàtides disposades en ample corimbe.

Etimològic
Carlina corymbosa subsp. hispanica

Del llatí Hispanicus, -a, -um (de Espanya), pel seu lloc d'habitació.

 

Etimològic
Carlina lanata

Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o borrissol), perquè la planta està coberta d'un toment llanós.

Etimològic
Carlina vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser l'espècie més comuna i coneguda.

Etimològic
Carnós, carnosa Dit del fruit suculent o polpós. Plantes vasculars
Carpel

Cadascuna de les fulles modificades que constitueixen el gineceu de les angiospermes. D'una a una soldades entre elles es repleguen i es tanquen per formar un o més pistils.

Plantes vasculars
Carpesium

Del grec karpésion (bri de palla), derivat de kárphos (palla), per les bràctees interiors de l'involucre, esquamoses, seques com palles.

Etimològic
Carpesium cernuum

Del llatí cernuus, -a, -um (capbaix, capcot), pel capítols inclinats. Sinònim de nutans.

Etimològic
Carpinar

m. Lloc poblat de carpí (eriçó groc).

Alins d'Isàvena (Alta Ribagorça)
Calbera (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Carpòfor Prolongació del receptacle d’algunes flors que, a manera de peu, sosté el gineceu i, més tard, el fruit. Plantes vasculars
Carrampoll

m. Conjunt format per diversos branquillons que conflueixen en un de central.

Boí (lata Ribagorça)
Castanesa (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Carrascal

m. Bosc de carrasques.

Castellfort (Ports)
Culla (Alt Maestrat)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat).
És un carrascal serrat (espès).
Rossell (Baix Maestrat)

Etnobotànica
Carrascar

m. Bosc de carrasques.

Pena-roja (Matarranya)

Etnobotànica
Carrasclar

m. Bosc de carrasques.

Ulldemolins (Priorat)

Etnobotànica
Carrascot

m. Carrasca petita.

Mas de Barberans (Montsià)

Etnobotànica
Carrasquís

m. Carrasca petita.

Salanova (Baixa Ribagorça)

Etnobotànica
Carrichtera

Nom genèric creat per Adanson sense donar-ne cap explicació. Probablement, un epònim de Bartholomaeus Carrichter (1510?-1575), metge de Ferran I i de Maximilià II, emperadors d'Alemanya

Etimològic
Carrichtera annua

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser planta anual.

Etimològic
Carroll

m. Raïm que els veremadors deixen al cep perquè encara no és madur.

Arenys de Lledó (Matarranya)
Caseres (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Etnobotànica
Carrota

f. Arrel comestible de l'hortalissa del mateix nom.

Vilafant (Alt Empordà)

Etnobotànica
Carrotxa

f. Escorça.

Gandesa (Terra Alta)

Etnobotànica
Carthamus

Del llatí medieval carthamus, -i, el safranó (C. tinctoreus), mot manllevat de l'àrab qúrtum (tintura, quermes o safrà), perquè les flors es feien servir per a tenyir de groc, vermellós o rosat.

El gènere Carthamus (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700), i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Carthamus lanatus

Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o pèl), perquè sol ser planta molt llanuda.

Etimològic
Carthamus tinctorius

Del llatí tinctorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), derivat del verb tinguere (tenyir); perquè les flors eren usades des de l'Antiguitat en tintoreria, per a obtenir el color groc. Avui encara es fan servir com a colorant alimentari.

Etimològic
Carum

Nom en llatí medieval de les llavors del comí de prat (C. carvi). Prové del llatí clàssic careum, -ei, nom de la planta en Plini; segons diu, pel lloc de procedència, la Cària, província romana de l'Àsia Menor.

Etimològic
Carum carvi

Carvi o carui, és el genitiu de carum (la llavor del comí de prat), segons Antonio de Nebrija (el Nebrissensis).

Etimològic
Carum verticillatum

Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix punt de la tija. Aquí al·ludeix a les fulles basals, sols aparentment verticil·lades. Prové del llatí clàssic veriticillus, -i, la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor; o de verticillum, -i (vèrtebra).

Etimològic
Carxofa

f. Element comestible de la carxofera.

Tortosa (Baix Ebre)

Etnobotànica
Caryophyllaceae (Cariofil·làcies)

Fa referència al gènere linneà Caryophyllus.  Del greco-llatí caryophýllon o caryophyllum, nom que dóna Plini al claveller o arbre del clau d'espècia; per la semblança de l'olor d'aquesta espècia amb la del clavell comú o Dianthus caryophyllus. Segons Cadevall, és una alteració de l'àrab qarunfel (el clau d'espècia).

Etimològic
Castanya

f. Fruit del castanyer.

Osor (Selva)

Etnobotànica
Castanya de castanyer

f. Castanya d'un castanyer de llei.

Viladrau (Osona)

Etnobotànica
Castanyal /Castanyol

f. Comunitat de castanyers.

Lo Castanyal / lo Castanyol, indret a tocar de Toés (Conflent)

Etnobotànica
Castanyeda

f. Comunitat de castanyers.

Agullana (Alt Empordà)
Arbúcies (Selva)
Banyuls de la Marenda (Rosselló)
La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
Sa Cot (Garrotxa)
La Jonquera (ALt Empordà)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
La Menera (Vallespir)
Osor (Selva)
Rimbau (Rosselló)
Riu (Garrotxa)
Rocabruna (Ripollès)
Salarsa (Ripolès)
Santa Fe de Montseny (Vallès Oriental)
Sant Aniol d'Aguja (Garrotxa)

Etnobotànica
Castanyereda

f. Comunitat de castanyers.

Viladrau (Osona)

Etnobotànica
Castenyerar

m. Comunitat de castanyers.

Vilanova de Prades (Conca de Barberà)

Etnobotànica
Catananche

Katanánche és el nom d'una planta en grec, relacionat amb el verb katanancházo (forçar, obligar). La relació d'aquest nom amb la planta sembla que prové de l'ús que a Grècia en feien les bruixes per preparar filtres d'amor per a lligar l'amant reticent. Seria com la flor dels encanteris o bruixeries.

Etimològic
Catananche caerulea

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), fent referència, sens dubte, al color de les flors.

Etimològic
Catifa

f. Forma de creixement d'algunes molses que s'estenen horitzontalment formant un conjunt més o menys dens, d'eixos entrellaçats.

Briòfits
Caucalis

Del grec kaukalís, kaukalídos, nom amb que Dioscòrides anomena a una umbel·lífera comestible, de tiges piloses, fulles com les del fonoll i flors blanques i flairoses que els botànics identifiquen, segons el seu criteri, amb umbel·líferes de diferents gèneres. Plini el tradueix al llatí com caucalis, caucalidis.

Etimològic
Caucalis daucoides

Epítet compost de Daucus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'un Daucus.

Etimològic
Caucalis leptophylla

Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea).

Etimològic
Caulescent

Planta amb tija aparent (en deriva caulinar, pertanyent o relatius a la tija).

Plantes vasculars
Caulidi

m. Tigeta portadora dels fil·lidis i dels òrgans reproductors.

Briòfits
Caulinar

adj. Relatiu o pertanyent al caulidi.

Briòfits
Caulinar Pertanyent o relatiu a la tija. Plantes vasculars
Cavall

m. Brou nou d'un cep.

Verdú (Urgell)

Etnobotànica
Cavorcar Obrir a la soca d’un arbre (sovint s’obre de manera natural), una cavitat visible des de l’exterior i que es coneix com a cavorca. Quan la cavitat no es veu, es diu que la planta s’ha borat. Etnobotànica
Ceba

f. Bulb de la planta del mateix nom.

Sous (Alt Empordà)

Etnobotànica
Ceballera

f. Planter de ceba.

Fontcoberta (Pla de l'Estany)

Etnobotànica
Cecidi, agalla

Terme pendent de redacció.

Plantes vasculars
Celastraceae (Celastràcies)

Del gènere Celastrus, del grec célastros, nom d'un arbre o arbust que probablement era un Evonymus o un Rhamnus.

Etimològic
Cèl·lues alars

Cèl·lules (f.) al·lars (adj.) Grup de cèl·lules situades a la base externa dels fil·lidis que poden presentar diferent morfologia o color de les cèl·lules del fil·lidi.

Briòfits
Cèl·lula apical

Cèl·lula (f.) apical (adj.) En el fil·lidi dit de les cèl·lules de la part superior de la làmina.

Briòfits
Cèl·lula paracostal

Cèl·lula (f.) paracostal (adj.) Cèl·lula de la làmina del fil·lidi situada prop del nervi.

Briòfits
Cèl·lules basals

Cèl·lules (f.) basals (adj.). Cèl·lules situades a la base o part inferior dels fil·lidis, entre les cèl·lules alars i el nervi.

Briòfits
Cèl·lules de la cara ventral del nervi

Cèl·lules (f.) de la cara ventral (adj.) del nervi (m.). Cèl·lules que formen el nervi dels fil·lidis, vistes des de la cara ventral.

Briòfits
Cèl·lules exotecials

Cèl·lula (f.) exotecial (adj.). Cèl·lules que formen la capa externa, epidèrmica, de la paret de la càpsula (exoteci).

Briòfits
Cèl·lules medials

Cèl·lules (f.) medials (adj.). Cèl·lules situades a la part mitjana dels fil·lidis.

Briòfits
Centaurea

Nom amb què, tant Dioscòrides com Plini anomenaven algunes plantes de diferents gèneres que no totes es corresponen amb l'actual. Prové de l'adjectiu llatí centaureus, -a, -um (propi del centaure), que deriva de centaurus, -i (centaure), nom d'una nissaga d'éssers mitològics, meitat home i meitat cavall, entre els quals excel·lia el savi Quiró, metge reputat i preceptor d'herois mitològics com ara Hèrcules o Aquil·les. Plini explica que "Quiró es guarí amb la centàurea quan es va ferir amb una fletxa mentre feia servir les armes del seu hoste, Hèrcules; raó per la qual alguns en diuen 'planta de Quiró'"

El gènere Centaurea (Compostes) fou creat por Linné en 1737 com Centauria, canviat en el Hortus Cliffortianus (1738) per Centaurea, i validat en Linné (1753, 1754).

Etimològic
Centaurea aspera

Del llatí asper, -a, -um (aspre), per ésser així tota la planta.

Etimològic
Centaurea calcitrapa

Aquesta paraula és un neologisme medieval que vol dir 'trampa per a peus', format del llatí calx, calcis (taló del peu) i el terme trapa d'arrel germànica; fent referència, per analogia, a les espines fortes i patents del periclini. És sinònim dels mots llatins murex i tribulus (obriülls), aplicats a una petita arma de guerra punxeguda que s'escampava pel terra per impedir l'avenç de les tropes o la cavalleria.

Etimològic
Centaurea collina

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Etimològic
Centaurea cyanus

Nom d'aquesta planta en Plini, de l'adjectiu cyaneus, -a, -um (de color blau celeste), per les flors blaves.

Etimològic
Centaurea emporitana

Del llatí emporitanus, -a, -um (de l'antiga ciutat d'Ampúries), per haver-se trobat a la seva contrada.

Etimològic
Centaurea hanryi

El botànic francès C.T. Alexis Jordan (1814-1897) va dedicar aquesta espècie al seu col·lega Hippolyte Hanry (1807-1893), a qui anomena erròniament "M.[onsieur] Hanri", en agraïment per haver-li'n fet arribar, entre molts altres, un exemplar. Jordan va traslladar l'error ortogràfic del cognom a l'epítet escrivint-lo hanrii. Tanmateix, atenent a les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN), aquest error ortogràfic s'ha esmenat, amb l'ortografia correcta, com C. hanryi.

Etimològic
Centaurea intybacea

Epítet del llatí botànic format del grecollatí intybus, -i (la xicoira) amb el sufix -aceus, -a , -um (com, semblant a, etc.), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Etimològic
Centaurea jacea

Segons Cadevall, jacea és el nom d'una viola trinitària i vindria del llatí jacere (jeure), per l'hàbit prostrat de la planta. Altres autors el fan venir del grec iakinthus (jacint), fent referència al color de les flors, similar al dels jacints.

Etimològic
Centaurea lagascana

Dedicada al botànic espanyol Mariano Lagasca (1776-1839), director del Reial Jardí Botànic de Madrid.

Etimològic
Centaurea lagascana subsp. podospermifolia

Epítet del llatí botànic compost pel nom del gènere Podospermum i el substantiu llatí folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de Podospermum laciniatum de De Candolle.

Etimològic
Centaurea linifolia

Epítet format del llatí linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), referint-se a la semblança de les fulles am les del lli.

Etimològic
Centaurea melitensis

Del llatí melitensis, -e (maltès), derivat de Melita, -ae (la illa de Malta), on Boccone va trobar aquesta planta.

Etimològic
Centaurea montana

De l'adjectiu llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), fent referència a l'estació muntanyenca de la planta.

Etimològic
Centaurea nigra

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), pel color fosc o negrós de les bràctees de l'involucre.

Etimològic
Centaurea ochrolopha

Epítet compost del grec ochrós, -á, -ón (pàl·lid, groguenc) i lóphos, -ou (crinera, cresta), al·ludint a les bràctees involucrals groguenques.

Etimològic
Centaurea ornata

Del llatí ornatus, -a, -um, participi passat del verb ornare (adornar, guarnir), pel guarniment de les bràctees involucrals espinoses, així com de les flors, formoses i d'una olor agradable.

Etimològic
Centaurea paniculata

Del llatí panicula, -ae (plomall, pelussa), diminutiu de panus, -i (espiga), pels capítols agrupats en forma de panícula.

Etimològic
Centaurea paniculata subsp. hanrii

Vegeu Centaurea hanryi.

Etimològic
Centaurea paniculata subsp. leucophaea

Del llatí leucophaeus, -ae -um, i aquest, del grec leukóphaios, -ou (de color gris cendrós), adjectiu compost de leukós (blanc) i phaiós (fosc, moré); pels apèndixs involucrals que tenen un color entre blanc i groc pàl·lid.

Etimològic
Centaurea pectinata

Del llatí pecten, -inis (la pinta), és a dir, en forma de pinta, per les bràctees involucrals amb apèndix disposat com les dents d'una pinta.

Etimològic
Centaurea salmantica

Vegeu Mantisalca salmantica.

Etimològic
Centaurea scabiosa

Nom del gènere Scabiosa, aquí en aposició, fent relació a la semblança amb alguna planta d'aquest gènere, principalment amb les flors.

Etimològic
Centaurea solstitialis

Del llatí solstitialis, -e (del solstici, estival), fent referència a l'època de floració de la planta, al solstici d'estiu, a finals de juny. Encara que de solsticis hi ha d'estiu i d'hivern, a Roma, el d'estiu era el solstici per antonomàsia.

Etimològic
Centaurea sonchifolia

Epítet del llatí botànic compost de sonchus, -i (el lletsó) i folium, -ii (la fulla), per les fulles que recorden les del lletsó (Sonchus oleraceus).

Etimològic
Centaurea uniflora

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta a l'àpex de la tija.

Etimològic
Centaurea uniflora subsp. emigrantis

És la forma de genitiu singular del llatí emigrans, -antis (el que muda de lloc). És la Centaurea emigrantis de Pietro Bubani (1806-1888) i, segons Cadevall, l'epítet seria una denominació al·lusiva al propi Bubani.

Etimològic
Centaurium

Aquest nom genèric prové de l'adjectiu llatí, d'origen grec, centaureus, -a, -um (propi del centaure), perquè, segons la llegenda, el centaure Quiró s'havia guarit una ferida al peu amb una d'aquestes herbes. Els centaures eren éssers mitològics, meitat home meitat cavall, que vivien a les muntanyes de Tessàlia, i entre els quals va excel·lir el savi Quiró, reputat metge, i preceptor d'alguns herois mitològics, com ara Aquil·les. Entre grecs i romans, kentaúrion, en grec o centaurium, en llatí, era el nom de dues plantes: kentaúrion méga (en Dioscòrides) o centaurium maius (en Plini) a què s'atribueixen diferents espècies del gènere Centaurea (Compostes); i kentaúrion mikrón (en Dioscòrides) o centaurium minus i centaurium lepton (en Plini) que inclouria espècies del gènere Centaurium (Gencianàcies).

El gènere Centaurium fou establert pr J. Hill (1756) sobre la base del gènere Centaurium minus de Tournefort que, al seu torn, l'havia pres de C. Bauhin (1623).

Etimològic
Centaurium erythraea

Nom, aquí en aposició, de l'antic gènere Erythraea, on aquesta espècie s'havia classificat anteriorment, derivat del grec erythrós (vermell), al·ludint-ne al color de la flor de l'espècie principal, i de la majoria de les d'aquell gènere.

Etimològic
Centaurium grandiflorum

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir les flors més grans que en l' espècie principal, C. erytrhaea.

Etimològic
Centaurium maritimum

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), pel seu lloc d'habitació preferent, a les zones pròximes al mar.

Etimològic
Centaurium pulchellum

Del llatí pulchellus, -a, -um, diminutiu de pulcher, -chra, -chrum (bell, bonic), per ésser més petitona i gràcil que les seves congèneres.

Etimològic
Centaurium pulchellum subsp. tenuiflorum

Adjectiu del llatí botànic compost de tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes, per les flors de tub molt prim.

Etimològic
Centaurium quadrifolium

Epítet del llatí botànic compost pel prefix quadri- (quatre) i folium, -ii (fulla), heretat de Gentiana quadrifolia de Linné, que en descrivia les fulles com folia verticilato-quaterna, és a dir, verticil·lades de quatre en quatre. Malgrat l'epítet, les fulles d'aquesta planta son oposades i de vegades triverticil·lades.

Etimològic
Centaurium quadrifolium subsp. barrelieri

Planta dedicada per Leon Dufour al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673).

Etimològic
Centaurium spicatum

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per les flors disposades en cimes espiciformes.

Etimològic
Centranthus

Paraula composta del grec kéntron, -ou (fibló, esperó del gall) i ánthos, -ous (flor), perquè les flors d'aquest gènere tenen esperó.

El gènere Centranthus fou publicat per Augustin Pyramus de Candolle en 1805.

Etimològic
Centranthus angustifolius

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir, aparentment, les fulles més estretes que les d'altres espècies del mateix gènere.

Etimològic
Centranthus angustifolius subsp. lecoqii

En honor al botànic francès Henri Lecoq (1802-1871).

Etimològic
Centranthus calcitrapa

És la Valeriana calcitrapae L. que va mantenir l'epítet específic en ser transferida al nou gènere. Sembla que Linné prengué el nomen trivialis o epítet, directament en genitiu singular i en aposició, del Pinax de Caspar Bauhim, on aquest anomena l'espècie Valeriana foliis calcitrapae (amb fulles de calcitrapa), -fulles que Linné descriu com pinnatífides-, potser per la semblança amb les d'altra planta de nom calcitrapa. Cadevall en relaciona el nom amb l'estricte sentit etimològic (vegeu Centaurea calcitrapa), perquè "els aquenis poden ser híspids".

 

Etimològic
Centranthus macrosiphon

Epítet compost del grec makrós, -á, -on (gran) i síphon, -ónos (sifó, tub), al·ludint a la tija gruixuda i fistulosa.

Etimològic
Centranthus ruber

Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), pel color de les flors.

Etimològic
Centunculus

Plini anomenava centunculus "una planta reptant dels camps de cultiu amb fulles semblants a una caputxa i que els grecs en deien clematis"; En el Pseudo-Dioscòrides, kentuklum i kentukularis, i en Escriboni Llarg, seria el nom llatí de l'gnaphállion grec. Basant-se en aquesta sinonímia, molts autors pensen que podia haver-se aplicat a plantes dels gèneres Filago i Gnaphalium (Compostes) que es feien sevir per a farcir màrfegues, coixins i mantes, ja que el mot llatí centunculus, -i significa parrac o ropa apedaçada, i és una forma diminutiva derivada de cento, -onis (mena de flassada feta de retalls i els pedaços mateixos), al·ludint a l'exigüitat del vegetal. En botànica de temps pre-linneans designava diferents herbetes menudes. Dillenius fou el primer que el va fer servir per a la planta que després Linnè anomenà Centunculus minimus.

Etimològic
Centunculus minimus

Vegeu Anagallis minima.

Etimològic
Cep

m. Planta que produeix raïms.

Caseres (Terra Alta)

Etnobotànica
Cephalanthera

Mot compost del grec kephalé, -és (cap) i del grecollatí anthera, -ae, derivat del grec ánthos, -ous (flor), que segons Plini era un remei fet amb flors per a guarir la boca, i adoptat per la terminologia botànica per a denominar la part de l'estam que conté el pol·len. Segons L. C. M. Richard, por la forma de l'antera, més o menys arrodonida.

Etimològic
Cephalanthera longifolia

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues.

Etimològic
Cephalanthera rubra

Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), per les flors vermelles.

Etimològic
Cephalaria

Nom format del grec kephalé, -és (cap) i el sufix llatí -arius, -a, -um que indica relació en sentit ampli, per la manera de créixer les flors en aquest gènere, agrupades en capítols hemisfèrics o globulosos.

Etimològic
Cephalaria leucantha

Del grec leukós, -é, -ón (blanc) i ánthos, ous (flor), pel color blanc de les flors.

Etimològic
Cephalaria syriaca

Del llatí syriacus, -a, -um (de Síria), perquè hi creix.

Etimològic
Cerastium

Del grec kerástes (banyut), derivat de képas (banya), per la forma de les càpsules.

Etimològic
Cerastium alpinum

Per la seva habitació, a la regió alpina.

Etimològic
Cerastium arvense

Adjectiu del llatí botànic amb el mateix significat que el clàssic arvalis, -e (dels camps de cultiu), per l'estació que se li ha atribuït. S'ha format d'arvum, -i (el camp) i el sufix -ensis (origen o hàbitat), per analogia amb altres adjectius botànics.

Etimològic
Cerastium brachypetalum

Del grec brachýs (curt) i pétalon (fulla, pètal), per la curtedat relativa del seus pètals.

Etimològic
Cerastium erectum

Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció de les tiges.

Etimològic
Cerastium fontanum

Del llatí fontanus, -a, -um (propi de les fonts), per ser plantes que viuen a fonts i llocs humits.

Etimològic
Cerastium fontanum subsp. vulgare

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta molt estesa.

Etimològic
Cerastium glaucum

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pel color verd blavenc de la planta.

Etimològic
Cerastium glomeratum

Adjectiu format del verb llatí glomerare (apilar), al·ludint-se a la seva inflorescència en densos glomèruls terminals.

Etimològic
Cerastium perfoliatum

Adjectiu del llatí botànic referit a les fulles que, individualment, envolten la tija per la base; aplicat aquí impròpiament a les fulles connates, oposades i soldades per la base en torn a la tija. En llatí clàssic, perfoliatus significava 'amb moltes fulles'.

Etimològic
Cerastium pumilum

Del llatí pumilus, -a, -um (nan, petit), per la seva escassa grandària.

Etimològic
Cerastium pyrenaicum

Per la seva habitació preferent, als Pirineus.

Etimològic
Cerastium quaternellum

Mot del neollatí equivalent a quaternarius, -a, -um (agrupat de quatre en quatre), per la disposició dels òrgans florals que és de 4 en 4.

Etimològic
Cerastium refractum

Del llatí refractus, -a, -um (doblegat), pels pedicels reflexos després de la floració.

Etimològic
Cerastium semidecandrum

Del prefix llatí semi (la meitat) i del grec deka (deu) seguits del substantiu grec anér, andrós (home, varó), aquí estam, com a orgue sexual masculí; al·ludint als estams ordinàriament en nombre de cinc.

Etimològic
Cerastium trigynum

Forma grega composta de tri (tres) i gyné (òrgan femení), pel gineceu compost generalment de 3 pistils.

Etimològic
Cerastium triviale

Del llatí trivialis, -e (vulgar, comú, estès), per ser planta comuna i molt estesa.

Etimològic
Cerastium viscosum

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), pels seus troncs glandulosos.

Etimològic
Cerastium vulgatum

Del llatí vulgatus, -a, -um (vulgar, comú), per ser planta comuna i molt estesa.

Etimològic
Cerasus

És el nom que donen Columel·la i Plini al cirerer; prové de l'antiga ciutat de Kérasus, a la vora del Mar Negre, avui ciutat turca de Giresun, d'on el general romà Lucul·le importà la planta a Roma. Aquest gènere està considerat avui com un subgènere del gènere Prunus.

Etimològic
Cerasus avium

Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell).

Etimològic
Cerasus caproniana

Joret, en Flore populaire de la Normandie, considera un barbarisme aquest epítet que de Candolle donà a l'espècie, i el que caldria dir és aproniana; tal com ho confirma el text de Plini en Historia naturalis: "d'Apronius", nom d'un romà; I del seu nom és coneguda aquesta espècie.

Etimològic
Cerasus laurocerasus

Nom compost del llatí laurus, -i (el llorer) i de cerasus, -i (cirerer), per la semblança que té amb el llorer, per les fulles i el fruit.

Etimològic
Cerasus lusitanica

Del adjectiu gentilici llatí lusitanicus, -a, -um (de Lusitània o Portugal), la seva pàtria.

Etimològic
Cerasus mahaleb

Del nom àrab de la planta, ja en Camerarius, i en Mattiolus, macaleb; també mahhaleb.

Etimològic
Cerasus padus

Del grec pádos, que probablement és com phegós, el Quercus esculus linneà, de glans comestibles. Pádos, en Teofrast, és el nom d'un arbust que presenta els fruits successivament verds, vermells i negres, com les mores i que, tot i tenir un gust repugnant, els ocells se'ls mengen amb delit.

Etimològic
Cerasus vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna i coneguda.

Etimològic
Ceratocephala

Del grec kéras -atos (banya) i kephalé (cap); pels aquenis bequeruts.

Etimològic
Ceratocephala falcata

Pels aquenis falciformes, remarcant el caràcter assenyalat en el gènere. Del llatí falcatus (en forma de falç).

Etimològic
Ceratonia

De keratonía o keronía, que és el nom del garrofer en grec; per la forma del fruit: kerátia, diminutiu de kéras, -atos (banya). Els romans en deien Siliquae Graecae vel Syriacae.

Etimològic
Ceratonia siliqua

Del llatí síliqua, -ae (la garrofa, i també beina de qualsevol fruit).

Etimològic
Ceratophyllaceae (Ceratofil·làcies)

Pren el nom de Ceratophyllum, l'únic gènere actual de la família.

Etimològic
Ceratophyllum

Nom compost del grec kéras, -atos (banya) i phýllon, -ou (fulla), fent al·lusió a la forma de les fulles, i sobre tot pel fruit espinescent; Segons altres autors, pel tacte aspre de les fulles.

Etimològic
Ceratophyllum demersum

De demersus, -a, -um, participi passat del verb llatí demergere (submergir), per ser planta aquàtica; que s'arrossega dessota l'aigua.

Etimològic
Ceratophyllum submersum

De submersus, -a, -um, participi passat del verb llatí submergere (negar, inundar), perquè viu a l'aigua en terrenys o llocs negats.

Etimològic
Cercis

Del grec kerkís, -ídos (la llançadora), per la figura de barqueta que té el fruit. Phaseolus, en llatí, fa la mateixa analogia. Aristòtil i Teofrast donen ja aquest nom a un arbre semblant a un pollancre de cim piramidal.

Etimològic
Cercis siliquastrum

Del llatí siliquastrum, -i (pebrot o bitxo), derivat de siliqua, -ae (garrofa i beina de fruit en general), amb el sufix despectiu -astrum.

Etimològic
Cerinthe

Segons Plini, nom d'una planta molt visitada per les abelles, d'un colze d'alçada, fulles blanquinoses, i flors amb un suc dolç com la mel; alguns autors suposen que seria la ceriflor (Cerinthe major) i estaria relacionat amb el grec kérinthos (menjar d'abelles), derivat de kéros, -ou (la cera); Altres consideren el mot compost de kéros (la cera) i ánthos (flor). Una altra hipòtesi relaciona el nom amb l'antiga ciutat grega de Kérinthos.

El gènere Cerinthe fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Etimològic
Cerinthe major

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita).

Etimològic
Cespitós, cespitosa

Dit de les plantes que rebroten o fillolen abundosament i densament fent una gespa.

Plantes vasculars
Chaenorhinum

Paraula formada del grec chaíno (entreobrir-se) i rhis, rhinós (nas, musell), perquè la gola de la corol·la queda una mica visible i no del tot closa pel paladar.

Etimològic
Chaenorhinum minus

De l'adverbi llatí minus (menys), per les dimensions menors de la planta o d'algun dels seus òrgans respecte a una altra.

Etimològic
Chaerophyllum

Del llatí chaerephyllum, -i, el cerfull, que Columel·la pren de chairéphyllon, -ou, nom en grec clàssic del cerfull, tant el cultivat (Anthriscus cerefolium) com el silvestre (A. sylvestris). Nom compost del verb chaíro (fruir, passar-s'ho bé) i phýllon, -ou (la fulla), que ve a significar una planta de fulles que fan una olor agradable. C. Bauhin, en el Pinax..., diu Chaerophyllum sylvestre a l'espècie que deprès Linné anomenà Chaerophyllum temulum.

Etimològic
Chaerophyllum aureum

Del llatí aureus, -a, -um (d'or, daurat), pels fruits groguencs o pel verd groguenc del fullatge.

Etimològic
Chaerophyllum cicutaria

Neologisme format del llatí clàssic cicuta, -ae (nom d'una planta -la cicuta- i el seu suc metzinós) amb sufix -aria (que té relació amb), per la seva semblança amb la cicuta (Conium maculatum). Cicutaria va aquí sense concordança, com a nom en aposició.

Etimològic
Chaerophyllum hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, aspre), al·ludint als pels que cobreixen la part inferior de la planta.

Etimològic
Chamaebuxus

Paraula híbrida; del grec chamaí (a terra, per terra), i del llatí buxus (el boix), un boix ajagut, nan; per l'aspecte de la planta.

Etimològic
Chamaebuxus vayredae

Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila.

Etimològic
Chamaecytisus

Nom del llatí botànic que significa 'Cytisus nan', format de l'adverbi grec chamaí (per terra), per a expressar la idea de nan o baixet, i Cytisus, nom d'un gènere de les lleguminoses, referint-se a l'aparença i port de la planta.

Etimològic
Chamaecytisus supinus

Del llatí supinus, -a, -um (estès d'esquena), per les tiges sovint ajagues.

Etimològic
Cheiranthus

Mot compost del nom aràbic de la planta, kheyrý, llatinitzat, i la terminació -anthus, del grec ánthos, -ou (la flor), assimilant-lo a altres noms genèrics amb la mateixa terminació, com Galanthus.

El gènere Cheiranthus fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Cheiranthus cheiri

Del nom aràbic de la planta, kheyrý, el mateix que al-khirí pronunciat al Magreb al-khailì, en castellà alhelí (el violer groc).

Etimològic
Chelidonium

Nom grec d'aquesta planta, chelidónion, i de ficaria, que corresponen a Chelidonium majus (celidònia major) i a Ranunculus ficaria (celidònia menor). Segons Teofrast i Dioscòrides, perquè naixen quan arriben las orenetes, chelidón. Chelidónion és un diminutiu que significa oreneta petita.

Etimològic
Chelidonium majus

Majus, per la seva talla més gran, comparada amb la ficaria, anomenada la menor o petita, termes de comparació que es troben molt en les plantes.

Etimològic
Chenopodiaceae (Quenopodiàcies)

Del gènere chenopodium.

Etimològic
Chenopodium

És mot que hom deriva del grec chen, chenós (l'oca) i pódion, diminutiu de pous, podós (peu, pota); és a dir, perquè les fulles d'alguna espècie d'aquest gènere tenen la forma de la planta d'una pota d'oca.

Etimològic
Chenopodium ambrosioides

Del grecollatí ambrosia, -ae, nom que dona Plini a una artemísia, i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança am l'Ambrosia.

En a l'antiga Grècia rebien el nom d'ambrosía no només l'Ambrosia marítima, sinó també alguna espècie del gènere Artemisia i algun Chenopodium olorós; Bauhin separà els Botrys i els Absinthium de les Ambrosia, i denominà aquesta espècie Botrys ambrosioides mexicana, per remarcar-ne la semblança amb l'Ambrosia autèntica, denominació que Linné respectà en el sistema binomial..

Etimològic
Chenopodium bonus-henricus

Un dels noms populars alemanys d'aquesta espècie, Guter Heinrich, passà als tractats de plantes prelinneans traduït al llatí com Bonus Henricus, i d'ells el prengué Linné.

Etimològic
Chenopodium murale

Del llatí muralis, -e (propi del mur, de la paret), perquè sol fer-s'hi; in muris Europae, diu Linné.

Etimològic
Chenopodium polyspermum

Adjectiu compost derivat del grec polýs (molt) i spérma (grana), per l'abundància de llavors.

És el Blitum polyspermum a seminis copia, de Bauhin.

Etimològic
Chondrilla

Del grec chóndros, -ou (cartílag i també grop o terròs) amb el sufix diminutiu llatí -illa. Theophrast parla d'una planta, chondrilla, amb arrels tuberculoses o grumolloses; aquests nusos de les arrels són agalles causades per la posta d'un insecte que hi fa la metamorfosi i provoca l'acumulació de làtex coagulat que s'aprofita com a màstec. Altres ho refereixen als trossets de matèria gomosa o màstec que de vegades porten les tiges.

Etimològic
Chondrilla juncea

Del llatí junceus, -a, -um (semblant al jonc), per les tiges quasi nues, com les d'un jonc.

Etimològic
Chrysanthemum

Del grec chrysós (or) anthémion (flor), nom que ja feia servir Plini i que vol dir, flor d'or, pel color groc de les flors.

Etimològic
Chrysanthemum coronarium

Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que se'n feia antany.

Etimològic
Chrysanthemum segetum

Del llatí seges, -etis (el sembrat); perquè es troba sovint pels camps de blat.

Etimològic
Chrysosplenium

Nom compost del grec chrysós,-óu (or) i splén, splenós (la melsa), pel color i, potser, per la forma de les fulles. Davant la manca d'explicació de Tabernaemontanus, creador del nom chrysosplenion per a l'espècie C. oppositifolium, uns pensen que es va basar en un antic ús medicinal contra les malalties de la melsa, i altres, en la semblança de les fulles amb les de l'splenios de Plini, sinònim de teucrios, que podria correspondre, entre altres plantes, al Teucrium flavum, les fulles del qual recorden les del chrysosplenion.

Etimològic
Chrysosplenium alternifolium

Adjectiu del llatí botànic format per alternus, -a, -um (un després de l'altre, alternatiu) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles alternes.

Etimològic
Chrysosplenium oppositifolium

Paraula del llatí botànic (en llatí no es coneixien aquests compostos) formada per oppositus, -a, -um (oposat), participi del verb oppono (oposar, posar davant), i folium, -ii (la fulla), per les fulles oposades.

Etimològic
Ciatiforme

adj. Amb forma de copa o d'urna. Dit de les càpsules que s'estrenyen després d'una boca més aviat ampla i de forma més abrupta quan arriben a la seta.

Briòfits
Cicendia

En el Pseudo-Dioscòrides, kikénda o, llatinitzat, cicenda, ae era, entre els etruscs, el nom de la gentiana romana.

El gènere Cicendia fou creat por M. Adanson (1763), amb l'escarit comentari "Cicendia, Roman" i referint-se a la Gentiana filiformis de Linné.

Etimològic
Cicendia filiformis

Adjectiu del llatí botànic derivat de filum, -i (fil) amb el sufix formis, -e (amb forma de), per la tija molt prima i gairebé nua.

Etimològic
Cicendia pusilla

Vegeu Exaculum pusillum.

Etimològic
Cicer

Cicer, -eris era el nom de la planta del cigró entre els romans. Molts el deriven del grec kíkos, -ous (força, vigor), per les qualitats eminents que els antics li atribuïen.

Etimològic
Cicer arietinum

Del llatí aries, arietis (el bitè o moltó), per una certa semblança de les llavors amb el cap d'aquell remugant. Plini li deia arietinum cicer.

Etimològic
Cicerbita

El nom d'aquest gènere es fa derivar del llatí cicer, -is (cigró), fent-ne referència a la petita llavor. Segons altres autors, deriva de cicharba, nom d'una planta descrita en l'obra De Medicamentis per Marcello Empirico, metge de l'emperador romà Teodosi I el Gran.

El nom del gènere Cicerbita fou publicat pel botànic alemany Carl Friedrich Wilhelm Wallroth en 1822.

Etimològic
Cicerbita alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Cicerbita plumieri

Espècie dedicada al monjo i botànic francès Charles Plumier (1646-1704). Linné també va posar nom al gènere Plumeria (Apocinàcies) en honor seu.

Etimològic
Cichorium

Segons Plini, que pren el nom del grec kichóre o kichórion, és el nom d'una xicoira, probablement Cichorium intibus. L'origen etimològic n'és dubtós. La teoria que fa venir el nom del grec kío (anar o venir) i choríon (camp), és a dir, planta del camp, Cadevall la considera fantasiosa i segueix el criteri d'un dels apòstols de Linnè, Peter Forsskål, segons el qual tant l'origen del nom (chikoüryeh) com el de la planta serien egipcis.

Etimològic
Cichorium intybus

Intybus o intubus és el nom llatí, d'origen grec (éntybyn), de la planta silvestre; d'on deriva endívia a través de l'àrab endibeh. Com a tal nom, va en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Etimològic
Cigni, cignia

adj. Dit de les setes flexuoses en forma del coll de cigne.

Briòfits
Cigró

m. Llavor globulosa de la cigronera.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Almudaina (Comtat)
Arnes (Terra Alta)
Bergús (Bages))
Mas de Barberans (Montsià)

Etnobotànica
Cili Pèls o apèndixs filiformes ± rígids que fan, en conjunt, una franja marginal a les fulles o a d'altres òrgans. Plantes vasculars
Cili (endostoma)

m. Filament que alterna amb els segments de l'endostoma.

Briòfits
Cili (estructura)

m. Apèndix filiforme, generalment unicel·lular i simple, situat al marge d'un òrgan.

Briòfits
Ciliat, ciliada

adj. Proveït de cilis.

Briòfits
Cilíndric, cilíndrica

adj. En forma de cilindre, com algunes càpsules

Briòfits
Cima

Inflorescència en la qual tots els eixos tenen un creixement limitat i terminen en una flor (fl); la creixença només pot ésser continuada per eixos fills laterals (e) que repeteixen el procés, i així successivament.

Plantes vasculars
Cimal

f. Bessa.

Valldarques (Alt Urgell)

Etnobotànica
Cimal

m. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d’un arbre o arbust.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Les Llosses (Ripollès)
Prades (Baix Camp)
Rossell (Baix Maestrat)

Etnobotànica
Cimala

f. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d'un arbre o arbust.

Besalú (Garrotxa). Els caps de pi són cimales.
Centenys (Pla de l'Estany)
La Jonquera (Alt Empordà)
Montant de Tost (Alt Urgell)

Etnobotànica
Cimala

f. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d’un arbre o arbust.

Centenys (Pla de l’Estany)
Montant de Tost (Alt Urgell)

Etnobotànica
Circaea

Del grec kirkaía (circaea en llatí) que prové de Kirke, en la mitologia grega nom d'una nimfa del mar i famosa fetillera. Dioscòrides i Plini anomenen així a una planta que creix als pedregars assolellats, que molts autors han suposat que seria l'herba febrera (Vincetoxicum nigrum). A més, Plini anomenava de forma semblant, circaeum, a la mandràgora.

Etimològic
Circaea alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació a les altes muntanyes.

Etimològic
Circaea lutetiana

Del llatí lutetianus, -a, -um gentilici de Lutetia, nom històric de París, per l'habitació principal.

Etimològic
Circell Plantes vasculars
Circinat, circinada

adj. Curvat en forma de cercle.

Briòfits
Cirera

m. Fruit del cirerer.

Àreu (Pallars Sobirà)
Fagenca (Comtat)

Etnobotànica
Cirera d'albroç

f. Fruit d'arboç (alborç).

Vilanant (Alt Empordà)

Etnobotànica
Cirera d'arboç

f. Fruit de l'arboç.

La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà)
La Jonquera (Alt Empordà)
Riba-roja d'Ebre (Ribera d'Ebre)

Etnobotànica
Cirera d'arbroç

f. Fruit d'arbroç.

Darnius (Alt Empordà)

Etnobotànica
Cirera de pastor

f. Fruit de l'arboç.

Arenys de Lledó (Matarranya)
Gandesa (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Martorelles (Vallès Oriental)
Pradell de la Teixeta (Priorat)
Vallirana (Baix Llobregat)
La Vilella Baixa (Priorat)

Etnobotànica
Cirereta de pastor

f. Fruit d ela gavernera.

Conesa (Conca de Barberà)

Etnobotànica
Cirereta de pastor

f. Fruit de l'arç blanc.

Cocentaina (Comtat)

Etnobotànica
Cirereta de pastor

f. Fruit de l’arboç.

Margalef (Priorat)
La Pobla de Cérvoles (Garrigues)
Salelles (Bages)

Etnobotànica
Cirsium

Es fa derivar del grec kirsós (variça), per les suposades virtuts medicinals. Dioscòrides i Plini anomenen cirsion a una planta les arrels de la qual, lligades sobre la part afectada, calmen el dolor de les varices. Els botànics posteriors van suposar, sense cap base, que era una espècie de card (Carduus sp.)

El gènere va ser establert per Tournefort ( 1694 i 1700) i validat per Ph. Miller (1754) per a plantes que molts botànics prelinneans ja havien inclòs entre els Cirsium genuïns.

Etimològic
Cirsium acaule

Epítet del llatí botànic format del prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis, -is (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser quasi nul·la.

Etimològic
Cirsium arvense

Arvensis, -e (dels camps), és un neologisme botànic medieval, format d'arvum, -i (el camp llaurat) per analogia amb altres adjectius amb sufix -ensis, com ara hortensis. En llatí clàssic és arvalis, -e.

Etimològic
Cirsium echinatum

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert d'espines), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), per les espines, tant de les bràctees involucrals com de tota la planta.

Etimològic
Cirsium eriophorum

Del grec eriophóros, -ou (llanós), mot compost de érion, -ou (llana) i phéro (portar, produir), literalment, que porta llana o borrissol, pel toment blanquinós del revers de les fulles.

Etimològic
Cirsium eriophorum subsp. odontolepis

Epítet del llatí botànic format del grec odóus, odóntos (la dent) i lepís, -ídos (escata), fent referència, segurament, a la forma i disposició de les bràctees involucrals.

Etimològic
Cirsium erisithales

L'etimologia d'aquesta paraula és força dubtosa. Cadevall la fa venir del grec erýtho (enrojolar) i thállo (florir), segons diu, per les flors purpurines o vermelloses, caràcter que no hi encaixa. Plini el Vell cita el nom manllevat del grec, erysithales, d'una planta que és poc probable que hi coincideixi.

Etimològic
Cirsium glabrum

Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèl, calb), perquè la planta no té toment.

Etimològic
Cirsium monspessulanum

Epítet geogràfic format de Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, perquè la planta creix a les seves contrades.

Etimològic
Cirsium palustre

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta, a la manera dels joncs i les canyes.

Etimològic
Cirsium rivulare

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí rivulus, -i (riuet o fil d'aigua), diminutiu de rivus, -i (rierol), per l'estació de la planta.

Etimològic
Cirsium tuberosum

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels inflades, fusiformes.

Etimològic
Cirsium vulgare

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna i coneguda.

Etimològic
Cirsium vulgare subsp. crinitum

Del llatí crinitus, -a, -um (grenyut), derivat de crinis, -is (cabell), segurament pel dens toment que cobreix la planta.

Etimològic
Cistaceae (Cistàcies)

De Cistus, nom del principal gènere de la família: l'estepa.

Etimològic
Cistus

Del grec kísthos, nom d'un arbust; probablement derivat de kíste (capsa), per la forma del fruit. En llatí, cista, -ae també vol dir capsa o cistell.

Etimològic
Cistus albidus

Del llatí albidus (blanquinós), pel color de les fulles.

Etimològic
Cistus clusii

Dedicat al botànic explorador francès Carolus Clusius, autor de Rariorum aliquot stirpium per Hispanias observatorum historia, Anveres 1601.

Etimològic
Cistus crispus

Del llatí crispus (arrissat, cresp), fent referència a la forma de les fulles.

Etimològic
Cistus halimifolius

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Etimològic
Cistus ladanifer

Del llatí ladanum, que significa el licor o substància grassa que secreta aquesta planta -que en llatí es diu lada o ladum (estepa)- i el sufix -fer, de fero (portar).

Etimològic
Cistus laurifolius

Nom llatinitzat, format de laurus (el llor o llorer) i folium (la fulla), com latifolius, per la forma de les fulles, semblants a les del llorer.

Etimològic
Cistus lepidotus

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

Etimològic
Cistus monspeliensis

De Mons Pessulum, nom en llatí de Montpeller, ciutat del Llenguadoc. El sufix -ensis indica lloc d'origen o d'habitació.

Etimològic
Cistus pouzolzii

Espècie dedicada a de Pouzolz, autor d'una Flora del Gard i d'una altra del Var.

Etimològic
Cistus salviifolius

Del llatí salvia (la sàlvia) i folius (fulla), per la forma de les fulles.

Etimològic
Cistus umbellatus

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

 

Etimològic
Citrus

Del llatí citrus (en grec, kédros), nom del poncemer (C. medica). Sembla que els romans van manllevar aquest nom dels pobles del nord d'Àfrica.

Etimològic
Citrus aurantium

Forma llatinitzada de l'àrab narandj o naranch i aquest del persa naranj, d'origen sànscrit nagaranga, que literalment vol dir vermell com el mini; adaptada per etimologia popular, sota la influència d'or, aureum malum (poma daurada).

Etimològic
Citrus medica

Del llatí Medicus i aquest del grec medikós, gentilici que significa "de la Mèdia", nom antic d'una regió d'Àsia, a l'actual Pèrsia, on creix aquesta planta.

Etimològic
Ciuró

m. Cigró.

La Vola (Osona)

Etnobotànica
Cladodi Plantes vasculars
Clapa

f. Conjunt de carrasques petites.

Arnes (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Els Prats de Rei (Anoia)

Etnobotànica
Clapada

f. Conjunt de plantes.

Lliurona (Alt Empordà)

Etnobotànica
Clar

m. Dit del vegetal del qual n'hi ha pocs.

Biert (Gironès)

Etnobotànica
Clasca

f. Closca d'un fruit.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Etnobotànica
Claviforme

adj. En forma de clava.

Briòfits
Claviforme

En forma de clava (bastó que s'engruixeix de la base a l'àpex)

Plantes vasculars
Cleda Vegeu Andarà. També es dona el nom de cleda al clos constituït per andaràs. Etnobotànica
Cleistocàrpic, cleistocàrpica

adj. Dit de les molses amb la càpsula indehiscent, és a dir, que no tenen opercle.

Briòfits
Cleistògam, Cleistògama

Dit de les flors que no arriben a obrir-se i es fecunden amb el pol·len propi (oposat a casmògam).

Plantes vasculars
Clematis

Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga a allò que troba i s'enfila pels arbres: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores.

Etimològic
Clematis erecta

Pel seu tronc dret.

Etimològic
Clematis flammula

Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit.

Etimològic
Clematis recta

Pel seu tronc dret.

Etimològic
Clematis vitalva

De vitis alba que, segons Plini, significa Bryónia (carbassina), de tronc filamentós.

Etimològic
Clenxa

f. Geniva. Entalla que es fa de dalt a baix d’una soca de suro després d’haver-lo pelat i que serveix perquè la pelada venidora arribi a bon port.

La Jonquera (Alt Empordà)

Etnobotànica
Clofoll

f. Clovella d'ametlla.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Etnobotànica
Clofolla

f. Clovella d'ametlla.

Rocallaura (Urgell)

Etnobotànica
Clorocist

m. Cèl·lula proveïda de cloroplasts.

Briòfits
Closca

f. Clofolla, clova. Embolcall de certs fruits.

Sils (Selva)

Etnobotànica
Clypeola

Diminutiu femení format pels botànics del llatí clypeus, -i (escut rodó), al·ludint a la forma de la silícula, orbicular i aplanada.

Etimològic
Clypeola jonthlaspi

Epítet compost del grec íon (violer), segurament per una semblança més o menys remota amb el violer groc (Cheiranthus), pel color de les flors; i amb el Thlaspi, per la forma de les silícules.

Etimològic
Cneorum

Cneóron, en grec, i cneorum, en llatí, és el nom d'una planta descrita per Teofrast i Plini: el matapoll (Daphne­ gnidium); però també altres dues més o menys semblants, cneorum ­candidum, que sembla ser la Daphne ­oleoides, i l'altra, cneorum ­nigrum, que alguns autors pensen que seria la bufalaga marina (Thymelaea ­hirsuta). Sembla que el nom al·ludeix a una propietat mordent o astringent de la planta.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) amb el nom de Chamaelea –seguint a Dodonaeus i a altres, com ara Clusius, C. Bauhin i J. Bauhin. Tanmateix, Linnè (1737) el canvià per Cneorum, sense cap explicació.

Etimològic
Cneorum tricoccon

Mot grecollatí compost del grec tri (tres) i kókkos (llavor, gra), significant que el fruit és format ordinàriament per una càpsula amb 3 llavors.

Etimològic
Cnicus

Del llatí cnicos o cnicus, -i, nom d'una herba, i aquest del grec knékos, nom d'una mena de card de flors de color taronja, probablement Carthamus tinctorius, planta a qui convé aquest caràcter.

A aquest gènere, Adanson l'anomenà Carbeni, sens dubte de Car(duus) ben(edictus), que Bubani qualificaria de "barbarum et supervacuum nomen" (nom bàrbar i frívol).

 

Etimològic
Cnicus benedictus

Del llati benedictus, -a, -um (beneït, sant), per les extraordinàries virtuts medicinals que se li van atribuir a l'Edat Mitjana, sobre tot contra la pesta. Aquesta espècie, única del gènere, és el Cardosanctus officinalis de P. Bubani.

Etimològic
Coc

Cadascun dels carpels més o menys esfèrics, monos-perms, que constitueixen un fruit, generalment sec, i que se separen uns dels altres a la maturitat.

Plantes vasculars
Cochlearia

Nom format del llatí cochleare, is (la cullera), amb el sufix -aria, que indica relació, per la forma còncava de les fulles inferiors. L'arrel primari d'aquest mot és cochlea, -ae (el cargol).

Etimològic
Cochlearia officinalis

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Cochlearia officinalis subsp. pyrenaica

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Etimològic
Codony

m. Fruit del codonyer.

Paüls (Baix Ebre)
Cervià de les Garrigues (Garrigues)
La Jonquera (Alt Empordà)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)

Etnobotànica
Codonya

f. Codony gros.

Paüls (Baix Ebre)

Etnobotànica
Còfia

f. Caliptra.

Briòfits
Coll

m. Porció estèril de la càpsula situada a la base de la urna.

Briòfits
Coll de dama

f. Classe de figa.

Formentera

Etnobotànica
Coll llarg

f. Classe de figa.

Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)

Etnobotànica
Color de rosa (de)

f. Classe de tomàquet.

Vilafant (Alt Empordà)

Etnobotànica
Columel·la

f. Estructura central i estèril de l'urna.

Briòfits
Colutea

Del llatí colutea, una mena de llegum, segons Plini; i aquesta del grec koloitía o koloytéa, que deriven de koloýo (mutilar, desmembrar), perquè creien els antics que en trencar-li les branques es moria, com sofrint una castració. En Teofrast, és el nom, al menys, de dos arbres amb les llavors tancades dins d'una beina: Colutea arborescens i Cytisus aeolicus, i d'un salze: Salix caprea.

Etimològic
Colutea arborescens

Participi present del verb llatí arborescere (fer-se arbre), per ser planta arbustiva o mata.

Etimològic
Colutea arborescens subsp. gallica

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Comarum

Del grecollatí comaron, -i; en Teofrast, la maduixa (Fragaria vesca) i el fruit de l'arbóç (Arbutus unedo).

Etimològic
Comarum palustre

De l'adjectiu llatí palustris, -tre (palustre, pantanós), derivat de palus, -udis (llacuna, pantà), per la seva estació en llocs pantanosos.

Etimològic
Comissura

f. Zones d'unió o de contacte entre les cèl·lules hialines (hialocists) i les verdes (clorocists) de les espècies del gènere Sphagnum.

Briòfits
Comissural

adj. Relatiu o pertanyent a la comissura.

Briòfits
Complanat, complanada

adj. Disposat aparentment en un pla; referit sobretot als fil·lidis.

Briòfits
Compost, Composta Plantes vasculars
Comprimit, Comprimida Plantes vasculars
Conceptacle

m. Depressió en forma circular o de mitja lluna que conté propàguls; se situa a la superfície d'algunes hepàtiques tal·loses.

Briòfits
Concolor, Concolora

D'un sol color. Del mateix color. Oposat a discolor

Plantes vasculars
Concrescent

Dit dels òrgans que creixen soldats entre ells.

Plantes vasculars
Conduplicat, conduplicada

adj. Plegat longitudinalment per la meitat, com els fil·lidis de Fissidens.

Briòfits
Congesta

f. Conjunt no gaire extens de plantes d’una mateixa espècie.

Meranges (Cerdanya). Els trèmols fan congestes.

Etnobotànica
Conium

De kóneion, -ou, en grec clàssic, la cicuta (Conium maculatum) i el seu suc.

Etimològic
Conium maculatum

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de color porpra del tronc i dels pecíols.

Etimològic
Connat

Dit dels òrgans que han nascut junts i romanen més o menys soldats entre ells.

Plantes vasculars
Connectiu

Part mitjana i estèril de l'antera, que uneix entre elles les dues anteres.

Plantes vasculars
Connivent

Dit dels òrgans (pètals, estams, ...) que es posen en contacte o quasi per llur àpex sense ésser, però, soldats entre ells.

Plantes vasculars
Conopodium

Nom del llatí botànic format per analogia amb altres, com ara polypodium, compost del grec kónos, -ou (con, pinya, objecte en forma de con) i pódion, -ou (peuet) diminutiu de poús, podós (peu, pota); fent referència a la forma cònica de l'estilopodi o base engruixida dels estils.

Etimològic
Conopodium majus

Del llatí major, -us (mès gran), comparatiu de magnus, -a, -um (gran), al·ludint a la mida de la planta, més gran que la d'altres congèneres.

Etimològic
Conopodium majus subsp. ramosum

Del llatí ramosus, -a, -um (que té moltes branques, ramós), fent referència al port de la planta.

Etimològic
Conringia

Lorenz Heister (1683-1758) dedicà aquest gènere a H. Conring (1606-1681), professor de Medicina i Història Natural a la Universitat de Helmstedt (Alemanya).

Etimològic
Conringia orientalis

Del llatí orientalis, -e (de l'orient), pel seu origen o lloc d'habitació.

Etimològic
Constret, constreta

Que presenta un estrenyiment.

Plantes vasculars
Contort, contorta

adj. Torçat.

Briòfits
Contret

Que presenta una reducció de volum.

Plantes vasculars
Convolut, convoluda

Dit de les fulles que s'enrotllen longitudinal-ment en forma de tub.

Plantes vasculars
Convolut, convoluta

adj. Enrotllat longitudinalment, a vegades abraçant algun altre òrgan.

Briòfits
Convolvulaceae (Convolvulàcies)

Del gènere Convolvulus.

Etimològic
Convolvulus

Plini anomena convolvulus tant el cuc de la vinya com una planta de flor no flairosa, semblant al lilium album, que els botánics han cregut identificar amb la corretjola gran (Calystegia sepium). Mot derivat de convolvere (enrotllar) i aquest de volvere (girar, fer voltes), perquè moltes espècies són volubles i s'entortolliguen al voltant dels cossos veïns.

El gènere Convolvulus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

 

Etimològic
Convolvulus althaeoides

Del nom del gènere Althaea i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les seves fulles amb les del malví (Althaea officinalis). Linnè va formar aquest epítet del nom amb que C. Bauhin es referia a aquesta planta: "Convólvulus argenteus, folio althaeae" (amb fulla d'althaea)

Etimològic
Convolvulus cantabrica

Pel nom de cantàbrica amb què era coneguda antigament; Cantàbrica quorundam, de Clusius, d'on pren el nom Linné.

Etimològic
Convolvulus lanuginosus

Del llatí lanuginosus, -a, um (molt vellós), derivat de lanugo, -inis (borrissol de certes fruites i fulles), per la tija i les fulles cobertes de pèls, com si duguessin llana.

Etimològic
Convolvulus lineatus

Del llatí lineatus, -a, -um (ben alineat), al·ludint a les fulles: foliis lanceolatis sericeis lineatis... (amb fulles lanceolades, sedoses, alineades), diu Linné.

Etimològic
Convolvulus siculus

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília). És el Convolvulus siculus minor de Boccone, que la va trobar en aquesta illa.

Etimològic
Convolvulus tricolor

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), per les flors de tres colors: blau, violat i groc.

Etimològic
Conyza

Sembla que aquest mot prové del grec kónops (mosquit, puça) o kónis (pols), al·ludint a que la pols de la planta, seca i esmicolada, es feia servir com a repel·lent d'insectes. Entre els antics la conyza era una pulicaria o pulicaris herba (herba que foragita els insectes), derivat de pulex, -icis (poll).

Si bé el nom genèric Conyza fou establert per Linné en 1753, la definició del gènere reconeguda actualment es deu al metge i botànic alemany Christian Friedrich Lessing (1809-1862).

Etimològic
Conyza bonariensis

Epítet del llatí botànic que significa 'de Buenos Aires', perquè la planta es va trobar prop d'aquesta ciutat sud-americana.

Etimològic
Conyza canadensis

Epítet del llatí botànic que significa 'de Canadà', per haver-hi estat trobada la planta.

Etimològic
Conyza sumatrensis

Epítet del llatí botànic que significa 'de Sumatra', perquè la planta es va trobar en aquesta illa d'Indonèsia..

Etimològic
Copa

f. Conjunt de branques d'un arbre.

Massanes (Selva)
Solius (Baix Empordà)

Etnobotànica
Coral·loide

Que té l’aparença d’un corall.

Plantes vasculars
Cordat, cordada Plantes vasculars
Cordat, cordada

adj. Cordiforme.

Briòfits
Cordiforme

adj. En forma de cor.

Briòfits
Coriaci, coriàcia Plantes vasculars
Coriandrum

Del grec koríannon o koríandron, en llatí coriandrum, -i, nom amb què Plini anomena a una planta, probablement el coriandre o celiandre (Coriandrum sativum). El mot es fa venir de kóris (la xinxa), per l'olor que fa la planta fresca i aixafada, i ánnon (el lli).

Etimològic
Coriandrum sativum

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat), per ser una planta cultivada des d'antic.

Etimològic
Coriaria

Del llatí coriarius, -ii (el blanquer), derivat de corium, -ii (el cuir), per l'aplicació que en fan els blanquers per adobar les pells, perquè és rica en tanins. Els romans, anomenaven herba coriaria la bryónia leuké de Dioscorides, que es creu que era la carabassina (Bryonia cretica). Però, segons Plini, aquest nom s'aplicava també, entre altres, a un arbust amb fulles de murtra, coriarius frutex, que sens dubte és el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere fou establert per Nissole (1711) i validat en Linnè (1753, 1754).

Coriaria myrtifolia

Del grecollatí myrtus (la murtra) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Coriariaceae (Coriariàcies)

De Coriaria, únic gènere de la família.

Etimològic
Corimbe

Inflorescència en què les flors o les branques se situen més o menys a un mateix nivell però llurs pedicels neixen de diferents altures del peduncle.

Plantes vasculars
Coris

Del grec kóris (xinxa). Dioscòrides (kóris) i Plini (coris, corissum) la citen com a "planta que altres diuen hypericon". Molts autors, Linnè inclòs, relacionen de formes diverses el nom de la planta amb el kóris grec, com ara al·ludint a la forma de les llavors o a la taca obscura de les dents calicinals.

En establir aquest gènere, Linnè segueix a Tournefort, Clusius i C.Bauhin (Coris monspeliaca, Coris caerulea marítima).

Etimològic
Coris monspeliensis

Adjectiu gentilici format del nom llatí (Mons Pessulum) de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat des d'abans de Linnè. Altres adjectius del llatí botànic que fan esment a aquesta ciutat són monspessulanus, -a, -um i monspeliacus, -a, -um.

Etimològic
Cornaceae (Cornàcies)

Pren el nom del gènere Cornus.

Etimològic
Cornus

Del llati cornus, -i i aquesta del grec kràneia,-as, ambdues paraules del gènere femení i que signifiquen corneller o sanguinyol i la seva fusta. Plini menciona cornus mas o cornus mascula i també cornus femina, aquesta de fusta dura, que podria ser Cornus sanguinea. Segons Cadevall, el nom tindria relació amb el mot llatrí, neutre, cornu (banya), per la fusta durable i forta com banya, citant el comentari de Virgili, bona bello cornus (el sanguinyol és bon material per a armes de guerra).

Etimològic
Cornus sanguinea

Del llatí sanguineus, -a, -um, (del color de la sang), pel color dels fruits madurs.

Etimològic
Corol·la Plantes vasculars
Corona

f. Part superior d'una capçada.

Boí (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Corona

-Conjunt d'apèndixs petaloides, sovint soldats fent coroneta, que presenten certes flors a la part interior del periant.

-Conjunt de les lígules perifèriques dels capítols d'aquelles compostes que presenten un disc central de flors tubuloses.

-Apèndix que presenten al capdamunt alguns fruits.

Plantes vasculars
Coronar

v. Tallar la brancada d’un arbre.

Castelldans (Garrigues)
La Jonquera (Alt Empordà)
Sant Ferran de Formentera (Formentera)

Etnobotànica
Coronilla

Diminutiu de corona, en castellà, per la forma de les inflorescències.

Gènere de les lleguminoses establert per Tournefort i revalidat per Linnè; el nom es va prendre de Lobelius, qui, segons Clusius, es va inspirar en el nom vulgar castellà.

Etimològic
Coronilla emerus

Nom masculí d'aquesta planta en Cesalpino, conforme a l'italià emero; molt probablement del grec émeros (cultivat) en contraposició a ágros (silvestre), per adornar molts jardins.

Etimològic
Coronilla glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Etimològic
Coronilla juncea

Adjectiu llatí derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Etimològic
Coronilla minima

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus (petit), per ser de talla més petita.

Etimològic
Coronilla scorpioides

Adjectiu del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum.

Etimològic
Coronilla valentina

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Coronilla valentina subsp. glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Etimològic
Coronilla varia

Del llatí varius, -a, -um (distint, de diferents colors), pels diferents tons que presenta la flor.

Etimològic
Coronopus

Del grecollatí coronopus, -odis, paraula composta del grec koróne (la gralla) i poús, podós (el peu). Segons Plini, una herba espinosa de tija serpentejant.  En Dioscòrides, nom d'una planta de fulles feses, probablement Plantago coronopus. Laguna, en els seus comentaris al "Dioscòrides", diu que el nom li ve de les fulles feses com les potes de la gralla.

El gènere Coronopus fou publicat per Johann Gottfried Zinn en 1757.

Etimològic