Glossari general

f. Part inferior, a terra, de les paumeres (margalloneres).

Tortosa (Baix Ebre). La cabossa és com mel en bresca.

m. Raïm que es fa més tardà que els altres i queda sense collir al temps de la veremada.

Diccionari Alcover-Moll

Del gènere Cactus, mot que prové del grec káktos (card, herba espinosa) i que va passar al llatí com cactos, -i amb què Plini anomena la carxofa.

m. Classe d'albercoc.

Cocentaina (Comtat)

f. La branca d'un arbre fa cadira quan descriu un angle recte.

Saldes (Berguedà)

adj. Destinat a despendre's aviat de manera natural.

Del gènere representatiu Caesalpinia, dedicat a Andrea Cesalpino (1519-1603), professor a Pisa, metge del papa Climent VIII i autor de De plantis Libri XVI (1583). La família Caesalpiniaceae actualment es considera una subfamília de les Fabaceae: Caesalpinioideae.

De l'àrab qaqoullà, paraula que usa Serapio.

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), perquè viu als arenals costaners.

Del grecollatí calamintha, -ae, nom amb què els autors grecs i llatins anomenaven diferents plantes que fan olor a menta. Sens dubte, té relació amb el grec mínthe, -es (la menta); tanmateix, la primera part del nom, alguns la fan derivar del grec kalós, -é, -ón (hermós, bell) i altres, potser amb més criteri, la fan derivar del grec kálamos, -ou (la canya).

Del grecollatí clinopodium, -ii mot molt antic d'una planta que Dioscòrides i Plini descriuen con una petita mata amb flors en verticils i semblants als peus dels llits antics, que els botànics suposen que era l'alfàbrega boscana o clinopodi (Clinopodium vulgare). El nom és compost del grec klíne, -es (llit), relacionat amb el verb klíno (inclinar, ajaure) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (el peu).  
G. Bentham, en passar al gènere Calamintha el Clinopódium vulgare de Linné, en conservà el nom genèric com a específic.

Vegeu Satureja grandiflora.

És una de les Nepeta dels autors clàssics, i correspon a la Calamintha pulegii odore, sive Nepeta (Calamintha amb olor a poliol, dita també Nepeta), de C. Bauhin.

m. Part d’una soca que toca a terra.

Músser (Cerdanya)

Aquest nom és una forma diminutiva del mot llatí calendae, -arum (el primer dia de cada mes), com un petit calendari, potser pel fet que cada dia tanca els capítols amb la foscor i els obre amb la llum del sol, i que, a més, té un llarg període de floració.

Linnè va publicar el gènere en la segona edició de Species plantarum per a aquestes plantes, que Sébastien Vaillant havia inclòs al gènere Caltha.

Adjectiu del llatí botànic, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; fa referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Com altres noms de gènere creats per Adanson, aquest també té un origen i significat obscurs. Arcangeli ho va derivar de Chalep, nom d'Alep o Aleppo, ciutat de l'actual Síria. Efectivament, l'àrab halebi significa d'Alep (alepino). Cadevall, però, no en veu prou clara l'etimologia i suggereix una possible relació entre aquest nom genèric i el del cèlebre lexicògraf italià del segle XV, Ambrós Calepino. Referent a aquesta localitat oriental, recordem el Sorghum halepense, Pinus halepensis o Ruta chalepensis.

Del llatí irregularis, -e (no sotmès a regles), probablement per la variabilitat de les fulles.

Conjunt de peces estèrils de la flor que se situen per sota del calze, sovint amb la mateixa forma i color, per la qual cosa semblen sèpals; tanmateix es tracta de bràctees o estípules, o sigui fulles modificades.

Paraula composta del grec kályx, kálykos (el calze) i tomé (tall), perquè el calze, en la floració, abans de l'antesi, es divideix pel mig transversalment .

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), per les seves fortes espines.

f. Coberta membranosa que cobreix la càpsula. En general té una estructura cònica i s'acostuma a trobar quan la càpsula encara és jove.

De Callitriche, nom de l'únic gènere de la família.

Del grec kállos (bellesa) i thrix (cabell), pels troncs i fulles semblants a una cabellera. Dioscòrides i Plini fan servir el grecollatí Callíthrichos com a nom alternatiu per a asplenium, amb que denominaven la falzia de pou (Adiantum Capillus-Veneris), però també la falzia negra (Asplenium Adiantum-nigrum).

Linnè, en Philosophia botanica (1751), no inclou aquest nom genèric entre els procedents dels botànics antics i el relaciona amb “(Capillus thrìx) Pulcer [sic] kallòs”; Amb tota probabilitat, i de manera irreflexiva, el va transcriure de Fabio Colonna (1616), que, al text, l'escriu en ablatiu “pro Plinii Callitriche” –com indica la preposició– i el reitera per inèrcia "Callitriche Plinii” sobre el dibuix, en comptes de passar-lo a l'obligat nominatiu.

El diminutiu del llatí hamus, -i (ham) és hamulus, -i, que amb el sufix -atus, -a, -um (en forma de) fa aquest adjectiu que vol dir 'com un petit ham', per la forma ganxuda de les bràctees.

Del llatí stagnalis, -e (d'estany) derivat d'stagnum, -i (llacuna, estany), per la seva estació.

Del llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), per l'època de la seva florescència.

Del grec kallýno (escombrar), perquè, com els brucs i ginestells, també la bruguerola serveix per a fer escombres.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna, amplament difosa per la major part de l'hemisferi boreal.

Del grec kalathós (copa); en llatí, caltha vol dir calèndula i viola groga, fent referència aquí a la forma i al color de la flor.

Del llatí palus (llacuna, estany), pel seu hàbitat.

Nom compost del grec káyx, kálycis (calze) i stégo (cobrir, protegir), per les dues bràctees, bastant grans, que envolten el calze totalment o parcial.

Forma del genitiu plural del mot llatí sepes, -is (la tanca), es a dir, de les tanques,  per créixer-hi enramada.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana.

L’epítet específic soldanella -aquí nom en aposició-, és un diminutiu de l'italià soldo (moneda), nom derivat del llatí solidus, -i  (una moneda d’or) en referència a la forma arrodonida de les fulles. És la Soldanella marìtima minor de  C. Bauhin, d'on la va prendre Linné com a nom específic per a la seva Convolvulus soldanella.

Embolcall extern de la flor, format per sèpals, generalment verd i poc vistós.

• Dit d’unes excrescències que presenten les flors d’algunes orquídies
• En les espiguetes d'algunes gramínies, engruiximent de l'extrem superior dels articles del raquis, situat sota mateix de la flor.

f. Cadascuna de les tiges principals d'un arbre que neixen de la rabassa.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

m. Rebrot, especialment el que surt d'una branca i ja té una certa entitat.

Durro (Alta Ribagorça)
Sarroqueta (alta Ribagorça)
Saurí (Pallars Sobirà)

m. Tija o tiges principals d'un arbre o arbust.

Boí (Alta Ribagorça)

Según Ruellius (1474-1537), cameline o camamine (Camelina sativa) seria el nom vulgar francès del mýagros de Dioscòrides. El mot es fa derivar del grec chamaí (a terra) i línon (lli), es a dir, un lli nan.

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè es conrea des d'antic per les seves llavors.

f. Classe de figa.

Formentera

Forma diminutiva del llatí tardà campana, -ae (la campana), nom comú que deriva del llatí vasa Campana, que significa 'recipients fets a la Campània', regió d'Itàlia on es fabricava un bronze de gran qualitat.

Fuchs, en De historia stirpium commentarii insignes (Basilea, 1542), fou qui primer anomenà així, per la forma acampanada de la corol·la, a una planta del futur gènere Campanula, creat per Tournefort i validat per Linnè.

És l'Erinus Rapúnculus minimus de Fabio Colonna, nom que Linnè conservà en la nomenclatura binomial com a epítet específic. Nom d'origen dubtós, potser té relació amb er, eris, nom de l'eriçó en Varró, pels pèls híspids que cobreixen tota la planta.

Del llatí glomeratus, -a, -um, participi passat del verb glomerare (amuntegar, aplegar), per les flors aglomerades en capítols terminals i axil·lars.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles. Lanceola és diminutiu de lancea (la llança).

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles amples.

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per les fulles estretes com les del lli i semblants a elles.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès, patent), per les rames d'aquesta espècie amplament divergents.

Mot compost del llatí persica, -ae (el presseguer) i folium, -ii (fulla), això és, amb fulles de persica, per la semblança de les inferiors d'aquesta planta amb les del presseguer.

Epítet del llatí botànic compost de rapunculus i el sufix grec -oídes (semblant a), per assemblar-se al repunxó (C. rapunculus).

Diminutiu llatí de rapum, -i (el rave), per l'arrel carnosa d'aquesta planta, comestible quan és tendra; Segons Cadevall, és el Rapunculus esculentus de Bauhin que Linnè adoptà per a aquesta espècie com a epítet en aposició del gènere Campanula en el seu sistema binomial.

Rotundifolius, -a, -um és un adjectiu que ja feia servir Apuleu per a plantes amb fulles arrodonides, compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), al·ludint aquí a les fulles inferiors de contorn arrodonit.

Espècie dedicada a Johann Scheuchzer, metge i naturalista suís del segle XVIII.

Del llatí speciosus, -a, -um (vistós, bonic), per la vistositat i bella aparença de la planta florida.

Del llatí affinis, -e (veí, proper). Abans havia estat classificada com Campanula affinis per l'evident afinitat o semblança d'aquesta planta i la C. speciosa, coneguda de molt abans.

Derivat del grec tráchelos, ou (el coll); és el trachelium dels antics, emprat per a guarir el mal de coll: «Trachelium dicitur, quod in colli affectibus commendetur», en paraules de Bauhin.

Del gènere Campanula, el més important de la família.

adj. Amb forma de campana, en el cas de briòfits forma associada a les caliptres.

Que té forma de campana.

v. Viure, especialment si es viu bé.

Aneto (Alta Ribagorça)
Boí (Alta Ribagorça)
Gotarta (Alta Ribagorça)
El Mont de Roda (Baixa Ribagorça)
Natjà (Llitera)
Seganta (Baixa Ribagorça)
Sudanell (Segrià). Hi campen molts tamarits.
Suïls (Alta Ribagorça)

Aquest gènere fou publicat per primer cop per Linné en 1753 a Species plantarum. Va compondre el nom amb el mot del llatí medieval camphora, -ae (càmfora) –que arribà a Europa a travès de l'àrab kafúr– i del grec osmé (olor). És la Camphorata Monspeliensium dels botànics pre-linneans. C. Bauhin en el Pinax, explica que "es diu Camphorata perquè, si es refrega la planta amb els dits, desprèn un lleu olor a càmfora".

Monspeliacus, -a, -um és adjectiu del llatí botànic derivat de Monspellium, nom llatinitzat de la ciutat de Montpeller (Llenguadoc).

m. Tronc d'un arbre.

Boí (Alta Ribagorça)

De Cannabis, nom del gènere tipus d'aquesta família.

De cannabis, -is, nom llatí del cànem (Cannabis sativa). Sembla que és una paraula d'origen oriental, persa (kanab) o árabe (qunnab).

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè es conrea des d'antic per al seu aprofitament en diferents usos.

m. Tronc d’arbre alt, recte i net de branques.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Jonquera (Alt Empordà)
Les Llosses (Ripollès)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Osor (Selva)
Roquetes (Baix Ebre)
Santa Fe de Montseny (Vallès Oriental)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Vilada (Berguedà)
(Pla de l’Estany)

f. Canó. Tronc d’arbre alt, recte i net de branques

Vilada (Berguedà)

m. Tija principal d'un arbre o arbust.

Adraén (Alt Urgell)
Erill-la-Vall (Alta Ribagorça)
Montan de Tost (Alt Urgell)
Valldarques (Alt Urgell. Diem canot o soca.

f. Tija principal d'un arbre o arbust.

Ossera (Alt Urgell)

v. So que fa el suro o el carbó en copejar-lo.

Agullana (Alt Empordà)
Bassegoda (Alt Empordà)

v. So que fa el suro en copejar-lo.

Agullana (Alt Empordà)

f. Canó. Tronc d'un arbre o arbust.

Coratxà (Baix Maestrat)

m. Comunitat formada per canyes.

Arenys de Lledó (Matarranya)
El Cogul (Garrigues)
Constantí (Tarragonès)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Jesús (Baix Ebre)
El Morell (Tarragonès)
Prat de Comte (Terra Alta)
La Riera de Gaià (Tarragonès)
Rossell (Baix Maestrat)
Sant Martí de Tous (Anoia)
El Talladell (Urgell)
Ulldemolins (Priorat)
La Vilella Baixa (Priorat)

m. Comunitat formada per canyes.

Artés(Bages)
Darnius (Alt Empordà)
La Jonquera (Alt Empordà)
Lliçà de Vall (Vallès Oriental)
El Port de la Selva (Alt Empordà)
Pujarnol (Pal de l'Estany)
Sils (Selva)
Vilabertran (Alt Empordà). Al canyer li agrada el riberal.

f. Tàpera. Poncella de la taperera.

Tortosa (Baix Ebre)

f. Conjunt de les branques d’un arbre.

(Solsonès)

f. Conjunt de branques d'un arbre.

Salelles (Bages)
La Vola (Osona)

f. Part superior de la capçada.

Boí (Alta Ribagorça). Es diu quan es fa servir per barrar un pas.
Vilada (Berguedà)

f. Ull d'una planta.

Vilafranca del Sit (Els Ports)

f. Ull d’una planta.

Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

m. Conjunt dens de les branques curtes que coronen el caulidi de les espècies del gènere Sphagnum.

Inflorescència constituïda per un receptacle eixamplat en el que s’insereixen les flors, que són sèssils i sovint acompanyades de bràctees (més o menys transformades en palletes, pèls, etc.). És la inflorescència típica de les plantes pertanyents a la família de les compostes, tot i que es troba també en altres famílies.

m. Boll. Pellofa que cobreix el gra del cereal.

Ibi (Alcoià)

m. Capçada d'un arbust o arbre, especialment la part superior.

Ares del Maestrat (Alt Maestrat)

f. Ull d'una planta.

Arnes (Terra Alta)
Paüls (Baix Ebre)

f. Ull d’una planta.

Paüls (Baix Ebre)

v. Coronar. Tallar la brancada d'una planta.

El Cogul (Garrigues)

v. Coronar. Tallar la brancada d’una planta.

El Cogul (Garrigues)

De Capparis, nom de l'únic gènere de la família que habita a Catalunya.

Del grec i del llatí capparis (la taperera), les poncelles de la qual són les tàperes, i els fruits, els taperots. Sembla que és una paraula d'origen persa o àrab; en àrab és kàbar.

Del llatí spinosus (ple d'espines, que punxa), per la forma de les estípules.

Aquesta família fou descrita per primer cop pel botànic francès Antoine-Laurent de Jussieu en la seva obra Genera Plantarum (1789) sota el nom de Caprifolia, que tradueix al francès com les chevrefeuilles, nom comú de les plantes a què els botànics es referien amb el nom llatinitzat de Caprifolium i que Linné havia aplicat a Lonicera Caprifolium en el sistema binomial.

Del llatí capsella, -ae (cofret, capseta) diminutiu de capsa, -ae (la capsa), per la forma de la silícula. En el Pseudo-Dioscòrides apareix com a nom alternatiu del thlaspi, que, segons sembla, és el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris).

Paraula composta formada amb el mot grec býrsa, -es (cuiro, bot) i el llatí pastor, -oris (el pastor), es a dir, borsa de pastor, per la forma de la silícula, insistint en la analogia del nom genèric.

f. Part terminal de l'esporòfit, formada per l'urna, el coll i l'opercle. A l'interior hi ha les espores.

f. Fruit de la carabassera.

Cocentaina (Comtat)
Peníscola (Baix Maestrat)

f. Classe de raïm.

Colera (Alt Empordà)

f. Fruit de la carbassera (carabassera).

La Jonquera (Alt Empordà)

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

(Pla de l'Estany)

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

Darnius (Alt Empordà)

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

(Pla de l'Estany)

adj. Arbre carcabanyat (podrit per dins i proper a la mort).

La Jonquera (Alt Empordà)

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

La Jonquera (Alt Empordà)

Derivat del grec kàrdamon (morritort), cardamine és, en Dioscòrides, el nom d'una planta que viu en llocs aquosos, de sabor semblant al morritort (Lepidium sativum) i que, segons sembla, seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum).

Del llatí alpinus, -a, -um (del Alps, que viu als Alps), pel seu lloc d'habitació preferent.

Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel seu sabor.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir "d'Olot", pel lloc on es va trobar.

Adjectiu compost del grec hépta (set) i phýllum (la fulla), pel nom de folíols de la fulla composta.

Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, eriçat),  pel tronc més o menys eriçat a la base.

Del llatí impatiens, -entis (impacient), per l'extremada elasticitat de les valves de les síliqües, que, tan bon punt es toquen, llancen amb força les llavors.

Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació.

Nuriae (de Núria) és la forma en genitiu del nom llatinitzat del paratge de Núria, pel lloc on es va trobar.

Adjectiu del llatí botànic compost del nom de gènere Reseda i folium, -ii (la fulla), per les fulles caulinars, pinnatipartides com les de certes resedes.

Nom del llatí botànic format del gènere Carduus i el sufix diminutiu llatí -cellus, -i. En llatí medieval, aquest nom es feia servir, amb variants (carducellus, cardocellus, etc.), per a referir-se a algunes plantes de diferents gèneres de les compostes.

El gènere Carduncellus fou establert per M. Adanson en 1763 sobre la base del Carduncellus montis Lupi de P. Pena i M. de L'Obel que, en llur obra Stirpium adversaria nova (1571), diuen: "aquesta espècie de card és la més petita de totes i, per això, l'hem anomenada Carduncellus [petit card]".

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), fent referència segurament al color de les flors.

Forma en grau superlatiu del llatí mitis, -e (suau, tendre), perquè la planta no té espines o en té molt escasses.

Forma del genitiu plural de l'adjectiu geogràfic del llatí medieval monspelliensis, -e (de Montpeller).

Del llatí carduus, -i, nom del card en sentit molt ampli que incloïa plantes herbàcies espinoses de diferents famílies. Com Carex, sembla molt segur que té l'arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana).

El gènere Carduus fou establert per S. Vaillant (1719) i validat en Linnè (1733 i 1754), però incloent-hi també els gèneres Polyacantha, Silybum i Eriocephalus de l'autor francès.

Epítet del llatí botànic compost d'Arctium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta.

Nom compost de Carlina i la terminació -oídes (semblant a), per alguna semblança amb aquella planta.

Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les ales del tronc que són sinuato-espinoses; Com el Cistus crispus, per les fulles.

Del llatí occidentalis, -e (de l'oest), perquè és propi de l'Europa occidental.

Del llatí defloratus, -a, -um (despullat de flors), sinònim de pauciflorus; Gillet tradueix més aviat com un color trencat, esmorteït, pel de les flors 

Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta.

Epítet del llatí botànic format amb hamulus (ham petit), diminutiu d'hamus, -i (ham), i el sufix -osus (proveït de), per les bràctees superiors del periclini, ganxudes i reflexes.

Forma del participi present del verb llatí nigrescere (ennegrir-se), pel color verd fosc de les fulles.

Participi present del verb llatí nutare (inclinar-se, penjar),  per les calàtides penjants.

Adjectiu compost del grec pyknós, -é. -ón (espès, dens), i kephalé, -és (cap), és a dir, de capítols densos; Sembla aquí significar una cosa oposada a tenuiflorus, per ésser més grossos els capítols, sense deixar de ser petits.

Adjectiu compost del llatí tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes;  sinònim de parviflorus.

• A les flors papilionades de les famílies de les papilionàcies i de les poligalàcies, els dos pètals inferiors un xic soldats, ja que tenen la forma de la biga llarga que va d’un cap a l’altre de la teulada i serveix de llom per a sostenir les altres bigues, anomenada també carena o quilla.
• Cantell més o menys sortint que presenta un òrgan foliaci doblegat sobre ell mateix.

De carex, -icis, nom usat pels llatins per a designar diverses plantes, principalment graminoides, de fulles aspres o punxegudes, però també aplicat a plantes d'aquest gènere; probablement amb arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana). Altres autors el relacionen amb el grec charaktós, -é, -ón (dentat, serrat), kárcharos, -on (agut, tallant, aspre) i kéiro (esquilar, rapar), al·ludint al caràcter tallant del marge foliar i del nervi medià, pel revers, d'algunes espècies.

El gènere Carex és el més nombrós de la família de les ciperàcies, fins al punt que el seu estudi ha merescut un nom específic, caricologia. El botànic Carl Ludwig Willdenow en va publicar el primer llibre: Sur les espèces de Carex qui croissent sans culture dans les environs de Berlin (1799).

Del llatí flaccus, -a, -um (lànguid, caigut), per les espigues femenines que pengen en la maturitat.

Del grec gyné, gynaikós (dona) i básis, -eos (peu, base), per tenir les espigues femenines basilars.

Dedicada a Albrecht von Haller, cèlebre botànic suís del segle XVIII.

Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), pels utricles pilosos.

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla molt elevada.

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, penjant), per les espigues penjants.

Del llatí praecox, -ocis (precoç), perquè floreix en començar la primavera.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè floreix al començament de la primavera.

Del llatí vulpinus, -a, -um (de guineu), derivat de vulpes, -is (la guineu), és a dir, càrex de guineu, probablement per la forma de la inflorescència.

adj. Plegat longitudinalment formant una carena o una quilla (fent una forma de V).

Fruit o gra de les gramínies, sec i indehiscent, amb el pericarpi prim i soldat a la llavor.

Nom en llatí medieval d'algunes plantes; per a Linnè, si més no, la que va denominar C. acaulis. Hi ha qui la relaciona amb 'card' i altres mots derivats d'aquest com ara 'cardina'. Segons la llegenda que explica Olivier de Serres (1539-1619), va rebre el nom en honor de Carlemany, que, havent tingut una visió celestial, va fer-la servir per guarir de la pesta el seu exèrcit; Linnè, per una raó semblant, l'assigna a l'emperador Carles V. En aquest cas el nom vindria de l'adjectiu medieval carolinus, -a, -um (referent a la persona o al regnat d'un Carles), derivat del llatí medieval Carolus (Carles), i aquest del germànic Karl.

El gènere Carlina (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic compost de Acanthus, -i (l'acant) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de l'Acanthus mollis.

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae (la carxofera), per la semblança amb aquesta planta.

Paraula formada pel prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta.

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija més o menys curta o només incipient.

Del grecollatí corymbus, -i (raïm de flors) -que en botànica anomena un tipus d'inflorescència-, per les calàtides disposades en ample corimbe.

Del llatí Hispanicus, -a, -um (de Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o borrissol), perquè la planta està coberta d'un toment llanós.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser l'espècie més comuna i coneguda.

Cadascuna de les fulles modificades que constitueixen el gineceu de les angiospermes. D'una a una soldades entre elles es repleguen i es tanquen per formar un o més pistils.

Del grec karpésion (bri de palla), derivat de kárphos (palla), per les bràctees interiors de l'involucre, esquamoses, seques com palles.

Del llatí cernuus, -a, -um (capbaix, capcot), pel capítols inclinats. Sinònim de nutans.

m. Lloc poblat de carpí (eriçó groc).

Alins d'Isàvena (Alta Ribagorça)
Calbera (Alta Ribagorça)

m. Conjunt format per diversos branquillons que conflueixen en un de central.

Boí (lata Ribagorça)
Castanesa (Alta Ribagorça)

m. Bosc de carrasques.

Castellfort (Ports)
Culla (Alt Maestrat)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat). És un carrascal serrat (espès).
Rossell (Baix Maestrat)

m. Bosc de carrasques.

Pena-roja (Matarranya)

m. Bosc de carrasques.

Ulldemolins (Priorat)

m. Carrasca petita.

Mas de Barberans (Montsià)

m. Carrasca petita.

Salanova (Baixa Ribagorça)

Nom genèric creat per Adanson sense donar-ne cap explicació. Probablement, un epònim de Bartholomaeus Carrichter (1510?-1575), metge de Ferran I i de Maximilià II, emperadors d'Alemanya

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser planta anual.

m. Raïm que els veremadors deixen al cep perquè encara no és madur.

Arenys de Lledó (Matarranya)
Caseres (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

f. Arrel comestible de l'hortalissa del mateix nom.

Vilafant (Alt Empordà)

f. Escorça.

Gandesa (Terra Alta)

Del llatí medieval carthamus, -i, el safranó (C. tinctoreus), mot manllevat de l'àrab qúrtum (tintura, quermes o safrà), perquè les flors es feien servir per a tenyir de groc, vermellós o rosat.

El gènere Carthamus (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700), i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o pèl), perquè sol ser planta molt llanuda.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), derivat del verb tinguere (tenyir); perquè les flors eren usades des de l'Antiguitat en tintoreria, per a obtenir el color groc. Avui encara es fan servir com a colorant alimentari.

Nom en llatí medieval de les llavors del comí de prat (C. carvi). Prové del llatí clàssic careum, -ei, nom de la planta en Plini; segons diu, pel lloc de procedència, la Cària, província romana de l'Àsia Menor.

Carvi o carui, és el genitiu de carum (la llavor del comí de prat), segons Antonio de Nebrija (el Nebrissensis).

Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix punt de la tija. Aquí al·ludeix a les fulles basals, sols aparentment verticil·lades. Prové del llatí clàssic veriticillus, -i, la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor; o de verticillum, -i (vèrtebra).

f. Element comestible de la carxofera.

Tortosa (Baix Ebre)

Fa referència al gènere linneà Caryophyllus.  Del greco-llatí caryophýllon o caryophyllum, nom que dóna Plini al claveller o arbre del clau d'espècia; per la semblança de l'olor d'aquesta espècia amb la del clavell comú o Dianthus caryophyllus. Segons Cadevall, és una alteració de l'àrab qarunfel (el clau d'espècia).

Del llatí castanea, -ae, nom que donaven els romans al castanyer. Segons els antics, ve de Kastanea, ciutat de l'Àsia Menor; Altres el fan venir del nom armeni d'aquest arbre, ja que sembla que és originari dels Balcans, Àsia Menor o el Caucas.

El gènere Castanea fou establert per P. Miller en 1754

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè hom la planta sovint per aprofitar els fruits com a aliment.

f. Fruit del castanyer.

Osor (Selva)

f. Castanya d'un castanyer de llei.

Viladrau (Osona)

f. Comunitat de castanyers.

Lo Castanyal / lo Castanyol, indret a tocar de Toés (Conflent)

f. Comunitat de castanyers.

Agullana (Alt Empordà)
Arbúcies (Selva)
Banyuls de la Marenda (Rosselló)
La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
Sa Cot (Garrotxa)
La Jonquera (ALt Empordà)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
La Menera (Vallespir)
Osor (Selva)
Rimbau (Rosselló)
Riu (Garrotxa)
Rocabruna (Ripollès)
Salarsa (Ripolès)
Santa Fe de Montseny (Vallès Oriental)
Sant Aniol d'Aguja (Garrotxa)

f. Comunitat de castanyers.

Viladrau (Osona)

m. Comunitat de castanyers.

Vilanova de Prades (Conca de Barberà)

Katanánche és el nom d'una planta en grec, relacionat amb el verb katanancházo (forçar, obligar). La relació d'aquest nom amb la planta sembla que prové de l'ús que a Grècia en feien les bruixes per preparar filtres d'amor per a lligar l'amant reticent. Seria com la flor dels encanteris o bruixeries.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), fent referència, sens dubte, al color de les flors.

f. Forma de creixement d'algunes molses que s'estenen horitzontalment formant un conjunt més o menys dens, d'eixos entrellaçats.

Del grec kaukalís, kaukalídos, nom amb que Dioscòrides anomena a una umbel·lífera comestible, de tiges piloses, fulles com les del fonoll i flors blanques i flairoses que els botànics identifiquen, segons el seu criteri, amb umbel·líferes de diferents gèneres. Plini el tradueix al llatí com caucalis, caucalidis.

Epítet compost de Daucus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'un Daucus.

Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea).

Planta amb tija aparent (en deriva caulinar, pertanyent o relatius a la tija).

m. Tigeta portadora dels fil·lidis i dels òrgans reproductors.

adj. Relatiu o pertanyent al caulidi.

m. Brou nou d'un cep.

Verdú (Urgell)

f. Bulb de la planta del mateix nom.

Sous (Alt Empordà)

f. Planter de ceba.

Fontcoberta (Pla de l'Estany)

Terme pendent de redacció.

Del gènere Celastrus, del grec célastros, nom d'un arbre o arbust que probablement era un Evonymus o un Rhamnus.

Del llatí celtis, -is, nom que, segons Plini, rebia en Àfrica el lotus o lotos, un arbre que, per a uns autors, és el ginjoler (Ziziphus jujuba) i per a uns altres, el lledoner (Celtis australis).

Del llatí australis, -e (austral, del sud), perquè viu a l'Europa austral. Derivat de auster, -i (austre, vent del sud).

Cèl·lules (f.) al·lars (adj.) Grup de cèl·lules situades a la base externa dels fil·lidis que poden presentar diferent morfologia o color de les cèl·lules del fil·lidi.

Cèl·lula (f.) apical (adj.) En el fil·lidi dit de les cèl·lules de la part superior de la làmina.

Cèl·lula (f.) paracostal (adj.) Cèl·lula de la làmina del fil·lidi situada prop del nervi.

Cèl·lules (f.) basals (adj.). Cèl·lules situades a la base o part inferior dels fil·lidis, entre les cèl·lules alars i el nervi.

Cèl·lules (f.) de la cara ventral (adj.) del nervi (m.). Cèl·lules que formen el nervi dels fil·lidis, vistes des de la cara ventral.

Cèl·lula (f.) exotecial (adj.). Cèl·lules que formen la capa externa, epidèrmica, de la paret de la càpsula (exoteci).

Cèl·lules (f.) medials (adj.). Cèl·lules situades a la part mitjana dels fil·lidis.

Nom amb què, tant Dioscòrides com Plini anomenaven algunes plantes de diferents gèneres que no totes es corresponen amb l'actual. Prové de l'adjectiu llatí centaureus, -a, -um (propi del centaure), que deriva de centaurus, -i (centaure), nom d'una nissaga d'éssers mitològics, meitat home i meitat cavall, entre els quals excel·lia el savi Quiró, metge reputat i preceptor d'herois mitològics com ara Hèrcules o Aquil·les. Plini explica que "Quiró es guarí amb la centàurea quan es va ferir amb una fletxa mentre feia servir les armes del seu hoste, Hèrcules; raó per la qual alguns en diuen 'planta de Quiró'"

El gènere Centaurea (Compostes) fou creat por Linné en 1737 com Centauria, canviat en el Hortus Cliffortianus (1738) per Centaurea, i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí asper, -a, -um (aspre), per ésser així tota la planta.

Aquesta paraula és un neologisme medieval que vol dir 'trampa per a peus', format del llatí calx, calcis (taló del peu) i el terme trapa d'arrel germànica; fent referència, per analogia, a les espines fortes i patents del periclini. És sinònim dels mots llatins murex i tribulus (obriülls), aplicats a una petita arma de guerra punxeguda que s'escampava pel terra per impedir l'avenç de les tropes o la cavalleria.

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Nom d'aquesta planta en Plini, de l'adjectiu cyaneus, -a, -um (de color blau celeste), per les flors blaves.

Del llatí emporitanus, -a, -um (de l'antiga ciutat d'Ampúries), per haver-se trobat a la seva contrada.

El botànic francès C.T. Alexis Jordan (1814-1897) va dedicar aquesta espècie al seu col·lega Hippolyte Hanry (1807-1893), a qui anomena erròniament "M.[onsieur] Hanri", en agraïment per haver-li'n fet arribar, entre molts altres, un exemplar. Jordan va traslladar l'error ortogràfic del cognom a l'epítet escrivint-lo hanrii. Tanmateix, atenent a les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN), aquest error ortogràfic s'ha esmenat, amb l'ortografia correcta, com C. hanryi.

Epítet del llatí botànic format del grecollatí intybus, -i (la xicoira) amb el sufix -aceus, -a , -um (com, semblant a, etc.), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Segons Cadevall, jacea és el nom d'una viola trinitària i vindria del llatí jacere (jeure), per l'hàbit prostrat de la planta. Altres autors el fan venir del grec iakinthus (jacint), fent referència al color de les flors, similar al dels jacints.

Dedicada al botànic espanyol Mariano Lagasca (1776-1839), director del Reial Jardí Botànic de Madrid.

Epítet del llatí botànic compost pel nom del gènere Podospermum i el substantiu llatí folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de Podospermum laciniatum de De Candolle.

Epítet format del llatí linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), referint-se a la semblança de les fulles am les del lli.

Del llatí melitensis, -e (maltès), derivat de Melita, -ae (la illa de Malta), on Boccone va trobar aquesta planta.

De l'adjectiu llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), fent referència a l'estació muntanyenca de la planta.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), pel color fosc o negrós de les bràctees de l'involucre.

Epítet compost del grec ochrós, -á, -ón (pàl·lid, groguenc) i lóphos, -ou (crinera, cresta), al·ludint a les bràctees involucrals groguenques.

Del llatí ornatus, -a, -um, participi passat del verb ornare (adornar, guarnir), pel guarniment de les bràctees involucrals espinoses, així com de les flors, formoses i d'una olor agradable.

Del llatí panicula, -ae (plomall, pelussa), diminutiu de panus, -i (espiga), pels capítols agrupats en forma de panícula.

Vegeu Centaurea hanryi.

Del llatí leucophaeus, -ae -um, i aquest, del grec leukóphaios, -ou (de color gris cendrós), adjectiu compost de leukós (blanc) i phaiós (fosc, moré); pels apèndixs involucrals que tenen un color entre blanc i groc pàl·lid.

Del llatí pecten, -inis (la pinta), és a dir, en forma de pinta, per les bràctees involucrals amb apèndix disposat com les dents d'una pinta.

Vegeu Mantisalca salmantica.

Nom del gènere Scabiosa, aquí en aposició, fent relació a la semblança amb alguna planta d'aquest gènere, principalment amb les flors.

Del llatí solstitialis, -e (del solstici, estival), fent referència a l'època de floració de la planta, al solstici d'estiu, a finals de juny. Encara que de solsticis hi ha d'estiu i d'hivern, a Roma, el d'estiu era el solstici per antonomàsia.

Epítet del llatí botànic compost de sonchus, -i (el lletsó) i folium, -ii (la fulla), per les fulles que recorden les del lletsó (Sonchus oleraceus).

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta a l'àpex de la tija.

És la forma de genitiu singular del llatí emigrans, -antis (el que muda de lloc). És la Centaurea emigrantis de Pietro Bubani (1806-1888) i, segons Cadevall, l'epítet seria una denominació al·lusiva al propi Bubani.

Aquest nom genèric prové de l'adjectiu llatí, d'origen grec, centaureus, -a, -um (propi del centaure), perquè, segons la llegenda, el centaure Quiró s'havia guarit una ferida al peu amb una d'aquestes herbes. Els centaures eren éssers mitològics, meitat home meitat cavall, que vivien a les muntanyes de Tessàlia, i entre els quals va excel·lir el savi Quiró, reputat metge, i preceptor d'alguns herois mitològics, com ara Aquil·les. Entre grecs i romans, kentaúrion, en grec o centaurium, en llatí, era el nom de dues plantes: kentaúrion méga (en Dioscòrides) o centaurium maius (en Plini) a què s'atribueixen diferents espècies del gènere Centaurea (Compostes); i kentaúrion mikrón (en Dioscòrides) o centaurium minus i centaurium lepton (en Plini) que inclouria espècies del gènere Centaurium (Gencianàcies).

El gènere Centaurium fou establert pr J. Hill (1756) sobre la base del gènere Centaurium minus de Tournefort que, al seu torn, l'havia pres de C. Bauhin (1623).

Nom, aquí en aposició, de l'antic gènere Erythraea, on aquesta espècie s'havia classificat anteriorment, derivat del grec erythrós (vermell), al·ludint-ne al color de la flor de l'espècie principal, i de la majoria de les d'aquell gènere.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir les flors més grans que en l' espècie principal, C. erytrhaea.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), pel seu lloc d'habitació preferent, a les zones pròximes al mar.

Del llatí pulchellus, -a, -um, diminutiu de pulcher, -chra, -chrum (bell, bonic), per ésser més petitona i gràcil que les seves congèneres.

Adjectiu del llatí botànic compost de tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes, per les flors de tub molt prim.

Epítet del llatí botànic compost pel prefix quadri- (quatre) i folium, -ii (fulla), heretat de Gentiana quadrifolia de Linné, que en descrivia les fulles com folia verticilato-quaterna, és a dir, verticil·lades de quatre en quatre. Malgrat l'epítet, les fulles d'aquesta planta son oposades i de vegades triverticil·lades.

Planta dedicada per Leon Dufour al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673).

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per les flors disposades en cimes espiciformes.

Paraula composta del grec kéntron, -ou (fibló, esperó del gall) i ánthos, -ous (flor), perquè les flors d'aquest gènere tenen esperó.

El gènere Centranthus fou publicat per Augustin Pyramus de Candolle en 1805.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir, aparentment, les fulles més estretes que les d'altres espècies del mateix gènere.

En honor al botànic francès Henri Lecoq (1802-1871).

És la Valeriana calcitrapae L. que va mantenir l'epítet específic en ser transferida al nou gènere. Sembla que Linné prengué el nomen trivialis o epítet, directament en genitiu singular i en aposició, del Pinax de Caspar Bauhim, on aquest anomena l'espècie Valeriana foliis calcitrapae (amb fulles de calcitrapa), -fulles que Linné descriu com pinnatífides-, potser per la semblança amb les d'altra planta de nom calcitrapa. Cadevall en relaciona el nom amb l'estricte sentit etimològic (vegeu Centaurea calcitrapa), perquè "els aquenis poden ser híspids".

Epítet compost del grec makrós, -á, -on (gran) i síphon, -ónos (sifó, tub), al·ludint a la tija gruixuda i fistulosa.

Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), pel color de les flors.

Plini anomenava centunculus "una planta reptant dels camps de cultiu amb fulles semblants a una caputxa i que els grecs en deien clematis"; En el Pseudo-Dioscòrides, kentuklum i kentukularis, i en Escriboni Llarg, seria el nom llatí de l'gnaphállion grec. Basant-se en aquesta sinonímia, molts autors pensen que podia haver-se aplicat a plantes dels gèneres Filago i Gnaphalium (Compostes) que es feien sevir per a farcir màrfegues, coixins i mantes, ja que el mot llatí centunculus, -i significa parrac o ropa apedaçada, i és una forma diminutiva derivada de cento, -onis (mena de flassada feta de retalls i els pedaços mateixos), al·ludint a l'exigüitat del vegetal. En botànica de temps pre-linneans designava diferents herbetes menudes. Dillenius fou el primer que el va fer servir per a la planta que després Linnè anomenà Centunculus minimus.

Vegeu Anagallis minima.

m. Planta que produeix raïms.

Caseres (Terra Alta)

Mot compost del grec kephalé, -és (cap) i del grecollatí anthera, -ae, derivat del grec ánthos, -ous (flor), que segons Plini era un remei fet amb flors per a guarir la boca, i adoptat per la terminologia botànica per a denominar la part de l'estam que conté el pol·len. Segons L. C. M. Richard, por la forma de l'antera, més o menys arrodonida.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues.

Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), per les flors vermelles.

Nom format del grec kephalé, -és (cap) i el sufix llatí -arius, -a, -um que indica relació en sentit ampli, per la manera de créixer les flors en aquest gènere, agrupades en capítols hemisfèrics o globulosos.

Del grec leukós, -é, -ón (blanc) i ánthos, ous (flor), pel color blanc de les flors.

Del llatí syriacus, -a, -um (de Síria), perquè hi creix.

Del grec kerástes (banyut), derivat de képas (banya), per la forma de les càpsules.

Per la seva habitació, a la regió alpina.

Adjectiu del llatí botànic amb el mateix significat que el clàssic arvalis, -e (dels camps de cultiu), per l'estació que se li ha atribuït. S'ha format d'arvum, -i (el camp) i el sufix -ensis (origen o hàbitat), per analogia amb altres adjectius botànics.

Del grec brachýs (curt) i pétalon (fulla, pètal), per la curtedat relativa del seus pètals.

Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció de les tiges.

Del llatí fontanus, -a, -um (propi de les fonts), per ser plantes que viuen a fonts i llocs humits.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta molt estesa.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pel color verd blavenc de la planta.

Adjectiu format del verb llatí glomerare (apilar), al·ludint-se a la seva inflorescència en densos glomèruls terminals.

Adjectiu del llatí botànic referit a les fulles que, individualment, envolten la tija per la base; aplicat aquí impròpiament a les fulles connates, oposades i soldades per la base en torn a la tija. En llatí clàssic, perfoliatus significava 'amb moltes fulles'.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan, petit), per la seva escassa grandària.

Per la seva habitació preferent, als Pirineus.

Mot del neollatí equivalent a quaternarius, -a, -um (agrupat de quatre en quatre), per la disposició dels òrgans florals que és de 4 en 4.

Del llatí refractus, -a, -um (doblegat), pels pedicels reflexos després de la floració.

Del prefix llatí semi (la meitat) i del grec deka (deu) seguits del substantiu grec anér, andrós (home, varó), aquí estam, com a orgue sexual masculí; al·ludint als estams ordinàriament en nombre de cinc.

Forma grega composta de tri (tres) i gyné (òrgan femení), pel gineceu compost generalment de 3 pistils.

Del llatí trivialis, -e (vulgar, comú, estès), per ser planta comuna i molt estesa.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), pels seus troncs glandulosos.

Del llatí vulgatus, -a, -um (vulgar, comú), per ser planta comuna i molt estesa.

És el nom que donen Columel·la i Plini al cirerer; prové de l'antiga ciutat de Kérasus, a la vora del Mar Negre, avui ciutat turca de Giresun, d'on el general romà Lucul·le importà la planta a Roma. Aquest gènere està considerat avui com un subgènere del gènere Prunus.

Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell).

Joret, en Flore populaire de la Normandie, considera un barbarisme aquest epítet que de Candolle donà a l'espècie, i el que caldria dir és aproniana; tal com ho confirma el text de Plini en Historia naturalis: "d'Apronius", nom d'un romà; I del seu nom és coneguda aquesta espècie.

Nom compost del llatí laurus, -i (el llorer) i de cerasus, -i (cirerer), per la semblança que té amb el llorer, per les fulles i el fruit.

Del adjectiu gentilici llatí lusitanicus, -a, -um (de Lusitània o Portugal), la seva pàtria.

Del nom àrab de la planta, ja en Camerarius, i en Mattiolus, macaleb; també mahhaleb.

Del grec pádos, que probablement és com phegós, el Quercus esculus linneà, de glans comestibles. Pádos, en Teofrast, és el nom d'un arbust que presenta els fruits successivament verds, vermells i negres, com les mores i que, tot i tenir un gust repugnant, els ocells se'ls mengen amb delit.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna i coneguda.

Del grec kéras -atos (banya) i kephalé (cap); pels aquenis bequeruts.

Pels aquenis falciformes, remarcant el caràcter assenyalat en el gènere. Del llatí falcatus (en forma de falç).

De keratonía o keronía, que és el nom del garrofer en grec; per la forma del fruit: kerátia, diminutiu de kéras, -atos (banya). Els romans en deien Siliquae Graecae vel Syriacae.

Del llatí síliqua, -ae (la garrofa, i també beina de qualsevol fruit).

Pren el nom de Ceratophyllum, l'únic gènere actual de la família.

Nom compost del grec kéras, -atos (banya) i phýllon, -ou (fulla), fent al·lusió a la forma de les fulles, i sobre tot pel fruit espinescent; Segons altres autors, pel tacte aspre de les fulles.

De demersus, -a, -um, participi passat del verb llatí demergere (submergir), per ser planta aquàtica; que s'arrossega dessota l'aigua.

De submersus, -a, -um, participi passat del verb llatí submergere (negar, inundar), perquè viu a l'aigua en terrenys o llocs negats.

Del grec kerkís, -ídos (la llançadora), per la figura de barqueta que té el fruit. Phaseolus, en llatí, fa la mateixa analogia. Aristòtil i Teofrast donen ja aquest nom a un arbre semblant a un pollancre de cim piramidal.

Del llatí siliquastrum, -i (pebrot o bitxo), derivat de siliqua, -ae (garrofa i beina de fruit en general), amb el sufix despectiu -astrum.

Segons Plini, nom d'una planta molt visitada per les abelles, d'un colze d'alçada, fulles blanquinoses, i flors amb un suc dolç com la mel; alguns autors suposen que seria la ceriflor (Cerinthe major) i estaria relacionat amb el grec kérinthos (menjar d'abelles), derivat de kéros, -ou (la cera); Altres consideren el mot compost de kéros (la cera) i ánthos (flor). Una altra hipòtesi relaciona el nom amb l'antiga ciutat grega de Kérinthos.

El gènere Cerinthe fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita).

Dit de les plantes que rebroten o fillolen abundosament i densament fent una gespa.

Paraula formada del grec chaíno (entreobrir-se) i rhis, rhinós (nas, musell), perquè la gola de la corol·la queda una mica visible i no del tot closa pel paladar.

De l'adverbi llatí minus (menys), per les dimensions menors de la planta o d'algun dels seus òrgans respecte a una altra.

Del llatí chaerephyllum, -i, el cerfull, que Columel·la pren de chairéphyllon, -ou, nom en grec clàssic del cerfull, tant el cultivat (Anthriscus cerefolium) com el silvestre (A. sylvestris). Nom compost del verb chaíro (fruir, passar-s'ho bé) i phýllon, -ou (la fulla), que ve a significar una planta de fulles que fan una olor agradable. C. Bauhin, en el Pinax..., diu Chaerophyllum sylvestre a l'espècie que deprès Linné anomenà Chaerophyllum temulum.

Del llatí aureus, -a, -um (d'or, daurat), pels fruits groguencs o pel verd groguenc del fullatge.

Neologisme format del llatí clàssic cicuta, -ae (nom d'una planta -la cicuta- i el seu suc metzinós) amb sufix -aria (que té relació amb), per la seva semblança amb la cicuta (Conium maculatum). Cicutaria va aquí sense concordança, com a nom en aposició.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, aspre), al·ludint als pels que cobreixen la part inferior de la planta.

Paraula híbrida; del grec chamaí (a terra, per terra), i del llatí buxus (el boix), un boix ajagut, nan; per l'aspecte de la planta.

Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila.

Nom del llatí botànic que significa 'Cytisus nan', format de l'adverbi grec chamaí (per terra), per a expressar la idea de nan o baixet, i Cytisus, nom d'un gènere de les lleguminoses, referint-se a l'aparença i port de la planta.

Del llatí supinus, -a, -um (estès d'esquena), per les tiges sovint ajagues.

Del grec chamaírops, -opos (el margalló) –en llatí, chamaerops, -opis–; De chamaí (per terra, nan) i rhops, rhopós (matollar, bardissa), al·ludint a la fillolada cespitosa del margalló. Segons Dioscòrides i Plini, aquest nom és un dels sinònims de chamaídrys, que els botànics han identificat amb Teucrium chamaedrys o T. lucidum.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), per l'escassa alçària d'aquest arbret. És la Palma humilis dels botànics pre-linneans; Linnè va mantenir aquest nom específic que subratlla la idea del nom genèric.

Mot compost del nom aràbic de la planta, kheyrý, llatinitzat, i la terminació -anthus, del grec ánthos, -ou (la flor), assimilant-lo a altres noms genèrics amb la mateixa terminació, com Galanthus.

El gènere Cheiranthus fou publicat per Linné en 1753.

Del nom aràbic de la planta, kheyrý, el mateix que al-khirí pronunciat al Magreb al-khailì, en castellà alhelí (el violer groc).

Nom grec d'aquesta planta, chelidónion, i de ficaria, que corresponen a Chelidonium majus (celidònia major) i a Ranunculus ficaria (celidònia menor). Segons Teofrast i Dioscòrides, perquè naixen quan arriben las orenetes, chelidón. Chelidónion és un diminutiu que significa oreneta petita.

Majus, per la seva talla més gran, comparada amb la ficaria, anomenada la menor o petita, termes de comparació que es troben molt en les plantes.

Del gènere chenopodium.

És mot que hom deriva del grec chen, chenós (l'oca) i pódion, diminutiu de pous, podós (peu, pota); és a dir, perquè les fulles d'alguna espècie d'aquest gènere tenen la forma de la planta d'una pota d'oca.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), perquè la planta blanqueja en fer-se adulta.

Del grecollatí ambrosia, -ae, nom que dona Plini a una artemísia, i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança am l'Ambrosia.

En a l'antiga Grècia rebien el nom d'ambrosía no només l'Ambrosia marítima, sinó també alguna espècie del gènere Artemisia i algun Chenopodium olorós; Bauhin separà els Botrys i els Absinthium de les Ambrosia, i denominà aquesta espècie Botrys ambrosioides mexicana, per remarcar-ne la semblança amb l'Ambrosia autèntica, denominació que Linné respectà en el sistema binomial..

Un dels noms populars alemanys d'aquesta espècie, Guter Heinrich, passà als tractats de plantes prelinneans traduït al llatí com Bonus Henricus, i d'ells el prengué Linné.

Del grec bótrys, -yos (raím). Trobem aquest nom en Dioscòrides i Plini, aplicat a plantes d'inflorescències en raïm. C. Bauhin empra el mot en sentit genèric per a anomenar aquesta espècie com Botrys Ambrosioides vulgaris.

Del grecollatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blavós), per les fulles, glauques per sota.

Hybridus, -a, -um (híbrid) és un adjectiu del llatí botànic format a partir del substantiu llatí hybrida, -ae amb què els romans anomenaven el resultat de l'encreuament de dos animals, un d'una espècie salvatge i l'altre de domèstic; però també persones de pares de diferents països o diferent condició. Les fulles d'aquesta planta i l'olor que fa recorden tant les de l'estramoni que Linné cregué en una possible hibridació del Chenopodium album per la Datura Stramonium, i d'ací el mot específic.

Del llatí multifidus, -a, -um (fes en moltes parts), al·ludint a les fulles molt dividides.

Del llatí muralis, -e (propi del mur, de la paret), perquè sol fer-s'hi; in muris Europae, diu Linné.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí opulus, -i (auró) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulles semblants a les de l'auró o, segons Cadevall, a les de l'aliguer (Viburnum opulus).

Del grec polýspermos, -on, adjectiu compost de polýs (molts) i spérma, -atos (llavor, sement), per les abundants llavors que produeix..

Del llatí pumilio, -onis (nan), per l'hàbit de la planta, amb les tiges esteses al terra.

del llatí urbicus, -a, -um (propi de la ciutat), perquè sol fer-se prop de les habitacions humanes: in Europae borealis plateis (als carrers i places d'Europa septentrional), diu Linné, referint-se a l'hàbitat de la planta.

Nom del llatí botànic derivat del llatí volva o vulva, -ae (vulva, genitals femenins), aplicat a aquesta espècie per la seva fortor de peix característica. Segons Dalechamps, era el nom de la planta entre els herbolaris; i, per a Fournier, es una traducció del nom vulgar en alemany. Però tots n'expliquen l'etimologia per la semblança de la olor de la vulvaria amb la de la vulva de les prostitutes.

Del grec chóndros, -ou (cartílag i també grop o terròs) amb el sufix diminutiu llatí -illa. Theophrast parla d'una planta, chondrilla, amb arrels tuberculoses o grumolloses; aquests nusos de les arrels són agalles causades per la posta d'un insecte que hi fa la metamorfosi i provoca l'acumulació de làtex coagulat que s'aprofita com a màstec. Altres ho refereixen als trossets de matèria gomosa o màstec que de vegades porten les tiges.

Del llatí junceus, -a, -um (semblant al jonc), per les tiges quasi nues, com les d'un jonc.

Mot compost del grec chrózo (acolorir, pintar) i phorós (que en té o en produeix), perquè se n'obté una matèria colorant violàcia.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), perquè conté una substància tintòria blava, anomenada tornassol.

Del grec chrysós (or) anthémion (flor), nom que ja feia servir Plini i que vol dir, flor d'or, pel color groc de les flors.

Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que se'n feia antany.

Del llatí seges, -etis (el sembrat); perquè es troba sovint pels camps de blat.

Nom compost del grec chrysós,-óu (or) i splén, splenós (la melsa), pel color i, potser, per la forma de les fulles. Davant la manca d'explicació de Tabernaemontanus, creador del nom chrysosplenion per a l'espècie C. oppositifolium, uns pensen que es va basar en un antic ús medicinal contra les malalties de la melsa, i altres, en la semblança de les fulles amb les de l'splenios de Plini, sinònim de teucrios, que podria correspondre, entre altres plantes, al Teucrium flavum, les fulles del qual recorden les del chrysosplenion.

Adjectiu del llatí botànic format per alternus, -a, -um (un després de l'altre, alternatiu) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles alternes.

Paraula del llatí botànic (en llatí no es coneixien aquests compostos) formada per oppositus, -a, -um (oposat), participi del verb oppono (oposar, posar davant), i folium, -ii (la fulla), per les fulles oposades.

adj. Amb forma de copa o d'urna. Dit de les càpsules que s'estrenyen després d'una boca més aviat ampla i de forma més abrupta quan arriben a la seta.

En el Pseudo-Dioscòrides, kikénda o, llatinitzat, cicenda, ae era, entre els etruscs, el nom de la gentiana romana.

El gènere Cicendia fou creat por M. Adanson (1763), amb l'escarit comentari "Cicendia, Roman" i referint-se a la Gentiana filiformis de Linné.

Adjectiu del llatí botànic derivat de filum, -i (fil) amb el sufix formis, -e (amb forma de), per la tija molt prima i gairebé nua.

Vegeu Exaculum pusillum.

Cicer, -eris era el nom de la planta del cigró entre els romans. Molts el deriven del grec kíkos, -ous (força, vigor), per les qualitats eminents que els antics li atribuïen.

Del llatí aries, arietis (el bitè o moltó), per una certa semblança de les llavors amb el cap d'aquell remugant. Plini li deia arietinum cicer.

El nom d'aquest gènere es fa derivar del llatí cicer, -is (cigró), fent-ne referència a la petita llavor. Segons altres autors, deriva de cicharba, nom d'una planta descrita en l'obra De Medicamentis per Marcello Empirico, metge de l'emperador romà Teodosi I el Gran.

El nom del gènere Cicerbita fou publicat pel botànic alemany Carl Friedrich Wilhelm Wallroth en 1822.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Espècie dedicada al monjo i botànic francès Charles Plumier (1646-1704). Linné també va posar nom al gènere Plumeria (Apocinàcies) en honor seu.

Segons Plini, que pren el nom del grec kichóre o kichórion, és el nom d'una xicoira, probablement Cichorium intibus. L'origen etimològic n'és dubtós. La teoria que fa venir el nom del grec kío (anar o venir) i choríon (camp), és a dir, planta del camp, Cadevall la considera fantasiosa i segueix el criteri d'un dels apòstols de Linnè, Peter Forsskål, segons el qual tant l'origen del nom (chikoüryeh) com el de la planta serien egipcis.

Intybus o intubus és el nom llatí, d'origen grec (éntybyn), de la planta silvestre; d'on deriva endívia a través de l'àrab endibeh. Com a tal nom, va en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

adj. Dit de les setes flexuoses en forma del coll de cigne.

m. Llavor globulosa de la cigronera.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Almudaina (Comtat)
Arnes (Terra Alta)
Bergús (Bages))
Mas de Barberans (Montsià)

m. Filament que alterna amb els segments de l'endostoma.

m. Apèndix filiforme, generalment unicel·lular i simple, situat al marge d'un òrgan.

adj. Proveït de cilis.

adj. En forma de cilindre, com algunes càpsules

Inflorescència en la qual tots els eixos tenen un creixement limitat i terminen en una flor (fl); la creixença només pot ésser continuada per eixos fills laterals (e) que repeteixen el procés, i així successivament.

f. Bessa.

Valldarques (Alt Urgell)

m. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d’un arbre o arbust.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Les Llosses (Ripollès)
Prades (Baix Camp)
Rossell (Baix Maestrat)

f. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d'un arbre o arbust.

Besalú (Garrotxa). Els caps de pi són cimales.
Centenys (Pla de l'Estany)
La Jonquera (Alt Empordà)
Montant de Tost (Alt Urgell)

f. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d’un arbre o arbust.

Centenys (Pla de l’Estany)
Montant de Tost (Alt Urgell)

Del grec kirkaía (circaea en llatí) que prové de Kirke, en la mitologia grega nom d'una nimfa del mar i famosa fetillera. Dioscòrides i Plini anomenen així a una planta que creix als pedregars assolellats, que molts autors han suposat que seria l'herba febrera (Vincetoxicum nigrum). A més, Plini anomenava de forma semblant, circaeum, a la mandràgora.

Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació a les altes muntanyes.

Del llatí lutetianus, -a, -um gentilici de Lutetia, nom històric de París, per l'habitació principal.

adj. Curvat en forma de cercle.

m. Fruit del cirerer.

Àreu (Pallars Sobirà)
Fagenca (Comtat)

f. Fruit d'arboç (alborç).

Vilanant (Alt Empordà)

f. Fruit de l'arboç.

La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà)
La Jonquera (Alt Empordà)
Riba-roja d'Ebre (Ribera d'Ebre)

f. Fruit d'arbroç.

Darnius (Alt Empordà)

f. Fruit de l'arboç.

Arenys de Lledó (Matarranya)
Gandesa (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Martorelles (Vallès Oriental)
Pradell de la Teixeta (Priorat)
Vallirana (Baix Llobregat)
La Vilella Baixa (Priorat)

f. Fruit d ela gavernera.

Conesa (Conca de Barberà)

f. Fruit de l'arç blanc.

Cocentaina (Comtat)

f. Fruit de l’arboç.

Margalef (Priorat)
La Pobla de Cérvoles (Garrigues)
Salelles (Bages)

Es fa derivar del grec kirsós (variça), per les suposades virtuts medicinals. Dioscòrides i Plini anomenen cirsion a una planta les arrels de la qual, lligades sobre la part afectada, calmen el dolor de les varices. Els botànics posteriors van suposar, sense cap base, que era una espècie de card (Carduus sp.)

El gènere va ser establert per Tournefort ( 1694 i 1700) i validat per Ph. Miller (1754) per a plantes que molts botànics prelinneans ja havien inclòs entre els Cirsium genuïns.

Epítet del llatí botànic format del prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis, -is (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser quasi nul·la.

Arvensis, -e (dels camps), és un neologisme botànic medieval, format d'arvum, -i (el camp llaurat) per analogia amb altres adjectius amb sufix -ensis, com ara hortensis. En llatí clàssic és arvalis, -e.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert d'espines), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), per les espines, tant de les bràctees involucrals com de tota la planta.

Del grec eriophóros, -ou (llanós), mot compost de érion, -ou (llana) i phéro (portar, produir), literalment, que porta llana o borrissol, pel toment blanquinós del revers de les fulles.

Epítet del llatí botànic format del grec odóus, odóntos (la dent) i lepís, -ídos (escata), fent referència, segurament, a la forma i disposició de les bràctees involucrals.

L'etimologia d'aquesta paraula és força dubtosa. Cadevall la fa venir del grec erýtho (enrojolar) i thállo (florir), segons diu, per les flors purpurines o vermelloses, caràcter que no hi encaixa. Plini el Vell cita el nom manllevat del grec, erysithales, d'una planta que és poc probable que hi coincideixi.

Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèl, calb), perquè la planta no té toment.

Epítet geogràfic format de Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, perquè la planta creix a les seves contrades.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta, a la manera dels joncs i les canyes.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí rivulus, -i (riuet o fil d'aigua), diminutiu de rivus, -i (rierol), per l'estació de la planta.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels inflades, fusiformes.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna i coneguda.

Del llatí crinitus, -a, -um (grenyut), derivat de crinis, -is (cabell), segurament pel dens toment que cobreix la planta.

De Cistus, nom del principal gènere de la família: l'estepa.

Del grec kísthos, nom d'un arbust; probablement derivat de kíste (capsa), per la forma del fruit. En llatí, cista, -ae també vol dir capsa o cistell.

Del llatí albidus (blanquinós), pel color de les fulles.

Dedicat al botànic explorador francès Carolus Clusius, autor de Rariorum aliquot stirpium per Hispanias observatorum historia, Anveres 1601.

Del llatí crispus (arrissat, cresp), fent referència a la forma de les fulles.

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Del llatí ladanum, que significa el licor o substància grassa que secreta aquesta planta -que en llatí es diu lada o ladum (estepa)- i el sufix -fer, de fero (portar).

Nom llatinitzat, format de laurus (el llor o llorer) i folium (la fulla), com latifolius, per la forma de les fulles, semblants a les del llorer.

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

De Mons Pessulum, nom en llatí de Montpeller, ciutat del Llenguadoc. El sufix -ensis indica lloc d'origen o d'habitació.

Espècie dedicada a de Pouzolz, autor d'una Flora del Gard i d'una altra del Var.

Del llatí salvia (la sàlvia) i folius (fulla), per la forma de les fulles.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Del llatí citrus (en grec, kédros), nom del poncemer (C. medica). Sembla que els romans van manllevar aquest nom dels pobles del nord d'Àfrica.

Forma llatinitzada de l'àrab narandj o naranch i aquest del persa naranj, d'origen sànscrit nagaranga, que literalment vol dir vermell com el mini; adaptada per etimologia popular, sota la influència d'or, aureum malum (poma daurada).

Del llatí Medicus i aquest del grec medikós, gentilici que significa "de la Mèdia", nom antic d'una regió d'Àsia, a l'actual Pèrsia, on creix aquesta planta.

m. Cigró.

La Vola (Osona)

f. Conjunt de carrasques petites.

Arnes (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Els Prats de Rei (Anoia)

f. Conjunt de plantes.

Lliurona (Alt Empordà)

m. Dit del vegetal del qual n'hi ha pocs.

Biert (Gironès)

f. Closca d'un fruit.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

adj. En forma de clava.

En forma de clava (bastó que s'engruixeix de la base a l'àpex)

adj. Dit de les molses amb la càpsula indehiscent, és a dir, que no tenen opercle.

Dit de les flors que no arriben a obrir-se i es fecunden amb el pol·len propi (oposat a casmògam).

Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga a allò que troba i s'enfila pels arbres: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores.

Pel seu tronc dret.

Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit.

Pel seu tronc dret.

De vitis alba que, segons Plini, significa Bryónia (carbassina), de tronc filamentós.

f. Geniva. Entalla que es fa de dalt a baix d’una soca de suro després d’haver-lo pelat i que serveix perquè la pelada venidora arribi a bon port.

La Jonquera (Alt Empordà)

f. Clovella d'ametlla.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

f. Clovella d'ametlla.

Rocallaura (Urgell)

m. Cèl·lula proveïda de cloroplasts.

f. Clofolla, clova. Embolcall de certs fruits.

Sils (Selva)

Diminutiu femení format pels botànics del llatí clypeus, -i (escut rodó), al·ludint a la forma de la silícula, orbicular i aplanada.

Epítet compost del grec íon (violer), segurament per una semblança més o menys remota amb el violer groc (Cheiranthus), pel color de les flors; i amb el Thlaspi, per la forma de les silícules.

Knéoron, en grec, i cneorum, en llatí, és el nom d'una planta descrita per Teofrast i Plini: el matapoll (Daphne­ gnidium); però també altres dues més o menys semblants, cneorum ­candidum, que sembla ser la Daphne ­oleoides, i l'altra, cneorum ­nigrum, que alguns autors pensen que seria la bufalaga marina (Thymelaea ­hirsuta). Sembla que el nom estaria relacionat amb el verb grec knéo (gratar, produir picor) al·ludint a una propietat mordent o astringent de la planta.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) amb el nom de Chamaelea –seguint a Dodonaeus i a altres, com ara Clusius, C. Bauhin i J. Bauhin. Tanmateix, Linnè (1737) el canvià per Cneorum, sense cap explicació.

Mot grecollatí compost del grec tri (tres) i kókkos (llavor, gra), significant que el fruit és format ordinàriament per una càpsula amb 3 llavors.

Del llatí cnicos o cnicus, -i, nom d'una herba, i aquest del grec knékos, nom d'una mena de card de flors de color taronja, probablement Carthamus tinctorius, planta a qui convé aquest caràcter.

A aquest gènere, Adanson l'anomenà Carbeni, sens dubte de Car(duus) ben(edictus), que Bubani qualificaria de "barbarum et supervacuum nomen" (nom bàrbar i frívol).

Del llati benedictus, -a, -um (beneït, sant), per les extraordinàries virtuts medicinals que se li van atribuir a l'Edat Mitjana, sobre tot contra la pesta. Aquesta espècie, única del gènere, és el Cardosanctus officinalis de P. Bubani.

Cadascun dels carpels més o menys esfèrics, monos-perms, que constitueixen un fruit, generalment sec, i que se separen uns dels altres a la maturitat.

Nom format del llatí cochleare, is (la cullera), amb el sufix -aria, que indica relació, per la forma còncava de les fulles inferiors. L'arrel primari d'aquest mot és cochlea, -ae (el cargol).

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

m. Fruit del codonyer.

Paüls (Baix Ebre)
Cervià de les Garrigues (Garrigues)
La Jonquera (Alt Empordà)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)

f. Codony gros.

Paüls (Baix Ebre)

f. Caliptra.

Del grec kolchikón, -ou, nom, segons Dioscòrides, d'una planta verinosa, d'arrel bulbosa i semblant al safrà, molt abundant a la Còlquida, que els botànics han identificat amb algun còlquic (Colchicum sp.). El nom està relacionat amb el grec kolchikós (de la Còlquida), de Kolchís, nom grec d'aquesta regió a l'est de la mar Negra, famosa per les seves plantes metzinoses.

El gènere Colchicum fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí autumnalis, -e (autumnal, tardorenc), perquè floreix a la tardor.

Del llatí botànic triphyllus, -a, -um (de tres fulles), format del grec tri- (tres) i phýllon, -ou (fulla), perquè la planta té, normalment, tres fulles per bulb.

m. Porció estèril de la càpsula situada a la base de la urna.

f. Classe de figa.

Formentera

f. Classe de figa.

Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)

f. Classe de tomàquet.

Vilafant (Alt Empordà)

f. Estructura central i estèril de l'urna.

Del llatí colutea, una mena de llegum, segons Plini; i aquesta del grec koloitía o koloytéa, que deriven de koloýo (mutilar, desmembrar), perquè creien els antics que en trencar-li les branques es moria, com sofrint una castració. En Teofrast, és el nom, al menys, de dos arbres amb les llavors tancades dins d'una beina: Colutea arborescens i Cytisus aeolicus, i d'un salze: Salix caprea.

Participi present del verb llatí arborescere (fer-se arbre), per ser planta arbustiva o mata.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació.

Del grecollatí comaron, -i; en Teofrast, la maduixa (Fragaria vesca) i el fruit de l'arbóç (Arbutus unedo).

De l'adjectiu llatí palustris, -tre (palustre, pantanós), derivat de palus, -udis (llacuna, pantà), per la seva estació en llocs pantanosos.

f. Zones d'unió o de contacte entre les cèl·lules hialines (hialocists) i les verdes (clorocists) de les espècies del gènere Sphagnum.

adj. Relatiu o pertanyent a la comissura.

adj. Disposat aparentment en un pla; referit sobretot als fil·lidis.

m. Depressió en forma circular o de mitja lluna que conté propàguls; se situa a la superfície d'algunes hepàtiques tal·loses.

D'un sol color. Del mateix color. Oposat a discolor

Dit dels òrgans que creixen soldats entre ells.

adj. Plegat longitudinalment per la meitat, com els fil·lidis de Fissidens.

f. Conjunt no gaire extens de plantes d’una mateixa espècie.

Meranges (Cerdanya). Els trèmols fan congestes.

De kóneion, -ou, en grec clàssic, la cicuta (Conium maculatum) i el seu suc.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de color porpra del tronc i dels pecíols.

Dit dels òrgans que han nascut junts i romanen més o menys soldats entre ells.

Part mitjana i estèril de l'antera, que uneix entre elles les dues anteres.

Dit dels òrgans (pètals, estams, ...) que es posen en contacte o quasi per llur àpex sense ésser, però, soldats entre ells.

Nom del llatí botànic format per analogia amb altres, com ara polypodium, compost del grec kónos, -ou (con, pinya, objecte en forma de con) i pódion, -ou (peuet) diminutiu de poús, podós (peu, pota); fent referència a la forma cònica de l'estilopodi o base engruixida dels estils.

Del llatí major, -us (mès gran), comparatiu de magnus, -a, -um (gran), al·ludint a la mida de la planta, més gran que la d'altres congèneres.

Del llatí ramosus, -a, -um (que té moltes branques, ramós), fent referència al port de la planta.

Lorenz Heister (1683-1758) dedicà aquest gènere a H. Conring (1606-1681), professor de Medicina i Història Natural a la Universitat de Helmstedt (Alemanya).

Del llatí orientalis, -e (de l'orient), pel seu origen o lloc d'habitació.

Que presenta un estrenyiment.

adj. Torçat.

Que presenta una reducció de volum.

Nom encunyat per Linné en 1737 en substitució de Lilium convallium de Tournefort. Del llatí convallis, -is (vall envoltada de muntanyes) i el sufix -aria que indica relació. Lilium convallium –literalment "lliri de les valls" (C. majalis)– era el nom habitual entre els botànics pre-linneans; i probablement molt antic, ja que Johannes de Cuba, en Hortus sanitatis (El jardí de la salut), de 1491, senyala que aquest nom figura ja al Liber de Simplici Medicina (Llibre de les medicines simples) de M. Platearius, metge de l'escola salernitana del segle XII.

Majalis, -e (del mes de maig) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí majus, -i (el mes de maig), al·ludint que la planta hi floreix. En llatí clàssic majalis, -is era el porc d'un any, castrat, que s'oferia en sacrifici a la deessa Maja durant les festivitats del mes de maig.

Dit de les fulles que s'enrotllen longitudinal-ment en forma de tub.

adj. Enrotllat longitudinalment, a vegades abraçant algun altre òrgan.

Del gènere Convolvulus.

Plini anomena convolvulus tant el cuc de la vinya com una planta de flor no flairosa, semblant al lilium album, que els botánics han cregut identificar amb la corretjola gran (Calystegia sepium). Mot derivat de convolvere (enrotllar) i aquest de volvere (girar, fer voltes), perquè moltes espècies són volubles i s'entortolliguen al voltant dels cossos veïns.

El gènere Convolvulus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del nom del gènere Althaea i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les seves fulles amb les del malví (Althaea officinalis). Linnè va formar aquest epítet del nom amb que C. Bauhin es referia a aquesta planta: "Convólvulus argenteus, folio althaeae" (amb fulla d'althaea)

Pel nom de cantàbrica amb què era coneguda antigament; Cantàbrica quorundam, de Clusius, d'on pren el nom Linné.

Del llatí lanuginosus, -a, um (molt vellós), derivat de lanugo, -inis (borrissol de certes fruites i fulles), per la tija i les fulles cobertes de pèls, com si duguessin llana.

Del llatí lineatus, -a, -um (ben alineat), al·ludint a les fulles: foliis lanceolatis sericeis lineatis... (amb fulles lanceolades, sedoses, alineades), diu Linné.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília). És el Convolvulus siculus minor de Boccone, que la va trobar en aquesta illa.

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), per les flors de tres colors: blau, violat i groc.

Sembla que aquest mot prové del grec kónops (mosquit, puça) o kónis (pols), al·ludint a que la pols de la planta, seca i esmicolada, es feia servir com a repel·lent d'insectes. Entre els antics la conyza era una pulicaria o pulicaris herba (herba que foragita els insectes), derivat de pulex, -icis (poll).

Si bé el nom genèric Conyza fou establert per Linné en 1753, la definició del gènere reconeguda actualment es deu al metge i botànic alemany Christian Friedrich Lessing (1809-1862).

Epítet del llatí botànic que significa 'de Buenos Aires', perquè la planta es va trobar prop d'aquesta ciutat sud-americana.

Epítet del llatí botànic que significa 'de Canadà', per haver-hi estat trobada la planta.

Epítet del llatí botànic que significa 'de Sumatra', perquè la planta es va trobar en aquesta illa d'Indonèsia..