Glossari general

f. Conjunt de branques d'un arbre.

Massanes (Selva)
Solius (Baix Empordà)

Que té l’aparença d’un corall.

adj. Cordiforme.

adj. En forma de cor.

Del grec koríannon o koríandron, en llatí coriandrum, -i, nom amb què Plini anomena a una planta, probablement el coriandre o celiandre (Coriandrum sativum). El mot es fa venir de kóris (la xinxa), per l'olor que fa la planta fresca i aixafada, i ánnon (el lli).

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat), per ser una planta cultivada des d'antic.

Del llatí coriarius, -ii (el blanquer), derivat de corium, -ii (el cuir), per l'aplicació que en fan els blanquers per adobar les pells, perquè és rica en tanins. Els romans, anomenaven herba coriaria la bryónia leuké de Dioscorides, que es creu que era la carabassina (Bryonia cretica). Però, segons Plini, aquest nom s'aplicava també, entre altres, a un arbust amb fulles de murtra, coriarius frutex, que sens dubte és el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere fou establert per Nissole (1711) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del grecollatí myrtus (la murtra) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

De Coriaria, únic gènere de la família.

Inflorescència en què les flors o les branques se situen més o menys a un mateix nivell però llurs pedicels neixen de diferents altures del peduncle.

Del grec kóris (xinxa). Dioscòrides (kóris) i Plini (coris, corissum) la citen com a "planta que altres diuen hypericon". Molts autors, Linnè inclòs, relacionen de formes diverses el nom de la planta amb el kóris grec, com ara al·ludint a la forma de les llavors o a la taca obscura de les dents calicinals.

En establir aquest gènere, Linnè segueix a Tournefort, Clusius i C.Bauhin (Coris monspeliaca, Coris caerulea marítima).

Adjectiu gentilici format del nom llatí (Mons Pessulum) de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat des d'abans de Linnè. Altres adjectius del llatí botànic que fan esment a aquesta ciutat són monspessulanus, -a, -um i monspeliacus, -a, -um.

Pren el nom del gènere Cornus.

Del llati cornus, -i i aquesta del grec kràneia,-as, ambdues paraules del gènere femení i que signifiquen corneller o sanguinyol i la seva fusta. Plini menciona cornus mas o cornus mascula i també cornus femina, aquesta de fusta dura, que podria ser Cornus sanguinea. Segons Cadevall, el nom tindria relació amb el mot llatrí, neutre, cornu (banya), per la fusta durable i forta com banya, citant el comentari de Virgili, bona bello cornus (el sanguinyol és bon material per a armes de guerra).

Del llatí sanguineus, -a, -um, (del color de la sang), pel color dels fruits madurs.

f. Part superior d'una capçada.

Boí (Alta Ribagorça)

-Conjunt d'apèndixs petaloides, sovint soldats fent coroneta, que presenten certes flors a la part interior del periant.

-Conjunt de les lígules perifèriques dels capítols d'aquelles compostes que presenten un disc central de flors tubuloses.

-Apèndix que presenten al capdamunt alguns fruits.

v. Tallar la brancada d’un arbre.

Castelldans (Garrigues)
La Jonquera (Alt Empordà)
Sant Ferran de Formentera (Formentera)

Diminutiu de corona, en castellà, per la forma de les inflorescències.

Gènere de les lleguminoses establert per Tournefort i revalidat per Linnè; el nom es va prendre de Lobelius, qui, segons Clusius, es va inspirar en el nom vulgar castellà.

Nom masculí d'aquesta planta en Cesalpino, conforme a l'italià emero; molt probablement del grec émeros (cultivat) en contraposició a ágros (silvestre), per adornar molts jardins.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Adjectiu llatí derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus (petit), per ser de talla més petita.

Adjectiu del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum.

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Del llatí varius, -a, -um (distint, de diferents colors), pels diferents tons que presenta la flor.

Del grecollatí coronopus, -odis, paraula composta del grec koróne (la gralla) i poús, podós (el peu). Segons Plini, una herba espinosa de tija serpentejant.  En Dioscòrides, nom d'una planta de fulles feses, probablement Plantago coronopus. Laguna, en els seus comentaris al "Dioscòrides", diu que el nom li ve de les fulles feses com les potes de la gralla.

El gènere Coronopus fou publicat per Johann Gottfried Zinn en 1757.

Del grec dídymos que vol dir doble o bessó, per la seva silícula escotada de dalt i de baix, com si fos duplicada.

Del llatí squamatus, -a, -um (ple d'esquames), adjectiu derivat d'squama, -ae (esquama), per ser una planta generalment amb esquames disperses.

m. Vegetal flexible, que es doblega bé.

Boí (Alta Ribagorça)

Mot del llatí tardà per anomenar el passacamins o centinòdia (Polygonum aviculare), diminutiu del llatí corrigia, -ae (corretja, cordó de sabata), perquè les tiges de la planta, llargues i primes, esteses pel terra, s'assemblen a petits cordills.

Del llatí litoralis, -e (de riba mar), per la seva estació riberenca.

Adjectiu compost de telephium (nom de planta) i folium, -ii (fulla), per la semblança què van trobar en les fulles amb les del Telephium imperati.

m. Zona externa del caulidi formada per cèl·lules de paret més gruixuda que les de la part interna; a vegades és coberta per una hialodermis.

adj. Relatiu o pertanyent al còrtex.

adj. Que viu sobre escorces d'arbres o arbustos.

Korydallís i korydálion són noms en grec antic de la fumària; s'al·ludeix aquí a la semblança de l'esperó amb el dit polze de la cogullada (una mena d'alosa), o sigui, també la flor del Delphinium. Corydalis és el nom amb que s'anomenava en llatí la cogullada.

En Pseudo-Dioscòrides, sinònim de kapnós (fumaria).

Del llatí cavus (buit, cóncau). Pel seu rizoma tuberculós buit.

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla), per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.

Del llatí luteus (groc), pel color de la flor.

Del llatí solidus (massís), com el seu rizoma.

Corylus, -i és el nom grecollatí que Virgili dona a l'avellaner.

Nux, nucis era el terme general que els llatins feien servir per referir-se als fruits de closca dura. Així, es referien a l'avellana com nux pontica perquè venia d'Orient. Però Plini parla d'una nux avellana, probablement una varietat hortense, cultivada a la vila d'Avella, prop de Nàpols.

Corpuscle esfèric o el·lipsoïdal que conté lípids, existents dins les cèl·lules de moltes hepàtiques. Pot ser translúcid o opac i és més o menys brillant.

Cos oleífer format per diverses vesícules aglomerades.

Cos oleífer format per una sola vesícula.

Cossos (m.) oleífers (adj.). Cos intracel·lular, opac o translúcid, que conté olis. Al microscopi, tenen aparença d'una cèl·lula buida o opaca.

Sortint recte i estret que fa ressalt a la superfície d'un fruit, d'una tija...

f. Nervi.

Antic nom d'algunes espècies d'Anthemis. Vegeu Anhemis cotula.

Vegeu Anthemis altissima.

Vegeu Anthemis triumfetti.

Mot compost de cotoneus, -a, -um, emprat en llatí (com també cydonia) per a anomenar al codonyer i també el fruit, codony (malum cotoneum), i el sufix -aster, que indica semblança parcial o inferioritat, perquè les fulles d'algunes espècies s'hi assemblen (anàlogament a oleaster i pinaster).
Gènere establert per Medikus per a Mespilus cotoneaster de Linnè, el qual, al seu torn, pren l'epítet de G. Bauhin, qui anomena a la planta Cotonaster [sic]. Segons sembla, aquest nom va ser creat per C. Gesner i fa esment a la semblança de les fulles de Cotoneaster integerrimus amb les del codonyer (Cydonia oblonga).

Forma superlativa de l'adjectiu llatí integer, -gra ,-grum (sencer), per les fulles enteres.

Paraula composta del grec pyr, pyrós (foc) i ákanthos (espina), pel color vermellós del fruit madur.

Terme del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), per les fulles alb-tomentoses.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna.

D'etimologia obscura. Nom donat per Plini a la llavor de la veça silvestre.

Minor, en comparació amb la Cracca major.

Del llatí ater, atra, atrum (negre, fosc) i purpureus (de color de porpra), perquè tenen l'àpex de les flors de porpra negrós. En llatí clàssic, els composts feian atri-, però per als noms botànics es va escollir atro-.

Dedicada a A Bertoloni (1775-1869), professor de botànica a la Universitat de Bolonia, autor de diversos treballs importants sobre la flora d' Itàlia (1838-54).

Del prefix grec di (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

Superlatiu del llatí elegans (formós, elegant), pel color bonic de les flors.

Per la seva major talla en comparació d'altres, especialment de la minor.

Del grec mónos (un sol) i ánthos (flor o floració), per les seves flors solitàries.

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Del llatí varius, aquí sinònim de versicolor, -oris (de diferents colors) per canviar de color les seves flors.

Del llatí villosus (pelut), i aquest de villus (manyoc), pels pèls estesos que presenta la planta.

Forma diminutiva del llatí crassus, -a, -um (gruixut, espès, ple de suc), per les fulles carnoses. Segons Dodonaeus, crassula, -ae era el nom que rebien en les oficines de farmàcia diferents plantes de fulles crasses, com ara Sedum sp. pl. i Umbilicus sp. pl.

El gènere Crassula fou publicat per Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (gespa), per l'aspecte de la planta en forma de gespa o catifa.

Del llatí rubens, -entis (vermellós), fent referència al color de la tija.

Del gènere Crassula.

Del grec krátaigos, -ou, el nespler, en Teofrast, i del llatí crataegon, -onis, l'atzeroler, en Plini, i probablement crataegus sp. pl. Hi ha qui fa derivar aquesta paraula del grec krátos, -eos (força, robustesa) i aigílops, -opos (alzina d'aglans mengívols), fent al·lusió a la duresa de la seva fusta.

Del nom de la planta, al zarur, en àrab.

Del grec mónos (sol, únic) i gyné, gynaikós (dona, aquí pistil o part femenina de la flor), per tenir un sol estil i un sol pinyol, a diferència d'altres espècies.

Nom grec d'un arbust espinós, l'arç blanc, en Teofrast; del grec oxýs (agut) i ákantha (espina), per les seves espines punxegudes.

v. Que creix.

Alcalà de la Jovada (Marina Alta)
Vilada (berguedà). El creixent d'un arbre.

Fulles o altres órgans els marges dels quals tenen dents poc sortints i arrodonides.

Crenulat-ada, que és finament crenat.

adj. Que té petites dents arrodonides al marge; s'aplica sobretot als fil·lidis.

És el nom d'una planta en Teofrast i sembla que té relació amb el grec krepís (xinel·la o babutxa), perquè, en algunes espècies d'aquest gènere, els fruits tenen un estrenyiment al centre que fa recordar vagament aquest calçat.

En realitat, no se sap per què S. Vaillant va escollir Crepis com a nom del gènere que després Carl Linné va validar en 1753.

Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), perquè els aquenis són blanquinosos.

Del llatí tardà bursa, -ae (bossa, sarró) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a una semblança de les fulles bassals amb un sarró. Si bé prové de grec býrsa, -es (cuiro, bot), és del llatí tardà d'on van prendre el nom els botànics.

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva olor, que no és del tot desagradable; en recorda la de la benzina.

Epítet del llatí botànic format del nom del gènere Lapsana (Lampsana) i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-hi trobat semblances amb alguna planta d'aquest gènere.

Adjectiu gentilici format de Nicaea nom llatí de Niça, ciutat del sud de França (però també d'altres a Grècia, Turquia i Índia) i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació, a llocs humits. Sinònim de palustris, -e i paludicola, -ae.

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte elegant de la planta.

Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les petites dimensions de la planta. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus.

Del llatí sanctus, -a, -um (sant, sagrat). 

Del llatí setosus, -a, -um (pelut, cobert de cerres), per ser, tota la planta, peluda.

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), fent referència a petites butllofes o vesícules.

Per les fulles runcinades, com arpiots, que recorden les del Taraxacum.

adj. Planta que viu a la penya. Un pi crespeller.

Boí (Alta Ribagorça). Un pi crespeller.

Del grec kréssa, -es (la cretenca), per ésser planta de l'illa de Creta, coneguda des de molt antic.

El gènere Cressa fue creat por Linné (1749) per a la planta que després anomenà, de forma redundant, C. cretica.

Cretica (de l'illa de Creta) és la versió llatina del mot grec Créssa. En llatí, creticus , -a, -um i cretensis, -e (de l'illa de Creta) són sinònims.

Del nom grecollatí crethmos, -i (fonoll marí),  transcrivint la e per i, a què Plini anomena baticula. També, segons Cadevall, crithmon es fa derivar del grec crithé (ordi), per la semblança dels fruits.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, encara que se'n trobi allunyada. Sinònim de litorale.

Del llatí, crocus, -i (el safrà) i aquest del grec krókos, -ou, derivat de króke (filament), per al·lusió als estigmes filamentosos d'aquestes plantes. El mot sembla que té un origen semític: accadi kurkamu, arameu kurkama, hebreu karkom, àrab kurkum.

El gènere Crocus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Nevadensis, -e (de Serra Nevada), perquè es va torbar en aquestes muntanyes d'Andalusia. Es un mot del neollatí o llatí científic referit també a les serres homònimes de l'oest de Nord-Amèrica i Veneçuela.

Dedicada al Pare Adeodat Marcet i Poal (1875-1964), monjo de l'abadia de Montserrat, estudiós de la flora montserratina, que descobrí aquesta planta a la rodalia del santuari del Miracle (Solsonès).

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots llatins nudus, -a, -um (nu, despullat) i flos, floris (la flor), es a dir, de flors nues, perquè, quan floreix, encara no ha tret les fulles.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè hom el cultiva per a l'obtenció del safrà, que són els estigmes de la flor.

Del llatí vernus, -a, -um (vernal, primaveral), derivat de ver, veris (primavera), òbviament perquè floreix a la primavera.

f. Escorça de pi.

Tortosa (Baix Ebre)

Nom medieval del llatí botànic derivat de crucians, -tis (posat en creu) amb el sufix diminutiu llatí -ella que apareix en altres noms com Nigella o Capsella; el nom fa referència a les fulles d'aquestes plantes, que acostumen a ser patents i verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu.

El gènere Crucianella fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles, sobre tot les superiors, linears. És un neologisme del llatí botànic format per analogia amb el clàssic latifolius, -a, -um (de fulles amples), usat per Plini.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), per la seva estació als arenys costaners.

Probablement del llatí medieval cruciatus, -a, -um (en forma de creu). Cruciata herba o simplement cruciata, era el nom que rebien diferents espècies del gènere Cruciata. El nom fa referència a la disposició de les fulles i les seves estípules, verticil·lades i patents, en creu. En llatí clàssic l'adjectiu cruciatus, derivat de crux, crucis (turment, tortura), es referia al torturat, al que patia el turment, generalment crucificat.

El gènere Cruciata fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí glaber, -bra, -brum (pelat), per no tenir cap indument a les tiges ni a la làmina foliar.

Del llatí laevipes o levipes, mot compost de laevis (lleuger) i pes, pedis (peu), es a dir, de peus lleugers.

adj. Fruita que cruixeix en menjar-la.

La Farga de Moles (Alt Urgell)

Crupina, -ae és un mot del llatí botànic format a partir de l'holandès kruipen o del flamenc kruuppen (arrosegar-se, lliscar). Apareix per primer cop (com a nom que rebia a Bèlgica una Chondrilla) a l'obra Plantarum seu stirpium historia (1576), de L'Obel, que diu:  "Crupina, mot deformat de cruppen, és a dir, 'reptar' perquè en tocar la llavor amb la mà, s'aparta i s'escorre". Segons J. Cadevall, perquè el papus o plomall fosc i multífid s'assembla a les cames d'un insecte rèptil.

El gènere fou establert en 1810 per A.-P. de Candolle sobre la base de Centaurea subg. Crupina de C.H. Persoon (1807), qui formà el subgènere a partir de Centaurea crupina de Linné (1753); i aquest, al seu torn, va prendre l'epítet de la Crupina Belgarum de H.B. Ruppius (1718).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna.

Corrupció del llatí cacabulus, diminutiu de cacabus, derivat del grec, que significa caldera, és a dir caldereta, al·ludint a la forma del calze. Segons altres autors, és el nom d'una planta que en Plini és sinònim del mot grec strýchnon, que podria ser, entre altres, la morella negra (Solanum nigrum) i potser l'herba de la mala llavor (Cucubalus baccifer).

Del llatí baccifer, compost de bacca (baia) i fero (portar), fent referència a la classe de fruit que porta.

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

En forma de caputxeta.

adj. Que té forma de caputxa, com alguns àpex de fil·lidis o algunes caliptres.

De Cucurbita, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

f. Classe de pera.

Bonany (Alt Camp)

f. Classe de poma.

Cocentaina (Comtat)

m. Espiorc. Tros de branca tallada que queda en un tronc.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

És a dir que té forma de tascó.

Del llatí i del grec kyparissos, nom del xiprer; Taxodium prové de taxus, el teix i del sufix –oides, –eidos, semblant, per la similitud de les fulles a les dels teix.

Als arbres de la família de les fagàcies involucre llenyós que enclou o embolcalla els fruits (en deriva cupuliforme).

f. Fruit del corner.

Adraén (Alt Urgell)

Del llatí medieval Cuscuta, -ae. Kadýtas -ou, segons Teofrast, o cádytas, -ae, segons Plini, era una planta petita que neix sobre arbres i arbustos espinosos, que s'ha identificat amb els cabells (Cuscuta sp. pl) i amb altra planta paràsita, Cassytha filiformis (Lauraceae). El nom arriba a Europa a través de l'àrab kushút o kushúta, que hauria passat a Cassutha, Cascutha i finalment a Cuscuta.
El gènere Cuscuta fou establert per Tournefort (1604, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Es l'Epithymum sive Cuscuta minor, de C. Bauhin. Aquest nom el trobem com Epíthymon en Dioscòrides i Plini i fa referència a l'hoste -generalment alguna farigola (Thymus sp.)- sobre el qual sol viure aquesta planta paràsita; del grec épi (sobre) i thýmon, -ou (la farigola).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta que viu a Europa.

Que termina en punta.

adj. Que s'atenua en una punta robusta. En els fil·lidis, aquesta punta és formada per l'excurrència del nervi; en el caulidi o les branques, és constituïda pels fil·lidis imbricats.

Kykláminos, en Dioscòrides, i cyclaminos o cyclaminum en Plini, eren el nom  de plantes d'aquest gènere, que C. Bauhin i altres botànics pre-linneans anomenaren cyclamen. Segons Laguna, en les anotacions al Dioscòrides, el nom deriva del grec kýklos (cercle), pel rizoma tuberós d'aquestes plantes, rodó i deprimit com una rodella.  El nom vulgar català, pa de porc, en castellà, panporcino i en francès, pain de pourceau, fa al·lusió a què als porcs els agrada menjar-se'n les arrels.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver estat descoberta en aquestes illes.

Del llatí cydonium malum (el codonyer). Segons A. Laguna, en les seves anotacions al Dioscòrides, "Els codonyers van ser duts per primer cop a Itàlia d'una ciutat de Creta anomenada Cydon, d'on després se'ls va anomenar mala cydonia..."

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta cultivada pertot.

Derivat del grecollatí cymbalum, -i (címbal), cymbalaria és el nom que els antics donaven a una planta de fulles arrodonides semblants a un címbal, que om suposa que era el ciclamen (Primulàcies).

Hill (1756) establí el gènere per a l'Antirrhinum cymbalaria de Linnè (Cymbalaria muralis) seguint el criteri de molts altres botànics prelinneans, com ara Lobelius, Daléchamp, Caspar i Johann Bauhin, etc., que afirmaven que la planta era la cymbalaria dels antics.

Del llatí muralis, -e (propi del murs), perquè és freqüent en murs i parets.

Mot compost del grec kýon, kynós (gos) i ánchein (estrènyer, escanyar) com si diguéssim escanyagossos o matacà. Segons Dioscòrides, kýnanchon, -ou, o el seu sinònim apókynon, era el nom d'una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, segons la traducció de Laguna, "pastades amb saïm, si es donen de menjar als gossos, panteres, llops i guineus, els maten". S'ha pensat que es referia al matacà (Chynanchum acutum) i també a Cionura erecta, el Cynanchum erectum de Linné.

El gènere Cynanchum fou establert per Linné (1737) per a plantes que botànics precedents –com ara C. Bauhin, J. Bauhin, Clusius i Morison– havien inclòs entre els Apochynum.

Del llatí acutus, -a, -um (agut, afilat), fent referència a l'àpex de les fulles o, segons altres, al dels pètals.

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae, nom de la carxofera (C. Scolimus) i del card coler (C. cardunculus). Per a alguns autors el mot estaria relacionat amb el grec Kyón, kynós (gos) "perquè les espines de les seves espècies tenen alguna semblança amb els ullals dels gossos" (S. Vaillant); per a uns altres tindria relació amb Kínaros, illa grega de la mar Egea on suposadament creixia la planta; altres, de forma inversemblant, el relacionen amb el llatí cinis, -eris (cendra) "perquè li agrada ésser adobada amb cendres" (C. Bauhin); tanmateix, actualment es considera d'origen desconegut.

 El gènere Cynara fou creat per Tournefort, com Cinara, en 1694 i 1700, canviat a Cynara per S. Vaillant en 1718 i validat per Linné en 1753 i 1754.

Epítet del llatí botànic, diminutiu de cardus o carduus -i (card), com un card menor, per la semblança amb els cards, amb què comparteix les espines de l'involucre i de les fulles.

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom d'una mena de carxofera o card silvestre. El nom català carxofa, com en altres idiomes, prové de l'àrab al-kursúf.

Del grec kyón, kinós (gos) i glóssa, -es (llengua). En el Pseudo Dioscórides, és una "planta de fulles semblants a las del grec arnoglósson", un plantatge, pel que sembla, "que els romans diuen lingoua kanina". En Plini, una planta de fulles que recorden una llengua de gos, que podria ser qualsevol espècie del gènere Cynoglossum.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754)

Per tenir les fulles semblants a les del Cheiranthus cheiri, el violer groc.

Del llatí creticus, -a, -um (de l'illa de Creta), nom específic emprat ja per Clusius, per ésser planta de Creta.

Espècie dedicada per D. Villars a Dioscòrides, el famós metge de l'antiguitat.

Per ésser planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, -ae, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del grec kýtinos, -ou  (poncella del mangraner). Hom ha comparat l’espècie Cytinus hypocistis, sovint d'un intens carmesí, amb la flor d'aquell arbust. Segons el Pseudo-Dioscòrides, aquest nom és un sinònim posterior de la planta que Dioscòrides anomenava Hypokistís.

Del grec hypokistís, ídos –en llatí hypocistis o hypocisthis–, nom d'una planta que, segons el Dioscòrides de Laguna, "neix a tocar de les arrels de les estepes i s'assembla a la flor del magraner". Plini distingia dues formes: hypocisthis alba, que seria aquesta espècie, i hypocistis rufa, probablement Cytinus ruber. El nom és compost de hypó (sota, davall) i kístos, -ou (l'estepa: Cistus sp. pl.), perquè viu paràsita a les arrels de diversos Cistus i surt a flor de terra davall d'aquestes mates.

Mot compost del nom genèric Cytisus i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les bractèoles foliàcies que envolten la part inferior del calze, que tenen certa semblança amb les d'algun Cytisus.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folium, -ii (fulla), al·ludint a les fulles sèssils, sense pecíol.

Segons Plini, és el nom, provinent del grec kýtisos, d'una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per la seva inflorescència en capítols terminals.

Dedicada a René Louiche Desfontaines, director del Jardí de Plantes i professor del Museu a París, autor de Flora Atlàntica (Àfrica nord-occidental, 1798-1800).

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia), per la seva habitació a França.

Adjectiu compost del grec héteros (distint), i chróma (color), segurament pel groc pàl·lid de la flor, diferent de les taques de l'esquena de l'estendard.

Nom d'una planta, en Plini, de significat obscur: un arbre dels Alps que servia per a fer estaques; segons sembla, seria Laburnum anagyroides.

Del llatí patens, -entis (ample, obert), probablement per les ales esteses de la corol·la.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folius, -ii (fulla), perquè les fulles de les branques floríferes són sèssils.

Gentilici llatí per indicar la procedència de Toulon, ciutat de França, per la seva habitació.

Paraula del llatí botànic composta del prefix tri- (tres) i flos, floris (la flor), per les flors freqüentment ternades.