Glossari general

Que té la forma d’un cor sostingut per la part de sota.

Que té la forma d’una punta de llança invertida.

De forma allargada.

De forma ovada invertida, amb la part més estreta a baix.

Que té l’extrem arrodonit, no punxegut; que té els marges fent un angle obtús, no agut.

Adjectiu del llatí botànic, olotensis, -e (d'Olot), per haver estat descoberta a Olot.

Del nom d'una planta en Plini, odontitis, que creixia als prats i que suposadament calmava el mal de queixal. Derivat del grec odón, odóntos (dent). Els autors suposen que es tracta d'Odontites vernus, l'Euphrasia odontites de Linné.

Del llatí tardà lanceolatus, -a, -um (de forma semblant al ferro d'una llança), al·ludint a la forma de les fulles. Derivat de lanceola, -ae, diminutiu de lancea, -ae (la llança).

Del llatí botànic longuiflorus, -a, -um (de flors llargues), per les corol·les, de tub llargament exert. Compost de longus, -a, -um (llarg) i flos, -oris (flor).

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí, serotinus, -a, -um (tardà), derivat de serum, -i (el vespre), per florir a la tardor.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc) amb què es prepara una pega per a caçar ocells; pels pèls glandulars de la planta que la fan enganxosa al tacte.

Del grecollatí oenanthe, -es (la flor de la vinya, silvestre o cultivada), compost de oiné, -és (vinya, cep) i ánthe, -es (flor, floració). A més, segons  Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta que podria ser la pastanaga o, segons altres autors, Filipendula vulgaris o Oenanthe pimpinelloides. 

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat), derivat de fistula, -ae (flauta), pel tronc fistulós, buit, tubulós.

Espècie dedicada al suís Werner de La Chenal (1736-1800), professor de botànica i anatomia a la universitat de Basilea i autor de treballs de botànica i medicina.

Del gènere Pimpinella i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb les espècies del gènere Pimpinella.

Del grec onothéras o oinothéras, mots compostos d'ónos (l'ase) o oínos, (el vi) i théra, -as (caça, presa); nom que entre els antics rebia un arbust gran, de zones muntanyoses, de fulles semblants a les de l'ametller, de flors vermelles com la rosa i d'arrels que, quan s'assequen, fan olor a vi. Segons Teofrast, l'arrel d'aquesta planta, administrada amb vi, fa el caràcter més dols i alegre; i, segons Dioscòrides, que fa aquest nom sinònim d'onágra, l'aigua on l'arrel ha estat en remull, beguda per les bèsties, les assossega i amanseix. Per a uns autors, aqueix arbust seria el baladre (Nerium oleander) i per a uns altres, Epilobium angustifolium o E. Hirsutum.

Tournefort anomenà Onagra a aquest gènere de plantes americanes, però, més tard, a Linnè li va semblar inapropiat i el canvià per Oenothera. Cadevall és de l'opinió que Linnè va fer una interpretació etimològica errònia i que el nom hauria de ser Onothera.

De l'adjectiu llatí biennis, -e (biennal), perquè el cicle vital de la planta dura dos anys.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Del llatí muricatus, -a, -um (amb punxes), derivat de murex, muricis (múrex i abriülls), pel tronc punxós.

Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), per la petitesa de les seves flors.

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Del llatí suaveolens (de bona olor), format de suavis, -e (suau) i olere (fer flaire), per la olor que fan les flors al capvespre.

Del llatí olea, -ae, derivat del grec elaía, -as (l'olivera i el seu fruit, l'oliva), i aquest de léio (allisar), per la virtut que té l'oli d'allisar les coses untades. Els antics el feien servir tant per a la varietat cultivada com per a la silvestre.

El gènere Olea fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta que viu a Europa.

Del llatí sylvestris, o silvestris, -e (salvatge, del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), perquè creix salvatge als boscos mediterranis.

Del gènere tipus de la família, Olea, que compren l'olivera, un dels arbres característics del sud d'Europa i tota la regió mediterrània.

Que porta pocs capítols (oposat a policèfal -a, que porta molts capítols).

m. Camp d’oliveres.

Peralta de la Sal (Llitera)

m. Alzina (olzina) petita, esquifida.

Estanya (Baixa Ribagorça)

Del grec omphalódes, éos (semblant al melic), derivat de omphalós, oú, (melic), pels fruits còncaus, amb una depressió que recorda la del llombrígol.

El gènere Omphalodes fou creat per Tournefort (1694) i validat per Ph. Miller (1754).

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles caulinars amb les del lli.

D'Onagra, nom creat per Tournefort per a un gènere de plantes americanes que Linnè, després, trobant-lo impropi, canvià per Oenothera. El nom prové del grec ónagros (l'ase salvatge); segons J. Cadevall, per la semblança de les fulles d'alguna d'aquestes plantes amb les orelles d'ase.

Nom grecollatí de planta en Dioscòrides i Plini; sembla que seria l'esparceta (Onobrychis sp. pl.). Derivaria del grec ónos -ou (ase) i brýcho (xerricar les dents, o també bramular). Segons Laguna, “Llamase Onobryche, que es lo mesmo que rebuzno de asno, porque luego esta bestia rebuzna en gustandola”. Segons altres, significaria menjar d'ase.

Nom donat per Triumfetti a l’espècie Onobrychis onobrychis, que abans Lobelius havia anomenat Caput galliniseum, per haver-se comparat el llegum a una cresta de gall. Plini cita també una planta de nom alectorolophos que en grec vol dir literalment cresta de gall; de aléktor, -oros (gall) i lóphos, -ou (cresta); però es desconeix a quina planta  feia esment.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra), per ser planta que es conrea per a farratge.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques) derivat de saxum, -i (penya, roca), pels llocs pedregosos que constitueixen la seva estació.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut), pel tronc estès per terra.

Del llatí vicia, -ae (la veça) i folium -ii (fulla); per la forma dels folíols, particularment els inferiors, que tenen alguna semblança amb les de la veça.

Nom que a l’antiga Grècia donaven a aquestes plantes. En Dioscòrides, principalment Ononis espinosa. Alguns autors el fan derivar del grec ónos, -ou ( ruc, ase), per ser plantes que plaïen a aquest animal; però sense cap justificació.

Del llatí medieval Arragonensis, -e (de l'Aragó), del lloc on habita.

Del llatí campestris, -e (del camp), fent referència a la seva estació.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per tenir la inflorescència en capítols terminals.

Del Mont Cenis, per la seva habitació primerament coneguda.

Dedicat a Fabio Colonna (1571-1640), llatinitzat Fabius Columna. Autor de Phytobásanos (1598) i de Minus cognitarum rariorumque stirpium (1616)

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques), derivat de frutex, fruticis (arbust) per ser planta arbustiva.

Forma superlativa del llatí minutus, -a, -um (menut, petit), per la petitesa de la planta, de la corol·la o del llegum.

Superlatiu llatí de mitis, -e (suau), en oposició a spinosa, perquè no té espines i és glabrescent.

Nom d'una planta en Plini, "amb arrels que fan pudor de boc", i que Dalechamps referí a aquesta espècie. En llatí, natrix, -ícis és el nom d'una serp verinosa d'aigua, associant aquest nom amb la suposada capacitat de la planta per allunyar les serps.

Participi present del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment del llegum.

Forma superlativa del llatí ramosus, -a, -um (amb moltes branques), per ser planta molt ramificada.

Del llatí reclinatus, -a, -um (girat), pels peduncles arquejats de les flors.

Del llatí repens, participi present del verb repere (arrossegar-se), és a dir, que s'arrossega, pel seu rizoma ordinàriament amb estolons.

Del llatí rotundifolius, -a, -um (que té fulles rodones), compost de rotundus (rodó) i folius (fulla), pels folíols d'ovato orbiculars a rodons.

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), derivat de spina, -ae (l'espina), per tenir-ne, aquesta planta.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), pels seus folíols fortament estriats pel revers.

Del llatí tridentatus, -a, -um (que té tres dents), pels folíols tridentats a l'àpex.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, apegalós) derivat de viscus, -i (el vesc), per ser planta agafallosa.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), perquè és molt comuna.

Del grecollatí onopordon, -i, format del grec ónos, (ase) i pérdo (fer pets); nom d'una planta que, segons Plini, "els ases, després d'haver-ne menjat, llencen crepitacions" i que podria ser la bufassa o pet d'ase (O. acanthium).

El nom genèric Onopordum fou establert per Linné en 1737, en substitució d'Onopordon de S. Vaillant, i validat en Species Plantarum (1753).

Epítet format amb acánthos (l'acant) o acántha (espina) i el sufix grec -íon, llatinitzat -ium (semblant a, característic de), per la semblança de les fulles amb les del l'acant o per ser una planta espinosa. En Plini, acanthion és el nom d'una planta que porta una mena de cotó.

Del grec kaulós, -oú (tija de les plantes) amb el prefix privatiu a-, perquè la planta és acaule, sense tija. Sinònim de l'epítet d'arrel llatina acaule.

Epítet geogràfic del llatí illyricus, -a, -um (d'Il·líria, nom d'una antiga regió a l'oest de la península balcànica, a la costa adriàtica), pel seu lloc d'habitació.                                             

Del llatí nervosus, -a, -um (ple de nervis), per les ales del tronc i el revers de les fulles amb nervis reticulats i prominents.

En Dioscòrides i Plini era el nom d'una planta de fulles semblants a les d'una altra que anomenaven anchusa (vegeu Anchusa), i que alguns autors han identificat amb Onosma echioides de Linné. El nom deriva del grec ónos, -ou (ase), i  osmé, -és (olor), per tractar-se, segons diuen, de plantes gustoses per als ases.

El gènere Onosma fou creat per Linné en 1762.

Epítet format del grec que significa 'llavor amb tres banyes'; tri (tres), kéras, -atos (banya) i spérma, -atos (llavor), fent referència a les núcules banyudes.

m. Part apical de la càpsula, que s'obre espontàniament quan està madura.

Del grec opopánax, -akos, en llatí opopanax, -acis, nom amb què Dioscòrides anomena al suc del pánakes Herákleion o pánax Herákleios, que els autors moderns suposen que era una espècie del gènere Opopanax, potser O. hispidus. El mot es compon del grec opós, -oû (suc que brolla de les plantes, naturalment o per incisió) i pánax, -akos o panákeia -as, nom de diferents plantes que, presumptament, servien per a guarir tots els mals; composta al seu torn del grec pas, pása, pan (tot, sencer) i ákos, -eos (remei), que va passar al llatí com panax, -acis o panacea, -ae. En català, com en altres idiomes, fem servir el terme panacea amb el mateix sentit de remei universal.

Del llatí chironius, -a, -um (allò referent a Quiró), al·ludint a l'ús medicinal de la planta, ja que, segons la mitologia grecoromana, el centaure Quiró fou un dels pares de la botànica i de la medicina, i la llegenda li atribueix el descobriment de moltes plantes que porten el seu nom, si bé és improbable que aquesta en fos una. Cal observar que  chironium no concorda amb el nom genèric per ésser substantivat i anar-hi en aposició.

Dit de les fulles i altres òrgans situats en posició enfrontada, dos a cada nus.

Del llatí opuntius, -a, -um (natural d'Opus) derivat de Opus, Opuntis (ciutat grega de la regió de Beòcia). Plini, que recull la informació de Teofrast, fa esment d'una planta que anomena Opuntia herba, de gust agradable que creixia pels voltants de la ciutat d'Opus, les fulles de la qual, si queien a terra, generaven arrels, essent-ne aquest el mitjà de reproducció. Molts botànics anteriors a Linné van suposar, equivocadament, que es tractava de la figuera de moro.

A la seva obra Species Plantarum (1753), Linné havia agrupat totes les espècies de cactus dins del gènere Cactus. Philip Miller (The Gardener's Dictionary, 1754), el va dividir en diferents gèneres, entre ells Opuntia.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser l'espècie més comuna.

De contorn circular.

Terme pendent de ser descrit

Apèndix foliaci en forma d’orella, de lòbul.

Nom grecollatí que en l'Antiguitat rebien diferents plantes labiades flairoses, entre elles l'orenga (Origanum sp.). Segons Tournefort, Élémens de botanique (1694), “Origanum ve d'óros (montanya) i gánymai (estar-ne content), volent dir que a aquesta planta li agrada la muntanya".

El gènere Origanum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta comuna a la major part d'Europa.

El botànic alemany Otto Hoffmann (1853-1909) dedicà aquest gènere a Ivan Semienovitx Orlai (1771-1829), conegut també com Janos Orlay, natural de la Transcarpàtia (Ucraïna), metge militar i botànic aficionat.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir flors més aviat grans.

Adjectiu creat per analogia amb el grecollatí platyphyllos (de fulles amples). Platycarpos està compost del grec platýs (pla, llis) i karpós (fruit), és a dir, de fruits aplanats, al·ludint a la forma aplanada o aixafada dels mericarpis.

Mot del llatí medieval manllevat del nom amb què Dioscòrides (ornithógalon) i Plini (ornithogale) anomenaven una "planta bulbosa amb flors verds per fora i, quan s'obren, blanques com la llet per dins", que se suposa que seria Ornithogalum umbellatun. Mot compost del grec órnis, órnithos (ocell, gallina) i gála, gálaktos (llet), és a dir, llet de gallina o llet d'ocell, noms vulgars amb que també es coneix aquesta planta.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Adjectiu de llatí botànic derivat del llatí umbella, -ae (parasol), per la inflorescència en corimbe umbel·liforme.

Nom del llatí botànic compost del grec órnis, órnithos (ocell) i poús, podós (peu), per la forma i disposició dels llegums, que recorden els dits d'un ocell.

Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Ornithopodium dels prelinneans.

Participi passat del verb llatí comprimere (prémer, comprimir), pel fruit o llegum fortament comprimit i aixafat pels costats.

Adjectiu del llatí botànic compost de la partícula privativa e- o ex- (sense), i bractea, -ae (fulleta), per mancar la fulla bracteal de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic, compost del prefix ex- (sense) i stipula, -ae (palleta), per ser les estipules molt petites o nul·les

Del nom del gènere tipus, Orobanche.

Del grecollatí orobanche, -es, nom que en Teofrast i Plini rebien diferents plantes paràsites dels gèneres Cuscuta i Orobanche. Teofrast diu que reben aquest nom perquè estrangulen els erbs (Vicia ervilia). Del grec órobos, -ou (llegum) i áncho (estrènyer, ofegar), com si diguéssim escanya-llegums.

Amethysteus, -a, -um (purpuri com l'ametista) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del grecollatí amethystus, -i (la pedra ametista); fa al·lusió al color lila o porpra de la planta.

Forma de genitiu d'Artemisia campestris, perquè parasita aquestes plantes.

Forma de genitiu del gènere Picris, per viure sobre per viure sobre Picris sp. pl.

Forma de genitiu del gènere Santolina, per créixer damunt les arrels de l'espernallac (Santolina Chamaecyparissus).

Epítet del llatí botànic derivat del llatí crinis, -is (el cabell), per les bràctees estretes i allargades, les de l'extrem de l'espiga acostades i formant una mena de tupè.

Del llatí gracilis (prim, delicat), al·ludint probablement al gruix escàs de la tija.

Hederae (de l'heura) és la forma de genitiu del llatí hedera, -ae (l'heura), per fer-se sobre les arrels d'aquesta planta.

Del llatí minor -oris (més petit), per la seva escassa alçària.

Del llatí ramosus, -a, -um (ramós, de branques abundants), per ésser planta de tija ramificada.

Dedicada a Auguste Mutel (1795-1847), botànic francès, autor de la Flore du Dauphiné.

Nanus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, derivat del nom llatí nanus, -i (nan), al·ludint a l'escassa alçada de la planta.

Del llatí rapum, -i (el nap), per la tija engruixida a la base com l'arrel d'un nap, i el nom del gènere Genista, en genitiu, perquè acostuma parasitar lleguminoses arbustives d'aquest i altres gèneres.

Del llatí reticulatus, -a, -um (reticulat), per les línies violades de la corol·la reunides més o menys clarament en forma de xarxa.

Forma de genitiu del gènere Teucrium, perquè viu paràsita sobre les arrels de diversos Teucrium.

Del llatí orobus i aquest del grec órobos; ho deriven de eréptein (puntejar), parlant del bestiar quan pastura; nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera.

Pràcticament totes les plantes que van ser classificades sota aquest gènere obsolet s'inclouen avui dins del gènere Lathyrus.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color més o menys blanc groguenc de les flors.

Participi present del verb canescere (emblanquir-se), pel color glaucescent dels folíols.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de la flor.

Adjectiu llatí derivat de mons, montis (la muntanya), perquè es troba a les muntanyes.

Del llatí niger (negre), per ser negre el llegum a la maturitat i tornar-se negra tota la planta per la dessecació.

Del llatí tuberosus, -a, -um, (ple de tumors), derivat de tuber, -eris (inflor, tumor) pels bonys que presenta l'arrel.

De l'adjectiu llatí vernus, -a, -um (primaveral), per la seva florescència en primavera.

En Dioscòrides i Plini, nom d'una mata negra, de branques flexibles i fulles com les del lli, que s'ha pensat que podria ser Osyris alba.

Del llatí albus, á, -um (blanc). La planta no té res blanc, però Linné va conservar l'epítet de l'antic nom, Cassia alba, potser pel seu color verd blavós.

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), pel seu lloc preferent d'habitació, als arenals costaners.

Part basal i sovint la més grossa del pistil, la qual conté els primordis seminals. Ovari súper: la resta de peces florals (sèpals, pètals...) neixen per sota de l’ovari Ovari ínfer: la resta de peces florals neixen per sobre de l’ovari.

De contorn en forma d’ou.

En forma d'ou.

Del gènere Oxalis.

Del grecollatí oxalis, oxalidis (l'agrella o pa de cucut), derivat del grec oxýs (àcid, agre), pel seu gust amargant, ja que aquestes plantes contenen àcid oxàlic. Plini donà aquest nom a un jonc, suposadament Juncus acutus, i a una planta de tres fulles que podria ser l'agrella (Oxalis acetosella).

Gènere establert per Linnè en 1753 en substitució de l'Oxis de Tournefort.

Forma diminutiva del llatí acetosus (agre), derivat de acetum (el vinagre). Acetosella era el nom que, abans de Linnè, rebien l'agrella i altres plantes amb fulles de sabor semblant.

Del llatí corniculatus, format de cornu (la banya) i el sufix -atus (que en té o en té la forma), per la forma i direcció del fruit.

Del llatí pes, pedis, (peu, pota) i capra, -ae (cabra), és a dir, pota de cabra, potser per la forma dels folíols, semblant a la petjada d'una cabra.

Del llatí violaceus, -a, -um (de color violeta), pel color de les flors.

Nom geogràfic de la regió on habita. Segons J. Cadevall, regió de la Croacia-Austria-Hungría. Segons Plini, era el territori del lazis, un poble de la Còlquide, a la vora del Mar Negre, a la regió del Càucas.

Neologisme llatí format amb el sufix -ensis (que procedeix de o habita en) per la seva habitació als monts Urals.

Del grec oxýs (agut) i tropís (carena), pel característic apicle de la carena de la corol·la.

Del llatí campus (el camp, la plana), per la seva general estació.

Dedicat a Albrecht Haller (1708-1777), autor de la Flora Helvètica.

De l'adjectiu llatí pyrenaicus i aquest de Pyrenaei (els monts Pirineus), per la seva habitació en aquestes muntanyes..