Glossari etimològic

Temulum no és un adjectiu llatí. Si que n'és temulentus, -a, -um (que puja al cap, embriagador), de què podria ser una forma apocopada; fa referència als símptomes de la intoxicació amb aquesta planta, semblants als de la intoxicació etílica. També hi ha en llatí temetum, -i (vi, beguda capitosa), terme relacionat amb el grec to méthy (el vi).

Del llatí científic granatensis, -e, derivat de Granata, -ae ciutat romana de la Bètica, l'actual Granada, per ser en aquesta província espanyola on es va identificar primer aquesta planta.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), al·ludint a les fulles de color verd grisós.

A la memòria del botànic alemany Otto Kuntze (1843-1907), autor de la controvertida obra Revisio Generum Plantarum, en què proposava una revisió de les normes nomenclaturals, àmpliament rebutjada per la comunitat botànica.

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), pel seu tronc llenyós.

Garrexianus, -a, -um (de Garrexium, Alps del Piemont), llatinisme toponímic. Probablement de l'italià Garressia, població dels Alps marítims, al riu Tànaro, entre Niça i Gènova.

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud) al·ludint a la regió mediterrània, on habita la planta. Sinònim de meridionalis i antònim de borealis.

De l'àrab abū-tlīlūn (abútilon). En Avicenna, una planta semblant a la Althaea.

Dedicada a Teofrast (372-287 aC), filòsof grec, deixeble d'Aristòtil i successor seu al capdavant del Liceu d'Atenes; autor de l'obra De historia plantarum (Història de les plantes).

Del grec akakía, -as, en llatí acacia, -ae, nom que rebien diferents arbres o arbustos espinosos, com altres espècies del gènere Acacia, algunes d'Egipte i Aràbia; qualitat per la qual, segons Teofrast, en rep el nom, relacionat amb ákantha (espina).

Del llatí dealbatus, -a, -um (emblanquinat, blanquinós), per l'aspecte glauc de les fulles.

Del llatí acer, aceris (auró; en Plini, grèvol), que s'interpreta com arbre de fusta dura, i es diu que servia per a puntes de llança.

El gènere Acer fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí campestris, -e, derivat de campus (el camp), per trobar-s'hi freqüentment cultivat.

Del llatí italus (d'Itàlia), per la seva estació.

De Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la seva habitació.

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex, de fulles semblants.

En llati clàssic, opulus era també el nom d'un auró, però quan el botànic anglès Philip Miller va descriure l'espècie li va posar opalus, tal com li deien llavors a Italia.

Del llatí opulus (aliguer o boles de neu) i folium (la fulla), per la semblança amb les fulles.

Del grec plátanos (el plàtan) i eidés (semblant), per l'aspecte general.

Paraula composta de les grecollatines pseudo (fals) i platanus (el plàtan) per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbre.

Del gènere Acer, el principal de la família.

En memòria d'Aquil·les, deixeble del centaure Chiró que segons la mitologia grega fou el primer metge que l'emprà per a curar plagues i ferides. El nom del gènere Centaurea també té relació amb aquest mite.

Millefolium (mil fulles) és el nom que Plini donava a aquesta planta, pels segments de les fulles, molt nombrosos. Aquest epítet no és un adjectiu sinó un nom en aposició.

Vegeu Achillea millefolium

Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia.

És a dir, "anti thora", per haver-se'n tingut l'arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses.

Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops.

Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel.

Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral).

Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme.