Glossari etimològic

Del grec paionía, forma femenina de paiónios que vol dir curatiu, saludable o medicinal. A. Laguna, en els comentaris al “Dioscórides”, diu: “Es diu peònia aquesta planta pel nom del seu primer inventor que fou Peó”. Paeonius o Peó era un déu grecoromà de la medicina.

Del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), al·ludint a la mida petita del seus fol·licles.

Per la seva extensa àrea de dispersió.

Fa referencia al seu únic gènere.

Del grecollatí paliurus, -i, nom d'un aladern espinós altres arbusts similars, algú dels quals a més d'un autor li ha recordat la corona d'espines de Crist.

El gènere Paliurus (Rhamnaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Nom compost en llatí que significa 'espina de Crist', fent referència a la corona d'espines de la passió de Crist, per les branques espinoses.

Del llatí Pallenis, idis (de Pallene), nom d'una ciutat grega a la península calcídica del mateix nom, avui anomenada Kassandra, a la regió grega de Macedònia. Segons la llegenda, pren el nom de Palléne, filla de Sithón, rei mitològic dels Odomantes, en Tràcia.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines) en referència a les espines apicals de les bràctees involucrals.

Tant Dioscòrides, en grec pankrátion, com Plini, en llatí pancratium, anomenaven així a una planta amb bulb de color vermellós i fulles com les del lliri blanc (Lilium candidum), però més llargues i carnoses, que els botànics han identificat amb el Pancratium maritimum. El nom està format del grec pan- (tot), i krátos (poder, força), és a dir, totpoderosa o que tot ho guareix; per haver-la cregut dotada de gran virtut medicinal.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i la seva rodalia), derivat de mare, -is (el mar), perquè es fa als sorrals marítims.

Nom llatí de la rosella i del cascall.

De hispidus (setós, pelut), pels pèls rígids de la càpsula.

Perquè viu a la regió alpina.

Nom que dóna Plini a una espècie d'anemone, per la semblança. També hi ha qui ho fa venir del grec árgemon (núvol als ulls), pel seu antic ús per a guarir afeccions dels ulls.

Del llatí clava (maça), per la forma de la càpsula.

Del llatí dubius (dubtós), per la dificultat de distingir-lo d'altres espècies afins, especialment de P. obtusifolium, amb la qual es confon fàcilment.

Del llatí hybrida (de raça mixta), potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Segons Cadevall, hybridum hi resulta mal aplicat (nomen ineptum).

Pels lòbuls de les fulles, que són arrodonits i obtusos.

Del grec rhoiás -ádos (que vessa, que s'escola) que, aplicat a l'espècie, significa que s'esfulla fàcilment, fent referència a la caducitat dels embolcalls florals.

De setiger (setós), pels pèls blancs i rígids de les fulles.

Perquè el suc de la planta, o sigui, l'opi, fa adormir.

De Papaver, nom del principal gènere.

El nom d'aquest gènere de les Liliàcies fou creat pel botànic italià Giovanni Mazzucato en 1811, com a homenatge al seu protector, el comte Giovanni Paradisi (c. 1760-1826), matemàtic, poeta i polític italià sota el domini napoleònic.

Segons l'ICN, si bé el nom estàndard és Paradisia, s'ha de conservar Paradisea com a nom del gènere.

Nom, probablement del llatí medieval, que C. Estienne (1504-1564) esmenta en De re hortensi libellus com a sinònim de Lilium agreste. Linné pren aquest nom de Tournefort que anomena a la planta Liliastrum Alpinum, minus. Del llatí lilium, -ii (lliri) i el sufix -astrum (bord, silvestre, no genuí), com si diguéssim, lliri bord.

Gènere dedicat per Domenico Viviani, que el va establir en 1824, a Tomaso Parentucelli (1397-1455), humanista italià que va arribar a papa amb el  nom de Nicolàs V que, entre altres actuacions, fundà la Bibioteca Vaticana i fomentà la traducció dels clássics.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segrega la tija.

Del llatí parietarius, -a, -um (propi de les parets o murs), i aquest de paries, -etis (paret), perquè s'hi fan aquestes plantes. Parietaria herba o simplement parietaria era el nom en llatí de plantes que creixen a les parets i murs vells, principalment Parietaria sp.

Lusitanicus, -a, -um (de l'antiga Lusitània, portuguès), perquè la planta viu a Portugal. És un adjectiu del llatí botànic; Els romans feien servir lusitanus, -a, -um (lusità).

Del llatí botànic officinalis, -e, aplicat a les plantes que, per les seves propietats medicinals, es venien a les oficines de farmàcia. Del llatí officina, -ae (taller, botiga), nom que a l'Edat Mitjana rebia el magatzem dels monestirs on es guardaven i preparaven les herbes remeieres.

Del llatí judaicus, -a, -um (dels jueus).