Glossari etimològic

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Neologisme compost del grec echínos, -ou, en llatí echinus, -i (eriçó terrestre o marí i clofolla de castanya) i phorós (que porta dins o produeix), és a dir, cobert d'espines, eriçat. El terme apareix per primer cop en Fabio Colonna (1616), qui anomena Pastinaca echinophora Apula a la que després Linné anomenà Echinophora tenuifolia, perquè las bràctees i bractèoles de la umbel·la són espinoses en la fructificació.

Del llatí spinosus, -a, -um (cobert d'espines), per ser tota la planta espinosa.

Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó.

El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754.

Mot mal transcrit de Rýtros, nom en grec d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb  E. sphaerocephalus.

Adjectiu del llatí botànic format del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), és a dir, de capítols esfèrics, relativament grans.

Mot del llatí botànic compost del grec echiné (espina) i psilós (gràcil), per les espinetes que envolten el fruit.

Dedicada per Boissier al seu company G. F. Reuter, que descobrí aquesta planta als oliverars de Lleida.

Del grec echínos, -ou (eriçó) i spérma, -atos (llavor), al·ludint als fruits eriçats d'agullons, d'aquestes plantes.

El gènere Echinospermum fou creat per Peter Olof Swartz.

Forma diminutiva del llatí lappa, -ae (la llapassa), fent referència als fruits, que s'arrapen com la llapassa. No concorda amb el nom genèric perquè és un nom, aquí en aposició, pres del que havien donat a la planta botànics anteriors.

Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó.

El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754).

Adjectiu format del grec kályx, -ykos (closca, calze) i el sufix -inos (que en té), per la preponderància del calze, acrescent, en la flor.

Del llatí creticus, -a, -um (de Creta o que hi viu), perquè la planta viu a l'illa de Creta.

Del llatí italicus, -a, -um (de Itàlia o que hi viu), per ésser planta que creix a Itàlia.

Epítet del llatí botànic que significa 'que habita a la sorra'; derivat del llatí sabulo, -onis (sorra grossa) amb el sufix -cola (que viu a), format del llatí incola, -ae (habitant, resident), fent referència a les sorres costaneres on acostuma a viure la planta.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa.

Mot relacionat amb el llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument. Per alguna raó desconeguda aquest nom s'ha fet terminar en -ae de forma anòmala, en comptes de la forma neutra -argenteum (argentat)- de l'adjectiu argenteus, -a, -um, com correspondria.

D'Eleagnus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec elaíagnos, -ou, segons Teofrast, nom d'una planta llenyosa que creixia al llac Kopaís (Grècia), que podria ser un salze (Salix sp.) o l'aloc (Vitex agnus-castus). És mot compost de elaía, -as (l'olivera) i ágnos (aloc) o agnós (cast, sagrat), com si diguérem, l'olivera sagrada.
Linné va prendre aquest nom genèric de Tournefort que, al seu torn, l'havia pres de J. Camerarius, fill, que havia cregut veure en l'arbre argentat o cínamom (Elaeagnus angustifolia), la planta de què parlava Teofrast.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles estretes, comparades amb les de l'E. latifolia del propi Linné.

Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació.

D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança.

Dedicada a Fabre per Grenier.

Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams.

Linné va prendre aquest nom específic de J. C. Bushaum (1693-1730) que havia pres aquesta planta per un Hydropiper genuí: vegeu Polygonum hydropiper.

Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles.

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació.

De Elatine, gènere d'on pren el nom.

Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides.