Glossari etimològic

Nom clàssic d'aquesta lleguminosa entre els romans.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser comuníssima i coneguda des de la més remota antiguitat.

Del llatí fabaceus, -a, -um, (allò que pertany a les faves o en fa referència), al·ludint als fruits (llegums) similars.

Papilionàcies, del llatí papilio, papilionis (la papallona), per la forma de la corol·la, que s'hi assembla.

De Fagus, nom del gènere tipus d'aquesta família, coneguda abans com a Cupuliferae al·ludint a l'involucre –anomenat cúpula– que guarneix la base dels fruits d'aquestes plantes o els envolta per complet.

Fagus és el nom amb què els llatins anomenaven al faig, però també la seva fusta i el fruit. Nom emprat per quasi tots els autors pre-linneans i que Linné acceptà a Species Plantarum (1753)

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, del bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè forma boscúries.

Del llatí ferula, -ae (bastó, canya) i també el nom de diverses umbel·líferes, principalment la canyaferla (Ferula communis), pel tronc llarg i dret. El poeta romà Horaci feia servir el mot per a la palmeta amb què els mestres castigaven als alumnes, potser perquè feia més soroll que mal; raó per la qual alguns autors el relacionen amb el verb ferire (ferir, colpejar).

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), per ser l'espècie més freqüent del gènere.

Del llatí festuca, -ae (palla o bri d'herba) i també, segons Plini, nom equivalent al aegilops de Teofrast, una mena de cugula que infestava els camps de cereals. El nom festuca fou emprat pels botànics pre-linneans per a designar diverses gramínies d'aquest gènere i dels gèneres Bromus, Avena, Andropogon, Aegilops, etc. Finalment, C. Linné establí el gènere Festuca en 1753-1754, amb onze espècies encapçalades per la F. ovina.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i en altres muntanyes.

Arundinaceus, -a, -um (que recorda la canya) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí arundo, -inis (la canya) amb el sufix llatí -aceus, -a, -um (semblant a), per la seva alçada. 

Espècie dedicada a honor del botànic Henri Bordère (1825-1889), famós recol·lector i mestre d'ensenyament primari a Gèdre, departament dels Alts Pirineus (França).

D'esquia, nom vulgar d'aquesta planta en alguns indrets del Pirineu.

Del llatí giganteus, -a, -um (gegantí) derivat de gigas, -antis (gegant). És el Bromus giganteus de Linné anomenat així per la seva mida gegantina comparat amb la majoria dels seus congèneres. 

Del llatí glacialis, -e (gelat, glacial) derivat de glacies, -ei (el glaç), perquè creix en els llocs més elevats del Pirineu, a la zona anomenada glacial.

Veieu Festuca ovina. (gr. = grup)

Heterophyllus, -a, -um és un epítet del llatí botànic compost del grec éteros (diferent, un altre) i phýllon (la fulla), per tenir dues menes de fulles, les basilars convolutes i les caulinars planes. És sinònim de diversifolius, -a, -um, d'arrels llatines.

Del llatí ovinus, -a, -um (oví, propi o referent a les ovelles), perquè sembla que els bens en pasturen de forma preferent.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè es fa als prats.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és una espècie pròpia dels Pirineus.

Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), pel to vermellós de la panícula madura: colore maturitatis rubro (de color vermell a la maduresa), diu Linné.

Del llatí varius, -a, -um (distint, divers), perquè és una espècie molt variable. 

Fel llatí ficus, -i, nom que els romans donaven a la figuera cultivada i al seu fruit.

Del llatí carica, -ae, una mena de figa seca procedent de Cària, antiga regió al sud-oest d'Àsia Menor. Plini feia servir el mot en el sentit genèric de figa.

Nom que prové del llatí filum, -i (fil) amb el sufix -ago que indica analogia amb el mot precedent; fent referència a l'indument de pèls fins que cobreixen les plantes d'aquest gènere.

El gènere Filago fou establert per Pehr Loefling en 1753.

Epítet derivat del llatí arvum, -i (camp conreat), creat pels botànics, per analogia amb altres, com hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Del llatí congestus, -a, -um (amuntegat, acumulat), al·ludint a la forma en que les nombroses tiges ajagudes s'agrupen en rodals més o menys densos o, potser, pels capítols petits, densament agrupats en glomèruls.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), perquè hi viu, encara que no en sigui exclusiva, com podria deduir-se.

Del llatí germanicus, -a, -um (d'Alemanya), pel seu lloc d'habitació; derivat de Germania, -ae, nom que donaven els romans a la regió més enllà del Rin, actualment Alemanya.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ser aquesta una espècie de petites dimensions.