Glossari etimològic

Dáphne és nom grec del llorer (Laurus nobilis), al qual s'assemblen algunes espècies d'aquest gènere, principalment el lloreret (Daphne laureola), anomenat daphnoides per diversos botànics prelinneans. Segons la mitologia grega, la nimfa Dafne, per eludir la persecució del deu Apol·lo, va ser transformada en un llorer.

Segons Plini, cneoron, -i és una planta que mossega la llengua, es a dir, picant. Teofrast parla de dues menes de knéoron, una de les quals té les fulles semblants a les de l'olivera; els autors pre-linneans referiren els knéoron de Teofrast a molt diverses plantes, i C. Bauhin, que pren el mot en sentit genèric, consigna en el Pinax tres espècies de Cneoron, la primera de les quals, Thymelaeae affinis facie externa (la d'apariència semblant a Thymelaea), és la que descriví Linné amb el nom de Daphne Cneorum.

Del llatí Gnidius, -a, -um, originari de Gnidus, antiga ciutat de la regió de Cària en la costa sud-occidental d'Àsia Menor. Segons Cadevall, hom ha cregut que la grana dita Gnidium, famosa en l'antiguitat, provenia d'aquesta Daphne.

És la laureola dels autors prelinneans, així anomenada per les fulles, que recorden, per llur forma i verdor, les del llorer. Laureolus, -a, -um és el diminutiu de laureus, -a, -um, allò propi del llorer, laurus, -i en llatí.

Perquè hom ha cregut que el mezereon dels àrabs correspon a aquesta planta.

Paraula d'origen sànscrit amb què es coneixia la planta a l'Índia, que significa poma espinosa. Fou el metge portuguès Garcia de Orta qui introduí el nom, transcrit al portuguès com datura, en la seva obra Coloquios dos simples e drogas da India (1536), que Clusius traduí al llatí en 1547.

El gènere Datura fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Stramonium de Tournefort (1694, 1700). A guisa d'explicació, en l'Hortus Cliffortianus, fa un joc de paraules amb el participi de futur (daturus, -a, -um) del verb llatí donare (donar) i escriu en to humorístic: "A la Datura, podem continuar donant-li aquest nom com si fos llatí, tot i que sigui d'origen exòtic, perquè potser a l'Índia les dones lascives en donen i en donaran la llavor [com a afrodisíac] a llurs marits flonjos".

Nom de la planta en els autors prelinneans, que Linnè conserva com a epítet específic en aposició. Sembla que està format del grec strýchnos, -ou, nom que Teofrast i Dioscòrides donen a diverses plantes solanàcies tòxiques, i manikós, -ou (boig, foll); és a dir, solanàcia que fa embogir (per les seves propietats narcòtiques).

Del grec daúkos, -ou (la pastanaga) que passa al llatí com daucus, -i, que era el nom de diferents plantes umbel·líferes, entre elles la pastinaca, -ae de Plini, (Daucus carota). Apuleu aporta les formes daucion i daucites amb el mateix significat. Els antics botànics feien derivar la paraula del grec daío (encendre), per les seves suposades propietats medicinals.

Carota, ae, és un dels noms de la pastanaga en Plini. Hom fa derivar d'un arrel celta, kar (vermell), al·ludint al color de l'arrel de la pastanaga cultivada.

Espècie dedicada per Willkomm a Durieu.

Del llatí gingidion, -ii, nom manllevat del grec amb què Plini anomenava la pastanaga silvestre; Aquí va com a nom neutre en aposició.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis.

De delphínion, diminutiu de delphís (dofí), que és el nom grec de la planta, en Dioscòrides, per la semblança del sèpal superior amb aquest cetaci. Altres hi veuen el dit polze del peu de l'alosa. Segons el Pseudo-Dioscòrides, perquè les seves fulles basals, feses i allargades, tenen forma de dofí.

Fa referència a la seva extensa àrea de dispersió.

Pel seu tronc tomentós o pubescent, fent referència al borrissol que els creix als adolescents, en llatí pubescens.

Genitiu del nom propi grecollatí Ajax (literalment, "el que cura"), en memòria dels herois grecs.

Fa referència a la forma de cor dels pètals laterals.

Del llatí elatus (alt i dret), per la forma del tronc.

Del grec staphís (raïm sec, pansa) i ágrios (silvestre); significa "pansa de muntanya", fent referència a la forma que presenten la inflorescència i les fulles, semblants al cep silvestre.

Fa referència a la localitat francesa de Verdun.

Del llatí dens, dentis (la dent), pel rizoma escamós, ple de ressalts; segons de Théis, restes del punt d'inserció d'antigues fulles. No s'ha de confondre amb la dentaria herba dels llatins, que és, pròpiament l'herba queixalera o jusquiam: Hyoscyamus sp (Solanàcies).

Del llatí digitatus, -a, -um (que té dits), derivat de digitus, -i (el dit), pels cinc segments foliars, digitats o palmats.

Del llatí pinnatus, -a, -um (que té plomes) derivat de pinna, -ae (ploma d'au), per la disposició dels folíols. Plini anomenava pinnata folia la fulla composta on els folíols es disposen respecte al raquis o nervi principal com les barbes de les plomes; aquest és el sentit que pren aquest adjectiu en la terminologia botànica,

Gènere dedicat a François Descourain (1658-1740), apotecari, metge i botànic francès.

El gènere Descurainia fou publicat per Philip Barker Webb i Sabin Berthelot, conjuntament, en Histoire naturelle des Iles Canaries (1836).

Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum.

Endlicher creà aquest gènere per a substituir Wallrothia de De Candolle, però sense deixar-ne cap explicació. Alguns autors francesos aventuren que el gènere estaria dedicat a un cert Dethaw -presumpte botanòfil del segle XIX-. Com que aquest cognom no figura a cap dels índexs usuals, sembla més raonable pensar que s'hagi format com una combinació de Wallrothia i De Candolle.

Splendens (que resplendeix), participi present del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors d'un blanc brillant.

Diósanthos, paraula composta del genitiu grec Diós (de Zeus o Júpiter) i ánthos (flor), que Linnè sincopà en llatí com a Dianthus, es a dir, flor de Jove o Júpiter o divina, per la seva sublim bellesa.

Probablement, per la semblança amb les espècies del gènere Armeria.

Del llatí attenuatus (aprimat), per la forma del calze, amb les dents atenuades a l'àpex.