Glossari etimològic

Del grec iasióne, nom en Dioscòrides i Plini de diferents corretjoles (Convolvulus sp. i Calystegia sepium). Es fa derivar del grec íasis (curació), al·ludint a les suposades virtuts curatives d'alguna d'aquestes plantes.

El gènere fou establert per Linnè, arbitràriament, per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades

Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les fulles de marges sovint ondulats.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa talla de la planta.

Del llatí laevis, -e (llis, polit), per ser planta poc pilosa, amb la part superior de la tija floral glabra.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per fer-se en llocs principalment de la zona dita montana.

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), perquè és perenne a diferència d'altres congèneres.

Nom d'origen persa que passà al llatí medieval a travès de l'àrab jasamín, jasemín o jasmín. Segons J. Bauhin (Pinax, 1623) podria derivar també del grec jásme, -es, nom que apareix al Pseudo-Dioscòrides.
El gènere Jasminum fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), per ésser planta llenyosa.

Dedicat a Jàson, cabdill dels argonautes en la mítica expedició a la recerca del velló d'or.

El gènere Jasonia fou descrit i publicat en 1826 pel botànic francès Alexandre de Cassini.

Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxifós), per la substància viscosa que en segreguen les glàndules.

Del llatí, tuber, -eris (inflamació, tumor), pel rizoma engruixit.

Del nom del gènere Juglans.

Del llatí juglans, -andis (la noguera i el fruit, la nou). És una contracció de Jovis –genitiu de Jupiter, principal deu de la mitologia romana– i glans, glandis (aglà), que vol dir literalment 'aglà de Júpiter'.

El gènere Juglans fou adoptat per Linné en 1737 en substitució de Nux de Tournefort sense aclarir el motiu. Nux, nucis era el mot amb que els llatins anomenaven genèricament als fruits amb embolcall llenyós, com ara nous, avellanes, ametlles i, fins i tot, pinyons.

Del llatí regius, -a, -um (real, regi, digne d'un rei), per l'excel·lència d'aquesta planta. Fou anomenada Nux regia per O. Brunfels (1488-1534) i V. Cordus (1515-1544), i C. Bauhin (1560-1624), en el Pinax, l'anomena Nux juglans, afegint que altres autors en deien regia vulgaris. Linné va seguir aquest parer en escollir aquest nom específic.

Nom creat pel botànic francès Henri Cassini en 1821 "a la memoire du naturaliste Jurine", sens dubte Louis Jurine (1751-1819), prestigiós metge i naturalista suís, descobridor del "sisè" sentit dels ratpenats.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a les petites dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra.