Glossari etimològic

Nom emprat per Teofrast i Dioscòrides per a anomenar diferents plantes d'aquest gènere; com també fa Plini, que el deriva del grec nárke (letargia, ensopiment) per l'olor forta, d'efecte narcòtic, que exhalen. El nom també es relaciona amb la mitologia grecollatina:  Narcís era un jove de gran bellesa que menyspreava qualsevol proposició amorosa; com a càstig per la seva arrogància, els deus van fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge reflectida en un estany; absort, acabà capbussant-se en cerca de si mateix i, havent-hi mort ofegat, en aquell mateix lloc va nàixer la formosa flor que porta el seu nom.

El gènere Narcissus (Amaryllidaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí, poeticus, -a, -um (propi dels poetes), digne d'ésser cantat per ells, per la bellesa de les seves flors.

Nasturtium, -ii és el nom amb què Plini anomenava el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum o Nasturtium officinale), mot compost del llatí nasus, -i (el nas), i torquere (tòrcer); perquè els efectes produïts per la seva olor irritant sobre els muscles constrictors del nas fan arrufar el nas.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex. Tàxon descrit per C. Moench.

Del llatí fraxinus (el freixe) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

Nom llatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant al poliol (Mentha polegium), però més gran, que alguns autors identifiquen amb Calamintha nepeta. En canvi, el Pseudo-Apuleius i altres autors la identifiquen amb l'herba gatera (Nepeta cataria) o amb la Mentha longifolia. En qualsevol cas, el nom fa referència a Nepet o Nepete, nom d'una antiga ciutat italiana de la regió d'Etrùria, que avui es diu Nepi.

Del llatí botànic Cataria herba (herba gatera), així anomenada pels autors antics, del llatí cattus o catus, -i (el gat); segons explica Dodonaeus, perquè aquest felí, atret per la olor, s'hi refrega àvidament  i, fins i tot, se la menja.

Del llatí nudus, -a, um (nu, despullat), aplicat a plantes glabres; epítet no gaire escaient, en aquest cas.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles més amples en comparació amb altra o altres espècies del mateix gènere.

Del llatí tuberosus, -a, -um (tuberós, que té tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per l'arrel tuberosa, engruixida.

Del grecollatí nerium, -ii que, en Dioscòrides i Plini, era el nom d'una planta de fulles metzinoses i flors semblants a les de la rosa (Rosa sp. pl.), que sens dubte era el baladre (Nerium oleander). El mot sembla relacionat amb el grec nerós, -á, -ón (humit), ja que creix a les rambles i torrenteres; Dioscòrides precisa que viu no només als jardins sinó també a llocs marítims i vores de rius.

El gènere Nerium fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Mot del llatí medieval, d'origen incert, amb què es coneixia el baladre (Nerium oleander). Dioscòrides i Plini feien servir per a aquesta planta noms grecs com nérion i rhodódendron. Isidor de Sevilla (S. VI-VII d.C.) explica que la gent vulgar li deia lorandrum, perquè les fulles s'assemblen a les del llorer, i considerava aquest mot una forma corrupta de rhododendron. L'afegitó posterior olea- podria referir-se a una lleugera semblança de les fulles amb les de l'olivera. Una altra teoria afirma que seria una forma llatinitzada d'un mot compost del grec ollýo (matar) i anér, andrós (home), per ser una planta molt tòxica per als humans. El botànic italià Luigi Anguillara (1512-1570) ja citava l'Oleander flore rubro i l'Oleander flore albo, és a dir el baladre de flor vermella i el de flor blanca.

Gènere dedicat per Agustin N. Desvaux, en 1814 a l'apotecari i botànic francès Jacques A. N. Denesle (1735-1819), fundador en 1787 d'un jardí botànic a Poitiers.

Del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (espiga), i el sufix -atus, -a, -um (semblança), per la forma de inflorescència.

Gènere de les solanàcies creat per M. Adanson (1763), sense aclarir el motiu del nom, però, sens dubte, en homenatge a Nicandre de Colofó, metge i poeta grec del seg II a.C., autor, entre altres, de Theriaca, sobre els remeis contra les mossegades de serps i altres animals verinosos, i Alexipharmaca, sobre els verins i els seus antídots. El nom de Nicandre ve del grec nikáo (vèncer, ser superior) i anér, andrós (home, mascle).

Epítet del llatí botànic format del gènere Physalis (solanàcies), amb els sufix -ódes (semblant a),sinònim de -oídes, per la semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Gènere dedicat a Jean Nicot, seigneur de Villemain (1530-1604?), conseller de la Cort de França i introductor del tabac en aquell país en el segle XVI. Nomenat ambaixador a Portugal en 1559, hi va conèixer el tabac (Nicotiana tabacum) i en va cultivar a Lisboa. Segons sembla va enviar tabac en pols (rapè) per a guarir les migranyes del monarca Francesc II, fet que contribuí a difondre l'ús del tabac entre la cort francesa i després a tota Europa.

El gènere Nicotiana fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí glaucus, -a, -cum (de color verd barrejat amb blanc), al·ludint a les fulles glauques.

Del llatí rusticus, -a, -um (rústic, campestre), perquè és una planta cultivada.

Nom, aquí en aposició, d'etimologia incerta. Sens dubte és la forma llatinitzada pels botànics del castellà tabaco. Segons el diccionari de la RAE, el mot deriva de l'àrab tubaq i, abans del descobriment d'Amèrica, s'aplicava a diferents herbes que marejaven o adormien. Tanmateix, altres creuen que prové de tobago, paraula d'origen caribeny amb què els indígenes, segons uns cronistes, anomenaven el tub de fulles que feien servir per aspirar pel nas el fum del tabac; i, segons altres, la planta que es cremava per produir-ne.

Diminutiu del llatí niger (negre); es a dir, negreta, pel color de les llavors.

Nom geogràfic: de Damasc.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), per la seva habitació.

El gènere Nonea (Boraginàcies) fou creat per F.K. Medikus en 1789 sense donar-ne cap explicació, si bé la majoria dels autors pensen que hi volgué honorar el metge i botànic alemany Johann Philipp Nonne (1729-1772), autor de Flora in territorio Erfordensi indigena (Erfurt, 1763). Si és així, el nom s'ha transmès erròniament (amb una n). Pot ser per això, altres aventuren que prové del grec nonéa, -as, que en algunes còpies del Pseudo-Dioscòrides apareix com a nom alternatiu d'ánchousa (vegeu Anchusa), i en altres, d'onokleían, del qual nonéa seria una corrupció.

Adjectiu compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i ánthos, -ou (flor), al·ludint a les flors menudes d'aquesta planta.

Del llatí pullus, -a, -um (fosc), pel color porpra fosc de les flors.

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), probablement pel calze inflat en la fructificació; Altres l'atribueixen que la planta s'havia fet servir per a les dolences de l'aparat urinari.

Del grec nýmfe (nimfa), perquè viu en aigües quietes, en comparació amb les nàiades, divinitats de les aigües corrents. Nymphaía, és el nom en grec del nenúfar. Segons Dioscòrides, sembla que li van dir així perquè, com a les nimfes, li agraden els llocs aquosos.

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.