Glossari etimològic

De l'àrab abū-tlīlūn (abútilon). En Avicenna, una planta semblant a la Althaea.

Dedicada a Teofrast (372-287 aC), filòsof grec, deixeble d'Aristòtil i successor seu al capdavant del Liceu d'Atenes; autor de l'obra De historia plantarum (Història de les plantes).

Del grec akakía, -as, en llatí acacia, -ae, nom que rebien diferents arbres o arbustos espinosos, com altres espècies del gènere Acacia, algunes d'Egipte i Aràbia; qualitat per la qual, segons Teofrast, en rep el nom, relacionat amb ákantha (espina).

Del llatí dealbatus, -a, -um (emblanquinat, blanquinós), per l'aspecte glauc de les fulles.

Del nom del gènere tipus d'aquesta família, Acanthus.

Àkanthos, -ou és el nom en grec clàssic de l'acant (Akanthus mollis); però també el d'altres plantes espinoses del gènere Acacia procedents d'Aràbia i d'Egipte.  El nom deriva del grec ákantha, -es (espina), per les fulles espinoses d'una altra espècie (A. spinosus).

El gènere fou establert per C. Linné en 1753.

Del llatí mollis, -e (tou, bla), per les fulles sense espines.

Del llatí acer, aceris (auró; en Plini, grèvol), que s'interpreta com arbre de fusta dura, i es diu que servia per a puntes de llança.

El gènere Acer fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí campestris, -e, derivat de campus (el camp), per trobar-s'hi freqüentment cultivat.

Del llatí italus (d'Itàlia), per la seva estació.

De Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la seva habitació.

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex, de fulles semblants.

En llati clàssic, opulus era també el nom d'un auró, però quan el botànic anglès Philip Miller va descriure l'espècie li va posar opalus, tal com li deien llavors a Italia.

Del llatí opulus (aliguer o boles de neu) i folium (la fulla), per la semblança amb les fulles.

Del grec plátanos (el plàtan) i eidés (semblant), per l'aspecte general.

Paraula composta de les grecollatines pseudo (fals) i platanus (el plàtan) per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbre.

Del gènere Acer, el principal de la família.

En memòria d'Aquil·les, deixeble del centaure Chiró que segons la mitologia grega fou el primer metge que l'emprà per a curar plagues i ferides. El nom del gènere Centaurea també té relació amb aquest mite.

Antic nom genèric, aquí en aposició, d'aquesta planta; derivat del llatí tardà ageratos, -i (el qui no envelleix), format del grec géras, gératos (vellesa, senectut) amb la partícula a- privativa, al·ludint a les flors, que conserven l'olor durant molt de temps. Altra teoria, poc consistent des del punt de vista lingüístic, el fa derivar del llatí aggeratus, -a, -um, participi passat del verb aggerare (amuntegar), pels capítols agrupats densament formant un corimbe. Cal esmentar que Plini el Vell anomenava ageraton a una planta que podria ser l'escurçonera (Scurzonera hispanica), emprada en altres temps contra la picada dels escurçons.

Epítet del llatí botànic compost del llatí chamaemelon, -i (la camomilla) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la camamilla.

Millefolium (mil fulles) és el nom que Plini donava a aquesta planta, pels segments de les fulles, molt nombrosos. Aquest epítet no és un adjectiu sinó un nom en aposició.

Vegeu Achillea millefolium

Del llatí nobilis, -e (cèlebre, noble, excel·lent), per la seva fàcies elegant i pomposa i per les seves qualitats.

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per la bona olor que exhala.

Del grec ptarmikós (que fa esternudar), derivat de ptarmós, -ou (esternut). Ptarmica és el nom antic, aquí en aposició, d'una planta.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia.

És a dir, "anti thora", per haver-se'n tingut l'arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses.

Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops.

Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel.