Glossari etimològic

Del llatí pyramidatus, -a, -um (en forma de piràmide), pels capítols agrupats en glomèruls dins un involucre en forma de piràmide invertida.

Epítet del llatí botànic per a descriure els òrgans foliars en forma d'espàtula o cullera, és a dir, amb la meitat inferior més o menys estreta i que s'eixamplen cap a la part superior, com les fulles d'aquesta planta, subespatulades. Ve del llatí spathula o spatula, -ae, diminutiu de spatha o spata, -ae (espasa).

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja). Segons sembla, aquest nom es recull per primer cop a l'Antidotarium del metge italià Nicolaus Praepositus (s. XII) referint-se a Filipendula vulgaris, denominació recollida per Dodonaeus, i que, segons A. Laguna, fa referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

Del llatí foeniculum, -i, nom del fonoll en Plini,  diminutiu de foenum, -i (fenc, farratge), per la delicadesa de les fulles.

Piperitus, -a, -um és un epítet del llatí botànic derivat del llatí piper, -eris (el pebre), fent referència a les qualitats aromàtiques de la planta. Piperitis, en Plini, és el gingebre.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta que es troba a tot arreu.

Nom del llatí medieval que apareix en Mattaeus Silvaticus (1285–1342). Nom compost del llatí fraga, -orum (maduixes i també els fruits de l'arboç) i el sufix -aria que indica relació, possessió o semblança. La maduixera també es coneixia com a herba fraga o herba fragi.

Adjectiu derivat del llatí collis, -is (turó), indicant l'estació de la planta.

Del llatí sterilis, -e (estèril), perquè, un cop caiguts els pètals de les flors, els fruits són gairebé invisibles.

Del llatí vescus, -a, -um (mengívol), derivat del verb vescor (menjar). Son sinònims, esculentus, -a, -um i edulis, -e.

Del llatí viridis, -e (verd, fresc).

Paraula del llatí botànic derivada del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Gènere de les ramnàcies establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754); Tournefort pren el nom de Mattioli (1565) i Dodonaeus (1583). Al seu torn, J. Bauhin (1650) escriu que és “anomenada frangula perquè les branquetes, en especial les joves, fàcilment es trenquen.”

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie relativament comuna.

Dedicat per Linnè a Johan Franckenius (1590-1661), metge i botànic suec, professor de Medicina a la universitat d'Upsala, que publicà el primer catàleg de la flora de Suècia.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), fent al·lusió als pèls de les fulles i del calze.

Del llatí pulverulentus, -a, -um (ple de pols), per la que en recobreix el tronc i les fulles.

Pren nom de l'únic gènere que conté: Frankenia.

Fraxinus, -i és el nom que dona Plini als freixes en general. Es fa derivar del grec fráxis (tanca), perquè sovint els freixes servien per a limitar o tancar les propietats.

El gènere Fraxinus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1754, 1754).

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Excelsior, -us és el grau comparatiu d'excelsus, -a, -um (excels, elevat), per la seva alçada considerable. C. Bauhin fou qui primer anomenà aquesta espècie Fraxinus excelsior, sens dubte seguint Teofrast que distingia dues menes de freixe: unum excelsum, procerum..., alterum humilius, minus augescens (un alt, gran... [aquest], l'altre més petit, que creix menys).

Mot del llatí botànic format del llatí fritillus, -i (cornet per a remenar els daus abans de llançar-los) i el sufix -arius, -a, -um (que té relació). Segons Cadevall –que segueix l'opinió de Théis–, per la forma de les flors. Tanmateix, Dodonaeus, qui primer va citar aquest mot, diu que, a la planta que ell anomena Meleagris, alguns li diuen Fritillaria, del llatí fritillus, atribuint-li el significat d'escaquer. També Clusius diu que l'apotecari que li va enviar la planta li explicà que l'anomenava així perquè les taquetes de diferent color de l'anvers dels tèpals recorden un "fritillus".

El gènere Fritillaria fou establert per Tournefort en 1694 i validat en Linné en 1753.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè la planta es fa als Pirineus.

Dedicada a Pierre Edmond Boissier (1810-1885), botànic ginebrí, explorador i estudiós il·lustre de la flora ibèrica i la de l'Orient Mitjà.

D'origen no explicat encara satisfactòriament. Thomas Bartholin (1673) anomenà Herba fumana la planta que, després, Linnè anomenà Cistus fumana, potser pel seu aspecte grisenc, com fumat, del llatí fumus, -i (fum).

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Erica i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb un bruc.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Del llatí levis o laevis (llis) i pes, pedis (el peu), pels pedicels glabres.

Del llatí procumbo (estar estès o ajagut), per les seves branques ajagudes.

Dedicada a Spach, autor del Conspectus Monographie Cistacearum, 1836.