Glossari etimològic

És l'Herba Paris dels autors pre-linneans. Amb quest nom, apareix per primer cop al segle XVI en obres de Mattioli, que diu que és el nom vulgar de la planta entre els herbolaris. L'origen del nom genèric és dubtós: E. Ventenat diu que alguns autors creuen que ve del llatí par, paris (par) perquè tot en aquesta planta és par: 4 fulles, etc.; i que altres el consideren un epònim consagrat a Paris –heroi homèric, fill del rei de Troia, Príam– que va fer ús d'aquesta planta. Tanmateix, és més probable que sigui una corrupció o deformació d'algun terme anterior del llatí medieval.

El gènere Paris fou establert per Tournefort (1694) com Herba Paris; en Ruppius (1718), figura simplement com Paris, nom que Linné (1737) establí definitivament.

Adjectiu del llatí botànic quadrifolius, -a, -um (quadrifoliat), de vegades perquè les fulles es disposen en verticils de 4, de vegades per les fulles dividides en 4 folíols (quadrifoliolatus, -a, -um) o, pròpiament, perquè té només quatre fulles –com és el cas d'aquesta planta–, verticil·lades a l'àpex de la tija. Mot format del prefix llatí quadri- (quatre) i folium, -ii (la fulla).

Del llatí Parnassus, muntanya de Grècia on, segons la mitologia, vivien les muses; per la seva habitació a les muntanyes.

Gènere creat per Tournefort a partir del nom d'una herba (grec: agróstis en to Parnásso, llatí: gramen Parnassi) que, segons Dioscòrides i Plini, creix al mont Parnàs, i que molts botànics del segle XVI van suposar que es tractava de la parnàssia o fetgera blanca (Parnassia palustris).

Del llatí palustris, -e (pantanós o que viu als aiguamolls), per la seva estació, de llocs humits i pantanosos.

Del grec paronychía (panadís). També, nom en Dioscòrides d'una herba que neix sobre les pedres i que cura el panadís, que alguns autors han suposat que podria ser Paronychia argentea.

El gènere Paronychia fou establert per Ph. Miller en 1754.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata o de color de plata), per les bràctees blanques, argentades.

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap), derivat de caput, -itis (el cap), per la inflorescència en glomèruls terminals.

Adjectiu del llatí botànic format amb el diminutiu echinulus, d'echinus, -i (eriçó), amb el sufix -atus, -a, -um (proveït de, en forma de), fent al·lusió al sèpals quasi espinescents.

Kapela és el topònim d'un lloc de la regió del Alps sud-orientals, potser a Slovènia, perquè hi creixia aquesta planta.

Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Epítet format del gènere Polygonum i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb el Polygonum aviculare.

Del gènere Paronychia. Família del sistema De Candolle, ja obsoleta (ordo LXXXVI. PARONYCHIEÆ), els gèneres de la qual són ara classificats dins de les cariofil·làcies.

Del llatí pastinaca, -ae, nom que els romans donaven a diferents plantes umbel·líferes d'arrel carnosa, comestible o medicinal, com ara la pastanaga (Daucus carota) i la xirivia (Pastinaca sativa). Plini anomenava pastinaca sativa a la pastanaga cultivada, p. pratensis o p. silvestris a la silvestre, i p. erratica a la xirivia silvestre. La paraula s'ha relacionat des d'antic amb el llatí pastus, -us (pastura o menjar d'animals), però més aviat sembla que tindria relació amb pastinum, -i (aixadella, el fet de cavar o terreny cavat).

Del llatí sativus, -a , -um (que es conrea), per ser una planta cultivada, per oposició a l'espècie borda o silvestre.

El nom pedicularis herba apareix al Pseudo-Dioscòrides com un nom alternatiu de la staphís agría de Dioscòrides que descriu com planta de fulles feses com les de la vinya silvestre, que se suposa que seria Delphinium staphisagria. El nom deriva del llatí pediculus, -i (poll), perquè la planta es feia servir contra els polls i la sarna; Altres autors es refereixen a l'antiga creença què el bestiar que menja d'aquestes plantes a les pastures es cobreix de polls.

Del llatí comosus, -a, -um (cabellut; en Plini, també foliós), ací al·ludint a les bràctees foliàcies de la inflorescència.

Del llatí foliosus, -a, -um (que té moltes fulles), derivat de folium, -ii (la fulla de les plantes), per la inflorescència, guarnida de bràctees foliàcies.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Epítet del llatí botànic que vol dir "calze llanut", fent al·lusió a l'indument del calze; del grec lásios, -ou (llanut, vellós), sinònim del llatí hirsutus o hispidus, i kàlyx, -ikos (calze de la flor, poncella).

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, que viu al bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè creix en llocs emboscats.

Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix nus; prové del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus de filar per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra). Aquí al·ludeix a la disposició verticil·lada de les fulles caulinars.

Del grecollatí peganum, -i (la ruda). Gènere descrit per Linnè a la primera edició d'Species Plantarum (1753)

Del llatí harmala o harmula, nom d'una planta, en Apuleu, que podria ser la ruda silvestre.

Mot grecollatí que Plini fa servir com alternatiu de portulaca (la verdolaga silvestre).

Del llatí erectus, -a, -um (dret) per la disposició de la tija.

Adjectiu pleonàstic del llatí botànic format de nummularius, -a, -um (com una moneda petita) i folium, -ii (fulla), referint-se a les fulles orbiculars d'una altra planta, com ara Hypericum nummularium, on l'epítet ja fa referència a la semblança de les fulles amb petites monedes.

Portula, aquí com sinònim de Portulaca (la verdolaga); En llatí, portula és diminutiu de porta (la porta), cosa que alguns autors relacionen amb la dehiscència del fruit.

De malum persicum, nom del préssec entre els romans. Dioscòrides la transcriu al grec com persikón mélon, és a dir poma originària de Pèrsia.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser molt comú i conegut.

Del grecollatí petasus, -i (barret d'ala ampla) pròpiament el casquet de Mercuri o Hermes, com para-sol; al·ludint a la forma ampla de les fulles; amb la mateixa terminació que Odontites, Galactites i altres.

Aquest gènere fou publicat per Philip Miller en 1754.