Glossari etimològic

Del llatí fragrans, -antis (flairant), per la seva olor que recorda la de la vainilla.

Del llatí niveus, -a, -um (blanc com la neu), pel color del revers de les fulles.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Nom compost del grec pétros (roca) i kállos (bellesa) perquè embelleix i adorna amb les seves flors rosades les roques i el pedruscall on habita.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Del grec pétra (pedra, roca) i kópto (tallar), això és, planta que viu a les esquerdes de les roques, com Saxifraga.

Per la seva habitació, a Espanya.

Per la seva habitació, a la serralada pirinenca.

Nom del llatí botànic format del grec pétros (pedra, roca) i el sufix -rhagía (trencar, esberlar), perquè aquestes plantes sovint viuen a les escletxes de les roques; Sinònim de saxifraga.

El gènere Petrorhagia fou establert per Johann Heinrich Friedrich Link en 1831.

Neologisme compost del llatí proles, -is (descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades o per la gran quantitat de llavors que produeix.

Del grecollatí petroselinum, -i, nom d'una mena de julivert que, segons Dioscòrides, naix als cingles de Macedònia; mot compost del grec pétros, -ou (pedra) i sélinon, -ou (una mena d'api o julivert), com si diguéssim "api de roca".

Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), al·ludint a la forma de les fulles.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), per ser planta cultivada des de la més remota antiguitat.

Del llatí seges, -etis (messes o camp sembrat), segetum (dels sembrats) n'és el genitiu plural; És un qualificatiu, sobre tot linneà, de moltes plantes que creixen preferentment als camps de conreu.

En Teofrast, Dioscòrides i Plini, nom d'una planta, segurament el fonoll de porc (Peucedanum officinale) i espècies pròximes. Paraula relacionada amb el grec peukedanós (amarg com la resina), derivat de peúkē, -ēs (el pi); potser pel gust del fruit, que recorda la fulla del pi, o perquè algunes espècies fan una olor resinosa.

Del llatí científic alsaticus, -a, -um (d'Alsàcia), per ser una espècie alpina trobada en aquesta regió entre els Vosges i el Rin.

Del llatí venetus, -a, um (venecià), per haver-se trobat a la Venècia gàl·lica o cisalpina.

Del llatí cervarius, -a, -um (dels cérvols). Podria tenir relació amb el nom antic -Cervarium venenum- d'una planta desconeguda.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o Espanya). Boissier la va anomenar Imperatoria hispanica per haver-la trobada a Sierra Nevada. En ser reclassificada, va conservar l'epítet específic, canviat de gènere.

Per haver estat usada  com a planta medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Epítet format del grec stenós (estret) i karpós (fruit), al·ludint als fruits més o menys comprimits.

Mot grecollatí amb que Plini anomenava una mena d'api, compost del grec óros, -eos (muntanya) i sélinon, -ou (julivert), literalment, julivert de muntanya.

Epítet del llatí botànic format del grec strouthíon (estruç), per l'alçària de la planta.

Vegeu Peucedanum officinale subsp. stenocarpum

Del grec phaké o phakós (llentia), derivat del verb phágo (menjar), per la forma de la llavor. En Dioscòrides, és una altra lleguminosa mengívola.

Per la seva habitació als Alps i, en general, a les altes muntanyes, .

Derivat d'astragalus amb el sufix -ina (que pertany o s'assembla a), pel seu aspecte semblant al d'aquesta planta.

Del llatí australis (meridional, del sud) i aquest d'auster (vent del sud); per la seva habitació relativa.

Phagnalon és un anagrama del mot grec gnáphalon (borra dels teixits), pel toment blanquinós que recobreix aquestes plantes; pel seu aspecte cotonós.

El gènere Phagnalon fou establert pel botànic francès Gabriel del Cassini en 1819. Amb l'intercanvi de les dues primeres síl·labes del nom grec, en volia posar de relleu la relació estreta, juntament amb les diferències, amb el gènere Gnaphalium.

Epítet del llatí botànic format per analogia amb altres del llatí clàssic, com sylvestre o campestre; derivat de rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per l'hàbit de la planta que acostuma a créixer a llocs pedregosos o escletxes de roques.