Glossari etimològic

Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita.

Del llatí sordidus, -a, -um (brut, polsegós), al·ludint, sens dubte, al toment que la vesteix.

Del grec phalággion (aranya, taràntula), nom donat per Dioscòrides a una mena de lliri emprat contra les picades de les aranyes metzinoses.

Nom genèric usat per diferents botànics pre-linneans fins a Tournefort, i recuperat posteriorment per altres com ara Ph. Muller i A. L. de Jussieu, per a plantes del gènere Anthericum.

Vegeu Anthericum liliago.

Del grec phárbe (tintura), pel color de la corol·la, molt variat.

Nom grecoromà donat pels antics a diverses plantes lleguminoses, entre elles el pèsol. És diminutiu de phaselus, que també significa barqueta, per la semblança del llegum.

De l'adjectiu llatí coccineus (de color grana o escarlata), pel color que generalment presenta la corol·la.

Pels seus raïms de moltes flors.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser l'espècie que més freqüentment es cultiva.

Nom d'un antic gènere de les orobancàcies, dedicat a Phelypeaux de Pontchartrain (1643-1727), ministre de la cort de Lluís XIV.

Mot d'etimologia desconeguda. En Dioscòrides és el nom d'un arbre  de fulles semblants a les de l'olivera, però més amples i fosques, que s'ha suposat que seria el fals aladern (Phillyrea sp. pl.). Teofrast també anomena així dos tipus de til·lers.

El gènere Phillyrea (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, ambigu). És la Phillyrea media de Linnè, perquè té les fulles ni tan amples com P. latifolia ni tan estretes com P. angustifolia.

Phlomís, -ídos o phlómos, -ou, son noms grecs de diverses plantes dels gèneres Verbascum i Phlomis, que servien per a fer blens de llàntia, com ara la phlomis lychnitis de Dioscòrides i Plini. De fet, els botànics pre-linneans, com ara C. Bauhin, confonien sovint uns amb els altres. El terme té relació amb phlox, phlogós (flama) i aquest amb el verb phlégo (encendre, cremar).

El gènere Phlomis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust, branca), per ésser una planta llenyosa. En botànica aquest adjectiu s'aplica a plantes més o menys llenyoses o semblants a un arbust.

Nom del llatí botànic que significa literalment herba del vent; del llatí herba, -ae (herba) i ventus, -i (vent). En Stirpium adversaria nova (1570), Pena i Lobelius expliquen que herba venti era el nom amb què els apotecaris de Montpeller anomenaven aquesta planta i que feia al·lusió a que les fulles, rere els rigors de l'estiu i la tardor, s'omplen de forats pels quals s'escolen els gèlids vents de l'hivern.

En Dioscòrides i Plini, Lychnitis, -idis, seria un tipus de phlomis —que els botànics han identificat amb algunes espècies del gènere Verbascum—, de fulles gruixudes, velloses i útils per a fer blens de llàntia. Té relació amb el mot grec lýchnos, -ou (la llàntia). Linné va prendre el nom específic de Clusius, qui també anomenava aquesta espècie Phlomis Lychnitis.

De phoínix, -ikos nom grec de la datilera i del fruit, però també fenici, oriünd de Fenícia (Phoiniké, en grec), lloc d'on la van conèixer els grecs.

Adjectiu del llatí botànic dactylifer, -ifera, -iferum (que porta o produeix dàtils comestibles), format del grec dáctylos, -ou (dit, dàtil) i del llatí fero (portar, produir).

Nom grecollatí d'una de les nereides, que Richard A. Salisbury (1761-1829) va escollir per pur caprici, per a aquest gènere.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), per les flors blavoses.

El nom grec physalís, segons el Pseudo-Dioscòrides, seria un sinònim de l'Strýchnon halikákkabon, una planta que se suposa que és la bufeta de gos (Physalis alkekengi). El mot prové del grec phýsa, -es (bufeta), al·ludint al calze membranós persistent que s'infla encloent el fruit.

El nom genèric Physalis fou establert per Linné en 1737, en substitució de Alkekengi de Tournefort (1694, 1700). En Hortus Cliffortianus (1738), Linné n'explica el canvi al·legant que Physalis és un sinònim grec que apareix en Dioscòrides i altres autors antics, mentre que Alkekengi és un nom bàrbar, és a dir, no clàssic.

Alkekengi era el nom àrab d'aquesta planta. Potser una deformació del mot grecollatí halicacabus, -i, amb que els romans anomenaven la morella (Solanum nigrum). Línné el va conservar com a epítet d'aquesta espècie en substituir-lo com a genèric (vegeu Physalis).

Del llatí científic peruvianus, -a,  -um (peruà), per ser una planta oriünda de Perú.

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Del grec phýsa (bufeta) i anthyllis, nom d'un gènere de les fabàcies, per la semblança amb aquestes plantes i pel calze vesiculós.

Dioscòrides i Plini anomenen phyteuma a una planta que consideren afrodisíaca, que sembla que seria els pebrots de ruc (Reseda phyteuma). Linné va establir aquest gènere per a plantes que no hi tenen res a veure i explica que el nom està relacionat amb el grec phýteuma (allò que està plantat), relacionat amb phyteúo (plantar) i phytón (planta). Cadevall tradueix phyteuma com "planta vigorosa", per l'arrel forta i carnosa de diverses espècies.

Espècie dedicada al cirurgià militar i botànic Joseph Charmeil (1742-1817?) que, amb aquesta planta, va fer assajos orientats a la curació de malalties venèries.

Epítet del llatí botànic que significa literalment "de fulles de gramínia", al·ludint a les fulles estretes i fines d'aquesta planta, com solen tenir-les les gramínies.