Glossari etimològic

Epítet del llatí científic format del llatí hemisphaerium, -ii (cúpula, semiesfera), amb el sufix llatí -icus, -a, -um (propi de), al·ludint-ne a les inflorescències semiesfèriques. Hemisphaerium és un mot d'arrels gregues: prefix hémi- (mig) i spháira, -as (globus, pilota, esfera).

Adjectiu del llatí botànic, orbicularis, -e,  format del diminutiu orbiculus, d'orbis, -is (cercle), per la forma arrodonida de la inflorescència. En llatí clàssic seria orbiculatus, -a, -um.

Del llatí ibericus, -a, -um (de Hispània o Ibèria), per ser una planta pròpia de la Península Ibèrica.

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat de spicare (fer espigues o posar en forma d'espiga), per les inflorescències espiciformes.

Mot híbrid format del grec phytón (planta) i del llatí medieval lacca, -ae (goma laca), una mena de resina importada d'orient per a fer vernissos; pel color vermell carmesí dels fruits, que recorda el d'aquella substància. Aquesta paraula hauria arribat a través de l'àrab lakk amb el mateix significat.

El gènere Phytolacca fou establert per Linné en 1753.

Per ser, la planta, originària del nord del continent americà.

Del llatí botànic decandrus, -a, -um (que té deu estams), format del grec déca (deu) i anér, andrós (home, mascle), perquè les flors tenen deu estams.

Dioicus, -a, -um (que té dues cases) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part,separat) i oikós, oú (la casa), perquè les flors masculines i les femenines d'aquesta planta naixen en peus diferents.

De Phytolacca, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Picnomon seria una contracció o síncope del grecollatí pycnocomon, segons Plini, nom d'una mena de Scabiosa, format del grec pyknós (dens, espès) i kóme (cabellera), literalment "d'espessa cabellera", perquè el fruit té un papus plomós i dens; o, segons altres, perquè tot ell està molt proveït d'espines.

El nom del gènere va ser creat per M. Adanson en 1763 sobre la base del P. Acarna de Cassini.

Probablement del grec ákorna, en llatí acorna, nom que Teofrast i Plini donen a una planta espinosa semblant a un card. Aquí és nom en aposició, sense concordança amb el nom genèric.

En Plini picris, -idis era una mena d'enciam o xicoira silvestre, amargant. Del grec pikrós (amarg).

El gènere Picris fou establert en 1753 per Carl Linné.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere,

Epítet del llatí botànic format del gènere Hieracium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança a les plantes d'aquest gènere.

Subespècie dedicada al botànic francès Dominique Villars (1745-1814).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per ser-ne aquestes muntanyes l'habitació preferent.

Nom del llatí tardà amb nombroses variants, com ara pipinella, pipenilla, pipinilla, pepenilla, peponilla, etc., per a referir-se a plantes d'aquest gènere, però també a Sanguisorba minor (Rosàcies). Sembla que es va aplicar a aquesta perquè les fulles tendres, que es menjaven, tenien sabor a cogombre, en llatí pepo, onis. Tanmateix, alguns autors prelinneans van fer una interpretació diferent del text del Dioscòrides i van anomenar així a una apiàcia que avui coneixem com Pimpinella major. Segons Linné, en Philosophia botanica (pág. 166), seria una deformació o alteració del llatí, potser del diminutiu bipinnella, -ae, fent referència a fulles bipinnades ("bipnnatis foliis"), si bé no en són, pròpiament.

Del llatí anisum, -i, nom d'aquesta planta entre els botànics antics i que Plini ja donava a una planta umbel·lífera. Linné en recull el nom antic i el manté com a epítet específic en aposició del nou nom genèric.

del llatí magnus, -a, -um (gran), fent referència a la grandària de les fulles o al port de la planta.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans o per ser la planta més gran que la resta dels congèneres.

Del llatí peregrinus, -a, -um (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos de les muntanyes.

Del grec trágion, -ou (una planta fètida), en llatí tragion, -ii, nom amb què Plini anomena a una planta desconeguda, que alguns autors han volgut identificar amb aquesta espècie.

Del llatí pinguiculus, -a, -um (grasset) diminutiu de pinguis, -e (gras, greixós), al·ludint a les fulles glanduloses d'aspecte viscós o untuós. Segons diuen, prové del llatí medieval pinguicula herba (Pinguicula vulgaris). Tanmateix, Gesner afirma en De raris et admirandis herbis (1555) que fou ell qui li va posar el nom.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per ésser planta dels Alps, i d'altres muntanyes del Centre i Nord d'Europa.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir las flors més grans que les de les seves congèneres.

Adjectiu geogràfic del llatí botànic derivat de Dertosa, nom en Plini de l'actual ciutat de Tortosa (Catalunya).

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser la més comuna o vulgar del gènere.

De pinus, -us o pinus, -i, nom llatí dels pins.

Mot del neollatí botànic format amb el nom de la ciutat síria d'Halep o Alep, per haver-se conegut allà primer que en altres llocs.