Glossari etimològic

Del grecollatí pistacia, -ae, (festuc) considerat com una alteració de fousiaq, nom àrab de l'especie principal.

El nom genèric Pistacia (Anacardiaceae) fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Terebinthus de Tournefort (1694, 1700), sense cap explicació, a més d'incloure-hi el gènere tournefortià Lentiscus.

Del llatí lentiscus, -i (el llentiscle) que deriva del verb lentescere (ser agafallós), al·ludint al màstic que dóna la planta.

Nom grecollatí de la planta que dóna la resina anomenada del seu nom, trementina, deformació de 'terebentina'.

Del llatí pisum, -i (pèsol), nom amb què Columel·la anomena aquest llegum; en grec, písos o píson.

Adjectiu del llatí botànic derivat de arvum, -i (el camp treballat), per la seva estació.

Forma comparativa neutra del llatí elatus, -a -um (alt, aixecat), per la relativa major llargària dels peduncles.

Del llatí sativus, -a, -um (allò que se sembra), per ser una planta freqüentment cultivada.

De Plantago, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí plantago, -inis, nom de diferents plantes d'aquest gènere. Té relació amb planta, -ae (la planta del peu). Ambrosini relata que els autors llatins prenen el nom de la planta del peu per l'amplada de les fulles, que recorden la planta del peu, i perquè les fulles tenen unes línies, com solcs, semblants a les que veiem a la planta del peu.

El  gènere Plantago fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí albicans, -antis (albicant, que blanqueja), participi actiu del verb albicare (tornar-se blanc) i aquest de albus, -a , -um (blanc), per l'aspecte blanquinós d'aquesta planta.

Del llatí arenarius, -a, -um (sorrenc, referent a la sorra), derivat d'arena, -ae (la sorra), perquè la planta viu preferentment en llocs sorrencs.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata o que en sembla), derivat d'argentum, -i (plata), sens dubte per l'indument argentat de les fulles.

Espècie dedicada per Allioni al seu deixeble i col·laborador al jardí botànic de Torí, el metge Ludovico Bellardi (1741-1826).

Dedicada a Jacques-Philippe Cornut (1606-1661), metge i botànic francès, autor de la primera relació de plantes del Canadà, Canadensium Plantarum... Historia..., seguida de la primera flora de París, Enchiridion botanicum parisiense (1635).

Nom grecollatí que Dioscòrides i Plini aplicaven a una herba estesa al terra, amb les fulles feses, que alguns autors han identificat amb la cervina (Plantago coronopus). Segons Laguna, va rebre aquest nom perquè té les fulles feses com els peus de la cornella. Del grec koróne, -es (la cornella) i pous, podós (el peu).

Crassifolius, -a, -um (de fulles gruixudes, crassifoli), és un adjectiu del llatí botànic compost del llatí crassus, -a, -um (gros, espès) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a les fulles gruixudetes, crasses, d'aquesta planta.

Del grec lagós, -ón (llebre) i pous, podós (peu), el nom grecollatí lagopus el fan servir Dioscòrides i Plini per a una planta que creix als horts o als camps de cultiu, i que els botànics antics identificaven amb Trifolium arvense o T. sylvaticum. Tanmateix, Linné va prendre aquest nom específic de C. Bauhin qui anomena la planta Plantago angustifolia, panícula lagopi, al·ludint a les inflorescències d'aquesta planta, peludes com les potes de la llebre.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans que la resta dels congèneres.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del mar o dels seus voltants), per viure preferentment a les zones costaneres o litorals.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps i, per extensió, de l'alta muntanya), perquè la planta viu als Alps, en llatí Alps, -is i Alpes, -ium .

Del llatí serpentinus, -a, -um (serpentí, referent a la serp o que, com ella, s'estén fent ondulacions), probablement pels rizomes llargs i serpentejants d'aquesta planta, com afirma P. Fournier (1948). Diverses Serpentaria dels botànics pre-linneans i la Serpentina de Dodonaeus pertanyen al gènere Plantago.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi), probablement per considerar-la intermèdia entre el grup de les Plantago latifolia i el de les Plantago angustifolia de C. Bauhin.

Monospermus, -a, -um (d'una sola llavor) és un adjectiu del llatí botànic format del grec mónos (un de sol, únic) i spérma, -atos (llavor), pels fruits en càpsula monosperma.

Del grec psýllion, -ou, nom d'una planta que, segons Dioscòrides i Plini, feia unes llavors semblants a les puces, que els botànics han volgut identificar amb alguna espècie del gènere Plantago, principalment P. afra i P. sempervirens. El nom té relació amb el grec Psýlla, -as (la puça).

Subulatus, -a, -um (subulat, en forma d'alena) és un epítet del llatí botànic, derivat de subula, -ae (l'alena), amb el sufix -atus, -a ,-um (semblant a), per la forma de les fulles, linears i afuades a l'àpex.

De Platanus, nom de l'únic gènere d'aquesta família.

Del plátanos, on (en llatí, platanus, -i) nom vulgar d'aquestes plantes a l'antiguitat clàssica. Probablement derivat del grec platýs (ample), al·ludint a la forma de la capçada.

El gènere Platanus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí orientalis, -e (de l'orient), per la procedència –diferents regions del sud d'Àsia– d'aquesta espècie, des d'on es va estendre a Europa.

Del grec platýs (estès, aplanat); i kapnós, en llatí capnos (la fumària), per la forma del fruit, que es deprimit, aixafat.