Glossari etimològic

Mot d'origen incert. De fet, Antonio Turra, qui primer descrigué l'espècie en Giornale d'Italia espettante alla Sciencia Naturale (1764), no en dona pas cap explicació. De Théis, en Glossaire de botanique (1810), citant Mattioli, diu que mugo o mugum és el nom d'aquest arbre als Alps meridionals. Tanmateix, altres interpretacions més recents, el relacionen amb el francès musguet (muguet), que seria un diminutiu del mot àrab musk (mesc), relacionant la flaire d'aqueixa planta odorífera amb el caràcter aromàtic de les agulles i la fusta d'aquest pi.

Del llatí uncinatus, -a, -um (uncinat, ganxut), derivat de úncus, -i (ganxo), per la forma dels escudets de les pinyes.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc); és la traducció del nom vulgar, pi negre, amb què sol ésser designat als Alps orientals. 

Dedicat al metge i naturalista alemany, establert a Montpeller, Philipp Salzmann (1781-1851). Salzmanii (de Salzmann) és la forma de genitiu del cognom llatinitzat salzmanius, -ii.

Plini designava amb el mot pinaster una mena de pi bord, en tant que el pi de llei era anomenat simplement pinus; D. Solander –un dels deixebles de Linné– aplicà el nom de Plini a aquesta espècie.

Pinea o nux pinea és el nom que donava Plini als pinyons per antonomàsia, els d'aquesta espècie.

Del llatí sylvestris, o silvestris, -e (silvestre, del bosc, que no es cultiva), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), perquè viu als boscos i en fa.

Mot compost del grec pípto (caure) i athér (arista).

El gènere Piptatherum fou encunyat per Palisot de Beauvois en 1812 per a classificar el Milium coeruleum de Desfontaines, al·ludint-ne al caràcter caduc de les arestes.

Veieu Oryzopsis coerulescens.

Veieu Oryzopsis miliacea.

Veieu Oryzopsis paradoxa.

Del grecollatí pistacia, -ae, (festuc) considerat com una alteració de fousiaq, nom àrab de l'especie principal.

El nom genèric Pistacia (Anacardiaceae) fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Terebinthus de Tournefort (1694, 1700), sense cap explicació, a més d'incloure-hi el gènere tournefortià Lentiscus.

Del llatí lentiscus, -i (el llentiscle) que deriva del verb lentescere (ser agafallós), al·ludint al màstic que dóna la planta.

Nom grecollatí de la planta que dóna la resina anomenada del seu nom, trementina, deformació de 'terebentina'.

Del llatí pisum, -i (pèsol), nom amb què Columel·la anomena aquest llegum; en grec, písos o píson.

Adjectiu del llatí botànic derivat de arvum, -i (el camp treballat), per la seva estació.

Forma comparativa neutra del llatí elatus, -a -um (alt, aixecat), per la relativa major llargària dels peduncles.

Del llatí sativus, -a, -um (allò que se sembra), per ser una planta freqüentment cultivada.

De Plantago, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí plantago, -inis, nom de diferents plantes d'aquest gènere. Té relació amb planta, -ae (la planta del peu). Ambrosini relata que els autors llatins prenen el nom de la planta del peu per l'amplada de les fulles, que recorden la planta del peu, i perquè les fulles tenen unes línies, com solcs, semblants a les que veiem a la planta del peu.

El  gènere Plantago fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí albicans, -antis (albicant, que blanqueja), participi actiu del verb albicare (tornar-se blanc) i aquest de albus, -a , -um (blanc), per l'aspecte blanquinós d'aquesta planta.

Del llatí arenarius, -a, -um (sorrenc, referent a la sorra), derivat d'arena, -ae (la sorra), perquè la planta viu preferentment en llocs sorrencs.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata o que en sembla), derivat d'argentum, -i (plata), sens dubte per l'indument argentat de les fulles.

Espècie dedicada per Allioni al seu deixeble i col·laborador al jardí botànic de Torí, el metge Ludovico Bellardi (1741-1826).

Dedicada a Jacques-Philippe Cornut (1606-1661), metge i botànic francès, autor de la primera relació de plantes del Canadà, Canadensium Plantarum... Historia..., seguida de la primera flora de París, Enchiridion botanicum parisiense (1635).

Nom grecollatí que Dioscòrides i Plini aplicaven a una herba estesa al terra, amb les fulles feses, que alguns autors han identificat amb la cervina (Plantago coronopus). Segons Laguna, va rebre aquest nom perquè té les fulles feses com els peus de la cornella. Del grec koróne, -es (la cornella) i pous, podós (el peu).

Crassifolius, -a, -um (de fulles gruixudes, crassifoli), és un adjectiu del llatí botànic compost del llatí crassus, -a, -um (gros, espès) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a les fulles gruixudetes, crasses, d'aquesta planta.

Del grec lagós, -ón (llebre) i pous, podós (peu), el nom grecollatí lagopus el fan servir Dioscòrides i Plini per a una planta que creix als horts o als camps de cultiu, i que els botànics antics identificaven amb Trifolium arvense o T. sylvaticum. Tanmateix, Linné va prendre aquest nom específic de C. Bauhin qui anomena la planta Plantago angustifolia, panícula lagopi, al·ludint a les inflorescències d'aquesta planta, peludes com les potes de la llebre.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans que la resta dels congèneres.