Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Vaccaria | Deriva del mot llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda. |
Etimològic |
Vaccaria parviflora | Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites. |
Etimològic |
Vaginant | Que té beina (la base eixamplada d'algunes fulles, que envolta la tija). |
Plantes vasculars |
Valeriana | No és un nom clàssic sinó del llatí tardà, per anomenar la Valeriana celtica i altres plantes semblants. Probablement té relació amb el verb valere (ser fort, bo, valdre, tenir salut). Segons C. Bauhim, en el Pinax (1623) "anomenada Valeriana en les oficines de farmàcia i entre els herbolaris, per les moltes virtuts que mostra; per la qual cosa també es diu triaga". En llatí clàssic, la valeriana es coneixia com saliunca o hirculus, i Dioscòrides l'anomena polemónion o philetaírion. El gènere Valeriana fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Valeriana officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Valva | (D’un fruit), cadascuna de les parts que es formen en obrir-se els fruits. |
Plantes vasculars |
Val·lècula | -Solc a la tija dels equisets. -En els fruits de les umbel·líferes, sol comprès entre dues costes. |
Plantes vasculars |
Vascular | Que posseeix teixit conductor, com és el cas dels pteridòfits i dels espermatòfits, les plantes que fan llavors, les quals reben el nom de plantes vasculars. (vegeu teixit conductor) |
Plantes vasculars |
Velezia | Dedicat a Cristóbal Vélez, company de Loefling i professor de Botànica al Col·legi d'Apotecaris de Madrid, autor de la inèdita Flora Matritensis, 1753. |
Etimològic |
Velezia rigida | Del llatí rigidus, -a, -um (inflexible, endurit), per la consistència dels troncs. |
Etimològic |
Vellarcàs, veiarcàs | adj. Notablement vell. Un arbre veiarcàs. La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) |
Etnobotànica |
Vena | Nervi. |
Plantes vasculars |
Ventre | m. Part enfonsada d’una soca. Cassà de la Selva (Gironès) |
Etnobotànica |
Verbascum | En Plini és el nom de les herbes bleneres en general (Verbascum sp. pl.). Tournefort, entre altres, creu que seria una corrupció de barbascum, relacionant-lo amb el llatí barba, -ae (la barba), per la pubescència blanquinosa de les fulles. Cadevall segueix aquesta opinió, però la relaciona amb els filaments estaminals barbuts. Ambrosini accepta la teoria de Tournefort, però obre el ventall de possibilitats a que pugui ser una deformació d'herbascum, perquè acostuma a nàixer en llocs herbosos. El gènere Verbascum fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Verbascum blattaria | En Plini, herba blattaria és l'herba blenera (Verbascum sp. pl.). Aquesta espècie és la Blattaria alba de C. Bauhin, d'on devia prendre-la Linné. El nom deriva del llatí blatta, -ae (escarabat, segons Plini), perquè tindria la virtut de repel·lir els escarabats. Loading... |
Etimològic |
Verbascum lychnitis | És el Verbascum Lychnitis flore albo parvo, de C. Bauhin, del qual pren Linné el nom específic. Deriva del grec lýchnon (la llàntia), al·ludint a l'ús de les fulles com a ble. |
Etimològic |
Verbascum pulverulentum | Del llatí pulverulentus, -a, -um (empolsat), derivat de pulvis, -eris (la pols), pel toment blanc que cobreix la planta. |
Etimològic |
Verbascum sinuatum | Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de sinus), derivat de sinus, -us (sinus, plec), per les fulles inferiors sinuades. |
Etimològic |
Verbena | Verbena és el nom que tenia entre els romans aquesta planta sagrada. En plural, verbenae, eren els rams de plantes sagrades (olivera, romaní, llorer, etc.) que els sacerdots romans portaven als sacrificis. Es relaciona amb el llatí verbera, -erum (fuets, assots), però sense explicar el perquè. El gènere Verbena fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Verbena officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats. |
Etimològic |
Verduc | Branca tendra i flexible. | Etnobotànica |
Vergella | Tany o rebroll d’una planta, sobretot aquell que no es talla a fi que creixi. | Etnobotànica |
Verneda | f. Bosc de verns. Olzinelles (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Verolar | v. Un fruit verd, començar a prendre el color que té quan és madur. La Mota (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Veronica | Nom en llatí medieval de diferents plantes d'aquest gènere, per les virtuts vulneràries que se li atribuïen. Nom de dona (en grec, Bereníke) relacionat amb "la Verònica" que eixugà el rostre de Jesús, quan pujava al Calvari, amb un llenç on va quedar imprès el seu rostre. Sembla que l'aspecte de la flor, amb les dues anteres que s'assemblen als ulls, recordaria la "vera icon" (verdadera imatge) de Jesús. Segons Ambrosini, seria un nom alemany i derivaria de vettonica o betonica, en Plini, herba de moltes virtuts. El gènere Veronica fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Veronica anagallis-aquatica | És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica. |
Etimològic |
Veronica arvensis | Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e. |
Etimològic |
Veronica austriaca | Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu. |
Etimològic |
Veronica austriaca subsp. teucrium | Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà. |
Etimològic |
Veronica beccabunga | Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols. |
Etimològic |
Veronica chamaedrys | És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic. |
Etimològic |
Veronica hederifolia | Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix). |
Etimològic |
Veronica montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos. |
Etimològic |
Veronica officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats. |
Etimològic |
Veronica persica | Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia. |
Etimològic |
Veronica polita | Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles. |
Etimològic |
Veronica serpyllifolia | És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll). |
Etimològic |
Veronica urticifolia | Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga. |
Etimològic |
Verós | adj. Entre verd i madur, quan una fruita encara no és mengívola. Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) |
Etnobotànica |
Verticil | Conjunt de fulles o d’altres òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix (en deriva verticil·lat –ada, disposat en verticil). |
Plantes vasculars |
Verticil·lastre | Amb aspecte de verticil; es diu de les inflorescències d’algunes labiades de peduncles i al gèn. Rumex, on les flors semblen disposades en verticils. |
Plantes vasculars |
Viburnum | Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells. |
Etimològic |
Viburnum tinus | Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre. |
Etimològic |
Vicia | Del llatí vicia, -ae (veça) relacionat amb el grec bíkion (gerro, olla). Segons J. Cadevall, és el nom donat per Varró a una lleguminosa, probablement Vicia sativa i diu que alguns la fan derivar del celta gwig. El gènere Vicia va ser publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Vicia amphicarpa | Del grec ámphi (de dos, doble) i karpós (fruit) al·ludint a la forma diferent dels llegums aeris i subterranis. |
Etimològic |
Vicia angustifolia | Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma dels folíols. |
Etimològic |
Vicia argentea | Del llatí argentum (argent), pel color blanquinós o canescent de la planta. |
Etimològic |
Vicia bithynica | Per haver estat trobada a Bithynia, regió del nord-oest de l'Àsia Menor. |
Etimològic |
Vicia cracca | Segons Plini, cracca, -ae és el fruit del gerdell o veça silvestre (Lathyrus aphaca). Cracca és el seu antic nom genèric, que Linné li conservà com a específic en reclassificar-la. |
Etimològic |
Vicia cracca subsp. incana | Del llatí incanus, -a, -um (emblanquit), per les tiges, fulles i llegum cobertes d'un toment blanquinós. |
Etimològic |
Vicia cracca subsp. tenuifolia | Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (la fulla), pels folíols, molt prims. |
Etimològic |
Vicia dasycarpa | Del grec dasýs (pelut), sinònim del llatí villosus, i karpós (fruit), nom impropi, que va ser aplicat a Cracca villosa, considerant-la com una varietat de Cracca varia. |
Etimològic |
Vicia disperma | Epítet del llatí botànic format del prefix grec di- (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors. |
Etimològic |
Vicia ervilia | En llatí, diminutiu d'ervum, amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla. |
Etimològic |
Vicia godroni | Dedicada a A. Godron (1807-1880), coautor de la Flore de France (1848-1856). |
Etimològic |
Vicia gracilis | Del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble. |
Etimològic |
Vicia heterophylla | Del grec héteros (diferent) i phýlla (fulla), per la diferència de les fulles superiors i inferiors. |
Etimològic |
Vicia hibrida | Segons J. Cadevall, l'epítet hybrida és inapropiat, nomen ineptum, perquè no hi ha tal hibridisme aquí. |
Etimològic |
Vicia hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta. |
Etimològic |
Vicia linnaei | Dedicada a Linnè (1707-1778). |
Etimològic |
Vicia lutea | Del llatí luteus (groc), pel color que generalment presenta la flor. |
Etimològic |
Vicia narbonensis | De Narbona, la seva primera habitació. Narbo Marcius era el nom que donaven els antics a aquesta ciutat. |
Etimològic |
Vicia onobrychioides | Per la seva semblança amb les espècies del gènere Onobrychis; amb el sufix grec -oídes (semblant a). |
Etimològic |
Vicia orobus | Del llatí orobus i aquest del grec órobos, ho deriven d'eréptein (puntejar), parlant del bestiar quan pastura; nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera. |
Etimològic |
Vicia pannonica | Pannonicus vol dir de la Pannonia, província de l'imperi romà, per la seva habitació. |
Etimològic |
Vicia peregrina | Del llatí peregrinus (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país. |
Etimològic |
Vicia pseudocracca | Del prefix gracollatí pseudo- (fals), i cracca, par la seva semblança amb Cracca villosa, de la qual es considera subespècie.) |
Etimològic |
Vicia pubescens | Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts. |
Etimològic |
Vicia purpurascens | Del verb llatí purpurasco, que significa colorar-se de porpra, per les seves flors purpurines. |
Etimològic |
Vicia pyrenaica | Per ésser el Pirineus la seva principal habitació. |
Etimològic |
Vicia sativa | Del llatí sativus, -a, -um (que es cultiva). És l'espècie principal, que es conrea des de molt antic. |
Etimològic |
Vicia sepium | Sepium és el gentiu plural de sepes (bardissar), pel lloc on habita, és a dir, Vicia dels bardissars. |
Etimològic |
Vicia tenuifolia | Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears. |
Etimològic |
Vicia tetrasperma | Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum. |
Etimològic |
Vicia vestita | Del llatí vestitus, -a, um, participi passat de vestire (vestir, cobrir), amb la significació especial de peluda, pels pèls vermellosos i espessos que cobreixen el llegum. |
Etimològic |
Vil·ós, Vil·losa | Pilós, que té pèls. |
Plantes vasculars |
Vinca | Del llatí vinca o vincapervinca, en Plini una planta sempre verd que servia per a fer corones i garlandes, que els autors suposen que seria Vinca sp. pl. Derivat de vincire (lligar, trenar), per la manera de créixer aquestes plantes, amb llurs rames llargues i primes entrelligades. És la Clematis daphnoides de C. Bauhin i d'altres; nom que, no per casualitat, al·ludeix al mateix fet, car Clematis deriva de kléma, -atos (sarment de vinya). El nom genèric Vinca fou establert per C. Linné (1737), com de costum, sense comentaris, en substitució de Pervinca de Tournefort (1694, 1700). |
Etimològic |
Vinca major | Per correspondre a la Clematis daphnoides major de C. Bauhin. En llatí, major (més gran) és el comparatiu de magnus (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita). |
Etimològic |
Vincetoxicum | Nom del llatí medieval format del llatí vincere (vèncer) i toxicum, -i (verí), perquè es feia servir com a contraverí. Sens dubte era el Vincetoxicum hirundinaria. El gènere Vinctoxicum fou publicat per N. M. Wolf (1776), sobre la base de l'Asclepias Vincetoxicum de Linné. |
Etimològic |
Vincetoxicum hirundinaria | Nom d'una planta en llatí medieval, derivat del llatí hirundo, -inis (oreneta). En Apuleu, arundinina era la celidònia; en grec, chelidónion, de chelidón (oreneta). No hem pogut establir cap relació entre aquestes plantes i l'origen etimològic del seu nom. |
Etimològic |
Vincetoxicum hirundinaria subsp. intermedium | Epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins. Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi). |
Etimològic |
Viola | De viola, nom en llatí (en grec, íon) de la violeta o viola. |
Etimològic |
Viola alba | Del llatí albus, alba, album (blanc), pel color dominant de les seves flors. |
Etimològic |
Viola arborescens | Del verb llatí arboresco (fer-se com un arbre), al·ludint al rizoma i troncs més o menys llenyosos. |
Etimològic |
Viola arenaria | Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria. |
Etimològic |
Viola biflora | Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora. |
Etimològic |
Viola bubanii | Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea |
Etimològic |
Viola canina | De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa. |
Etimològic |
Viola cenisia | Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop. |
Etimològic |
Viola cornuta | Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó. |
Etimològic |
Viola hirta | Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta. |
Etimològic |
Viola lutea | Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors. |
Etimològic |
Viola mirabilis | Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils. |
Etimològic |
Viola odorata | Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància. |
Etimològic |
Viola palustris | Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació. |
Etimològic |
Viola pyrenaica | De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Viola sudetica | De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació |
Etimològic |
Viola sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus, |
Etimològic |
Viola sylvestris subsp. riviniana | Dedicada al botànic alemany, A. Q. Rivinus (1652-1723). |
Etimològic |
Viola tricolor | Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), pel blau, violat i groc, els tres colors dominants de la seva flor. |
Etimològic |
Viola willkommii | Dedicada a H. M. Willkomm, autor del Prodromus Florae Hispanicae. |
Etimològic |
Violaceae (Violàcies) | Aquesta família pren el nom del gènere Viola, que és l'únic que conté. |
Etimològic |
Viscaria | Deriva del llatí viscus o viscum (el vesc), per tenir la principal espècie, V. vulgaris, la part superior del tronc glutinosa. |
Etimològic |
Viscaria alpina | Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya. |
Etimològic |
Vita Oleífera | Als fruits de les umbel·líferes i d’algunes compostes conducte secretor amb substàncies aromàtiques, medicinals o tòxiques. |
Plantes vasculars |
Vitaceae (Vitàcies) | Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses. |
Etimològic |
Vitex | Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller. El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Vitex agnus-castus | Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.
|
Etimològic |
Vitis | Del llatí vitis (la vinya i el vi). |
Etimològic |
Vitis vinifera | Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi). |
Etimològic |
Voluble | Dit de la planta o de la tija enfiladissa que s’entortilliga sobre un suport. |
Plantes vasculars |