Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Vaccaria

Deriva del mot llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Etimològic
Vaccaria parviflora

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites.

Etimològic
Vaginant

Que té beina (la base eixamplada d'algunes fulles, que envolta la tija).

Plantes vasculars
Valeriana

No és un nom clàssic sinó del llatí tardà, per anomenar la Valeriana celtica i altres plantes semblants. Probablement té relació amb el verb valere (ser fort, bo, valdre, tenir salut). Segons C. Bauhim, en el Pinax (1623) "anomenada Valeriana en les oficines de farmàcia i entre els herbolaris, per les moltes virtuts que mostra; per la qual cosa també es diu triaga". En llatí clàssic, la valeriana es coneixia com saliunca o hirculus, i Dioscòrides l'anomena polemónion o philetaírion.

El gènere Valeriana fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Valeriana officinalis

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Valva

(D’un fruit), cadascuna de les parts que es formen en obrir-se els fruits.

Plantes vasculars
Val·lècula

-Solc a la tija dels equisets.

-En els fruits de les umbel·líferes, sol comprès entre dues costes.

Plantes vasculars
Vascular

Que posseeix teixit conductor, com és el cas dels pteridòfits i dels espermatòfits, les plantes que fan llavors, les quals reben el nom de plantes vasculars. (vegeu teixit conductor)

Plantes vasculars
Velezia

Dedicat a Cristóbal Vélez, company de Loefling i professor de Botànica al Col·legi d'Apotecaris de Madrid, autor de la inèdita Flora Matritensis, 1753.

Etimològic
Velezia rigida

Del llatí rigidus, -a, -um (inflexible, endurit), per la consistència dels troncs.

Etimològic
Vellarcàs, veiarcàs

adj. Notablement vell. Un arbre veiarcàs.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)

Etnobotànica
Vena

Nervi.

Plantes vasculars
Ventre

m. Part enfonsada d’una soca.

Cassà de la Selva (Gironès)

Etnobotànica
Verbascum

En Plini és el nom de les herbes bleneres en general (Verbascum sp. pl.). Tournefort, entre altres, creu que seria una corrupció de barbascum, relacionant-lo amb el llatí barba, -ae (la barba), per la pubescència blanquinosa de les fulles. Cadevall segueix aquesta opinió, però la relaciona amb els filaments estaminals barbuts. Ambrosini accepta la teoria de Tournefort, però obre el ventall de possibilitats a que pugui ser una deformació d'herbascum, perquè acostuma a nàixer en llocs herbosos.

El gènere Verbascum fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Verbascum blattaria

En Plini, herba blattaria és l'herba blenera (Verbascum sp. pl.). Aquesta espècie és la Blattaria alba de C. Bauhin, d'on devia prendre-la Linné. El nom deriva del llatí blatta, -ae (escarabat, segons Plini), perquè tindria la virtut de repel·lir els escarabats.

Loading...
Etimològic
Verbascum lychnitis

És el Verbascum Lychnitis flore albo parvo, de C. Bauhin, del qual pren Linné el nom específic. Deriva del grec lýchnon (la llàntia), al·ludint a l'ús de les fulles com a ble.

Etimològic
Verbascum pulverulentum

Del llatí pulverulentus, -a, -um (empolsat), derivat de pulvis, -eris (la pols), pel toment blanc que cobreix la planta.

Etimològic
Verbascum sinuatum

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de sinus), derivat de sinus, -us (sinus, plec), per les fulles inferiors sinuades.

Etimològic
Verbena

Verbena és el nom que tenia entre els romans aquesta planta sagrada. En plural, verbenae, eren els rams de plantes sagrades (olivera, romaní, llorer, etc.) que els sacerdots romans portaven als sacrificis. Es relaciona amb el llatí verbera, -erum (fuets, assots), però sense explicar el perquè.

El gènere Verbena fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Verbena officinalis

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

Etimològic
Verduc Branca tendra i flexible. Etnobotànica
Vergella Tany o rebroll d’una planta, sobretot aquell que no es talla a fi que creixi. Etnobotànica
Verneda

f. Bosc de verns.

Olzinelles (Vallès Oriental)

Etnobotànica
Verolar

v. Un fruit verd, començar a prendre el color que té quan és madur.

La Mota (Pla de l’Estany)

Etnobotànica
Veronica

Nom en llatí medieval de diferents plantes d'aquest gènere, per les virtuts vulneràries que se li atribuïen. Nom de dona (en grec, Bereníke) relacionat amb "la Verònica" que eixugà el rostre de Jesús, quan pujava al Calvari, amb un llenç on va quedar imprès el seu rostre. Sembla que l'aspecte de la flor, amb les dues anteres que s'assemblen als ulls, recordaria la "vera icon" (verdadera imatge) de Jesús. Segons Ambrosini, seria  un nom alemany i derivaria de vettonica o betonica, en  Plini, herba de moltes virtuts.

El gènere Veronica fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Veronica anagallis-aquatica

És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica.

Etimològic
Veronica arvensis

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Etimològic
Veronica austriaca

Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu.

Etimològic
Veronica austriaca subsp. teucrium

Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà.

Etimològic
Veronica beccabunga

Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols.

Etimològic
Veronica chamaedrys

És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic.

Etimològic
Veronica hederifolia

Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix).

Etimològic
Veronica montana

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Etimològic
Veronica officinalis

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

Etimològic
Veronica persica

Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia.

Etimològic
Veronica polita

Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles.

Etimològic
Veronica serpyllifolia

És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll).

Etimològic
Veronica urticifolia

Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga.

Etimològic
Verós

adj. Entre verd i madur, quan una fruita encara no és mengívola.

Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre)

Etnobotànica
Verticil

Conjunt de fulles o d’altres òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix (en deriva verticil·lat –ada, disposat en verticil).

Plantes vasculars
Verticil·lastre

Amb aspecte de verticil; es diu de les inflorescències d’algunes labiades de peduncles i al gèn. Rumex, on les flors semblen disposades en verticils.

Plantes vasculars
Viburnum

Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells.

Etimològic
Viburnum tinus

Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre.

Etimològic
Vicia

Del llatí vicia, -ae (veça) relacionat amb el grec bíkion (gerro, olla). Segons J. Cadevall, és el nom donat per Varró a una lleguminosa, probablement Vicia sativa i diu que alguns la fan derivar del celta gwig.

El gènere Vicia va ser publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Vicia amphicarpa

Del grec ámphi (de dos, doble) i karpós (fruit) al·ludint a la forma diferent dels llegums aeris i subterranis.

Etimològic
Vicia angustifolia

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma dels folíols.

Etimològic
Vicia argentea

Del llatí argentum (argent), pel color blanquinós o canescent de la planta.

Etimològic
Vicia bithynica

Per haver estat trobada a Bithynia, regió del nord-oest de l'Àsia Menor.

Etimològic
Vicia cracca

Segons Plini, cracca, -ae és el fruit del gerdell o veça silvestre (Lathyrus aphaca). Cracca és el seu antic nom genèric, que Linné li conservà com a específic en reclassificar-la.

Etimològic
Vicia cracca subsp. incana

Del llatí incanus, -a, -um (emblanquit), per les tiges, fulles i llegum cobertes d'un toment blanquinós.

Etimològic
Vicia cracca subsp. tenuifolia

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (la fulla), pels folíols, molt prims.

Etimològic
Vicia dasycarpa

Del grec dasýs (pelut), sinònim del llatí villosus, i karpós (fruit), nom impropi, que va ser aplicat a Cracca villosa, considerant-la com una varietat de Cracca varia.

Etimològic
Vicia disperma

Epítet del llatí botànic format del prefix grec di- (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

Etimològic
Vicia ervilia

En llatí, diminutiu d'ervum, amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Etimològic
Vicia godroni

Dedicada a A. Godron (1807-1880), coautor de la Flore de France (1848-1856).

Etimològic
Vicia gracilis

Del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Etimològic
Vicia heterophylla

Del grec héteros (diferent) i phýlla (fulla), per la diferència de les fulles superiors i inferiors.

Etimològic
Vicia hibrida

Segons J. Cadevall, l'epítet hybrida és inapropiat, nomen ineptum, perquè no hi ha tal hibridisme aquí.

Etimològic
Vicia hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Etimològic
Vicia linnaei

Dedicada a Linnè (1707-1778).

Etimològic
Vicia lutea

Del llatí luteus (groc), pel color que generalment presenta la flor.

Etimològic
Vicia narbonensis

De Narbona, la seva primera habitació. Narbo Marcius era el nom que donaven els antics a aquesta ciutat.

Etimològic
Vicia onobrychioides

Per la seva semblança amb les espècies del gènere Onobrychis; amb el sufix grec -oídes (semblant a).

Etimològic
Vicia orobus

Del llatí orobus i aquest del grec órobos, ho deriven d'eréptein (puntejar), parlant del bestiar quan pastura; nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera.

Etimològic
Vicia pannonica

Pannonicus vol dir de la Pannonia, província de l'imperi romà, per la seva habitació.

Etimològic
Vicia peregrina

Del llatí peregrinus (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Etimològic
Vicia pseudocracca

Del prefix gracollatí pseudo- (fals), i cracca, par la seva semblança amb Cracca villosa, de la qual es considera subespècie.)

Etimològic
Vicia pubescens

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

Etimològic
Vicia purpurascens

Del verb llatí purpurasco, que significa colorar-se de porpra, per les seves flors purpurines.

Etimològic
Vicia pyrenaica

Per ésser el Pirineus la seva principal habitació.

Etimològic
Vicia sativa

Del llatí sativus, -a, -um (que es cultiva). És l'espècie principal, que es conrea des de molt antic.

Etimològic
Vicia sepium

Sepium és el gentiu plural de sepes (bardissar), pel lloc on habita, és a dir, Vicia dels bardissars.

Etimològic
Vicia tenuifolia

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Etimològic
Vicia tetrasperma

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Etimològic
Vicia vestita

Del llatí vestitus, -a, um, participi passat de vestire (vestir, cobrir), amb la significació especial de peluda, pels pèls vermellosos i espessos que cobreixen el llegum.

Etimològic
Vil·ós, Vil·losa

Pilós, que té pèls.

Plantes vasculars
Vinca

Del llatí vinca o vincapervinca, en Plini una planta sempre verd que servia per a fer corones i garlandes, que els autors suposen que seria Vinca sp. pl. Derivat de vincire (lligar, trenar), per la manera de créixer aquestes plantes, amb llurs rames llargues i primes entrelligades. És la Clematis daphnoides de C. Bauhin i d'altres; nom que, no per casualitat, al·ludeix al mateix fet, car Clematis deriva de kléma, -atos (sarment de vinya).

El nom genèric Vinca fou establert per C. Linné (1737), com de costum, sense comentaris, en substitució de Pervinca de Tournefort (1694, 1700).

Etimològic
Vinca major

Per correspondre a la Clematis daphnoides major de C. Bauhin. En llatí, major (més gran) és el comparatiu de magnus (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita).

Etimològic
Vincetoxicum

Nom del llatí medieval format del llatí vincere (vèncer) i toxicum, -i (verí), perquè es feia servir com a contraverí. Sens dubte era el Vincetoxicum hirundinaria.

El gènere Vinctoxicum fou publicat per N. M. Wolf (1776), sobre la base de l'Asclepias Vincetoxicum de Linné.

Etimològic
Vincetoxicum hirundinaria

Nom d'una planta en llatí medieval, derivat del llatí hirundo, -inis (oreneta). En Apuleu, arundinina era la celidònia; en grec, chelidónion, de chelidón (oreneta). No hem pogut establir cap relació entre aquestes plantes i l'origen etimològic del seu nom.

Etimològic
Vincetoxicum hirundinaria subsp. intermedium

Epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins. Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi).

Etimològic
Viola

De viola, nom en llatí (en grec, íon) de la violeta o viola.

Etimològic
Viola alba

Del llatí albus, alba, album (blanc), pel color dominant de les seves flors.

Etimològic
Viola arborescens

Del verb llatí arboresco (fer-se com un arbre), al·ludint al rizoma i troncs més o menys llenyosos.

Etimològic
Viola arenaria

Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria.

Etimològic
Viola biflora

Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora.

Etimològic
Viola bubanii

Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea

Etimològic
Viola canina

De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa.

Etimològic
Viola cenisia

Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop.

Etimològic
Viola cornuta

Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó.

Etimològic
Viola hirta

Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta.

Etimològic
Viola lutea

Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors.

Etimològic
Viola mirabilis

Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils.

Etimològic
Viola odorata

Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància.

Etimològic
Viola palustris

Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació.

Etimològic
Viola pyrenaica

De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Viola sudetica

De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació

Etimològic
Viola sylvestris

Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus,

Etimològic
Viola sylvestris subsp. riviniana

Dedicada al botànic alemany, A. Q. Rivinus (1652-1723).

Etimològic
Viola tricolor

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), pel blau, violat i groc, els tres colors dominants de la seva flor.

Etimològic
Viola willkommii

Dedicada a H. M. Willkomm, autor del Prodromus Florae Hispanicae.

Etimològic
Violaceae (Violàcies)

Aquesta família pren el nom del gènere Viola, que és l'únic que conté.

Etimològic
Viscaria

Deriva del llatí viscus o viscum (el vesc), per tenir la principal espècie, V. vulgaris, la part superior del tronc glutinosa.

Etimològic
Viscaria alpina

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Etimològic
Vita Oleífera

Als fruits de les umbel·líferes i d’algunes compostes conducte secretor amb substàncies aromàtiques, medicinals o tòxiques.

Plantes vasculars
Vitaceae (Vitàcies)

Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses.

Etimològic
Vitex

Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller.

El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Vitex agnus-castus

Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.

 

Etimològic
Vitis

Del llatí vitis (la vinya i el vi).

Etimològic
Vitis vinifera

Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi).

Etimològic
Voluble

Dit de la planta o de la tija enfiladissa que s’entortilliga sobre un suport.

Plantes vasculars