Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Baia | Fuit carnós sense pinyol, ja que la part interna del fruit, l’endocarpi, també és carnosa, com ara el raïm o la tomata; com tots els fruits carnosos és indehiscent. |
Plantes vasculars |
Balegar | m. Matoll de bàlecs. Toses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Ballarusca | Cecidi. Formació, en molts casos esfèrica i damunt els roures, produïda en els arbres per la posta d’alguns insectes. També dita agalla, cassanella, gal·la, o macarulla. | Etnobotànica |
Ballota | Dioscòrides menciona una planta, de nom ballóte, que hom identifica amb el malrubí negre (Ballota nigra). Es mot d'origen obscur. Algú el suposa derivat del grec balléin (evitar), per l'olor repulsiva de l'espècie susdita. El gènere fou establert per Tournefort com Ballote -nom habitual d'aquesta planta, així com també Marrubium nigrum, entre els botànics de l'època-; però Linnè, en la revalidació, li canvià la grafia. |
Etimològic |
Ballota nigra | Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel to verd fosc de la planta. |
Etimològic |
Ballota nigra subsp. foetida | Del llatí foetidus, -a, -um (repugnant), per la seva mala olor . |
Etimològic |
Balsàmic | Que conté olis essencials antisèptics i tonificants de l'aparell respiratori |
Etnobotànica |
Balsaminaceae (Balsaminàcies) | De balsamíne, nom grec d'una cucurbitàcia. |
Etimològic |
Bamba | f. Fusta d’una planta que s’ha estovat i en tocar-la s’esmicola. Vilabertran (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Barbarea | El nom d'aquest gènere apareix quasi simultàniament en Lobelius i Dodonaeus; Aquest últim explica que es diu així pel nom vulgar en alemany de la Barbarea vulgaris: “Sant Barberen Kraut” o herba de Santa Bàrbara (patrona dels artillers i dels miners). Probablement perquè la planta s'havia fet servir per a calmar les ferides causades per les explosions. |
Etimològic |
Barbarea intermedia | Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), probablement per les fulles radicals, compreses entre B. vulgaris i B. praecox. |
Etimològic |
Barbarea patula | Del llatí patulus, -a, -um (obert, patent), per les branques obertes. |
Etimològic |
Barbarea praecox | Del llatí praecox, -ocis (precoç, primerenc) per tenir una floració primerenca. |
Etimològic |
Barbarea verna | Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix a l'inici de la primavera. |
Etimològic |
Barbarea vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie relativament comuna. |
Etimològic |
Barbulat | Dit dels pèls que tenen apèndixs laterals curts. |
Plantes vasculars |
Barromar | v. Treure borrons. Molló (Ripollès) |
Etnobotànica |
Bartsia | Gènere dedicat per Linné a Johann Bartsch (1709–1738), metge i botànic alemany, mort prematurament a la colònia holandesa de Surinam en 1738, on havia anat precisament a instàncies de Linnè. El nom ha quedat fixat així en la nomenclatura, malgrat que la grafia correcta hauria estat Bartschia, d'acord amb el cognom de l'homenatjat, com reclamaven Rouy i altres. |
Etimològic |
Bartsia alpina | Perquè viu als Alps. |
Etimològic |
Basal | adj. Relatiu o pertanyent a la base. |
Briòfits |
Base | f. Part inferior d'un cos o d'un òrgan. |
Briòfits |
Basifix, Basifixa | Dit de les anteres inserides per llur base al filament de l’estam (oposat a dorsifix). |
Plantes vasculars |
Batall | Peça de fusta, d’oós o metàl·lica que balanceja a l’interior d’una esquella i la fa sonar. | Etnobotànica |
Bec | Punta més o menys ben delimitada, en què terminen alguns fruits. | Plantes vasculars |
Beçada | f. Bosc de beços. Vilallonga de Ter (Ripollès) |
Etnobotànica |
Beçosa | f. Bosc de beços. Vallmanya (Conflent) |
Etnobotànica |
Bedui | m. Fruit de l’arç blanc. Talaixà (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Beina | f. Base eixamplada d'un fil·lidi que envolta el caulidi. |
Briòfits |
Beina | Base eixamplada d'algunes fulles, que envolta totalment o parcialment la tija. | Plantes vasculars |
Bèlit | Bastonet de cap a un pam, amb punta a cada cap. El joc que s’hi fa també rep el nom de bèlit. | Etnobotànica |
Bellardia | Gènere dedicat a Carlo Antonio Lodovico Bellardi (1741-1826), botànic italià del Piemont. |
Etimològic |
Bellardia trixago | Segons Plini, Trixago és el nom llatí del Chamaedrys dels grecs; Fabio Colonna, en el segle XVII, designà així aquesta espècie: Trixago apula unicaulis. D'ací pervé l'específic linneà. |
Etimològic |
Bellis | Del llatí clàssic bellis, -idis (la margaridoia); es fa derivar de bellus, -a, um (formós, bonic). |
Etimològic |
Bellis annua | Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser planta anual. |
Etimològic |
Bellis perennis | Del llatí perennis, -e (durador, que dura sempre), per ser planta perenne. |
Etimològic |
Berberidaceae (Berberidàcies) | Del nom del gènere Berberis. |
Etimològic |
Berberis | Del llatí medieval berberis, i aquest, de barbarís, nom en àrab del coralet (Berberis vulgaris). Segons J.Cadevall, del grec bérberi (petxina petita), al·ludint a la forma còncava dels pètals. |
Etimològic |
Berberis aetnensis | De l'Etna, pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Berberis vulgaris | Perquè és l'espècie més comuna. |
Etimològic |
Berruga | f. Protuberància, més o menys arrodonida, a la superfície d'un òrgan |
Briòfits |
Berrugós, berrugosa | adj. Que té berrugues. |
Briòfits |
Bessó | m. Arbre que ha posat diverses besses. La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) |
Etnobotànica |
Bestiar | Animal mamífer que ens proporciona aliment, com són les ovelles, les cabres o les vaques. | Etnobotànica |
Bidens | Paraula composta del llatí bis (dues vegades) i dens, dentis (la dent), per les dues o més arestes amb que terminen els aquenis |
Etimològic |
Bidens cernua | Del llatí cernuus, -a -um (inclinat, capbaix, penjant), com nutans, per estar així els capítols. |
Etimològic |
Bidens frondosa | Del llatí frondosus, -a, um (frondós, amb moltes fulles), probablement per les bràctees folioses dels capítols. |
Etimològic |
Bidens subalternans | Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i alternans, -antis (alternant), per la disposició de les fulles a la tija. |
Etimològic |
Bidens tripartita | Del llatí tripartitus, -a, -um (dividit en tres parts), pel caràcter general de les fulles superiors dividides en tres segments. |
Etimològic |
Bidentat, bidentada | Que termina en dues dents | Plantes vasculars |
Biestratificat, biestratificada | adj. Compost de dues capes de cèl·lules. |
Briòfits |
Bífid | Dit de l’òrgan dividit en dos lòbuls fins a menys de la meitat de la seva longitud. |
Plantes vasculars |
Bigarrar | Adornar un element (collar, bastó, saler...) amb pintura o una navalla. |
Etnobotànica |
Bilabiat, bilabiada | Dit del calze o la corol·la que presenta dues parts en forma de llavis. | Plantes vasculars |
Bilateral | Dit de les flors que tenen només dos plans de simetria perpendiculars entre ells |
Plantes vasculars |
Binervat, binervada | adj. Que té dos nervis. |
Briòfits |
Bípar, bípara | Dit del tipus de ramificació cimosa en què les branques laterals neixen per parells oposats. | Plantes vasculars |
Bipinnat, bipinnada | adj. Doblement pinnat. |
Briòfits |
Bipinnaticomposta | Plantes vasculars | |
Biscutella | Del llatí bis (dues vegades) i scutella, -ae (plat petit) diminutiu de scuta, -ae (plat), per la silícula formada per dos platets. |
Etimològic |
Biscutella auriculata | Auriculatus, -a, -um és un neologisme botànic format del llatí auricula, -ae (orella) i el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla), per la forma de les fulles caulinars. |
Etimològic |
Biscutella cichoriifolia | Del llatí cichorium, -ii (xicoira) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les seves fulles pinnatífides amb les d'aquella composta. |
Etimològic |
Biscutella laevigata | Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, pulit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint-se a la superfície ordinàriament llisa de les silícules, en contraposició a B. auriculata i B. cichoriifolia, que la tenen, generalment, tuberculosa. |
Etimològic |
Biserrula | Del llatí bis (dues vegades, doble) i serrula, diminutiu de serra (la serra), pel llegum serrat pels dos marges. |
Etimològic |
Biserrula pelecinus | En grec, pélekys és una destral de dos talls, insistint en la idea etimològica de biserrula. El mot llatí pelecinos o pelecina significa una herba perjudicial als sembrats. |
Etimològic |
Blana | Dit de la fulla tova que es doblega fàcilment (oposat a coriàcia). |
Plantes vasculars |
Boca | f. Obertura de la càpsula. |
Briòfits |
Boina | f. Bola d’alga dels vidriers (posidònia) aplegada a la platja. Cadaqués (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Boixeteres, les | f. Matoll de boixos Topònim del terme de Pardines (Ripollès) |
Etnobotànica |
Boleum | Probablement del grec bolíon (boleta), diminutiu de bólos (bola), fent referència a la forma globosa de la zona proximal de la silícula. |
Etimològic |
Boleum asperum | Del llati asper, -a, -um (àsper); al·ludint a les fulles i silícules que són híspides o setoses. |
Etimològic |
Bolló | m. Boll. Pellofa que cobreix el gra del cereal. L’Albiol (Alt Camp) |
Etnobotànica |
Bonjeania | Nom dedicat per Reichenbach al botànic J. L. Bonjean, apotecari de Chambéry, autor de la Flora de Savoia. |
Etimològic |
Bonjeania hirsuta | Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda. |
Etimològic |
Bonjeania recta | De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc. |
Etimològic |
Borago | De borago o borrago, -inis, nom en llatí medieval de la borratxa (Borago officinalis). Alguns autors, com ara Cadevall, pensen que el mot està relacionat amb l'àrab abu-aráq (pare de la suor, sudorífic) per les virtuts sudorífiques de la borratxa. Altres el fan derivar del llatí burra, -ae (borra, gerga), per l'indument de les fulles. Segons Benito Valdés, estaria relacionat amb el mot grecollatí corrago, -inis, que apareix amb variants tant al Pseudo-Dioscòrides com al Pseudo-Aupuleius i que es fa servir a Lucània (sud d'Itàlia). |
Etimològic |
Borago officinalis | Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Bordissenc | adj. Que no és de bona mena. Una pomera bordissenca. La Prenyanosa (Segarra) |
Etnobotànica |
Boscúria | f. Bosc espès i gran. Olzinelles (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Bosquetà | adj. Planta silvestre. Figueres bosquetanes. El Port de la Selva (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Bràctea | Òrgan foliaci situat vora les flors, generalment de foma, mida, coloració, etc. diferents que les de les fulles normals. (en deriva bracteat i bracteïforme). |
Plantes vasculars |
Bractèola | Bràctea petita. Són presents a les inflorescències en umbel·la de les umbel·líferes, a les inflorescències de les labiades. |
Plantes vasculars |
Brancut | adj. Planta de moltes branques. Vilada (Berguedà) |
Etnobotànica |
Brassica | Del llatí brassica (la col). Segons J. Cadevall, ha estat molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula. S'ha dit si ve del celta bresic, que significa "col". L'origen és incert; el màxim que es pot fer és assenyalar la forma grega bráske interpretada krámbe (la col). |
Etimològic |
Brassica asperifolia | En llatí, asper, aspera, asperum és aspre, desigual, que no és llis ni pla; i folium és fulla. Fulles de tacte aspre. |
Etimològic |
Brassica fruticulosa | Forma diminutiva del llatí fruticosus; de frutex (arbust). |
Etimològic |
Brassica laevigata | Del llatí laevigare (allisar, polir), pel tronc llis i glabre. |
Etimològic |
Brassica napus | El napus de Columel·la també és nap, i aquí, en aposició amb Brassica, és com si diguéssim nap i col. |
Etimològic |
Brassica nigra | Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors: mostassa negra, que és la medicinal. |
Etimològic |
Brassica oleracea | Oleraceus, paraula que fa servir Plini, vol dir lleguminós; de olus, hortalissa, verdura, i també col. |
Etimològic |
Brassica rapa | Rapa, com rapum, significa nap en llatí. |
Etimològic |
Brassicaceae (Crucíferes) | Fa referència a un dels gèneres d'aquesta família, el gènere Brassica, al qual pertanyen algunes de les hortalisses més comunes i conreades des de l'antiguitat, com ara el nap, la col o la mostassa. Cruciferae (crucíferes), del llatí crux, crucis (creu), per la corol·la típica amb quatre pètals en forma de creu, era el nom sistemàtic d'aquesta família fins no fa gaire. Tanmateix, l'ús d'aquest terme segueix sent molt comú i encara s'admet en la nomenclatura oficial. De fet, en el DIEC, el terme brassicàcies remet a crucíferes; I, al diccionari de la RAE, ni tan sols hi és.
|
Etimològic |
Briòfit | Terme pendent de redacció. |
Plantes vasculars |
Broc | Trosset de branquilló o branca petita. | Etnobotànica |
Brulla | f. Fruit de l’arç blanc. Castellar de N’Hug (Berguedà) |
Etnobotànica |
Bryonia | Derivat del verb grec brýo (llucar i créixer en abundància), propi de la vegetació, bryonia és un mot grecollatí amb què Plini i Columel·la anomenaven plantes com la carbassina (Bryonia dioica) o el gatmaimó (Tamus communis). |
Etimològic |
Bryonia dioica | Del grec dioikéo (viure separadament), format pel prefix di (dos) i oikós (casa), per ser planta que té les flors masculines en un peu i les femenines en un altre. |
Etimològic |
Bufonia | Gènere anomenat així per Sauvages en memòria de Georges Louis Leclercq, comte de Buffon (1707-1788), naturalista i zoòleg francès. |
Etimològic |
Bufonia perennis | Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys. |
Etimològic |
Bufonia tenuifolia | Del llatí tenuis, -e (prim, delicat), per les seves fulles subfiliformes. |
Etimològic |
Bulb | Òrgan subterrani, popularment anomenat ceba o cabessa, que correspon a un tija especialitzada, curta i gruixuda, recoberta de fulles carnoses no fotosintètiques, amb rels a la part inferior i que anualment emet tiges aèries amb fulles verdes i flors. |
Plantes vasculars |
Bulbiforme | adj. D'aparença semblant a un bulb, en general plantes amb els caulidis molt curts i els fil·lidis molt junts i còncaus. |
Briòfits |
Bulbil | m. Propàgul axil·lar amb aspecte de petit bulb. |
Briòfits |
Bulbil |
|
Plantes vasculars |
Bulliarda | Gènere dedicat a Pierre Bulliard (1742-1793), metge i botànic francès, autor de Flora parisiensis (1774), Herbier de la France (1780) i d'altres. |
Etimològic |
Bulliarda vaillantii | Dedicada al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de J. P. de Tournefort. Fou el primer en establir una teoria de la reproducció sexual de les plantes i també l'introductor dels termes stamen (estam), òvul i ovari. |
Etimològic |
Bunias | Del llatí bunias, -adis, una espècie de nap comú (Brassica Napus). Segons Cadevall, del grec bounós (puig o turó), al·ludint als llocs elevats on, de preferència, es troba. |
Etimològic |
Bunias erucago | Nom compost del llatí eruca, -ae (ruca), l'Eruca vesicària, i el sufix llatí -ago, que indica semblança o relació; és a dir, semblant a una eruca. Quan aquesta planta de l'antic gènere Erucago va ser reclassificada al nou gènere Bunias, se li va mantenir el nom en aposició com a epítet específic. |
Etimològic |
Bupleurum | Paraula composta del grec boús, boós (el bou) i pleurón, óu (flanc, costat), es a dir, "costat de bou", per la nervadura de la fulla, segons es diu. En Plini, bupleuron, -i és el nom d'una planta espontània de les umbel·lìferes que, segons els autors, podria ser Bupleurum fruticosum, B. baldense, Anethum graveolens o Ammi majus. |
Etimològic |
Bupleurum baldense | L'adjectiu baldensis, -e és un neologisme del llatí botànic per referir-se al Mont Baldo (Itàlia), on és present aquesta planta. |
Etimològic |
Bupleurum praealtum | Del llatí praealtus, -a, -um (molt alt), per l'alçària de la planta, relativament gran. |
Etimològic |
Bupleurum ranunculoides | Perquè té alguna semblança, potser l'aspecte de les flors, amb les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oides (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eidós (aspecte). |
Etimològic |
Bupleurum ranunculoides subsp. gramineum | Adjectiu llatí derivat de gramen, -inis (gram, gespa), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies. |
Etimològic |
Bupleurum rigidum | Del llatí rigidus, -a, -um (dur, rígid), pel tronc i fulles que són així. |
Etimològic |
Buxus | Buxus, -i és el nom llatí del boix, en grec Pýxos, que hom fa derivar de pyknós (dens), perquè és de les poques fustes que no suren. |
Etimològic |
Buxus sempervirens | Adjectiu compost del llatí semper (sempre) i virens (que és verd), perquè tot l'any és verd. |
Etimològic |