Glossari general

Fuit carnós sense pinyol, ja que la part interna del fruit, l’endocarpi, també és carnosa, com ara el raïm o la tomata; com tots els fruits carnosos és indehiscent.

f. Mongeta tendra.

Les Borges Blanques (Garrigues)
La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat)
La Sénia (Montsià)

f. Comunitat de balques (bogues).

Riera del Balcar, cap a Albons (Baix Empordà). Enaigats p 332

m. Diminitiu de balcar.

Rec del Balcaret, cap a Pals (Baix Empordà). Enaigats pàg. 104

Nom encunyat en 1854 pel botànic italià Filippo Parlatore en honor al marqués Bartolommeo Bartolini Baldelli (1804-1868), alt dignitari de la cort del Gran Duc de Toscana Leopold II.

Adjectiu del llatí botànic format de Ranunculus i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança de la planta, i sobretot dels capítols fructífers, amb els Ranunculus.

m. Comunitat de bàlecs.

Toses (Ripollès)

Dioscòrides menciona una planta, de nom ballóte, que hom identifica amb el malrubí negre (Ballota nigra). Es mot d'origen obscur. Algú el suposa derivat del grec balléin (evitar), per l'olor repulsiva de l'espècie susdita.

El gènere fou establert per Tournefort com Ballote -nom habitual d'aquesta planta, així com també Marrubium nigrum, entre els botànics de l'època-; però Linnè, en la revalidació, li canvià la grafia.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), al·ludint a l'indument de tota la planta, coberta de pel rígid i aspre al tacte.

Del llatí Hispanicus, -a, -um (d'Hispània, que per al romans era tota la Península Ibèrica), per haver-la coneguda d'Espanya abans que d'altres bandes; és el Marrubium hispanicum de Linné.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel to verd fosc de la planta.

Del llatí foetidus, -a, -um (repugnant), per la seva mala olor .

Que conté olis essencials antisèptics i tonificants de l'aparell respiratori

De balsamíne, nom grec d'una cucurbitàcia.

f. Fusta d’una planta que s’ha estovat i en tocar-la s’esmicola.

Vilabertran (Alt Empordà)

El nom d'aquest gènere apareix quasi simultàniament en Lobelius i Dodonaeus; Aquest últim explica que es diu així pel nom vulgar en alemany de la Barbarea vulgaris: “Sant Barberen Kraut”  o herba de Santa Bàrbara (patrona dels artillers i dels miners). Probablement perquè la planta s'havia fet servir per a calmar les ferides causades per les explosions.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), probablement per les fulles radicals, compreses entre B. vulgaris i B. praecox.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, patent), per les branques obertes.

Del llatí praecox, -ocis (precoç, primerenc) per tenir una floració primerenca.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix a l'inici de la primavera.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie relativament comuna.

Dit dels pèls que tenen apèndixs laterals curts.

f. Tanca feta amb malesa espinosa.

La Sénia (Montsià)

f. Comunitat de plantes espinoses.

La Farga de Moles (Alt Urgell)
Moià (Moianès)

f. Part inferior, a terra, de les paumeres (margalloneres).

El Lligallo del Gànguil (Baix Ebre)

Segons J. Cadevall, el nom va ser dedicat al botànic alemany Moritz Borkhausen (1760-1806); si bé altres diuen que ho fou al també alemany Johann Conrad Barckhausen o Barchusen (1666-1723), metge i professor de química a la universitat d'Utrecht. Tanmateix, altres fonts, atribueixen la dedicatòria al metge i botànic alemany Justus Christian Gottlieb Willibald Barckhausen (1748–1783).

El gènere Barkhausia de les Compostes fou publicat per Conrad Moench en 1794.

Vegeu Crepis setosa.

Vegeu Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia

m. Fruit d'espinavessa.

Vilanant (Alt Empordà)

v. Treure borrons.

Molló (Ripollès)

Gènere dedicat per Linné a Johann Bartsch (1709–1738), metge i botànic alemany, mort prematurament a la colònia holandesa de Surinam en 1738, on havia anat precisament a instàncies de Linnè.

El nom ha quedat fixat així en la nomenclatura, malgrat que la grafia correcta hauria estat Bartschia, d'acord amb el cognom de l'homenatjat, com reclamaven Rouy i altres. Probablement, Linné va encunyar el nom prenent com arrel la forma llatinitzada, Johannes Bartsius.

Perquè viu als Alps.

Vegeu Bellardia trixago.

adj. Relatiu o pertanyent a la base.

f. Part inferior d'un cos o d'un òrgan.

Dit de les anteres inserides per llur base al filament de l’estam (oposat a dorsifix).
Dit del pèl unit per la base (oposat a medifix).

Carlo Allioni dedicà aquest gènere al metge i botànic bolonyès Ferdinando Bassi (1710-1774).

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), en botànica vol dir cobert de pel rígid i aspre al tacte, com és el cas d'aquesta planta peluda.

Epítet del llatí botànic compost dels mots llatins hyssopum, -i o hyssopus, -i (l'hisop) i folium, ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de l'hisop (Hissopus oficinalis).

Vegeu Echinopsilon reuterianus.

m. Indret moblat amb vegetació arbòria o no que dificulta transitar-hi. Acostuma a comportar una barrija-barreja de plantes.

Boí (Alta Ribagorça)
Caregue (Pallars Sobirà)
Malpàs (Alta Ribagorça)

f. Bosc de beços.

Vilallonga de Ter (Ripollès)

f. Bosc de beços.

Beceda d'en Cotet, de Vilallonga de Ter (Ripollès)

f. Bosc de beços.

Vallmanya (Conflent). La Beçosa
La Beçosa,al SE de Toés(Conflent)

m. Fruit d’arç blanc.

Talaixà (Garrotxa)

f. Base eixamplada d'un fil·lidi que envolta el caulidi.

Gènere dedicat a Carlo Antonio Lodovico Bellardi (1741-1826), botànic italià del Piemont.

Segons Plini, Trixago és el nom llatí del Chamaedrys dels grecs; Fabio Colonna, en el segle XVII, designà així aquesta espècie: Trixago apula unicaulis. D'ací pervé l'específic linneà.

Gènere dedicat per Philippe-I. Picot de Lapeyrouse al metge i botànic francès Pierre Richer de Belleval (1564?-1632), professor d'anatomia i botànica a la Universitat de Montpeller i fundador en aquesta ciutat –per encàrrec del rei Enric IV– del primer jardí botànic de França (1593), antecessor de l'actual Jardí de Plantes.

Del llatí romanus, -a, -um (romà, de Roma), perquè la planta viu als voltants de la ciutat de Roma.

Del llatí clàssic bellis, -idis (la margaridoia); es fa derivar de bellus, -a, um (formós, bonic).

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser planta anual.

Del llatí perennis, -e (durador, que dura sempre), per ser planta perenne.

Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació preferent.

m.Gla. Fruit d'una planta del gènere Quercus.

Beniure (Pallars Jussà)
Espés de Baix (Alta Ribagorça)
Estall (Baixa Ribagorça)
Salanova (Baixa Ribagorça)

m. Gla de roure.

Tortosa (Baix Ebre)

f. Gla gla de malla (coscoll).

Cardell (Baix Cinca)
Santa Maria de Meià (Noguera)
La Sénia (Montsià)

Del nom del gènere Berberis.

Del llatí medieval berberis, i aquest, de barbarís, nom en àrab del coralet (Berberis vulgaris). Segons J.Cadevall, del grec bérberi (petxina petita), al·ludint a la forma còncava dels pètals.

De l'Etna, pel seu hàbitat.

Perquè és l'espècie més comuna.

f. Protuberància, més o menys arrodonida, a la superfície d'un òrgan

m. Protuberància feta a la soca o branca d'un arbre.

La Farga de Moles (Alt Urgell)
Lliurona (Alt Empordà)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Borruga.Valldarques (Alt Urgell)

adj. Que té berrugues.

f.Soca que neix de la rabassa d'un arbre o branca gruixuda que neix de l'enforcadura.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Amer (Selva)
Arbúcies (Selva)
Camprodon (Ripollès)
La Farga de Moles (Alt Urgell)
Osor (Selva)
Rocabruna (Ripollès)
Santa Fe de Montseny (Vallès Oriental)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Tortellà (Garrotxa)

m. Arbre que ha posat diverses besses.

Aiguaviva (Alt Penedès)
La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
La Jonquera (Alt Empordà)
Romanyà de la Selva (Baix Empordà)
Vilada (Berguedà)
(Solsonès)

Del llatí beta, -ae (la bleda).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta comuna, molt cultivada a Europa.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa a la vora del mar.

Betonica o vetonica és un nom d'origen obscur amb què els llatins anomenaven una planta que podria ser la Betonica officinalis. Segons Plini, a la Gál·lia li deien així perquè era una herba que feien servir a Hispania els vetons, un poble d'origen celta. De Theis diu que és un error i que el nom ve del celta ben (cap) i ton (bo), per les suposades qualitats cefàliques i esternutatòries de la planta.
 

Veieu Stachys officinalis.

De betula, -ae, nom en llatí del bedoll. Segons Théis, relacionat amb betu, nom celta d'aquest arbre.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color blanc del tronc.

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, que penja), per les branquetes penjants.

Del llatí pubescens, -entis, participi de present del verb pubescere (sortir el borrissol de la pubertat), derivat de pubes, -is (pèl moixí o borrissol dels adolescents), perquè aquesta planta té les branquetes pubescents.

Del llatí verrucosus, -a, -um (ple de berrugues), perquè solen estar cobertes de berrugues.

De Betula, nom del gènere tipus d'aquesta famí­lia.

Paraula composta del llatí bis (dues vegades) i dens, dentis (la dent), per les dues o més arestes amb que terminen els aquenis

Del llatí cernuus, -a -um (inclinat, capbaix, penjant), com nutans, per estar així els capítols.

Del llatí frondosus, -a, um (frondós, amb moltes fulles), probablement per les bràctees folioses dels capítols.

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i alternans, -antis (alternant), per la disposició de les fulles a la tija.

Del llatí tripartitus, -a, -um (dividit en tres parts), pel caràcter general de les fulles superiors dividides en tres segments.

adj. Compost de dues capes de cèl·lules.

Dit de l’òrgan dividit en dos lòbuls fins a menys de la meitat de la seva longitud.

Del llatí biforis, -e o biforus, -a, -um (de dues portes o porta de dues fulles), adjectiu compost de bis (dos cops) i foris, -is (porta), per les obertures o forats que presenta la part comissural de cada mericarpi del fruit dídim, que en realitat és un sol orifici dividit en dos pel connectiu.

Del llatí radians, -antis (radiant, que emet raigs de llum), per la forma de les flors externes amb pètals desiguals, els més grans radiants cap a l'exterior de les umbel·les.

Del llatí testiculatus, -a, -um (que té testicles), pels mericarpis del fruit en forma de testicles o bosses. Luci Apuleu anomena testiculata herba al melcoratge mascle (Mercurialis annua).

Adornar un element (collar, bastó, saler...) amb pintura o una navalla.

Dit de les flors que tenen només dos plans de simetria perpendiculars entre ells

adj. Que té dos nervis.

adj. Doblement pinnat.

Del llatí bis (dues vegades) i scutella, -ae (plat petit)  diminutiu de scuta, -ae (plat), per la silícula formada per dos platets.

Auriculatus, -a, -um és un neologisme botànic format del llatí auricula, -ae (orella) i el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla), per la forma de les fulles caulinars.

Del llatí cichorium, -ii (xicoira) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les seves fulles pinnatífides amb les d'aquella composta.

Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, pulit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint-se a la superfície ordinàriament llisa de les silícules, en contraposició a B. auriculata i B. cichoriifolia, que la tenen, generalment, tuberculosa.

Del llatí bis (dues vegades, doble) i serrula, diminutiu de serra (la serra), pel llegum serrat pels dos marges.

En grec, pélekys és una destral de dos talls, insistint en la idea etimològica de biserrula. El mot llatí pelecinos o pelecina significa una herba perjudicial als sembrats.

m. Fruit de la bitxera.

Vilafant (Alt Empordà)

Blackstonia, -iae és un nom del llatí botànic encunyat per l'apotecari i botànic anglès W. Hudson (1730-1793) per a honorar el seu col·lega John Blackstone (1713-1753), estudiós de la flora anglesa, autor de "Fasciculus plantarum circa Harefield sponte nascentium..." (1737) i "Specimen botanicum..." (1746).

Del llatí clàssic perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles). Els botànics, però, van ampliar el camp semàntic d'aquest adjectiu aplicant-lo a plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe; tant per al cas del que actualment anomenem fulles amplexicaules o connates com per a les pròpiament perfoliades. El prefix llatí per-, entre altres, té el significat "a través de" que és el que s'aplica al terme botànic; però també pot afegir un sentit augmentatiu o superlatiu a la idea simple del radical foliatus, -a, um (foliós, de fulles abundants), com en el cas del terme clàssic.

Adjectiu del llatí botànic format pel prefix privatiu in- i l'adjectiu perfoliatus, -a, -um (de fulles perforades [per la tija]), perquè les fulles són lliures o només lleugerament connates.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), epítet aplicat a plantes de floració o fructificació tardana.

Dit de la fulla tova que es doblega fàcilment (oposat a coriàcia).

f. Classe de figa.

Cocentaina (Comtat)
Corona (Eivissa)
Formentera

f. Classe de figa.

Formentera

m. Classe de blat.

Lliurona (Alt Empordà)

m. Conjunt de blets.

Castellnou d'Olugues (Segarra)

f. Obertura de la càpsula.

f. Bola d’alga dels vidriers (posidònia) aplegada a la platja.

Cadaqués (Alt Empordà)

m. Boix que es fa les ombries (obagues). Era més gros que els altres i molt buscat pels cullerers.

Tortosa (Baix Ebre)

f. Mata o mates de boix.

Bruguera (Ripollès)

f. Comunitat de boixos.

Vall de Boixadar, de la regió d'Allà Dins, als Monegres (Baix Cinca).

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Josa de Cadí (Alt Urgell)
Saldes (Berguedà)
Faitús (Ripollès)
El Boixader, de Vilallonga de Ter (Ripollès)
Mas Boixader, de Tregurà (Ripollès)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Bóixols (Pallars Jussà)

f. Comunitat de boixos.

La Jonquera (Alt Empordà)
Pardines (Ripollès)
La Vola (Osona)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Adraén (Alt Urgell)
Albet (Alt Urgell)
Gavarra (Alt Urgell)
Les Llacunes (Pallars Sobirà)

f. Boixeda. Comunitats de boixos.

Sapeira (Alta Ribagorça)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Beniure (Pallars Jussà)

m. Boixeda. Comunitat de boixos, sobretot quan és formada per algunes mates.

Cerler (Alta Ribagorça)
Santa Maria de Meià (Noguera)
Taús (Alt Urgell)
La Valldan (Berguedà)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Batet de la Serra (Garrotxa)
La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat)
Roquetes (Baix Ebre)
La Sénia (Montsià)

f.Boixeda. Comunitat de boixos.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Roquetes (Baix Ebre)
Toses (Ripollès)

m. Matoll de boixos.

Boixetera, indret de Pardines (Ripollès).

f. Matoll de boixos

Topònim del terme de Pardines (Ripollès)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Adraén (Alt Urgell)

f. Boixeda. Comunitat de boixos.

Biasques (Baixa Ribagorça)
Bonansa (Alta Ribagorça)
Buielgues (Alta Ribagorça)
Fontjamina (Alta Ribagorça)
Montiberri (Alta Ribagorça)

Probablement del grec bolíon (boleta), diminutiu de bólos (bola), fent referència a la forma globosa de la zona proximal de la silícula.

Del llati asper, -a, -um (aspre); al·ludint a les fulles i silícules que són híspides o setoses.

m. Boll. Pellofa que cobreix el gra del cereal.

L’Albiol (Alt Camp)
Mont-ral (Alt Camp)

Nom dedicat per H. G. Ludwig Reichenbach al botànic J. L. Bonjean, apotecari de Chambéry, autor de la Flora de Savoia.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Aquesta família pren el nom del gènere Borago.

De borago o borrago, -inis, nom en llatí medieval de la borratxa (Borago officinalis). Alguns autors, com ara Cadevall, pensen que el mot prové de l'àrab abu-aráq (pare de la suor, sudorífic) per les virtuts sudorífiques de la borratxa. Altres el fan derivar del llatí burra, -ae (borra, gerga), per l'indument de les fulles. Segons Benito Valdés, estaria relacionat amb el mot grecollatí corrago, -inis, que apareix amb variants tant al Pseudo-Dioscòrides com al Pseudo-Apuleius i que es fa servir a Lucània (sud d'Itàlia).

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

m. Arbre de soca buidada amb una cavitat que no es veu des de l'exterior.

Banyeres (Baix Empordà)
La Cellera (Selva)
L'Esparra (Selva)
La Jonquera (Alt Empordà)
Mieres (Garrotxa)
Pruit (Osona)
Riudarenes (Selva)
Santa Margarida de Bianya (Garrotxa)
Pla de l'Estany

m. Que no fa fruit o el fa dolent o petit. Oposat a ver o de llei.

Gandesa (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Prat de Comte (Terra Alta)
Pujarnol (Pla de l’Estany)
Vilanova de Prades (Conca de Barberà)

El botànic francès Joseph Miégeville (1819-1901) dedicà aquest gènere a Henri Bordère (1825-1889), professor a Gèdre (Hautes-Pyrénées,
França) i notable col·lector de plantes pirinenques.

El biogeògraf i botànic H. M. Gaussen dedicà aquesta espècie al botànic parisenc Pierre Chouard (1903-1983), professor en les universitats de Bordeus i la Sorbona.

m. Arbre silvestre que no s'ha empeltat, especialment aplicat als ullastres.

Arnes (Terra Alta)
Rossell (Baix Maestrat)

m. Conjunt nombrós de bordissos.

Rossell (Baix Maestrat)

adj. Que no és de bona mena. Una pomera bordissenca.

La Prenyanosa (Segarra)

f. Classe de figa.

Formentera

f. Flor de pi blanc.

Sant Francesc de Formentera (Formentera)

f. Fulla de borraina (borratja).

Alfara de Carles (Baix Ebre)

f. Gemma d'una planta llenyosa.

Gandesa (Terra Alta)
Montan de Tost (Alta Urgell)
Santa Fe de Montseny (Vallès Oriental)
Verdú (Urgell)

f. Pinyes.

Boí (Alta Ribagorça)

v. Treure borró de les plantes.

La Jonquera (Alt Empordà)

f. Pinya de pi negre.

Boí (Alta Ribagorça)

m. Arbre que ha posat berrugues (borrugues).

Valldarques (Alt Urgell)

m. Lloc poblat d'arbres.

Boí (Alta Ribagorça)
Can Geli del Bosc,a Darnius (Alt Empordà)

m. Màquia.

Mont-roig del Camp (Baix Camp)

m. Productes del bosc.

Vall d'Arques (Alt Urgell). Enguany hi ha boscam: englans i alzines.

v. Poblar d'arbres un terreny.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

m. Indret moblat amb vegetació que no arriba a ser arbòria i dificulta transitar-hi.

Espés de Baix (Alta Ribagorça)

m. Cobert de bosc.

Biscarri (Pallars Jussà)

f. Bosc espès i gran.

La Jonquera (alt Empordà)
Lliurona (Alt Empordà)
Olzinelles (Vallès Oriental)
Sadernes (Garrotxa)

f. Classe de pera de poca qualitat.

Cocentaina (Comtat)

m. Bosc més aviat petit.

Agullana (Alt Empordà)
Vilanant (Alt Empordà).Bosquet de Baix. Alzines Grosses del Bosquet.

adj. Planta silvestre. Figueres bosquetanes.

El Port de la Selva (Alt Empordà). Figueres bosquetanes

m. Jaç. Fullaraca que serveix de llit al bestiar.

Guardamar (Baix Vinalopó)

Òrgan foliaci situat vora les flors, generalment de foma, mida, coloració, etc. diferents que les de les fulles normals. (en deriva bracteat i bracteïforme).
Fulla modificada, més petita que les normals, que creix entremig de les flors. A les compostes hom parla de bràctees involucrals per anomenar les bràctees externes del capítol, les que engloben i protegeixen el conjunt de flors; alguns gèneres de compostes també tenen petites bràctees entremig de les flors.
En algunes monocotiledònies, com a les famílies de les ciperàcies i de les gramínies, on les flors no tenen sèpals ni pètals, hom parla de bràctees per anomenar les peces que porten i protegeixen estams i carpels.

Bràctea petita. Són presents a les inflorescències en umbel·la de les umbel·líferes, a les inflorescències de les labiades.

f. Ramificació gruixuda del tronc d'un arbre i , també, les ramificacions importants d'aquesta.

Agullana (Alt Empordà)
Fonollosa (Bages)
Iran (Alta Ribagorça)

f. Conjunt de branques d'un arbre.

Amer (Selva)
Solius (Baix Empordà)
Viladrau (Osona)
Vilafreser (Pla de l'Estany)

m. Planta de moltes branques.

La Vola (Osona)

m. Conjunt de branques d'un arbre.

Llinars del Vallès (Vallès Oriental)

adj. Vegetal de moltes branques.

Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà)
Vilada (Berguedà)
(Pla de l’Estany)

m. Última ramificació del brancatge d’una planta llenyosa.

Santa Coloma de Farners (Selva)

Del llatí brassica (la col). Segons J. Cadevall, ha estat molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula. S'ha dit si ve del celta bresic, que significa "col". L'origen és incert; el màxim que es pot fer és assenyalar la forma grega bráske interpretada krámbe (la col).

En llatí, asper, aspera, asperum és aspre, desigual, que no és llis ni pla; i folium és fulla. Fulles de tacte aspre.

Forma diminutiva del llatí fruticosus; de frutex (arbust).

Del llatí laevigare (allisar, polir), pel tronc llis i glabre.

El napus de Columel·la també és nap, i aquí, en aposició amb Brassica, és com si diguéssim nap i col.

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors: mostassa negra, que és la medicinal.

Oleraceus, paraula que fa servir Plini, vol dir lleguminós; de olus, hortalissa, verdura, i també col.

Rapa, com rapum, significa nap en llatí.

Fa referència a un dels gèneres d'aquesta família, el gènere Brassica, al qual pertanyen algunes de les hortalisses més comunes i conreades des de l'antiguitat, com ara el nap, la col o la mostassa.

Cruciferae (crucíferes), terme botànic format amb els mots llatins crux, crucis (creu) i fero (jo porto), per la corol·la típica amb quatre pètals en forma de creu, era el nom sistemàtic d'aquesta família fins no fa gaire. Tanmateix, l'ús d'aquest terme segueix sent molt comú i encara s'admet en la nomenclatura oficial. De fet, l'obra Flora iberica encara el manté; i, en el DIEC, el terme brassicàcies remet a crucíferes.

m. Vegetal trencadís.

Àreu (Pallars Sobirà)
Boí (Alta Ribagorça)
Saurí (Pallars Sobirà)

Terme pendent de redacció.

m. Trosset de branca, especialment la seca que cau dels arbres.

Castenesa (Alta Ribagorça)
Josa de Cadí (Alt Urgell)
Ransol (Andorra)
Saurí (Pallars Sobirà)

f. Tros de sarment amb dos o tres ulls, que deixen a un cep en podar-lo, perquè creixi i doni fruit en l'any.

Arenys de Lledó (Matarranya)
Caseres (Terra Alta)

m. Vegetal trencadís.

Senyiu (Alta Ribagorça)

m. Malesar espès.

La Sénia (Montsià)

m. Bosc espès.

Roquetes (Baix Ebre)

f. Brolla.

Beniure (Pallars Jussà)
Biasques (Baixa Ribagorça)

f. Despulles d'una planta.

Cabrera d'Igualada (Anoia). De la brossa dels pins en fèiem carbonilla

f. Conjunt de brots tendres d'una planta.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

v. Una planta, treure brots nous.

Gandesa (Terra Alta). Alguns arbres brostaen.
La Sénia (Montsià)

v. Tallar els brots tendres dels ametllers.

Les Coves de Vinromà (Plana Alta)

m. Branquilló tendre.

Gandesa (Terra Alta)
Lliurona (Alt Empordà)
Montan de Tost (Alt Urgell)
Sous (Alt Empordà)

v. Treure brots.

Montan de Tost (Alt Urgell)

Gènere dedicat per Étienne P. Ventenat al metge i naturalista francès Pierre M. A. Broussonet (1761-1807), gran viatger, nat a Montpeller i corresponsal de Cavanilles.

Del llatí papyrifer, -ifera, -iferum (fèrtil en papirs, que en produeix), compost de papyrus, -i (papir) i fero (portar), perquè la fan servir, a l'Extrem Orient, per a fer paper.

f. Fruit de l’arç blanc.

Castellar de N’Hug (Berguedà)

f.Fruit d'arç blanc.

Castellar de N'Hug (Berguedà)

m. Vegetal trencadís.

Àreu (Pallars Sobirà)
Noarre (Pallars Sobirà)

Derivat del verb grec brýo (llucar i créixer en abundància), propi de la vegetació, bryonia és un mot grecollatí amb què Plini i Columel·la anomenaven plantes com la carbassina (Bryonia dioica) o el gatmaimó (Tamus communis).

Del grec dioikéo (viure separadament), format pel prefix di (dos) i oikós (casa), per ser planta que té les flors masculines en un peu i les femenines en un altre.

Gènere anomenat així per Sauvages en memòria de Georges Louis Leclercq, comte de Buffon (1707-1788), naturalista i zoòleg francès.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat), per les seves fulles subfiliformes.

Òrgan subterrani, popularment anomenat ceba o cabessa, que correspon a un tija especialitzada, curta i gruixuda, recoberta de fulles carnoses no fotosintètiques, amb rels a la part inferior i que anualment emet tiges aèries amb fulles verdes i flors.

adj. D'aparença semblant a un bulb, en general plantes amb els caulidis molt curts i els fil·lidis molt junts i còncaus.

m. Propàgul axil·lar amb aspecte de petit bulb.

• Òrgan de multiplicació vegetativa en forma de petita gemma o de petit bulb que neix sobre la part aèria de la planta, per comptes de les flors, format per una gemma envoltada de fulles gruixudes que contenen substàncies de reserva i que en caure dóna lloc a un nou individu.
• Petit bulb que neix lateralment d’un altre bulbil.

Bulbocodium,-ii és un nom usat per autors anteriors com Clusius, C. Bauhin, que Linné (1737) escollí per a aquest gènere; compost del grec bolbós, -ou (bulb, seba) i kódyon, -ou (òrgan vegetal en forma de cap: arrel, fruit o inflorescència). Segons diu, el va prendre de Teofrast, que anomenava boulbokódion a una planta silvestre amb què es feien corones, que els autors han identificat amb plantes diverses, però diferents de les d'aquest gènere.

Aquest Bulbocodium és diferent de l'homònim de Tournefort, que Linné va incloure dins del gènere Crocus.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè és vernal, floreix a la primavera. És el Colchicum vernum de L'Ecluse, al qual Linné va canviar de gènere mantenint-ne el nom específic.

Gènere dedicat a Pierre Bulliard (1742-1793), metge i botànic francès, autor de Flora parisiensis (1774), Herbier de la France (1780) i d'altres.

Dedicada al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de J. P. de Tournefort. Fou el primer en establir una teoria de la reproducció sexual de les plantes i també l'introductor dels termes stamen (estam), òvul i ovari.

Del grec bouniás, -ádos, en llatí bunias, -adis, una espècie de nap comú (Brassica napus). Segons Cadevall, del grec bounós (puig o turó), al·ludint als llocs elevats on, de preferència, es troba.

Nom compost del llatí eruca, -ae (ruca), l'Eruca vesicària, i el sufix llatí -ago, que indica semblança o relació; és a dir, semblant a una eruca.

Quan aquesta planta de l'antic gènere Erucago va ser reclassificada al nou gènere Bunias, se li va mantenir el nom en aposició com a epítet específic. 

Del grec búnion, -ou, en llatí bunion, -ii; en Dioscòrides i Plini, nom d'una umbel·lífera que, segons els autors moderns, seria el Bunium ferulaceum.

El gènere Bunium fou establert per Linné en Species plantarum (1753).

Adjectiu del llatí botànic format del grec bolbós, en llatí bulbus (bulb, ceba silvestre) i kástanon (castanyer), fent referència al petit tubercle de la planta, semblant a una castanya.

Adjectiu del llatí botànic format del grec pachýs (gruixut) i poús, podós (peu), és a dir, de peus gruixuts, fent referència a la part inferior de la tija.

Paraula composta del grec boús, boós (el bou) i pleurón, óu (flanc, costat), es a dir, "costat de bou", per la nervadura de la fulla, segons es diu. En Plini, bupleuron, -i és el nom d'una planta espontània de les umbel·lìferes que, segons els autors, podria ser Bupleurum fruticosum, B. baldense, Anethum graveolens o Ammi majus.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), com el sinònim aristosus, -a, -um, per les bràctees apiculades o aristades.

L'adjectiu baldensis, -e és un neologisme del llatí botànic per referir-se al Mont Baldo (Itàlia), on és present aquesta planta.

Del llatí falcatus, -a, -um (com una falç, corbat), per les fulles sovint corbades.

Mot emprat per Plini; és el participi present del verb llatí fruticescere (llucar, fer brots), derivat de frutex, -icis (arbust), fent referència a les tiges molt ramificades que es van lignificant.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust), pel seu port brancallós o arbustiu.

En honor al botànic francès Louis Gérard (1733-1819), autor de la Flora galo-provincialis (1761).

Del llatí junceus, -a, -um (fet de jonc o semblant al jonc), fent referència a les branques flexibles, com de jonc.

Terme botànic format del llatí lancea, -ae (la llança) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles; terme sinònim de lanceolatum, aquest format amb lanceola, -ae, diminutiu de lancea.

Del llatí opacus, -a , -um (fosc, ombrívol), fent referència a les bràctees, que són opaques.

Del llatí praealtus, -a, -um (molt alt), per l'alçària de la planta, relativament gran.

Del llati praealtus, -a, -um (molt alt), mot format amb el prefix augmentatiu prae- i l'adjectiu altus, -a, -um (alt), per la seva alçada relativament gran en comparació amb altres espècies del mateix gènere.

Del llatí protractus, -a, -um (allargat), participi passat de protrahere (prolongar), fent referència a la forma de les fulles, més llargues que les d'altres congèneres.

Perquè té alguna semblança, potser l'aspecte de les flors, amb les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte).

Adjectiu llatí derivat de gramen, -inis (gram, gespa), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies.

Del llatí rigidus, -a, -um (dur, rígid), pel tronc i fulles que són així.

Apuleu fa servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes amb fulles arrodonides, compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), aquí aplicat per les fulles caulinars perfoliades, més o menys ovades o suborbiculars.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix semi- (mig) i compositus, -a, -um (compost), perquè unes vegades fa umbel·les simples i altres, umbel·les compostes.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix llatí sub- (sota, gairebé, no del tot) i ovatus, -a, -um (oval), es a dir, quasi ovat, per la forma de les fulles caulinars.

Forma superlativa del llatí tenuis , -e (prim, delicat), per les branques filiformes.

m. Espiorc. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

m. Tros de llenya gruixut.

Cànoves (Vallès Oriental)
Fonollosa (Bages)
Horta de Sant Hoan (Terra Alta))
Margalef (Priorat)
Salo (Bages)

m. Buscall petit.

Mas de Barberans (Montsià)

De Butomus, nom de l'únic gènere d'aquesta família. La família Butomaceae fou establerta pel botànic francès C. F. Brisseau de Mirbel en Histoire Naturelle [...] des Plantes (1804).

Del grec boútomos, -ou, en Teofrast i altres autors nom d'almenys dues plantes que viuen als pantans i llacunes: el jonc florit (Butomus umellatus) i Carex riparia (Ciperàcies). Els autors coincideixen que ve del grec boús, boós (el bou o la vaca) i tomé (tall, nafra) o témno (tallar), però en interpretar el nom hi ha discrepàncies: Ambrosini diu que la planta es talla per fer el jaç dels bous; altres autors, com ara Cadevall, creuen més aviat que s'hauria de traduir com tallabou, perquè les fulles tallen i fan sagnar la boca del bestiar que en menja.

Adjectiu de llatí botànic format del llatí umbella, -ae (para-sol), diminutiu d'umbra, -ae (ombra), amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'hi assembla), és a dir, umbel·lat  o proveït d'umbel·les, al·ludint a la inflorescència en corimbe umbel·liforme.

Buxus, -i és el nom llatí del boix, en grec Pýxos, que hom fa derivar de pyknós (dens), perquè és de les poques fustes que no suren.

Adjectiu compost del llatí semper (sempre) i virens (que és verd), perquè tot l'any és verd.