Glossari general

Del grec iasióne, nom en Dioscòrides i Plini de diferents corretjoles (Convolvulus sp. i Calystegia sepium). Es fa derivar del grec íasis (curació), al·ludint a les suposades virtuts curatives d'alguna d'aquestes plantes.

El gènere fou establert per Linnè, arbitràriament, per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades

Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les fulles de marges sovint ondulats.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa talla de la planta.

Del llatí laevis, -e (llis, polit), per ser planta poc pilosa, amb la part superior de la tija floral glabra.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per fer-se en llocs principalment de la zona dita montana.

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), perquè és perenne a diferència d'altres congèneres.

Nom d'origen persa que passà al llatí medieval a travès de l'àrab jasamín, jasemín o jasmín. Segons J. Bauhin (Pinax, 1623) podria derivar també del grec jásme, -es, nom que apareix al Pseudo-Dioscòrides.
El gènere Jasminum fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), per ésser planta llenyosa.

Dedicat a Jàson, cabdill dels argonautes en la mítica expedició a la recerca del velló d'or.

El gènere Jasonia fou descrit i publicat en 1826 pel botànic francès Alexandre de Cassini.

Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxifós), per la substància viscosa que en segreguen les glàndules.

Del llatí, tuber, -eris (inflamació, tumor), pel rizoma engruixit.

m. Herbassar de joncs.

La Vola (Osona)

Del nom del gènere Juglans.

Del llatí juglans, -andis (la noguera i el fruit, la nou). És una contracció de Jovis –genitiu de Jupiter, principal deu de la mitologia romana– i glans, glandis (aglà), que vol dir literalment 'aglà de Júpiter'.

El gènere Juglans fou adoptat per Linné en 1737 en substitució de Nux de Tournefort sense aclarir el motiu. Nux, nucis era el mot amb que els llatins anomenaven genèricament als fruits amb embolcall llenyós, com ara nous, avellanes, ametlles i, fins i tot, pinyons.

Del llatí regius, -a, -um (real, regi, digne d'un rei), per l'excel·lència d'aquesta planta. Fou anomenada Nux regia per O. Brunfels (1488-1534) i V. Cordus (1515-1544), i C. Bauhin (1560-1624), en el Pinax, l'anomena Nux juglans, afegint que altres autors en deien regia vulgaris. Linné va seguir aquest parer en escollir aquest nom específic.

De Juncus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

De Juncago, nom que donaren als Triglochin alguns botànics pre-linneans.

De juncus, -i (jonc) nom genèric llatí de diferents espècies del gènere Juncus i també de Cyperaceae com ara Cyperus, Schoenus i Scirpus.

Acutiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic compost de acutus, -a, -um (agut, punxegut) i flos, floris (la flor), al·ludint als tèpals punxeguts, acuminats.

Del llatí acutus, -a, -um (agut, afuat), participi passat del verb acuo (afuar) i aquest de acus, -us (agulla), per les fulles i la bràctea inferior de la inflorescència acabades en una punxa molt dura.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps i, en general, de l'alta muntanya), perquè la planta es fa als Alps.

Del llatí articulatus, -a, -um (articulat, amb nusos o artells), per les fulles amb envans travessers, més estretes en uns punts que en altres, com articulades. Derivat de articulus, -i, que és diminutiu de artus, -us (articulació dels ossos).

Bufonius, -a, -um (propi dels gripaus) és un adjectiu del llatí botànic derivat del llati bufo, -onis (el gripau), perquè la planta, com aquesta bestiola, cerca els llocs humits. Linnè prengué el nom de Barrelier, qui anomenava a la planta Gramen bufonium erectum angustifolium maius.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la ceba), pels bulbs tuberosos d'on neixen les tiges.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per la inflorescència globulosa, com una mena de capítol.

Del llatí compressus, -a, -um (comprimit), per les tiges lleugerament comprimides, de secció més o menys el·líptica.

Del llatí effusus, -a, -um (difús, escampat), participi passiu del verb effundo (vessar, escampar), a causa de la inflorescència en panícula laxa, de flors escampades.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), al·ludint, sens dubte, a la primor de les tiges. Compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura).

Del grecollatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blanquinós), pel color glauc de la planta.

Heterophyllus, -a, -um és un epítet del llatí botànic format del grec héteros, (un altre, diferent) i phýllon (fulla), per la diversitat morfològica de les fulles. És sinònim de diversifolius, -a, -um, però aquest, format del llatí diversus, -a, -um (diferent) i folium, -ii (la fulla).

Lamprocarpus, -a, -um és un epítet del llatí botànic format del grec lamprós (brillant) i karpós (el fruit), al·ludint-ne a la lluentor de les càpsules.

Del llatí maritimus, -a, -um (costaner, de la vora del mar), derivat de mare, -is (el mar), perquè sol viure prop del mar.

Obtusiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundo (esmussar, espuntar) i flos, floris (la flor), pels tèpals esmussos, de forma obtusa al capdamunt.

Pygmaeus, -a, -um (pigmeu, nan) és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, d'un colze d'alçada), derivada de pygmé (puny, colzada), per les exigües dimensions de la planta.

Del llatí squarrosus, -a, -um (cobert de grans o crostes, aspre); en botànica significa cobert de fulles, bràctees, etc., rígides i més o menys divergents, que fan aspre el conjunt. Sembla que Linné emprà el mot squarrosus com a oposat a mollis (bla, suau), a causa de la rigidesa de les tiges i fulles d'aquesta planta.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), derivat de stria, -ae (estria, ratlla), per les tiges estriades.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut d'esquena, inclinat), per les tiges, sovint decumbents, ajagudes.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc, la selva), perquè habita en llocs boscosos.

Tenageia seria un nom botànic preexistent, derivat del grec ténagos (aigua soma, fangar), al·ludint als llocs on creix la planta.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), compost del prefix tri- (tres) i el sufix -fidus, -a, -um (fes, dividit); que al·ludeix a les tres llargues bràctees de la inflorescència que generalment culminen la tija, i no pas a cap òrgan fes en tres parts. Linnè prengué el nom dels seus antecessors, com ara C. Bauhin que anomenava a la planta Ivncus acumine reflexo trifidus.

Triglumis, -e (de tres glumes) és un adjectiu del llatí botànic compost del prefix tri- (tres) i gluma, -ae (clofolla dels cereals), al·ludint a les bractèoles glumàcies, generalment en nombre de tres, que envolten la base de la inflorescència.

Nom creat pel botànic francès Henri Cassini en 1821 "a la memoire du naturaliste Jurine", sens dubte Louis Jurine (1751-1819), prestigiós metge i naturalista suís, descobridor del "sisè" sentit dels ratpenats.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a les petites dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra.