Glossari general

Del llatí ulex, ulicis (el bruc). Segons Cadevall, paraula de significat obscur que alguns deriven de uligo (maresma), per l'estació que li atribueixen i que no és exclusiva. En Plini, és un arbust similar a les ereíke gregues, en llatí, erice, és a dir, els brucs o la bruguerola (Calluna vulgaris).

Linnè, va fer aquest nom genèric, sense cap explicació.

De l'adjectiu llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per la seva habitació en l'Europa occidental.

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor) per fer les flors relativament petites.

Del llatí Provincia, que és la Provença, per la seva habitació.

Ulmus és el nom en llatí de l'om.

El gènere Ulmus fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí minor, -oris (més petit), probablement per tenir les fulles més petites que Ulmus glabra.

Terme botànic compost pels mots llatins umbella, -ae (para-sol, ombrel·la), diminutiu de umbra, -ae (ombra) i el verb fero (jo porto), fent referència a la forma de les inflorescències en forma de para-sol de les plantes d'aquesta família.

Inflorescència (conjunt de flors) en què tots els peduncles de les flors arrenquen d’un mateix punt, i en el qual hi poden haver bràctees. A la fam. de les umbel·líferes, les flors sovint es reuneixen en umbel·les compostes (vegeu diapositiva següent) (en deriva umbel·lar).

A la fam. de les umbel·líferes les flors sovint són en una umbel·la secundària o umbèl·lula, en la qual els radis sostenen una altra umbel·la. (en deriva umbel·lar)

Depressió comparable a un llombrígol.

Del nom de la planta en llatí: umbilicus Veneris (melic de Venus), al·ludint a la forma umbilicada de les fulles de la principal espècie, U. rupestris.

Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació preferent, les escletxes de roques i de parets.

Epítet del llatí botànic compost de Sedum i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna planta del gènere Sedum.

Corbat a la punta en forma d’urpa o ganxo.

Part inferior, generalment estreta d’un pètal.

Que té un sol nervi.

Planta les flors de la qual només tenen o bé estams que produeixen pol·len, o bé carpels que porten els primordis seminals o òvuls. Quan els dos tipus de flors es troben en un mateix individu hom parla de planta unisexual monoica, mentre que quan hi ha individus que només fan flors amb estams, i d’altres que només en fan amb carpels, diem que és una planta unisexual dioica.

En forma de gerro panxut o d’olla.

f. Porció més aviat cilíndrica de la càpsula que conté les espores.

Nom, mantingut com a sinònim, que va rebre també el gènere Dipcadi. Format dels mots grecs ourá, -ás (cua) i pétalon, -ou (pètal), per la forma allargada de les divisions del perigoni.

Neologisme del llatí botànic format del grec ourá, -ás (cua) i spérma, -atos (llavor, germen), al·ludint a la forma del bec de l'aqueni.

El gènere Urospermum fou publicat per G. A. Scopoli en 1777.

Espècie dedicada al metge i botànic francès J. Daléchamps (1513-1588).

Epítet format del gènere Picris i el sufix -oídes (en forma de), és a dir, semblant a un Picris.

És el nom que donaven els romans a l'ortiga, però també a l'ortiga morta (Lamium sp.); del llatí urere (cremar), per la coentor que provoquen les picades dels pels urticants.

El gènere Urtica fou publicat per Linné en 1753.

Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part,separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines.

Urens (que crema), participi present del verb urere (cremar), referint-se a les picades coents de la planta, reiterant la idea del nom genèric.

adj. Molta userda.

Fontcoberta (Pla de l’Estany)

A les ciperàcies del gèn. Carex, òrgan en forma de petit sac o de vesícula que tanca el pistil i després el fruit.