Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Daphne

Dáphne és nom grec del llorer (Laurus nobilis), al qual s'assemblen algunes espècies d'aquest gènere, principalment el lloreret (Daphne laureola), anomenat daphnoides per diversos botànics prelinneans. Segons la mitologia grega, la nimfa Dafne, per eludir la persecució del deu Apol·lo, va ser transformada en un llorer.

Etimològic
Daphne gnidium

Del llatí Gnidius, -a, -um, originari de Gnidus, antiga ciutat de la regió de Cària en la costa sud-occidental d'Àsia Menor. Segons Cadevall, hom ha cregut que la grana dita Gnidium, famosa en l'antiguitat, provenia d'aquesta Daphne.

Etimològic
Daphne laureola

És la laureola dels autors prelinneans, així anomenada per les fulles, que recorden, per llur forma i verdor, les del llorer. Laureolus, -a, -um és el diminutiu de laureus, -a, -um, allò propi del llorer, laurus, -i en llatí.

Etimològic
Daphne mezereum

Perquè hom ha cregut que el mezereon dels àrabs correspon a aquesta planta.

Etimològic
Dàtil

m. Fruit de la palmera (Chamaerops humilis).

Ardenya (Tarragonès)

Etnobotànica
Datura

Paraula d'origen sànscrit amb què es coneixia la planta a l'Índia, que significa poma espinosa. Fou el metge portuguès Garcia de Orta qui introduí el nom, transcrit al portuguès com datura, en la seva obra Coloquios dos simples e drogas da India (1536), que Clusius traduí al llatí en 1547.

El gènere Datura fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Stramonium de Tournefort (1694, 1700). A guisa d'explicació, en l'Hortus Cliffortianus, fa un joc de paraules amb el participi de futur (daturus, -a, -um) del verb llatí donare (donar) i escriu en to humorístic: "A la Datura, podem continuar donant-li aquest nom com si fos llatí, tot i que sigui d'origen exòtic, perquè potser a l'Índia les dones lascives en donen i en donaran la llavor [com a afrodisíac] a llurs marits flonjos".

Etimològic
Datura ferox

És l'Stramonium sive Datura ferox dels antics botànics (prelinneans), així anomenada per les espines del fruit molt robustes; del llatí ferox, -ocis (fer, cruel).

Datura stramonium

Nom de la planta en els autors prelinneans, que Linnè conserva com a epítet específic en aposició. Sembla que està format del grec strýchnos, -ou, nom que Teofrast i Dioscòrides donen a diverses plantes solanàcies tòxiques, i manikós, -ou (boig, foll); és a dir, solanàcia que fa embogir (per les seves propietats narcòtiques).

Etimològic
Daucus

Del grec daúkos, -ou (la pastanaga) que passa al llatí com daucus, -i, que era el nom de diferents plantes umbel·líferes, entre elles la pastinaca, -ae de Plini, (Daucus carota). Apuleu aporta les formes daucion i daucites amb el mateix significat. Els antics botànics feien derivar la paraula del grec daío (encendre), per les seves suposades propietats medicinals.

Etimològic
Daucus carota

Carota, ae, és un dels noms de la pastanaga en Plini. Hom fa derivar d'un arrel celta, kar (vermell), al·ludint al color de l'arrel de la pastanaga cultivada.

Etimològic
Daucus durieua

Espècie dedicada per Willkomm a Durieu.

Etimològic
Daucus gingidium

Del llatí gingidion, -ii, nom manllevat del grec amb què Plini anomenava la pastanaga silvestre; Aquí va com a nom neutre en aposició.

Etimològic
Daucus maritimus

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis.

Etimològic
Decidu, decídua

adj. Caduc.

Briòfits
Decumbent

És oposat a erecte.

Plantes vasculars
Decurrència

f. Característica d'una estructura que s'extén per sota del seu punt d'inici. Per exemple, els fil·lidis amb base decurrent s'extenen al llarg del caulidi i els àpex hialins s'extenen pel marge.

Briòfits
Decurrent

adj. Que es perllonga cap avall unit a l'òrgan en què s'insereix. Sovint fa referència a la base dels fil·lidis que recorre soldada al caulidi, dels marges o del mateix fil·lidi; o de la punta hialina d'un fil·lidi que recorre els marges d'aquest.

Briòfits
Decurrent

Dit de les fulles sense pecíol, enganxades a la tija, el limbe de les quals s’estén cap avall, unit a la tija.

Plantes vasculars
Decussat, decussada

Dit de les fulles oposades en què cada parell es disposa en un pla longitudinal que fa angle recte amb els dels parells immediats, superior i inferior.

Plantes vasculars
Deflex, deflexa

Girat o corbat cap avall.

Plantes vasculars
Dehiscència

Acció d’obrir-se espontàniament (s’aplica als fruits que s’obren per deixar anar les granes).

Plantes vasculars
Dehiscent

adj. Que s'obra espontàniament. Dit de la càpsula que s'obre regularment per un opercle o per valves.

Briòfits
Delphinium

De delphínion, diminutiu de delphís (dofí), que és el nom grec de la planta, en Dioscòrides, per la semblança del sèpal superior amb aquest cetaci. Altres hi veuen el dit polze del peu de l'alosa. Segons el Pseudo-Dioscòrides, perquè les seves fulles basals, feses i allargades, tenen forma de dofí.

 

Etimològic
Delphinium peregrinum

Fa referència a la seva extensa àrea de dispersió.

Etimològic
Delphinium pubescens

Pel seu tronc tomentós o pubescent, fent referència al borrissol que els creix als adolescents, en llatí pubescens.

Etimològic
Delphinium ajacis

Genitiu del nom propi grecollatí Ajax (literalment, "el que cura"), en memòria dels herois grecs.

Etimològic
Delphinium cardiopetalum

Fa referència a la forma de cor dels pètals laterals.

Etimològic
Delphinium elatum

Del llatí elatus (alt i dret), per la forma del tronc.

Etimològic
Delphinium staphisagria

Del grec staphís (raïm sec, pansa) i ágrios (silvestre); significa "pansa de muntanya", fent referència a la forma que presenten la inflorescència i les fulles, semblants al cep silvestre.

Etimològic
Delphinium verdunense

Fa referència a la localitat francesa de Verdun.

Etimològic
Deltoide

Fulla.

Plantes vasculars
Dendriforme

adj. Ramificat semblantment a un arbre.

Briòfits
Dent (càpsula)

f. Cada una de les porcions en què es divideix un persitoma senzill o l'exostoma d'un de doble.

Briòfits
Dent (fil·lidi)

f. Projecció petita i aguda, especialment la del marge d'un fil·lidi.

Briòfits
Dentaria

Del llatí dens, dentis (la dent), pel rizoma escamós, ple de ressalts; segons de Théis, restes del punt d'inserció d'antigues fulles. No s'ha de confondre amb la dentaria herba dels llatins, que és, pròpiament l'herba queixalera o jusquiam: Hyoscyamus sp (Solanàcies).

Etimològic
Dentaria digitata

Del llatí digitatus, -a, -um (que té dits), derivat de digitus, -i (el dit), pels cinc segments foliars, digitats o palmats.

Etimològic
Dentaria pinnata

Del llatí pinnatus, -a, -um (que té plomes) derivat de pinna, -ae (ploma d'au), per la disposició dels folíols. Plini anomenava pinnata folia la fulla composta on els folíols es disposen respecte al raquis o nervi principal com les barbes de les plomes; aquest és el sentit que pren aquest adjectiu en la terminologia botànica,

Etimològic
Dentat, dentada

adj. Proveït de dents.

Briòfits
Dentat, dentada Plantes vasculars
Denticulat, denticulada

adj. Finament proveït de dents.

Briòfits
Denticulat, denticulada

Que té petites dents.

Plantes vasculars
Denudat, denudada

adj. Dit del caulidi nu desposseït de forma natural dels fil·lidis.

Briòfits
Depauperat, depauperada

adj. Regruat, pobrament desenvolupat.

Briòfits
Descimalar

v. Podar qualsevol planta, especialment les parts més altres (els cimals).

Cocentaina (Comtat))
Gorga (Comtat)

Etnobotànica
Descurainia

Gènere dedicat a François Descourain (1658-1740), apotecari, metge i botànic francès.

El gènere Descurainia fou publicat per Philip Barker Webb i Sabin Berthelot, conjuntament, en Histoire naturelle des Iles Canaries (1836).

Etimològic
Descurainia sophia

Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum.

Etimològic
Desfullar

v. Una planta llevar-li o perdre les fulles.

La Jonquera (Alt Empordà). Desfullar els rims.

Etnobotànica
Dethawia

Endlicher creà aquest gènere per a substituir Wallrothia de De Candolle, però sense deixar-ne cap explicació. Alguns autors francesos aventuren que el gènere estaria dedicat a un cert Dethaw -presumpte botanòfil del segle XIX-. Com que aquest cognom no figura a cap dels índexs usuals, sembla més raonable pensar que s'hagi format com una combinació de Wallrothia i De Candolle.

Etimològic
Dethawia splendens

Splendens (que resplendeix), participi present del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors d'un blanc brillant.

Etimològic
Devesa

f. Terreny amb herba i arbres, sobretot destinat a pastura.

Bergús (Bages)

Etnobotànica
Diadelf, diadelfa

Dit de la planta els estams de la qual s’agrupen en dos petits feixos (a les papilionàcies un feix amb un sol estam).

Plantes vasculars
Dialipètal, dialipètala

De pètals lliures (és oposat a gamopètal).

Plantes vasculars
Dialisèpal,dialisèpala

De sèpals lliures (és oposat a gamosèpal)

Plantes vasculars
Dianthus

Diósanthos, paraula composta del genitiu grec Diós (de Zeus o Júpiter) i ánthos (flor), que Linnè sincopà en llatí com a Dianthus, es a dir, flor de Jove o Júpiter o divina, per la seva sublim bellesa.

Etimològic
Dianthus armeria

Probablement, per la semblança amb les espècies del gènere Armeria.

Etimològic
Dianthus attenuatus

Del llatí attenuatus (aprimat), per la forma del calze, amb les dents atenuades a l'àpex.

Etimològic
Dianthus barbatus

Del llatí barbatus, -a, -um (que té barba), segurament per les llargues arestes de les bràctees involucrals i caliculars que formen com una barba molt perceptible abans de l'antesi.

Etimològic
Dianthus brachyanthus

Del grec brachýs (curt) i ánthos (flor), això és, de flors curtes.

Etimològic
Dianthus broteri

Dedicada a Fèlix de Avellar Brotero, autor de la Phytographia Lusitaniae selectior.

Etimològic
Dianthus carthusianorum

Forma del genitiu plural del llatí eclesiàstic carthusianus, -a, -um, que vol dir 'dels cartoixans'. Dedicat als monjos de Sant Bru, probablement per haver-se comparat els pètals barbuts d'aquesta planta a la barba dels dits monjos. Semblen confirmar aquesta hipòtesi les antigues denominacions Chariophyllus barbatus, Viola barbata i Lychnis monachorum.

Etimològic
Dianthus caryophyllus

Perquè la fragància de les seves flors recorda la del clau d'espècia, en llatí, caryophyllum i en grec, karyóphyllos.

Etimològic
Dianthus catalaunicus

Per la seva habitació a Catalunya.

Etimològic
Dianthus ciliatus

Del llatí cilium (pestanya) i el sufix -atus (en forma de), per les fulles serrulades.

Etimològic
Dianthus costae

Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a l'il·lustre botànic valencià Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), autor de Introducción a la flora de Cataluña (1864).

Etimològic
Dianthus deltoides

Del nom de la lletra grega délta i el sufix -éidos (en forma de), és a dir, en forma de delta o triangular; al·ludint a la forma de la taca purpurina dels pètals.

Etimològic
Dianthus hyssopifolius

Del gènere Hissopus i folium, -ii (fulla), per la semblança amb les fulles d'Hyssopus officinalis.

Etimològic
Dianthus longicaulis

Del llatí longus, -a -um (llarg) i caulis (la tija) és a dir, de tija llarga.

Etimològic
Dianthus monspessulanus

Gentilici llatí per a designar allò que fa referència a Montpeller o als seus habitants, per la seva suposada estació en aquesta localitat del Llenguadoc que en llatí s'anomenava Mons pessulum.

Etimològic
Dianthus neglectus

Del llatí neglectus (descuidat), participi passat del verb negligo (fer poc cas d'una cosa), per no haver-hi parat prou l'atenció fins aleshores.

Etimològic
Dianthus prolifer

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Etimològic
Dianthus pungens

Del llatí pungens (punxant) del verb pungere (punxar), per les fulles rigido-subpunxents.

Etimològic
Dianthus saxifragus

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Etimològic
Dianthus seguieri

Dedicat al botànic francès Jean François Séguier, autor de Plantae Veronenses, 1745.

Etimològic
Dianthus seguieri subsp. requienii

Dedicat al naturalista francès Esprit Requien (1788-1851).

Etimològic
Dianthus serratus

Del llatí serratus (en forma de serra) compost de serra, -ae (la serra) i el sufix -atus (en forma de), per les dents dels pètals.

Etimològic
Dianthus subacaulis

Del llatí sub (un poc, una mica) i acaulis (sense tronc) pels seus troncs curts.

Etimològic
Dianthus subulatus

Format del llatí subula (alena) i el sufix -atus (en forma de, semblant a), per les fulles en forma d'alena.

Etimològic
Dianthus superbus

Del llatí superbus, -a -um (magnífic, esplèndid), per l'esplendor de les seves flors, grans y oloroses.

Etimològic
Dianthus valentinus

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), per la seva habitació clàssica.

Etimològic
Dicasi

Cima en què cada eix produeix dues branques oposades.

Plantes vasculars
Dictamnus

Del grecolatí dictamnus o dictamnum, nom de diferents plantes labiades similars al poliol i originàries de l'illa de Creta. El mot sembla que està relacionat amb el grec Díkte, nom d'una muntanya de l'est de l'illa. El nom genèric Dictamnus fou adoptat per Linnè (1737), en substitució de Fraxinella, de Tournefort (1694, 1700), seguint el criteri de C. Bauhin i molts altres; I a l'Hortus Cliffortianus (1738), dóna la següent explicació: “Atès que Fraxinella no té res a veure amb Fraxinus [...] m'atinc a aquest antic sinònim disponible”

Etimològic
Dictamnus albus

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Etimològic
Dictamnus fraxinella

Adjectiu format del llatí fraxinus, nom del freixe, en Plini, per la semblança de les fulles.

Etimològic
Dictamnus hispanicus

Del llatí hispanicus (espanyol) és a dir, espècie d'Espanya.

Etimològic
Didal

m. Cúpula llenyosa on s'encaixen les glans.

Arnes (Terra Alta)

Etnobotànica
Digitada

Fulla.

Plantes vasculars
Digitalis

En llatí medieval, era el nom de la didalera (Digitalis purpurea); Segons Ambrosini, perquè les flors imiten la forma del didal, coberta amb què les dones es protegeixen els dits quan cusen. La paraula prové del llatí digitale, -is (didal) i aquesta, de digitus, -i (dit).

Etimològic
Digitalis lutea

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Etimològic
Digitalis obscura

Del llatí obscurus, -a, -um (obscur), pel color de la corol·la, d'un púrpura obscur, diu Linné.

Etimològic
Digitalis purpurea

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra), al·ludint al color de les flors.

Etimològic
Dioic

Dit de les plantes on hi ha individus que només fan flors masculines (amb estams que produeixen pol·len), i individus que només fan flors femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls), és a dir les plantes que tenen sexes separats; són doncs plantes amb flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Plantes vasculars
Dioic, dioica

adj. En una planta, té els arquegonis i els anteridis en individus diferents. Dit d'una altra manera, un sol individu només té o anteridis o arquegonis.

Briòfits
Diotis

Del grec díotos (dues orelles o dues anses), compost de dis (doble) i oús, otós (orella), per les dues orelletes o apèndixs a la base de les flors tubuloses.

Etimològic
Diotis maritima

Vegeu Otanthus maritimus.

Etimològic
Dipcadi

Paraula del llatí botànic, d'origen oriental, amb què es coneixien diferents plantes liliàcies. N'hi ha que la relaciona, per la variant tibcadi, amb l'àrab tibr qarīh (oro puro), pel color més o menys groc del perigoni. El gènere Dipcadi fou creat per F. K. Medikus (1790) per al Dipcadi serotinum exclusivament, sense donar cap raó d'aquest nom; però el mot ja apareixia a Dodonaeus (1569) i a Lobelius (1576) aplicat a altres plantes de la mateixa família que es cultivaven en els jardins de l'època.

Etimològic
Dipcadi serotinum

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), segons conta l'Ecluse, perquè germina a la tardor.

Etimològic
Diploclamadi, diplocamadídia

Dit de la flor que consta de dues cobertes, el calze i la corol·la.

Plantes vasculars
Diplotaxis

Paraula composta del grec díploos, diploús (doble) i táxis, -eos (ordre, disposició), al·ludint a la disposició ordenada de les llavors en dues files, en cada lòcul de la síliqua, en la majoria de les espècies.

Etimològic
Diplotaxis erucoides

Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca.

Etimològic
Diplotaxis muralis

Del llatí muralis, -e  (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), per la seva estació.

Etimològic
Diplotaxis tenuifolia

Epítet del llatí botànic format del llatí tenuis, -e (fi), quasi gracilis, i follium, -ii (la fullla).

Etimològic
Diplotaxis viminea

Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (vímet), pel tronc prim, vincladís i quasi nu, subafil.

Etimològic
Diplotaxis virgata

Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, verga) i interpretat pels botànics en el sentit de dret com una vara, al·ludint a la direcció de les branques o, potser, a la forma i disposició recta dels fruits.

Etimològic
Dipsacaceae (Dipsacàcies)

De Dipsacus, el gènere tipus de la família.

Etimològic
Dipsacus

Dioscòrides i Plini anomenaven dipsacos una planta de tiges i fulles espinoses, i flors reunides en capítols també espinosos, com un eriçó; sens dubte, es referien al cardó D. fullonum i a altres espècies del mateix gènere. El mot deriva del grec dípsa, -es (la set), segons sembla perquè a l'aixella de les fulles, connates, sempre queda aigua de la pluja o de la rosada que es pot beure. En grec clàssic, dipsakós, -oú significava mal de ronyons o diabetis, malaltia que causa molta set.

El gènere Dipsacus, fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Dipsacus fullonum

Del llatí fullo, -onis (bataner, paraire), en genitiu plural, és a dir 'cardó dels paraires', perquè els capítols ovoides i amb les esquames de punta ganxuda es feia servir des de l'antiguitat per a cardar la llana

Etimològic
Dipsacus pilosus

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut), fent referència als pels curts i rígids a la part de la tija sota el capítol.

Etimològic
Dipsacus silvestris

Del llatí silvestris, -e (salvatge, inculte), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), pel seu lloc d'habitació i per contraposició a D. sativus.

Etimològic
Discolor, discolora

De dos colors o més. És oposat a concolor.

Plantes vasculars
Disperm

Que conté dues llavors.

Plantes vasculars
Distal

adj. Allunyat del punt que es pren com a base o origen (oposat a proximal).

Briòfits
Distal

Dit de la part d'un òrgan més allunyada de la base.

Plantes vasculars
Dístic, dística

adj. Disposat en dues rangleres oposades, com per exemple alguns fil·lidis al caulidi.

Briòfits
Dístic, dística

Dit de les fulles, de les ramificacions, etc. que es disposen en dos rengles longitudinals oposats.

Plantes vasculars
Dittrichia

Gènere dedicat al botànic alemany Manfred Dittrich (1934-2016), especialista en Asteràcies i que fou director de l'herbari del jardí botànic de Berlin.

El gènere Dittrichia fou publicat pel botànic suís Werner Rodolfo Greuter en1973.

Etimològic
Dittrichia graveolens

Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire), fent referència a la forta olor que en desprenen les fulles.

Etimològic
Dittrichia viscosa

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segreguen la tija i les fulles.

Etimològic
Divaricat, divaricada

Dit de les branques, o altres òrgans que divergeixen segons un angle molt obert.

Plantes vasculars
Doblària

adj. Qualitat de gruixut, aplicat a un arbre o arbust.

Calaceit (Matarranya)

Etnobotànica
Doble

adj. Gruixut.

Alfara de Carles (Baix Ebre). Un arbre molt doble.
Costantí (Tarragonès)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Mas de Barberans (Motsià)
Montan de Tost (Alt Urgell)
Ulldemolins (Priorat)
Valldarques (Alt Urgell)

Etnobotànica
Doblo

adj. Doble. Gruixut.

Bergús (Bages)

Etnobotànica
Dolichos

En Hipòcrates i Teofrast, dólichos, de l'adjectiu grec dolichós (llarg), és el nom d'una lleguminosa, al·ludint segurament a la llargària dels llegums.

Etimològic
Dolichos melanophthalmos

Del grec mélas, mélanos (negre) i ophthalmós (ull), per les seves llavors blanques, amb el llombrígol circuït de negre.

Etimològic
Doronicum

Mot d'origen fosc, com Aronicum, Arnica o Dorycnium, també tingudes per verinoses. De Theis diu que, segons Linnè, la paraula deriva del grec dóron (donar) i níke (victòria), és a dir que dona la victòria. Altres autors la fan derivar de l'àrab darawnay o doronígi que serien noms d'una planta d'aquest gènere.
 

Etimològic
Doronicum austriacum

Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu.

Etimològic
Doronicum cordatum

Adjectiu del llatí botànic derivat de cor, cordis (el cor), sens dubte per les fulles cordiformes d'aquesta planta. El terme botànic més habitual és cordifolius, -a, -um. L'adjectiu cordatus, -a, -um significa, en llatí, assenyat, prudent.

Etimològic
Doronicum grandiflorun

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària relativa de les flors.

Etimològic
Doronicum pardalianches

En Plini, és el nom de l'acònit, una planta summament tòxica. És un mot compost del grec párdalis (la pantera) i áncho (sufocar), literalment que estrangula les panteres, o sigui, que mata animals salvatges, perquè antigament aquesta planta es considerava verinosa, si bé Linnè i molts altres botànics en van dubtar, d'aquesta propietat, com és va comprovar més tard.

Etimològic
Dorsal

adj. Dit de la cara inferior del fil·lidi, orientada vers la base del caulidi (oposat a ventral).

Briòfits
Dorsifix, dorsifixa

Fixat pel dors; dit especialment de les anteres que s'insereixen al filament per llur part dorsal.

Plantes vasculars
Dorycnium

Nom d'una planta que, segons Plini, deriva del grec dóry (llança) i knáo (untar), perquè amb el suc fregaven aquella arma per a emmetzinar-la; Se suposa que era l'estramoni (Datura stramonium). Dioscòrides dóna aquest nom a una altra planta que podria ser una corretjola (Convolvulus cneorum). Tanmateix, les plantes del gènere Dorycnium, que són inofensives, sembla que no tenen res a veure amb les dels antics.

El gènere va ser establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les anteriors. Però ja Lobelius, Clusius i Daléchamps incloïen entre els seus Dorycnium plantes a les quals avui anomenem així.

Etimològic
Dorycnium decumbens

Del llatí decumbere (inclinar-se, abocar-se), per les branques inclinades sota el seu pes..

Etimològic
Dorycnium hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Etimològic
Dorycnium pentaphyllum

Del grec pénta (cinc) i fíllon (fulla), pels tres folíols i les dues estípules semblants a ells, que figuren una fulla quinquefoliolada.

Etimològic
Dorycnium procumbens

Participi present del verb llatí procumbere (inclinar-se); és a dir, que s'inclina, pels seus troncs febles.

Etimològic
Dorycnium suffruticosum

Del llatí sub (per sota de) i frutex (arbust), perquè és un arbust petit.

Etimològic
Dorycnopsis

De Dorycnium, nom d'un gènere de les fabàcies, i el mot grec ópsis (aspecte, aparença), per la seva semblança amb alguna planta d'aquest gènere.

Etimològic
Dorycnopsis gerardi

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Etimològic
Dosera rotundifolia

Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides.

Etimològic
Draba

Del grec drábe, nom amb que Dioscòrides anomenava una planta que, segons sembla, seria la Cardaria draba.

Etimològic
Draba aizoides

Epítet compost de aizoon, nom d'una sempreviva i d'una saxífraga i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança en la forma i disposició de les fulles principalment amb les de la segona.

Etimològic
Draba fladnizensis

Adjectiu format de Fladniz, nom d'una localitat austríaca dels Alps orientals, un dels seus llocs d'habitació.

Etimològic
Draba muralis

De mur, muris (mur, muralla) deriva muralis, -e (del mur), per la seva estació, a les escletxes de murs i parets.

Etimològic
Draba nemorosa

Adjectiu llatí derivat de nemus, -oris (el bosc), al·ludint, sens dubte al lloc d'habitació preferent de la planta. L'adjectiu apropiat hauria estat nemoralis,-e (del bosc, que hi viu), ja que nemorosus, -a, -um vol dir ramós, de moltes branques.

Etimològic
Draba pyrenaica

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Etimològic
Draba siliquosa

Adjectiu derivat del llatí siliqua, -ae (la garrofa), fent referència al fruit.

Etimològic
Draba siliquosa subsp. carinthiaca

Adjectiu format de Carinthia, regió d'Alemanya, pel seu lloc d'habitació. Per analogia amb corinthiacus, -a, -um (de Corinthus, ciutat grega).

Etimològic
Draba tomentosa

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borra), pel borrissol o pèls fins que la cobreixen.

Etimològic
Drévol

adj. Vegetal trencadís.

Sapeira (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Drosera

Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia.

Etimològic
Drosera longifolia

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Etimològic
Droseraceae (Droseràcies)

Del gènere Drosera.

Etimològic
Drupa

Fruit carnós amb pinyol, dins el qual hi ha la llavor, com ara la cirera o l’oliva.

Plantes vasculars
Dryas

Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina.

Etimològic
Dryas octopetala

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Etimològic
Durieua

Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria.

Etimològic
Durieua hispanica

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie.

Etimològic