Glossari general

m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis).

Bítem (Baix Ebre)

Del grec paionía, forma femenina de paiónios que vol dir curatiu, saludable o medicinal. A. Laguna, en els comentaris al “Dioscórides”, diu: “Es diu peònia aquesta planta pel nom del seu primer inventor que fou Peó”. Paeonius o Peó era un déu grecoromà de la medicina.

Del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), al·ludint a la mida petita del seus fol·licles.

Per la seva extensa àrea de dispersió.

Fa referencia al seu únic gènere.

En algunes corol·les, replec del llavi inferior que clou la gorja.

Del grecollatí paliurus, -i, nom d'un aladern espinós altres arbusts similars, algú dels quals a més d'un autor li ha recordat la corona d'espines de Crist.

El gènere Paliurus (Rhamnaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Nom compost en llatí que significa 'espina de Crist', fent referència a la corona d'espines de la passió de Crist, per les branques espinoses.

Del llatí pallenis (de Pallene), nom de diferents ciutats de l'antiga Grècia i també antic nom de la península més occidental, avui anomenada Kassandra, de la península Calcídica, a la regió grega de Macedònia.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines) en referència a les espines apicals de les bràctees involucrals.

(Del receptacle), bràctea o esquama que acompanya les flors en un capítol d’una composta, i intervenen en la disseminació dels fruits.

Dit de la fulla dividida en lòbuls o segments divergents entre ells, com els dits d’una ma oberta.

Dit de la nervació en què els nervis principals arrenquen radialment de la base del limbe.

Fulla dividida (composta), els folíols de la qual neixen tots en un mateix punt, i per això té una forma palmada, com la palma de la ma.

Dit de la fulla palmada en que les divisions no ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe.

Dit de la fulla palmatinèrvia dividia en lòbuls poc profunds.

Dit de la fulla que presenta nervació palmada.

Dit de la fulla palmada en que les divisions ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe sense atènyer, però, el punt d’inserció amb el pecíol.

Dit de la fulla palmada en què les divisions atenyen el punt d’inserció amb el pecíol.

m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis).

Ebo (Marina Alta)

m. Fulla de cep.

Aiguaviva (Alt Camp)

De forma semblant a la caixa d’un violí o d’una guitarra.

Inflorescència (conjunt de flors) composta, molt ramificada, o sigui que és formada de nombroses flors (cada ramificació és un raïm).

Nom llatí de la rosella i del cascall.

De hispidus (setós, pelut), pels pèls rígids de la càpsula.

Perquè viu a la regió alpina.

Nom que dóna Plini a una espècie d'anemone, per la semblança. També hi ha qui ho fa venir del grec árgemon (núvol als ulls), pel seu antic ús per a guarir afeccions dels ulls.

Del llatí clava (maça), per la forma de la càpsula.

Del llatí dubius (dubtós), per la dificultat de distingir-lo d'altres espècies afins, especialment de P. obtusifolium, amb la qual es confon fàcilment.

Del llatí hybrida (de raça mixta), potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Segons Cadevall, hybridum hi resulta mal aplicat (nomen ineptum).

Pels lòbuls de les fulles, que són arrodonits i obtusos.

Del grec rhoiás -ádos (que vessa, que s'escola) que, aplicat a l'espècie, significa que s'esfulla fàcilment, fent referència a la caducitat dels embolcalls florals.

De setiger (setós), pels pèls blancs i rígids de les fulles.

Perquè el suc de la planta, o sigui, l'opi, fa adormir.

De Papaver, nom del principal gènere.

Dit de la corol·la (i també de la flor) irregular de pètals lliures, que consta d’un pètals superior més gros que els altres (estendard), dos pètals laterals anomenats ales, i dos d’inferiors un xic soldats (la carena); la presenten les plantes de la fam. de les papilionàcies i les de la fam. de les poligalàcies.

Protuberància epidèrmica de forma cònica o hemisfèrica (en deriva papil·lós).

En alguns fruits, especialment els de les compostes, apèndix terminal de pèls, esquames o setes, provinent del calze.

Petit apèndix filiforme, sovint ramificat, situat entre els fil·lidis. Les parafil·les corresponen a excrescències que apareixen en els caulidis i que semblen fil·lidis que no s'han desenvolupat.

f. Petit apèndix laminar o filiforme, sovint ramificat, situat entre els fil·lidis.

Amb els nervis disposats paral·lels entre ells.

Dit de la fulla dividida en folíols (fulla composta) que té un parell de folíols terminals (les fulles imparipinnades, en canvi, en tenen un de sol).

Planta que viu a expenses d’una altra planta, ja que emet una arrel especial, l’haustori, que xucla la saba de la planta hoste. Hi ha plantes paràsites que ja no tenen clorofil·la i per això no són verdes, sinó que tenen una coloració vermellosa o groguenca, mentre que d’altres sí que són verdes i també fan fotosíntesi.

Gènere dedicat per Domenico Viviani, que el va establir en 1824, a Tomaso Parentucelli (1397-1455), humanista italià que va arribar a papa amb el  nom de Nicolàs V que, entre altres actuacions, fundà la Bibioteca Vaticana i fomentà la traducció dels clássics.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segrega la tija.

Del llatí Parnassus, muntanya de Grècia on, segons la mitologia, vivien les muses; per la seva habitació a les muntanyes.

Gènere creat per Tournefort a partir del nom d'una herba (grec: agróstis en to Parnásso, llatí: gramen Parnassi) que, segons Dioscòrides i Plini, creix al mont Parnàs, i que molts botànics del segle XVI van suposar que es tractava de la parnàssia o fetgera blanca (Parnassia palustris).

Del llatí paluster, palustris (del llac), per la seva estació, de llocs humits i pantanosos.

Del grec paronychía (panadís). També, nom en Dioscòrides d'una herba que neix sobre les pedres i que cura el panadís, que alguns autors han suposat que podria ser Paronychia argentea.

El gènere Paronychia fou establert per Ph. Miller en 1754.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata o de color de plata), per les bràctees blanques, argentades.

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap), derivat de caput, -itis (el cap), per la inflorescència en glomèruls terminals.

Adjectiu del llatí botànic format amb el diminutiu echinulus, d'echinus, -i (eriçó), amb el sufix -atus, -a, -um (proveït de, en forma de), fent al·lusió al sèpals quasi espinescents.

Kapela és el topònim d'un lloc de la regió del Alps sud-orientals, potser a Slovènia, perquè hi creixia aquesta planta.

Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Epítet format del gènere Polygonum i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb el Polygonum aviculare.

Del gènere Paronychia. Família del sistema De Candolle, ja obsoleta (ordo LXXXVI. PARONYCHIEÆ), els gèneres de la qual són ara classificats dins de les cariofil·làcies.

Dit de la fulla amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi.

Dit de la fulla o d’altres òrgans amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi.

Del llatí pastinaca, -ae, nom que els romans donaven a diferents plantes umbel·líferes d'arrel carnosa, comestible o medicinal, com ara la pastanaga (Daucus carota) i la xirivia (Pastinaca sativa). Plini anomenava pastinaca sativa a la pastanaga cultivada, p. pratensis o p. silvestris a la silvestre, i p. erratica a la xirivia silvestre. La paraula s'ha relacionat des d'antic amb el llatí pastus, -us (pastura o menjar d'animals), però més aviat sembla que tindria relació amb pastinum, -i (aixadella, el fet de cavar o terreny cavat).

Del llatí sativus, -a , -um (que es conrea), per ser una planta cultivada, per oposició a l'espècie borda o silvestre.

v. Viure, arrelar en un lloc. Són plantes que hi pasturen bé.

Vilada (Berguedà)

f. Patata. Tubercle de la patatera.

L’Albiol (Alt Camp)

Dit de l’òrgan que fa un angle molt obert amb l’eix en què s’insereix.

Dit de la planta o la tija que porta poques flors.

m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis).

Mas de Barberans (Baix Ebre)

Cua de la fulla que uneix el limbe foliar a la tija. (les fulles que no en tenen s’anomenen sèssils).

Amb parts o divisions disposades al llarg d’un eix, com les pues d’una pinta.

Dit de la fulla pedada en què les divisions atenyen gairebé la base del limbe.

Peduncle petit; en les inflorescències peu de cadascuna de les flors.

m. Suport prim i allargat.

El nom pedicularis herba apareix al Pseudo-Dioscòrides com un nom alternatiu de la staphís agría de Dioscòrides que descriu com planta de fulles feses com les de la vinya silvestre, que se suposa que seria Delphinium staphisagria. El nom deriva del llatí pediculus, -i (poll), perquè la planta es feia servir contra els polls i la sarna; Altres autors es refereixen a l'antiga creença què el bestiar que menja d'aquestes plantes a les pastures es cobreix de polls.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Epítet del llatí botànic, format del grec lásios (pelut, llanut) i kályx (embolcall, calze), és a dir, calze llanut, fent al·lusió a l'indument del calze.

Cua o peu d’una flor, d’un fruit o d’un altre òrgan; els òrgans que no en tenen s’anomenen sèssils.

Del grecollatí peganum, -i (la ruda). Gènere descrit per Linnè a la primera edició d'Species Plantarum (1753)

Del llatí harmala o harmula, nom d'una planta, en Apuleu, que podria ser la ruda silvestre.

Pèl que acaba en una glàndula, sovint arrodonida, i que emet una substància que sovint és enganxosa.

Anomalia d’una flor normalment zigomorfa que esdevé actinomorfa.

Inserit per la seva part central; dit de la fulla en què el pecíol s’insereix al mig del limbe i no a la base.

Que penja.

Dit de la flor que té 5 peces per verticils: 5 pètals, 5 sèpals...

Mot grecollatí que Plini fa servir com alternatiu de portulaca (la verdolaga silvestre).

Del llatí erectus, -a, -um (dret) per la disposició de la tija.

Adjectiu pleonàstic del llatí botànic format de nummularius, -a, -um (com una moneda petita) i folium, -ii (fulla), referint-se a les fulles orbiculars d'una altra planta, com ara Hypericum nummularium, on l'epítet ja fa referència a la semblança de les fulles amb petites monedes.

Portula, aquí com sinònim de Portulaca (la verdolaga); En llatí, portula és diminutiu de porta (la porta), cosa que alguns autors relacionen amb la dehiscència del fruit.

m. Fruit del perelloner.

Prades (Baix Camp)

Dit de la planta que viu diversos anys. Ho són les plantes llenyoses, però també les herbes vivaces, que durant l’hivern conserven parts vives (bulbs, rizomes o gemmes) preparades per la primavera següent. (En deriva perennant, la planta anual que en certes circumstàncies pot viure més d’un any).

Dit de la fulla sèssil (sense pecíol), la base de la qual envolta completament la tija.

Conjunt de peces estèrils de la flor, el sèpals i els pètals, que envolten els estams i/o els carpels. Quan hi ha calze i corol·la es diu que el periant és doble, mentre que si només hi ha sèpals es parla de periant senzill.

Conjunt dels teixits externs del fruit, que recobreixen les llavors.

Dit de la flor que té el tàlem còncau, no soldat al pistil, de manera que el periant i els estams apareixen disposats al voltant de l’ovari.

m. Conjunt de fil·lidis més o menys diferenciats que envolta els anteridis

Periant format per peces totes semblants.

m. Conjunt de fil·lidis més o menys diferenciats que envolta els arquegonis.

m. Estructura circular, generalment dividida en dents, que es troben a l'entrada de la càpsula. Les dents poden ser dobles o senzilles i no són visibles fins que la càpsula s'ha obert.

De malum persicum, nom del préssec entre els romans. Dioscòrides la transcriu al grec com persikón mélon, és a dir poma originària de Pèrsia.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser molt comú i conegut.

Cadascuna de les peces que constitueixen la corol·la, sovint acolorides. (en deriva petaloide, amb aspecte de pètal).

Del grecollatí petasus, -i (barret d'ala ampla) pròpiament el casquet de Mercuri o Hermes, com para-sol; al·ludint a la forma ampla de les fulles; amb la mateixa terminació que Odontites, Galactites i altres.

Aquest gènere fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí fragrans, -antis (flairant), per la seva olor que recorda la de la vainilla.

Del llatí niveus, -a, -um (blanc com la neu), pel color del revers de les fulles.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Nom compost del grec pétros (roca) i kállos (bellesa) perquè embelleix i adorna amb les seves flors rosades les roques i el pedruscall on habita.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Del grec pétra (pedra, roca) i kópto (tallar), això és, planta que viu a les esquerdes de les roques, com Saxifraga.

Per la seva habitació, a Espanya.

Per la seva habitació, a la serralada pirinenca.

Nom del llatí botànic format del grec pétros (pedra, roca) i el sufix -rhagía (trencar, esberlar), perquè aquestes plantes sovint viuen a les escletxes de les roques; Sinònim de saxifraga.

El gènere Petrorhagia fou establert per Johann Heinrich Friedrich Link en 1831.

Neologisme compost del llatí proles, -is (descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades o per la gran quantitat de llavors que produeix.

Del grecollatí petroselinum, -i, nom d'una mena de julivert que, segons Dioscòrides, naix als cingles de Macedònia; mot compost del grec pétros, -ou (pedra) i sélinon, -ou (una mena d'api o julivert), com si diguéssim "api de roca".

Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), al·ludint a la forma de les fulles.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), per ser planta cultivada des de la més remota antiguitat.

Del llatí seges, -etis (messes o camp sembrat), segetum (dels sembrats) n'és el genitiu plural; És un qualificatiu, sobre tot linneà, de moltes plantes que creixen preferentment als camps de conreu.

En Teofrast, Dioscòrides i Plini, nom d'una planta, segurament el fonoll de porc (Peucedanum officinale) i espècies pròximes. Paraula relacionada amb el grec peukedanós (amarg com la resina), derivat de peúkē, -ēs (el pi); potser pel gust del fruit, que recorda la fulla del pi, o perquè algunes espècies fan una olor resinosa.

Del llatí científic alsaticus, -a, -um (d'Alsàcia), per ser una espècie alpina trobada en aquesta regió entre els Vosges i el Rin.

Del llatí venetus, -a, um (venecià), per haver-se trobat a la Venècia gàl·lica o cisalpina.

Del llatí cervarius, -a, -um (dels cérvols). Podria tenir relació amb el nom antic -Cervarium venenum- d'una planta desconeguda.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o Espanya). Boissier la va anomenar Imperatoria hispanica per haver-la trobada a Sierra Nevada. En ser reclassificada, va conservar l'epítet específic, canviat de gènere.

Per haver estat usada  com a planta medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Epítet format del grec stenós (estret) i karpós (fruit), al·ludint als fruits més o menys comprimits.

Mot grecollatí amb que Plini anomenava una mena d'api, compost del grec óros, -eos (muntanya) i sélinon, -ou (julivert), literalment, julivert de muntanya.

Epítet del llatí botànic format del grec strouthíon (estruç), per l'alçària de la planta.

Vegeu Peucedanum officinale subsp. stenocarpum

Del grec phaké o phakós (llentia), derivat del verb phágo (menjar), per la forma de la llavor. En Dioscòrides, és una altra lleguminosa mengívola.

Per la seva habitació als Alps i, en general, a les altes muntanyes, .

Derivat d'astragalus amb el sufix -ina (que pertany o s'assembla a), pel seu aspecte semblant al d'aquesta planta.

Del llatí australis (meridional, del sud) i aquest d'auster (vent del sud); per la seva habitació relativa.

Phagnalon és un anagrama del mot grec gnáphalon (borra dels teixits), pel toment blanquinós que recobreix aquestes plantes; pel seu aspecte cotonós.

El gènere Phagnalon fou establert pel botànic francès Gabriel del Cassini en 1819. Amb l'intercanvi de les dues primeres síl·labes del nom grec, en volia posar de relleu la relació estreta, juntament amb les diferències, amb el gènere Gnaphalium.

Epítet del llatí botànic format per analogia amb altres del llatí clàssic, com sylvestre o campestre; derivat de rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per l'hàbit de la planta que acostuma a créixer a llocs pedregosos o escletxes de roques.

Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita.

Del llatí sordidus, -a, -um (brut, polsegós), al·ludint, sens dubte, al toment que la vesteix.

Nom grecoromà donat pels antics a diverses plantes lleguminoses, entre elles el pèsol. És diminutiu de phaselus, que també significa barqueta, per la semblança del llegum.

De l'adjectiu llatí coccineus (de color grana o escarlata), pel color que generalment presenta la corol·la.

Pels seus raïms de moltes flors.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser l'espècie que més freqüentment es cultiva.

Mot d'etimologia desconeguda. En Dioscòrides és el nom d'un arbre  de fulles semblants a les de l'olivera, però més amples i fosques, que s'ha suposat que seria el fals aladern (Phillyrea sp. pl.). Teofrast també anomena així dos tipus de til·lers.

El gènere Phillyrea (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres.

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Del grec phýsa (bufeta) i anthyllis, nom d'un gènere de les fabàcies, per la semblança amb aquestes plantes i pel calze vesiculós.

Dioscòrides i Plini anomenen phyteúma a una planta que sembla que seria els pebrots de ruc (Reseda phyteuma). Linné va establir aquest gènere per a plantes que no hi tenen res a veure i explica que el nom està relacionat amb el grec phýteuma (plantació), derivat de  phyteúo (plantar). 

Adjectiu que vol dir en forma de mitja esfera, del prefix grec hémi- (la meitat) i sphaíra (esfera), al·ludint als capítols semiesfèrics.

Adjectiu del llatí botànic, orbicularis, -e,  format del diminutiu orbiculus, d'orbis, -is (cercle), per la forma arrodonida de la inflorescència. En llatí clàssic seria orbiculatus, -a, -um.

Del llatí ibericus, -a, -um (de Hispània o Ibèria), per ser una planta pròpia de la Península Ibèrica.

Mot híbrid format del grec phytón (planta) i del llatí medieval lacca, -ae (goma laca), una mena de resina importada d'orient per a fer vernissos; pel color vermell carmesí dels fruits, que recorda el d'aquella substància. Aquesta paraula hauria arribat a través de l'àrab lakk amb el mateix significat.

El gènere Phytolacca fou establert per Linné en 1753.

Per ser, la planta, originària del nord del continent americà.

En Plini picris, -idis era una mena d'enciam o xicòria silvestre, amargant. Del grec pikrós (amarg).

El gènere Picris fou establert en 1753 per Carl Linné.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere,

Epítet del llatí botànic format del gènere Hieracium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança a les plantes d'aquest gènere.

Dit de l’òrgan que és pelut, que té pèls.

Nom del llatí tardà amb nombroses variants, com ara pipinella, pipenilla, pipinilla, pepenilla, peponilla, etc., per a referir-se a plantes d'aquest gènere, però també a Sanguisorba minor (Rosàcies). Sembla que es va aplicar a aquesta perquè les fulles tendres, que es menjaven, tenien sabor a cogombre, en llatí pepo, onis. Tanmateix, alguns autors prelinneans van fer una interpretació diferent del text del Dioscòrides i van anomenar així a una apiàcia que avui coneixem com Pimpinella major. Segons Linné, en Philosophia botanica (pág. 166), seria una deformació o alteració del llatí, potser del diminutiu bipinnella, -ae, fent referència a fulles bipinnades ("bipnnatis foliis"), si bé no en són, pròpiament.

Del llatí anisum, -i, nom d'aquesta planta entre els botànics antics i que Plini ja donava a una planta umbel·lífera. Linné en recull el nom antic i el manté com a epítet específic en aposició del nou nom genèric.

del llatí magnus, -a, -um (gran), fent referència a la grandària de les fulles o al port de la planta.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans o per ser la planta més gran que la resta dels congèneres.

Del llatí peregrinus, -a, -um (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos de les muntanyes.

Del grec trágion, -ou (una planta fètida), en llatí tragion, -ii, nom amb què Plini anomena a una planta desconeguda, que alguns autors han volgut identificar amb aquesta espècie.

f. Molts pins.

Toses (Ripollès)

m. Pineda. Bosc de pins.

Arnes (Terra Alta)

v. Omplir-se de pins.

Saldes (Berguedà)

m. Pi roig amb branques fins avall de la soca.

Buielgues (Alta Ribagorça)
Gavàs (Alta Ribgorça)

f. Fullaraca de qualsevol pi.

Llinars del Vallès (Vallès Oriental)

f. Fullaraca de pi.

Boí (Alta Ribagorça)

f. Bosc de pins.

Toses (Ripollès)

adj. Pertanyent o relatiu als pins.

m. Pi petit.

Margalef (Priorat)
Toses (Ripollès)

A les falgueres que tenen les fulles dividides, el segment de primer ordre (o del folíol).

Fulla dividida on els lòbuls o els segments es disposen a banda i banda d’un eix medial, el nervi, com les barbes d’una ploma.

Dit també de la nervació constituïda per un nervi medial gros del qual arrenquen lateralment els nervis secundaris.

Fulla dividida on els folíols es disposen a banda i banda d’un eix medial o raquis.

Fulla dividida de forma pinnada on les divisions no són completes i no arriben no arriben a l’eix central, el nervi principal.

Dit de la fulla pinnatinèrvia dividida en lòbuls poc profunds.

Dit de la fulla que presenta nervació pinnada.

Fulla pinnada en que les divisions ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial, sense atènyer el nervi.

Fulla pinnada en què les divisions atenyen el nervi.

A les falgueres amb fulles dividides, segment de darrer ordre (vegeu també pinna).

f. Bosc de pins.

Sant Aniol d’Aguja (Garrotxa)

De pinus, -us o pinus, -i, nom llatí dels pins.

Mot del neollatí botànic format amb el nom de la ciutat síria d'Halep o Alep, per haver-se conegut allà primer que en altres llocs.

Òrgan fructífer dels pins i d’altres coníferes que conté les llavors, els pinyons; es tracta d’una branca de creixement limitat (curt), fèrtil, on les fulles de la branca corresponen a les bràctees de la pinya, a la base de les quals hi ha els primordis seminals o òvuls que un cop fecundats donaran els pinyons (les llavors).

f. Pinya de pi roig o de pinassa, caiguda i esbardellada.

Vilanova de Sau (Osona)

Del grecollatí pistacia, -ae, (festuc) considerat com una alteració de fousiaq, nom àrab de l'especie principal.

El nom genèric Pistacia (Anacardiaceae) fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Terebinthus de Tournefort (1694, 1700), sense cap explicació, a més d'incloure-hi el gènere tournefortià Lentiscus.

Del llatí lentiscus, -i (el llentiscle) que deriva del verb lentescere (ser agafallós), al·ludint al màstic que dóna la planta.

Nom grecollatí de la planta que dóna la resina anomenada del seu nom, trementina, deformació de 'terebentina'.

Òrgan en forma de matràs o de ma de morter, format per un carpel tancat sobre ell mateix i per un conjunt de carpels soldats; consta típicament d’ovari, estil i estigma.

Del llatí pisum, -i (pèsol), nom amb què Columel·la anomena aquest llegum; en grec, písos o píson.

Adjectiu del llatí botànic derivat de arvum, -i (el camp treballat), per la seva estació.

Forma comparativa neutra del llatí elatus, -a -um (alt, aixecat), per la relativa major llargària dels peduncles.

Del llatí sativus, -a, -um (allò que se sembra), per ser una planta freqüentment cultivada.

Tipus de fruit sec capsular que s’obre transversalment separant-se’n una part superior a manera de tapadora.

Disposició dels òvuls a l’ovari; pot ser:

• Parietal si són units a les parets de l’ovari
• Central si s’uneixen a un eix central de l’ovari
• Axial si l’ovari té lòculs (cavitats separades per parets)
• Basal si son inserits a la base de l’ovari

m. Arbre molt jove.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Perles (Alt Urgell)
Sales de Llierca (Garrotxa)

f. Planta remeiera.

Olot (Garrotxa)

Planta anual, biennal o perenne que no es lignifica ni a la base.

Del llatí plantago, -inis, nom de diferents plantes d'aquest gènere. Té relació amb planta, -ae (la planta del peu). Ambrosini relata que els autors llatins prenen el nom de la planta del peu per l'amplada de les fulles, que recorden la del peu, i perquè tenen unes línies semblants a les que veiem a la planta del peu.

El  gènere Plantago fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans que la resta dels congèneres.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi), probablement per considerar-la intermèdia entre el grup de les Plantago latifolia i el de les Plantago angustifolia de C. Bauhin.

Petita planta que ha germinat fa poc i és en estat juvenil.

f. Conjunt de plantes d’una mateixa espècie. Els trèmols fan plapades.

Meranges (Cerdanya)

Del grec platýs (estès, aplanat); i kapnós, en llatí capnos (la fumària), per la forma del fruit, que es deprimit, aixafat.

Per la inflorescència espiciforme. Spicatus, -a, -um és el participi passat del verb llatí spicare que significa disposar en forma d'espiga.

Que fa diversos capítols.

Pèls al capdamunt d’una llavor.

Pèls que tenen ramificacions semblants a les barbes d’una ploma, com ara els pèls plumosos dels fruits d’algunes compostes.

Dit dels ovaris, carpels o fruits que consten de més d’un carpel.

Del grec póa, -as (herba, en especial la que es fa servir per a farratge).

Carl Linné va publicar aquest gènere en 1753.

Del llatí annuus, -a, -um (anyal, que es repeteix cada any), perquè és planta anual.

Que du nombrosos capítols. (És oposat a monocèfal-a, dit de les plantes que fan una tija florífera amb un sol capítol).

Per la seva habitació, a l'alta muntanya.

Dit de la planta que fa flors unisexuals (amb només estams o només carpels) i flors hermafrodites (amb estams i carpels) sovint distribuïdes (de manera variable) en diferents individus.

Dit dels fruits que contenen moltes llavors.

m. Rebrot d’olivera.

Roquetes (Baix Ebre)

Paraula composta del grec polý (molts) i karpós (fruit), fent al·lusió a la gran fecunditat de la planta. Aquest nom, en Dioscòrides, és sinònim de polýgonon árren amb què anomena al passacamins (Polygonum aviculare).

Epítet compost del grec tétra (quatre) i phýllon (fulla), per la disposició de les fulles verticil·lades en grups de quatre.

Tant en llatí, polygala, com en grec, polýgalon, era el nom d'una herba que alguns autors han volgut atribuir a una Polygala sp. El nom està format dels mots grecs polý (molt) i gála, gálaktos (llet), perquè, segons el Dioscòrides de Laguna, es creia que provocava la secreció làctia de la dóna. El génere Polygala va ser establert per Tournefort (1694, 1700) i validat per Linnè (1753, 1754).

Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel gust que té la planta.

De l'adjectiu llatí calcarius, -a, -um (amb una terminació [-rea] impròpia, però consolidada des del segle XVIII), format de calx, calcis (la cals), pels terrenys de substrat calcari on preferentment viu.

Del llatí depressus (baix), pels seus troncs ajaguts.

Del llatí exilis (prim, delicat), per la seva tija i arrel, prims.

Del llatí Mons i peliacus que, com Mons Pessulum, significa la ciutat de Montpeller, per haver-se trobat en terres del Llenguadoc.

Adjectiu format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris per a significar origen o hàbitat, per la seva estació.

Per analogia amb alguns adjectius d'aquesta terminació (-aceus, semblant a) , com arundinaceus, s'ha format de serpyllum (serpol o salsa de pastor), per la semblança de les fulles.

Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila.

Per considerar-se com la més comuna.

Del gènere Polygala.

En Dioscòrides i Plini, nom d'una planta que s'ha volgut identificar amb el passacamins (Polygonum aviculare), fent-lo derivar del grec polýs (molts) i góny (genoll), al·ludint-ne als nusos nombrosos i prominents. Altres autors el fan venir de polýs i gónos (descendència, germen), perquè produeix moltes llavors.

El gènere Polygonum fou publicat en 1735 per Linné, que el va prendre de Tournefort.

Adjectiu del llatí botànic, derivat del diminutiu avicula, -ae (ocellet), perquè les fulles recorden la llengua dels ocells; és la Lingua passerina d'alguns botànics prelinneans.

Epítet prelinneà, format del llatí bis (dues vegades) i tortus, -a, -um (torçat), pel rizoma retort.

Genitiu plural del llatí dumetum, -i (bardissar), és a dir, 'dels bardissars', perquè s'hi fa; és el Fagopyrum praelongum dumetórum, de Dillenius, cèlebre botànic alemany anterior a Linné.

Per les fulles lanceolades, semblants a les de la persica, el presseguer, en llatí. C. Bauhin i altres botànics prelinneans empraren el mot Persicaria en sentit genèric, i finalment Ph. Miller el va publicar com a tal en 1754.

Del llatí viviparus, -a, -um (vivípar), perquè porta a les espigues, junt amb les flors seminíferes, uns bulbils capaços de reproduir la planta, que sembla néixer viva, sense passar per la fase de vida latent que representa la llavor.

Micròspora de les fanerògames que es forma dins l’estam i que produeix els gàmetes masculins.

Tipus de fruit carnós provinent d’un ovari ínfer format no només per l’ovari, sinó també pel receptacle de la flor; té el mesocarpi carnós.

f. Fruit de l’arç blanc.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)

Del llatí populus, -i (el poble, la multitud, però també el pollancre i l'àlber). Segons de Théis en Glossaire de Botanique, seria com dir l'arbre del poble, perquè a l'antiga Roma feien ombra als llocs públics; i afegeix una altra interpretació que qualifica de singular, que atribueix el nom a que el moviment de les fulles amb l'oreig s'assembla al de les multituds.

El gènere Populus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí niger, -gra , -grum (obscur, negre), perquè, comparat amb P. alba, tant les fulles com el tronc són de color obscur. 

Nom llatí de planta, principalment la verdolaga, derivat probablement de portula (portella), diminutiu de porta, -ae (porta), al·ludint a la petita tapadora que es forma en el pixidi al moment de la dehiscència. Segons Linné, en Philosophia Botanica, faria al·lusió a les propietats laxants de la planta.

Del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de), per la seva estació més freqüent, l'hort, i ser comestible com a verdura.

De Portulaca, gènere principal de la família.

m. Obertura a la cara dorsal del tal·lus d'algunes hepàtiques.

Forma diminutiva del llatí potens, -entis (poderós, potent), al·ludint les poderoses presumptes virtuts curatives, com a tònic i astringent.

Nom compost del gènere Alchemilla i el sufix grec -oídes (semblant a), per una certa semblança amb l'Alchemilla alpina.

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a la muntanya), per la seva estació.; com alpinus, -a, -um.

Del llatí anser, -eris (l'ànec), per la seva estació, pels llocs humits que els ànecs freqüenten. Termina com Passerina, nom d'una altra planta; anserinus, -a, um és, pròpiament, allò que pertany a l'oca o a les oques.

Del llatí argenteus, -a, -um (de color de plata), derivat d'argentum, -i (plata), pels folíols albo-tomentosos.

Del llatí aureus, -a, -um (daurat), derivat d'aurum, -i (l'or), per la color de les flors.

Del llatí canescere (emblanquir), de canus, -a, -um (canós); pels folíols tomentosos-blanquinosos.)

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija ascendent, relativament llarga.

Del llatí cinereus, -a -um (cendrós), derivat de cinis, -eris (la cendra), pels seus folíols grisencs, com la cendra.

Del grecollatí còmaron, -i, que, en Teofrast, és la maduixa (Fragaria vesca), per la semblança amb aquesta planta.

Per la seva habitació a la vall d'Eyne, a la Catalunya Nord.

Per la semblança d'aquesta planta, per les fulles i els estolons, amb la maduixera (gènere Fragaria), però menyspreable en comparació (sufix despectiu -astrum).

Del llatí frigidus, -a, -um (allò que és fred), derivat de frigus, -oris (el fred), per la seva estació a grans altituds, com glacialis o com nivea i nivalis.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu) derivat de frutex, -icis (arbust), per ser planta arbustiva.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, -ris (flor), per les flors grans que presenta aquesta planta.

Del llatí hirtus, -a, -um (eriçat), per ser-ho tota la planta.

Del llatí inclinatus, -a, -um (ajagut, ascendent), pels troncs encorbats a la base i ascendents.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la coloració de les flors.

Adjectiu compost del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per les seves flors petites.

Del llatí minimus, -a, -um superlatiu de parvus (petit), per la seva talla menuda.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

El mot al·ludeix als segments laciniats de les fulles; del llatí multus (molt, molts) i findere (dividir, tallar), com bífidus, trifidus.

Espècie dedicada a un personatge, de cognom Neumann, que va trobar la planta i va documentar la troballa i el lloc. Probablement  alemany, però de qui no tenim una referència documentada.

Del llatí nivalis, -e (relatiu a la neu) derivat de nix, nivis (la neu o glaç), per la seva habitació.

Del llatí pyrenaicus, -a , -um (dels Pirineus), per la seva estació alpina pirinenca.

Del llatí rectus, -a, -um (dret), pel seu tronc dret i robust.

Del verb llatí reptare (arrossegar-se), pels seus llargs estolons arrossegats.

Adjectiu del llatí botànic derivat de rupes, -is (la roca), per l'estació de la planta.

De Salisburgium, nom en llatí que Salzburg -regió d'Àustria- rebia a l'edat mitjana; d'on ve salisburgensis (de Salzburg), per la seva habitació.

Splendens (que resplendeix) del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors blanques i a les fulles serici-argentines, que li donen una certa lluentor.

Terme llatí format del prefix sub- (quasi, una mica), el prefix privatiu a- i caulis, -is (la tija), literalment, que quasi no té tija, pel seu tronc curt.

Del llatí tormentum, -i (sofriment, còlic), per haver emprat, els antics, aquestes plantes contra aquest patiment; amb terminació per analogia amb Potentilla i altres consemblants.

Dedicada a Sébastien Vaillant (1669-1722), botànic de Vigny (Val-d'Oise), metge de Lluis XIV; Autor del Botanicon Parisiense, que no pogué veure editat i que fou publicat per Boerhaave.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), per la seva florescència a l'inici de la primavera.

Del grec potérion, -ou (copa o vas), nom de planta en Dioscorórides i també en Plini; per la forma del calze.

Adjectiu compost del grec díktyon (ret, filat o xarxa) i karpós (fruit), per les cares reticulades-rugoses del fruit.

Dedicada a Pierre Magnol (1638-1715), professor de Botànica a Montpeller; autor de l'importantíssim Prodromus historiae generalis plantarum (1689).

Del llatí muricatus, -a -um (amb espines o punxes), derivat de murex, -icis (caragol marí de conquilla eriçada i també obriülls), per l'aspecte tuberculós del fruit.

Del grec péplos amb el sufix -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les de la Euphorbia peplus.

Nom compost del grec prenés (inclinat, caigut) i ánthos (flor), per tenir els capítols penjants, capbaixos.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per tenir les flors purpúries.

m. Fruit del presseguer.

Fraga (Baix Cinca)

És l'òvul que s'origina dins l’ovari de la flor dins del qual hi ha la cèl·lula fèrtil femenina que és fecundada per la cèl·lula fèrtil masculina i del zigot resultant es forma la llavor.

Del llatí primulus, -a, -um (el primer), perquè les flors de les plantes d'aquest gènere són molt primerenques. Primula veris, literalment 'la primera de la primavera' era, en llatí post-clàssic, el nom genèric de les prímules, que Tournefort adoptà tal qual i que Linné canvià després per Primula, deixant el segon terme com a epítet de l'espècie més comuna i coneguda.

Del llatí ver, veris (la primavera). Primula veris és un sintagma llatí que significa literalment 'la primera de la primavera', i era com es coneixien, abans de Linné, totes les espècies d'aquest gènere, per ser totes molt primerenques.

Del llatí columna, -ae (columna), dedicada a Fabio Colonna, llatinitzat Columna, cèlebre botànic napolità autor de Phytobasanos (1592), primera obra botànica on foren emprats els gravats en coure per a il·lustrar les plantes. L'epítet de subgènere segueix el mateix criteri que el de gènere, és a dir, en genitiu com a complement del nom: de la primavera, de Colonna.

Dit de la planta o de les tiges ajagudes o recolzades a terra, tot i que de les tiges no en surten pas arrels. (comparar decumbent)

v. Expandir-se. Els faigs progressen.

La Clusa (Berguedà)

m. Element uni- o pluricel·lular, en forma de petita gemma o petit bulb, que s'origina en el gametòfit i serveix per a la multiplicació vegetativa. Es troben en els conceptacles de les hepàtiques tal·loses o a les axil·es de fil·lidis i rizoides.

Dit de la planta o de la tija més o menys ajaguda o recolzada a terra.

Capa cerosa que recobreix certs òrgans vegetals, fulles, fruits ...

Nom d'origen incert. Brunella o prunella era un nom del llatí medieval emprat per diferents botànics prelinneans per a designar l'herba del fuster (Prunella vulgaris);      C. Bauhin el relaciona amb el mot alemany bräune (angines), perquè es feia servir com a remei dels mals de gola. Alguns el fan venir de l'alemany brunelle o braunelle, de braun (bru), al·ludint al color de les bràctees i del calze.

El gènere Prunella fou publicat per Carl Linné en 1753. 

Adjectiu format del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir les flors relativament grans.

Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), dividit o tallat per les vores, per les fulles superiors dividides. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser planta vulgar en gran part d'Europa.

Nom llatí de la prunera segons Columel·la; proúmne, en grec, segons Teofrast. També rebia el nom grecollatí de coccymelum, del grec kokkýx (el cucut, però també una figa silvestre que, segons diuen, madura quan canta el cucut) i mélon (poma).

Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell), perquè a les aus els agraden molt els seus fruits.

Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell), perquè a les aus els agraden molt els seus fruits.

Del llatí domesticus, -a, -um (de casa, de la família, de la pàtria), en contraposició a foraster (peregrinus, alienigenus); Aquí, com en Sorbus domestica, perquè és l'espècie comuna i coneguda.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust; com fruticescens, fruticens, fruticosus, etc., tots formats del llatí frutex, icis (arbust).

Del llatí insititius, -a , -um (insert, híbrid, estrany), derivat del verb insero (plantar, empeltar); En contraposició a Prunus spinosa que és silvestre.

Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines, que punxa), per ser planta espinosa.

m. Fruit de l’arç negre.

Das (Cerdanya)

Les pseudoparafil·les són estructures petites filiformes o foliàcies, formades per una sola capa de cèl·lules, que són semblants a parafil·les però que es troben únicament en les zones del caulidi situades al voltant dels primordis de les ramificacions.

f. Petit apèndix laminar o filiforme situat al voltant dels primordis rameals o de la base de les branques.

Mot del llatí botànic compost del prefix grec pseudo- (fals), de pseúdos (engany, mentira), i el gènere Orchis, com volent dir una falsa Orchis.

Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), per les flors blanquinoses.

Dit de les plantes que produeixen petites gemmes o plàntules que es desprenen i serveixen com a òrgans de reproducció vegetativa (les flors amb ovaris on es formen les llavors és la reproducció sexual).

Del grec psoraléos (sarnós), per les glàndules que presenta i a les quals es deu la seva mala olor.

Del llatí bitumen, bituminis (betum), per la seva característica mala olor, com d'asfalt. Segons Plini, bitumen es una mena de fang fluid, enganxós i tenaç, que conté una part de sofre, i brollava del llac Asphaltites (com anomenaven els grecs i romans el Mar Mort, a Judea), raó per la qual, a la paraula, se li atribueix un origen hebreu.

Mot del llatí botànic compost del grec ptyx, ptychós (plec) i oús, otós (orella), perquè els pètals tenen un plec o llengüeta, més o menys com una orelleta.

Epítet del llatí botànic format del grec héteros, (un altre, diferent) i phýllon (fulla), és a dir, de fulles variades segons siguin basals o caulinars. És sinònim de diversifolia, però aquest format del llatí diversus, -a, -um (diferent) i folium, -ii (la fulla).

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos o escletxes de la roca. Per viure en aquests indrets semblaria que és la planta la que trenca la roca.

Que té pèls molt fins, curts i escassos. (en deriva puberulent)

Que és cobert de pèl curt i fi, i per això la fulla, la tija..., és suau al tacte.

Del llatí tardà pulicaria, -ae o pulicaris herba, nom d'una herba citada pel metge T. Prisciano (S. IV), que vindria de pulex, -icis (puça), perquè es feia servir com a repel·lent d'aquests i altres insectes. Segons els autors, podria tractar-se d'una Pulicaria o també d'alguna Conyza.

El gènere Pulicaria fou publicat per Joseph Gaertner en 1791.

Del grecollatí dysentericus, -a, -um (allò que té a veure amb la disenteria), perquè, antigament, aquesta planta es feia servir com a remei de la disenteria.

- Dit de la planta que creix en forma de coixí.

- Protuberància o engruiximent en forma de coixinet.

(en deriva pulviniforme)

Del nom en llatí del magraner, punica arbor, i del fruit, malum punicum o simplement punicum. Segons Plini, el nom li ve de la ciutat de Cartago, d'on es creia que provenia la planta. El gentilici punicus, -a, -um significa fenici, cartaginès.

Del llatí granatum, -i, fruit del magraner, en Plini.

De Punica, nom de l'únic genere d'aquesta família.

Del baix llatí pirula o pyrula, forma diminutiva de pirus, -i (la perera), per la semblança de les fulles.

Del grec chlorós (verd groguenc) ánthos (flor), pel color de les flors.

Del llatí minor (més petit) per presentar l'estil més curt que les altres espècies.

Del llatí secundus, -a, -um (segon), aquí en el sentit de següent o consecutiu, per la disposició de les flors, en filera, mirant totes cap a un mateix costat.

Del llatí unus (un de sol) i flos, floris (flor), perquè només fa una flor.

Del gènere Pyrola, un dels que conté la família.

Del llatí pyrus, -i o pirus, -i, nom donat pels romans a la perera cultivada i altres espècies naturals del gènere.

Del llatí acerbus, -a, -um (de gust aspre), que n'és el del fruit.

Adjectiu derivat del llatí amygdalus, -i (l'ametller) i el sufix -formis (que té forma de), per les fulles semblants a les del ametller

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie familiar, molt coneguda.

De malus, -i, el nom en llatí de la pomera.

Del llatí salvia, -ae (la sàlvia) i folium, -ii (fulla), per les fulles, que tenen alguna semblança amb les de la sàlvia.