Glossari general

Disposat com els radis d’una circumferència (per exemple els pètals externs radiants de les inflorescències de les umbel·líferes).

Que és actinomorf, o sigui que les peces es disposen de forma regular.

Pertanyent a la rel; dit també de les fulles basals que creixen prop de les rels.

Dit de les tiges que produeixen rels.

Del llatí radiolus (radi o raig petit) diminutiu de radius, -ii (radi, raig de llum).

Gènere creat per J. J. Dillenius i validat per J. Hill. El primer d'ells diu expressament que anomena Radiola a la planta per la disposició radial de les valves de la càpsula, després de la dehiscència.

Al Pseudo-Apuleu es menciona una herba radiolum que viu a les pedres i parets i té en cada fulla dues fileres de punts daurats, que, sens dubte, és un polipodi (Polypodium vulgare).

Del grec línon (el lli), en llatí linum, i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, que s'assembla al lli.

És el Linum radiola de Linnè, que va ser transferit al gènere Radiola Hill. Quan una espècie canvia de gènere, normalment manté l'epítet que tenia; tanmateix, Albrecht W. Roth (1757-1834) li va assignar el nom R. linoides; d'altra manera, hauria resultat un tautònim (Radiola radiola), no permès en la nomenclatura botànica.

Format, per analogia amb millefolia, del llatí mille (mil) i granum, -i (gra, llavor), per les llavors abundants.

Petita marca que presenten algunes llavors format per unió del funicle o peduncle de l’òvul, amb la paret externa d’aquest primordi seminal.

f. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

Fraga (Baix Cinca)

v. Posar arrels (rels).

Batea (Terra Alta)

Tipus d’inflorescència (grup de flors) densa ja que té les branques molt ramificades, com un brot de raïm, i on les flors són pedicel·lades (en deriva racemiforme, en forma de raïm).

Conjunt molt nombrós d’ovelles.

v. Treure rames.

Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)

Vegeu Bigarrar.

Vegeu Bigarrar.

f. Planta que proporciona rama.

Sant Hilari Sacalm (Selva)

adj. Molta rama.

Agullana (Alt Empordà)

Nom [anteriorment Ramondia, Lamarck 1793] dedicat per L. C. Richard en 1805 al polític, botànic i geòleg francès Louis-François-Élisabeth Ramond (1755?-1827), un dels primers exploradors naturalistes dels Pirineus, que va pujar al Mont Perdut l'any 1802.

Una obra publicada en 1794 per Ruiz i Pavon classificava aquesta espècie pirenaica dins del gènere Miconia en honor al botànic de Vic, Francesc Micò (1528-1592?), que l'havia descobert a la Serra de Montserrat. Linné la inclogué dins del gènere Verbascum (V. Myconi) alterant el nom amb una y. Lapeyrous, en 1813, l'anomenà Myconia borraginea. Finalment, fou H. G. Reichenbach qui establí el binomi actual mantenint inalterat el nom específic Linneà. També ha estat acceptat el sinònim Ramonda micoi, una modificació d'acord amb la grafia catalana de Micó, proposada en 1908 pel botànic valencià C. Pau.

adj. Arbre o arbust amb molta rama.

Paüls (Baix Ebre)

De Ranunculus, un dels gèneres més importants de la família.

Diminutiu llatí de rana, -ae (granota) que vol dir 'capgròs', fent referència a les aigües estancades on viuen algunes espècies, i també al fet que algunes d'aquestes són veritables amfíbies, com ara R. diversifolius. Correspon a batrachium, que és la mateixa planta esmentada per Hipòcrates i Dioscòrides, però de bátrachos, 'granota' en grec.

Del llatí lingua (llengüeta), segurament fent referència a la forma de les seves fulles aèries.

De l'adjectiu llatí muricatus, és a dir, semblant al murex (cargol marí amb punxes), pels fruits espinosos. Murex, com tribulus, s'aplica en llatí als obriülls, peces de ferro de quatre punxes amb què els romans feien obstacle a la cavalleria enemiga; muricatus, -a, -um qualifica diverses plantes que presenten aquesta semblança.

Per la semblança de les fulles amb les de l'acònit.

Epítet del llatí botànic format pel nom del gènere Platanus i folium, -ii (la fulla) per tenir-ne les fulles alguna semblança amb les del plàtan.

Del llatí acer, acris, acre (agut, funest, cruel), segurament per les seves propietats tòxiques. Gramaticalment, hauria de ser acer, en masculí, però va quedar fixat així tal com ho va proposar Linnè a la primera edició d'Species Plantarum (1753).

Del llatí despectus, -a , -um (menystingut), perquè els botànics, durant un temps, l'havien passat per alt.

Per analogia, se'n diu d'un hàbitat com el de la zona alpina elevada.

Per les fulles que, per la base, abracen el tronc.

Per l’hàbitat. Del llatí aquatilis (aquàtic)

D'arvum (camp conreat), deriva l'adjectiu llatí arvalis. Els botànics van crear arvensis per analogia amb hortensis, provinent d'hortus.

Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l'Asarum.

Del llatí aurum (or) i coma (cabellera), pel color groc daurat dels pètals.

Dedicada a Émile Baudot.

Del llatí bulbus (ceba, bulb), pel seu rizoma globulós.

Del grec chaíro (alegrar-se) i phýllon (fulla), Chaerophyllon significa alegrar-se pel bonic color verd de les fulles.

L'adjectiu llatí corsicus (o corsus) al·ludeix al seu hàbitat preferent, a l'illa de Còrsega.

Del llatí divaricatus (esparrancat) perquè les lacínies s'escampen en cèrcols.

Per les dues classes de fulles.

Vegeu les descripcions dels termes Ranunculus i Ficaria a les seves entrades corresponents.

Del llatí flabellum (vano o manxeta), per la forma de les fulles primordials.

De flammula (bandereta), en al·lusió a les seves fulles ovades sostingudes per llargs pecíols, com banderetes.

Que sura o neda. Gerundi del verb llatí fluitare (surar).

Per les fulles, semblants a les del fonoll,

Perquè viu a la zona glacial.

Del llatí gramen, graminis (gram), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies.

Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l’heura (Hedera).

Del grec makrós (gran), i phýllon (fulla), per les grans fulles radicals.

Mons Pessulum és el nom en llatí de Montpeller. D'aquí deriven monspessulanus, monspeliacus i monspeliensis.

Pel seu hàbitat muntanyenc.

Del llatí nemus, nemoris (el bosc o selva), al·ludint al lloc on habita.

De ophioglossum, la falguera anomenada llengua de serp, per la semblança de les fulles amb les frondes de dita criptògama.

Del llatí palustris (pantanós), al·ludint al lloc on habita: llacunes o llocs pantanosos.

Per la semblança de les fulles amb les de la Parnassia.

Del llatí parvus (petit). Vol dir "de flors petites". A imitació del llatí multiflorus, s'han format grandiflorus, parviflorus, etc.

Del grec phílos (amic) i notís (humitat): planta que viu en llocs inundats.

Pel seu hàbitat.

Del llatí repere (arrossegar-se), pel tronc radicant o arrossegadís.

Del llatí sardous (sard, de Sardenya); sardoa herba és l'"herba sardònia" de Plini, que "mata tot fent riure".

Del llatí, sceleratus (perniciós), al·ludint a les seves propietats tòxiques.

Probablement del grec phthorá (destrucció), al·ludint a les seves propietats extremadament mortíferes.

Del grec trichós (cabell) i phíllos (fulla): de fulles capil·lars.

Del llatí raphanus i aquest del grec ráphanos (rave).

Raphanistrum (rave silvestre) és un mot d'origen llatí, sinó construït a imitació de Rapistrum (nap silvestre).

De Candolle, en Regni vegetabilis systema naturale, citant a Moretti, diu que Landra era nom vulgar de la planta en la Llombardia. Landra o landre, segons el diccionari de la RAE és una inflor dels ganglis de la mida d'un gla, i fa venir la paraula del llatí vulgar glando, -inis (gla). Així doncs, probablement el nom fa referència a la forma dels fruits.

Del llatí sativus (que se sembra o es cultiva), al contrari de silvestris (espontani).

Del llatí silvester (salvatge, espontani).

Derivat de rapum, -i (el nap), rapistrum, -i és el nom que Columel·la dona a una mena de nap silvestre, potser Raphanus raphanistrum. El sufix -strum, té un sentit despectiu de salvatge, bord.

Del llatí rugosus, -a, -um ( ple d'arrugues); adjectiu derivat de ruga, -ae (arruga, plec), per l'article superior de la silícula, que es arrugat.

-Dit del nervi medial d’una fulla.

-Eix principal d’una inflorescència, dit sobretot a les espiguetes de les gramínies.

m. Alzina petita.

Montpolt (Solsonès)

v. Treure rebrolls, o sigui brots d’un arbre o arbust.

(Pla de l’Estany)

Tija que sol sortir a la base de les plantes herbàcies que no porta flors, la qual cosa ens indica que és una espècie perenne. No ho tenen les herbes anuals, la qual cosa permet saber si una planta és vivaç o de temporada.

A les inflorescències en capítol dit de la part apical eixamplada del peduncle que sosté les flors (sèssils o subsèssils).

Que és dirigit cap enfora i avall.

Dit de les flors actinomorfes, és a dir que són radials i que sovint presenten les peces d’un mateix verticil de la mateixa mida, forma i color.

Gènere dedicat al naturalista alemany Johann Jakob Reichard (1743-1782), que també fou editor de diferents obres de C. Linné.

Epítet format del nom del gènere Picris i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant a una Picris, per tenir alguna semblança amb plantes d'aquest gènere.

v. Una planta, treure resina (reïna), una substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida.

Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

f. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

La Vola (Osona)

m. Espai considerablement gran ocupat per una branca grossa. Estén molt de rem.

Falgons (Garrotxa)

Que té forma de ronyó.

f. Resina. Substància orgànica amorfa, sòlida, o semisòlida.

Iran (Alta Ribagorça)
Roní (Pallars Sobirà)

Planta o tija que creix llargament ajaguda sobre el terra.

Paraula ja usada per Plini per anomenar les plantes d'aquest gènere; Del llatí resedare (calmar, guarir), per les propietats vulneràries que li atribuïen els romans.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Del llatí arragonensis (de l'Aragó), on la van trobar Loscos i Pardo.

Del llatí erectus (dret o aixecat), per la direcció del tronc.

Dedicada a S. Gay, autor de nombrosos treballs fitogràfics.

Del llatí glaucus (verd blavenc), pel color de la planta.

Del llatí litigiosus (dubtós).

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors.

Del laltí luteolus (una mica daurat) diminutiu de luteus (groc) pel color de les flors o pel groc daurat del suc que s'extreu dels troncs i pericarpis, usat en tintoreria

Del llatí odoratus (olorós), per la olor de marduix (Orignanum majorana) de les seves flors.

Del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Del llatí strictus (contret o estret), per la contracció subapical de la càpsula.

Epítet format del llatí sub (sota, quasi) i frutex, fruticis (arbust), es a dir, petit arbust, per la consistència del tronc.

De Reseda, nom del principal gènere d'aquesta família.

f. Substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida.

Ossera (Alt Urgell)

Paraula castellana, manllevada de l'àrab retam o retama, que servia per anomenar les plantes d'aquest gènere, però també d'altres com Cytisus, Genista i Spartium.

Adjectiu compost del grec sphaíra (esfera) i karpós (fruit), per la forma més o menys globosa del llegum.

Dirigit cap a la base de l’òrgan on és inserit.

Dit de l’òrgan que té un entrant poc profund a l'àpex.

adj. Arbre o arbust molt vell.

Arnes (Terra Alta)

La cara inferior de la fulla.

Dit de la fulla que té els marges enrotllats vers la seva cara inferior.

Mot del llatí botànic, Rhagadiolus és una forma diminutiva (anàlogament a altres com Gladiolus o Corrigiola) del grec rhagás, -ádos (escletxa, osca), al·ludint als plecs, semblants a un solc o canaleta, de les bràctees involucrals.

El gènere Rhagadiolus fou publicat per Antoine Laurent de Jussieu a Genera Plantarum (1789).

Epítet format del llatí stella (estel, estrella), aquí al·ludint a la forma d'estel que adopten els aquenis externs.

Del gènere Rhamnus.

Del grec rhámnos, -ou, nom femení que designava diferents arbusts i arbrets espinosos. Segons J. Cadevall, es fa venir del celta ram (brancatge), en llatí ramus, -i, per la seva marcada ramificació.

El gènere Rhamnus (Rhamnaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). Encara que aquest i altres botànics li van assignar gènere masculí, l'ICN va imposar el femení, seguint criteris filològics.

Alaternus és el nom, femení, d'un arbre, en Plini, semblant, per les fulles, a l'olivera i a l'alzina. Si bé pot servir com a recurs mnemotècnic, no te cap relació, com s'acostuma a dir, amb l'adjectiu alternus, -a, -um, fent referència a la disposició de les fulles.

Del grecollatí catharticus, -a, -um, que vol dir 'purgant', per la propietat medicinal dels seus fruits.

Nom del llatí botànic (d'un gènere de les ramnàcies), aquí en aposició; derivat del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Del llatí infectorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), per l'aplicació del seu fruit, que és la grana d'Avinyó o de Pèrsia, usada per fer tint de color groc.

Nom llatí compost de lycium (arç de tanques o cambronera) i el sufix grec -oídes (semblant), per la seva semblança amb el Lycium europaeum.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la reduïda talla de la planta.

Adjectiu llatí derivat de saxum, -i (roca), que significa 'que viu entre les roques', per la seva estació.

Del grecollatí Rha (el riu Volga) i el llatí Ponticus, -a, -um (del Pont o mar Negra i terres circumdants), emparentat amb el grec póntos, -ou (mar). Dioscòrides anomenava rha una planta d'arrel negra que naix més enllà del Bòsfor, d'on es porta, i que, segons el Pseudo Dioscòrides, els romans anomenaven rha Ponticoum, que suposadament seria un ruibarbre (Rheum sp. pl.), de la família Poligonaceae. Així doncs, rhaponticum seria, literalment, ruibarbre del Pont.

El gènere Rhaponticum (Compositae) fou creat por S. Vaillant en 1719 i validat pel mateix autor en 1754; sens dubte va rebre aquest nom perquè diferents espècies del gènere havien estat incloses ja per alguns botànics prelinneans, com ara C. Bauhin, entre els Rhaponticum genuins.

Epítet del llatí botànic format amb Cynara  i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Del grec rhis, rhinós (nas, musell) i ánthos, -eos (flor), al·ludint a la forma de la corol·la; Segons el propi Linnè, que encunyà el nom, per la forma de la flor, nassuda.

Del llatí minor, -oris (menor) per tenir les flors petites, comparat amb altres congèneres.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària.

Segons de Théis (Glossaire de botanique), del grec rhódos, -ou (la rosa) amb el sufix diminutiu llatí; per la olor a rosa que desprenen les arrels de l'espècie típica Rhodiola rosea.

El gènere Rhodiola fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí roseus, -a, -um (allò referent a la rosa), referint-se al mateix que el nom genèric, és a dir, la olor a rosa dels arrels i no al color de les flors, més aviat groguenques o vermelloses.

Del grec rhódon, -ou (rosa) i déndron, -ou (arbre), pel port arbustiu de diverses espècies i les flors grans i rosades. En l'Antiguitat rhododendron  era principalment el baladre. Segons Plini, era sinònim de nerion i era un arbust de fulles semblants a les del llorer i flors que s'assemblen a la rosa. Però també es deia rhododendron una planta pòntica "que produeix una mel que provoca la follia" i que podria ser una azalea (Rhododendron ponticum).

El gènere Rhododendron fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí ferrugineus, -a, -um (de ferro), pel color de rovell que tenen les fulles en llur revers.

Del llatí rhus, rhois (en grec, rhoús), és el nom del sumac; es deriva, igual que rosa, del celta rhudd (vermell), pel color del fruit. En Dioscòrides s'aplica també a una "gramínia que creix als camps i a les teulades", que Plini anomena phoenicea herba i que molts autors identifiquen amb Lolium perenne. Segons Plini, el Rhus dels grecs no té nom equivalent en llatí i diu que és un arbust amb fulles de murtra al qual anomena frutex coriarius, sens dubte el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere Rhus (Anacardiaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754) –qui, a més, hi inclou els tournefortians Toxicodendron i Cotinus.

Del llatí corium, -i (el cuiro), perquè és planta empleada pels assaonadors.

Mot probablement procedent de l'àrab ribas o del persa riwas (de gust àcid), nom que a l'Orient rebia un ruibarbre (Rheum ribes, poligonàcies). Sembla que el nom apareix per primer cop a Occident a la segona meitat del segle XIII, en una traducció al llatí que feu Simó Januensis de l'obra de Ibn Sarabi o Serapió el Jove Liber Serapionis aggregatus in medicinis simplicibus..., i el nom fou adoptat per les oficines de farmàcia, però aplicat a plantes molt diferents, com són els agrassons o ribers (Ribes sp. pl.), potser pels seus fruits àcids i unes propietats medicinals semblants. J. Cadevall no creu desencertat suposar-ne un parentiu amb berberis, del qual bé podria ser anagrama, per analogia dels fruits.

El gènere Ribes fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Grossularia, -ae era el nom que, en llatí medieval, rebien els ribers, agrassons o grosellers. Deriva del llatí clàssic grossula, -ae que es un diminutiu de grossus , -i (figa immadura). Aquí, grassularia, que és nom femení, es troba en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Del llatí petraeus, -a, -um (que viu entre les pedres), pel seu lloc d'habitació. En llatí clàssic, aquest adjectiu feia referència a diferents ciutats construïdes en les roques, la més famosa de les quals és Petra.

Del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color dels fruits.

Epítet compost del llatí uva, -ae (el raïm) i crispus, -a, -um (eriçat), perquè els fruits s'assemblen a grans de raïm i sovint són eriçats.

m. Estructura filamentosa que fixa el gametòfit al substrat. Té aparença de petita arrel. Poden sortir a la base de la planta però també al caulidi.

Tija subterrània (però sovint superficial o fins i tot visible), allargada i de creixement horitzontal. Tot i l’aspecte d’arrel, és una tija que cada any emet noves branques aèries i també rels subterrànies. (en deriva rizomatosa, la planta que té rizomes)

Dedicada al jardiner Jean Robin que la introduí a França en 1601.

Del grec pseudés (fals), per no ser la veritable acàcia.

Dedicada a J. J. Roemer (1763-1819), botànic, metge i naturalista suís, col·laborador de Schultz.

Del llatí hybrida, que vol dir híbrid, barrejat, procedent de pares d'espècies diferents. Potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Cadevall creu que aquest epítet no hi és escaient (nomen ineptum).

Pel color dels pètals.

adj. Romer que no té bon aspecte.

Cardell (Baix Cinca)

Nom d'origen i significat desconeguts. Segons J. Cadevall, podria provenir del llatí ros, roris (rosada) en el sentit d'aigua clara, i ripa, -ae (la ribera), per viure a la vora d'aigües dolces la major part de les espècies.

El gènere Rorippa fou publicat en 1760 per J. A. Scopoli, que en prengué el nom de C. Gesner.

Linnè havia classificat aquesta planta com Sisymbrium nasturtium-aquaticum. Quan la planta fou reclassificada dins del gènere Rorippa, li van mantenir sencer l'epítet específic. La primera part és el nom que Plini donava a aquesta planta i la segona fa al·lusió al seu hàbitat particular, del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu al aigua).

Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per viure al bosc.

Del llatí rosa, -ae, nom donat pels romans a la flor del roser, i, per extensió, també a aquesta planta.

Adjectiu compost del grec adén, -enós (glàndula) i el sufix -phóra (que porta, proveït de), és a dir, glandulosa.

Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per la seva estació.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació als Alps.

Del llatí arvensis, -e, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva estació.

Del llatí canis, -is (el gos): aquest qualificatiu, com els noms grecollatins cynósbatos (esbarzer caní) i cynórrhodon (rosa canina), sembla que inclou una idea despectiva, com de planta borda, silvestre o planta margenera, wayside dels anglesos.

Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), per la seva habitació preferent.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pels folíols d'un característic color blavenc gebrat.

Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per tenir les flors petites.

Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel suau toment dels folíols.

Mollissimus, -a, -um, superlatiu llatí de mollis, -e (tou,suau), pel toment dels folíols.

Adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (el mesc), pròpiament 'rosa de mesc', per la seva olor.

Del grec myríoi (innombrables) i ákantha, -es (agulló), per la infinitat que d'ells té la planta.

Per la semblança de les fulles amb les de la Pimpinella (Sanguisorba minor)

Del llatí pomifer, -a, -um (que porta o produeix fruita), al·ludint al fruit esfèric; derivat de pomum, -i, mot llatí per a referir-se a qualsevol arbre fruiter.

Dedicada per Trattinnick a M. H. César Pouzin (1768-1822), botànic francès, apotecari i professor a l'Escola de Farmàcia de Montpeller, que la va trobar prop d'aquesta ciutat.

Dedicada a Georges François Reuter (1808-1872), director del Jardí Botànic de Ginebra, col·laborador de P. Edmond Boissier.

Del llatí rubigo, -inis (rovell), al·ludint al color ataronjat-vermellós de les glàndules del peduncle.

Adjectiu compost del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell) i folium, -ii (la fulla), pel color de les fulles joves.

Adjectiu gentilici derivat de Ruscino, nom en llatí medieval del Rosselló, al·ludint a la seva principal habitació.

Del llatí saepes, -is (bardissa, tanca); la forma de genitiu plural és saepium (dels bardissars), per la seva estació.

Adjectiu del llatí botànic que significa literalment 'sempre verda', per les seves fulles persistents tot l'any; com Cupressus sempervirens.

Forma superlativa del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), per ser planta molt espinosa.

Format dels llatí stylus, -i (punta, punxó), al·ludint a la longitud de la columna estilar respecte al disc.

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), pel toment dels folíols. El sufix -osus, -a, -um amb un substantiu indica que en té molt o n'està ple.

Del llatí villosus, -a, -um (llanut), de villus, -i (pèl, llana), pel toment dels folíols.

De Rosa, nom del principal gènere de la família.

(De fulles), grup de fulles aglomerades radialment, com una rosa. (en deriva rosulat –ada, que és proveït de rosetes).

Ros marinus, o rosmarinus és el nom que des de l'Antiguitat rep el romaní (Rosmarinus officinalis). Segons Cadevall, ros seria una corrupció del grec thys (encens) i aleshores el significat de rosmarinus seria "l'encens del mar" perquè és un arbust aromàtic que no sol allunyar-se molt de la mar. Altres han relacionat la primera part del mot amb el llatí ros, roris (la rosada) com volent dir "la rosada del mar". Actualment se'n descarten aquestes interpretacions poc consistents i el nom es relaciona amb el grec rhops, rhopós (matoll, arbust) i myrínos, -e, -on (aromàtic, perfumat).

El gènere Rosmarinus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, per l'ús que, des d'antic, es fa d'aquesta planta.

Dit de la corol·la de simetria regular (actinomorfa) amb els pètals oberts (planers i patents) que s’assembla a una roda.

Gènere dedicat per Alfred Moquin-Tandon a Guillaume Joseph Roubieu (1757-1834), professor de botànica a Montpeller.

Vegeu Chenopodium multifidum.

m. Conjunt d’alguns roures.

Sisquer (Solsonès)

m. Roure gros.

Vilada (Berguedà)

f. Roureda. Bosc de roures.

La Baronia de Rialb (Noguera)

m. Roure petit poc després d’haver nascut d’una gla.

(Pla de l’Estany)

f. Molts rovellons.

La Clusa (Berguedà)

m. Planta a redós de la qual s’hi crien rovellons.

Cornudella (Priorat)

Phytéuma és el nom grec d'aquesta herba, de la qual també parla Plini.

En llatí, rubia herba o simplemente rubia, era el nom, sobretot, de la Rubia tinctòria, però també de la Rubia peregrina. El nom deriva de rubeus, -a -um o ruber, -ra, -rum (vermell, roig), relacionats amb el verb rubere (ser de color vermell o esdevenir-ne), referint-se al color vermell de les arrels; o, en paraules de Plini, radix rubra est.

Del llatí peregrinus, -a, -um (peregrí, estranger), mot relacionat amb pereger o peregris (viatger). Generalment, el nom es relaciona amb la capacitat de la planta de viatjar enganxada a la roba o al pèl dels animals. Tanmateix, altres creuen que es refereix al seu hàbit enfiladís o a la capacitat d'expandir-se pel seu hàbitat.

En llatí, tinctorum és el genitiu plural de tinctor, oris (el tintorer) i es tradueix literalment com 'dels tintorers', al·ludint a l'ús que en feien de les arrels com a colorant.

Aquesta família pren el nom del gènere tipus Rubia.

Rubus és la denominació llatina antiga dels esbarzers (Rubus sp. pl.), però també de la gerdera (R. idaeus) i de diferents rosers silvestres (Rosa sp. pl.)

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge, botànic i micòleg italià, col·laborador d'Allioni.

Paraula llatina que vol dir 'de dues cares', composta de bis (dos) i frons, frontis (el front o cara), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; el mateix que discolor, oposat a unicolor.

Del llatí caesius, -a -um (que és blau), per la coloració blavenca del fruit madur.

Compost del llatí corylus, -i (l'avellaner) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbust.

Mot llatí que significa 'de diferent color' compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; sinònim de bifrons.

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis (arbust), per l'alçària.

Del llatí glandulosus, -a, -um (que té glàndules), per les glàndules dels peduncles i del calze.

Del llatí hirtus, -a -um (setós, eriçat), per presentar abundants espínules; sinònim d'hirsutus, -a -um.

Del grec ídaios (del mont Ida, a l'illa de Creta); En Dioscorides, bátos ídaia (l'esbarzer de l'Ida). Aquí, amb un sentit extensiu, indica la seva estació.

Del llatí plicatus, -a, -um (plegat, amb plecs), al·ludint als plecs que tenen els folíols.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), derivat de saxum, -i (la roca), per la seva estació.

Del grecollatí thyrsus, -i (tirs) i el sufix grec -eidés (semblant a, en forma de) llatinitzat, per la seva inflorescència. Plini anomenava thyrsus a les tiges de les plantes, i en la mitologia clàssica, tirs és com es deia el bastó del déu Bacus; però també el nom, ara en desús, d'un tipus d'inflorescència paniculiforme.

Adjectiu derivat del llatí tomentum, -i (el borrissol), per les fulles blanquinoses, sobre tot la cara inferior.

Adjectiu compost del llatí ulmus, -i (l'om) i folium, -ii (fulla), per la semblança dels folíols amb les fulles d'aquest arbre.

Dit de la planta que creix en llocs alterats per l’activitat humana o pels animals domèstics (del llatí rudus-eris, ruïnes, enderrocs, ambient viari) (per extensió és ruderal l’ambient alterat per l’home o pels animals).

Del llatí rumex -icis, nom llatí d’algunes espècies d'aquest gènere que ja trobem en els autors més antics, i conegudes vulgarment com agrelles.

Del nom llatí d'aquesta planta, acetosa, -ae, derivat de acetum, -i (vinagre), pel sabor àcid de les fulles. Nom emprat en sentit genèric pels botànics pre-linneans, com C. Bauhin, que anomenà aquesta planta Acetosa pratensis.

Epítet compost del llatí amplexus, -a, -um, participi passat del verb amplector (abraçar) i caulis, -is (tija de la planta), per les fulles caulinars amplexicaules. Boccone, abans l'havia designada com Acetosa montana, lato ari folio rotundo amplexicaulis (Acetosa montana, de fulles d'àrum amples, arrodonides i amplexicaules).

Del llatí acetosella, -ae, (l'agrelleta) diminutiu de acetosa, -ae, (agrella) perquè n'és com una reproducció més petita; aquest nom fou emprat per primer cop per Adam Lonicer, el famós naturalista de Francfort, al segle XVI.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè creix als Alps i a altres muntanyes.

Epítet del llatí botànic compost del nom genèric Arum i del llatí folium, -ii (la fulla), per les fulles, que recorden les de l'àrum.

Per a designar aquesta espècie, Fabio Colonna, el cèlebre botànic napolità, emprà aquest mot compost format del grec boús (bou), kefalé (cap) i phoréo (portar), per la forma dels pedicels i calzes fructífers, que recorden la figura d'un crani de bou.

Del llatí conglomeratus, -a, -um, participi passat de conglomerare (aglomerar), per les flors reunides en verticil·lastres densos.

Del llatí, crispus, -a, -um (cresp, arrissat), perquè té les fulles crespes, ondulades pel marge.

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per les valves dentades del periant.

Nom grecollatí d'un dels diferents lapathum (agrella) que menciona Plini; Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i lápathon, -ou (agrella), és a dir, agrella de cavall, donant a entendre que és bona com a farratge, però no pas com a menja.

Entre els diversos lapathum (agrella) de què fa menció Plini, n'hi ha un d'aigua, hydrolàpathum, que hom ha pretès identificar amb aquesta espècie dels aiguamolls i ribes dels rius.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins; aquí, perquè per l’hàbit recorda R. acetosella, tot i tenir gairebé tots els caràcters de R. acetosa.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles llargues i lanceolades.

Del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundere (esmussar, espuntar) i folium, -ii (fulla), referint-se a la forma de l'àpex de les fulles.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), perquè és una planta palustre, dels aiguamolls.

Nom d'aquesta planta entre molts botànics del segle XVI. Segons Dodonaeus, del nom vulgar en francès, patience, derivat del llatí patientia, -ae (paciència, constància, tolerància), si bé alguns el suposen derivat de lapathum.

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte general de la planta.

Del llatí sanguineus, -a, -um (ensangonat, tenyit de sang). És el Lapathum sanguineum de diferents autors pre-linneans, així anomenat per la tija, els nervis foliars i la granulació de la peça externa del perigoni d'un color vermell de sang.

Del llatí scutatus, -a, -um (armat d'escut), per la forma de les fulles.

Dit de la planta que viu a les roques.

Segons Plini, nom llatí d'una planta punxant que amb tota probabilitat seria el galzeran (Ruscus aculeatus).

El gènere Ruscus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), pels aculis a l'àpex dels cladodis.

Del llatí ruta, -ae, en grec, ryté, paraula peloponèsia, en lloc de péganon, el nom més comú per a aquesta planta.

El gènere Ruta fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí angustus, (estret) i folium (fulla), això és, de fulles estretes.

Sinònim del llatí bracteatus, -a, -um derivat de bractea, -ae (làmina prima de metall o fusta), és a dir, que té bràctees, al·ludint a les bràctees conspícues.

Mot del neollatí botànic format de Chalab o Haleb nom original de la ciutat síria d'Alep, per la seva suposada procedència.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí graveolens (d'olor forta, pudent), paraula composta de gravis, -e (carregat, fort) i olens, participi present del verb olere (fer olor), per la olor que desprèn.

Del l'adjectiu llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

Del gènere Ruta.