Lolium, -ii és el nom llatí d'una mena de jull o zitzània que creixia als camps de cereals; Els autors romans, com Plini el Vell, consideraven que era una planta nociva per als ulls, que provocava basques i vertígens i a més era tòxica per al bestiar. Antigament es va identificar amb l'áira de Teofrast, que segons Dioscòrides era salutífera: esmicolada i en cataplasma guaria úlceres, escròfules i altres malalties de la pell. Més tard, els botànics del Renaixement la van identificar amb l'espècie que Linnè anomenaria més tard Lolium temulentum, perquè provocava embriaguesa a més d'altres efectes perniciosos com narcosi i paràlisis. Raó per la qual aquest nom s'ha emparentat amb els mots grecs léros (balbucejant, loquaç) o amb lálos (deliri).
El gènere Lolium fou establert per C. Linné en Gènera Plantarum (1753).