Glossari etimològic

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees costaneres o marítimes.

Del llatí montanus, -a, -um (de les muntanyes), per la seva estació muntanyenca.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines), per les branques transformades en punxes.

Pren el nom del gènere Amaranthus.

Del grec amarántos (que no es marceix), del verb maraínein (marcir-se) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a diverses perpetuïnes de flors immarcescibles. En Dioscòrides aquest nom és sinònim d'helíchrysos, probablement una espècie del gènere Helichrysum. En llatí, amaranthus era nom de diferents plantes; en Plini, n'era de l'amarant.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), per les tiges generalment blanquinoses.

Epítet del llatí botànic format amb blíton i el sufix grec -eidés (semblant a), llatinitzat com -ides, perquè s'assembla al Blitum, amb el qual ha estat confós pels autors americans.

Del grec blíton (blitum, en Plini), nom que Dioscòrides donava a una herba insípida, una mena de blet que els botànics han identificat amb aquesta planta. És el Blitum rubrum minus de C. Bauhin, nom genèric que Linné conservà com a específic.

Del llatí deflexus, -a, -um (corbat), per les rames ajagudes i redreçades al capdamunt; sinònim de prostratus (ajagut).

Adjectiu del llatí botànic usat aquí de manera impròpia per a indicar una forma intermèdia entre dues espècies, una barreja de caràcters o també una gran variabilitat de la planta, en comptes del resultat d'un encreuament d'espècies, que n'és el sentit propi.

Del llatí muricatus, -a -um (muricat, cobert de pues com el múrex), derivat de murex, -icis (caragol marí de conquilla coberta de puntes curtes, i també obriülls), al·ludint als fruits madurs, coberts de berrugues o asprors.

Del llatí retroflectere (doblegar cap enrere), per les rames corbades cap a la base; ramis retrocurvatis, diu Linné.

Del llatí silvestris, -e (que viu al bosc, silvestre), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc); en aquest cas, en el sentit que creix salvatge, ja que es tracta d'una planta més aviat arvense.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines, espinós), al·ludint al parell d'espines axil·lars característiques d'aquesta espècie.

Del llatí viridis, -e (de color verd), pel color verd de la inflorescència.

D'Amarlys, nom d'un gènere d'aquesta família, de plantes exòtiques.

Del grec Amaryllís, nom mitològic d'una pastora jove i formosa, cantada en la poesia bucòlica dels clàssics Teòcrit, Virgili i Ovidi, així com, més tard, pels poetes dels Renaixement. El nom probablement té relació amb el grec amarýsso (resplendir).

El gènere Amaryllis fou publicat per Linné en 1753

Veieu Sternbergia lutea.

Del grec ambrosía (néctar, menjar que feia immortals els déus), al·ludint al perfum que exhalen diverses espècies d'aquest gènere. Mot relacionat amb el grec ambrósios o ámbrotos (immortal), que pot estar relacionat amb el fet de ser unes plantes molt resistents.

El gènere Ambrosia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic compost del nom del gènere Artemisia i el mot llatí folium, -ii (la fulla), per ésser les fulles d'aquesta planta semblants a les de l'artemísia.

Epítet del llatí botànic compost de tenuis, -e (prim, estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles molt dividides en segments prims, quasi linears.

És el nom francès d'aquesta planta adaptat del provençal amelanquier. El nom fou introduït en botànica en 1570 pel metge provençal Pierre Pena, qui anomenà a la planta Amelanchier Galoprovinciae montanae (A. de la muntanya de Provença), volent relacionar el nom dels fruits, amélanche, amb el seu sabor dolç a mel, en llatí, mel, melis.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta comuna.

Del grec ámmi (en llatí, ammium), una mena de comí, segons Plini; en Dioscòrides és una llavor molt més petita que la del comí, d'una umbel·lífera d'identitat incerta. Es fa derivar del grec ámmos (sorra) per ser els terrenys sorrencs els preferits de la planta.

Majus (més gran) és el comparatiu neutre de l'adjectiu llatí magnus (gran); aquí en sentit absolut de gran, elevat.

De l'àrab hispànic bisináca i aquest de pastinaca, -ae, nom llatí d'altres umbel·líferes, com la xirivia o la pastanaga.

Nom compost del grec ámmos (arena) i phílos (estimat, amic), pel seu hàbitat preferent, les dunes i sorrals litorals.

El gènere Ammophila fou establert per N. T. Host en 1809.

Del llatí arenarius, -a, -um (sorrenc, fet de sorra), derivat d'arena, -ae (la sorra), que en botànica no es refereix a cap característica de la planta, sinó als arenys on habita.

Del grec ámpelos (vinya) i desmón (lligam).

El gènere Ampelodesmos fou establert per H. F. Link en 1827, sens dubte del Arundo ampelodesmos de Domenico Cirillo que, al seu torn, identificava la planta amb l'antic ampelodesmon de Plini el Vell; i deia que en Sicília encara es feia servir per a lligar les vinyes, tal com havia explicat Plini, però també per a fer xarxes, cordes i altres estris.