Glossari etimològic

Segons Teofrast i Dioscòrides, móly era el nom grec d'una planta bulbosa, una mena d'all, que, tanmateix, descriuen de manera distinta i que els botànics han volgut identificar amb plantes monocotiledònies de diferents famílies. Segons Plini, seria el nom d'una planta narcòtica que no té res a veure amb les anteriors. Alguns autors pre-linneans feien servir aquest mot com a nom genèric d'un tipus d'all.
En l'Odissea d'Homer, s'esmenta una planta fantàstica que els deus anomenen móly, d'arrel negra i flors blanques, molt difícil d'arrencar pels humans, amb la qual el deu Hermes preparà un remei per impedir l'encanteri d'Ulisses.

Moschatus, -a, -um (mesquer, que fa olor a mesc) és un adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (cabra de mesc, mesc) –d'origen oriental–, amb el sufix llatí atus, -a, -um (que en té o s'assembla a); perquè la planta fa olor de mesc.

Del llatí neapolitanus, -a, -um (de Nàpols), perquè fou descobert per Domenico Cirillo a l'antic reialme de Nàpols.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), potser pels fruits d'un verd molt obscur, negrosos.

Del llatí oleraceus, -a, -um (que s'assembla a una hortalissa), terme usat per Plini per a referir-se a plantes cultivades a l'hort, que és el sentit que té en el llatí botànic. Derivat del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de); òbviament, per ésser una planta hortense.

Paniculatus, -a, -um (paniculat, en forma de panícula –inflorescència composta de tipus racemós i aspecte piramidal–), adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (cabdell per a filar i panotxa de mill); pels pedicels llargs i de desigual longitud que donen a la inflorescència un aire de panícula.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és una espècie pròpia dels Pirineus.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), per tenir les flors d'aquest color.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè és planta cultivada.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs schoînos (jonc) i práson (porro), com si diguéssim 'all junciforme'. El mot apareix com Schoenoprason per primer cop en 1571 a l'obra de Pena i Lobelius Stirpium Adversaria Nova, on s'explica que va ser encunyat del nom vulgar amb què els belgues anomenaven a aquesta planta: bieslooch, del flamenc bies (jonc) i look (porro). Més tard, Dodonaeus, en Stirpium historiae... (1583), també el fa servir adduint la mateixa raó.

Del grec skorodóprason, segons Dioscòrides, nom d'una planta de les mides d'un porro (práson, en grec) i que reuneix les qualitats tant d'aquest com de l'all (skórodon, en grec), que els botànics han interpretat diversament, però que ben podria ser aquesta espècie.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó, en forma circular), derivat de rota, -ae (roda); és l'Allium montanum, capite rotundo, de C. Bauhin, al·ludint evidentment a la inflorescència esfèrica.

Forma del participi present del verb llatí senescere (envellir, encanudir), fent referència a una certa tonalitat grisenca de la planta.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Mot compost del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), per la forma globulosa de la inflorescència.

Del llatí triquetrum, -i (el triangle), per la tija de secció triangular, amb tes arestes.

Del llatí ursinus, -a, -um (propi de l'os o referent a aquest animal). Plini anomenava ursinum allium (all d'os) a una mena d'all silvestre. Carl Linné pren aquest nom específic de la majoria d'autors precedents, des de Fuchs i Caesalpinus fins a Mattioli, que identificaven aquesta planta amb la de Plini. Segons Ambrosini, en Phytologiae (1666), "és diu Allium ursinum perquè neix als llocs feréstecs on viuen i s'arreceren els ossos".

Derivat del llatí victoria, -ae (la vitòria), fou usat per primer cop com a nom genèric per Brunfels en Novii Herbarii (1532) i més tard per Gesner en Horti Germaniae ... (1561). Aquest diu que el nom vulgar en alemany era sygwurtz, de syg (victoria) i wurzel (arrel). Tots dos autors relacionen el nom amb la creença molt estesa a l'Europa central segons la qual els soldats usaven, a guisa d'amulet, l'arrel d'una planta anomenada herba victorialis o victorialis, que tenia la virtut màgica de protegir i donar la victòria a qui la portava. La planta adoptava dues formes: victorialis longa o mas, que seria aquesta Allium victorialis; i victorialis rotunda o foemina, segurament Gladiolus communis. Noteu que Linné va conservar victorialis com a nom femení en aposició, per la qual cosa no està en concordança amb el nom genèric, neutre.

Del llatí vinealis, -e (propi de les vinyes), perquè sol fer-s'hi.

Alnus, -i és el nom llatí del vern.

Del llatí glutinosus, -a, -um (viscós, glutinós), pels ramells i les fulles enganxosos.

Del grec alóe, -es –en llatí, aloe, -es i aloa, -ae–; segons Dioscòrides i Plini, nom d'una planta d'olor forta i amarga, que abundaria a l'Índia, d'on s'extreia un suc (el sèver o àloe) que es feia servir com a purgant i per a altres aplicacions. Els botànics creuen que es referien a vàries espècies d'àloe com A. vera, A. officinalis, etc.; aquesta, segons Cadevall, naturalitzada des d'antic als països mediterranis.  El nom té, probablement, origen oriental, si bé alguns autors en discrepen; com ara Tournefort, que el fa venir del grec hals, halós (la mar), perquè aquestes plantes viuen properes al mar.

El gènere Aloe fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí arborescens, -entis (que es fa arbre o en sembla), perquè es ramifica i creix amb aspecte arbustiu.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat, pintat d'un altre color), de macula, -ae (taca), al·ludint a les nombroses taques o marques blanques de les fulles.

Del grec alopékouros, -ou, segons Teofrast, nom d'una herba semblant al blat, amb l'espiga com la cua d'una guineu, –del grec, alópex, -ekos (guineu) i ourá, -ás (cua)–, per la forma de l'espiga paniculada.
El gènere Alopecurus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí agrestis, -e (campestre, rústic ) derivat de ager, agri (el camp), per fer-se a llocs conreats i camins.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la ceba); aquí, referint-se al tubercle basal..

Del llatí geniculatus, -a, -um (nuós, articulat) derivat de geniculum, -i (segons Plini, nus de les tiges), que és diminutiu de genu (genoll). Aquí, al·ludint a que les tiges prostrades i ascendents fan com colzes als nusos.

Dedicada per Allioni –com Pleum gerardi– al botànic francès Louis Gerard (1733-1819), autor de la Flora Galloprovincialis.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè la planta creix als prats.