Glossari etimològic

Del gènere Aizoon.

Nom en Plini d'una crassulàcia (probablement del gènere Sedum o del Sempervivum), format del grec aeí (sempre) i zóon (viu, vivent). Sempervivum és la traducció literal en llatí.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per viure-hi de forma preferent.

Nom d'origen obscur, potser una corrupció d'abiga, nom en llatí que feia servir Plini, derivat del verb abigere (repel·lir, avortar) perquè, segons deia, es feia servir per avortar, i també que era la chamaepítys grega, nom que rebien diverses plantes baixetes amb olor a resina de pi. Bubani afirma que Scribonius Largus o els seus comentaristes, ja empraren aquest mot.

Per als autors pre-linneans, aquesta espècie és una de les chamaepitys citades per Dioscòrides; del grec chamaí (a terra, que s'arrossega, nan) i pítys (pi), és a dir, pi petit, pinet, pel seu olor de resina. És la Chamaepitys prima de Dodonaeus i el Teucrium Chamaepitys de Linné.

Segons J. Cadevall, aquesta planta era coneguda a Montpeller com Iva moschata. El nom té un origen incert: hom l'ha relacionat amb formes femenines del francès if (teix); en celta, ivos; en alemany, eibe. Però altres autors el fan venir del llatí abiga o ajuga, nom d'una planta que, segons Plini, era la chamaepítys grega, a què atribuïa propietats abortives, i que ha estat identificada amb diverses espècies del gènere Ajuga.

Del llatí reptare (arrossegar-se), per les seves rames decumbents que, estenent-se horitzontalment i arrelant a terra, jauen com si la planta s'arrossegués.

Nom en llatí medieval de la pota de lleó (Alquemilla sp. pl.). Gairebé tots els autors fan derivar aquest nom de l'aràbic alkmiya (alquímia, pedra filosofal), dient que els alquimistes recollien curosament la rosada de sobre aquesta planta per a la preparació de la pedra filosofal. Però sembla relacionat amb el llatí tardà argentilla, -ae, nom d'una planta de fulles argentades, tal vegada Potentilla anserina. Algunes plantes del gènere Alquemilla també tenen les fulles argentades i, a l'edat mitjana, reberen noms com ara alchimilla, achimilla i altres.

Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació.

Paraula derivada del llatí arvum, -i (camp conreat), creada pels botànics, per analogia amb hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Superlatiu del llatí glaber, -bra, -brum (pelat, calb), per la manca de toment.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

Adjectiu format del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment fi que la recobreix.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); per la estació de la planta, a llocs rocosos.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser molt comuna.

Del grec álisma, -atos o també álkisma, mot emprat per Dioscòrides i Plini, en llatí alisma, -atis, per a designar una planta de llocs humits amb fulles de plantatge, que els botànics han identificat amb Alisma plantago-aquatica. Linné relaciona el nom amb el grec alysmós (angúnia, desassossec), pel suposat efecte curatiu d'aquestes plantes; amb el mateix sentit, altres hipòtesis apunten al grec álkimos, -ou (fort, que enforteix o vigoritza).

El gènere Alisma fou establert per C. Linné en 1753.

És la Plantago aquatica dels botànics pre-linneans, que prengueren el nom dels herbolaris i del vulgar; l'anomenaven així per la semblança de les fulles d'aquesta espècie amb les del plantatge i perquè viu en ambients palustres. Linné el va mantenir com a nom específic.

D'Alisma, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Alkanna o alcanna és un nom del llatí medieval que designava plantes tictòries com ara l'alquena (Lawsonia inermis) -nom que sens dubte prové de al-ínna, nom àrab d'aquesta planta- i l'olivereta (Ligustrum vulgare). Després, a través del francès medieval arcanne, alcanne, etc, passà a denominar altres plantes tintòries de les boraginàcies com Anchusa tinctoria o Lithospermum tinctorium de Linné.

El gènere Alkanna fou establert pel botànic austríac Ignaz Friedrich Tausch en 1824 -sense donar-ne cap explicació- per a l'espècie A. tinctoria.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), per tenir en l'arrel un principi colorant roig, emprat per a tenyir.

Nom del llatí tardà format amb allium, -ii (all) i el sufix -aria (que té relació amb); Segons L. Fuchs, del nom vulgar de la planta, així anomenada perquè, en rebregar-ne les fulles, fan olor a all.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí petiolus, -i (peuet), diminutiu de pes, pedis (peu), i el sufix -atus (dotat de), fent referència a les fulles peciolades.

Nom llatí dels alls.

El gènere Allium (Liliaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del grecollatí ampeloprason, -i, nom usat per Dioscòrides i Plini per a una planta que, segons aquest últim, naix a les vinyes (ámpelos, en grec) i té fulles com les del porro (práson, en grec), com si diguéssim 'porro de vinya'.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grecs polýs (molt, molts) i ánthos (flor), per les nombroses flors de la inflorescència.

Del llatí cepa, nom de la ceba en Plini, en comptes de caepa, l'usual entre els romans. C. Bauhin feia servir Cepa com a nom genèric de diferents espècies.

És el Chamaemoly de Fabio Colonna, que creà el nom, per a aquesta planta, amb els mots grecs chamaí (que s'arrossega, nan) i moly (una mena d'all). Segons ell mateix explica en Ekphrasis (1616), aquesta planta és el Moly de Dioscòrides i "vaig escollir-ne el nom per la minsa llargària de la tija".