Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossari |
---|---|---|
Aesculus hippocastanum | Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina. |
Etimològic |
Aetheorhiza | Nom compost del grec aítho (cremar, encendre, resplendir) i rhíza (arrel), de significat obscur, potser fent referència a algun aspecte de l'arrel. El gènere Aetheorhiza fou publicat per H. Cassini en 1827. |
Etimològic |
Aetheorhiza bulbosa | Del llatí bulbus (ceba, bulb), pels petits tubercles globulosos que fan les arrels |
Etimològic |
Aethionema | Loudon, citant a Smith, fa derivar el nom del grec aítho (socarrar) i néma (fil), amb què s'al·ludiria a certa coloració dels filaments estaminals. Altres autors el fan venir de aétes, -es (insólit, rar) i néma, -atos (fil), por la forma insòlita dels filaments dels quatre estams interns o tetradínams. |
Etimològic |
Aethionema saxatile | Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita. |
Etimològic |
Aethionema saxatile subsp. ovalifolium | Neologisme del llatí botànic format per ovalis, -e, amb el sentit d'ovalat, i folium, -ii (la fulla), referint-se a les fulles inferiors obovades. L'adjectiu pròpiament llatí per ovalat o ovat és ovatus, -a, -um. En llatí, l'adjectiu ovalis tenia un altre significat completament diferent. |
Etimològic |
Aethusa | Segons Plini, Aethusa o Aegusa, del grec Aíthousa, era el nom d'una de les illes Egates. Al Pseudo Dioscòrides, aethusa és sinònim del llatí conium (la cicuta i el seu suc). Sens dubte, la paraula està relacionada amb el grec aítho (cremar, encendre) perquè la cicuta és planta acre i verinosa. C. Bauhin, Lobelius, Morison i altres autors havien inclòs entre las Cicuta la Aethusa Cynapium de Linné. Tanmateix, aquest, en Philosophia botànica... (1751), no inclou Aethusa entre els gèneres que va prendre dels antics botànics i el relaciona amb el grec aíthousa amb el significat llatí de mendica (captaire). Com que aquest no es troba entre els significats de aíthousa, potser Linné el que volia era derivar-la del grec aitéo (demanar). |
Etimològic |
Aethusa cynapium | Mot compost del grec kyón, kynós (gos) i del llatí apium, -ii (l'api), es a dir, api de gos, al·ludint a la seva toxicitat. Ápion, en grec, és la pera i ápios, el peral. |
Etimològic |
Agavaceae (Agavàcies) | Del gènere Agave. |
Etimològic |
Agave | Quan Linné (Hortus Upsaliensis, 1748) es va adonar que no podia encabir els "aloes" americans dins el mateix gènere que els asiàtics i els africans, va mantenir Aloe per a aquests –llargament coneguts a les oficines de farmàcia–; i, per al nou gènere, va crear el nom Agave, com si diguéssim, 'planta admirable'. Del grec Agaué, nom de tota una sèrie de personatges femenins de la mitologia grega (una nereida, una amazona, etc), i que té relació amb l'adjectiu grec agauós, é, ón (noble, admirable). |
Etimològic |
Agave americana | Del llatí botànic americanus, -a, -um (americà). Perquè la planta és oriünda del continent americà. |
Etimològic |
Agrimonia | Nom de la planta en Celsius. És una deformació del nom llatí argemonia, -ae en Plini i del grec argemónion en Dioscórides; nom donat antigament a diferents plantes que, suposadament, servien per a guarir el leucoma (árgema, en grec), entre altres Papaver argemone. De l'arrel grec argós, -oú (blanc), al·ludint al color de les taques a l'ull. Segons Dioscórides, argemónion era el nom equivocat que alguns autors donaven a l'eupatórios (Agrimonia eupatoria). |
Etimològic |
Agrimonia eupatoria | Nom d'aquesta planta en Plini, eupatórion en Dioscorides, dedicada a Eupátor (que en grec vol dir 'bon pare'), qualificatiu donat a Mithridates, famós rei del Pont. |
Etimològic |
Agrimonia odorata | Derivat del llatí odor, odoris (olor), per la olor que exhala per les seves glàndules resinoses. |
Etimològic |
Agrimonia procera | Del llatí procerus, -a, -um (alt, elevat), per la seva major alçària. |
Etimològic |
Agropyrum | Del grec agrós (camp) i pyrós (blat). Ha d'entendre's en el sentit de blat silvestre. |
Etimològic |
Agrostemma | Del grec agrós (el camp) i stémma (corona), això és, corona del camp, per la bellesa de les seves flors. Linnè creia que les flors d'aquestes plantes es feien servir en la antiguitat per a confeccionar corones campestres. |
Etimològic |
Agrostemma githago | En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie. |
Etimològic |
Agrostis | Del grec agróstis, nom emprat, tant per Teofrast com per Dioscòrides per a designar certa gramínia dels camps que s'ha identificat amb l'agram (Cynodon dactylon). Té relació amb els mots grecs agrós (camp) i agrótes (rústic, campestre). El gènere Agrostis fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Agrostis alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè viu als Alps. |
Etimològic |
Agrostis canina | Del llatí caninus, -a, -um (propi dels gossos o que s'hi refereix), derivat de canis, -is (el gos). Linné va prendre aquest nom específic d'autors anteriors, com C.Bauhin, que l'anomenaven Gramen caninum, perquè els gossos se'l menjaven, provocant-se el vòmit, com a guariment. |
Etimològic |
Agrostis interrupta | Veieu Apera interrupta. |
Etimològic |
Agrostis rupestris | Rupestris, -e (que viu a llocs rocallosos) és un epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta) amb el sufix -estris, -e (origen o hàbitat), perquè sol créixer en llocs rocosos. |
Etimològic |
Ailanthus | De ailanto, nom xinès de l'espècie principal, que prové de l'arxipèlag de les Moluques, a Indonèsia. El gènere, de la família Simaroubaceae, fou creat per Desfontaines (1788). En la descripció de la família no diu res de l'origen de tal nom; encara que, sens dubte, el va prendre de Rumpf, Herbarium Amboinense (1743) on, a propòsit del que anomena Aylanto, en malai Caju Langit i Arbor Coeli en llatí, diu concretament: “Arbre del Cel, com si volguessin dir que, per la seva alçària, sembla llançar-se cap al cel”. |
Etimològic |
Ailanthus altissima | Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), per la gran alçària que pot assolir aquest arbre. |
Etimològic |
Ailanthus glandulosa | Del llatí glandulosus, -a, -um, per les glàndules fosques que s'hi troben, a l'àpex de les dents dels folíols. |
Etimològic |
Aira | Áira era el nom grec d'una mena de zitzània que, segons Teofrast, infestava els camps de cereals i que Dioscòrides considerava una planta salutífera per a les nafres i tota mena de malalties de la pell. S'ha identificat amb el lolium (el jull o zitzània) de Plini el Vell i, més tard, amb el Lolium temulentum de Linné. Linné va establir, finalment, el gènere Aira (1753) per a un conjunt de gramínies de diferents continents –no necessàriament zitzànies–, amb A. praecox com a espècie tipus. |
Etimològic |
Aira capillaris | Del llatí capillaris, -e (propi dels cabells o que s'hi assembla), derivat de capillus, -i (el cabell), per les branquetes de la panícula primes com cabells, capil·lars. |
Etimològic |
Aira caryophyllea | Caryophylleus, -a, -um (que té quelcom de Caryophyllus), adjectiu usat per Linné, segurament influït per C. Bauhin que anomenava a aquesta planta Caryophyllus arvensis glaber minimus. |
Etimològic |
Aira cupaniana | Dedicada a Francesco Cupani (1657-1710), metge i botànic sicilià, autor del Catalogus plantarum Sicularum noviter adinventarum. |
Etimològic |