Glossari etimològic

Del nom del gènere Berberis.

Del llatí medieval berberis, i aquest, de barbarís, nom en àrab del coralet (Berberis vulgaris). Segons J.Cadevall, del grec bérberi (petxina petita), al·ludint a la forma còncava dels pètals.

De l'Etna, pel seu hàbitat.

Perquè és l'espècie més comuna.

Del llatí beta, -ae (la bleda).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta comuna, molt cultivada a Europa.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa a la vora del mar.

Betonica o vetonica és un nom d'origen obscur amb què els llatins anomenaven una planta que podria ser la Betonica officinalis. Segons Plini, a la Gál·lia li deien així perquè era una herba que feien servir a Hispania els vetons, un poble d'origen celta. De Theis diu que és un error i que el nom ve del celta ben (cap) i ton (bo), per les suposades qualitats cefàliques i esternutatòries de la planta.
 

Veieu Stachys officinalis.

De betula, -ae, nom en llatí del bedoll. Segons Théis, relacionat amb betu, nom celta d'aquest arbre.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color blanc del tronc.

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, que penja), per les branquetes penjants.

Del llatí pubescens, -entis, participi de present del verb pubescere (sortir el borrissol de la pubertat), derivat de pubes, -is (pèl moixí o borrissol dels adolescents), perquè aquesta planta té les branquetes pubescents.

Del llatí verrucosus, -a, -um (ple de berrugues), perquè solen estar cobertes de berrugues.

De Betula, nom del gènere tipus d'aquesta famí­lia.

Paraula composta del llatí bis (dues vegades) i dens, dentis (la dent), per les dues o més arestes amb que terminen els aquenis

Del llatí cernuus, -a -um (inclinat, capbaix, penjant), com nutans, per estar així els capítols.

Del llatí frondosus, -a, um (frondós, amb moltes fulles), probablement per les bràctees folioses dels capítols.

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i alternans, -antis (alternant), per la disposició de les fulles a la tija.

Del llatí tripartitus, -a, -um (dividit en tres parts), pel caràcter general de les fulles superiors dividides en tres segments.

Del llatí biforis, -e o biforus, -a, -um (de dues portes o porta de dues fulles), adjectiu compost de bis (dos cops) i foris, -is (porta), per les obertures o forats que presenta la part comissural de cada mericarpi del fruit dídim, que en realitat és un sol orifici dividit en dos pel connectiu.

Del llatí radians, -antis (radiant, que emet raigs de llum), per la forma de les flors externes amb pètals desiguals, els més grans radiants cap a l'exterior de les umbel·les.

Del llatí testiculatus, -a, -um (que té testicles), pels mericarpis del fruit en forma de testicles o bosses. Luci Apuleu anomena testiculata herba al melcoratge mascle (Mercurialis annua).

Del llatí bis (dues vegades) i scutella, -ae (plat petit)  diminutiu de scuta, -ae (plat), per la silícula formada per dos platets.

Auriculatus, -a, -um és un neologisme botànic format del llatí auricula, -ae (orella) i el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla), per la forma de les fulles caulinars.

Del llatí cichorium, -ii (xicoira) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les seves fulles pinnatífides amb les d'aquella composta.

Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, polit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint-se a la superfície ordinàriament llisa de les silícules, en contraposició a B. auriculata i B. cichoriifolia, que la tenen, generalment, tuberculosa.

Del llatí bis (dues vegades, doble) i serrula, diminutiu de serra (la serra), pel llegum serrat pels dos marges.

En grec, pélekys és una destral de dos talls, insistint en la idea etimològica de biserrula. El mot llatí pelecinos o pelecina significa una herba perjudicial als sembrats.

Blackstonia, -iae és un nom del llatí botànic encunyat per l'apotecari i botànic anglès W. Hudson (1730-1793) per a honorar el seu col·lega John Blackstone (1713-1753), estudiós de la flora anglesa, autor de "Fasciculus plantarum circa Harefield sponte nascentium..." (1737) i "Specimen botanicum..." (1746).