Glossari etimològic

Del llatí Hispanicus, -a, -um (d'Hispània, que per al romans era tota la Península Ibèrica), per haver-la coneguda d'Espanya abans que d'altres bandes; és el Marrubium hispanicum de Linné.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel to verd fosc de la planta.

Del llatí foetidus, -a, -um (repugnant), per la seva mala olor .

De balsamíne, nom grec d'una cucurbitàcia.

El nom d'aquest gènere apareix quasi simultàniament en Lobelius i Dodonaeus; Aquest últim explica que es diu així pel nom vulgar en alemany de la Barbarea vulgaris: “Sant Barberen Kraut”  o herba de Santa Bàrbara (patrona dels artillers i dels miners). Probablement perquè la planta s'havia fet servir per a calmar les ferides causades per les explosions.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), probablement per les fulles radicals, compreses entre B. vulgaris i B. praecox.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, patent), per les branques obertes.

Del llatí praecox, -ocis (precoç, primerenc) per tenir una floració primerenca.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix a l'inici de la primavera.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie relativament comuna.

Segons J. Cadevall, el nom va ser dedicat al botànic alemany Moritz Borkhausen (1760-1806); si bé altres diuen que ho fou al també alemany Johann Conrad Barckhausen o Barchusen (1666-1723), metge i professor de química a la universitat d'Utrecht. Tanmateix, altres fonts, atribueixen la dedicatòria al metge i botànic alemany Justus Christian Gottlieb Willibald Barckhausen (1748–1783).

El gènere Barkhausia de les Compostes fou publicat per Conrad Moench en 1794.

Vegeu Crepis setosa.

Vegeu Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia

El botànic italià F. Parlatore (1858) donà el nom de Barlia a aquest gènere en honor a Jean-Baptiste Barla (1817-1896), botànic natural de Niça (França); estudiós dels bolets de la seva regió.

J-L-A Loiseleur, que va descriure la planta (1807), l'anomenà Ochis robertiana en honor de Gaspard Nicolas Robert (1776-1857), apotecari, botànic i horticultor francès que havia trobat la planta a la rodalia de Toló.

Gènere dedicat per Linné a Johann Bartsch (1709–1738), metge i botànic alemany, mort prematurament a la colònia holandesa de Surinam en 1738, on havia anat precisament a instàncies de Linnè.

El nom ha quedat fixat així en la nomenclatura, malgrat que la grafia correcta hauria estat Bartschia, d'acord amb el cognom de l'homenatjat, com reclamaven Rouy i altres. Probablement, Linné va encunyar el nom prenent com arrel la forma llatinitzada, Johannes Bartsius.

Perquè viu als Alps.

Vegeu Bellardia trixago.

Carlo Allioni dedicà aquest gènere al metge i botànic bolonyès Ferdinando Bassi (1710-1774).

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), en botànica vol dir cobert de pel rígid i aspre al tacte, com és el cas d'aquesta planta peluda.

Epítet del llatí botànic compost dels mots llatins hyssopum, -i o hyssopus, -i (l'hisop) i folium, ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de l'hisop (Hissopus oficinalis).

Vegeu Echinopsilon reuterianus.

Gènere dedicat a Carlo Antonio Lodovico Bellardi (1741-1826), botànic italià del Piemont.

Segons Plini, Trixago és el nom llatí del Chamaedrys dels grecs; Fabio Colonna, en el segle XVII, designà així aquesta espècie: Trixago apula unicaulis. D'ací pervé l'específic linneà.

Gènere dedicat per Philippe-I. Picot de Lapeyrouse al metge i botànic francès Pierre Richer de Belleval (1564?-1632), professor d'anatomia i botànica a la Universitat de Montpeller i fundador en aquesta ciutat –per encàrrec del rei Enric IV– del primer jardí botànic de França (1593), antecessor de l'actual Jardí de Plantes.

Del llatí romanus, -a, -um (romà, de Roma), perquè la planta viu als voltants de la ciutat de Roma.

Del llatí clàssic bellis, -idis (la margaridoia); es fa derivar de bellus, -a, um (formós, bonic).

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser planta anual.

Del llatí perennis, -e (durador, que dura sempre), per ser planta perenne.

Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació preferent.