Glossari etimològic

Epítet del llatí botànic format amb portulaca i el sufix grec -eidés (semblant a), llatinitzat com -ides, per la seva semblança amb la verdolaga (Portulaca oleracea). És la Portulaca marina dels autors pre-linneans.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la tendència de les tiges a ajeure's.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa, guarnit de roses), pel color rosat que sol prendre la inflorescència.

Tornabeneus, -ei és el cognom llatinitzat del botànic sicilià Francesco Tornabene (1813-1893), autor de diverses obres sobre la flora de Sicília, a qui V. Tineo dedicà aquesta planta.

En grec, l'adjectiu átropos, -on vol dir implacable, inexorable. D'altra banda, Átropos, -ou és el nom de la més gran de les tres Moires (Parques, en llatí), personificacions mitològiques del destí, que regulaven la vida dels humans, des del naixement fins a la mort, per mitjà d'un fil que Cloto filava, Làquesis amidava i plegava, i Àtropos tallava inexorablement amb les ominoses tisores quan considerava que la vida havia arribat a la seva fi. Sens dubte, fa al·lusió al seu efecte letal, ja que que els fruits d'aquesta planta causen la mort de qui els menja.

Linné, que preferia noms d'origen clàssic, va establir Atropa com a nom d'aquest gènere en substitució de Belladonna de Tournefort, que va conservar com a nom específic.

Segons Clusius, Bella donna era el nom vulgar italià del seu Solanum lethale. Segons la Viquipedia en italià, a l'època del Renaixement, les dames italianes feien servir un col·liri basat en aquesta planta per fer ressaltar els ulls, ja que induïa la dilatació de les pupil·les. Tournefort el va fer servir com a nom del gènere i Linné el va conservar com a nom específic, donant com a explicació que els fils que tallava Átropa, els havia filat una bella dona.

El nom del gènere Avellinia fou creat per F. Parlatore en Plantae Novae... (1842) en honor del també botànic italià coetani seu, Giulio Avellino, coautor, amb G. A. Pasquale, de Flora medica della provincia di Napoli (1841).

És el Bromus michelii de G. Savi, que aquest dedicà a Pietro Antonio Micheli (1679-1737), cèlebre botànic florentí, autor de Nova plantarum genera juxta methodum Tournefortii disposita (1729).

És el nom que donaven els romans a la civada (A. sativa) i a la cugula (A. barbata).

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut), al·ludint als pèls llargs i abundants de la glumel·la inferior.

Del llatí fatuus, -a, -um (neci, fatu), emprat metafòricament per a expressar la buidor de les seves espiguetes, reduïdes a les glumes, molt aparents, un cop despreses les granes.

De l'adjectiu llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), fent referència a l'estació muntanyenca de la planta.

Veieu Avenula pubescens subsp. pubescens

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè hom la cultiva.

Del llatí sterilis, -e (estèril); perquè en semblava, ja que, en madurar, els fruits es desprenen fàcilment i queden les dues glumes sense grana. Aquí es tracta d'un adjectiu inadequat o nomen ineptum.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat, que té solcs), derivat de sulcus, -i (solc), pels nervis molt sortits de la glumel·la inferior, que la fan semblar solcada.

Veieu Avenula versicolor subsp. versicolor.

Del gènere Avena i el sufix diminutiu llatí -ula. Nom creat per Dumortier en 1868 per a un nou gènere on classificà Avena pubescens de W. Hudson i Avena pratensis de Linné.

Adjectiu del llatí botànic format de Bromus i el sufix grec -oídes (semblant a); és a dir, semblant als Bromus. perquè té una retirança amb les gramínies d'aquest gènere.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè la planta s'hi sol fer, als prats.

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de puber o pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol), perquè té les fulles pubescents.

Del llatí versicolor, -oris (que té o mostra diferents colors), al·ludint a la panícula bigarrada.

Nom encunyat en 1854 pel botànic italià Filippo Parlatore en honor al marqués Bartolommeo Bartolini Baldelli (1804-1868), alt dignitari de la cort del Gran Duc de Toscana Leopold II.

Adjectiu del llatí botànic format de Ranunculus i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança de la planta, i sobretot dels capítols fructífers, amb els Ranunculus.

Dioscòrides menciona una planta, de nom ballóte, que hom identifica amb el malrubí negre (Ballota nigra). Es mot d'origen obscur. Algú el suposa derivat del grec balléin (evitar), per l'olor repulsiva de l'espècie susdita.

El gènere fou establert per Tournefort com Ballote -nom habitual d'aquesta planta, així com també Marrubium nigrum, entre els botànics de l'època-; però Linnè, en la revalidació, li canvià la grafia.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), al·ludint a l'indument de tota la planta, coberta de pel rígid i aspre al tacte.

Del llatí Hispanicus, -a, -um (d'Hispània, que per al romans era tota la Península Ibèrica), per haver-la coneguda d'Espanya abans que d'altres bandes; és el Marrubium hispanicum de Linné.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel to verd fosc de la planta.

Del llatí foetidus, -a, -um (repugnant), per la seva mala olor .

De balsamíne, nom grec d'una cucurbitàcia.