Glossari etimològic

Del llatí clàssic perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles). Els botànics, però, van ampliar el camp semàntic d'aquest adjectiu aplicant-lo a plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe; tant per al cas del que actualment anomenem fulles amplexicaules o connates com per a les pròpiament perfoliades. El prefix llatí per-, entre altres, té el significat "a través de" que és el que s'aplica al terme botànic; però també pot afegir un sentit augmentatiu o superlatiu a la idea simple del radical foliatus, -a, um (foliós, de fulles abundants), com en el cas del terme clàssic.

Adjectiu del llatí botànic format pel prefix privatiu in- i l'adjectiu perfoliatus, -a, -um (de fulles perforades [per la tija]), perquè les fulles són lliures o només lleugerament connates.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), epítet aplicat a plantes de floració o fructificació tardana.

De bléknon, nom grec de les falgueres, sinònim de pterís.

Spicant, nom amb què els botànics germànics del renaixement anomenaven una falguera (que s'ha identificat amb aquesta planta), el rizoma de la qual, segons C. Bauhin, recorda el del nardus o spica indica. Algunes fonts fan venir spicant del llatí spicare (produir espigues o donar forma d'espiga).

Probablement del grec bolíon (boleta), diminutiu de bólos (bola), fent referència a la forma globosa de la zona proximal de la silícula.

Del llati asper, -a, -um (aspre); al·ludint a les fulles i silícules que són híspides o setoses.

Nom dedicat per H. G. Ludwig Reichenbach al botànic J. L. Bonjean, apotecari de Chambéry, autor de la Flora de Savoia.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Aquesta família pren el nom del gènere Borago.

De borago o borrago, -inis, nom en llatí medieval de la borratxa (Borago officinalis). Alguns autors, com ara Cadevall, pensen que el mot prové de l'àrab abu-aráq (pare de la suor, sudorífic) per les virtuts sudorífiques de la borratxa. Altres el fan derivar del llatí burra, -ae (borra, gerga), per l'indument de les fulles. Segons Benito Valdés, estaria relacionat amb el mot grecollatí corrago, -inis, que apareix amb variants tant al Pseudo-Dioscòrides com al Pseudo-Apuleius i que es fa servir a Lucània (sud d'Itàlia).

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

El botànic francès Joseph Miégeville (1819-1901) dedicà aquest gènere a Henri Bordère (1825-1889), professor a Gèdre (Hautes-Pyrénées,
França) i notable col·lector de plantes pirinenques.

El biogeògraf i botànic H. M. Gaussen dedicà aquesta espècie al botànic parisenc Pierre Chouard (1903-1983), professor en les universitats de Bordeus i la Sorbona.

Nom del llatí botànic format del grec brachýs (curt, breu) i pódion (peuet, peduncle), diminutiu de poús, podós (peu), fent referència als curts peduncles de les espícules.

El nom del gènere Brachypodium fou encunyat per Palisot de Beauvois en Essai d'une nouvelle agrostographie (1812).

Epítet format del prefix grec di- (dues) i stáchys (espiga); és el Bromus distachyos de Linné, dit així perquè aquest autor conegué una forma amb dues espiguetes en cada inflorescència.

Del llatí pinnatus, -a, -um (que té plomes) derivat de pinna, -ae (penna, ploma de les ales de les aus), perquè les espiguetes s'arrengleren a banda i banda del raquis com les barbes d'una penna.

Del llatí ramosus, -a, -um (ramós, de branques abundants), perquè, contràriament al que ocorre en la majoria de les gramínies, aquesta és notablement ramificada.

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, que viu al bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè es fa en llocs emboscats.

Del llatí brassica (la col). Segons J. Cadevall, ha estat molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula. S'ha dit si ve del celta bresic, que significa "col". L'origen és incert; el màxim que es pot fer és assenyalar la forma grega bráske interpretada krámbe (la col).

En llatí, asper, aspera, asperum és aspre, desigual, que no és llis ni pla; i folium és fulla. Fulles de tacte aspre.

Forma diminutiva del llatí fruticosus; de frutex (arbust).

Del llatí laevigare (allisar, polir), pel tronc llis i glabre.

El napus de Columel·la també és nap, i aquí, en aposició amb Brassica, és com si diguéssim nap i col.

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors: mostassa negra, que és la medicinal.

Oleraceus, paraula que fa servir Plini, vol dir lleguminós; de olus, hortalissa, verdura, i també col.

Rapa, com rapum, significa nap en llatí.

Fa referència a un dels gèneres d'aquesta família, el gènere Brassica, al qual pertanyen algunes de les hortalisses més comunes i conreades des de l'antiguitat, com ara el nap, la col o la mostassa.

Cruciferae (crucíferes), terme botànic format amb els mots llatins crux, crucis (creu) i fero (jo porto), per la corol·la típica amb quatre pètals en forma de creu, era el nom sistemàtic d'aquesta família fins no fa gaire. Tanmateix, l'ús d'aquest terme segueix sent molt comú i encara s'admet en la nomenclatura oficial. De fet, l'obra Flora iberica encara el manté; i, en el DIEC, el terme brassicàcies remet a crucíferes.

De bríza, nom grec d'un cereal, probablement el blat o el sègol, citat per Galè. Linné, que va establir aquest gènere en 1753, no n'explicà l'etimologia, si bé es relaciona amb el grec brízo (sentir-se pesat, dormisquejar), al·ludint a l'aspecte llangorós de les inflorescències, amb les espiguetes pèndules onejant al vent. C. Bauhin anomenava a les plantes d'aquest gènere Gramen tremulum (gram tremolós), sens dubte per aquesta característica.